Un altre indret
que mereix ser visitat és el castell de Pambre, també dintre del terme
municipal de Palas de Rei.
Es tracta d’un
castell petit, construït al segle XIV, però molt ben conservat després de la
seva restauració que va finalitzar l’any 2016 va poder obrir les portes per a
poder-lo visitar. Aquest castell està inventariat com a bé dintre de l’inventari
general del Patrimoni Cultural de Galícia.
La seva situació està
força allunyada del Camí de Sant Jaume, d’aquí que pogués conservar
pràcticament intacta tota la seva estructura, tal com em va dir el senyor que s’encarrega
d’obrir-lo. Perquè, això sí, a diferència de la majoria dels castells que hi ha
al llarg i ample de la nostra geografia, aquest obre al públic quasi que cada
dia de l’any.
El dia que vaig
visitar-lo era dimecres i l’entrada era gratuïta. Els dies de pagament costa 3 €
i després d’escoltar les explicacions que et dona el responsable, la visita l’has
de fer pel teu compte.
- Hoy eres la tercera persona que visita el Castillo...
-i això que era més de mig matí-.
- Pero los otros dos habrán venido juntos, no como yo que
voy solo...
- Efectivamente, los otros dos eran pareja.
La recepció, tot
i que està dintre del castell, s’ubica a una casa que va pertànyer a la família
encarregada de cuidar-lo. Al costat del taulell de recepció hi ha la campana d’una
gran xemeneia que mostra alguns elements quotidians d’aquella època, com ara
una destral clavada un tronc. Al seu costat el maniquí d’un templer que, tal com
em va dir aquell senyor, estava ‘d’attrezzo’.
Primer que res em
va convidar a visitar una petita sala al costat de la recepció on es projectava
en gallec (no sé si està disponible en altres idiomes) un petit documental
sobre la construcció del castell ordenada per Gonzalo Ozores de Ulloa, Senyor
d’Ulloa i que segons em va dir aquell senyor està enterrat al monestir de ‘Santa
Maria de Sobrado dos Monxes’ que em va aconsellar visitar.
Posteriorment, em
va recomanar visitar una petita exposició etnogràfica sobre dones cosidores que
hi havia al pis superior d’aquella casa.
Ja dintre del
castell em vaig adonar de la gran quantitat de ‘marques de picapedrer’, la qual
cosa indicaria que es tracta de les pedres que des de la seva construcció han
format part del castell. Als castells que estaven molt més propers a zones
habitades, sovint les pedres es reutilitzaven per a la construcció de les cases
del poble.
- Las marcas de cantero las gravaba el capataz de la
cuadrilla e identificaba todo el trabajo realizado por sus miembros -em va
puntualitzar aquell senyor-.
Finalment, vaig
accedir al castell on hi havia un estret pati amb petites obertures. Després
per una escala metàl·lica (evidentment de nova construcció) vaig entrar al
castell pel primer pis que era el lloc habitual d’entrada per motius de
defensa.
Només tenia dues
plantes i per a pujar a la torre de l’homenatge es feia per
una escala de pedra de grans esglaons i per una petita porta.
- ¡Cuidado con
la cabeza! -me va advertir el senyor-.
Des d’allí podia
veure’s una bonica vista i sentir la remor del riu Pambre que dona nom al
castell.
Una vegada baix
vaig anar a veure l’element més vell del recinte: una església que jo diria que
era d’estil preromànic. També hi havia un gran ‘hórreo’, una mena de sitja
elevat típic de Galícia i una tomba antropomorfa, és a dir, excavada a la mateixa
roca.
