DIARI DE L’AGOST. DIJOUS DIA 2

De Faro a Diari de Tarragona. 

‘NO’ AL MÒBIL

El Periódico d’ahir publicava una carta de Jaume Porta (Amposta) He de pensar que se tracta del mestre del col·legi Agustí Barberà. A la carta Jaume aplaudia la mesura de penalitzar més les infraccions comeses per parlar pel mòbil o manipular-lo (missatgeria instantània, jocs, etc.)

He de dir que tot i que sembla molt bé la mesura no serà efectiva si no va acompanyada d’un control més exhaustiu per part de les policies. Jaume diu textualment: Observo cada disbarat amb el cotxe a les mans , que fa esgarrifar. Sí Jaume i jo també. Però crec que només ho veiem persones com tu o com jo que res podem fer. Si la policia que és qui té la potestat de sancionar no ho fa, la gent se relaxa i després passa el que passa.

TORRA S’APUJA EL SOU UN 5%

Tot i que després diu que ho destinarà a fins benèfics...

Tot i que la macroeconomia fa temps que diu que hem sortit de la ciris, el cert és que encara hi ho moltes famílies que viuen al llindar de la pobresa i molts treballadors a qui se’ls contracta per dies o per hores... Per tant va molt bé per a uns i molt malament per als altres.

Després de recuperar la paga extra que no recuperaran (al menys aquest any) el treballadors de la Generalitat, Torra cobrarà 146.925 euros bruts que no està gens malament. Un 5% més del que cobrava Puigdemont.

Des de les eleccions municipals de 2015 han estat molts els polítics, sobre tots alcaldes i regidors que se’l han abaixat, però com podeu veure no és el cas de Torra.

Que després el destinarà a fins benèfics? Ens haurem de creure la seva paraula, perquè no ens ensenyarà la seva declaració de la renda.

Fixeu-vos. L’any 2011 me van retallar el sou i els anys successius me’l van congelar. Tot i això vaig seguir mantenint la meva col·laboració amb la Creu Roja, ACNUR i Amnistia Internacional. I una vegada vaig recuperar (més o menys) el que m’havien retallat, he augmentat les quotes, sobre tot aquest any.

FELIP VI NO ÉS EL REI DELS CATALANS

O al menys això és el que diu el President Torra.

És cert que molts catalans ens sentim allunyats de la Corona d’Espanya. Catalunya, en general, mai ha estat monàrquica, però després del 3-O, quan el Rei Borbó va carregar contra Catalunya en lloc de fer el paper moderador que li atorga la constitució, els desafectes encara van apujar.

No sé si heu vist la resposta del president de l’Obra Cultural Balear rebutjant la invitació que li va fer arribar la casa reial per a la seva recepció a Marivent, però n’hi ha per a sucar-hi pa.

Sense cap dubte és la resposta que se mereixia un Rei que va demostrar que no és el rei de tots els espanyols i encara menys d’aquells que no ens hi sentim.

MAI RECUPERAREM TOT EL QUE VAM PERDRE

Alguns dels medicaments que van quedar exclosos del finançament públic
(Foto: El Periódico de Aragón) 

Sabeu aquella dita de que cada bugada se perd un llençol? A la vida és així a diari i troben sovint exemples que ens ho demostren.

Diu Sánchez (el President) que els medicaments per als jubilats i pensionistes tornaran a ser gratis. Bé, però no paro de preguntar-me que passarà amb tots aquells medicament que durant els anys de la crisi van caure de la llista de gratuïts de la Seguretat Social i se van tenir que pagar? Tornaran a ser gratuïts? Permeteu-me que ho dubte.

La llista de greuges és inacabable. Aquest dies vaig llegir que els treballadors de la Generalitat de Catalunya havien de cobrar properament una part d’una de les pagues extres de 2012. Després de 6 anys ja va sent hora! Tot i que m’imagino que no diran blat fins a que estigui al sac i ben lligat.

Precisament les retallades econòmiques va ser una de les coses que més van afectar els treballadors de la funció pública. I no només els de l’Estat que eren els que més fàcil ho tenien, sinó també els de les comunitats autònomes , administracions locals (ajuntaments i diputacions) i la resta dels ens públics (RTVE, Agència Tributària, etc.)

Sabeu que a les pagues extres també se les denomina paga doble. Bé, als funcionaris (aquí si que vull fer una distinció entre els treballadors que tenen aquesta condició i els que no la tenen) mai se’ns havia pagat el doble. Era una mica menys, I això era així perquè la nòmina dels funcionaris consta de diverses parts: sou base, complement específic , complement de destí i triennis) Però com no se cobrava el 100% del complement específic, per això la paga extra no era el doble d’una mensualitat normal sense altres complements. Gràcies a un conveni que el sindicats van signar amb la Funció Pública del Govern de Zapatero se va aconseguir que poc a poc se cobraria la totalitat del complement específic a les pagues extraordinàries. No recordo si finalment van ser una o dues les que vaig arribar a cobra dobles.

Quan finalment la crisi ens va esclatar en tots els morros, a part de rebaixar-nos el sou, a part d’estar uns anys sense increment salarial, l’increment de les pagues extres va quedar sense efecte i, per tant, se tornava al sistema anterior.

Tot i la pèrdua d’una par de les nostres nòmines, els treballadors públics, en general, podem considerar-nos afortunats si mirem cap els nostres costats.

El rescat bancari, a part de costar-nos molts diners a tots els ciutadans d’aquest país, va comportar que molta gent hi perdés diners. Qui no se’n recorda de les participacions preferents i d’altres productes similars? La banca retornarà mai tot el que va estafar?

I aquells que van perdre, estan perden o perdran els seus habitatges... Van ser milions els treballadors que se van quedar a l’atur. Cases on no hi havia ningú amb feina. Llars que vivien (o malvivien de la pensió dels més grans. Van ser mils de milers que van haver d’acollir-se a la dació en pagament. I això sempre que l’entitat financera estigues oberta a negociar i acceptar aquesta fórmula. I els que van perdre la casa perquè van ser desnonats...

L’experiència me diu que, efectivament, tot el que se perd a la vida difícilment se recuperar. Ho he vist en deduccions i altres incentius de la Renda. Quan arribaven uns els treien, però amb els canvis de govern ja no se recuperaven.    

S’ESTÀ PARLANT DE LES PENSIONS

Quan sé parla d’alguna cosa mai saps si és bo o dolent... Suposo que depèn del moment i del sentit en que enfoques el tema. Aquests darrers dies coincidint amb l’any que s’acaba s’està parlant mol de les pensions i no precisament en positiu, ja que els que està passat gràcies a Rajoy és que any rere any les pensions espanyoles perden poder adquisitiu.

Però el tema hauria de ser molt més ampli i parlar també dels sous públics. O sigui el que reben els treballadors públics que van, si fa o no fa paral·lels a les pensions, ja que en tots dos casos formen part dels Pressupostos Generals de l’Estat i els augments, congelades, però també retallades les aprova el govern de l’Estat.  

Com sabeu fa un parell de mesos que sóc pensionista. La meva pensió no me la paga la Seguretat Social sinó la Direcció General de Costos de Personal i Pensions Públiques perquè com a funcionari de l’Estat que era tenia un règim diferent. Tot i això suposo que els extraordinaris increments que tindré any rere any seran en el mateix percentatge que la resta de les pensions.

Com us comentava se parla molt de pensions i poc de sous públics. El col·lectiu de treballadors públics que són tots aquells que treballen a l’administració, ja sigui central, autonòmica o local.

Des de l’any 2011 en el que el govern de Zapatero va acordar rebaixar els sous públics en un 7,5% de mitjans, després de 6 anys, la majoria d’aquests encara estan pels mateixos nivells que llavors i tot gràcies als triennis, ja que els percentatges anuals d’increment encara no haurien aconseguit equiparar-los. Si l’IPC no ha parat de pujar, imagineu-vos la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit el col·lectiu.  

Sobre les pensions se’n parla molt i s’actua poc. Un dels disbarats més grans que se diu sobre les pensions és que es trauran en funció del govern que guanyi les eleccions. És una por que sol llançar el partit que està al govern davant d’unes imminents eleccions generals, però també autonòmiques. I si ho dic és perquè conec perfectament el cas.

També se diu que el col·lectiu de pensionistes sol ser més conservador que la resta de la societat i que normalment vota al partit que governa. La veritat és que desconec si hi ha algun estudi seriós sobre aquest tema, però de ser veritat, farien bé els governs successius de tractar els jubilats (i també els pensionistes, no tenim que oblidar-los) amb molta més benevolència, ja que amb envelliment de la població cada cop representarà un percentatge més gran i si un dia se’n arriben a atipar, els governs poden anar caient un darrere de l’altre fins que s’arribi a aquells que, de veritat, apliqui les polítiques econòmiques adients i restableixi la normalitat que hi havia només fa uns anys quan els increments de les pensions anaven en consonància amb la pujada de la inflació.

Des de que el govern de Zapatero me va abaixar el sou, mai més he votat socialista en unes eleccions generals. Si aquells que diuen que representen a la classe treballadora té fallen hi deixes de confiar i és molt difícil retornar-los la confiança. Possiblement aquest és el problema mes gran que té el PSOE. I amb tota seguretat, com jo n’hi ha molts més. Per això, tal com llegia avui  mateix a eldiario.es, Rajoy tanca el seu primer any en minoria amb el poder intacte i les seves lleis més polèmiques en vigor.

No sóc massa de pronòstics, ja me coneixeu. Però ne vaig a fer una: Tenim PP per a anys i sinó ja m’ho direu...

Acabaré amb una metàfora que vaig llegir ja fa anys. Si Espanya fos el país dels dinosaures votaríem al meteorit!