PRÒRROGA

Si al llarg de la nit electoral del 23 de juliol des de formacions com Sumem i el PSOE s’usava el símil esportiu ‘hi ha partit’, una vegada acabat l’escrutini puc dir que hi ha ‘pròrroga’. I per què dic això? En veure que la possible investidura de Pedro Sánchez passava per Junts vaig pensar que una de les coses que podien passar (i tal vegada la més probable) era la repetició de les eleccions. Estàvem (estem) davant d’un dels pitjor escenaris polítics tot i que el pitjor de tots hauria estat que Feijóo pogués ser President del Govern d’Espanya amb el suport de Vox. Durant la campanya Junts ja va advertir que de cap de les maneres facilitarien la investidura de Sánchez, tot i que segons les enquestes els resultats dels PSOE es preveien molt més dolents que els que van obtenir finalment. Junts posarà sobre la taula dues condicions ‘innegociables’ per a fer president Sánchez: un referèndum d’autodeterminació de Catalunya pactat amb l’Estat i l’amnistia d’aquells que encara no l’han obtingut com per exemple Carles Puigdemont, Toni Comín i Marta Rovira. Fer un referèndum d’autodeterminació és, des del meu punt de vista, un fet que en un moment o un altre s’haurà d’afrontar per part de l’Estat. Cal recordar que el PSC fins el 2012 estava obert a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En quan a l’amnistia dels independentistes que resideixen fora de l’estat espanyol penso que és viable, però ells també hauran de fer alguna concessió. Quan dues parts negocien, el resultat de les negociacions mai ha d’acabar d’agradar a ningú, perquè sinó és així és que una part ha aconseguit molt més que l’altra. A part, de no haver-se fugat a l’estranger, a hores d’ara segurament també estarien amnistiats, tal com ho van ser la resta de polítics que van estar al capdavant del moviment secessionista. Això sí, haurien passat per la presó com total la resta, cosa que evidentment no estaven disposats a fer. Després de les eleccions s’obre un llarg procés de consultes i negociacions entre les diferents forces polítiques amb representació parlamentaria. De vegades un sol vot pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. El partits que negociïn amb el PSOE i Sumem (donem per fet que el partit de la Yolanda Díaz formarà un tot amb el de Sánchez) exigiran contraprestacions per als seus territoris respectius i, en el cas de Junts, com ja he dit, també personals. D’entrada el PSOE serà reticent al menys amb el que fa al referèndum d’autodeterminació. És conscient que els millors resultats el han tret a Catalunya i que la majoria dels territoris han donat suport al PP precisament per a que marqui distàncies amb l’independentisme català. Com es diu popularment, els votants d’aquells territoris ‘estan més per traure la bandera espanyola als balcons’ que no que els hi pugen les pensions, els salaris mínims o tindre una sanitat universal. És la cultura de la incultura. Per part de Junts només es seuran a negociar si es contemplen les dues exigències ja esmentades. No els importa haver de repetir eleccions i fins i tot que les puguin guanyar el PP i Vox. Son dels que pensen que ‘com pitjor per als altres millor per a ells’. De fet els importen poc els més de 2 milions d’electors catalans que el passat 23 van votar opcions progressistes i a favor de que Pedro Sánchez tornés a governar. Només els importa ells mateixos. Son els gens convergents... Sempre s’ha dit que en política tot és possible i per tant no s’hauria de descartar als 100% que Junts no faciliti la investidura de Sánchez, però ho veig molt improbable, la veritat. Així és que després del partit ja ha començat el temps de la prorroga, el temps en que els partits hauran de decidir si pacten i amb qui pacten. Una prorroga que pot durar mesos i que bé podria ser que Espanya acabés la presidència de torn de la UE sent Sánchez encara President en funcions del Govern d’Espanya. El problema és que després de la pròrroga no hi haurà penals i un altre partit encara serà molt més complicat de guanyar.

PERMETEU-ME QUE US PARLI DEL PSOE

De Faro a Diari de Tarragona.

Tot i que després de les eleccions del passat dia 10 segurament s’ha pogut parlar més d’altres formacions polítiques i fins i tot d’algun dels seus líders, jo no hi perdré ni un segon en fer-ho...

A mi me ve de gust parlar-vos del PSOE i dels seu líder Pedro Sánchez, el partit i el líder que després de les eleccions del 28 d’abril tenien la responsabilitat de formar govern i que actualment la segueixen tenint.

Ja sé que parlar a misses dites és molt fàcil, però és evident que Pedro Sánchez i els seus van equivocar l’estratègia. Les eleccions de diumenge, en lloc de ser-los favorables, van propiciar un gran avenç dels partits de la dreta i la ultra dreta.

En arribar a aquest punt voldria obrir parèntesi i formular una pregunta: És el PSOE un partit d’esquerres? Segons Mireia Boia (CUP), no. I segons el meu humil punt de vista tampoc. Hi ha una dita que diu: per les seves obres els coneixereu. I és evident que les polítiques del PSOE, sobre tot les econòmiques, no són polítiques pròpies de l’esquerra, com tampoc no ho l’actitud que demostren cap a Catalunya. Fins i tot per un moment semblava que s’havien oblidat de la reivindicació federalista que promou el PSC...   

No van ser pocs els qui la nit electoral, després de conèixer els resultats definitius, van girar la seva mirada cap a Iván Redondo.

Que qui és Iván Redondo? A part de ser el cap de gabinet de Pedro Sánchez, darrerament és l’estratega de les polítiques del PSOE, sobre tot, qui va idear la moció de censura a Mariano Rajoy i també qui va preferir anar a una repetició d’eleccions abans d’arribar a un pacte amb Podemos.

Si doneu un cop d’ull a la seva biografia no us passarà desapercebut que, a part de ser llicenciat en Humanitats i Comunicació per la universitat de Deusto i tenir altres estudis universitaris fets a diferents universitats, abans d’assessorar a Pedro Sánchez, va fer el mateix amb Xavier Garcia Albiol (el godallenc) i de José Antonio Monago, qui va ser president de la Junta d’Extremadura entre 2011 i 2015. O sigui, és d’aquelles persones que s’ofereix al millor postor o dit en altres paraules, un mercenari de la política. Però tant el mercenaris com els assessors polítics no són infal·libles i és evident que Redondo, de tant en tant també s’equivoca.

De Napi a Diari de Tarragona. 

No cal ser un expert en política per a endevinar que el tema més important que s’ha de resoldre en els propers 4 anys és el de Catalunya. El PSOE, no pot seguir fent com si el problema no existís i passar-hi de puntetes. Els catalans no podem estar-nos 4 anys més vivint en la situació que ho estem fent els darrers anys. S’ha de desencallar el conflicte i com abans se faci molt millor (el desllorigador que ho desllorigui bon desllorigador serà...).

Però primer Sánchez haurà de seure’s a negociar amb el món independentista. Fins i tot abans de la sessió de la seva investidura. És evident que no serà investit president sinó obté el suport d’almenys una part de l’independentisme., ja que només amb el suport de Podemos i d’altres partits del centre-esquerra no n’he tindrà prou.  

Sánchez haurà de mostrar generositat no només amb els independentistes catalans, sinó també amb el PNB, Més País, Més Compromís i d’altres partits menuts.

Si finalment el PSOE aconsegueix governar a ningú amb quatre dits de front sé li escapa que haurà de fer un gir a l’esquerra per mirar d’atraure els ex votants socialistes desenganyats amb les seves polítiques, així com també votants d’altres formacions complaguts per les mesures socials, econòmiques i fiscals que s’haurien d’aplicar per aconseguir el que sempre se diu però que mai s’acaba fent: modernitzar Espanya.

De no fer-se alguna cosa similar al que he exposat anteriorment, tot i que no me considero un endeví per a predir el futur, crec que amb una sola paraula puc expressar perfectament el que penso: fracàs!

Fracàs i més desafecció (tal com va anunciar el President Montilla ja fa molts anys) del conjunt del poble de Catalunya d’una Espanya que ni escolta ni vol escoltar.