BARÇA: LA MATEIXA CANÇÓ

El partit d’anit contra la Juventus va recordar molt al que van jugar contra el París Saint-Germain a l’anterior eliminatòria. Un Barça desconegut (o potser no tant) va tornar a ensopegar... Però tranquils que podrem remuntar!

La veritat és que no confiava en la remuntada a la passada eliminatòria. El resultat del 6-1 passarà a la història i serà recordat durant molts anys... Però no tot van ser mèrits del Barça, ja que l’àrbitre també va posar una mica (bastant) de la seva part... Per cert, ahir contra la Juve en canvi, l‘àrbitre no va xiular el que semblaven unes clares mans dintre de l’àrea d’un defensor de l’equip italià...

Quan un equip com el Barça que acostuma a guanyar més del 75% dels partits ne perd dos de seguits (Màlaga i Turí) i a sobre jugant malament (Luis Enrique va reconèixer al final del partit que la primera part del Barça va ser dolenta), és per a fer-s’ho mirar... No té justificació que uns jugadors de la qualitat dels del Barça puguin jugar tan malament precisament ara, què és el moment quan es decideixen els títols.

Dissabte ja van fer emprenyar la parròquia blaugrana. Els dos Madrid’s havien empatat a 1 i el Barça, guanyant, depenia d’ell mateix per a revalidar el títol de lliga... Però ni va guanyar, ni va empatar... Va perdre i això va provocar les burles de la parròquiablanca. I a mi, personalment, això me fot. Cada vegada sóc més anti-madridista que culer... I me fot (i molt!) que l’equip blanc ens passi la ma per la cara, tot i empatar a casa contra el seu rival de la capital...

A la pregunta de Jordi Bosch sobre si creia en la remuntada, tal com va dir després del partit del Parc dels Prínceps de París, anit, Luis Enrique ja va dir que no... Què aquesta vagada és més difícil. Jo tampoc i crec. L’eliminatòria anterior me vaig equivocar... Si ens atenem només al resultat que és el que compta... Però aquesta vegada torno a ser pessimista.

La culpa és només dels jugadors? No, rotundament, no. L’entrenador també hi té molt a veure... Per a què serveix tenir la possessió més del 60% del temps si això no se reflecteix al marcador... I pilota que roba l’equip contrari, perill que es crea a la porteria del Barça... Quants anys fa que està passant el mateix? I, a sobre, contra un equip que sap tancar-se, no sé sol trobar la solució ideal per a foradar la porteria... Recordo que al començament de la primera temporada de Luis Enrique, el Barça sabia contraatacar i, aquest fet, creava molta incertesa als equips contraris. Però aquesta virtut sembla que s’ha perdut.

Sobre temes de futbol sóc molt justet. Quan hi jugava ja era molt dolent... I d’entrenador no m’hi veig... Però trobo que hi ha coses que entren dintre de la lògica i, en canvi, no es fan.

Tot i que el joc ideal del Barça és el del toc per a tenir el control de la pilota, el futbol té molts més tàctiques. Luis Enrique va passar d’un 4-3-3 (4 defenses, 3 mitjos i 3 davanters) a un 3-4-3 (3 defenses, 4 mitjos i 3 davanters) La segona opció té més riscos en defensa, però permet atacar millor. El que no entenc és perquè quan es juga fora de casa s’han de córrer tants riscos. No seria millor jugar amb un 4-4-2 (4 defenses, 4 mitjos i dos davanters)? No seria millor donar el control de la pilota a l’equip rival i contraatacar?

I encara una darrera pregunta. Quan el Barça pressiona als equips que juguen molt tancats, en lloc d’intentar entrar a l’àrea amb la pilota controlada, amb la dificultat que té això o centrar pilotes a l’olla esperant el remat de cap d’algun jugador com Piqué, no seria millor tenir a algú que xutés bé des de fora de l’àrea?

Recordo als germans Òscar i Roger Garcia que tenien un potent xut des de lluny i que de tant en tant feien gols antològics... Ja des dels equips inferiors, no es poden preparar jugadors amb aquesta qualitat? Sembla que només el mig centre organitzador sigui el model Barça (Guardiola, Xavi...)

UN BARÇA DE PENA

Del diari Sport. 

M’ho hauria de recordar algú, ja que jo no recordo un partit del Barça tant desastrós con el d’ahir al Parc dels Prínceps de París contra el París Saint-Germain. Trobo que el 4-0 final no acaba de resumir bé el que va passar anit al terreny de joc... Podria haver estat pitjor... Molt pitjor...

Abans del partit es comentava que l’entrenador de l’equip francès Unai Emeri havia estudiat el joc del Barça amb detall i que el seu equip pressionaria molt amunt per a impedir que els blaugranes sortissin de la seva àrea amb la pilota controlada... També deien que després de més de 20 enfrontaments amb els diferents equip que ha entrenat Emeri, només havia pogut guanyar al Barça una sola vegada... Ja en són dues i damunt humiliant-los que és el que més costa de pair. La prova evident va ser al final del partit quan Luis Enrique va plantar de males maneres al periodista de TV3 encarregat d’entrevistar-lo. Ja sabem que Luis Enrique no és un prodigi d’amabilitat, però hauria de saber aguantar el tipus, sobre tot en moments difícils.  

Avui, bona part de les bastonades per la derrota d’ahir aniran cap a l’entrenador. Ho entenc en bona mesura, ja que l’entrenador asturià va demostrar no saber gestionar els recursos que té al seu abast per mirar de capgirar un marcador advers.

De totes formes la culpa no és només de l’entrenador. Tto i que com comprendreu no vaig estar enganxat a la tele durant tot el partit, els moments que el vaig estar mirant, vaig veure un Barça apàtic, deambulant pel camp sense esme. Un Barça irreconeixible... Com pot ser que dissabte guanyés per 0-6 i ahir perdés per 4-0?

Segurament me direu que e l’Alabés no  és el Paris Saint-Germain... És una forma molt simplista de veure-ho. Sempre he pensat que quan un equip juga molt bé, és que l’altre li permet fer-ho. Tot i que no vaig veure el partit de dissabte, segurament l’Alabés va donar moltes facilitats al Barça... Anit va ser tot el contrari: l’equip francès va jugar bé perquè el Barça els hi va donar totes les facilitats del món.

Una de les virtuts del Barça des de fa molts anys és el control que té de la pilota. La possessió quasi sempre està per sobre de la dels seus rivals... Anit ni això. Allí perdia la pilota tot el món com a conseqüència de la pressió dels rivals... I de la velocitat.

Encara que només sigui per amor propi, els jugadors del Barça haurien d’haver reaccionat. Però del partit d’anit se’n salven ben pocs. Ni Messi va ser el Messi que tots coneixem, ni Iniesta, ni Busquets, ni Suárez, ni la majoria... Només Neymar i Ter Stegen es van salvar (pels pèls) del ridícul general de l’equip.

A la darrera temporada de Guardiola es va parlar de final de cicle. En aquell moment Luis Enrique va significar un revulsiu i va saber marcar el rumb de la nau blaugrana. La temporada passada, entre els mesos de març i abril el Barça va tenir una pájaraimpressionant que li va costar quedar eliminats de la Champions i per poc perd la Lliga. Va ser un avís important.

Amb els fitxatges que es van fer a l’estiu, semblava que s’aportava joventut a la plantilla i que aquesta temporada podria ser millor... Però prompte es va veure que la majoria dels nous fitxatges no aportaven pràcticament res i la resta són un any més grans... Iniesta per exemple, la referència del Barça al mig del camp des de que va marxar Xavi, quan s’havia lesionat tres vegades en pocs mesos? Per a mi és un símptoma d’envelliment...

Com a conclusió, penso que ara sí que estem en un final de cicle. Segurament Luis Enrique no continuarà la temporada que ve... I Messi ja es veurà. Personalment no m’agradaria que marxés el que per a mi és el millor jugador de la història, però com comprendreu no depèn de mi sinó de tota una sèrie de circumstàncies...            

EL BARÇA DE GUARDIOLA Vs EL BARÇA DE LUIS ENRIQUE

El 0-4 al camp del Madrid, el 6-1 contra la Roma de dimarts i el 4-0 d'avui mateix contra la Reial Societat, sembla que ha dissipat els dubtes de principi de temporada on van sortir golejats dels camps de l’Athletic Club i el Celta de Vigo.

Evidentment anar 6 punts per davant del Madrid i 4 sobre l’Atlético, el seu immediat seguidor al qui ja es va guanyar a casa seva, han fet que es crees un clima d’eufòria a l’entorn de l’equip i es pensi que aquest anys també, es pot guanyar tot.

El més joves han viscut sense cap mena de dubte els millors anys del Barça de la seva historia. Anys en que s’han guanyat molts de títols, entre ells 4 Champions League i 2 mundials de clubs (títol aquest últim que mai abans s’havia guanyat)

Des del meu record, només el primer any de Cruyff amb Rinus Michels d’entrenador i anys més tard amb Terry Venables, s’havia conquerit el títol de lliga i va haver d’arribar Cruyff com entrenador per a començar l’era més gloriosa. La frase que es repetia més any rere any era: Aquest any tampoc. Fixeu-vos amb el canvi radical que s’està vivint.

Sense cap mena de dubte, els millors anys del Barça va ser durant l’etapa de Pep Guardiola. Aquells anys el Barça no només va meravellar el món del futbol amb els títols assolits, sinó també pel futbol que sortia de les botes dels jugadors. El xogo bonito que diuen a Brasil.

Tot i que amb matisos diferents, el joc del Barça del primer any de Luis Enrique es va assemblar molt al de l’etapa de Guardiola. Segurament per dos motius principals: perquè la columna vertebral de l’equip (els Piqué, Busquets, Iniesta i Messi) ho són de les dues etapes i perquè els dos entrenadors s’han fet a can Barça, primer com a jugadors i més tard com entrenadors i per tant coneixen perfectament l’estil. Són (com s’acostuma a dir tenen l’ADN Barça)

Aquests darrers dies s’ha obert un debat sobre quin dels dos equips és millor. Fins i tot un comentarista del programa la Graderia de la Cadena SER va dir que li agradaria veure enfrontar-se a tots dos equips. L’únic inconvenient que li vaig és que alguns dels jugadors de Guardiola ja serien una mica grans i segurament no podrien amb jugadors joves com Neymar o Luis Suárez molt més ràpids.

Els entrenadors fan els equips en base els jugadors que disposen, aprofitant les seves virtuts i mirant de minimitzar les seves mancances (què també en tenen) D’aquí que els esquemes es facin tenint en compte els jugadors disponibles en cada moment (tenir jugadors lesionats et pot condicionar molt) i també, es clar, la forma de jugar de l’equip rival.

Guardiola va gaudir d’una gran plantilla de jugadors. Segurament els millors del món de l’època. La prova està que un any Messi, Xavi i Iniesta van ser els tres finalistes de la Pilota d’Or. I els hi va saber treure el màxim de rendiment. Però és que Luis Enrique també disposa els que ara com ara, són els millors jugadors del món i, probablement superin un per un la plantilla de Pep.

Dilluns sé sabrà quins són els tres finalistes a la Pilota d’Or. Si bé Cristiano Ronaldo ha estat, amb Messi, una constant en els darrers anys, aquest any podria ser que els finalistes tornessin a ser tres jugadors del Barça: Messi, Neymar i Luis Suárez. I es quedaran a les portes (algun d’ells formant part de l’11 de gala de la FIFA) Busquets, Alba, Iniesta, Alves, Mascherano, Piqué i Rakitic.

Una de els posicions més difícils de cobrir ha estat, sense cap mena de dubte, la porteria. Suplir a Victor Valdés (controvertit, però salvador en infinitat d’ocasions), no era una tasca fàcil. Per això, quan es va saber de la seva sortida del club (per la porta del darrere, però ell s’ho va buscar), el Barça va fitxar a un prometedor Ter Stegen, però també a un consagrat Claudio Bravo. La lesió del primer abans de començar la lliga 2014-2015 va portar a la titularitat al xilè que va conservar fins el final de la lliga quan ja s’havia fet mereixedor del trofeu Zamora que l’acreditava com el menys golejat. I l’alemany va ser-ho de la Champions i tampoc no va decebre; només al començament d’aquesta temporada va tenir un rendiment bastant mediocre.

Des del meu punt de vista la plantilla de la que va disposar l’any passat Luis Enrique supera un per un la millor que va tenir Guardiola i a partir del mes de gener quan puguin jugar Arda Turan i Aleix Vidal encara serà millor. L’única excepció és Xavi, però cal tenir en compte que ja és molt gran i les plantilles s’han de renovar.

Per exemple Neymar va arribar al Barça molt jove, al contrari d’Henri que ja va arribar molt gran. I Luis Suárez és un davanter centre nat, un lloc que no s’havia cobert bé durant l’etapa de Guardiola.

Aquestes novetats permeten al Barça de Luis Enrique guanyar en velocitat i per tant, poder sortir al contraatac amb moltes garanties, cosa que no passava amb Guardiola. I encara una cosa més. El malabarisme dels tres sud-americans els hi permet fer tocs i passades inversemblants, trencant així les fèrries defenses contraries.

Per tant, i com a conclusió final, opino que el Barça de Luis Enrique és millor que el de Guardiola.

EL MEU PETIT HOMENATGE A XAVI

L'Avi i Xavi. 

Xavi ha fet públic avui el que tothom donava per fet des de fa mesos: se'n va a finals d'aquesta temporada. Però abans de marxar hom espera que alci encara tres copes: la de la Lliga (que ja està guanyada), la del Rei i la de la Champions. Millor final, impossible.
Tothom dirà la seva i tothom lloarà el seu futbol i la seva manera de ser. No n'hi ha per menys!
Però jo també li vull fer un homenatge. Un homenatge que espero que només li faci jo. Ja veureu.
A casa guardo un joc d'escacs que va entregar el Mundo Deportivo ja fa més de 10 anys. Tot just quan Xavi començava a jugar amb el Barça. Un equip estava composat per: Zubizarreta (torre), Stoikov (cavall), Beguiristain (alfil), Koeman (rei), Laudurp (reina), Romario (alfil), Baquero (cavall) i Ferrer (Torre) Els peons eren 8 avis.

La capsa. 

I l'altre equip el composaven: Hesp (torre), Sergi (cavall), Kluiver (alfil), Rivaldo (rei), Figo (reina), Guardiola (alfil), Luis Enrique (cavall) i F. de Boer (torre) I qui eren els peons? 8 XAVI'S!
Us deixo amb unes poques fotos.

MOLTA SORT XAVI I MOLTS D'ÈXITS ALLÀ ON VAGIS!!... TORNA AVIAT QUE EL BARÇA ÉS CASA TEVA!!!!

Els dos equips en formació

Part de l'equip de Xavi (en primer terme) 

Luis Enrique, l'entrenador actual. 

LA PÁJARA’

A la terminologia ciclista, tenir una pájara és tenia un dia pèssim on s’arribava a perdre força minuts respecte als millors corredors. Això li passava sovint a José Manuel Fuente, segurament el millor escalador que ha donat el ciclisme espanyol. De no haver estat per les pájares, podria haver guanyat moltes més carreres de les que va guanyar al seu dilatat palmarès.

El Barça dissabte va patir una pàjara monumental, com el dia de la Real Societat on, fins dissabte, tothom dia que havia marcat el punt d’inflació en el joc de l’equip. Sembla ser que no ha estat així.

Abans del partit, els periodistes van esmolar els seus llapis per a treure punta de les declaracions que havien fet divendres Messi i Luis Enrique. Jugador i entrenador no havien coincidit a l’hora d’explicar els motius pels quals el Barça havia tingut una gran progressió de joc i resultats. Mentre Messi ho atribuïa a la implicació de la plantilla, Luis Enrique en canvi, deia que es devia a l’evolució del joc al llarg de la temporada. Vist el resultat de dissabte, costa creure que cap dels dos tingués raó.  

Després d’escolar alguns comentaris (més aviat pocs) post-partit, em segueixo reafirmant de que la culpa de la derrota és més atribuïble a l’entrenador que als jugadors. L’entrenador del Málaga li va tornar a guanyar la partida, igual com havia passat a la primera volta al camp de la Rosaleda. Pel que sembla, el Málaga, als dos partits, va teixir una espècie de tela d’aranya que va lligar de mans i peus els jugadors blaugranes. El joc del Barça va ser del tot infructuós i les poques ocasions que van tenir no es van concretar. En canvi el Málaga va treure petroli d’una errada d’Alves, considerat per molts el millor lateral dret del món, però que de tant en tant ja li passen aquestes coses... Al partit de la primera volta el Barça va ser incapaç de xutar ni una sola vegada entre els tres pals, dissabte només quatre. Dissabte va ser pràcticament igual.

Després d’Anoeta, el Barça havia encadenar 12 victòries seguides. Aquesta successió de bons resultats li van valer posar-se a 1 punt del Madrid (després de la pèssima ratxa dels merengues)  i tenir un peu a la final de la Copa del Rei, a manca del partit de tornada contra el Vila-real.

Què passarà ara? Els jugadors es tornaran a confabular per a guanyar demà a Manchester i tornar a redreçar la trajectòria? Difícil saber-ho. Però per a mi és del tot incomprensible que un equip amb la millor davantera del món sigui incapaç de no poder remuntar un resultat advers amb més de 80 minuts pel davant. Un bon entrenador ha de tenir la clau per trencar ferris sistemes defensius, sempre que compti amb els jugadors apropiats i la plantilla del Barça de suficients jugadors i de categoria contrastada, per a obrir els forats necessaris a les defenses contràries i, a partir d’això, marcar els gols que els hi acabin donant la victòria.

I si no són capaços de fer-ho, que s’ho facin mirar tots plegats: jugadors, entrenadors i fins i tot la directiva.

Resultats com el del dissabte contra el Málaga són per a l’afició com poals d’aigua gelada tirats al damunt una nit de fred intens. Es pot entendre que el Barça pugui perdre contra un dels considerats equips grans de la lliga, però és del tot incomprensible que perdi a casa contra el Celta o el Málaga. Aquests punts perduts són els que, al final, es troben a faltar quan s’acaba perdent la lliga.

A veure si en tot el que queda de temporada ja no té cap pájara més i dóna a l’afició les alegries que es mereix.              

TREVA A CAN BARÇA

Ja ho vaig preveure: l’Atlètico de Madrid perdria contra el Barça.

I no només això, el Barça va guanyar amb autoritat, fent, segons els experts, el millor partit de la temporada, sobre tot, a la primera part.

El Barça, que va jugar pràcticament amb el seu 11 de gala (Luis Enrique va deixar de fer experiments amb gasosa) va assolir una victòria contundent contra un dels millors equips de la Lliga i que, a més, venia de guanyar al Madrid per 2-0.

Anit, el trident (o els tres Sudamericanos, com sembla que el hi diuen) es van compaginar a la perfecció i van fer, cada un d’ells, un golet. Més que suficient per a doblegar un equip matalasser que sembla que només va anar al Nou Camp a repartir estopa.

Quan un equip que és el vigent campió de la lliga es centra més en pegar puntades de peu i cops de colze, deixa de ser un equip gran per a convertir-se en un de mediocre.

El joc de l’Atlético va ser vulgar, sobre tot a la primera part. En cap moment va semblar que anessin pel partit, ni quan l’àrbitre els hi va xiular un més que dubtós penal a favor.

Què és un penal? Si home, allò que els hi xiulen sempre a favor als del Madrid i que sovint els hi serveix per desencallar un partit que tenen costa a munt. Si, ja sé que al Barça no li xiulen, però serà que tampoc en deuen de fer. Anit per exemple, l’entrada sobre Neymar que li va fer un trau al turmell, que va haver de sortir del camp en llitera i que va haver de ser atès a la banda, segur que no ho va ser.

Bé, si, d’acord, el segon gol del Barça ve precedit d’un control de Messi amb el braç, però això no treu mèrits a la victòria blaugrana que va ser, en tot moment, superior a un Atlético acomplexat i que va tornar a l’essència de Simeone. Lamentable!

Tal com acostumo a fer, no vaig veure el partit. Ja sabeu que em nego a pagar per veure’l quan mentre jugadors i clubs no baixin del seu cel particular, toquin de peus a terra i deixen de demanar els disbarats econòmics de fitxes, sous, drets, etc. I, a sobre, cometen frau fiscal. Però vaig veure el resum del partit i vaig escoltar els comentaris que va emetre TV3. Per tant, em vaig poder fer una idea bastant aproximada de com va anar. Però el que vull, és contar-vos una anècdota. De fet és un comentari que va fer un dels contertulians. Va dir que els mals àrbitres (i el navarrès Undiano Mallenco va demostrar en escreix que ho és) són els que s’equivoquen dues vegades: la primera segurament de forma involuntària i la segona per compensar el primer error xiulant un dubtós penal, el primer que comet Messi en tota la seva trajectòria. Però no acaben aquí els errorsgarrafals d’Undiano ja que hauria d’haver xiulat penal a la jugada sobre Neymar que abans comentava i, a part haver expulsat a Giménez, que va ser el jugador que va cometre la falta.  

Però sabeu com va adornar el comentarista la frase sobre l’àrbitre dolent?

-A la mitja part li ha degut de trucar la dona i li ha dit que Messi s’havia ajudat amb el braç en el segon gol del Barça i va ser quan va decidir compensar.

Al final del partit, Messi va declarar que tot el que s’havia dit aquests dies (sobre que no estava content, sobre que estava negociant amb altres equips, sobre que va demanar la destitució de Luis Enrique, etc.) era falç i que res d’això havia passat.

De moment sembla que hi ha treva a can Barça, el que ara mateix no sé sap és si durarà molt o poc. Evidentment dependrà dels resultats. Si el Barça guanya i convenç, pot durar fins al final de temporada. Ara bé, si el Barça perd quan no hauria de perdre (com quan ho va fer contra el Celta o la Reial Societat o la mala imatge que va donar al camp del Madrid), pot marcar definitivament el destí del seu entrenador.  

Darrera hora. Durant una entrevista conjunta abans de la gala de la Pilota d'Or, Messi ha tornat a estar enigmàtic i ha dit això: Qui sap on seré la temporada que ve. 

EL CRÈDIT DE LUIS ENRIQUE

Dintre de poques hores el Barça s’enfrontarà al seu estadi a l’Atlético de Madrid en un partit transcendental per a tots dos equips. De guanyar o perdre depèn seguir l’estela d’un Madrid que ahir va guanyar 3-0 a un Espanyol inoperant.  

L’any passat Barça i Atlético es van enfrontar 6 vegades i els blaugranes només van aconseguir fer-los 3 gols. A part, no van guanyar cap dels 6 partits. Avui, continuarà aquesta ratxa negativa o bé es trencarà? Abans de les 11 tindrem la solució.

A part dels anteriors, els al·licients del partit són diversos. Per una part el retorn al Nou Camp del Niño Torres, recentment incorporat a les files del seu club d’origen després d’un periple per diversos equips d’Anglaterra i Itàlia sense massa fortuna, però que, quan jugava amb l’Atlético, semblava que li tenia presa la mida al Barça (8 gols en 11 partits)

Però sense cap dubte qui s’hi juga més és el Barça. Primer que res, perquè juga a casa i sembla (encara que no estigui escrit en lloc) que quan es juga a casa es té l’obligació de guanyar, sigui a qui sigui. Però sobre tot després d’una setmana convulsa amb un cessament, una dimissió i convocatòria d’eleccions.

Abans de que tot això passés, el passat dilluns, vaig fer una entrada al blog amb el títol de Així es perd una lliga on vaig criticar durament Luis Enrique per no saber remuntar el partit contra la Real Societat que en va tenir prou amb un solitari gol de Jordi Alba marcat en pròpia porteria. Quan un equip com el Barça al que sé li suposa un potencial terrible amb el màxim golejador europeu de la temporada passada (Luis Suárez), el màxim golejador històric de la lliga i també màxim golejador europeu dues temporades més (Messi) i el jugador insígnia de la selecció del Brasil, Neymar, no és capaç de marcar cap gol en 90 minuts llargs per, al menys, empatar el partit, és que alguna cosa no va bé.

Unes declaracions del director tècnic Zubizarreta després del partit criticant el president de l’entitat van portar a Bartomeu (la família de la Galera són Bertomeu) a cessar-lo. Van passar poques hores a que Puyol, el segon de la secretaria tècnica presentés la dimissió. La crisi estava servida i, davant l’allau de crítiques, Bartomeu no va tenir més remei que convocar eleccions anticipades per al proper mes de maig.

De quina manera pot agreujar avui l’Atlético la crisi del Barça? Si avui guanya l’equip matalasser (que perdrà, segur) la crisi al can Barça pot agreujar-se molt més i em temo que, o dimiteix l’entrenador (que, recordem-ho, ha perdut la confiança del president a favor de Messi) o, segurament, l’acabaran destituint.

A Luis Enrique sé li està acabant el poc crèdit que li queda i del resultat d’aquesta nit depèn que l’angoixa continuï uns dies més (o tal vegada unes setmanes) o que acabi ràpidament.

Al principi de temporada no m’hauria pogut imaginar mai un final així. Perquè tot plegat té cara de final de cicle, potser no esportiu, però si institucional.

Pot arribar Laporta (a qui com a persona detesto), però personalment m’agradaria Benedito, una persona, a priori, molt més honesta. Encara que després et puguin enganyar, com ens van enganyar Rosell i abans Gaspart.

Si no fos així, possiblement no seríem el Barça.

Visca el Barça!!       

AIXÍ ES PERD UNA LLIGA

Ahir el Barça va fer un mal partit a Anoeta i va acabar perdent. Però no només va perdre el partit, també va perdre la possibilitat de col·locar-se líder (això sí, el Madrid ha jugat un partit menys) i el que és pitjor, jugant així pot perdre la lliga abans d’hora.

Luis Enrique va tornar a sorprendre a l’afició no fent jugar, d’entrada, ni a Messi ni Neymar. Segurament perquè pràcticament no havien entrenat al tenir permís per estar-se uns dies més de vacances... No sé, igual l’any que ve els hi poden donar vacances fins el juny...

A principi de temporada ens va il·lusionar a tots un jove jugador de nom Munir. Va començar el campionat fent un gol i tirant una pilota al pal, a més de ser el màxim golejador de la pretemporada. Què se’n ha fet? Des d’aquell partit no ha tornat a marcar, però Luis Enrique ahir el va posar a l’equip inicial. El seu rendiment va estar a l’alçada de la resta, fins i tot dels que van sortir des de la banqueta: molt dolent.

Des del meu punt de vista, el màxim responsable del que està passant és l’entrenador, és Luis Enrique. Entenc que un jugador (Jordi Alba) pugui fer un gol en pròpia porteria al minut 2 de partit. Un accident. Però és que l’entrenador té més de 90 minuts (comptant l’afegit) per a remuntar i el Barça ahir va ser incapaç de fer-ho.

Hauria estat bé que els jugadors s’haguessin conjurat per donar la volta al partit, però sempre és l’entrenador qui ha de canviar el sistema i els jugadors per a donar a l’equip l’aire nou que necessita en cada instant. I Luis Enrique, pel que sembla no ho sap fer.

I, a sobre, gens d’autocrítica, ni per part de l’entrenador ni tampoc per part dels jugadors.

Així volen guanyar títols aquesta temporada?

Em sembla que en aquest pas quedaran en blanc (i no blanc Madrid precisament) I el que és més preocupant: la temporada que ve poden repetir èxits, ja que si el Barça no pot fitxa fins 2016 i els jugadors del B (per molt que es digui), tampoc són cap garantia (només cal veure els resultats dels darrers partits), ja m’explicaràs!

Sort de que el Madrid va perdre a Mestalla. El València li va pegar una bona repassada i els va fer baixa a la terra després de vint-i-tants partits guanyant de forma consecutiva.

Això sí, el Madrid es va avançar gràcies a un gol de Cristiano Ronaldo fet, com no, de penal. Un penal que per alguns va ser clar i per altres no tant. És veritat que li dóna al braç del jugador valencianista i que desvia la trajectòria de la pilota, però també diu el reglament que hi ha d’haver voluntarietat i l’infractor estava retirant la seva extremitat per a no haver d’impactar amb la pilota. És, si els números no em fallen, el penal número 8 que li xiulen a favor al Madrid. El penalet, és un dels fets més característics de la història del Madrid. Quan té un partit costa amunt, l’àrbitre els hi xiula quasi sempre un penal per a desencallar-lo. Així, qualsevol...

Però aquest argument no em serveix d’excusa (ni molt menys!) per a justificar la irregular temporada del Barça. Els blaugranes estan on estan per mèrits propis (igual que l’equip de bàsquet, que després de guanyar al Madrid amb comoditat, no han tornat a guanyar cap partit més i n’han jugat 3)

Sovint, mentre me’n vaig cap a casa, escolto el Larguero, el programa d’esports en català de la SER. Fa dies que parlen de la sentència del TAS i que si hi hauran o no eleccions anticipades.

Ja sé que molts preferiu Laporta de president. En cap etapa de la història blaugrana s’han assolit tants de títols. Però com a persona, des del meu punt de vista és un indesitjable i jo preferiria veure a un altre de president. Això sí, amb Guardiola a la banqueta.        

UN BARÇA MÉS VERTICAL

Un títol menys original seria: el Barça és va cruspir ‘els lleons’.

Tal com tinc per costum, no vaig veure el partit, però si les suficients resums per a poder-me fer un idea prou aproximada de com va anar el partit i de com juga el Barça de Luis Enrique.

Si un només es queda amb el resultat (0-2) i que a sobre el primer gol no va arribar fins el minut 78 de partit, gràcies a Neymar que havia entrat uns minuts abans (62), es farà una idea errònia.

A la primera part, el Barça amb una davantera formada per Pedro, Messi i Munir, hagués pogut foradar la porteria de Iraizoz (aquell que va ser porter de l’Espanyol i que està casat amb una catalana) Però les accions de Pedro, però sobre tot de Munir es van estavellar a les cames o el cos del porter basc.

Però aquella primera part va tenir encara molta més història. A Munir sé li va anular un gol legal i, a sobre, li van fer dos penals no xiulats per Fernández Borbalán, sense cap mena de dubte, el pitjor del partit (el Periódico li dóna una puntuació de 3 sobre 10)

El primer va ser com a conseqüència d’una empenta pel darrere de Gorka Iraizoz i on segurament Munir va pecar de passerell. El segon (per a mi molt més clar) va ser una empenta del veterà Gurpegui i que l’àrbitre tampoc no va voler veure com a penal.

Per la nit, fent zapping, vaig veure un debat a la Cuatro. Entre els assistents hi havia el Lobo Carrasco, Kiko, l’arquer que va jugar amb l’Atlético de Madrid i l’exàrbitre Iturralde González. Segons Iturralde González hi ha gols i penals de sofà. És evident que des del sofà i amb totes les repeticions, aturades d’imatges i altres tècniques que usen les televisions, s’aclareixen molt de dubtes que, al camp, segurament no es veuen; i ja sabeu que l’àrbitre ha de xiular el que veu, no el que intueix. En aquest punt estaríem d’acord. Però on no estic d’acord és a l’hora d’avaluar el penal no xiulat de Gurpegui sobre Munir. Segons el basc, no podi ase penal perquè no hi ha empenta si no hi ha moviment de colzes. Fins i tot li va fer una demostració pràctica a Carrasco que s’ho va acabar creient. Encara que no hi hagi moviment de colzes hi pot haver moviments de mans (palmells de les mans cap amunt i moviment descendent) Es suficient un contacte així per a que un jugador que en un moment donat pot estar sense tocar els peus a terra, per a que si li dones amb la força suficient, pugui caure. Quan era juvenil i jugava a handbol, una vagada amb un subtil contacte amb la punta dels dits, un jugador de l’Alcanar que entrava per l’extem i pretenia centrar la pilota, va anar per terra amb el consegüent empipament. L’àrbitre no va xiular penal però ho era.

Després es va aprlar d’un possible penal comés per Piqué. A la jugada s’aprecia com el jugador català aixeca el peu a l’alçada de la cara del jugador del Bilbao, però no queda clar si hi ha o no contacte. D’haver-lo seria penal i si no el toca, joc perillós i per tant, lliure indirecte dintre de l’àrea. Iturralde González i va veure penal.

Sobre Munir van dir que era un jugador diferent. Té atreviment i toc de pilota. No sé si serà el nou Messi, però crec que serà el referent del Barça dintre d'uns anys. 

La diferència del Barça de Luis Enrique amb el Barça de Pep Guardiola i, sobre tot, amb el del Tata Martino, és que el Barça d’ara és molt més vertical. Sap jugar al contraatac, cosa que abans no sabia. Abans, quan un partit sé li travava, tocava i tocava sense tenir clar que havia de fer. No podia centrar a l’àrea perquè no hi tenia rematadors. Ara es pot deixar dominar pel rival (de fet al començament de la segona part l’Athlètic Club tenia més domini de possessió) i aprofitar una robada de pilota al mig del camp per a clavar-te-la.

I si pensem que dintre d’un mes i mig tindrem a Luis Suárez com a referent a l’àrea, el Barça d’aquest any potser letal. No estem parlant d’un jugador qualsevol, sinó del Bota d’Or europeu juntament amb un jugador de l’equip de la capital...  

A què és Ronaldo i el Madrid? A si, ara me’n recordo, aquell jugador que només dóna cops de puny anys jugadors de l’Atlético i que juga amb un equip que en 3 partits està a 6 punts del Barça... Sí, ja me’n recordo.           

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 18

Antiga seu de Banca Catalana a Barcelona. 

Consulta sí o no? L’altre dia vaig llegir a Público que Mas es desdirà de la consulta abans de que acabi setembre. Potser sigui tot molt rocambolesc i, certament, la persona que, en teoria, ho va divulgar, no em mereix la més mínima confiança. Segons Público, la informació l’hauria filtrat Salvador Sostres que, a la vegada li hauria dit la Pilar Rahola i aquesta ho sabria directament de Mas. Com veieu sembla allò de m’han dit que li han dit què...

De totes formes, confiança amb Mas cap ni una. Si fem una mica de memòria recordarem que quan va substituir al seu mentor Jordi Pujol va anar al notari per a que donés fe que ell mai pactaria amb el PP. Després de 2 governs d’Entesa, Mas va haver de pactar amb el PP para aconseguir ser president de la Generalitat. Finalment, quan va veure que per Catalunya bufaven aires d’independència, va trencar amb el PP i va convocar noves eleccions esperant que la gent creuria que s’havia transfigurat en un independentista.

Mentre era a l’oposició, Mas va pactar amb Maragall el nou estatut. El Parlament de Catalunya va aprovar un text de màxims molt difícil d’assumir per Madrid. Llavors, sense encomanar-se a ningú, se’n va anar a parlar amb Zapatero per a rebaixar-lo considerablement a canvi de que el PSC acceptés que fos president el cap de files de la llista més votada. Zapatero va acceptar parlar amb el PSC que va rebutjar l’oferiment, però l’Estatut va patir una retallada considerable abans de que el TC l’acabés per deixar irreconeixible.

Amb aquests antecedents, qui li pot atorgar ara tota la confiança a Mas? Mentre els d’ERC s’ho miren i pressionen des de l’oposició, Mas sap que sé la juga. No sé si pot acabar a la presó, però tampoc és descartable. Per això hi ha qui pensa que la entrevista que van tenir Rajoy i Mas a finals del mes passat hauria establert les bases per a que Mas renunciés a fer la consulta el proper 9-N a canvi de que Rajoy acceptés la majoria de les condicions que li va presentar el president català.

Fa temps que ho dic: hi haurà molts decebuts si no es fa la consulta. Ciutadans que creuen que Mas els portarà a la terra promesa i com ells en el seu dia, també han patit una transfiguració: de no poder veure a CDC ni amb pintura a agafar-se de la maneta dels convergents i repudiar a tots aquells que, com jo, som escèptics amb aquest procés.       

Teoria política. Ja sabeu que en totes les matèries hi ha teoria i pràctica. També en política. En arribar el mes d’agost, a manca de grans notícies, la majoria dels partits teoritzen sobre el que s’ha de fer.

Després de la confessió de Jordi Pujol (per cert, per molt que es confessés no anirà al Cel, ja que no va dir tota la veritat) es va parlar que CDC s’havia de refundar. Per a fer-ho haurà de deixar anar molt de llast, molt més que els que haurien d’haver deixat els socialistes. I ara li ha tocat el torn d’UDC. Avui, un tal Castellà ha declarat que el partit de Manuel Carrasco i Formiguera també hauria de passar per un procés de refundació.

Evidentment del dit al fet hi ha un bon tret (no sé si és així la frase feta en català, però segur que m’enteneu) Si voleu ho puc dic d’una altra manera: una cosa és la teoria i l’altra a la pràctica. Si ens fixem en la teoria, difícilment trobarem cap programa de cap partir, ni cap Estatuts que no puguin ser acceptats per la majoria dels ciutadans. Però quan les idees plasmades en paper es posen a la pràctica, llavors amic meu, la cosa ja canvia. Per tant, caldrà esperar al nou curs polític per a veure so, finalment, hi ha un procés de renovació en positiu i que afecti per a bé als ciutadans o tot queda com fins ara i que tots els ciutadans hi posem el nostre propi qualificatiu... I, per cert, pocs de bons!

El nou Barça. Aquesta nit s’estrena oficialment el nou Barça de Luis Enrique. Es diu que uns dels al·licients més grans serà veure jugar per primera vegada junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. No us féssiu massa il·lusions que us podeu emportar una gran decepció. Cal esperar que Messi hagi recuperat, sinó el millor estat, si al menys un estat òptic que li permeti marca diferències; de Neymar, després de la greu lesió n’espero ben poc i, finalment, Luís Suárez és com un meló que s’ha d’obrir per veure si està a punt. Per molt que no hagi perdut el seu estat físic, jugar amb la pilota és ben diferent i cal veure com ho fa aquesta nit. També és possible que Luis Enrique no els faci jugar tots junts, igual com va fer l’any passat el Tata Martino amb Messi i Neymar. Hi ha entrenadors que sempre s’amaguen alguna carta per al moment oportú.

Per cert, qui és el León? Molt bé que sigui el club de Márquez, però ho s’hauria pogut portar un club amb molta més solera?

El trofeus de l’estiu ja fa anys que van passar a millor vida i als temps que corren no tenen la importància que van tenir allà pels anys 70 i 80 on guanyar un Teresa Herrera o un Ramón de Carranza era ficar un trofeu important a les vitrines; quasi tant com la Copa del Generalísimo.