HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

COMPTADOR A ZERO

Sol ser costum que quan un govern de diferent color s’alterna al cap davant d’una nació, comunitat, ajuntament, etc. es culpi a l’anterior per l’herència rebuda, normalment econòmica.

Cal dir però que l’endeutament d’una administració no implica, necessàriament, una mala gestió. Dit això, és cert que normalment, sempre s’ha estirat més el braç que la mànega i, de vegades, s’han fet coses només per acontentar al dirigent territorial de torn, quasi sempre del propi partit que governa.

Abans de que Catalunya demanés oficialment el rescat, el portaveu del govern català Francesc (Quico) Homs va caure en la demagògia fàcil de donar la culpa del dèficit de Catalunya als governs del Tripartit. Com si a l’hora de la presa de possessió de Pasqual Maragall, el primer govern Tripartit s’hagués trobat el marcador a zero.

Només per a fer front de les despeses corrents (nomines, assegurances socials, despeses generals –llum, aigua, telèfon...-) les administracions es veuen obligades a recórrer al finançament aliè, sovint per que les transferències de tresoreria que els hi arriben d’administracions superiors, i aquestes es retarden més del degut.

Segurament, si comparem el dèficit de la Generalitat de l’any 2004 (primer govern Tripartit) i el de 2010 quan CiU torna al govern, la diferència és molt gran. Però també els ingressos via transferències estatals són molt superiors, la qual cosa permet un endeutament superior en xifres absolutes. Cal recordar per exemple, que la recaptació via IRPF es va incrementar del 33 al 50 % a partir de l’exercici de 2010. També es va incrementar l’import de les transferències per IVA i Impostos Especials.

Les polítiques socials portades a terme pels governs anteriors (Espanya i Catalunya) tindrien part de la culpa del dèficit fiscal del que es queixa el govern de CiU. La posada en marxa de la Llei de la Dependència impulsada per Zapatero i aprovada durant el seu mandat va permetre ajudar a les famílies més necessitades i que Espanya entrés del ple al segle XXI.

En canvi, les retallades que apliquen els governs de la dreta (el PP a Espanya i CiU a Catalunya) en àrees tan estratègiques com són els propis serveis socials, però també la sanitat, l’educació o la cultura, faran retrocedir a Espanya i Catalunya diverses dècades de cop. Però el pitjor és que hauran de passar moltes dècades abans de recuperar el temps perdut i tornar a resituar el país al lloc on li pertocaria estar.

Per això cal qüestionar-se  l’efectivitat de les mesures que s’estan aplicant i si realment les retallades ens portaran en lloc.

Permeteu-me que, al menys, ho posi en dubte.