Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de febrer del 2020

EL CANAL XERTA-SÉNIA: PER A QUÈ? PER A QUI?

El canal Xerta-riu Sénia pel terme de Santa Bàrbara.

Quan encara s’estan avaluant els danys causats per la borrasca Glòria que tan va malmetre el delta de l’Ebre... Quan més que mai s’està treballant per a què, finalment, puguin arribar els anhelats sediments... Quan des de la PDE s’està qüestionant l’aigua que va cap el camp de Tarragona... Quan s’està debatent sobre el futur de la nostra pagesia massa collada pels preus que els hi paguen en origen per part dels intermediaris dels sector (principalment les grans cadenes de distribució alimentària)... Quan tot això passa, encara surten veus que reclamen la finalització del canal Xerta-riu Sénia... Inaudit!
I no són veus anònimes, sinó persones influents que tenen els canals necessaris per a fer arribar els seus missatges a un sector important de l’opinió pública en general.  
Arribat a aquest punt, me pregunto:
Per a què acabar el canal Xerta-riu Sénia? Reconec que fa anys estava a favor de que es fera. Però vistes les circumstàncies actuals penso que seria un disbarat terrible que s’acabés. Fa anys que l’Ebre i el seu delta són uns malalts crònics i sinó s’apliquen mesures urgents i continuades, només caldrà esperar una cosa: la seva mort. Indubtablement, més regadius, encara que siguin per a regar el nostre territori, no és cap solució, sinó un agreujament del problema.
Per a qui seria aquesta aigua? Al futur, no ho dubteu, l’aigua serà per a qui la pugui pagar. Tal com ha passat a d’altres llocs, d’avant d’una eventual oferta d’aigua, les explotacions agràries de les planes de Santa Bàrbara i la Galera acabarien sent comprades per grans terratinents aliens al territori amb l’única finalitat de transformar els actuals conreus per a fer una agricultura menys sostenible però molt més rendible per als seus interessos econòmics.     
Avui en dia, demanar la finalització del canal és anar en contra el territori i defensar els interessos de les multinacionals del sector que, a la vegada, van en contra dels petits agricultors i ramaders que, sortadament, encara ens queden.  

dimecres, 23 de maig del 2018

POLÍTICS EBRENCS ESCRIUEN AL PERIÓDICO


Josep Martí Blanch va ser secretari de comunicació de la Generalitat de Catalunya en temps d’Artur Mas. De les seves mans, l’any 2014, la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta va rebre el premi Amposta atorgat per la premsa local.
Quan ERC va entrar al Govern, Martí ne va sortir. Segurament per allò del repartiment de càrrecs. Evidentment no se poden duplicar càrrecs i ERC havia de tenir la seva quota.
Des de fa temps Martí és col·laborador habitual del Periódico de Catalunya i és un d’aquells polítics de l’antiga Convergència que no veu clar el tema del procés. No seria així si seguís ostentant un càrrec dintre de la Generalitat, però com que no ho fa, ara pot dir el que pensa sense interferències de cap tipus. De totes maneres no recordo que hagi escrit mai sobre temes que afecten directament al nostre territori. Potser perquè com viu i treballa a Barcelona, les Terres de l’Ebre li venen una mica apartades i no li interessen gaire.
Per a la meva sorpresa, el passat 22 de maig, un altre ebrenc treia el cap com a columnista al mateix rotatiu. En aquest cas se tractava de Ferran Bel, diputat al Congrés i exalcalde de Tortosa.
Ferran Bel si que és un home que defensa el procés. A diferència de Martí, Bel segueix en política i també forma part del Consell Executiu del PDeCAT i es clar, no pot sortir-se’n del guió marcat per Puigdemont (que ara per ara és qui remena les cireres al partir i satèl·lits) si vol repetir a les properes eleccions generals. Ferran Bel parla al seu article d’opinió sobre la remunicipalització dels serveix públics. Tot i no dir-ho de forma explícita, Bel és escèptic a que des del ajuntaments se gestionin els serveis públics que els hi són competents. A saber: subministrament d'aigua, pompes fúnebres, hospitals, neteja viària, recollida de la borssa, escoles bressos (Tortosa no ne té cap municipal), etc.
D’acceptar que els ajuntaments poden millorar sensiblement els serveis públics que gestionen directament, Bel aniria en contra de les polítiques neoliberals que practica el seu partit. Cal recordar també que Ferran Bel és economista i fins abans de dedicar-se a la polítics va exercir com a tal des del seu despatx professional i, per tant, té molt clares quines són les polítiques econòmiques que ell aplicaria. Això sí, pensant més amb els empresaris (sovint gent propera al seu partit) que no en els propis ciutadans als que se suposa ha de servir com a representant que n'és de tots ells des del càrrec que ocupa actualment.
No tinc ni idea si Ferran Bel seguirà o no com a columnista habitual del Periódico. Espero que no. Però de fer-ho, és evident que les opinions de polítics com Martí i Bel no són ni de bon tros representatives dels ciutadans de les Terres de l’Ebre.
El nostre territori (com la majoria dels territoris) és plural i per tant, quan sé li dona veu, també s’han de respectar les diferents formes de pensar per a que cadascú se pugui fer una opinió molt més formada de totes i cadascuna de les situacions que se puguin tractar. 

divendres, 18 de maig del 2018

JO I LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES


Foto: Maria Teresa Pons. 
La meva dona me deia anit que si fos designat per a un càrrec important, els meus enemics (personals i/o polítics) recuperarien els escrits i els posts que he fet al llarg de la meva vida com elements llancívols cap a mi.
Li vaig dir que no me preocupava gens ni mica, ja que sempre he tractat amb respecte al meus oponents.
A diferència de Quim Torra (la veritat, no me surt anomenar-lo MH) jo si he estat en política. I també a diferència d’ell mai ocuparé un càrrec important, ni que sigui de rebot.
Estar en política t’ensenya moltes coses. Per a bé o per a mal. T’ensenya a guardar les formes (al menys en públic) Però també t’ensenya la crueltat, les enveges i les rancúnies que s’amaguen darrere de qualsevol lloc.
Com us explicava l’altre dia quan us anunciava la visita 2 milions al meu blog la Via Augusta, el vaig inaugurar un 22 de juliol de 2007. Per tant fa més de 10 anys d’opinions, vivències, anècdota, crítica, fotos i un llarg etcètera... Tot i la dificultat que pot comportar la recerca de determinats posts, segur que ne trobareu alguns una mica pujats de to.
Però no us penseu que la creació del blog va ser fruit d’un impuls. Feia molt de temps que ho estava meditant. Volia crear-me una mena de diari personal i obert a tothom. Que la gent sabes el que pensava i, d’aquesta manera, fer-los també pensar a ells sobre el perquè i com de les coses que passen tots els dies.
No m’ho amago. Durant la meva trajectòria una ideologia i dos partits polítics han estat els blancs de les més aferrissats atacs: la ideologia que se troba a la que està a la meva dreta i el PP i CDC. Tot i que tampoc he m’he estalviat crítiques a ningú quan ha cregut convenient fer-ho, fins i tot als meus o millor dit, a aquells que eren els meus.
Malgrat això, la immensa majoria de les vegades tracto els meus detractors amb el màxim respecte, tret de que hi hagi una enemistat manifesta entre tots dos fruit d’un comportament humiliant i deplorable.
Capítol a part se mereixen els apartats de les meves fotos denúncia que, al llarg dels anys he anat canviant de nom segons bufava el vent i les crítiques que rebia per part dels meus seguidors.  
Considero una vergonya (i ho dic així de clar) que alguns dels seguidors de pàgines obertes al Facebook per a donar veu a la ciutadania i que aquests puguin expressar lliurement les mancances i deficiències de la nostra ciutat, justifiquin certes actituds incíviques que surten denunciades i fins i tot t’amenacin en denunciar-te ells a la policia.
Entenc aquests quan la gent se comporta d’aquesta manera és que les hi has tocat la fibra sensible. O dit d’una altra manera: són comportaments que han comès ells mateixos o bé sé senten identificats perquè els solen fer amb més o menys freqüència.
El que és evident és que no me callaran. Seguiré opinant, criticant, explicant coses i publicant fotos com vinc fent des de que vaig obrir-me el meu blog.
I espero també que tu m’acompanyes en aquesta petita aventura de comunicar cada dia les meves dèries, perquè, a la fi, només són dèries d’una persona que necessita transmetre el que pensa.  

dissabte, 14 d’octubre del 2017

OPINIÓ, INFORMACIÓ I MANIPULACIÓ

Fa unes setmanes, Emili Fonollosa, director de Vinaròs News, m’enviava un missatge al·lucinant sobre el que li havia passat. Un lector havia demanar una rectificació a Manuel Milián Mestre, expolític i tertulià habitual en diversos mitjans, per un article publicat al mitjà que dirigeix. Si va compartir amb mi aquesta informació era perquè no se’n podia avenir de la petició.
Com sé li pot demanar a un articulista que canviï d'opinió? (Tot i que de vegades hi ha mitjans que els censuren directament)
Un article d’opinió reflecteix la forma de pensar de qui l’escriu sobre un determinat tema, normalment d’actualitat. No cal que sigui política, pot ser literària, científica, cultural o ves a saber què...
Quan un escriu un article d’opinió, entenc que no té la més mínima intenció de manipular la realitat. Simplement expressa la seva manera d’entendre aquesta realitat, tot i que no pugui agradar a molts dels seus hipotètics lectors. Jo mateix, que en aquest tema no deixo de ser un simple aficionat, ho dic sovint: No pretenc en cap moment que tothom estigui d’acord amb el què escric, només vull crear opinió.
Quan llegeixes un diari te trobes amb diversos articles d’opinió i quasi sempre signants pels mateixos, ja siguin periodistes, polítics, historiadors o científics. Cadascun d’ells té la seva línia, la seva concepció d’entendre les coses i no cal que siguin rigorosos en els temes que toquen, tot i que de vegades pugui haver gent que els hi retregui aquest particular.
Si ens parem a pensar un moment, quan algú discrepa de l’opinió d’un altre, què està fent? Senzillament expressar la seva opinió. Tan respectable com la de qui la publica però que a la vegada també pot estar equivocat en la seva concepció. La realitat pot tenir tants punts de vista com persones sé l’estiguin mirant i de ben segur que si tothom opinés sobre el tema, ens en donaríem de la diversitat d’opinions existents.
En canvi la informació és molt diferent. De fet només n’hi passa un i per tant, de la persona que n’escriu o del mitjà que el publicar s’ha d’esperar rigor i objectivitat. De no existir rigor i objectivitat, llavors, si que estem davant d’una manipulació informativa. Per tant, només pot manipular qui informa de forma esbiaixada i parcial d’un determinat fet.
Aquells que expressen la seva opinió des d’un mitjà informatiu tenen, al meu entendre, una capacitat limitada d’influència sobre la resta. Al menys de que es tracti d’una d’aquests influencers de moda que tenen centenes de milers de seguidors a les xarxes socials (no és el meu cas tot i que ja m'agradaria)
En canvi un determinat mitjà, ja sigui televisió, ràdio o premsa, si que té la capacitat de poder manipular a la seva conveniència la realitat per a presentar-la tal i com sé li exigeix per part de qui el controla.
I qui controla un mitjà informatiu? Principalment els polítics. Fixeu-vos que tots els governs volen tenir les seves pròpies televisions públiques. Un exemple el tenim amb Jordi Pujol que va voler una televisió pública (cal dir que és TV3?) així va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Però també els mitjans privats estan subjectes a la manipulació. Els seus propietaris, normalment grans empreses del sector de la comunicació, però també entitats financeres i d’altres, han de vetllà pels seus interessos econòmics i, per tant, la seva línia informativa girarà al voltant de les idees polítiques i econòmiques de qui controli aquell determinat mitjà. 

diumenge, 15 de gener del 2017

TARAJAL, EL DOCUMENTAL

Igual anit vàreu veure el documental Tarajal emès pel Canal 33 de TVC. Igual va ser perquè us va arribar un whatsapp advertint-los de la seva emissió i, quan vàreu rebre el whatsapp, igual el vàreu reenviar a la majoria dels vostres contactes per a fer-ne la màxima difusió.
Són les avantatges (de vegades inconvenients) que té la nostra societat i tot gràcies a les noves tecnologies que tenim a l’abast de la nostra ma: ordinadors, tauletes telèfons mòbils...  Fa només un parell de dècades poder compartir una informació o enviar un missatge i que en pocs minuts pogués arribar a milers de ciutadans.
Al whatsapp hi havia un vídeo on la diputada Marta Sibina (Cafè amb llet) anunciava el documental que s’havia d’emetre al dia següent.
M’estalviaré explicar-vos de que anava el documental perquè, simplement, clicant l’enllaç podeu veure el vídeo i, al final de l’escrit també enllaçaré el documental per si algú que no el va veure anit té interès en fer-ho ara.


El que vull explicar-vos és que al cap d’unes poques hores d’haver vist el missatge amb el vídeo, utilitzant la mateixa missatgeria me’n va arribar un altre... Coneixeu el terme contrarevolució? Eren els adeptes al govern autoritari que lluitaven contra els revolucionaris que pretenien fer caure el poder. El signe del següent missatge era aquest i intentava utilitzant arguments falsos, però que calen profundament a la societat catalana d’avui per a desactivar la màxima audiència possible:

ALERTA, MOLT IMPORTANT!! Corre per whatsapp un vídeo amb el nom: "Aquest vídeo ha d'arribar a tots els mòbils abans de demà a les 22:55"
Aquest vídeo és del compte del botifler impresentable Dante Fachín i qui parla es la seva companya. Els mateixos que van difondre les mentides de Fernández Díaz contra la sanitat catalana a través del canal “Cafè amb llet”.
No reenvieu a ningú aquest vídeo, aquesta elementa és la marta Sibina, diputada a las Cortes Españolas, la parella d’Albano Dante Fachín, mes, una podemita impresentable que està en contra de la classe mitjana de Catalunya i els independentistes però que ella i el seu marit ingressen més de 7000€ al mes dels nostres impostos. Si el passes li estàs fent publicitat al Fachín al mateix compte que fa servir contra Catalunya. PASSA-HO.

I es clar, quan acabes de llegir-ho, penses... Això fa molta pudor... Aquí hi ha alguna cosa que no quadra....
A veure, a qui no l’interessa que el reportatge tingui una audiència considerable? Si heu vist el vídeo pensareu: el PP. En canvi, fixeu-vos que està parlant de la classe mitjana de Catalunya (però és que encara hi ha classe mitjana?) i de la independència, a part d’insultar i desprestigiar a una parella que van tenir la valentia de denunciar les irregularitats de hi havia a la Sanitat catalana. Mentides? És el que diuen, però només cal buscar a un personatge a l’atzar, per exemple JosepPrat... I a partir d’aquí anar estirant del fil a veure fins on os porta...
Un dels que va intentar desprestigiar el vídeo i a la parella de diputats (per cert, de diputats a las Cortes Españolas n’hi a 348 més i alguns d’ells van d’independentistes per la vida i si no cobressin 7000€ els cobrarien uns altres) va ser l’impresentable de Mark Serra (o sinó pregunteu-li al Mascarat), un independentista convers i convergent de tota la vida. No serà que no li va agradar que destapessin els enrenous de la sanitat catalana gestionada durant molts i molts d’anys pels seus companys de partit? Per cert, sembla ser que la Consellera del PSC Marina Geli també va tenir a veure alguna cosa.

I ara, després d’explicar-vos com de bruta pot ser la contrainformació, si voleu, podeu veure el documental.  

dimecres, 18 de maig del 2016

VÍCTIMES I AGRESSORS

L’agressió d’una família de la Ràpita a dues membres de l’associació pro defensa dels animals Anima Naturalis a Mas de Barberans ha encès un debat entre taurins i detractors dels bous que portava temps adormit. Només quan hi ha incidents (de la mena que sigui) sé sol parlar d’oportunitat o no de suprimir els bous, sobre tot d’aquelles modalitats que són més polèmiques: els embolats i capllaçats.
Dissabte passat el Periódico de Catalunya va publicar la carta d’un jove ramader ampostí on deia sentir-se víctima de la tensió que hi ha entre Catalunya i Espanya d’ençà del frustrat intent de tenir un nou Estatut promogut, com tots sabeu, pel President Pasqual Maragall. Aquesta carta, en versió ampliada, la podeu llegir a la versió digital del Periódico (els que hem escrit cartes a aquest rotatiu sabem que solen retocar-les per adaptar-les a les exigències de l’edició i, de vegades, sé li treuen parts que l’autor –ho dic per mi- consideren importants, la qual cosa fa que pugui variar substancialment el sentit de l’escrit) No crec que sigui el cas. Aquesta carta va ser compartida a les xarxes socials i fins i tot lloaven el seu contingut i redacció.
Tot i que sóc lector (i subscriptor) del Periódico, de no haver-se compartit a les xarxes, segurament m’hauria passat desapercebuda. Però el fet de compartir-la va despertar el meu interès i la vaig anar a buscar.
El primer que vaig pensar és que quan un té interessos econòmics a un sector no pot, de cap de les maneres, ser neutral. Potser diré un disbarat, però segurament els fabricants d’armes estan a favor de les guerres...
Acte seguit em va cridar poderosament l’atenció quan diu sentir-se’n víctimes de la tensió que hi ha entre Catalunya i Espanya (entre independentistes i els que sé senten més espanyols)
És evident que cadascú pot opinar el que vulgui segons les seves creences i conviccions (encara que no sempre és així) Només faltaria que una persona com jo que cada dia expresso la meva opinió a través de les xarxes estigués en contra de la llibertat d’expressió de qualsevol ciutadà.
Però des del meu humil punt de vista, dir això és mesclar naps i cols. Sovint dic que independentista i del Madrid és incompatible, encara que només sigui pels valors contraposats que defensen aquells que volen una Catalunya fora d’Espanya i la ideologia (que va molt més enllà del futbol) que caracteritza l’equip de la Capital i Cort. Tot i això hi ha gent que es declara obertament independentista i del Madrid, per tant, també es possible (per què no?) trobar independentistes a qui els entusiasmi la festa dels bous.
Fa dos o tres anys vaig escoltar un debat que es va fer a la Cadena Ser en un dels programes emesos des de l’emissora territorial de les Terres de l’Ebre. Entre d’altres, al debat hi van assistir el que era en aquella època regidor de bous d’Amposta i un masdenvergenc contrari als bous. El masdenvergenc va fer una afirmació que sempre he recordat i comparteixo: les penyes taurines són un grup de pressió que ningú vol tenir en contra.
Durant els 8 anys que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta es van passar pel Ple la memòria dels actes taurins de l’any anterior. S’aprovaven per unanimitat de tots els grups sense dir ni piu... Tot i que segurament n’hi havia més d’un que hauria discrepat del seu contingut. Però a Amposta els bous han estat el centre de la festa durant molts anys i als boveros se’ls hi ha donat molta força.
Acabaré amb una anècdota que va passar l’any 1986 quan encara no vivia a Amposta. Josep Maria Simó n’era l’alcalde en aquella època i tot i que els aficionats als bous li reclamaven que se’n fessin més dies, es va mostrar intransigent.
Un dels darrers actes de les festes majors era el cosso iris. Abans de sortir les carrosses, els aficionats als bous van seure al terra impedint la sortida. S’hi van estar sobre una hora davant la desesperació del públic que es preguntava que passava. De sobte, un dels que portava la veu cantant, va dir:

-Ja n’hi ha prou, ja hem aconseguit l’efecte que buscàvem...

Al maig de l’any següent es celebraven eleccions municipals i Josep Maria Simó va perdre l’alcaldia.

diumenge, 26 de juliol del 2015

UNA HISTÒRIA MAI EXPLICADA

Ja fa uns quants anys (3, 4... el temps passa que no te’n enteres) vaig començar a col·laborar amb una revista digital que tot just acabava de néixer: Pulso Digital. Em demanaven (sense gaires exigències) un article cada 15 dies. Jo els hi feia un per setmana. La revista, feta per aficionats, era de temàtica diversa que anaven des d’articles d’opinió que és el que jo solc fer a poesia, entrevistes, reportatges, viatges, etc. Poc a poc la revista va entrar en declivi i es va haver d’apel·lar a la voluntat dels col·laboradors per a tornar-la a rellançar. La nova Pulso Digital va canviar de format i va aconseguir nous col·laboradors que van enriquir el seu contingut.
La majoria dels que participaven el projecte, eren de Madrid o tenien alguna relació amb la capital d’Espanya (o al menys això és el que intuïa, ja que personalment no coneixia a ningú) En algun cas se’ls notava experts en els temes que tocaven.
Què com vaig entrar a formar part d’aquest projecte? Em va fitxar un dels seus creadors, Jesús Garcia, que té certa relació amb Ulldecona. Finalment, a Jesús el vaig conèixer personalment en una de les seves visites a la població del Montsià.
Però l’estrella de l’equip era Manuel Álvarez Machado, nét d’un tercer germà d’Antonio i Manuel Machado. Sempre escrivia sobre la seva família i tal com ens apropàvem a l’any 2014, 75è aniversari de la mort de l’autor de Soledades i Campos de Castilla, fins i tot es va obrir a Internet una nova pàgina per a parlar, exclusivament dels Machado: Revista Machadiana.
El mes de febrer de 2014, coincidint amb la data, es va fer un acte homenatge a l'Ateneo de Madrid, amb la participació de Leonor Machado, mare de Manuel i neboda carnal d'Antonio y Manuel Machado i d’experts en l’obra i d’altres personalitats conegudes, com per exemple l’actor José Sacristán o l’hispanista Ian Gipson.
Però uns mesos abans de que això passés, vaig pretendre entrevistar a Manuel Álvarez Machado per a la revista la Ventana de la Agencia, la revista interna de l’Agència Tributària i amb la que també hi col·laboro freqüentment. Abans d’enviar les preguntes de l’enquesta, em vaig recolzar en Jesús Garcia, ja que amb Manuel, pràcticament no hi havia mantingut mai cap tipus de relació, més enllà de tenir-lo com amic al Facebook.
Però Jesús em va donar males notícies. Manuel havia patit un infart de miocardi i estava convalescent. Afortunadament es va recuperar aviat i va poder assistir a l’homenatge que sé li va fer al seu avantpassat.
Vaig deixar passar el temps i a primers de setembre vaig insistir a Jesús sobre l’entrevista. Llavors va ser a ell a qui no li anava bé, ja que tot just aquell cap de setmana sé li casava una filla. Van passar dies i setmanes i no em donà cap senyal de vida, així que, com em vaig sentir frustrat, vaig deixar d’enviar escrits a Pulso Digital que, per cert, havia tornat a caure en un període de declivi.
Mentrestant, un dia vaig parlar amb Joana Serret, la bibliotecària d’Amposta a la que li vaig explicar (més o menys) el que acabo d’explicar-vos a vosaltres. Joana es va mostrar entusiasmada i em va dir que estaria bé retre un homenatge a Machado per als mesos d’octubre o novembre. També em va dir que comptava amb mi com un dels ponents de la vetllada. Li vaig dir que miraria de que pogués estar al menys Jesús (ja que l’assistència de Manuel era més improbable) i que, en tot cas, podria explicar el contingut de l’entrevista, ja que no conec (ni molt menys!) en profunditat l’obra dels Machado.
Joana va dir que m’avisaria amb suficient antelació, però passaven els mesos i no em deia res. I, finalment, no em va dir res.        
El cert és que davant d’aquella situació, no tenia cap ganes de participar en un acte on no sabria que dir, ja que no era qüestió de posar-me a estudiar als Machado per a fer una mena de conferència. Per tant, fins i tot em vaig alegrar de que es suspengués l’acte.
Ara bé, desconec el motiu pel qual es va suspendre, però no descarto que la Regidoria de Cultura decidís no fer-lo per evitar la meva presència. Digueu-me malpensat si voleu.  
Aquestes són les preguntes de l’entrevista que li havia de fer a Manuel Álvarez Machado.


ENTREVISTA A MANUEL ÁLVAREZ MACHADO 

Buenos días Manuel. Tú eres nieto de Francisco Machado,  hermano de Antonio Machado. Para empezar permíteme unas preguntas íntimas. 

P.- ¿Qué recuerdos tienes de tu abuelo? 
P.- ¿Qué te explicó tu abuelo de su hermano Antonio? 
P.- Una pregunta por encargo. Luís de Luis Otero, uno de los coordinadores de La Ventana de la Agencia me pidió que te preguntara sobre la influencia de Leonor, su esposa, en la literatura de Antonio Machado. 
P.- En el 2011 aparecieron una serie de documentos inéditos de los hermanos Antonio y Manuel Machado. ¿Cómo valoró la familia aquel hallazgo? 
P.- Entre los documentos sé encontró una obra de teatro escrita entre los dos. ¿Cómo fue la colaboración entre ellos dos? 
P.- ¿Sé ha interesado alguien para representar la obra de teatro? 
P.- 2014 será un año de celebraciones: hará 75 años que terminó la guerra Civil Española ¿Qué consecuencias tuvo para tu familia? 
P.- También se conmemorará el 75 aniversario de la muerte de Antonio Machado. Para ello habéis  creado una Revista monográfica en Internet Revista Machadiana, para recordar al poeta. Explícanos un poco qué contenidos tiene y que sorpresas nos tenéis reservadas.   
P.- Este verano me comentó tu amigo Jesús García Moreno que también habéis pensado en  organizar una serie de conferencias sobre tu tío-abuelo. ¿Existe un primer calendario o todavía es una idea incipiente? 
P.- En el Sur de Catalunya tenéis un asiduo grupo de lectores y algún colaborador de Pulso Digital, la revista que creasteis entre Jesús García, Ana González y tú mismo. ¿Habría alguna posibilidad de que se pudiera hacer allí alguna conferencia sobre Antonio Machado? 
P.- Hablando de Pulso Digital. ¿Qué balance nos haces desde su fundación? ¿Sé han cubierto las expectativas que había cuando se creó? 
P.- En pocas palabras. ¿Cómo definirías Pulso Digital? 
P.- ¿Qué le dirías al lector que está leyendo esta entrevista para animarlo a leer las dos publicaciones a las que nos hemos referido: Revista Machadiana y Pulso Digital? 

Muchas Gracias Manuel en nombre de todos los lectores de La Ventana de la Agencia por habernos dedicado un poco de tu tiempo. Ha sido un placer poder hablar contigo. 

diumenge, 3 de novembre del 2013

Em sento orfe



Des que es va aconseguir l'autonomia, he viscut amb la il·lusió (diguem-li utopia) de viure en un estat federal. Entenia que només es podia aconseguir des del partit socialista català (PSC). Que el PSC estiraria el PSOE cap a aquest objectiu... (encara recordo aquelles converses amb el Lluc sobre el federalisme...); però bé, el temps ha passat, i les tornes han canviat. Tot allò queda enrere. Avui el PSOE ha vençut. Potser per la manca de ganes (¿...?). Aneu a saber... La realitat és que per molt que es digui federal (el PSOE) no ho és, ni de bon tros.
Jo no he llegit gaires teòrics ideològics, ni pensadors, però estic convençut de la meva posició d'esquerres i socialista. De cap manera estic d'acord amb aquesta “socialdemocràcia” que està tan de moda, i que vol justificar un centralisme que...; en fi, potser en una altra ocasió comentaré el que en penso. Ara toca un altre tema.
Volia traslladar una qüestió que m'amoïna; qui votem els socialistes que estem a favor de la independència (diguem-li dret a decidir)? Segurament sortiran partits que diran “a mi, a mi, que nosaltres representem el que vols...”. Bé, a mi m'agradaria que fos un partit socialista de veritat, perquè és clar que el PSC no em representa ni de bon tros. Ara ens parlen, amb veu baixa, d'una tercera via: algú s'ho creu? I els que semblaven discordants amb la direcció i volien crear una plataforma o un partit? On sou? No entenc com podeu restar de braços plegats veient com aneu perdent el votant socialista (si no l'heu perdut ja) i encara no teniu la valentia (diguem-li piiiii) de fer el que s'ha de fer. I doncs, què espereu?, a ser un partit cantonal? Perquè, és clar, amb un 5% dels vots ja em direu... Ep, i el temps no és que sobri, s'acosta un 2014 mogut, mogut...

Desgraciadament som molts els que compartim el sentiment d'aquesta carta llegida dissabte passat al Punt Avui. Molts socialistes de tota la vida ( am vaig afiliar l'any 1983, però des de 1977 ja em sentia molt proper a les seves tesis) ens hem anat desenganyant en veure uns líders que no representen les nostres idees. I a sobre hem d'escoltar veus que venen de Madrid o Sevilla (ves a saber!) que diuen que el PSC cada cop és menys socialista i més nacionalista. Històricament el PSC sempre ha estat un partit nacionalista. Només cal fixar-nos en l'etapa de Maragall i fins i tot de Montilla. A Catalunya, per a ser nacionalista no cal votar ni a CiU ni a ERC, només cal sentir-se català i això és el que havíem pensat sempre des del PSC. 
En aquest moment, igual aquí com allí (llegiu PSC i PSOE) sembla ser que ni són carn ni peix. Cal redefinir l'ideari i, amb ell, el discurs a la ciutadania. Si no és així, cada cop més, els degoteig de desercions serà més gran. Només cal donar una ullada als resultats de les darreres eleccions i el baròmetres d'opinió que s'han publicat recentment.

dimecres, 2 de maig del 2012

XIX FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA. BALANÇ



Aquest any vaig anar a la fira un parell de dies, diumenge per la tarda i dimarts matí i tarda. La sensació que em vaig emportar va ser força bona. L’èxit de públic està assegurat abans de començar, sempre que el temps acompanyi. Possiblement, pel que vaig escoltar i per les sensacions que varem tenir, les vendes van ser menors que anys anteriors, quan hi havia més “l’alegria” per comprar.
La majoria dels expositors repeteixen any rere anys. En alguns casos, quan canvien d’ubicació,fins i tot te’n adones. No és el més normal. L’habitual és que els artesans ocupin els mateix lloc que han anat ocupant les edicions precedents.
El que costa més és veure les novetats que solen introduir els artistes. Segurament que la majoria portaran alguna peça fabricada especialment per a l’ocasió, a part de repetir amb les més venudes dels anys anteriors. Aquest any hi ha hagut una sorpresa molt agradable. Un artesà de Madrid portava unes peses que semblaven fetes de fusta i paper. Imitaven escriptoris amb pergamins i altres objectes i n’hi havia de sobre taula i murals. Amb aquesta crítica, no és d’estranyar que aquest mateix artista s’emportés el primer premi de la III edició del concurs de ceràmica. No obstant això, la seva obra no estava a l’abast de tothom, ja que, sense dubtar ni per un moment que ho valgués, pagar quantitats al voltant de 800 o 1.000 euros, sembla un poc excessiu.  
Més enllà de totes aquestes valoracions, hi ha un parell de notes negatives que, potser per a la majoria del públic poden passar desapercebudes, però no per aquells que son fills del poble i que solem visitar la fira cada any. M’estic referint a la polèmica que hi va haver l’any passat entre el Cadup, l’associació que organitza la fira i el terrisser local.
No conec en profunditat l’arrel de tot l’enrenou, però vist des de fora, em sembla que el tracte que sé li ha dispensat  als Cortiella (que aquest és el cognom de la darrera família quan han mantingut la tradició al poble) ha estat exquisit. Sempre han gaudit d’un lloc preferent al centre del recinte firal, davant de la plaça del mercat, allí on s’ubiquen els estands de la comunitat autònoma convidada.
L’èxit global de la fira, també repercuteix de forma directa i positiva amb la promoció del taller. El poble de la Galera, ara, és conegut per la fira i per la seva tradició terrissera i, molta gent, gràcies a aquests fets, l’ubiquen perfectament al mapa.
Ahir, en passar per davant de l’obrador, la darrera casa del poble segons sé surt cap al Sud, s’hi podia veure al carrer algunes de les peses que s’elaboren com a reclam per als visitants. Em va fer pena. El lloc dels Cortiella ha d’estar a la fira venent els seus productes i mostrant les seves habilitats amb el torn (que també estava parat)
Per tant, com a conclusió, demanaria que, per al bé de la fira i, m’atreviria a dir, fins i tot per a la seva continuïtat, des dues parts haurien de ser capaces de salvar les diferències existents i tornar a la normalitat i a la bona sintonia que no s’hauria d’haver perdut mai.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

L'ENQUESTA DEL CENTRE D'ESTUDIS D'OPINIÓ DE LA GENERALITAT


Ahir per la tarda (ara fa més o menys 24 hores), vaig rebre una trucada del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitatde Catalunya (el CIS català)
De vegades havia comentat amb els meus íntims que “mai ens havien trucat” per a demanar-nos l’opinió de la que després sortien els estudis, els resultats dels quals es divulgaven a través dels diferents mitjans de comunicació. Ja no ho puc dir!
Mentre em preguntaven si havien trucat a un domicili particular i si jo estava empadronat allí, de fons s’escoltava el soroll habitual que solen fer un grup de gent parlant. Segurament que al mateix temps que a mi, estaven fent el mateix qüestionari a d’altres persones.
L’enquesta, des del meu punt de vista, girava en torn a tres eixos principals: política, llengua i treball. La persona que em va entrevistar (home i, segurament jove) em va dir que si alguna resposta no la volia contestar que ho podia fer. Les vaig contestar totes.
Em van fer valorar els diferents líders polítics de Catalunya des de Mas i Josep Antoni Duran Lleida, passant per l’Oriol Junqueras Joan Herrera i Quim Nadal, fis a l’Albert Rivera i l’Alícia Sánchez-Camacho. Fins i tot al Joan Coscubiela. No cal ni que us expliqui com van anar les votacions. No obstant us diré que a qui millor vaig valorar va ser a Quim Nadal i Joan Herrera i molt prop a Joan Coscubiela.
També em van preguntar sobre el meu idioma matern, sobre si parlava en català, quin diari solia llegir i quan els vaig dir quin, si llegia l’edició catalana o castellana. Per quin canal de televisió i quina emissora de ràdio escoltava les notícies, etc.
Sobre el treball em van preguntar si treballava, on ho feia, quan guanyava i també sobre la situació de la meva dona i quan aportàvem mensualment a casa. També dintre de l’estament social on considerava que estava. Li vaig respondre que a la classe mitjana baixa.
I també hem van preguntar sobre un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. Els vaig respondre el que sempre he dit: que hi votaria que “sí”. En quan a les relacions entre Catalunya i Espanya vaig dir que l’actual model estava esgotat i que calia trobar-ne un altre: “Catalunya independent dintre d’una Europa Unida políticament”. Aquesta afirmació penso que té, en aquests moments, més raó de ser que mai. L’Europa econòmica ha fracassat i cal buscar altres alternatives valentes. Jo ja fa més de 25 anys que ho dic.