Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desenvolupament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desenvolupament. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de gener del 2020

SOBRE UN ARTICLE D’OPINIÓ DE JOSEP MARTÍ

Josep Martí Blanch (el primer per la dreta) lliurant el premi Amposta a la
colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. 

Diumenge 19, el Periódico de Catalunya publicava un article d’opinió del seu col·laborador Josep Martí Blanch sobre l’accident de la petroquímica del passat 14 de gener: Tarragona, un patí del darrere que és un jardí.
Per aquells que no el conegueu, Josep Martí Blanch és fill de l’Ametlla de Mar, periodista i va ser Secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat de Catalunya durant el Govern de l’Artur Mas. Per tant, podem afirmar que el periodista és a la vegada polític.
Els articles d’opinió, com el seu nom indica, són escrits on qui el signa deixa la seva opinió sobre un fet que, pel motiu que sigui, li ha cridar l’atenció. No és necessari ni que siguin científics, ni rigorosos ni tan sols cal esperar que agradin a tots els possibles lectors.  
Políticament parlant, Martí i jo estem a considerable distancia, tot i que aquest article el podria arribar a subscriure pràcticament en la seva totalitat... Però no al 100%.  
Ara  bé, trobo que Martí eludeix un dels grans condicionants que han tingut històricament les comarques tarragonines, sobre tot les més allunyades del Camp de Tarragona a l’hora de créixer tant demogràficament com econòmicament (les dues coses estan estretament lligades). I ho fa perquè, en part, com a polític, ell també n’és responsable. Me refereixo al poc suport polític que ha tingut el nostre territori per a que pugui esdevenir un referent econòmic i turístic arreu de Catalunya i l’Estat espanyol.
Un exemple (dels molts que trobaríem) està en la discutida ampliació de l’aeroport del Prat. Una de les possibles solucions que està ara mateix sobre la taula de debat és l’ampliació i potenciació de l’aeroport de Girona... Però no el de Reus, tot i que la distància és prou similar.  
Sovint he parlat sobre paper que ha exercit l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (l’IDECE), successor del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre creat l’any 1978 durant el Govern de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas. O sigui, des del restabliment de la democràcia,  s’ha volgut donar l’aparença de que s’estaven fent coses quan en realitat només s’estan fent estudis i més estudis d’escassa eficàcia real, tot i que amb els diferents plans que s’han redactat s’han arribat a establir les bases per a potenciar l’economia i el turisme de les nostres terres. Bona música, però deficient lletra...  
I de qui ha estat la culpa de que no hagi funcionat? Dels empresaris? Dels agents socials? De la ciutadania? Tal i com diu Martí, als nostres, els hi ha faltat empenta (i segurament que diners), però no és menys cert que als nostres polítics (els del territori, però bàsicament els de Barcelona i Madrid que són els que acaben prenent les grans decisions)els hi ha faltat la voluntat necessària per a fer un gran projecte de país que comportés un reequilibrament territorial invertint en aquelles zones més deprimides del país.
Sempre s’ha dit que ningú tira pedres a la seva pròpia teulada i això és el que ha fet Josep Martí. Com ja he esmentat al començament ell també és polític i com ha tal ha format part d’un dels governs de CiU, la coalició que més anys ha estat al capdavant del Govern català. D’haver dit que bona part de la culpa la té la classe política, seria acceptar que els seus ens han estat marginant quasi sempre i que ens ha espoliat la principal font de riquesa que tenim a les Terres de l’Ebre: l’aigua del riu.


L’ARTICLE ‘TARRAGONA, UN PATÍ DEL DARRERE QUE ÉS UN JARDÍ’ DE JOSEP MARTÍ BLANCH: