Una amiga m’explicava una anècdota que li va
passar no fa gaires dies. Preservaré l’anonimat de totes dues persones que
intervenen en el fet i, per tant, no donaré noms.
Un senyor major que es va definir a si mateix
com “apolític” (*), li va dir que “després de 35
anys de democràcia no havíem anat en lloc i que ara, el país, no estava millor
que abans”.
“A casa meva sí”, li va respondre la meva
amiga i li va puntualitzar: “El meu pare
tenia un amo i jo no”. Però aquell senyo semblava que no en tenia prou i li
va replicar: “Jo no en vaig conèixer cap
d’amo”, a la qual cosa, la meva amiga li contestar: “És que vostè, segurament, estava a l’altre
costat” La resposta em sembla
brillant i contundent a l’hora de comparar com es vivia, sobre tot durant la
postguerra i a l’status que hem
arribat a tenir abans de que el govern de PP acabi amb la classe mitjana
d’aquest país.
No fa faire, li explicava a un amic que abans
de la guerra hi havia un sindicat denominat Unió de Rabassaires. Els rabassaires
eren jornalers agraris sense terra o molt poca i que es guanyaven la vida
treballant per a tercers (per altri
com diem aquí)
La paraula arrabassar
vol dir desermar els camps.
Imaginar-se els camps de conreu tal i com ara els coneixem és una fal·làcia.
Abans de convertir-se en productius, han hagut de passar per tot un procés de
transformació, del qual, la primera fase era, precisament, arrabassar-los.
En aquell temps hi havia amos o senyors que a
canvi de desermar les seves propietats, permetien als jornalers conrear els
seus camps durant 7 anys (7 anys francs,
es deia) I què feia el pobre jornaler? L’única cosa que sabia fer; el que li
havia ensenyat el seu pare que, a la vegada, havia aprés del seu: plantar
oliveres.
Però tots sabem que aquest tipus de cultiu
triga molts d’anys en donar una producció òptima. Amb 7 anys l’olivera encara
és un empelt que, tot just, comença a
donar les primeres olives. Mentrestant, l’arrabassaire,
hi plantava cigrons, lentilles, guixes, etc. L’any que hi havia una climatologia
favorable, amb pluges abundants, hi havia bona collita i feia el menjar
suficient per alimentar la seva família; però l’any amb poques pluges la
collita minvava considerablement i la gana estava assegurada.
Acabats els 7 anys francs, quan les olivers començaven a produir, l’amo
recuperava el control total de l’explotació i la passava a conrear directament
o l’arrendava a qui podia pagar el preu que demanava.
Les famílies benestants, el terratinents, no
tenien esclaus, però si criats i treballadors. Alguns d’aquells treballadors
s’arribaven a tenir forts vincles amb els seus amos, la qual cosa els hi creava
certa dependència.
Mon revés iaio va ser un d’aquests arrabassaires. Va treballar a la serra
de Godall, a l’altre costat del barranc de la Galera. Quan mon pare m’ho
explicava, m’indicava exactament la parcel·la de terreny que mon revés iaio
havia desermat. També em va explicar el meu pare que quan arribaven les
eleccions i per a que mon revés iaio no pogués votar per les esquerres, el seu
amo el tancava uns dies en una habitació de casa seva on li donaven menjar i
veure. Evidentment es podria de parlar perfectament de segrest.
En aquells temps, amb el que valia un càntir
d’oli (16 litres,
aproximadament 15 quilos)es podia pagar el jornal de diversos treballadors.
Era quan Espanya anava bé (i això que encara
no governava Aznar!) i els amos, millor encara.
(*) Apolític:
persona amb ideologia de dretes propera al franquisme . El propi Franco li
agradava dir: “Faci com jo i no faci
política”.
