Fa dècades, recordo que en ple debat sobre els dies festius, vaig llegar una carta al director que deia més o menys això: Què treguin el 15 d’agost ja que quasi tots els espanyols estem de vacances i no afecta pràcticament ningú. Contundent i ple de raó.
Divendres, el Periódico en publicava una altra igualment curta, contundent i carregada de raó:
-Em pregunto si la incapacitat dels nostres polítics de pactar una llei electoral catalana en més de 30 anys és també culpa de Madrid.
Aquesta la signava Maria Garsaball de Barcelona, l’altra, com comprendreu, no me’n recordo.
Però la mateixa incompetència mostrada a l’hora de pactar una llei electoral, també es pot aplicar a la falta d’entesa en confeccionar una llista per part del sector independentista per a concórrer a les eleccions del 27-S.
Afortunadament només són 3 els partits que integren el sector secessionista: CDC, ERC i CUP. No vull ni pensar que passaria si en fossin alguns més. Igual ja faria temps que haurien descartat qualsevol possibilitat d’anar junts.
Divendres per la tarda, el President havia convocat als referits partits a una reunió per mirar d’arribar a un acord i tancar definitivament el tema. Però una cosa és la voluntat de Mas i una molt diferent els interessos dels altres partits.
Tal com deia també divendres Joaquim Coll (columnista del Periódico i destacant dirigent de Societat Civil Catalana) a l’article ‘Somnis tòrrids i fugaços', deia: l’afany de Mas per forçar a Junqueras a sumar-se a una llista única ha segut com un bumerang.
Efectivament Mas no va calibrar tot l’abast de la seva proposta. En cap moment havia pensat en que es pogués conformar una candidatura sense ell. Mas és un estratega que només mira pel seu interès, tal i com ja us he comentat moltes vegades.
Com que la llista única proposada per ERC i les CUP només inclouria membres de la societat civil sense polítics en actiu, Mas va arribar a dir que el 27-S ell no serà un polític en actiu.
En el passat Mas va dir que aquesta seria la darrera vegada que es presentaria. Tampoc m’ho crec i ara us explicaré el perquè.
Imagineu-vos que el grup independentista guanya les autonòmiques i que Mas es investit President. Que proclami o no la independència de Catalunya no és important. Mas miraria d’esgotar la legislatura embolicant la troca i justificant cada una de les seves decisions. Al final, si veu que les coses li han anat mínimament bé, buscaria arguments per a tornar-se a presentar. En tota lògica diria que la ciutadania li demanaria que es tornés a presentar i aquesta seria una bona excusa per tornar-ho a fer.
En aquests moments, el gran inconvenient per a que es pugui arribar a un acord entre les formacions independentistes, només té un nom: Artur Mas i Gabarró. Així de contundent vull ser jo també. Desenganyeu-vos, mentre ells hi sigui pel mig, no veig la més mínima possibilitat d’arribar a un acord per fer una llista única.
