I per què ha tingut tan poc ressò? Perquè no interessa a les principals organitzacions independentistes de Catalunya, així com els mitjans que els hi donen suport. Així de clar i així de català.
Sorprenent? Si ha sorprès a algú, no ho entenc... Potser als més joves, aquells que no coneixen a Mas en tota la seva dimensió... Però aquells que ja tenim canes al cap i la barba, notícies com aquesta no ens haurien de sorprendre gens ni mica.
Mas vol ser... Què vol ser? És igual el que sigui: president de la República Catalana, de la Generalitat o de la comunitat de propietaris on viu (tot i que dubto molt que visqui a un pis) L’important per a Mas és ser. Pintar alguna cosa. I a poder ser tenir cotxe oficial, xofer i tota la parafernàlia que implica ostentar un càrrec important.
Vull dir amb això que Mas és un polític camaleònic, que sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. La prova més contundent és la que s va viure aquell 11 de setembre de 2012. En un dia, un sol dia, Mas va viure la mutació més gran que sé li recorda a un polític: de pactar amb el PP per a poder tornar a ser President de la Generalitat a convertir-se amb el primer independentista per mirar de conservar el seu status.
Però el millor de tot és que va aconseguir arrastrar a una gran part de militants i simpatitzants de CiU. Sí, sí, de CiU, no només de Convergència, sinó també d’Unió... De sobte, gent que ni coneixien el significat de la paraula independència van abraçar la fe i van començar a defensar la necessària desconnexió d’Espanya. La que ens roba, la que ens priva de llibertats, la insolidària... L’origen de tots els mals de Catalunya! I no dic que no sigui així, només dic que l’evolució va ser massa ràpida per a ser creïble (al menys per a mi)
Mas va néixer políticament dintre de Convergència. De funcionari de la Generalitat va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Apadrinat per Jordi Pujol, poc a poc va anar escalant posicions fins arribar a Conseller en Cap amb Pujol encara de President.
Finalment Mas va ser ungit per Pujol després de deixar diversos cadàvers polítics pel camí. Però Mas no va poder ser president tot i guanyar les eleccions davant Pasqual Maragall primer i Montilla més tard.
La seva vocació de servir Catalunya era tan gran que el va portar a la Moncloa en temps de Zapatero per a oferir-li el cap de l’Estatut d’Autonomia que havia promogut Maragall a canvi de que aquest li ordenés a Montilla deixar-li via lliure per arribar al Palau de la Generalitat. Però Montilla li va dir a Zapatero que nastis de plastis i va aconseguir reeditar un segon govern Tripartit deixant CiU per segona vegada a l’oposició. Només el desgast generalitzat del socialisme engolit per la bombolla immobiliària i la crisi econòmica que va arribar des de fora, va permetre a Mas pactar amb l’Alícia Sánchez Camacho per a poder ocupar així l’objecte dels seus desitjos: el tron de la Generalitat.
Si has estat observador, amic meu, potser te’n hauràs adonat que he titulat el meu comentari d’avui com la Quarta via i, en canvi, he començat parlant de la tercera via de Mas... No ha estat un error.
A Mas li és ben bé igual una tercera via, una quarta o una cinquena... Mentre pugui tornar al poder, qualsevol tren que surti i que tingui com a destinació la plaça Sant Jaume li va bé.
