COMENÇAR AMB MAL PEU

De Juan Carlos Ortega al Periódico de Catalunya. 

El ja exministre Màxim Huerta no va començar amb bon peu... Ràpidament sé li van retreure unes piulades que havia fet fa uns 8 o 10 anys per la seva posició contraria a l’independentisme, però també de la política en general. A primera vista és un tant inversemblant que algú que estigui en contra dels polítics, acabi per acceptar un càrrec tan important com el de ministre.

Però aquí no acaba la cosa... Després de les piulades va sortir a la llum que va defrauda l’erari públic durant els exercicis fiscals de 2006, 2007 i 2008 i, per la qual cosa, va haver d’abonar la quantitat de 366.000€. Sembla ser que per aquella època també va dir alguna cosa així com pagar a Hisenda ja no està de moda...    

Se va equivocar Sánchez a l’hora de nomenar-lo Ministre de Cultura i Esport. O se va equivocar el propi Huerta a l’acceptar el càrrec saben que tenia un passat fos i que en qualsevol moment podia sortir a la llum?

Tot i que durant les primeres hores semblava que no dimitiria (no trobava motius per a fer-ho), al capvespre va presentar la seva dimissió per a no entorpir un projecte amb el que creia...

7 dies ha estat Huerta de ministre. No sé si és un rècord Guiness com algú apuntava aquest matí, però segur que ha estat un dels càrrecs més breus de la història. Fins i tot més breu que el pontificat de Joan Pau (no va arribar a un mes), tot i que ell va ser per mort sobtada.

A part de la brevetat del càrrec de Huerta, també se comentava l’oportunitat de la seva dimissió.

-Què n’aprenguin! – Deia la mateixa persona que parlava de rècord Guiness-.

Efectivament. Quant càrrecs del PP de l’època de M. Rajoy van dimitir? L’hemeroteca ens diu que 5 van ser el ministres de Rajoy que van dimitir ostentant el càrrec. Però no totes les dimissions són iguales.

Dels 5, Arias Cañete i Wert ho van fer per a ocupar altres càrrecs; Gallardón emprenyat amb el seu partit per no tenir el suport necessari a la reforma de la llei d’avortament que impulsava i que, en aquest aspecte, en hauria retrocedit a l’època de la transició. Només Ana Mato ho va fer quan sé la va imputar per la trama Gürtel (ha estat condemnada a pagar una multa) i Juan Manuel Soria pels anomenats papers de Panamà i després d’uns dies d’estira i arronsa on cada vegada que sortia a justificar-se s’embolicava més.

Però haurien d’haver estat molts més els ministres de Rajoy que haurien d’haver presentat la dimissió (Fernández Díaz, Wert, Arias Cañete, Maria Dolores de Cospedal, Montoro, Zoido, etc.)

Cal recordar que hi va haver ministres com Català, Zoido, Dastis i Dolors Montserrat que van ser reprovats pel Congrés dels Diputats i que tot i això no van renunciar al seu càrrec perquè segons ells tenien la confiança de Rajoy.

De fet Dolors Montserrat hauria d’haver fet com Huerta i haver dimitit ràpidament quan va sortir a la llum que l’empresa familiar era unes de les més moroses amb la hisenda pública.

I finalment M. Rajoy, un president que va sortir esquitxat pels 4 costat i en canvi se va mantenir fer al poder fins que la moció de censura presentada pel PSOE el va fer fora de la Presidència del Govern.

Conclusió final. Com deia al començament, Huerta va entrar en política amb mal peu. Ara bé, el govern de Sánchez ho ha fet en bon peu, perquè ha estat coherent amb els seus principis i ha sabut tallar de soca-rel la primera polèmica sorgida al si del govern. 


MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.20minutos.es/noticia/452429/0/ministros/renuncia/lista/ 

QUAN ALGÚ TÉ MOLT QUE AMAGAR

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Avui me vull desplaçar a Madrid. A la capital i cort, a part d’estar molt pendents de l’actualitat catalana, també hi passen coses.

Segurament algunes d’elles no tenen el ressò necessari lluny de la capital, però que quan profunditzes amb el tema t’agafen esgarrifances, cagarrines i coses com aquestes.

Estic parlant de la persona que havia de portar la regeneració dintre del PP. Si Doña Espe (mira que feia temps que no parlava d’ella) representa l’extrema pulcritud (segons ella es clar), la seva successora Cristina Cifuentes representa la regeneració, la modernitat, el temple, la perseverança, la generositat, el compromís, el coratge, l’empatia, la dignitat, la integritat... Què m’estic passant? Bé potser si, potser en realitat no representa res de tot això i simplement és més del mateix, ja que si rasques una mica a qualsevol del PP que faci anys que té càrrecs de responsabilitat al partit, hi trobaràs Púnica, Lezo, Gürtel, Mercamadrid, Teatro, etc., etc. de fet diversos membres del govern de Madrid estan imputats per alguns dels casos que acabo de citar.

Durant els darrers dies s’ha demostrat que Cristina Cifuentes només es façana i que al darrere d’una cara més o menys resultona no hi ha res més.

Tal com deveu saber, s’ha demostrat (per a tothom menys per a ella) que la Universitat Juan Carlos I li va regalar un màster en Dret Autonòmic, ja que, segons les investigacions fetes per eldiario.es, el seu expedient està falsificat i no va anar cap dia a classe (tot i que era un màster presencial), entre d’altres moltes irregularitats.

I què ha fet Cifuentes? Primer callar. Després grava un vídeo casolà amb el seu mòbil on ho negava tot. I posteriorment va acabar fent un Rajoy: se va amagar darrere d’una pantalla de plasma per a donar les informacions que va voler i anunciar una querella contra eldiario.es.

Amagar-se darrere d’un plasma per, entre d’altres coses, eludir les preguntes compromeses que li haurien pogut fer els periodistes, és una prova de covardia i de que se té molt que amagar. De no ser així hauria donat la cara... Quin problema hi ha per a fer-ho?

Cifuentes hauria de dimitir... Però en aquest país on la cultura de la dimissió a penes existeix, no ho farà, al menys que se vegi obligada a fer-ho per pressions dels seu partit. Però com al PP no dimiteix ningú, qui la pressionarà?    

QUI A COP DE CONSTITUCIÓ MATA... A COP DE CONSTITUCIÓ MOR!

De Vergara a eldiario.es.

La majoria de la premsa d’avui coincideix que la sentència del Tribunal Constitucional de dijous sobre, diguem-li, l’amnistia fiscal de 2012, va significar una garrotada al govern de Rajoy i, més concretament per al seu ministre d’Hisenda Cristobal Montoro.

El Govern de l’Estat i el PP, el partit que el sustenta, són assidus en portar normes al TC que, sovint les qualifica d’anticonstitucionals amb la consegüent satisfacció que els produeix. Majoritàriament les normes que solen portar al TC han estat aprovades pel Parlament o el Govern catalans. Fixeu-vos en un detall: A l’Estatut de 2005 sé li van retallar una sèrie de punts, cosa que no va passar a d’altres estatuts redactats en la mateixa època i que contenien punts idèntics als del català, només perquè aquests no van ser recorreguts i, per tant, a hores d’ara estan completament vigents. Incongruències d’un Estat que quan sé tracta de perjudicar a Catalunya, el cafè per a tothom no existeix. Però en aquest cas, el tribunal se’ls hi ha girat en contra... No sempre sé pot guanyar.    

La sentència qualifica d’anticonstitucional el decret del Govern Central, però a la vegada, per a no crear inseguretat jurídica, no demana cap revisió per als defraudadors. La sentència va ser aprovada per unanimitat de tots els membres del tribunal.  

Cal recordar que es van acollir a la regularització uns 30.000 contribuents, entre els que hi havia alguns dels que després han estat encausats per la Gürtel, la Púnica o del clan Pujol... O sigui, el milloret de cada casa. També cal recordar que havien de tributar al 10% (si ho haguessin declarat a la renda quan tocava hauria rondat el 50%), però que en molts casos, a l’haver prescrit el fet, no es va recaptar res.

Què diu la sentència del TC? El més important del que recull és que l’Estat va abandonar una de les seves obligacions com és la de perseguir el frau fiscal, donant així un tracte de favor als defraudadors sobre la resta de contribuents. També posa les bases per a que en un futur no hi pugui haver cap altra amnistia fiscal.  

Tot i el paperot que li ha tocat fer aquests anys a Montoro, el ministre ha estat un dels pocs membres del govern que ha sortit prou ben parat en tos aquests anys si el comparem amb altres companys seus com per exemple Gallardón, Catalá, Soria, Mato, Wert, etc. Semblava tenir un discurs coherent, tot i que, sovint, discrepava de les seves mesures i de l’efectivitat que podien arribar a tenir, semblava coherent dintre de la doctrina econòmica que defensa el seu partit.

Però la sentència de dijous del TC ho canvia tot. El TC diu al govern que el tracte no ha estat igual per a tothom i, sense dir-ho explícitament, és evident que es va fer per a beneficiar els seus (la classe treballadora no podem tenir diners als paradisos fiscals) És per això que des del PSOE i Podemos ja han demanat la dimissió de Montoro.

Una dimissió des del meu punt de vista justificada tot i que, en casos com aquest, trobo que hauria de ser el propi ministre el que hauria d’haver presentat la dimissió sense esperar que algú li suggerís fer-ho. L’excusa que han fet servir d’altres membres del Govern quan diuen que compten amb el suport de Rajoy, no és vàlida.

Si Montoro, com la resta de ministres que han estat qüestionats per diverses raons, tingués un mínim de decència, hauria dimitit només conèixer la sentència, però una vegada més s’ha demostrat que el PP és un partit d’indecents... Sí, i corruptes també!      

ESCÒRIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Afirmació: No hi ha ningú més indesitjable que aquella persona que abans d’acceptar la seva responsabilitat pel que ha fet, carrega contra els seus rivals utilitzant tot tipus d’arguments difamatoris.

Així ho va fer el ja expresident de Murcia Pedro Antonio Sánchez (imvestigat per frau i suborn) quan es va veure acorralat pels seus rivals polítics i fins i tot per la Justícia. Primer, amb el suport incondicional dels seus (m’imagino l’SMS de Rajoy: ¡Pedro Antonio, se fuerte!) es va aferrar com si fos un clau roent al seu càrrec.

Quan es va destapar el cas Auditori on ara s’ha sabut que va permutar uns terrenys per la cara, sense consultar-ho amb ningú i sense que hi hagués cap document pel mig, va dir que potser havia comès alguna irregularitat, però que no s’havia embutxacat res. Els seus companys de partit repetien com a lloros la mateixa frase: Potser ha ficat la pota, però no ha ficat la ma... Així ho va dir la Maria Dolores de Cospedal, Rafael Hernándo o Martínez Maillo que va ser l’encarregat de donar-li suport quan va presentar la dimissió.

Mentre l’oposició estava coent una moció de censura (PSOE, Podemos i Ciudadanos –aquests darrers jugant a la puta i la Ramoneta) a  Pedro Antonio Sánchez es va veure implicat en un altre cas: El Púnica (el que va afectar a un bon grapat de dirigents del PP de Madrid entre els quals Francisco Granados i Ignacio González)

Tinc la sensació (que que ja la he reviscut altres vegades) que e l’expresident murcià per molts de casos que li sortissin i per molt emmerdat  que estigués seguiria dient allò de: pio, pio, yo no he sido...

El discurs (per dir-ho d’alguna manera) on va anunciar la seva dimissió va ser patètic: Me’n vaig pel bé de Múrcia, per a evitar que caigui en mans del tripartit...

A veure si me’n assabento, Sr. Sánchez? A quin govern tripartit es refereix? Al que fan formar PSC, ERC i ICV en temps de Maragall i Montilla? Perquè que jo sàpiga, un tripartit o un govern de coalició, no es configura fins que sé signa el document pertinent i a Murcia no hi ha res signat. Ni crec que l’hauria hagut mai, ja que Ciudadanos està més per la labor de no fer massa mal al PP que no la de confrontament. Tot i que ens alguns casos C’s ha pactat amb el PSOE, és evident que el seu aliat natural és el PP.

Tornant a l’expresident murcià, quan vaig escoltar les seves paraules el dia que va dimitir, no vaig poder de deixar de pensar allò de: Què venen els rojos, què venen els rojos! Com si la gent d’esquerres fóssim l’orogen i final de tots els mals haguts i per haver.

Quantes vegades hauré escoltat dels partits de la dreta (PP, CDC –ara PDECat-) que el pitjor que pot passar als ciutadans és que governin les esquerres... Tot i reconèixer que quan hi ha hagut un govern d’esquerres s’han comés errors (i de vegades molt grossos), sóc de l’opinió que el pitjor que pot passar a un país, regió o municipi, és que governi la dreta, refugi de nostàlgics i decebuts. Però a l’hora de la veritat sempre afavoreixen a la seva gent en detriment de les classes populars.

No serà que volen governar per a poder fer tots els tripijocs que vulguin? M’ensumo que és així.

L’ABSENTISME LABORAL DE RITA BARBERÀ

De Ferreres al Periódico. 

Ahir Rita Barberà, que només fa una mica més d’un any era la tota poderosa alcaldessa de València, no va acudir a treballar.

Rita, té un treball modest. És senadora per designació del Parlament de la seva comunitat, per tant, el passat 26 de juny no va haver de passar per les urnes per a renovar el seu lloc de treball.

Després de les vacances d’estiu, les cambres espanyoles (Congrés dels Diputats i Senat) van tornar a constituir les comissions de treball i Rita va tenir la sort de que li toquessin dues vocalies, la qual cosa significa uns calerons més. La presidència o vicepresidència ja hauria segut massa... Però dues vocalies està bé... Per a mi les voldria...  

El que no tinc clar és l’estrictes que són al Senat a l’hora de fer justificar les absències a aquells que no acudeixen a treballar. A qualsevol centre de treball li farien portar un justificant mèdic de la seva indisposició de com a màxim 3 dies i la baixa laboral si fossin més de 3. Encara és aviat per a dir si Rita agafarà la baixa o es donarà de baixa... Es a dir, renunciarà.

Ahir el Tribunal Suprem va decidit investigar a Rita per blanqueig de capitals pels cas IMELSA. Rita ja havia sortit de València i amb l’AVE anava cap a Madrid. Però sembla ser que va baixar a Conca i va tornar cap a casa. Ningú ha dit (ni ella mateixa) que es trobés malament i, per tant, l’absència al lloc de treball no estaria justificada. Tot indica que Rita no va ser prou valenta per afrontar la realitat. En poc més d’un any ha passat de tenir pràcticament tot el que desitjava a tenir el que mai hauria volgut, però que tot indica que s’ho ha buscat durant molt de temps.

Aquells que malversen fons públics, que blanquegen diners, que s’envolten de corrupció, no deuen de pensar que potser un dia tot això s’acabarà i a partir d’aquell moment hauran de passar un mal tràngol.

Durant molts anys, Rita, acudia als mítings que organitzaven els seus amics d’Orange Market (una ramificació de la Gürtel) acompanyada de Paco Camps, Carlos Fabra, Alfonso Rus i d’altres dirigents del seu partit i s’asseien a la primera filera de cadires que sempre és el lloc reservat a la gent important i de bé.

Entre els assistents il·lustres també hi havia un tal Mariano Rajoy Brey que quan pujava a l’escenari per a parlar exaltava les virtuts dels dirigents valencians i deia coses com aquestes:

-Rita: Ets la millor alcaldessa que ha tingut mai València...

I a Rita li complaïen les seves paraules i es feia enrere fins tocar el respatller de la seva cadira en un gest a mig camí entre de vergonya i aprovació...

Rita va tocar el cel valencià. Com sé diu vulgarment feia i desfeia. Ho tenia tot controlat i no sé li escapava res. A Mariano tampoc sé li hauria d’haver escapat res... Però ja li anava bé... A ell i a tota la resta de càrrecs nacionals. Els resultats electorals de València (i per extensió de la Comunitat Valenciana –no vull anomenar-la País Valencià quan me refereixo al PP-) eren excel·lents, millors, pràcticament impossible... I tothom mirava cap a l’altre costat quan tenien constància dels tripijocs que s’hi feien per aconseguir acontentar el seu electorat, per finançar el seu partit i, finalment, per fer augmentar la seva fortuna.

Rita ara sé troba acorralada. El seu partit li demana que marxi, que ara mateix la imatge que dóna perjudica la investidura de Rajoy. Però no plega... O sí... Se'n va del PP, el partit que ha segut el seu pare, la seva mare i la seva esposa... Però se queda al Senat. D'aquesta manera conservarà la condició d'aforada i podrà dificultar així el seu encausament. 

El que és segur és que s’haurà de jubilar abans del que ella hauria volgut...  

Si algú del PP tingués un mínim de vergonya hauria de plegar ja. Primer Rajoy i immediatament després personatges com l’Andrea Levy que té la barra de dir que durant els mandat de Rajoy no hi ha hagut cap ombra de corrupció... I acte seguit tota la resta (Sáenz de Santa Maria, de Cospedal, de Guindos, Fernández Díaz, Montoro, etc., etc.)

La part negativa d’aquesta nova situació és que a Xavi Castillo, flagell del peperisme més ranci durant  anys, sé li acabarà la matèria primera per als seus gags i s’haurà de reinventar. Segur que se’n sortirà. Xavi Castillo és molt gran!!   

 https://www.youtube.com/watch?v=1kkanm2Amdo      

CONJUNCIÓ D’ESTELS

Aquestes darreres setmanes esta`passant un fet inusual, insòlit, extraordinari... No se’n té precedent en els darrers segles. Segurament hi ha hagut una conjunció d’astres que ho ha fet possible.

Ha dimitit un ministre, una consellera autonòmica i diversos càrrecs polítics i sindicals que havien estat consellers d’una entitat de crèdit que va haver de ser nacionalitzada.

Primer va ser el Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón (PP) al veure aparcat el seu part: la llei per a regular l’avortament. Posteriorment la Consellera d’Ensenyament del govern de les Illes Balears Joana Maria Camps (encara que per algun lloc diu que va ser cessada) al ser-li tombada pel Tribunal Superior de Justícia de les Balears la reforma de l’educació que pretenia que fos trilingüe, es a dir, en català, en castellà i en anglès, la qual cosa, a la pràctica, suposava una discriminació de l’ensenyament en català. I, finalment, tota una sèrie de consellers de la desapareguda Caja Madrid i Bankia (òrgan resultat de diverses fusions d’entitats financeres per utilitzar targetes de crèdit que no tenien cap tipus de control (negres, segons l’argot de les mateixes entitats) Sembla ser que en aquest cas s’havien posat d’acord tot els consellers fins un total de 86, dels quals, en el moment d’escriure aquest comentari n’havien dimitit 7. Només entre aquests 7 s’havien gastat usant les targetes negres un total de 850.000 euros i en total més de 15 milions entre el 2003 i el 2012... I tot això mentre es demanava austeritat als ciutadans... El cert no sé com agafar-m’ho, si com una broma de mal gust o com un terrible malson que, com sempre, acaba repercutint en la butxaca de tots els espanyols (inclosos els catalans)    

En els cas de les targetes negres, a part de consellers del PP i del PSOE, també n’hi havia d’IU, de la UGT i de CCOO. Personalment em crida molt l’atenció de que companys sindicalistes que han passat abans per una empresa i que saben el que costa guanyar un duro, quan tenen ocasió actuen com la resta. I a sobre, les màxims dirigents sindicals al·leguen un desconeixement total dels fets.

Sovint he reiterat que la majoria dels partits polítics s’haurien de refundar. Opino que els sindicats també ho haurien de fer. Des del meu punt de vista estan massa encarcarats en el passat i no han sabut adaptar-se als nous temps.

Una pregunta: Sense tenir en compte aquests darrers fets i els dels ERO’s d’Andalusia, quan de temps fa que no heu sentit dir res dels anomenats sindicats de classe? Darrerament ni vagues, ni concentracions massives... Una vegada més sembla que només hi ha guerra de guerrilles dels diversos sectors, promoguda pels que, segurament, encara conserven l’esperit sindicalista de sempre. Però de grans mobilitzacions no se’n sent parlar i això és perquè saben que estan condemnades al fracàs.

La ciutadania ha perdut la confiança amb els polítics i els sindicalistes i sembla ser que no se’n vulguin assabentar.

No és que anéssim malament, és que cada cop anem pitjor.     

LA RETIRADA DE LA LLEI DE L’AVORTAMENT O COM CARREGAR-SE A UN MINISTRE

M’ha agradat el titular del Periódico: Rajoy avorta la llei da l’avortament.

No cal dir que me’n alegro i a sobre per partida doble, ja que fa poc que s’ha sabut que Rajoy ha dimitit. Feia dies que s’especulava amb la dimissió del Ministre de Justícia quan es va córrer el rumor que, finalment la proposta de Gallardón no arribaria al Congrés dels Diputats. I dic jo: per què un ministre de Justícia ha de ser el responsable de redactar una llei sobre l’avortament? No seria molt més lògic que la redactés el ministre (o ministra en aquest cas) de Sanitat?

I, mentre, Rajoy dient bajanades com sempre. L’heu escoltat? Sabeu per què ha dit que la retirava? Per què quan vindrien uns altres, la derogarien... Què vol dir això, que ja no es presentarà més? Què no pensa guanyar les properes? Com si durant la història no s'haguessin retirat lleis aprovades per altres governs... Una absoluta xorrada! 

De totes formes una cosa és el que diu Rajoy i l’altra molt diferent els motius reals que l’han portat ha prendre aquesta determinació. Sembla ser que els motius reals pels quals s’ha retirar el projecte de llei da l’avortament han estat la constant pèrdua de vots per la part més moderada del partit. O sigui, s’ha fet una vegada més atenent els interessos polítics d’un partit. En aquest cas ja va bé, però és vergonyós i lamentable que quan es legisla,  en lloc de pensar amb la ciutadania, es fa atenent els interessos del partit del govern. L’avortament hauria de ser lliure i gratuït, així de clar i català. Crec recordar que hi va haver una legislatura governant el PSOE on es va estar a punt d’aprovar una llei així pressionats per IU, però al final, els socialistes no es van acabar de decidir al·legant que els hi va faltar temps per a fer-ho.

Per una vegada (i no servirà de precedent) un ministre ha dimitit. Pocs ministres han dimitit al llarg dels 30 i escaig anys de democràcia: Pimentel, Narcís Serra, Alfonso Guerra i ara mateix no me’n recordo de cap cas més, però segur que me’n hauré deixat algun. Però n’hi h hagut d’altres que no ha estat perquè no hi havia motius per a fer-ho... Com el propi Rajoy que, com aquell que diu, no va complir ni un sol punt del seu programa electoral amb el que va guanyar les eleccions de 2011. O Aznar, que ens va posar de ple en una guerra (la de l’Iraq), totalment il·legal, ja que comptava amb l’aprovació de la ONU.

La veritat és que entre Aznar i Rajoy se’m fa molt difícil triar sobre qui ha estat el pitjor president del govern d’Espanya. Aznar era (i és) un prepotent, però al menys té personalitat. En canvi, Rajoy és que no en sap més, que voleu que us digui... Quan ja tot semblava que, irremediablement el PP arribaria al poder, després del desgast del darrer govern de Zapatero, ja vaig opinar que Rajoy és un polític mediocre. I avui m’atreveixo a afegir una cosa més: Rajoy és un polític mediocre en consonància de la mediocre societat espanyola. No s’entén que després de la política que ha fet el PP la ciutadania (tos, els més desafavorits, però també la resta), na hagin sortit al carrer moltes més vegades de les que s’ha fet, no s’hagin fet moltes més vagues generals (els sindicats no s’atreveixen a convocar-les perquè estan desacreditats...)

Per acabar donaré la meva opinió sobre Ruiz-Gallardón. Com he dit al titular, sé l’han carregat.

Quan Gallardón va ser President de la Comunitat de Madrid primer i alcalde de la capital del regne després, anava de progre. Eren molts els que, segurament donant-se vergonya de ser o votar el PP, deien: jo m’identifico més amb la línia Gallardón... Una línia, en aparença, molt més moderada a la que va imposar Aznar durant la seva segona legislatura, quan va obtenir majoria absoluta.

Però en arribar a ministre amb Rajoy, Gallardón es va transformar i de cop i volta es va treure la seva part més fatxa. La primera polèmica va arribar amb la creació de la taxa judicial que, a la pràctica, limitava molt l’accés a la justícia gratuïta i la possibilitat de recórrer a instàncies jurídiques superiors.

Durant la seva etapa de President de Madrid i d’alcalde de la capital, el nom de Gallardón va sonar per ocupar un dia la presidència del seu partit. Al final, abans de que l’apartessin del tot, va optar en fitxar a la dona d’Aznar (Ana Botella) per a mirar de guanyar-se el favor del que, encara avui, és l’home for del partit.

Però si Gallardón encara tenia opcions de substituir a Rajoy, ara, de cop i volta s’han esfumat: Pum! Han desaparegut en un instant.

Adéu Gallardón, adéu llei de l’avortament... d’això sen diu caçar dos moixons d’un sol tret. Encara que o ens els hem carregat els ciutadans, sinó que ha estat des del propi PP. Els ciutadans som massa mediocres per assolir una fita com aquesta.    

DE FELIP, FUIG!

Foto les Altres Veus.

El Conseller de l’Interior en funcions del govern de la Generalitat Felip Puig és un personatge polèmic. Molt abans d’ocupar el càrrec ja ho era i, es de suposar que, sigui quina sigui la seva ocupació a partir de la formació del nou govern, ho seguirà sent.

Felip Puig, també conegut Felip Fuig per la plantada que va fer al plenari de la Comisión Nacional del Agua quan era el conseller de Política Territorial en el darrer govern de papa Pujol per no haver de retratar-se i votar en contra dels interessos de les Terres de l’Ebre en ple debat antitransvasament.

Com a home dur, Mas va pensar en ell a l’hora de formar el seu primer govern per a donar-li una de les conselleries importants: la de l’Interior. El seu antecessor al govern Tripartit Joan Saura havia estat força controvertit i, el nou conseller, anava a acaparar moltes mirades des de dintre i fora del departament.

Puig, entre d’altres escomeses, havia de ser el responsable màxim dels Mossos d’Esquadra i dels Bombers de la Generalitat (el cos de bombers de Barcelona pertany a l’ajuntament)

El desallotjament dels acampats del moviment 15-M de la plaça de Catalunya va ser considerada per molts com a desproporcionada. Alguns agents del cos de la policia autònoma (seguint o no instruccions al peu de la lletra) sembla que es van excedir en les seves funcions.

Les queixes dels moviments alternatius i d’alguns partits polítics van ser contundents i van arribar a demanar la dimissió del conseller.

Aquells fets van significar el començament d’una llarga trajectòria de fets semblants. Cal recordar, per exemple, les detencions del dia de vaga general del 29 de març amb detencions de diverses persones, fins i tot dies després. Entre aquestes cal recordar la del tortosí Andreu Curto del col·lectiu Arran i que va estar a la presó durant uns quans mesos fins que el van posar en llibertat.

L’altra polèmica es va suscitar després de que Ester Quintana perdés un ull, suposadament, com a conseqüència d’una pilota de goma disparada pels Mossos.

Felip Puig va haver de comparèixer davant de els diputats de la mesa permanent del Parlament per a donar explicacions; unes explicacions que només van convèncer als seus. Pugi va dir que el Mossos no havien disparat cap pilota de goma on Ester va ser ferida. Però noves proves gràfiques desmentien el conseller i demostraven que no havia estat així.

Finalment, Puig va fer saber que li havia presentat la dimissió dues vegades a Mas i que aquest no li havia acceptat. La qual cosa em fa pensar que poques ganes de dimitir tenia...

Les dimissions poden ser de caràcter irrevocable i, per tant, ningú pot anar en contra la voluntat del dimissionari. Si Puig continua al seu càrrec és perquè vol. Més clar l’aigua.

L’altra possibilitat és que Mas li hagi demanat a Puig que continuï fins la formació del nou govern que, previsiblement, es produirà durant la propera setmana. De moment Puig no figura entre els noms dels possibles candidats. No obstant, que no es preocupi Puig, ja que el seu partit de ben segur que li agrairà tota la feina feta fins la data i li buscaran una ocupació adient a les seves característiques.

FELIP PUIG DIMISSIÓ IMMEDIATA I IRREVOCABLE, JA!!!  

DIMISSIONARIS

A Aquest país, no és freqüent que dimiteixi algú, sobre tot si és polític.
Però sembla que ahir va ser un dia excepcional i hi van haver fins a 3 dimissions (al menys que transcendissin): la del president de l’ICS, Josep Prat, el president de Novacaixagalicia Julio Fernandez Goyoso, i el primer tinent d'alcalde de la localitat de Bembibre (província de Lleó) Roberto Enrique Fernández. Potser per efectes de la Lluna o per algun fenomen paranormal?  
De tots ells, per l’únic que em trec el barret és per l’alcalde. Ola seva dimissió no es deu per temes jurídics, ni per cap afer de corrupció, ni tràfic d’influències. Es deu a la coherència... I això que és alcalde pel PP, la qual cosa, si cap, encara l’honra més.  La població de Bembibre està situada en plena conca minera de Lleó. Imagino que no cal que us expliqui tot l’enrenou que s’ha format allí. Als miners, com a quasi tots els ciutadans d’aquest país, el govern del PP ha incomplert, sistemàticament,  tots els acords que hi havia i promeses que va fer durant la campanya electoral. Potser fins i tot més. Per tant, les mobilitzacions dels miners estan més que justificades. És d’agrair teniu un alcalde que et doni suport a “les dures i a les madures”. Dintre de 3 anys, quan es tornin a fer les eleccions municipals, si es torna a presentar de cap de llista d’alguna formació que no sigui el PP (per exemple com a independent), segurament, traurà majoria absoluta. A veure si ens en recordem de mirar-ho.
En canvi, els altres dos no em mereixen cap tipus de respecte. El president de Novacaixagalicia només ha dimitit quan la fiscalia l’ha imputat pel tema de les preferents. Aquest “senyor” portava més de 60 anys vivint de l’entitat financera (abans Caixa Galicia) Sense comentaris.

I Josep Prat, que dir d’un personatge així. Un “xanxullero”  a l’engròs. Imputat pel tema de la empresa municipal de Reus Innova i, segons sembla, incomplidor de les més elementals normes sobre incompatibilitats de càrrecs públics, la qual cosa, no l’impedia cobrar com a director de l’Institut Català de la Salut (quan algú així arriba a un càrrec públic important el que més l’importa és cobrar un bon sou a final de més i, si cau, alguna comissió de tant en tant) 

El que més crida l'atenció sobre les activitats d'en Prats, és el silenci còmplice dels grups del PSC, CiU i PP de l'Ajuntament de Reus. Van haver de ser els de la CUP els qui el denunciessen-  

Veurem a Francesc Sancho president de l’ICS dintre de pocs dies?