ELS CORRUPTES ES VAN CITAR A TORTOSA

Façana fluvial de la catedral de Tortosa. 

Corria l’any 2000. El PP governava a Madrid i València, mentre que CiU ho feia a Catalunya.

Tortosa, capital històrica de les comarques del Sud de Catalunya i pràcticament equidistant de Barcelona i València és també seu del bisbat del mateix nom. La Fundació la Caixa juntament amb el bisbat tortosí van organitzar l’exposició Fidei Speculum d’art litúrgic.

El bisbat de Tortosa, recordem-ho, a part de les parròquies comarques catalanes del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, també incorpora pobles del Priorat, Baix Camp, així com la major part de les del Nord de Castelló (el Baix Maestrat, l’Alt Maestrat i els Ports).

A part de Xavier Salinas, el bisbe d’aquella època, van inaugurar l’exposició el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i el de la valenciana Eduardo Zaplana que, amb aquesta finalitat van desplaçar-se fins a Tortosa.  

Per Internet no he pogut trobar informació sobre aquella inauguració, però afortunadament he localitzat una pàgina del Col·lectiu Ullal de Sollana (un poble de l’Albufera d’on és fill el meu amic Vicent Benito) on s’explica amb pèls i senyals l’excursió que van organitzar per a visitar l’exposició. Va ser el dissabte 15 de juliol.  

El que s’hagués pogut convertir en una simple anècdota, sembla ser que va servir per mercadejar amb l’aigua de l’Ebre i vendre-la al millor postor.

Afirmen alguns testimonis, que una vegada acabat l’acte protocol·lari de la inauguració de l’exposició, els dos presidents van deixar plantats el bisbe i a la resta d’assistents i van marxar plegats, tot i que s’ignora on van anar.

Catalunya feia temps que demanava a Aznar millorar el seu finançament, mentre que València sospirava (i encara sospira) per a que l’aigua del riu regués la seva comunitat.

El Molt Poc Honorable Jordi Pujol va renunciar a una part de les seves funcions deixant desemparades les comarques del Sud a l’acceptar el transvasament de l’Ebre.

Un any després d’aquella trobada de corruptes a Tortosa, el BOE del 6 de juliol, publicava la Llei 10/2001 de 5 de juliol del Pla Hidrològic Nacional.

A QUI BLANQUEGEM AVUI?

Entre les diferents definicions de blanquejar que trobem al diccionari estan:

- Fer tornar blanc o més clar. (Seria la més normal).

- Convertir (el diner negre) en legal. (Molt estesa).

Efectivament, fins fa poc quan es parlava de blanquejar s’associava quasi sempre amb aquestes dues definicions. La primera molt més antiga i la segona relativament nova.

El diner negre és aquell que s’ha aconseguit de manera irregular o que no forma part de la línia establerta d’allò que es consideraria legal. Es diner negre per exemple el que prové del mon de la droga, del tràfic d’armes o d’altres transaccions o prestacions de serveis fetes sense factura i cobrades normalment en metàl·lic.

Però en aquests darrers dies he vist com la paraula blanquejar s’utilitzava per a d’altres coses. La primera anava sobre la disputa de la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita i parlava de blanquejar el seu règim.

Efectivament el règim saudita és masclista, misogin i no respecta els drets humans. Però és ben vist per les potències occidentals per que actua com a catalitzador de la zona, perquè té grans reserves de petroli i, sobre tot, perquè els hi compra armament i no precisament per a defensar-se, sinó per atacar els que son els seus enemics a la zona, com per exemple el Iemen.

Gràcies al petroli, Aràbia és un dels països més rics del mon... I qui té diners aconsegueix quasi sempre el que vol. Per tant, no és estrany que adquireixi la celebració de grans esdeveniments esportius internacionals com ara el ral·li Dakar per a rellançar el nom del seu país i blanquejar la seva imatge. Evidentment amb el vist i plau d’Occident.

Però no acabar aquí la cosa. Diumenge al programa 30 minuts de TV3 se parlarà del 0,7% que haurien de destinar els governs a la cooperació internacional. I a qui portarà TV3 per a parlar del tema? A tot un expert, per alguna cosa va estar durant 23 anys al capdavant del Govern de la Generalitat: a Jordi Pujol!

I es clar a les xarxes socials la gent es pregunta el perquè se’l porta a parlar del 0,7% i no del 3% (mínim) que s’emportava Convergència quan ell n’era el màxim dirigent. També és una forma de blanquejar-lo.

Digueu el que vulgueu, però els convergents, majoritàriament, mai han donat l’esquena a Pujol, tot i el confessat frau fiscal que va cometre i la corrupció estesa durant els anys que va ser President. El Mont Honorable, li deien... Tot i que des del meu punt de vista d’honorable en té poc. Més aviat gens!!  

Me pregunto com es pot blanquejar la parcialitat de TV3. 

L’ÚLTIM DELIRI A AMPOSTA

Durant els darrers dies els ciutadans d’Amposta ens hem assabentat de dues notícies que, tot i que siguin per separat, formen part d’una mateixa cosa: del deliri convergent que va imposar-se a Amposta durant dècades.

La primera fa referència a la venda del centre comercial Futuro Ciudad Amposta a l’empresa valenciana Family Cash per a construir un supermercat i pisos (sembla ser que a Amposta en tenim dèficit de les dues coses) .

I la segona és la venda de les instal·lacions de Lamicat a Manain Elevació una empresa d’elevadors local que ja porta anys ocupant unes altres instal·lacions al polígon de l’Oriola.

Ara fem una mica de memòria...

El govern de CiU, com no ne va tindre prou amb el fracàs de Tosses, va buscar altes pelotassos per tal d’omplir les butxaques d’alguns. El darrer gran pelotasso va ser el de Futuro Ciudad Amposta, un centre comercial on tothom va ser enganyat.

¿Per què va fracassar el Carrefour i va haver de tancar portes quan encara no se portaven 2 anys de la seva obertura? Perquè mai va ser un Carrefour pròpiament dit: era un minihíper (i així ho posava al tíckets). Si guardeu el record de com era el supermercat d’Amposta, us convido a fer un experiment: passeu un dia pel que hi ha Vinaròs i llavors me direu què...

Als propietaris del Carrefour els hi van dir que s’instal·larien al centre comercial grans marques com Decathlon o Leroy Merlin. I a les altres cadenes se’ls hi va dir que vindria un Carrefour, etc., etc. De haver vingut a Amposta empreses punteres amb els seus respectius sectors, el centre comercial hagués triomfat, però amb només comerç ampostí, algun vingut de fora i poca cosa més, estava destinat al fracàs. Però als promotors de la macroidea els hi donava igual. El pelotasso ja s’havia donat.   

Vull recordar també el tracte de favor que van rebre els promotors per part de l’ajuntament. Els hi van permetre fraccionar l’import de la llicència d’obres, una mesura mai aplicada fins llavors. I, tot i que els hi van marcar uns terminis de pagament, sinó recordo malament, no se complien.

Quan va aterrar Laminats de Catalunya (Lamicat), des de l'equip de govern de l’ajuntament ens ho van voler vendre com si se tractés d’una empresa que ens salvaria econòmica i laboralment parlant. Sens va dir que havent-se pogut instal·lar a qualsevol lloc, havia preferit fer-ho a Amposta. Igual que Crist que de tan humil que era, podent haver nascut a Bilbao, va preferir fer-ho a Betlem. En fi...

Va ser el propi Jordi Pujol (quan ja no tenia cap càrrec institucional) qui va vindre a inaugurar-la i, aquell matí, a corre-cuita se va cancel·lar tota la activitat política de l’ajuntament per a que ningú es pogués perdre l’extraordinari  esdeveniment. No hi vaig anar. L’empresa també va tancar quan només portava uns 5 anys d’activitat.  

Llavors se’ns va voler vendre la moto i ara sospito que ens la volen tornar a vendre... Com se sol dir: Menys llops Caputxeta!

MÉS INFORMACIÓ: 

https://laviaaugusta.blogspot.com/2013/09/lenesim-fracas-de-ciu-amposta.html

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.

I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.

De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)

Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  

Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 

Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.

Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...

Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.

Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 

Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!

Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)

Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.

El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!

Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.

I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...

Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 

Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...

Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.

N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 

Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.

La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.

Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.

Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.

És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.

Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.

Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?

Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.

Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.

Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.

I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://www.naciodigital.cat/eleccions2017

https://delcamp.cat/politica/divuit-diputats-tarragona

LES MALES COMPANYIES (Primera part)

Durant dos dies consecutius (28 i 29 de novembre), la Sexta va emetre un reportatge sobre la família Pujol dintre del programa Las males compañías dirigit i presentat per la periodista Cristina Pardo.

Per aquells que no el vau veure, el programa tractava de la corrupció al voltant de la família Pujol que, com sabeu, va ser qualificada com a organització criminal del que destacarien principalment dues figures: Marta Ferrusola, la matriarca i Jordi Pujol (Júnior), el primogènit.

De fet res o casi res que no sé sabes ja que des de aquell dia del mes de juliol de 2015 on Jordi Pujol, el que fora durant 23 anys President de la Generalitat, va declarar que havia mantingut oculta una part de l’herència de l’avi Florenci, tots els mitjans de comunicació ens van mantenir constantment informats sobre com s’anaven desenvolupant els esdeveniments.  

La trajectòria pública de Jordi Pujol i Soley, el Molt Poc Honorable, va coincidir en gran part amb els meus primers anys en política. Ell va ser elegit President l’any 1980 i jo vaig començar a militar al PSC l’any 1983, tot i que ja feia uns quants anys que estava a la seva òrbita.

Tot i que en un primer moment es podria pensar que me vaig afiliar pel fet de que mesos abans Felipe González tragués majoria absoluta, la realitat és molt diferent. El pas definitiu el vaig donar el 9 de maig, el dia següent de les eleccions municipals. En aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i Josep Bertomeu Canalda, més conegut com a Don Pepe, acabava de revalidar el càrrec d’alcalde per majoria absolutíssima, aquesta vegada encapçalant la llista de CiU, ja que la primera vegada ho va fer con independent.

Per aquell mateixos anys comença el declivi de Banca Catalana i finalment acaba als jutjats (cas Banca Catalana) Contra tot pronòstic Jordi Pujol ne surt indemne i la seva figura reforçada. Igual com ha passat durant els últims anys amb el tema independentista, també llavors tota la culpa era de Madrid, mentre que els de la capital d’Espanya se van mostrar maça complaents o porucs pel que pogués passar.

Mentre el patriarca feia de crossa dels governs estatals quan convenia, pel seu darrere la família feia negocis no del tot clars. El programa de la Sexta ens va recordar unes paraules de Júnior durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya: Anava a Andorra a buscar homes de negocis amb qui fer negocis i això és legal... Però algú sap a que es dedicava concretament Júnior? I Josep? I Pere? I Oleguer?

Des de la meva època de batxiller, sempre recordat una frase que ens va llegir un dia el nostre professor de Literatura: Los Tahures con dados hacen condados.  Tot i que la frase fa referència als jocs d’atzar i apostes, bé podria utilitzar-se amb el cas del Pujol: del no res van crear un imperi...Tot i que segons la matriarca no tenien ni cinc i anaven amb una ma al davant i l’altra al darrere...

Crec que va ser Lluís Foix, periodista i durant un any director de la Vanguardia i que va ser un dels qui va sortir al programa, va dir que mentre la família i Convergència s’estaven lucrant il·lícitament, Jordi Pujol mirava cap a un altre costat. No crec que fos així. Mira cap a un altre costat aquell que no vol assabentar-se del que està passant pel seu voltant. Des del meu punt de vista Jordi Pujol coneixia perfectament totes les martingales usades tant per la seva família com pel seu partit i les consentia perquè suposo que ho portava als seus gens, uns gens heretats de son pare Florenci que ja va ser multat durant el règim de Franco per tenir diners a l’estranger. Com diu la dita: De tal palo tal astilla...

Per a mi un dels moments memorables del programa va ser la resposta de María Victoria Álvarez que a la pregunta de Cristina Pardo de perquè no ho va denunciar, va respondre:

-Però vostè sap de qui estem parlant...? Sap qui eren aquesta gent...? Sap el poder que tenien...?  

A part d’això sense proves no pots anar en lloc. Si la fiscalia amb molts més recursos no va iniciar cap investigació arran de la intervenció del President Pasqual Maragall al Parlament, com ho anaven a fer tots aquells que només tenien indicis... Al primer capítol va sortir un empresari de la construcció que tenia proves sobre el que estava passat i ni així li van fer cas.

Quan a un territori està dominat per una organització criminal que a part governa les principals institucions del país, és molt difícil trobar valents que s’hi encarin. El territori és Catalunya, però també podríem estar parlant d’altres territoris molts més menuts, com per exemple Amposta...

I creieu-me, sé del que estic parlant.  

Us deixo l'enllaç per si voleu veure-ho: 

http://www.atresplayer.com/television/programas/malas-compañias/temporada-1/capitulo-4-programa-los-pujol_2017112800940.html#fn_comentarios_lay

STOP! A QUIN PUNT ESTEM EXÀCTAMENT?

De Faro a Diari de Tarragona. 

Carles Puigdemont a le Soir, un diari belga: Una solució que no sigui la independència és possible.

Santi Vila al Objetivo de Ana Pastor, a la Sexta: La llei del referèndum i de la desconnexió eren un sense sentit. 

Sergi Sabrià, portaveu d'ERC: El país i el Govern no estaven preparats per afrontar un Estat autoritari i sense límits a l'hora d'aplicar la violència.

Carme Forcadell al jutge del Tribunal Suprem: La declaració d'independència del 27-O tenia "caràcter simbòlic".

De les tres afirmacions, només la de Carme Forcadell sé pot considerar forçada o no voluntària en busca d’un atenuant que li evités entrar a la presó o bé que la condemna fos el més lleu possible.

Però després de llegir això, jo me pregunto: En quin punt del procés estem exactament? Tu no t’ho preguntes? Cada vegada, des del meu punt de vista, es clar, agafa més cos que el procés va ser una fugida cap endavant de Mas i la seva tropa.

CDC (o el PDeCAT) i ERC, tot i tenir coses en comú, tenen moltes més discrepàncies, sobre tot a l’alçada de les bases. L’invent de Junts pel Sí, va ser això, un invent... I va ser bonic mentre va durar... Com sabeu a les eleccions del 21-D els dos principals partits de la coalició aniran per separat.

No fa gaires dies, un votant ocasional d’ERC al preguntar-li sobre quin sentit tenia presentar-se junts, me va dir:

-És que ens estem aprofitant d’ells...

I a la inversa, és que el PDeCAT no s’aprofitava també d’ERC? I tant què ho feia! I volia seguir-ho fent i per això volia repetir una mena de Junts pel Sí II encapçalada per Puigdemont. 

Però segons Santi Vila, qui menejava els fils de la política catalana durant tots aquest temps han estat les CUP...

Si totes aquestes afirmacions són certes, és evident que ens han estat venent la moto durant 5 anys... Bé, l’han venut a qui l’han venut, perquè com sabeu sempre he pensat que l’aventura independentista no aniria en lloc. Pragmatisme pur i dur (però sense combregar amb l’Iceta!)

De les tres afirmacions, és evident que la més sorprenent és la del President: Una solució que no sigui la independència és possible. I més encara si tenim en compte que Puigdemont és un independentista convençut (o al menys això se diu d’ell) Què ha passat per a que de la nit al dia canviï el seu discurs? Jo ho tinc clar: la visita de Mas i Pascal a Brussel·les. Què n’ha transcendit d’aquella entrevista? Absolutament res. Només sé sap que van estar parlant i prou.

Mas que és qui segueix tallant el bacallà al PDeCAT, li va dir a Puigdemont que si havien d’anar sols, s’havia d’aturar la pèrdua de vots que està patint el partit en les darreres conteses electorals d’alguna manera. I no hi ha millor manera que la de tornar als orígens: a les polítiques del peix al cove i a fer de la puta i la Ramoneta... A Pujol li va funcionar durant 23 anys i Mas també va aconseguir ser president  i governar amb el PPC durant un parell d’anys.

Ara bé, el més fort de tot és que després d’haver tingut que renunciar al seu nom històric i adoptar-ne un altre que de per si no diu res, el dia 23 hagin d’anar amb un altre nom: Junts per Catalunya. El tercer en un any i mig, encara que aquest últim sigui de forma provisional.  

Tal com està el pati actualment, tret de les CUP que tenen claríssim cap on volen anar, després de les eleccions del 21-D s’enterrarà durant un temps la idea independentista i es tornarà a fer política de país, però dintre d’un altre context. 

OPINIÓ, INFORMACIÓ I MANIPULACIÓ

Fa unes setmanes, Emili Fonollosa, director de Vinaròs News, m’enviava un missatge al·lucinant sobre el que li havia passat. Un lector havia demanar una rectificació a Manuel Milián Mestre, expolític i tertulià habitual en diversos mitjans, per un article publicat al mitjà que dirigeix. Si va compartir amb mi aquesta informació era perquè no se’n podia avenir de la petició.
Com sé li pot demanar a un articulista que canviï d'opinió? (Tot i que de vegades hi ha mitjans que els censuren directament)

Un article d’opinió reflecteix la forma de pensar de qui l’escriu sobre un determinat tema, normalment d’actualitat. No cal que sigui política, pot ser literària, científica, cultural o ves a saber què...

Quan un escriu un article d’opinió, entenc que no té la més mínima intenció de manipular la realitat. Simplement expressa la seva manera d’entendre aquesta realitat, tot i que no pugui agradar a molts dels seus hipotètics lectors. Jo mateix, que en aquest tema no deixo de ser un simple aficionat, ho dic sovint: No pretenc en cap moment que tothom estigui d’acord amb el què escric, només vull crear opinió.

Quan llegeixes un diari te trobes amb diversos articles d’opinió i quasi sempre signants pels mateixos, ja siguin periodistes, polítics, historiadors o científics. Cadascun d’ells té la seva línia, la seva concepció d’entendre les coses i no cal que siguin rigorosos en els temes que toquen, tot i que de vegades pugui haver gent que els hi retregui aquest particular.

Si ens parem a pensar un moment, quan algú discrepa de l’opinió d’un altre, què està fent? Senzillament expressar la seva opinió. Tan respectable com la de qui la publica però que a la vegada també pot estar equivocat en la seva concepció. La realitat pot tenir tants punts de vista com persones sé l’estiguin mirant i de ben segur que si tothom opinés sobre el tema, ens en donaríem de la diversitat d’opinions existents.

En canvi la informació és molt diferent. De fet només n’hi passa un i per tant, de la persona que n’escriu o del mitjà que el publicar s’ha d’esperar rigor i objectivitat. De no existir rigor i objectivitat, llavors, si que estem davant d’una manipulació informativa. Per tant, només pot manipular qui informa de forma esbiaixada i parcial d’un determinat fet.

Aquells que expressen la seva opinió des d’un mitjà informatiu tenen, al meu entendre, una capacitat limitada d’influència sobre la resta. Al menys de que es tracti d’una d’aquests influencers de moda que tenen centenes de milers de seguidors a les xarxes socials (no és el meu cas tot i que ja m'agradaria)

En canvi un determinat mitjà, ja sigui televisió, ràdio o premsa, si que té la capacitat de poder manipular a la seva conveniència la realitat per a presentar-la tal i com sé li exigeix per part de qui el controla.

I qui controla un mitjà informatiu? Principalment els polítics. Fixeu-vos que tots els governs volen tenir les seves pròpies televisions públiques. Un exemple el tenim amb Jordi Pujol que va voler una televisió pública (cal dir que és TV3?) així va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Però també els mitjans privats estan subjectes a la manipulació. Els seus propietaris, normalment grans empreses del sector de la comunicació, però també entitats financeres i d’altres, han de vetllà pels seus interessos econòmics i, per tant, la seva línia informativa girarà al voltant de les idees polítiques i econòmiques de qui controli aquell determinat mitjà. 

MAS: MOLT PER AMAGAR

Quan semblava que durant els darrers anys CDC s’havia portat bé... Què el jutjat cas del 3% era cosa del passat, de quan Pujol regnava amb ma de ferro i el seu paladí Mas estava més preocupat per heretar el càrrec del seu progenitor polític que una altra cosa, resulta ser que no, que una vegada Arturo el de la taula quadrada va arribar a la presidència de la Generalitat, els tripijocs van tornar a Palau (al Palau de la Generalitat, sé sobreentén)  

L’origen de la notícia sembla ser el Español, el diari digital que dirigeix Pedro J. Ramírez, durant molts anys director del Mundo. Però com comprendreu jo la vaig llegir a un altre mitjà, molt més proper a les meves idees: El Triangle. El titular deia així: Es destapa una xarxa de contractes fraudulents de la Generalitat (Durant la presidència d'Artur Mas s'haurien arreglat contractes per valor de 500 milions d'euros) Més tard també ho vaig poder fer al Periódico. Tots dos citaven com a font de la informació el Español. En canvi, d’altres mitjans catalans com l’Ara, el Punt/Avui, Vilaweb i la Vanguardia, no portaven cap referència de la notícia. Silenci còmplice? En canvi si que parlaven dels 6 mil d’euros que el govern Central els havia demanat que justifiquessin per a comprovar que no anaven destinats a cap partida per a fer el referèndum i que segons el govern català els ha destinat a una altra cosa...

Tal com diu la dita castellana de casta le viene al galgo (el galgo, llebrer en català, seria l’Arturo) O sigui, només recuperar la Generalitat usurpada pel Tripartit l’any 2003, Mas es va dedicar a fer el que li havia vist fer a Pujol tota la vida: Afavorir les empreses properes a CDC (Ferrovial, Teyco...) atorgant-los contractes d’obres i emportant-se la corresponent comissió per al finançament del partit. Quan alguna cosa s’ha estat fet durant tota la vida, es que deu d’estar ben feta, no trobeu?    

La teoria defensada per molts (entre els que m’hi trobo jo mateix) de que la reconversió independentista de Mas després de la reeixida Diada de 2012 es tractava d’una estratègia per mirar d’amagar el seu obscur passat, sembla agafar força.

Segurament Mas no va valorar bé on se posava. De fet, en un primer moment va pensar que amb el gir independentista tenia guanyades les eleccions que va convocar de forma immediata. Però l’electorat, en lloc de donar-li el recolzament que esperava el va castigar a les urnes rebaixant els resultats de CDC als mínims històrics fins aquell moment. Entre unes coses i d’altres, aquell va ser el principi de la fi de Convergència que l’any 2016 es va d’haver de refundar en el PDeCAT.

De totes formes sembla evident que aquells que ara estan encapçalant el procés tenen molt poc a veure amb allò que representa (encara) Mas. En aquests moments se tracta d’independentistes convençuts els que condueixen el tren que, segons l’eslògan, només passa una vegada en la vida.

En política, com amb tot, es tracta d’anar tancant i obrint etapes i tal com sé sol dir, quan una porta es tanca, se’n obre una altra. El tren del procés anunciat pels independentistes és possible que aquest cop passi de llarg de l’estació, però això no vol dir res. Malament aniríem si només hi hagués un tren... I sinó que els i pregunten als escocesos o als quebequesos que esperen amb ànsia que torni a passar. 

UN PAÍS SENSE RESPONSABLES DE RES

El que passa a Espanya només pot passar a Espanya. No crec que pugui passar a cap altre estat de l’OCDE... En tot cas en algun tercermundista.

Som el país de la corrupció, de la tolerància amb els rics i de la ma dura contra els febles, de la mentida institucional... I no passa res. Responsables zero. Ningú vol acceptar responsabilitats i si cal, se canvia la llei i punt...

Diuen que Espanya no va ser rescatada, tal com va passar amb Portugal i Grècia... Però l’Estat (je, je, l’Estat...) va fer un préstec d’entre 60 i 100 milions d’euros (segons les fonts) a la banca. Tot i que des del Govern es va dir que no constaria ni un sol euro als contribuents, la setmana passada el Banc d’Espanya va admetre que, aproximadament 60 milions no es podran retornar.

De vegades he llegit comentaris molt crítics amb al gestió que es va fer de la crisi que opinaven que s’hauria de deixat caure els bancs i amb els milions que els van injectar, ajudar a les famílies. És un clar exemple del que deia al començament.

Però el pitjor de tot és que ningú accepta responsabilitats. Ni el Banc d’Espanya per no saber veure l’arribada de la crisi i aplicar les mesures més adequades en cada moment, ni el Govern que per al gestió que va fer ni els directius de la banca que mentre rebien el préstec, s’asseguraven el seu futur subscrivint suculents plans de pensions i blindant els seus contractes pel que pogués passar...

Amb la corrupció està passant el mateix. Tot i que el partit que estigui lliure de pencat, que tiri la primera pedra, els partits amb més corrupció (i de llarg!) han estat el PP i CDC. Curiosament aquells que, segons el Tribunal de Comptes rebien més donacions anònimes (i estic parlant de fa molts i molts d’anys, de molt abans que es comencessin a destapar els principals casos de corrupció)

El que han estat els principals responsables dels partits (Aznar i Rajoy per un costat i Pujol i Mas, per l’altre), curiosament mai han assumit la més mínima responsabilitat sobre el finançament irregular dels respectius partits.

Durant anys van poder excusar-se en que no havien estat imputats, en que no havien estat condemnats, etc. Fins i tot que els altres partits els hi volien fer mal... Però ara ja no ho poden dir... La Justícia ha declarat culpables tan al PP com a CDC, tot i que segueixen maniobrant per veure com poden sortir-se’n de la millor manera possible.

La Setmana passada el Tribunal Constitucional, aquell que dia sí, dia també dicta sentències contra tot allò que fa olor a referèndum català, li va clavar una bufetada al Govern de Mariano Rajoy per l’amnistia fiscal de 2016. Cristobal Montoro, Ministre d’Hisenda i màxim responsable amb Rajoy de beneficiar els defraudadors i evasors fiscals, que són uns insolidaris amb la resta de la societat, en lloc d’assumir responsabilitats que és el que li tocava, va anunciar que per llei es prohibiria fer més amnisties fiscals.  

I aquesta setmana mateix Acebes, Rato, Mayor Oreja, Arenas i Bárcenas van comparèixer davant del jutge bé com a testimonis, ve com encausat, en el cas de Bárcenas i ho van negar tot: No me consta, no me’n recordo, ho desconec.

Fins i tot Bárcenas que els primers dies de judici va parlar com una cotorra, ara prefereix callar... Pacte amb el PP? Què va!!!

Quan la Justícia dicti sentència, poden sortir millor o pitjor parats... Però el veritable judici l’hem de fer els ciutadans quan dipositem el vot a les urnes. Si després de tot el que hem vist la ciutadania d’aquest país no els fa fora és que la nostra societat està malalta, és inculta o directament éstonta. Com diria José Mota: Tonta, però tonta, tonta...  

MARTA FERRUSOLA I JORDI PUJOL

Quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions autonòmiques de 1980, Marta Ferrusola es va convertir en la primera dama de Catalunya, com ara s’ha convertit la dona de Macron amb la primera dama de França o fa uns mesos la dona de Trump amb la primera dona dels Estats Units.

Sobre Marta Ferrusola sé sabia molt poc. Només que era mare de 7 fills i que regentava una floristeria. A tothom li devia semblar una dona discreta, fidel esposa del seu marit i mare amantíssima de la seva prole de fills.

Era primavera quan sé van fer les segones eleccions autonòmiques i jo encara treballava a Juan Chaler SA de Vinaròs. Dic encara perquè vaig deixar-ho de fer el mes d’agost d’aquell mateix any. Joan Antoni Fabregat, un company de treball que, desgraciadament va morir e finals de l’any passat, casualment es trobava a Barcelona i tot que era valencià i d’esquerres tenia un fort sentiment catalanista. Toni (com l’anomenava tothom) va aprofitar l’ocasió per anar a celebrar la primera victòria per majoria absoluta de Pujol.

-S’hi veia gent amb el puny enlaire –me va explicar-

Sense cap dubte el gran mèrit de CiU va ser saber aglutinar gent de diverses ideologies polítiques i això només és possible quan un partit polític no ne té (d’ideologia)

Aquella nit que Toni va viure en directe va ser quan la gent entusiasmada li cridaven a la Marta:

-Això és una dona...! Això és una dona...!  

  

23 anys de regnat del seu marit donen per a molt. Per a tant, que tan Marta com tota CDC es van arribar a pensar que la Generalitat era seva. Una vegada, quan estava a l’Ajuntament d’Amposta, un càrrec del partit, durant el govern de Pasqual Maragall, me va dir:

-El PSC s’hauria de centrar en guanyar les Generals i deixar-nos que natros governéssim la Generalitat.

Mesos abans, la mateixa Marta, després de la signatura del Pacte del Tinell que va significar l’inici del primer govern Tripartit va exclamar:

-Ens han furtat la Generalitat!    

Era la seva menjadora... Deixem a banda el 3%, el 4% o el que fos, és igual. Des de la Generalitat, però també des de les diputacions, ajuntaments i consells comarcals que controlaven, s’havia creat una xarxa de panxes agraïdes que els hi eren imprescindibles per a mantenir-se al poder. Era con un cercle virtuós on cadascú jugava el paper que tenia encomanat .

Després del tema de la mare superiora de la congregació, des de sectors nacionalistes m’ha arribat que tot es tracta d’un muntatge i que els pares (que per la seva edat ja no poden entrar a la presó) intenten despistar la investigació per a que els seus fills puguin sortir ben parats.

En canvi Antonio Franco, qui va ser el primer director del Periódico de Catalunya, avui mateix publica un article d’opinió on diu que qui tallava el bacallà era Jordi Pujol i que tot es tractaria d’un muntatge per a salvar el pròcer (així anomena al patriarca del clan familiar)    

És molt provable que Antonio Franco tingui raó. Cal recordar als més desmemoriats o als que simplement encara no havien nascuts als anys 80 o eren molt menuts, que Jordi Pujol conjuntament amb el seu pare Florenci i una tercera persona van fundar Banca Catalana, una entitat que va fer fallida a mitjans d’aquella dècada. Tot i que hi havia indicis d’irregularitats i que els fiscals Mena i Villarejo pretenien arribar al fons de la qüestió, el jutge va acabar absolent a tots els imputats, també, evidentment a Jordi Pujol. Sempre s’ha dit que es va fer per motius polítics, ja que llavors se’l considerava un garant de l’estabilitat política espanyola.

Amb els anys se van sabent moltes coses i d’altres s’intueixen, però cada dia estic més convençut que aquella època que es va denominar la Transició va ser en realitat una gran estafa on les conseqüències de la qual encara ens estan afectant avui en dia.  

AVE MARIA PURÍSSIMA...

Si Déu ens ha d’agafar confessats, ja ha fet tard... No hi ha dia que no surti un nou cas de corrupció o s’imputi a algun polític per alguna cosa... I segons sembla, n’aniran sortint, al menys durant una llarga temporada més...

Només cal llegir la premsa o escoltar la tele per adonar-te’n de que, sense cap dubte, serà així. Fiscals que van negar el que ja se sabia, polítics que van maniobrar per a que no sortís a la llum... 

Dimitir!!! Ja sabeu, tot i que ho sembli no és un cognom rus. És una acció que, si molts tinguessin una mica (només una mica de vergonya) ja faria temps que ho haguessin fet. He dit vergonya? Ni ne tenen ni sé l’espera...

Dilluns va sortir a la llum aquell paper atribuït a la Marta Ferrusola on es podia llegir literalment:

-Reverend Mosen, soc la mare superiora de la Congregació, desitjaria que traspases dos misals de la meva biblioteca a la biblioteca del capella de la parroquia, ell ja li dirà a on s'ha de colocar. Molt agraida. Marta.

Segons sembla el Reverend Mossèn seria el director de la sucursal del banc andorrà on tenien ocults els diners. La mare superiora ella mateixa, es clar; els dos missals, 2 milions de pessetes; la biblioteca, el banc; i el capellà de la parròquia, Jordi Pujol Ferusola.

De Ferreres, al Periódico. 

Tal com ahir li vaig sentir dir a algú, si Berlanga encara estigués viu, d’aquest guió ne fa una pel·lícula i guanya un Òscar.

Crec que ningú posa en dubte (davant de les evidències ningú ho hauria de posar) que la família Pujol era un clan criminal que, aprofitant-se del càrrec del patriarca (el Molt Poc Honorable) s’enriquien a mans plenes.

Tant va ser el seu poder que durant molt de temps es van creure els amos i senyors de Catalunya. Jordi Pujol tenia un coneixement del territori català envejable (ja m’agradaria tenir-lo a mi) i allà per on anava deixava clar a tothom de que era ell qui manava.

Però no cregueu que això va acabar quan va deixar el càrrec el patriarca del clan, no. Només cal que reviseu l’hemeroteca de la compareixença de la família al Parlament per adonar-vos-en de l’altius que eren tots que es van permetre esbroncar, renyar i amenaçar a propis i estranys.

-Si es talla una branca pot caure tot l’arbre. Va dir Jordi Pujol. O el que és el mateix: Si caic jo, cauran tots.

Però la ideologia del poder i dels diners no era exclusiva del clan Pujol-Ferrusola. Una part important dels dirigents del partit fien el mateix (Fes el que vegis fer...) D’aquí que molts dirigents de l’antiga Convergència hagin estat condemnats o tinguin causes obertes i, fins i tot, al partit com a tal sé li embarguessin no sé quantes seus, entre elles la d’Amposta.

Cada vegada que Roig, primer i Ferré més tard, treien majoria absoluta, no m’ho podia creure.

-Però és que la gent no se’n adona del que estan fent amb el poble?       

Sempre he pensat que aquell que treu un benefici extraordinari de la seva amistat amb els corruptes, a part de que ell també ho és, evidentment, té la seva explicació lògica. Immoral, també, però dintre del que cap, lògica.

Ara bé, la majoria dels votants no treien cap profit i, tot i això els van continuar votant fins fa un parell d’anys.

-Sóc amic de l’alcalde. –Deien o pensaven molts d’ells i això era prou argument com per a que cada quatre anys, quan arribava el mes de maig, dipositessin la papereta de CiU dintre de l’urna de metacrilat.

No sé si algun d’ells ara renega del que va fer durant tants i tants d’anys. De la seva complicitat amb la corrupció (perquè qui sustenta un règim corrupte, ell, en si mateix, també ho és)

Aquets darrers temps he escoltat alguna vegada:

-Jo no vaig votar-los mai!     

D’alguns m’ho crec i d’altres potser... Però la immensa majoria callaran.

Si tenim en compte que molts d’ells (com la pròpia família Pujol-Ferrusola) són catòlics, apostòlics i romans, el que ara haurien de fer és purgar pels seus pecats i fer molta penitència.

Sense pecat concebuda...