LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.

I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.

De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)

Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  

Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 

Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.

Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...

Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.

Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

DE VELLS I DE SAVIS

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Diu una dita popular que el Dimoni sap més per vell que per Dimoni. És cert, si un arriba a la vellesa amb plenitud mental fa uns diagnòstics de la realitat profunds i encertats. Me’n recordo per exemple de la tertúlia de savis que es feia fa uns anys a la Cadena SER dintre del programa la Ventana que presentava i dirigia Gemma Nierga amb Santiago Carrillo, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Pere Portabella. Quins anàlisis més assenyats sobre l’actualitat política catalana! M’hagués agradat escoltar-los durant tot aquest temps del procés independentista català.

Per sort, el diari el País va publicar el passat 27 d’octubre una entrevista amb el filòsof Emili Lledó, un savi, una d’aquestes ments lúcides de les que us parlava abans tot i estar a punt de complir 90 anys. Tot i que en la entrevista sé parla de diferents coses, potser el punt culminant arriba quan sé li pregunta si al procés li ha faltat filosofia i Emili Lledó respon:  Per suposat, i li ha sobrat ignorància i passió.

Com suposareu estic totalment d’acord amb el professor. Quan per a fer alguna cosa li poses més cor que cap malament. A això és el que ha passat al llarg de tot el procés. Però atenció! Tot i que ara mateix estem en una espècie de punt mort, ja us auguro que de passió i també ignorància, perquè no dir-ho, ne continuarà havent-hi.

Però no només pel costat independentista que, sense cap mena de dubte és qui més n’ha posat, sinó també del costat dels nacionalistes espanyols o constitucionalistes, que és un terme que no m’agrada gens.

De Faro a Diari de Tarragona

Estar de vacances té permet veure o escoltar programes que, per la seva hora d’emissió, t’és impossible fer-ho quan treballes. Així ha estat avui. Aquest matí he pogut escoltar a la coordinadora general del PDeCAT Marta Pascal entrevistada als Matins de TV3 per Lídia Herédia. La coordinadora del partit post-convergent li ha reconegut a la presentadora se va vendre la idea de que arribar la república catalana seria molt més fàcil del que realment era. La presentadora, per la seva part, també ha fet autocrítica en nom dels mitjans de comunicació al reconèixer que tampoc van explicar que podia passar el que ha acabat passant.

Per la seva part, Santi Vila, l’exconseller d’Empresa i Ocupació fins dijous passat quan va dimitir del seu càrrec en saber que Puigdemont finalment no convocaria eleccions, ha parlat d’autoengany i d’ingenuïtat a l’hora de valorar l’actuació dels seus companys durant tots aquests anys.

Tan Marta Pascal com Santi Vila són dues persones que bé podríem dir que pertanyen al pinyol convergent, es a dir, el grup dur del partit del President (o expresident, depèn de com ho vulgueu considerar) Puigdemont. Per tant, la meva conclusió és que finalment han reconegut el que jo us deia durant mesos i mesos en la majoria d’escrits que he fet parlant d’aquest tema. Alguns, me consta, tot i discrepar amb mi en la visió general del procés independentista, m’han reconegut en privat que les meves reflexions els havien donat que pensar i m’acabaven donant la raó com als bojos, perquè fa falta estar una mica boig per a ser una nota discordant dintre d’una societat massa polaritzada, bé sigui cap a un costat o cap a l’altre.

També l’expresident Montilla ha anat avui en aquesta mateixa línia al censurar el camí cap a la república catalana per la dificultat que suposava  i ha criticat la manca de diàleg entre Catalunya i Espanya. Com sabeu a Montilla li tinc un gran respecte i és un polític a qui sempre he defensat (no com altres polítics socialistes actuals que no me mereixen ni la més mínima consideració) Ja sabeu que Montilla és una persona molt prudent, potser massa i segurament que per això mateix ha preferit guardar silenci fins ara. Se va començar a parlar d’ell dijous quan per una part se va dir que podria ser un dels mediadors entre els dos governs i per l’altra que podia anunciar que deixava el partit.    

PER SI VOLEU AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://elpais.com/cultura/2017/10/26/actualidad/1509043512_980095.html?id_externo_rsoc=FB_CC     

http://www.lavanguardia.com/politica/20171031/432502600267/santi-vila-lista-unica-candidato-independencia.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/10/marta-pascal-confiava-que-la-republica-seria-facil-46797.php

PASSAR PÀGINA

De Faro a Diari de Tarragona. 

La refundada Convergència (ara PDeCAT) té molta pressa per passar pàgina i presentar els casos de corrupció que l’han afectat al passat, com això, casos del passat i que no es tornaran a repetir.

-El PDeCAT és un partit pulcre i d’exigència ètica.

Aquestes paraules les va pronunciar la coordinadora Marta Pascal durant una conferència al Teatre Victòria de Barcelona el passat dissabte i en la que van intervenir l’actual President de la Generalitat Carles Puigdemont i el seu antecessor al càrrec Arturo Mas, present i passat del partit, per dir-ho d’alguna manera.

Quan un partit polític es refunda, caldria preguntar-se per quin motiu ho fa, per regeneració democràtica, per mirar de donar-li un nou impuls polític per a tornar a ocupar les quotes de poder que va tenir al passat o potser que per totes dues coses.

Si la regeneració política es fes com cal, trencant amb tota rèmora del passat i renunciant a més corrupteles, els èxits electorals podrien arribar tard o d’hora. Però s’haurien de complir tots els condicionants.

Ara bé, permeteu-me que dubte que això sigui així, de que realment el PDeCAT estigui disposat a passar pàgina i trencar amb el seu passat. Potser alguns dels meus lectors me demanaran un marge de confiança... Realment me costa molt creure’m que a partir de la constitució del nou partit les coses vagina a canviar i, per a mostra un botó.

Avui he llegit al digital diario.es que la Generalitat (presidida per un membre del PDeCAT, però governada per aquest partir i ERC) està usant tot el seu poder per ajudar a Convergència al judici del cas Palau. Posteriorment també ho he llegit al Periódico i al Triangle. 

Quin és el propòsit del Govern? Senzillament que no s’acabi condemnant Convergència i pugui així  sortir-ne el millor parada possible del cas Palau.

Quina conseqüència n’he traieu? Que malgrat el que diguin, els lligams entre CDC i el PDEeCAT són tan forts que fan impossible trencar-los.

Però això no només li passa al PDeCAT, també al PP. Diumenge Ana Pastor va entrevistar a la Sexta al portaveu parlamentari Antonio Hernando que, al ser preguntat pels casos de corrupció que sacsegen el PP es va limitar a dir que eren coses del passat i que el govern de Rajoy, durant la seva darrera legislatura, ja havia posat les mesures pertinents per a que no tornés a passar. Una resposta totalment insuficient per a tots aquells ciutadans d’aquest país que esperem que surti algú a donar explicacions convincents a part de prendre mesures molt més contundents que les que s’estan donant (les poques vegades que això passa)

Les úniques mesures que han pres ran el PP com els de l’antiga Convergència són de autoprotecció, de mirar de tapar tots els escàndols que els esquitxen amb virulència. És que ningú assumirà responsabilitats per tots els casos de corrupció que han tingut durant dècades? Fins que això no sigui així, que no me vinguin amb romanços barats que cap d’ells me convencerà i me farà pensar d’una altra manera.