NOSTÀLGIA D’UNA ALTRA ÈPOCA

Davant les eleccions municipals del proper 28 de maig crida poderosament l’atenció una de les 8 candidatures que es presenten a la ciutat de Tortosa: ‘Tortosins pel Monument’. A les Terres de l’Ebre i m’atreviria a dir que a tota Catalunya quan es parla del ‘monument de Tortosa’ tothom sap a quin monument ens referim: al que hi ha al bell mig de l’Ebre, sobre la bases del que un dia va ser el pont de la Cinta, al costat del pont de l’Estat, també conegut com 'el monument de la vergonya'. Quan es va aixecar aquest andròmina va ser per a commemorar els ‘XXV años de la paz de Franco’, un concepte que no hem d’oblidar! A partir d’aquí, per moltes reinterpretacions que es puguin fer i per molta parafernàlia feixista que sé li hagi pogut treure, com ara l’anomenat ‘Victor’, símbol de victòria franquista, el fet inicial segueix invariable. La història no es pot canviar.

Però l’andròmina de Tortosa no és l’únic monument franquista reinterpretat que encara queda en peus a les nostres terres, tot i que la resta son més menuts. Un exemple és el conegut com el ‘monolito’ de Santa Bàrbara. El motiu pel qual va ser col·locat al començament del carrer Major va ser la commemoració de la mateixa efemèride. Fa anys també va ser reinterpretat per a convertir-se en un ‘Monument a la pau’, tal com apareix a la inscripció. Fa poc es va remodelar aquell espai i s’hauria pogut aprofitar l’avinentesa per treure’l i posar alguna cosa més adequada ja que, ‘el monolito’ no té cap mena de valor artístic... Però segueix en peu per a la glòria d’alguns. Ningú diria que dintre d’un any i mig aproximadament estarem celebrant el mig segle de la mort del dictador vist la molta simbologia feixista que encara avui exalta la seva persona o a aquells que van lluitar al seu bàndol durant la guerra derivada del cop d’estat contra la II República Espanyola. D’algun d’ells us en parlaré a mode d’exemple. -A Castelló, a un lateral del parc Ribalta hi havia una gran creu que va ser retirada a principis d’aquest mateix any.

-A Palma de Mallorca, al parc de la Feixina, un monòlit recorda els mariners morts durant l’ enfonsament del creuer Baleares que evidentment formava part de marina de guerra ‘nacional’.

-A Cinctorres, a la comarca del Ports, és un dels pobles que encara conserven la creu de ‘Caidos por Dios i por Espanya, presentes’. No sé si com en el cas de la Galera la creu ha estat sempre ‘despullada’, es a dir, sense els noms de les víctimes del bàndol franquista tal com passava a una bona part dels pobles.

-A Xerta, comarca del Baix Ebre, hi ha un rètol fet amb rajoles que també recorda els ‘XXV años de Paz’. Tot i ser bastant menut si el comparem amb la majoria em va cridar poderosament l’atenció ja que per l’ajuntament xertoli han passat alcaldes de diversos partits polítics: CiU, PSC, ERC. Si jo ho vaig vore, suposo que ells també l’hauran vist.

-A Amposta, després de treure quasi totes les plaques del ‘Ministerio de la Vivienda’ amb el jonc i les fletxes falangistes, al carrer Melilla i a la paret d’un edifici construït després de la guerra hi ha un gran rètol amb la mateixa simbologia.

Altres.

Bornos (Cadis).

Tarifa (cadis). Etc...

LA FOTO DEL DIA 3-07-2021

Casa de Santa Bàrbara.

LA FOTO DEL DIA 13-06-2021

Mural a Santa Bàrbara de Jordi Rué.

PACTES ELECTORALS: SANTA BÀRBARA

La població de la Plana va ser una de les que més expectació va crear a l’hora de configurar els hipotètics pactes postelectorals. De fet va ser el primer municipi dels que vaig parlar i he de dir que me vaig equivocar de mig a mig.

Però no. Ni molt menys me sento contrariat. Quan se juga al joc d’analista polític és com si estiguessis fent una aposta sense diners on de vegades guanyes i d’altres perds.

Finalment el pacte va tancar-se entre JxSanta Bàrbara i ERC i, mentre Alfred Blanch com a cap de cartell de la llista guanyadora ne serà l’alcalde en els propers 4 anys (ja ho va ser el mandat passat), Manel Crespo ne serà el primer tinent d’alcalde.

La jugada d’ERC pot ser perillosa i a la llarga sé li pot girar en contra ja que amb els resultats sobre la taula sembla que Santa Bàrbara va votar pel canvi després de 40 anys (tot i que els 4 primers Josep Bertomeu se va presentar amb una llista independent després hi va haver continuisme).

El candidat d’ERC va posar com excusa que no volia pactar amb partits que van donar suport al 155. Està en tot el seu dret de fer-ho i dir-ho, però parlant d’un poble com Santa Bàrbara amb una població que no arriba als 4.000 habitants i on se coneix tothom, ho trobo senzillament una ximpleria.

A una bona part dels ajuntaments, diputacions i consells comarcals ERC i Junts no han pactat. Els ajuntament més significatius els de Sant Cugat del Vallès i Figueres. També a la Diputació de Tarragona i al Consell Comarcal de la Terra Alta. A la majoria d’aquestes institucions hi ha el PSC i, per tant, ERC i PSC (entre d’altres partits) han assolits pactes de governabilitat al marge de Junts.

Fins les properes eleccions encara queden 4 anys. Seria molt atrevit fer ara un pronòstic, però si realment la ciutadania de Santa Bàrbara va votar canvi i el pacte de govern no els complau, el vot de càstig pot ser significatiu.   

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL : SANTA BÀRBARA

A una bona part de les poblacions de les comarques ebrenques no farà falta cap pacte electoral, ja que o bé hi ha hagut una llista que ha tret majoria absoluta (Amposta, la Ràpita, Alcanar, la Sénia, l’Ametlla de Mar, Móra d’Ebre, Gandesa, etc., etc.) o bé només s’hi va presentar una sola llista (Alfara de Carles, Caseres, Pobla de Massaluca, Prat de Comte, Benissanet, Ginestar, etc.). En canvi a d’altres els hi faran falta pactes.

Una primera divisió per la forma de pactar són: naturals i contra natura. Es a dir, candidatures afins per la seva ideologia o aquelles que, en principi, no peguen ni amb cola.

Un exemple de les primeres seria pactar la candidatura de Junts amb la d’ERC (dos candidatures independentistes) Recordeu que hi va haver municipis on es van trencar pactes arran del 155. Per tant, una llista independentista amb una que no ho és, no haurien de pactar. O una d’esquerres i una de dretes... Però al món municipalista s’hi pot veure de tot. Anem a repassar-ne unes quantes:   

Santa Bàrbara. L’alcalde Alfred Blanch (Junts per Santa Bàrbara) passarà a la història per ser el primer en perdre la majoria absoluta que ha permès governar el municipi sense haver de pactar. El primer alcalde va ser Josep Bertomeu, Don Pepe o el Farmacèutic. Ja era alcalde durant la transició i va ser el primer de la democràcia en una candidatura independent. Després vingueren Joaquim Martí (l’Aldeano), Jordi Boronat i finalment Alfred Blanch, fill d’Alfredo Blanch, regidor amb Don Pepe. Ha passat de tenir 7 regidors a 4. Pel darrere han quedat ERC amb 2, el PP amb 2 i MAP (vinculada a Movem) també amb 2 i Eva Franch (PSC) amb 1.

El pacte natural seria entre Junts i ERC, però sembla que els partits que sempre han estat a l’oposició i els que entra per primer cop a l’ajuntament (MAP) volen un canvi. De totes formes hi ha qui sospita que Blanch podria pactar amb el PP encapçalat per Joaquim Martí... Us sona el nom? Efectivament, el fill de l’alcalde homònim.

Com us deia, en un principi tot indicava que hi havia voluntat de canvi tal com ho havien expressat els votants a l’hora de dipositar el vot a les urnes, però amb el pas dels dies potser tot s’acabi diluint. Imagino els contactes entre tots dos pares, tots dos ex edils convergents del municipi i la influència que puguin exercir cap els seus plançons.

En conclusió: tot i que pugui semblar un pacte contra natura, el més lògic serà que acabin pactant Junts per Santa Bàrbara d’Alfred Blanch i el PP de Ximo Martí per a que tot segueixi més o menys com estava fins ara.    

SOBRE ELS DEBATS ELECTORALS

Dia de la presa de possessió d'Adam Tomàs com a nou alcalde d'Amposta. 

Per molt que m’ho expliquin, per moltes raons que hi hagi, no me sembla correcte que als debats de candidats a l’alcaldia d’Amposta hi manquessin 4 del 7 que s’hi presenten.

Només hi eren presents Adam Tomàs (EA-ERC), Manel Masià (Junts per Amposta) i Francesc Miró (PSC). La Junta Electoral Provincial no va deixar participar Rositia Pertegaz (Demòcrates de Catalunya), Germán Ciscar (Som Amposta), Rosabel Recio (Podem) i Cecilia Castelló (Ciudadanos).

El motiu sembla que va ser que no tenien representació a l’actual consistori ampostí. Cal dir que Rosita Pertegaz va entrar a l’ajuntament de la ma de CiU, tot i que va abandonar el grup i va continuar formant part del consistori com a regidora no adscrita. En el cas de German Ciscar va entrar com a cap de llista de Plataforma per Catalunya, formació que va abandonar per a crear un partit municipalista.

No sé si ha canviat la normativa que regeix aquest tipus d’actes o simplement se deixa a criteri dels integrants de la junta electoral de cada cicle electoral.

L’any 1995 anava de número 2 de la candidatura d’ICV darrere del desaparegut Anselmo Cano. Visió 3, la televisió local d’Amposta va emetre una sèrie de debats, alguns d’ells temàtics. Tot i no tenir representació a l’ajuntament també se’n va invitar a participar. El dia que se debatia sobre Sanitat, Cano va creure que hi havia d’anar jo com a número 2, tot i que no tenia ni idea del tema. Per CiU va anar Manel Ferré, que també anava de número 2 pel darrere de Roig. Sembla ser que no hi havia límit de temps, perquè recordo que vaig intervenir molt poc. En aquell temps la controvèrsia era la ubicació de l’actual Hospital Comarcal.

Dit això crec que els ciutadans tenim el dret de saber que ens proposen tots i cadascun dels electes i poder-los escoltar debatent entre ells. De vegades els programes no són suficients per acabar de saber per on va cadascun dels candidats.

Ahir pel mati vaig poder escoltar el debat dels caps de llista de les diferents formacions que se presenten a Santa Bàrbara. Hi eren tots: des d’aquells que ja tenen representació a l’ajuntament a les que se presenten per primera vegada. En total 5 candidats representants a Junts per Santa Bàrbara, ERC, PSC, PP i MAP (integrada dins de Movem)

Per cert, dijous per la nit al Canal Terres de l’Ebre vaig seguir amb interès una entrevista a l’alcalde de la Galera Ramon Muñoz (Junts per la Galera) sobre l’acció de govern de la darrera legislatura i sobre les propostes de cara la que ve.

Canal Terres de l’Ebre ha fet el mateix amb tots els caps de llista del territori (cosa que dubto) o només a aquells que paguen?

Si la resposta és la segona part de la pregunta, no hauria d’estar prohibit? Aquí ho deixo.  

LA CORBATA DE L'ENRIC

Lloc on hi havia el cine Excelsior al carrer la Rosa. 

Era una tarda de cinema a Santa Bàrbara, al conegut com el cine del ‘retó’, ja que pel que sembla va ser el rector de la parròquia de Sant Gregori qui el va promoure amb la idea inicial d’aportar una eina de distracció per a les xiquetes i xiquets del poble de la Plana. Però prompte se va convertir en un cinema per a tothom.

El cinema se va construir al Barranquet i al cap d’uns anys, dintre del mateix local se va fer una altra sala més moderna i amb els seients entapissats. La sala vella però, no va quedar en desús. Allí s’hi solia fer teatre o bé els assajos del grup de teatre Planer.

El cinema del retó s'anomenva oficialment Excélsior. 

En aquell temps les sessions eren dobles sempre precedides pel No-Do. Normalment la segona pel·lícula era millor que la primera ja que podria considerar-se d’estrena.

Després de quasi dues hores, a la mitja part la gent solia sortit de la sala per anar al lavabo. Als cinemes que hi havia bar, el públic també aprofitava per a beure alguna cosa.

Jo anava amb el meu amic Carles. Només sortir al hall ens vam trobar amb el seu amic Enric. Carles i Enric havien estudiat junts al Joaquim Bau de Tortosa. Com és natural, se van saludar i se van posar a parlar mentre jo estudiava detingudament a l'Enric. Me'l mirava de dal cap a baix i de baix cap a dal, amb lentitud, amb dissimulo. Intentant que cap dels dos se’n adonés.

Lluís era un jove de faccions dures. No diria que fos guapo, sinó que tot el contrari... La roba que portava potser no era la més apropiada ni per a l’edat que teníem ni per a l’ocasió. Vestia una americana a quadres tipus príncep de Gal·les i una corbata a conjunt amb un gran nus. De tot el conjunt, si hagués de destacar una cosa sobre les altres seria precisament el nus de la corbata.

Mentre el continuava repassant, reia en silenci, la qual cosa és molt complicat, quan de sobte Carles me va mirar i me  va dir:

-Joan riu-te’n!  

Aquell riure en silenci se va transformar en una gran riota davant la rialla del meu amic i la cara d’estupefacció de l'Enric.

TREBALLAR PEL POBLE

Treballar pel poble (i entenem com poble el conjunt dels ciutadans d’un municipi) és la promesa que fan tots els alcaldes i alcaldesses quan prenen possessió del seu càrrec.

Durant la meva llarga experiència de polític en actiu i retirat no he vist mai cap alcalde ni alcaldessa (tot i que n’hi ha moltes menys) que no hagi treballat pel poble.

Frases com: Tu saps si és bon alcalde! Saps el que treballa pel poble! Les he sentit sovint.

Mon pare va treballar molts d’anys amb planers (gentilici dels habitants de Santa Bàrbara) Alguns d’aquests anys van coincidir amb l’alcaldia de Josep Bertomeu Canalda, Don Pepe per a la majoria dels seus convilatans. Quan parlaven d’ell, sempre hi havia qui deia: A Santa Bàrbara no ni haurà mai cap alcalde millor que ell! No sé el que deuen de pensar Joaquim Fornós, Jordi Boronat o Alfred Blanch, els alcaldes que l’han precedit.

A Camarles, després de la segregació de Tortosa l’any 1978 i fins el 2001 va ser alcalde Primitivo Forastero. Duran els any d’alcalde de la localitat del Baix Ebre, va despertar moltes passions, tan a favor com en contra. De totes formes potser el nombre de partidaris superava al de detractors, la qual cosa se demostra per les majories absolutes que va treure.

Com sabeu vaig treballar a Tortosa durant quasi 32 anys. Al principi d’estar-hi, un dia vaig atendre a un matrimoni de camarlencs i mentre els atenia els hi vaig dir:

-Vaja alcalde que tenen a Camarles!

-Per el poble el millor que hi pot haver! –Me van respondre quasi a l’uníson-.

Des d’aquell dia vaig me vaig proposar que mai més faria un comentari com el que havia fet a aquell matrimoni. No tothom té la mateixa manera de pensar que jo i allò que a mi me desagrada a un altre li pot agradar molt. Així de senzill.

Tal com us deia, no conec a cap alcalde que no miri pel seu poble, tot i que de vegades les seves prioritats i punts de vista no sempre són valorats per tothom de la mateixa manera. Hi ha alcalde que anteposa els equipaments a qualsevol altra necessitat.   

És evident que tots els pobles han de tenir els equipaments necessaris, però de vegades se’n fan alguns que bé se’ls  podrien estalviar i destinar el seu pressupost a programes prioritaris d’ocupació, serveis sociosanitaris, etc.

?Per a què volem tenir un gran hospital si després no l’equipem de tot el necessari i resulta que hem d’anar a d’altres centres per a que ens facin determinades proves? O més fàcil encara: no tenir cobertes totes les especialitats mèdiques.

Desgraciadament els alcaldes solen passar a la història per les obres que han inaugurat i no per les places de professionals sanitaris s’han creat.

Avui mateix m’ha arribat un missatge de que l’Ajuntament d’Amposta busca cobrir places de cuiners i ajudants de cuina per a la residència d’avis. Una cuina que a hores d’ara encara està ubicada a la vella residència d’avis del costat del parc municipal ja que a la nova encara no n’hi ha.

Això si, portar a la gent fins allí pera  ensenyar-la molt abans d’estar acabada i fer-se la foto per a fer-la servir de propaganda electoral, bé que se va fer...

D’exemples com aquest se’n podrien trobar a tots els pobles i segurament més d’un i més de dos. Ja m’enteneu.      

PER UN GRAPAT D’EUROS

El que com jo ja teniu una edat segurament recordareu aquell western dirigida per Sergio Leone i amb música de Ennio Morricone que portava per títol Per un grapat de dòlars.  

Els que com jo ja teniu una edat és molt més difícil que ens ensarronin que a un jove passerell que acaba de caure del niu. Ni tant sols un dia com avui que com tots sabeu és el dia dels innocents.

Com que les innocentades avui ja les he fet, ara us parlaré d’una cosa molt més seriosa i tot i que és lícita, els protagonistes han quedat retratats com deia Josep Pedrerol.

Com suposo que sabeu i sinó ho sabeu per això estic jo per a informar-vos, ahir dimecres sé van debatre les mocions de censura dels consells comarcals del Montsià i del Baix Ebre. Què cap habitant de la riba Nord de l’Ebre s’ho prengui a mal si he posat abans el Montsià perquè, cronològicament parlant, sé va anunciar primer.

Ahir va ser un dia trits per al PSC i sobre tot per a Paco Miró i Enric Roig que van veure col els volaven dos dels pocs càrrecs que encara ostentaven els socialistes. Segons els promotors de la moció (ERC i PDeCAT) el culpable de tot plegat és el suport del PSC a l’article 155 de la Constitució pel qual, l’Estat va intervenir l’autonomia catalana. Tal com s’han anat desenvolupant els fets al llarg d’aquest procés independentista que de moment no ha portat en lloc, sinó hagués estat l’excusa del 155 i la pèrdua de confiança, n’hagués estat un altra. El kit de la qüestió era fer fora els socialistes dels seus càrrecs, tot i existir un pacte de legislatura pel qual ERC va tenir les dues presidències els dos primers anys i al PSC li corresponien els dos últims.

A diferència de les grans urbs a les nostres comarques ebrenques ens coneixem pràcticament tots i els que abans eren amics i ara no ho són s’hauran de veure mil i una vegades ja sigui a actes oficials, culturals i esportius o de qualsevol altra mena i m’ensumo que les ferides que s’han obert aquests darrers mesos trigaran en cicatritzar (en aquest cas no cal desinfectar a ningú)

Tal com he dit més amunt, ja tenim una edat per a que ens ensarronen. Ja coneixeu la dita que sap més el dimoni per vell que per dimoni. A mi me passa igual. L’experiència que he anat acumulant al llarg dels anys i també per la meva trajectòria política, fa que conegui molt bé els entrellats de la classe política, sobre tot la de casa nostra. Per tant, tot i les excuses donades, aquí del que es tracta és de diners i de tenir una parcel·la de poder per menuda que sigui.

Per a que vegeu que no vaig tant equivocat, us explicaré una anècdota de la que vaig ser en certa manera protagonista.

Vaig prendre possessió del càrrec de regidor d’Amposta pel PSC el juny de 2003. Com que era el quart regidor, a l’hora de repartir les responsabilitats va ser a qui menys li van tocar. El càrrec de conseller comarcal (consellera en aquest cas) li va tocar a Lluïsa Lizàrraga. Però Lluïsa l’any següent va anar de número 2 a les llistes del Congrés i en va sortir elegida diputada i, per tant, va renunciar al càrrec de consellera comarcal. Llavors Toni me va dir que me tocava a mi ocupar el lloc vacant de la Lluïsa... Però com que hi havia dos pobles que se repartien una plaça al llarg de la legislatura (Santa Bàrbara i Freginals), van reclamar la plaça d’Amposta. Molt amablement els hi vaig cedir:

-Deixa-ho anar Toni –li vaig dir a Toni Espanya-. A mi me dona igual i segur que a ells els hi fan més falta els diners que a mi.

Rics no s’hi faran, però tot ajuda. 

VA DE TAPES (Primera part)

Burgos.

Fa anys, l’amic Joaquim Garcia me va dir que la paraula tapa venia per que antigament, quan la gent anaven a la taverna a veure’s un gotet de vi, de vegades les mosques els hi entraven als gots:

-Taverner: Posa’m una ‘tapa’.

I el taverner, comprensiu, els hi posava un trosset de pernil o d’algun altre producte sobre el got per a que els hi fes de tapa i així les mosques ja no entraven al got...

Sigui veritat, sigui mentida això és el que me explicar... Però si ho penses, sinó entraven al got se posaven sobre la tapa... En fi...

La tradició de menjar tapes la recordo des de sempre, tot i que les més tradicionals, hi havia llocs on no se’n feien d’altres, eren les variades que portaven, majoritàriament productes de la mar: musclos en escabetx, navalles, catxels, anxoves, olives, etc. I això sí, sempre acompanyades de vermut amb sifó (el que és coneix com un Rapitenc) Amb mons pares, quan era festa, solíem anar al bar d’Aigualera (Rodríguez) de la Galera.

Al cap de bastants anys, Conrado de Marreco va obrir un bar al carrer centre, molt prop del Sindicat. Va ser el primer lloc de la Galera on van començar a fer tapes d’altres productes: sípies senceres (enterites), callos (tripa), etc. Això va fer que els altres bars de la Galera s’haguessin d’espavilar sinó volien perdre clientela.  

Al cap dels anys, quan mon pare anava a cobrar la setmanada a Santa Bàrbara, abans de pujar ens paràvem al bar de la Rossa i fèiem el mateix, però els planers els feien molts més abundants, els hi posaven més coses com sípia, kimbos, gamba salada, etc. A Santa Bàrbara hi havia tres bars per excel·lència: el esmentat de la Rossa, el del Baldat i el del Manet, potser el millor de tots tres a l’hora de fer els variats. Més o menys com el bar Conesa d’Amposta, a la plaça del Mercat. Tot i que allí hi havia molta més varietat de tapes. Al de Culderó, a la cruïlla de carrer del Pont i del carrer Sant Josep també hi feien bones tapes, com la de calamars a la Romana.

Lugo.

Fins fa uns anys, a Tortosa, al carrer Sant Pere, molt prop del mercat municipal, hi havia una petita zona de tapes amb 4 bars: Lesmes, Sant Pere i dos més. No sabria dir si actualment encara ne queda algun en funcionament. 
Sé diu que a Catalunya no hi ha cultura de tapa. Això no és cert, el que passa és que aquí som més de racions. De vegades quan explico els meus coneguts que he viatjat a tal lloc o a tal altre i que hem visitat la zona de tapes, qui ho coneix me diu que ell també hi ha estat.

Per les Espanyes la cultura de la tapa és ben diferent. Mireu, us posaré un exemples. A la zona de Castella-La Manxa, quan demanes una cervesa (fora de les nostres comarques el vermut sé gasta poc), t’inclouen la tapa de cuina i diferent a cada cervesa que té veus.

De tots els llocs que hem visitat el més conegut i potser el millor és la zona de tapes de Logronyo, coneguda com la calle del Laurel o la Herradura (per la seva forma), tot i que una mica més cap el centre de la població està la calle S. Juan on també n’hi ha de molt bones. L’ajuntament promociona aquesta zona. Aquest any baixant de Lugo, vam voler fer nit a la capital de la Rioja per a poder degustar, una vegada més, les seves tapes.

Amb l'alcaldessa de Lugo Lara Méndez i d'altres regidors per la zona de tapes.

A Lugo també hi ha una important zona de tapes molt prop de la catedral. Aquí també tenen la seva pròpia singularitat. Amb la primera cervesa t’inclouen dues tapes: una de freda (truita de patata, empanada, montadito, etc.) i na altra de cuina molt més elaborada. A part s’hi poden menjar racions, què és el que fèiem nosaltres, després de veure’t una parell de cerveses i menjar-te 4 tapes, com ens havíem quedat en gana, normalment al darrer bar fèiem una ració per acabar-ho de rematar. 

Uns 'champis' a Logronyo. 

NOVA REDADA ANTIDROGA A AMPOSTA

Foto: G.V.S.

Carrer Verge de Montserrat. La foto ha estat feta sobre 3/4 de 8 del matí.
Segons les informacions periodístiques que publica l'Aguaita s'han escorcollat 11 immobles entre Amposta, la Ràpita, Alcanar i Santa Bàrbara, a part d'un xalet a Monroig del Camp i de moment hi ha 4 detinguts.
Tot i que es diu que a Amposta s'ha registrat un club de cànnabis, al carrer Verge de Montserrat no me'n sona cap, així com tampoc a l'avinguda de Sant Jaume que és el carrer que surt a la foto de la notícia.

Més informació:

http://www.aguaita.cat/noticia/9584/marxa/operatiu/policial/contra/tr/fic/drogues/diverses/poblacions/montsi

CONLLOGA-MUIXERANGA DE CASTELLÓ. Diada de la Fira de Santa Bàrbara (3)

CONLLOGA-MUIXERANGA DE CASTELLÓ. Diada de la Fira de Santa Bàrbara (2)