HISTORIETES DE VINARÒS: EL FARDELLET (O EL FART DE LLET…)

Tradicionalment a Vinaròs, com també passa al poble veí d’Ulldecona, el dia del patró és el dia de les paelles a l’ermita. Aquest dia sempre ha tingut un caràcter lúdic però també solidari ja que s’oferia un plat de paella a tothom que s’apropava al lloc. La història que llegireu a continuació me la explicar Badoch el taxista d’Ulldecona que va ser qui va viure la situació... O al menys això és el que ens va dir. El protagonista de la història és Generoso (o el tio Generoso) d’Ulldecona depenent de qui en parlava, si era més de la seva edat o jove com ho érem nosaltres per aquell temps... Estic parlant de principis dels anys ’70. El tio Generoso era conegut a Ulldecona per les seves ‘ingestes de vi’ i deien aquells que el van conèixer que quasi mai se’l veia serè. O sigui, quasi sempre anava borratxo. Sembla ser que el tio Generoso havia marxat de bon matí cap a l’ermita de Vinaròs en busca d’un plat de paella i potser alguna cosa més. Però a l’hivern es fa de nit prompte i el tio Generoso trigava en arribar a casa mentre que a la seva dona l’angoixa li augmentava per moments... Finalment la seva dona va decidir anar-lo a buscar a peu cap a la carretera de Vinaròs, una acció molt pròpia d’aquell temps perquè ma mare també ho havia fet alguna vegada quan mon pare es retardava més del que era normal. Ja a la carretera de Vinaròs va veure unes llums que s’apropaven... Era Badoch amb el seu taxi. Amb evidents gests de preocupació li va indicar que parés i Badoch així ho va fer. Ni cortesia ni res... El primer era el primer: -No t’hauràs trobat amb el meu home anant cap a Ulldecona amb un ‘fardellet’? -Amb un ‘fart de llet’? No! En tot cas amb un ‘fart de vi’!

HISTORIETES DE VINARÒS. ‘ELS VALENCIANS DEL NORD’

Entre 1977 i 1984 vaig treballar a Vinaròs. Ho vaig fer en dues empreses ja desaparegudes: primer a Cerámicas Lores, SA a la carretera d’Ulldecona i posteriorment a Juan Chaler, SA a la partida Capsades. El meu pas per la primera empresa va ser efímer però vaig tenir una bona relació amb el seu propietari Carlos Lores, fill d’un alcalde franquista de Benicarló. A l’empresa del Peno (així es coneixia a Juan Chaler Chaler) hi vaig treballar quasi bé 5 anys. A l’oficina hi treballava Agustín Castejón, germà de Mariano Castejón, nebot de Juan Chaler i exdiputat del PP. També hi treballava un altre Agustí de qui no recordo el cognom. Aquest segon Agustí era nebot de la exdona de Juan Chaler que era copropietària de la fàbrica. A diferència de l’altre, aquest segon Agustí treballava d’operari a la fàbrica. En aquell temps érem molt joves i les bromes entre els diferents companys eren freqüents. Una de les coses que em solia dir el segon Agustí era ‘valencià del Nord’. Jo sempre li contestava que ‘m’hauria agradat que al riu Sénia hi hagués hagut una frontera que separés tots dos territoris i que en passar per allí se’m demanés del passaport com qui entra a un país estranger... No obstant i tot que no hi havia frontera, cada dia anava a treballar a Vinaròs per a guanyar divises per a poder-me-les gastar a Catalunya’. Fins que un dia (potser una mica cansat de la mateixa broma) li vaig dir: ‘Mira, els valencians teniu sort de que els catalans us vam ensenyar a parlar ja que de no haver segut així encara parlaríeu moro’. Sembla que aquell dia el vaig descol·locar i se’n va anar a dir-ho a l’amic Antoni Fabregat desafortunadament desaparegut fa uns anys. Precisament li ho va anar a dir a ell que es sentia tan català o més que jo mateix! La resposta d’Antoni Fabregat el va acabar de descompondre del tot:- És que Joan té raó! No recordo que després d’aquell dia em tornés a dir ‘valencià del Nord’. Han passat els anys i afortunadament el Sénia no és frontera i al passar per allí no cal ensenyar el passaport ni tan sols el DNI. I a Vinaròs com a Amposta o Ulldecona les empreses paguen en euros com a qualsevol país integrat a la zona d’ús aquesta moneda. Les relacions entre els ‘valencians del Nord i els catalans del Sud’ solen ser excel·lents i si en temps passats els habitants del S del riu Sénia anaven al metge a Tortosa, avui en dia els del N del riu (sobre tot els d’Ulldecona i Alcanar) van a comprar a Vinaròs i Benicarló. Però també per a gaudir del Carnaval vinarossenc, de les falles benicarlandes o del Sexenni morellà i, fins i tot a banyar-se a les magnífiques platges de Peníscola.

VINARÒS NO S’HO MEREIX

Els grups del PP, Vox i PVI (Partit Vinaròs Independent) de l’Ajuntament de Vinaròs acaben de presentar una moció de censura contra l’actual equip de govern format pel PSPV-PSOE i Compromís. El resultat de les passades eleccions municipals van donar la victòria al PSPV-PSOE de l’actual alcalde Guillem Alsina amb un total de 9 regidors, dos més que a l’anterior legislatura. No obstant, amb el regidor de Compromís no van poder assolir la majoria absoluta d’11 regidors que els hi hauria donat una legislatura ‘relativament tranquil·la’. Tot estava en mans del PVI de María Dolores Miralles que, en un primer moment no es va oposar a que Alsina fou el nou alcalde de la capital del Baix Maestrat. Però de seguida és va veure que l’equip de govern no ho tindria fàcil ja que tota l’oposició en bloc amb els seus sistemàtics vots negatius a cada proposta presentada per l’equip de govern ja s’entreveia que la legislatura passaria a ser un ‘veritable turment’. La història d’un poble no pot canviar-se, com a molt tergiversar-se depenent de qui la explica. En canvi el futur no està escrit i, per tant, a priori tot és possible. Dic això perquè Vinaròs és un dels municipis més septentrional del País Valencia i el seu terme municipal limita al N amb Catalunya (Alcanar) i els seus vincles amb els pobles propers de l’altre costat del riu Sénia han estat constants al llarg de la història. Encara recordo quan a Vinaròs no hi havia hospital (només la clínica del Dr. Losa) i els seus pacients així com els de la resta de les comarques del Baix i Alta Maestrat i la dels Ports acudien al metge a Tortosa. L’empresa d’autocars la Hispano de Fuente en Segures (Hife) que es va fundar a Benassal i refundar a Tortosa facilitava (in encara facilita avui) les comunicacions entre els dos territoris germans. Em sobta veure com un grup que s’anomena Partit Vinaròs Independent, deixant al marge la seva pròpia denominació, decideixi finalment donar suport a la dreta rància i impresentable que representa el PP i a l’extrema dreta per a tombar l’actual govern progressista. Com a conseqüència d’aquesta actitud pronostico la desaparició del PVI de cara les properes eleccions de 2027 (no els votaria ni el tato!) i la més que provable incorporació al PP de la seva cap de llista María Dolores Miralles. Quan passen coses com aquestes sempre penso que s’hi s’han avaluat prou les conseqüències i la transcendència que poden arribar a tenir actes com aquest. A mi, ara mateix, me’n venen tres al cap: el canvi del topònim Vinaròs pel de Vinaroz (usat durant el franquisme), la desaparició de la regidoria de promoció del valencià integrada dintre de les competències de la regidora de Compromís Paula Cerdà i el refredament de relacions institucionals amb els pobles veïns de Catalunya. Però no ho dubteu, n’hi haurà moltes més... Vinaròs no es mereix tenir un govern municipal com el que es conformarà a partir del proper dia 21 i espero que dintre de 3 anys i mig la seva ciutadania sàpiga donar-li la volta i castigar com cal els partits responsables d’aquesta situació.

SOBRE LES DIVISIONS ALS MAPES

Sovint els mapes que publiquen els diversos mitjans de comunicació no reflecteixen tota la realitat. Us posaré un exemple. El Periódico de Catalunya va publicar dijous passat dos mapes de Catalunya on es podia veure el risc d’incendis forestals per aquell mateix dia i per al següent. Curiosament (o al menys a mi m’ho sembla) és que les divisions de les diferents zones de risc estan fetes seguint els límits comarcals, es a dir, comarques com el Montsià i el Baix Ebre per exemple no tenien risc d’incendis per dijous i passava a ser moderat per divendres. Com a coneixedor que soc de les dues comarques no crec que el risc d’incendis sigui igual al Parc Natural del Delta de l’Ebre on l’arbrat és escàs i l’aigua abundant com al Parc Natural dels Ports on predomina la massa forestal o els camps d’oliveres del Pla de la Galera. Aquesta informació em dona peu a afirmar que, sovint, les divisions administratives no tenen res tenen a veure amb la realitat ja sigui quan hi ha avisos per emergències derivats de la climatologia o ja sigui per qüestions de la parla, les tradicions o la cultura. Quan vaig treballar a Vinaròs (finals de la dècada dels anys ’70 i principis dels ’80) li vaig sentir dir al desaparegut amic Toni Fabregat Miralles que el gran filòleg valencià Manuel Sanchís Guarner que en, en arribar a Vinaròs i fer l’estudi morfològic de la seva parla va constatar que es tractava d’una variant dialectal del català. ¿Quina diferència hi ha entre la parla de Vinaròs i la d’ Alcanar? Possiblement molt menys que la que hi ha entre la d’Alcanar i la de Tortosa. Tot i que es diu que les regions i les comarques son fruit d’una divisió per raons històriques, de vegades aquestes divisions s’han fet més de forma arbitrària que científica. Hi ha clars exemples com el de Sant Jaume d’Enveja que històricament havia format part de la comarca del Baix Ebre perquè pertanyia al municipi de Tortosa i que en obtenir la independència va demanar incorporar-se a la del Montià ja que es troba a la part dreta de l’Ebre. O els municipis de Torà i Biosca que pertanyen a la comarca lleidatana de la Segarra i que porten anys demanant incorporar-se al Solsonès. De fet a Catalunya s’han creat comarques noves amb pobles que no es sentien identificats amb la comarca que se’ls hi va assignar. Son els casos del Pla de l’Estany amb Banyoles com a capital i el Moianès que té per capital Moià. ¿Què hauria passat si la frontera que separa les regions històriques de Catalunya i el País Valencià en lloc d’establir-se al riu Sènia s’hagués posat, posem per cas, al barranc d’Aiguadoliva? O a l’Ebre... Sigui on sigui la frontera administrativa els veïns d’ambdós costats del riu Sénia sabem bé que el riu no és frontera tal com diu al petit cartell que hi ha al pont de les Cases del Riu de Rossell: ‘Un pont d’unió entre dos pobles i una mateixa cultura’. Vull pensar que l’apel•latiu ‘pobles’ va més enllà de la Sénia i Rossell i es refereix a la gent dels pobles valencians i catalans que viuen prop del riu Sénia.

L'ERMITA DE VINARÒS 9

L'ERMITA DE VINARÒS 8

L'ERMITA DE VINARÒS 7

L'ERMITA DE VINARÒS 6

L'ERMITA DE VINARÒS 5

L'ERMITA DE VINARÒS 4

L'ERMITA DE VINARÒS 3

L'ERMITA DE VINARÒS 2

L'ERMITA DE VINARÒS 1

EMOTIU I ORIGINAL HOMENATGE A TONI FABREGAT

La meva relació amb Vinaròs me ve de lluny. Entre 1979 i 1984 vaig treballar a dues empreses que ja han desaparegut: Cerámicas Lores SL i Juan Chaler SA.

A la darrera vaig coincidir amb Joan Antoni Fabregat Miralles de qui us en he parlat alguna vegada. Toni, com se’l coneixia normalment, era una persona política i socialment molt compromesa.

Li agradava molt el món de la faràndula i de tant en tant feia de pallasso. Recordo una vegada que va trencar-se el colze volen aprendre a caminar amb xanques (zancos en castellà) a la casa on vivia, coneguda com la Paloma, entre la mar i la caserna de la Guardia Civil de Vinaròs.

Amb un grup de joves entre els quals hi havia Nati Romeu, van ser els que van iniciar els primers Carnavals a Vinaròs després de la dictadura franquista.

Desgraciadament Toni ens va deixar a finals de 2016.

Per aquestes festes patronals de de Sant Joan, la família i els amics li van voler retre un emotiu i original homenatge fen reviure Toni convertint-lo en un capgròs.

Quan el seu cosí Sebastià Fabregat me va enviar les fotos el vaig felicitar per la originalitat. D’aquesta manera Toni ens sobreviurà a totes aquelles persones que el vam conèixer i el vam estimar tal com era.