Perquè no és el mateix escoltar
que sentir...
Sovint es parla de la
politització de la justícia, però també de la judiciliació de la política. Són
dos conceptes antagònics però que, desgraciadament solen anar estretament
lligats.
Des de Catalunya visualitzem
aquets dos conceptes amb molta més claredat que a la resta de territoris, al
menys a l’actualitat, quan sembla que des de fa uns anys hem recollit el testimoni
independentista que un dia va esgrimir el País Basc.
Darrerament, el Govern central
sol recórrer totes les lleis que emanen del Parlament de Catalunya què, com
totes les cambres legislatives expressa la voluntat del poble, tot i que no
agradi a una part d’aquest, aquells a qui representen els grups minoritaris.
Però encara hi ha una altra
manera de judicialitzar la política, què és querellar-se contra tot aquell que
s’atreveixi a traspassar la fina línia del que es considera legalitat; la
legalitat poder, la legalitat dels intransigents... Recentment heu tingut
diversos exemples: Mas, Forcadell, Homs, Rigau, Ortega... Recordareu que sempre
dic el mateix, no estic d’acord amb la majoria de coses que han fet aquestes
persones, però tampoc estic d’acord que per aturar-los s’hagi de procedir
d’aquesta forma.
Si considereu que judicialitzar
la justícia és una perversió, des del meu punt de vista encara és més pervers
polititzar la justícia.
El sistema judicial espanyol, una
gran part dels seus dirigents (potser tots) són escollits per la classe
política a proposta, normalment, dels partits. D’aquí que es parli, per exemple
de membres del Tribunal Constitucional del sector conservador o del sector
progressista, tot i que sovint es confonen, sobretot que es tracta de defensar
els grans temes de l’Estat.
Un dels debats més grans
d’aquests darrers dies a mesura que ens aproximem al 12 d’octubre, és sobre
l’oportunitat o no de celebrar aquesta festa. Mentre que uns la defensen a capa
i espasa perquè exalta valors com la unitat de la llengua hispana i enforteix
les relacions amb els països de Sudamèrica, els contraris hi veuen la
celebració d’un genocidi.
Espanya deu de ser dels pocs
països que té dos festes nacionals. Una el 12 d’octubre i l’altra el 6 de
desembre, que se celebra la promulgació de la Constitució. Si una és
inapropiada per a molts, de l’altra no en parlem... Si tenim en compte que en
nom d’una Constitució clarament desfasada se tomba gran part de les lleis del
Parlament, difícilment a Catalunya sé pot acceptar com a festiu... Però
l’aqüeducte de desembre ja ens va bé...
L’ajuntament de Badalona, amb una
alcaldessa propera a Podemos, ha donat llibertat als seus treballadors
municipals per anar a treballar demà. No és un fet improvisat, sinó fruït de
les negociacions amb els sindicats. Els que decideixin treballar demà podran
fer festa el 7 de desembre (veieu com el dia 6 no és tan mal dia...)
Però el millor de tot encara està
per vindre. Precisament, sobre l’anterior punt, ha sortit la Delgada del Govern
Central a Catalunya la María de los Llanos de Luna i ha dit que la festivitat
de demà és d’obligat compliment a tot el territori de les Espanyes i, per tant,
també a Badalona. I va presentar una demanda al jutjat, per a que un jutge
obligués a tots els treballadors municipals de Badalona a fer festa i, sobre
tot, tenir tancades les oficines municipals. I així va ser. Un jutge va
sentenciar que els treballadors havien de fer festa... En aquest cas no podríem
utilitzar un el terme judicialització del treball? Què ràpida és la Justícia
quan vol... La llàstima és que ho vulgui tan poques vegades...
Però no només Badalona tenia
previst obrir dimecres. Molts d’altres ajuntaments catalans com per exemple el
de Berga governat per les CUP, van obrir ja que, segurament, la Luna n’hi se’n
va assabentar (igual devia d'estar a la idem) La qual cosa diu molt poc de la senyora...
Bé, després de tot, me va agradat
molt tornar a saber de la Sra. Delegada del Govern. Quan feia temps que no
sabia de la seva existència, resulta que surt per polemitzar sobre un tema que
només afecta als treballadors de Badalona... És què no té millor feina
que fer? Per això li paguen? O millor dit: LI PAGUEM??
A mi me sembla molt fort que el
paper d’una delegada es limiti a ser una comissaria política del govern
central. I crec que ho podríem fer extensible a tots els delegats... Sí! He dit
a tots... També a Xavier Pallarés.
