SANTA INNOCÈNCIA!

Tradicionalment el 28 de desembre s’ha vingut celebrant el dia dels innocents (o dels Sants Innocents) És un dia on la broma es generalitza i tothom té carta blanca per a divulgar notícies inversemblants i esbojarrades. Per tant, si el 28 de desembre estàs llegint el diari i veus alguna notícia que té crida especialment l’atenció, millor no fer-li massa cas i esperar l’endemà per a veure si s’acaba o no confirmant.  

Actualment, a l’era de les comunicacions (com m’agrada anomenar-la) la possibilitat que ens arribin tota mena de missatges (ja sigui informació o no) ha crescut fins a límits inimaginables només fa unes poques dècades. El problema que és dóna sovint és que com normalment no hi ha cap filtre (l’únic filtre possible és el que pot posar el mateix usuari abans de decidir reenviar-lo) ens pot arribar qualsevol cosa: veraç o no.

Després de la visita oficial que va fer Mariano Rajoy al president dels EE.UU. Donald Trump, es va divulgar per missatgeria mòbil una fotografia on apareixia la bandera mexicana col·locada darrere del mandatari espanyol. Estic segur que la gran majoria dels qui van rebre la foto el van donar com a verídic. I com ho sé? Per les converses mantingudes amb gent del meu cercles d’amics i companys que, com jo, també el van rebre.

-Mireu –els hi vaig dir- puc arribar a pensar que l’administració americana no tingui ni idea de quina és la bandera espanyola (la qual cosa tampoc me crec), però que no sàpiguen quina és la de Mèxic, un país amb el que comparteixen milers de quilòmetres de frontera, definitivament no m’ho crec!

Al cap d’uns dies me van dir inclús que a un mem s’havia substituït la bandera original (que per cert no era la bandera dels EE.UU.) per una estelada. I és que avui en dia amb el fotoshop es fan meravelles...

Ja me conformaria en que totes les mentides que circulen (amb alguna intenció –bona o mala-) fossin com la de la bandera mexicana. Però és que de vegades ens arriben missatges amb tota l’aparença de reals quan en realitat sé tracta de mentides malintencionades. Aquestes notícies no tenen perquè arribar forçosament per missatgeria instantània, ja que els emissors de les mateixes tenen multitud de canals per a poder arribar al més gran nombre possible de ciutadans.

Voleu un exemple de manipulació de l’opinió pública? Com sabeu, el Regne Unit ha iniciat un procés de separació de la Unió Europea. Durant la campanya a favor de l’anomenat Brexit, els partidaris explicaven els beneficis (normalment econòmics) que tindria el país quan sé separaria de la UE. Sé va celebrar un referèndum i elBrexit va guanyar. Després, els mateixos polítics que havien defensat la sortida de la UE van reconèixer que havien mentit en algunes de les seves afirmacions.

No cal ni que us digui que situacions així me produeixen molta tristesa. La major part de la ciutadania hi va de bona fe i després, quan passen coses inesperades, se senten enganyades i fins i tot ultratjades pels polítics i, d’aquesta manera, fa que moltes d’aquestes persones perdin la confiança en la classe política en general. Una classe política que, quan fa coses d’aquestes, ho fa sempre per treure’n un rendiment personal sense importar-los el greuge que pot comportar als ciutadans del carrer.

Santa innocència!

GRANS ESTADISTES DE LA HISTÒRIA RECENT

Un estadista és per definició un home d’estat, es a dir, un dirigent que ha marcat que ha escrit una pàgina brillant de la història del seu país. Però no tothom ho aconsegueix, tot i que alguns ho intenten. Altres governants només arriben a la condició de megalòmans, es a dir, es creuen ser més importants del que realment són.

Afortunadament Espanya està plena de grans estadistes. Aquí sempre hem tingut uns excel·lents governants. Recordeu-vos per exemple de José María Aznar que va relacionar-se amb George Bush i Toni Blair, altres grans estadistes de la seva època en aquella famosa foto de les illes Açores. Però sinó en teniu prou, recordeu-vos d’aquella altra foto on sortien Aznar i Bush fumant-se un cigar i on Aznar tenia els peus damunt de la taula. Quin gran posat! Quina exhibició de poder...! I si amb això no en teniu prou, recordeu que els Estats Units van estar a punt de reconèixer-li els mèrits amb al concessió de la medalla d’Or del Congrés... Llàstima que al final no va poder ser... No es va merèixer una desconsideració tan gran... Però que s’han cregut els americans!!

I Rajoy no podia ser menys. Tot i que per a ser protagonista de la història en tenia prou amb les seves polítiques de retallades als ciutadans i ajuts a la banca, vol estar a l’alçada del seu mentor i relacionar-se amb el gran mandatari actual que també va camí de ser un gran estadista: Donald Trump.

 S’ha de tenir una gran capacitat de síntesi per a parlar d’economia, de política exterior, de la OTAN, de les bases militars americanes en territori espanyol, del mur de Mèxic, i el que és més important: l’oferiment de Rajoy per a ser el seu interlocutor amb els països de Llatinoamèrica, Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. I tot això amb traductor... I amb només 15 minuts, 5 menys del que estava previst inicialment, tot i que no sé sap el motiu... Igual Trump es va posar nerviós i davant d’allò de Los españoles somos muy españoles y mucho españoles, Trump li va contestar: America first! (Amèrica primer!) I va donar per acabada la trucada telefònica com aquell que dóna un cop de porta.

Només donar-se a conèixer el comunicat de la Moncloa, a Rajoy li van ploure les crítiques... Sobre tot la de voler ser l’interlocutor amb mig món... Entre d’altres li van contestar Evo Morales, el president de Bolívia i Carles Puigdemont, el de Catalunya.

Puigdemont li va dir que com volia ser l’interlocutor amb les països iberoamericans, nordafricans i del Pròxim Orient sinó és capaç de dialogar amb els representants de Catalunya... En aquest cas al President de la Generalitat no li falta raó...

Com a ciutadà d’aquest país, el que no puc arribar a comprendre com sé li pot fer la pilota a un personatge com a Donald Trump que representa tot el contrari de la forma de pensar (vull creure) de una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Està clar que Rajoy està molt més proper, ideològicament parlant, de Trump que d’Obama, però encara així, és increïble que es vulgui fer d’escolanet d’un ser tan detestable com el president americà que tal com s’està veient dia darrere dia menysprea a tots aquells que no pensen com ell i, en alguns casos, només per la seva condició de gènere, raça, creences religioses u orientació sexual: dones, periodistes i mitjans de comunicació, magistrats i jutges, rivals polítics, etc.

Al llarg de la vida d’una persona s’ha d’escollir moltes vegades. Algunes vegades ho fas amb encert i d’altres t’equivoques estrepitosament. Rajoy es caracteritza per mullar-se poc i per a una vegada que ho fa, des del meu punt de vista, la caga... (perdó per l’expressió, però no n’he trobat cap de més adequada)

CAP DE SETMANA DE ALTA TENSIÓ POLÍTICA

De Faro a Diari de Tarragona. 

No recordo un cap de setmana amb tants i tan transcendentals actes (o accions polítiques) com el que acabem de passar: Reunió del Comitè de Govern de les CUP per a decidir si donaven suport als pressupostos del Govern de la Generalitat, congrés delsComuns per a constituir-se com a partit, congrés de C’s per a escollir un nou (vell) president del partit, a França, els socialistes, escollien en segona volta el que serà el seu candidat de cara les properes presidencials i, finalment, Trump va signar un decret prohibint l’entrada de musulmans als Estats Units.

SÍ VULL... PERÒ...

El Comitè de Govern de les CUP va dir, amb una sobrada majoria, sí vull als pressupostos generals de la Generalitat per al 2017. De l’aprovació o no dels pressupostos depenia que el full de ruta que hi traçat continués el seu camí...

Des del Govern de la Generalitat s’havia avisat als cupaires que no aprovar els pressupostos suposaria no fer el referèndum d’autodeterminació. Com una mena de tot o res... Comprensible per un altre costat.

Els anticapitalistes, des d’aquest dissabte potser no ho són tant, ja que van cedir davant l’enrocament del Govern en el tema de no apujar els impostos a les rendes més altes. Per un altre costat, és evident que apujar més els impostos als que més guanyen sempre és un risc, ja que poden canviar el domicili fiscal a una altra comunitat autònoma. Apujar l’IRPF hauria de ser competència exclusiva del Govern de l’Estat que hauria d’establir uns tipus únics per a tot el territori espanyol. En canvi, l’impost sobre successions i donacions, és un impost traspassat des de fa dècades, però apujar-lo significaria anar en contra d’una part de l’electorat tradicional del PDECat.

De totes formes les CUP han avisat de que el sí als pressupostos no és un xec en blanc i en qualsevol moment podrien fer caure al govern. Avís per a navegants...

PEL REFERÈNDUM PACTAT I VINCULANT I LA RECUPERACIÓ DE DRETS

El paraigua dels Comuns aixoplugava gent de diferents partits, però amb ideologia similar. El nou partit té com aspiració seguir guanyat eleccions a Catalunya i aconseguir el Govern de la Generalitat. Volen que sé celebri un referèndum vinculant i pactat amb l’Estat, però amb la mirada posada a l’esquerra per assolir els objectius propis d’aquesta ideologia.   

RIVERA SENSE RIVAL    

Una vegada Carolina Punset (Punto Siete com l’anomenava Xavi Castillo) va anunciar que retirava la seva candidatura, res feia pensar que Rivera no renovaria el càrrec, tot hi haver dues candidatures més, però de persones poc significades dintre del partit que va fundar el propi Rivera.

Durant el seu discurs, Rivera va dir que tenien la mirada posada en les generals de 2019 i que pretenien que els seu partit estigués preparat per a governar, la qual cosa és molt legítima.

Ara bé, va definir el seu ideari de liberal-progressita. Sempre he pensat que a la boca sé li fa dir el que un vol i si ell diu que C’s és un partit progressista, jo no li discutiré... Només el temps dirà si és així o està tant a la dreta com el PP.

D’ESQUERRES I ECOLOGISTES

Qui va ser ministre d’Ensenyament amb François Hollande, Benoît Hamon va guanyar per més de 17 punts d’avantatge a Manuel Valls que havia segut fins fa poc el Primer Ministre.

Hamon té un discurs molt ancorat a l’esquerra i fins i tot ecologista. Ha promès una renda bàsica universal per a tots els francesos i fins i tot la legalització del cànnabis. Per prometre que no quedi.

De totes maneres Hamon no ho tindrà fàcil. El bagatge que ha deixat Hollande no és bo. A part d’això l’ascens de l’extremadreta a Europa és un fet constatat. Veurem que passa.

EL PRIMER MUR DE TRUMP ALS AEROPORTS

Aquest cap de setmana s’han retingut a diferents aeroports quasi 200 musulmans que pretenien entrar als Estats Units. El motiu és que Trump va signar un decret on es prohibia l’entrada de viatgers procedents de països islàmics. Segons Trump la mesura s’ha pres per motius de seguretat i en cap cas ideològics. La reacció d’alguns països islàmics ha estat immediata vetant l’entrada als seus respectius territoris als ciutadans americans.

Mentre, als EE.UU., diversos fiscals generals ja han mostrat les seves discrepàncies sobre la legitimitat del decret del President.    

AZNAR, EL GRAN ABSENT

A la ciutat alemanya de Coblença es van reunir a finals de la setmana passada els líders més representatius de l’extrema dreta europea. Estic parlant de la francesa Marine Le Pen, l’austríac Herald Vilinsky, l'italià Matteo Salvini, l'holandès Geert Wilders i l'alemanya Franke Petry. Però Aznar no hi va ser... Des del meu punt de vista va ser el gran absent de la reunió.

I aquest fet m’ha cridat poderosament l’atenció. Com és possible que una persona que ha figurat entre els líders més grans del món formant part del grup de las Açores juntament amb George Bush i Tony Blair, no l’hagin tingut en compte a l’hora de conformar el nou ordre europeu. Aznar no s’ho mereix... Un estadista com ell capaç de donar el millor de si mateix per a salvar una nació com Espanya no es mereix un desvergonyiment tan gran.

Cada dia que passa sembla més clar que Aznar tornarà. De moment s’ha reunit amb els seus correligionaris Jaime Mayor Oreja i Maria San Gil i només el temps ens dirà si la reunió va ser per a constituir un nou partit que representi a l’extrema dreta espanyola. Sembla ser que ja hi ha hagut alguna enquesta d’opinió per mirar d’esbrinar les perspectives electorals que tindria el nou partit i que podria obtenir fins a 51 diputats (que no és poc!)

Tinc el convenciment que no trigarem molts d’anys per a veure com el projecte que representa la Unió Europea (des del meu punt de vista no ha passat mai de projecte tot i tenir una moneda quasi comuna o llibertat de moviments dels seus ciutadans entre els diversos països membres) s’acabarà desmembrant irremediablement.

Aquest fet ens hauria pogut estranyar només fa uns anys, però amb la sortida de la Gran Bretanya (tot i que mai han acabat d’estar còmodes dintre de la Unió) i, el fet que es va produir la setmana passada amb el pacte entre el Partit Popular Europeu i els altres partits de l’extrema dreta, arraconant el grup socialista, constaten l’evidència.  

Si els ciutadans europeus no som capaços de capgirar la situació (difícil ho veig, per no dir impossible), l’ascens sistemàtic de l’extrema dreta d’Europa (que no europea) que s’autodefineix contraria a la UE, tindrà com a conseqüència la mutilació definitiva, a la vegada que s’establirà un nou ordre mundial, ja que amb Donald Trump com el nou líder d’occident i Vladimir Putin assegut a l’antic tron dels tsars de Rússia, tot serà diferent a com ha estat durant diverses dècades després de la II Guerra Mundial.

Si finalment (i tal com sembla), els Estat Units per un costat, la majoria de les nacions europees per l’altre i, finalment Rússia, van de la ma, qui serà l’enemic? Bé, igual és que no caldrà que hi hagi un enemic i per tant canviarà el nostre concepte. Però insisteixo, si l’hi ha, qui serà? La Xina? Els països que malgrat tot conservaran els valors democràtics? Cuba?

On sé situarà Espanya? I Catalunya? Tindrem temps els catalans d’abandonar Espanya abans de que això passi? Aconseguirà Aznar tornar a ocupar la presidència del govern d’Espanya o serà el president de la Tercera República?  

Fantasies? Sí, potser sí, però mentrestant aneu-vos mentalitzant de que Aznar pot tornar i si torna, Espanya no s’apareixerà en res a la que ell va governar durant els 4 anys de majoria absoluta.    

ALS EE.UU. COM A ESPANYA

Aquest matí hi havia molta gent sorpresa per la victòria de Trump a les presidencials americanes. De fet en un primer moment fins jo mateix m’he sorprès...

Només llevar-me he fet una cosa que no tinc per costum fer: posar la tele per veure qui havia guanyat. En aquell moment, tot i que Trump anava clarament per davant de la Clinton, el cert és que encara no es podia dir qui seria el nou president del país més poderós del planeta.

Després d’aquell primer moment, he pensat: De què ens estranyem si aquí passa el mateix!

Quantes vegades hauré dit que Rajoy és el pitjor president que hi ha hagut a Espanya des de la restauració democràtica. Fins i tot pitjor que Aznar! (Què ja és dir molt...)

He comentat el tema amb la meva dona i finalment li he dit:

-Saps quina és la l’única diferència entre Rajoy i Trump? Què el primer no diu ni piu i a l’altre sé li va tot per la boca...

És veritat. Quan pitjor s’ho passa Rajoy és quan ha de sortir en públic. No és (ni de bon tros!) un gran orador. De fet no és ni un orador. No recordo haver-lo vist improvisar mai. En canvi Donald Trump (lo Pato, com li deia fa dos dies) és tot el contrari. Li encanta ser el protagonista i exterioritza tots els seus sentiments. Com deia ahir la Tarribas: Mentre la Clinton ha de portar a d’altres (com Bon Jovi) per a que hi hagi espectacle, Trump és l’espectacle! I si xalarem! Veureu si xalarem durant els propers 4 anys (o los qué te rondaré morena, perquè si ho arriba a fer bé, és possible que pugui ser reelegit per 4 anys més)

Una altra similitud amb Espanya han estat les enquestes. Si ho recordeu, la majoria de les enquestes que es van fer abans de les eleccions del 26-J es van equivocar estrepitosament: donaven menys avantatge al PP que la que va tenir finalment i pràcticament totes donaven per fet el sorpasso de Podemos al PSOE. Als Estats Units ha passat el mateix. Molt poquetes enquestes donaven per guanyador a Trump i l’avantatge que tenia la Hilària semblava no fer témer pel resultat final.

Però no ha pogut ser! De moment als EE.UU (com a tants d’altres països) les dones hauran de seguir esperant per arribar a la presidència. Prefereixen un home misògam abans que una dona... Aquesta seria una afirmació massa simplista. Segurament no és així, però s’havia d’escollir entre els dos i tal com s’ha dit durant tota la campanya cap dels dos reunia les qualitats necessàries per a ocupar el càrrec. O dit d’una altra manera: els americans havien d’escollir entre el candidat menys dolent.  

Per què ha guanyat Trump? Molt senzill, perquè ha fet un discurs molt populista, aquell que arriba millor a l’electorat, sobre tot a les classes més humils i marginals i més incultes (perquè no dir-ho?) Per això ha guanyat a la majoria dels estats de l’Amèrica profunda., com aquí les dues Castelles, Andalusia, Extremandura... Els estats més rurals i apartats de les grans concentracions humanes...

Aquest matí un company de treball m’ha dit:

Què farem d’Iceta?

I és que ahir ho van comentar: ¿Us imagineu que després del suport d’Iceta a la Clinton durant el discurs de tancament del Congrés del PSC guanyi Trump?

Per aquells més despitats explicaré que Iceta va donar suport primer a Pedro Sánchez i aquest va acabar dimitint i difícilment tornarà a liderar el PSOE i després a Hilary Clinton i ja sabeu que ha passat...

Durant l’esmorzar, un col·laborador d’Antena 3 deia amb sorna:

-El que ara ha de fer Iceta és trucar corrents a Puigdemont i Mas per a recolzar-los...

Els hi ha que són malastrucs... Com la pròpia Hilary...

LES ELECCIONS GLOBALS

De Vergara a eldiario.es. 

Fa 8 anys vaig parlar més d’una vegada sobre les eleccions dels Estatus Units, unes eleccions que, per la seva transcendència poden acabar afectant a tots els ciutadans del món, d’aquí que les hagi qualificat com a globals.

Llavors tot apuntava a un canvi. Semblava clar que després del mandat del Bush fill, hi hauria una alternança i que seria un demòcrata el nou inquilí de la Casa Blanca. Abans de saber qui seria finalment el candidat demòcrata ja estava clar que fos qui fos faria història: o bé seria una dona o bé un home de raça negra, tal com va passar finalment.

Aquesta vegada no tenia previst parlar del tema, però després de com ha anat la campanya i quan només falta un dia per a la celebració dels comicis, he cregut convenient fer-ho.

A diferència de fa 8 anys, els americans (hauríem de poder votar tots els ciutadans del món mundial) han d’escollir entre dos candidats al menys dolent... A quin país me recorda? Ah, sí! A Espanya!! Bé, aquí, normalment no s’ha d’escollir entre dos candidats, ja que no tenim eleccions presidencialistes (ja ho voldria!) i ho hem de fer entre els dos partits menys dolents... Bé, ara entre 4 (o més segons com sé miri), però la nova situació tampoc ens ha resolt el problema...

A la Hilària me sembla sé li ha passat l’arròs i lo pato (Donald, no?) hauria d’haver estat declarat no apte per a la política. Mare de Déu del Cel (i mireu que sóc ateu!) com pot haver un candidat amb el perfil d’aquest element? I a sobre (més gros encara!) amb possibilitats reals de poder ser escollit president. Què Déu ens agafi confessats!!

Tal com heu pogut comprovar per uns correus que va enviar la Hilària des del seu compte particular, a part dels maldecaps, bé li podrien costar les eleccions. El director de la FBI (la policia federal americana) va decidir tornar a obrir el cas a pocs dies de les eleccions, la qual cosa hauria pogut tenir una transcendència vital. Finalment el tema s’ha resolt dient que els correus no contenien cap tipus de secret oficial ni res il·legal.

I va lo pato i diu que no es pot creure que s’hagin pogut revisar 650.000 correus en només uns dies... I segurament és cert... Però la meva pregunta és: I es poden arribar a escriure 650.000 correus? Què aquesta dona no feia res més que escriure correus? Des del mes de juliol de 1976 quan mon pare va comprar una SIATA, pràcticament cada dia he agafat el cotxe per a desplaçar-me(treball, oci...) i calculo que en 40 anys encara no he arribat al milió de quilòmetres recorreguts... I mira que hi ha dies que n’he fet uns quants! No fa tants anys que hi ha la possibilitat d’enviar correus electrònics!

I Trump? L’angelet del pato, no ha trencat mai cap plat? De moment sembla que fa anys que no ha fet la declaració de la renda o l’equivalent als Estats Units... O sigui, dels impostos que ell no ha pagat algú se’n hauria beneficiat i ara no ha estat així. I, a sobre, diuen que a l’Amèrica profunda, què són els que pitjor s’ho passen, Trump és el clar favorit... Però que són burros? (Sí què ho són, sí...)

A part d’això és misògam (o sigui, odia a les dones si no són per a ...) I encara té dones que li donen suport. És increïble!!  

Ja sabeu que diuen: No hi ha més tonto que un obrer de dretes... I desgraciadament n’hi ha molts! De no ser així cap candidat de la dreta tindria la més mínima possibilitat de sortir elegit.

Mon pare m’ha explicat més d’una vegada que quan els homes van tenir la possibilitat de votar (les dones encara no), els terratinents els tancaven a una estància de casa seva amb menjar i aigua el temps necessari per a que no poguessin anar a votar. A mon rebesiaio li va passar. Aquesta és de les poques maneres que podria guanyar un candidat de dretes.

Trump és de dreta-dreta... (sense matisos) i la prova més evident (a part de tota l’historial que ha acumulat al llarg dels anys) és que fins i tot el Ku Kux Klan li ha donat suport públicament...

Als Estat Units no hi haurà més tonto que l’obres, dona o negre que dimecres votaran per Trump! Per un moment penseu en aquells que, a sobre, reuneixin les tres qualitats o sigui, dona, negra i obrera que voti per Trump! Directament que compri un bitllet d’avió per a l’Argentina i que vagi a visitar-se a un psiquiatra.