Dissabte passat, un tuit enviat des del compte
de Twitter oficial de CiU, va fer encendre les xarxes socials provocant un
allau de tuits criticant les formes de la federació nacionalista.
El tuit en qüestió deia això: El repte que ara tenim al davant és que els
de casa anem junts.
A qui es referien amb els de casa?
Expressions com aquesta poden arribar a tenir
connotacions racistes, tal com fan els de PxC quan diuen: Primer els de casa.
Hores més tard, quan aquest tuit ja havia estat
contestar i retuitejat massivament, CiU va rectificar: que a casa anem junts.
Sembla ser que es referia a tots els partits
proconsulta, a saber, ells mateixos (CDC i UDC), ICV-EUA, les CUP i ERC.
Des de fa mesos sembla ser que ha Catalunya hi
ha dos tipus (o més) de catalans: aquells que abracen la fe independentista
sense posar objeccions i els que no ho fem.
Vull que quedi clar (si és que encara no ho
teniu) que jo de la ma de l’hereu de Pujol no vaig en lloc. No aniria ni a
prendre un cafè al bar del costat de casa.
Mas i els convergents volen seguir sent la
casta dominant a Catalunya i usaran totes les estratègies al seu abast per a
que així sigui.
Catalunya és la seva casa, tal com va
expressar la Marta Ferrusola l’any 2003 quan el pacte Tripartit va assolir el
govern de Catalunya: Ens han furtat la
Generalitat –va dir- Com si la Generalitat fos d’ells i de ningú més.
Ser nacionalista té aquestes coses. Sovint es
creuen els únics veritables representants del fet nacional, com si algú ens
hagués dit el que és bo i els que és dolent. Sí, també parlo pels d’ERC. Encara
que moltes vegades, uns i els altres busquen complicitats amb grups d’immigrants
i miren d’atreure’ls... Cap a ells? No, cap els seus interessos.
No fa gaires dies que recordava que l’any 95
vaig anar de número 2 a
la llista d’Amposta d’ICV. Com els altres grups varem anar a gravat una falca
publicitària. La nostra candidatura estava formada per molta gent vinguda d’altres
pobles: Anselmo Cano de Sant Mateu, Francesca Valldepérez de Tortosa, jo mateix
de la Galera... Fins i tot tinguérem que completar la llista amb gent d’Alcanar
i la Sénia, ja que no trobàvem prou gent. A la falca d’ERC, a qui Marta Cid
posava veu, en un moment donat deia més o menys això: Una llista formada per dones i homes d’Amposta. Posant un especial èmfasi
quan deia dones i homes. O al menys
això ens semblava.
Una altra cosa que mai he entès és com un nou
vingut pot, ràpidament, abraçar la fe nacionalista. De socialistes, comunistes
i capitalistes n’hi ha per tot arreu. També nacionalistes, però cada país té
els seus. Si un dia me’n anés a viure a França, mai em convertiria en
nacionalista francès, segurament me’n aniria cap el partit socialista, ja que
les idees entre els membres d’una mateixa ideologia no canvien tant entre dues
nacions.
En canvi, aquí he vist gent que ràpidament s’han
convertit com si més que una ideologia fos una religió. En podria donar
exemples, però no ho faré.
Abans he dit que no ho entenia, però ho tinc
molt clar: per interessos. A Amposta molts nouvinguts s’han fet de convergència
perquè ha estat durant quasi 3 dècades el partit hegemònic i saben que si s’apropen,
la possibilitat de trobar feina (per exemple) és molt més fàcil que si no ho
fan o es decanten cap a un altre partit.
