QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.

Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.

Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.

Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.

Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.

Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.

L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.

Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.

Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.

En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

PACTES MUNICIPALS: BARCELONA I SANTA COLOMA DE FARNERS

Façana de l'Ajuntament de Barcelona. 

L’independentisme oficial (el del llaç groc) està emprenyat perquè Ernest Maragall no va aconseguir un ajuntament més per als seus interessos polítics: el de Barcelona, cap i casal de Catalunya.

Vaig tenir el plaer de conèixer personalment a l’Ernest. Al menys ens vam trobar en dues vegades: la primera quan va intervenir d’estrella convidada al míting que els socialistes ampostins vam fer durant la campanya de les municipals de 2007. La segona a la inauguració del col·legi públic Consol Ferré quan era conseller d’Ensenyament durant el segon Tripartit (2008). No semblava res de l’altre món. De fet solia equivocar-se al parlar com li va passar quan va confondre Amposta (on estava) amb Tortosa... L’Ernest Maragall sempre va créixer a l’ombra del seu germà Pasqual, però sembla que quan el germà gran ja no el va poder apadrinar va aprendre a caminar sol fins el punt de que durant els darrers temps m’ha sorprès gratament.

Però el PSC sé la tenia jurada. Ja deveu conèixer la dita: Roma no paga els traïdors! Perquè així el van considerar des de les files socialistes quan va canviar de bàndol. I no dic que estigui bé o estigui malament. Només constato uns fets.  

L’Ernest Maragall, la nit del 26-M se sentia guanyador (havia guanyat en vots igual com el seu germà Pasqual va guanyar en vots a Jordi Pujol a les eleccions autonòmiques de 1999). Però des del PSC ja el van advertir que no cantes victòria tan ràpid, que tot estava obert...

Finalment va ser elegida alcaldessa de Barcelona Ada Colau gràcies als vots dels seu propi grup (Barcelona en Comú), el PSC i tres del grup de Manuel Valls, i va passar a convertir-se per a molts (la immensa majoria no la van votar) en una traïdora i una botiflera.

Desgraciadament, les persones, sempre som més propenses a veure la palla a l’ull dels altres que la biga al nostre propi. I dic això per tot el que va passar durant la constitució del nou ajuntament de Santa Coloma de Farners. Encara no he sentit a cap independentista criticar la intromissió ni més ni menys que Quim Torra, aquell que diuen que fa de President de la Generalitat de Catalunya.

Santa Coloma de Farners és el poble natal de Quim Torra i on encara hi viu una part de la seva família. La passada legislatura hi va haver un pacte entre CiU i el PSC. Pacte que s’havia de tornar a reeditar per aquest mandat. Però Torra saltant-se a la torera el principi d’autonomia municipal, va pressionar la futura alcaldessa del municipi Susagna Riera (JxCat) per a que el trenqués i arribés amb un acord de govern amb ERC. Degut al terrabastall i les pressions que hi van haver durant el ple de constitució del nou ajuntament, se va haver de suspendre i posposar-se fins les 11 de la nit del mateix dia. La futura alcaldessa, visiblement contrariada, se va posar a plorar. Però no va ser l’única en fer-ho. També ho va fer la regidora del PSC Bea Ventura fruit de l’escridassada i el menyspreu que va rebre d’una part del públic assistent a l’acte.

Un quart d’hora abans de començar el nou ple se tancava un pacte entre JxCat i ERC. Però no passa res, tot sigui pel bé del país...

Noteu la diferència entre tots dos casos?   

MÉS INFORMACIÓ: 

https://politica.e-noticies.cat/totes-les-pressions-de-torra-a-santa-coloma-de-farners-124743.html

https://politica.e-noticies.cat/totes-les-pressions-de-torra-a-santa-coloma-de-farners-124743.html

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20190617/insultos-ada-colau-no-es-democracia-articulo-opinion-najat-el-hachmi-7509221?utm_source=facebook&utm_medium=social&fbclid=IwAR1TafUZjgvkO64UDwBTYGaabTgduaGX52YgsHOB33-MOy-RPRG65g_zt5E

¡A POR ELLOS QUE SON POCOS Y COBARDES!

Vergonyós! (i perdoneu-me si començo tan contundent) Però és el que penso. Des del primer moment s’està fent la traveta a la majoria dels governs sorgits de les urnes del 24-M. Principalment el de Madrid amb Manuela Carmena al capdavant, però també al d’Ada Colau a Barcelona. Però no existien els 100 dies de gràcia? Ja sé que això no està escrit i rubricat en lloc, però la cortesia sols ser una bona qualitat que no s’hauria de perdre.

Quan fa que el PP coneixia els caos que afecten als regidors de l’equip de la Carmena? I Manuela i la resta de membres de la candidatura Ahora Madrid, no ho sabien?

I després està la vara de mesurar... Es mesura igual als regidors de l’esquerra (radical –eh?-) que als moderats del PP. Sembla que no. Quantes se li han perdonat al PP? Quants ni ha corrent solts en lloc d’estar en un lloc segur (es a dir, a la presó)?

Desgraciadament del PP han dimitit molts menys que els que ho haurien d’haver fet, però en canvi exigeixin la dimissió dels altres. Insisteixo: Vergonyós!

Però també em sembla vergonyós que un dels que es mostren més contundents sigui el seu soci de govern Antonio Miguel Carmona. Si li van colar un gol, que s’aguanti i, sinó, que mantingui les aparences i que renti els draps bruts a casa.

Al final tindrà raó Pablo Iglesias quan diu que es tracta d’un Tamayazo en diferit i que només és una excusa del PSOE para pactar amb el PP. I segueix tenint raó (per alguna cosa és llicenciat en Ciències Polítiques) que de produir-se un trencament a l’actual govern de Madrid i s’acabés configurar una nova majoria entre el PP i el PSOE, Podemos guanyaria les eleccions de la propera tardor sobradament.

També són remarcables les paraules de Rajoy sobre les formacions emergents i sobre el propi PSOE: radicals, pro Veneçuela, etc. Però en quina realitat vivim? Qui se’n ha d’anar són tots els corruptes i els qui han tolerat la corrupció. A aquells que acaben d’arribar deixeu-los que facin que el temps ja els jutjarà per a bé o per a mal.    

A Barcelona són més benèvols amb l’Ada Colau, però ja sé li han reprotxat unes quantes: sobre el què es va gastar a l’acte de presa de possessió (incloent-t’hi la pantalla que es va instal·lar a la plaça Sant Jaume per a poder seguir l’acte), què si la retirada de la candidatura Barcelona-Pirineus als JJ.OO. de 2022, què si una alcaldessa té millors coses que fer que anar a aturar desnonaments...

CiU Barcelona va obrir un compte de Twitter després de perdre l’alcaldia de la capital catalana expressament per a marcar de prop el govern de Barcelona en Comú. Però al final, si de tant prop els marquen, potser veuran alterada la realitat, ja que hi ha coses que s’han de veure a certa distància.

Per cert, un dels qui sembla que va per allí mirant de tocar el que no sona és el meu nebot (fill d’un cosí germà) Xavi Tomàs que se’n va anar a estudiar Economia i especialitzar-se en borsa i va acabar se’n la ma dreta de Xavier Trias en noves tecnologies.