TEMOR A UN ‘TAMAYAZO’

Després de seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez i de veure l’actitud de l’extrema dreta i l’extrema-extrema dreta (tal com els anomenava cada vegada Pablo Iglesias), vaig veure el perill de que poguessin estar preparant un altre ‘Tamayazo’. I és que durant el debat, de moments per arribar a pensar que una situació similar se pot tornar a produir no ne  van faltar, així com tampoc antes i després del mateix.    

Hem de partir de la premissa de que hi va haver quasi un empat: 166 vots a favor per 165 en contra i 18 abstencions. Tal com podeu comprovar, amb aquest resultat, només que un del bloc del sí passés a l’altre costat, Sánchez no seria investit president.

De moment ja hi van haver al menys dos electes que van canviar de vot. José María Mazón del PRC de Revilla i Ana Oramás de CC van canviar el vot que havien anunciat amb anterioritat pel no.

Durant el discurs, el president del grup de l’extrema-extrema dreta va interpel·lar el diputat de Teruel Existe Tomás Guitarte per a que s’ho repensés. De fet, el mateix Guitarte ha denunciat pintades al seu poble i pressions a les xarxes socials.

També la Inés Arrimadas, presidenta de Ciudadanos, va dirigir-se als diputats socialistes per a que algun valent votés en contra de la investidura de Sánchez.   

Motius per a tenir temor no en falten... La dreta disposa de gent prou poderosa que igual estarien disposats a finançar un nou ‘Tamayazo’ com finançar un cop d’estat com el que hi va haver l’any 36.

No us ho prengueu a broma. Jo ja fa temps que tinc temor a com poden arribar a actuar aquesta dreta espanyola que, sense cap mena de dubte, és la més rància dels països de l’Europa Occidental.   

De totes maneres, la investidura seguiria estant en mans d’ERC. Ja sé que puc dir un disbarat, però davant de la molt greu situació d’un nou ‘Tamayazo’, ERC podria prestar alguns dels seus vots i així, només que alguns dels diputats d’ERC votessin a favor de Sánchez, se podria normalitzar la situació.

Esperem que només sigui un mal son i que el dimarts vagi tot com ha d’anar...    

LA DARRERA CONSIGNA DE LA DRETA: CARREGAR-SE A ADA COLAU

Ada Colau, la portaveu de la Plataforma en Contra dels Desnonaments (o d’Afectats per la Hipoteca) fa nosa. Per tant, la dreta rància i repugnant d’aquest país ja ha dictat sentència: Cal carregar-se-la costi el que costi.

Dissabte per la nit, al debat de la Sexta en varem tenir un clar exemple.

Sí, dissabte vaig tornar a veure un debat. Total, pel que hi ha que veure aquestes nits. Si al menys hi hagués una bona pel·lícula potser l’hauria mirat, però només passaven films religiosos i poquesoltades.   

Tronant al debat, menys mal que l’Ada no estava sola; amb ella hi havia Rafael Mayoral, un company de la plataforma que, a més era advocat. De les seves paraules es va deduir que, efectivament, van per l’Ada i, després, molt possiblement, per ell.  

La dreta rància, repugnant i retrograda d’aquest país són uns mestres del acoso y derribo o de la criminalització si voleu.

Imagino que sabeu que s’ha comparat la plataforma amb la banda terrorista ETA. Evidentment qui ho ha fet, ha estat amb tota la intenció de fer mal. No l’importa que la banda terrorista ETA hagi fet més de 1.000 morts i que la plataforma es dediqui a salvar famílies per a que els hi prengui els seu habitatge, segurament la darrera cosa que els hi queda.

El debat estava centrat en l’escrache i, tots els polítics (els de dretes evidentment, però també els d’esquerres) s’hi mostraven en contra. De res servien els arguments dels membres de la plataforma sobre que, ni el PSOE primer ni el PP després han fet res per evitar aquest patiment. I així durant 4 anys. Els polítics mirant cap a un altre costat.

Per acabar-ho d’adobar, Rafael Sánchez Dragó que va afirmar que els que s’han suïcidat quan anaven a ser desnonats va ser, com tot hom sap, perquè tenien d’altres patologies. Bravo per Sánchez Dragó! Es mereix que tota Espanya li dediqui un gran aplaudiment.

Ara resulta que un pateix una determinada patologia i espera just el dia que va a ser desnonat per a suïcidar-se. I així un i un altre i un tercer i un quart... És com una antologia del disbarat posada en boca d’una persona que, segurament, es considera un intel·lectual.  

A mi aquestes coses em produeixen repugnància. No puc fer-hi més.

Tornant a l’escrache, personalment diria que quan la Plataforma en Defensa de l’Ebre feia acte de presència allà on anava el President Pujol o algun dels seus consellers, estaven fen el mateix. No recordo si es va anar a mai a cap domicili particular, però si a les seus de les comunitats de regants i d’altres organismes transvasistes. Menys mal que Manolo Tomàs només va ser un líder territorial i no nacional com és l’Ada Colau, perquè, segurament, la persecució també hauria estat igual de gran.

Alguns dels presents (com el representant del PP) afirmaven que havien rebut amenaces de mort. Això em va fer recordar que l’alcalde d’Amposta d’aquela època, a qui anomeno Rojo y Gualdo, una vegada també va denunciar que l’avien amenaçat de mort. Resulta que al principi de la lluita contra el PHN, uns joves de l’institut Ramon Berenguer IV d’Amposta van fer un mural on cadascú va expressar el seu sentiment respecte al robatori de l’aigua i la mort del delta. Un d’ells va posar: Roig: haurem de treure les escopetes. Aquesta va ser l’amenaça de mort.

I és que a la dreta li cal ben poc per a criminalitzar qualsevol moviment que vagi contra els seus interessos. Ho heu entès bé? EN CONTRA ELS SEUS INTERESSOS (o sigui, la pela)

LA DRETA FRANCESA A LA GRENYA

D’espectacle esperpèntic pot qualificar-se el congrés que va fer el principal partit de la dreta francesa, la UMP. Els dos candidats (Fillan i Copé), lluny de posar-se d’acord, es van autoproclamar guanyadors amb acusacions de frau cap a l’altre candidat. Sembla ser que en algunes urnes hi va haver més vots que votants. Res de nou. Al nostre país, pràctiques així ja havien estat inventades fa anys.
Ulldecona 1967. S'hi feia un 
referèndum per aprovar, la Llei Orgància de l'Estat promoguda per la dictadura. En una de les meses estava de president el pare d’un mestre (ja jubilat) que va estar molt de temps exercint a la Galera.
Per la seva mesa va passar la comitiva electoral encapçalada per l’alcalde de l’època Ramón Forcadell Prats, conegut popularment com el Tigre del Maestrat (igual que el General Cabrera)
 

-Què, cóm va la votació? –Va preguntar Forcadell-

-Bé, bé... –Li va respondre el president de la mesa-
Llavors, el Tigre, es va posar la ma a la butxaca de la seva americana blau marí i es va treure un grapat de paperetes i, després d’obrir la urna, les va dipositar al seu interior.
-Ara encara anirà millor! –Va dir l’alcalde- 
 
I tots van riure.
En aquelles votacions també hi va haver meses on hi van sortir més vots que votants censats. Coses així han estat pràctiques habituals a les dictadures.
Però em pensava que a França coses així no passaven, encara que fossin unes eleccions internes d’un partit. Però sembla que sí... De putxerassos sempre n’hi haurà.
Quina conclusió en trec de tot plegat? Què no és el mateix estar al govern que a l’oposició. Els partits que estan a l’oposició venen de perdre unes eleccions i això, de per si, ja crea pessimisme i mal ambient entre els militants de la formació política. Si, a sobre, els dos candidats, a part de no posar-se d’acord, tenen greus desavinences, pot arribar a passar el pitjor. I, en aquest cas, el pitjor (per a ells), és una fractura del propi partit.
Ara per ara els partits de l’esquerra deuen d’estar donant salts d’alegria.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (dijous)

LA DRETA SEMPRE ÉS LA DRETA
Aquí i als EUA, a l’estat d’Israel o a qualsevol altre lloc. La convenció del partit Republicà dels Estats Units que s’està fent a Tampa així ho demostra. Segurament els grans mitjans de comunicació no ho explicaran però els delegats (imagino que alguns delegats) van llançar cacauets a una periodista de raça negra de la cadena CNN. Potser els va fer gràcia i se’n van d’haver de riure i tot, però a la persona que va patir la vexació segurament que de gràcia no n’hi va fer gens ni mica.  
Recordo sovint a mon tio Leonardo. Ell va ser qui em va explicar la majoria de les anècdotes de la guerra Civil Espanyola que jo vaig escriure en forma de microrelats. Una vegada em va deixar un llibre per a que el llegís. Era un relat esfereïdor d’un excombatent republicà que es va negar a combatre a la II guerra Mundial al costat del russos, motiu pel qual el van confinar a un gúlag a la Sibèria.
Mon tio em va dir una frase que recordaré mentre visqui: “De dictadures n’hi ha de roges (comunistes) i de negres (feixistes), però tot són dictadures)
La dreta també és la dreta a qualsevol país i molts dels republicans, com els del Tea Party, si poguessin, encara formarien part del Ku Klux Klan i anirien encaputxats al llom d’un cavall blanc perseguint als negres lliures (la qual cosa vol dia que encara hi hauria esclaus) per atonyinar-los.  
 
1 TONA DE 300 QUILOS
Llegia ahir que a Calp, comarca de la Marina Alta (Alacant) de sobte, recullen un 1/3 dels residus urbans que es recollien només fa uns anys.
I a què es deu? A la crisi? Rotundament, no. Segurament que la crisi incideix sobre el consum primer i en la generació de residus després, però de quina reducció estaríem parlant? D’un 10 %? Segurament que de menys.
La diferència és degut a la picaresca de les entramats corruptes que s’han caracteritzat al País Valencia durant els diferents mandats del PP.
Si l’entramat de la Gürtel o el d’EMARSA van incidir més a la capital del Túria, a la zona d’Alacant es va arrelar el que es va conèixer com el Brugal. Una de els activitats de la trama era la recollida de residus i, en aquests casos, qui més en pela, més en menja, es a dir, com més residus es recollien, més cobraven als ajuntaments i, aquests, ho repercutien sobre els ciutadans. Incrementar de forma fictícia les tones i així poder-hi sucar tots, era la pràctica habitual. Ara que aquest entramat ja no actua, com per art de màgia, la brossa retirada ha baixat a una tercera part. 
 
UN GRAN VALDÉS
Després de les crítiques del partit d’anada de la Supercopa d’Espanya, el porter del Barça, Victor Valdés es va fer mereixedor anit de tota mena d’elogis. Quants gols hauria pogut fer el Madrid sinó hagués estat per les brillants intervencions del porter barcelonista?  Bastants més dels 2 que va reflectir el marcador final.
Sobre el resultat, res a dir. O potser aquella frase tan típica i tòpica que s’usa al món del futbol: l’àrbitre no va influir en el resultat final.  
A la primera part el Madrid va ser l’equip que acostuma a ser. Va sortir sense complexes (segurament perquè jugava a casa) i el Barça va naufragar en defensa i la resta de línies tampoc funcionaven. Curiosament tenia més possessió de pilota que el Madrid, això si, el partit es jugava més a la part del camp del Barça.
El partit de tornada va ser tot el contrari del d’anada. Al d’anada, recordem-ho, es van fet tots els gols a la segona part (5) Al d’ahir, tots a la primera (3)
Anit el Madrid es va trobar amb un marcador a favor als 20 minuts i escaig de 2-0. Només a partir d’aquí i amb un home menys (es va expulsar justament a Adriano) el Barça es va treure el son de les orelles i es va començar a estirar. Quan un s’estira, l’altre s’arronsa i el Madrid es va tirar enrere, imagino que més fruit del marcador, que ja els hi anava bé, que no pel joc barcelonista. Messi, de falta directa, va posar el 2 a 1. Va ser un gran gol i, a partir d’aquí un quiero y no puedo per part del Barça y el Madrid a veure-les venir i fer contraatacs perillosos que és el que millor fa.
Tal i com va dir Pitxi Alonso al final del partit, ningú por treure’n conclusions encara. Com avui mateix em deia un amic, sembla que alguns jugadors del Barça encara estan en la pretemporada quan ja es porten 4 partits oficials (els dos de la supercopa i dos de lliga)

Que ningú dubte que el Madrid tornarà a ser l’equip temible dels darrers anys i que recuperarà la desavantatge que ara mateix li porta el Barça només que els catalans es relaxin una mica.

Molts parlen de que el futbol espanyol està entre els millors del món, però qui marca aquestes diferències són el Barça i el Madrid. Si donem un cop d’ull a la classificació de la lliga dels darrers anys, ens en adonarem que hi ha una gran diferència de punts entre els dos grans i la resta (València, Sevilla, At. de Madrid, etc.) Si un dels dos perd un partit, normalment és més per demèrits propis que per encert del rival. 
 
EL DÈFICIT CATALÀ
Deia ahir Francesc Homs que una bona part del dèficit de Catalunya es deu a la gestió dels anteriors governs que van gastar més del que tenien (?!)
I qui no? O és què els governs de Pujol (5 en total) no van fer el mateix? És que quan va formar govern Maragall es va trobar el comptador a zero?
Una mica menys de demagògia, per favor...