PER ACCIÓ I PER OMISSIÓ

Només fa uns dies article publicat al digital elplural.com em va cridar poderosament l’atenció. El seu titular deia així: ‘La sardana, la danza nacional de Cataluña, la creó un andaluz de Jaén y en su origen hay un componente de clase’. Anem a pams. ¿Qui va ser el creador de la sardana, la dansa nacional de Catalunya? Sembla que tothom està d’acord que l’origen de la ‘sardana moderna’ (que és a la que es refereix l’article d’ elplural.com va ser Pep Ventura. En un principi el nom de Pep Ventura Casas sembla català, no andalús com afirma el digital. Si anem a veure qualsevol biografia de Pep Ventura descobrirem que, efectivament va néixer a Alcalá la Real, província de Jaén, tot i que els seus pares eren catalans, concretament empordanesos. El seu pare, militar de baixa graduació estava destinat a aquella zona d’Espanya i d’aquí que Pep Ventura sigui andalús de naixement. ¿N’hi ha prou amb haver nascut a Andalusia per afirmar categòricament que és andalús? Tinc els meus dubtes. Sovint la història s’escriu depenent dels sentiments de qui ho fa. No és l’únic cas que em ve al cap on s’ha volgut fer un gir als fets amb l’única finalitat, penso, d’usurpar el personatge per aconseguir un determinat propòsit. Un altre exemple és el d’Agustina d’Aragó que, tot i el seu nom, és catalana i, en aquest cas, a diferència de l’anterior no només per naixement. Agustina Raimunda Maria Saragossa (o Zaragoza, segons les fonts) i Domènech va néixer a Barcelona o a Reus (els historiadors no s’hi posen d’acord), tot i que els seus pares eren naturals de Fulleda (comarca de les Garrigues). Es va casar amb el caporal d’artilleria, el també català, Joan Roca Vilaseca que va ser destinat a Saragossa, d’aquí que Agustina l’acompanyés fins a la capital aragonesa. Per la seva heroïcitat a l’hora de disparar un canó contra l’exèrcit francès de Napoleó Bonaparte es va convertir en una heroïna nacional. Us haureu fixat que he titulat aquest escrit ‘Per acció i per omissió’. Els dos personatges que he citat anteriorment serien ‘per acció’, ja que tot i la seva relació directa amb Catalunya els presenten a un com andalús i a l’altra com aragonesa. Anem pels tercers que, en aquest cas són pràcticament desconeguts malgrat ser els personatges principals d’un fet determinant per a la història esportiva. Si us pregunto qui fa fundar el Real Madrid CF, ¿què respondríeu? Si aquesta pregunta me l’haguessin fet a mi allà pels anys 60, segurament hauria contestat que Santiago Bernabéu, ja que dona nom al seu estadi i al torneig de futbol que organitzava el club blanc fins fa uns quants anys. Però Santiago Bernabéu va ‘aterrar’ al club blanc la temporada 1914-1915 com a jugador juvenil, quan el club feia uns 12 anys que estava fundat. Després d’ocupar alguns càrrecs dintre del club, finalment l’any 1943 va ser nomenat president del Real Madrid CF. Llavors, ¿qui el va fundar? Potser alguns us sorprendreu, però ho van fer els germans Juan i Carlos Padrós, empresaris catalans de la branca tèxtil establerts a Madrid conjuntament amb Julián Palacios i alguns altres, com per exemple Antonio Bernabéu, germà de Santiago. Juan Padrós va ser-ne el primer president i el seu germà Carlos el tercer. ¿La fundació del Real Madrid CF és o no un fet determinant per a la història esportiva com he dit anteriorment? En canvi, ¿quants aficionats ‘merengues’ coneixen aquest fet? ¿Heu vist mai un reconeixement als germans Padrós per part del Real Madrid CF? Jo no... ¿Per quin motiu s’amaga? ¿Potser per ser catalans? No sigueu malpensats... Per acabar permeteu-me que us faci una recomanació. La Cadena SER té un apartat que es diu ‘Ser pòdcast’. Entre totes les narracions que podreu escoltar us en recomano una, la de Nieves Concostrina i que s’anomena ‘Acontece que no es poco’, un altre punt de vista d’alguns fets històrics que no han passat precisament com ens ha explicat la ‘història oficial’.

L’ESSER SUPERIOR I LOPETEGUI

Caricatura de Luis Gaspardo.

D. Florentino Pérez Rodríguez, també conegut com Su Florentineza o l’Esser Superior (l’amo del Castor i de l’AP-7) Ja sé, ja sé que bé podria haver posar ser, però és que D. Florentino és tant gran que l’he volgut distingir de qualsevol altre ser que habiti el món.

Nomé una persona tan gran com ell podia fitxar Julen Lopetegui, el seleccionador espanyol i anunciar-ho tres dies abans de del debut de la selecció espanyola al mundial de futbol de Rússia.

El president de la Reial Federació Espanyola de futbol Luis Rubiales va reaccionar d’immediat i va destituir fulminantment Lopetegui del seu càrrec.

Quan passen coses com aquestes personalment m’agafen més ganes de riure que de plorar. A part, aquestes situacions me donen la raó ja que demostren que la majoria de gent que envolta el futbol professional són uns egoistes i uns insolidaris, ja que només pensen en fer caixa sense importar-los un rave la situació de les persones més desvalgudes.

Durant la presentació l’Esser Superior va voler tirar pilotes fora dient que tot ho havien fet bé i que se tractava d’un complot contra el seu Realísimo.

Per cert, us proposo un exercici d’oïda. Quan parli Florentino tapeu-vos els ulls i penseu a qui us recorda. Ja us ho avanço: a mi me recorda a un capellà fent un sermó.

Una cosa que no entenc sobre el fitxatge de Lopetegui pel Madrid, és els motius que han portat a Florentino a fixar-se amb ell i no amb un altre. La resposta tot i que és complicada igual és molt senzilla: cap entrenador de reconegut prestigi vol entrenar el Madrid.

Perquè Lopetegui ara per ara encara no ha demostrat res. Ni com a jugador i no com a entrenador. Com a porter del Barça va ser d’aquells que tenien por escènica i quan sortien a jugar encadenaven pífies rere pífies. I com a entrenador, fins ara, tampoc ha aconseguit cap èxit digne de remarcar. Llavors, com és que ha fitxat pel Madrid?

La jugada a Su Florentineza li pot sortir molt malament. Amb l’anunci del fitxatge dos dies abans de començar el mundial sé li ha tirat gran part de la premsa i de l’opinió pública a sobre. Què passarà si la selecció espanyola fa un mal paper durant el campionat. Recordeu quan la eliminaven sempre a quarts? Si posa seran encara molts més els que donaran la culpa a Florentino.

I posats a imaginar (trobo que estic fent molts exercicis d’imaginació), imagineu que amb el Madrid no comenci bé la temporada que ve. Que perdi la supercopa contra l’Atlètic de Griezmann i que a la lliga perdi i empati partits de bon començament. Què farà Florentino? L’acomiadarà? Seria un ridícul espantós i encara se crearia més animadversió.

Només fa unes setmanes Lopetegui va renovar per la selecció espanyola fins el 2020. Ara diu que el fitxatge pel Madrid s’ha fet amb màxima transparència. ¿De veritat algú se pot creure que Lopetegui ha estat honrat renovant com a seleccionador el passat 23 de maig (tres setmanes enrere) i dies després comprometre’s amb el Madrid?

Espero que Argentina guanyi el mundial. Messi se’n mereix un!      

EL BARÇA, EL MADRID I LA POLÍTICA

Se confessaven del Madrid i espanyols i afirmaven que quan el Barça jugava competicions europees contra un equip d’uns altres estat, volien que guanyés perquè era un equip espanyol.

Els que som catalans i del Barça també ho tenim molt clar: que el Madrid no guanyi ni jugant contra ells mateixos en un entrenament.

El primer punt no m’ho he acabat de creure mai. I si vaig errat encara pitjor, ja que, al fons, ens veien com un equip inferior. Mentre ells portàvem 6 copes d’Europa, el Barça no ne portava cap. Quan existeix la rivalitat de debò, a l’enemic ni aigua!

Però ara sembla que els merengues s’han tret definitivament la careta. Dimarts per la nit van donar mostres de molta alegria en veure que l’equip català queia estrepitosament contra la Roma. Per a què han de seguir dissimulant? O és que són hipòcrites.

Aquest matí llegia la columna del crític televisiu Ferran Monegal. Explicava que dimarts per la nit el programa Chiringuito de Jugones que emet Mega i que va assolir una quota d’audiència del 9,4% que per aquest canal televisiu és un autèntic disbarat. Per a que us feu una idea la quota d’audiència de la Primera de TVE en aquell mateix moment era del 9,9.

Segons explica Monegal, tots els convidats de Pedrerol eren del Madrid excepte Quim Domènec que com a bon barcelonista que deu de ser (no tinc ni idea de qui és aquest personatge), se mostrava dessolat per la derrota.

Ara l’excusa que tenen els madridistes quan desitgen la derrota del Barça és que representa l’independentisme català. Mareta meua del meu cor... I els independentistes acusant el Barça precisament per la seva ambigüitat institucional.

Històricament el FC Barcelona ha representat el catalanisme polític i militant (fins i tot té un president afusellat pels franquistes: Josep Sunyol) Durant la dictadura ser catalanista era un fet tant delictiu com ser ara independentista. Si ara al minut 17,14 se crida llibertat, en aquella època al camp hi solien onejar senyeres quan mostrar-les en públic se considerava subversiu. Recordeu que llavors, com ara, no hi havia llibertat d’expressió.

El Barça és el que és i sempre ho ha segut. I el Madrid, també. Tots dos clubs són les dues cares d’una mateixa moneda que representaria el futbol espanyol. Tota la resta, i no vull ofendre a ningú, són insignificants al seu costat. Tots dos equips tenen el seus valors (bé, al menys els Barça els té) i la seva idiosincràsia.

I una part dels aficionats al futbol escullen ser aficionats d’un o de l’altre equip per aquestes característiques i no només per la forma de jugar.

De vegades he escoltat d’aficionats madridistes dir: Sóc del Madrid perquè m’agrada com juguen. Mentida! Són del Madrid per tradició familiar o perquè s’hi veuen més identificats. Si fos per la forma de jugar serien dels Barça, sobre tot durant les èpoques de Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Alguns però tenen la dignitat de reconèixer que Messi és millor que Cristiano.

Dimecres un amic de Facebook va escriure el següent:  Em va ser donada una benedicció dels déus haver nascut sent del Barça. I ho acompanyava d’una foto de Cristiano Ronaldo ensenyant múscul després de haver marcat el gol de penal que va donar el passi a semis al Madrid. Comparteixo plenament la seva opinió. Miro a Cristiano hi veig un tipus vanitós que, des del meu punt de vista se identifica molt amb el club que representa.

El que no entendre mai (i ho diré per activa i per passiva) és com se pot ser independentista i del Madrid.

NOU COP D’EFECTE DEL BARÇA

Segons expliquen els experts que van veure anit el Betis-Barça i que va acabar amb el resultat de 0-5, els blaugranes van fer possiblement la segona millor mitja part de l’era de Valverde ja que va ser quan van marcar tots els gols.

Tot i que falten 18 jornades de lliga, el Barça té la suficient avantatge per a pensar que res no podrà impedir que la torni a guanyar. I més encara si tenim en compte que juguen bé i que fins ara no han perdut ni us sol partit de lliga.

Sempre s’ha dit que al món del futbol 2 més dos no tenen per que sumar quatre. Dissabte durant el partit Espanyol-Sevilla li vaig preguntar a la meva dona:

-Què has posat a la quiniela? (ella fa travesses amb un grup d’excompanys de feina)

-He posat que guanyaria l’Espanyol –me va dir-. (En aquell moment el partit ja anava 0-2)

-Malament –li vaig respondre-. Aquesta setmana l’Espanyol ja n’ha tingut prou amb guanyar-li al Barça (1-0 en partit de la Copa del Rei)

No fa gaires jornades, el Sevilla, el mateix equip que dissabte va golejar l’Espanyol a domicili perdia a casa contra el Betis per 3-5!

Si el futbol fóssim matemàtiques i per tant, si el Betis va guanyar el Sevilla, el Sevilla a l’Espanyol, l’Espanyol al Barça, el Barça hauria hagut de perdre contra el Betis. Però no va ser així... Cada partit és diferent i això, tot i que els entrenadors recalquen els jugadors sobre la necessitat de guanyar contra rivals en teoria molt més dèbils, el jugadors, potser d’una manera inconscient, no hi posen tan d’èmfasi que quan juguen contra un dels equips considerats grans de la lliga.

El d’ahir va ser el primer partit de la segona volta i si mires la classificació de trobes coses com aquestes: El Barça és líder amb 54 punts i 57 gols a favor (2,85 per partit de mitjana) per només 9 en contra (0,45 de mitjana) El segon és l’Atlètic de Madrid a 11 punts i tot i que porta en contra els mateixos gols que el Barça, a favor només de du 29, pràcticament la meitat dels que han fet els blaugranes. L’equip del Cholo Simeone ha guanyat 7 partits per 1-0 o 0-1, mentre que el  resultat més curt del Barça ha estat un 2-1 o 1-2 (contra el Sevilla i el Getafe) El tercer és el València a 14 punts quan només fa unes jornades era segon a 4 punts del Barça i el tercer és el Reial Madrid a 19 punts(amb un partit menys), 39 gols a favor (dels quals 7 els va fer ahir) i 18 en contra.    

A la classificació de màxims golejadors, al cap d’amunt de tot hi ha Messi amb 19 gols i Luis Suárez amb 15. El tercer és Yago Aspas del Celta amb 12 i els quarts Stuani del Girona i Zaza del València amb 10. El màxim golejador del Madrid són Bale i Cristiano Ronaldo amb 6 i el de l’Atlètic de Madrid Gruiezmann també amb 6.

Per tant unes estadístiques molt aclaridores sobre com està anant fins ara la lliga. Què a partir del resultat d’ahir el Reial Madrid remuntarà? És possible, perquè no? Plantilla i noms, sobre tot noms ne té en quantitat. Però l’important per al Barça no és mirar cap enrere, sinó cap avant, tenir ambició i anar per tots els partits que queden fins el final de temporada.

Aquesta setmana s’ha de jugar el partit de tornada de la Copa i ja veureu com el Barça a part de guanyar l’Espanyol ho farà amb comoditat .

‘CINCOCERAZO’ i ‘MORDAZAZO’

Després de la quasi salvació matemàtica de la jornada anterior, els periquitos van estar tota la setmana traient pit sobre poder guanyar al Barça i privar-lo així d’un més que merescut títol de lliga.
Recordant el Tamudazo, l’empat que van aconseguir fa uns anys gràcies als gols de Raúl Tamudo i que, aquella vegada sí, van impedir al Barça ser campió. Fins i tot ja van apuntar un nom Caycedazo, suposant que seria Caycedo l’actual davanter centre qui marcaria.
Havia molt més ambient de derbi per part de l’Espanyol que per part del Barça i això que mentre els periquitos no es jugaven res (o ben poca cosa), en cas d’empatar o perdre, els culers tenien la lliga pràcticament perduda. Per a l’Espanyol es tractava de fastiguejar el Barça i punt.
Però a l’hora de la veritat, el Barça va fer el que havia de fer tal i com ho reflecteix el resultat final de 5-0, una maneta, tal i com es coneix a l’argot futbolístic o Cincocerazo com l’he volgut anomenar jo. Diuen els analistes que hi va haver més gols que joc. Què el joc que va fer el Barça no va ser del tot brillant... Cal recordar que un bon grapat de partits es guanyen sense jugar bé? O és que l’Atlético de Madrid, fins ahir asprant a guanyar la Lliga fa un joc bonic? O el mateix Real Madrid en una gran part dels partits que juga? Sense anar més lluny, ahir mateix que si van salvar els mobles va ser gràcies al porter català i abans periquito Kiko Casilla que, de no ser pel ell, el València hauria pogut treure un empat que hauria fet al Barça campió a falta d’una jornada i ara, s’haurà de guanyar al Granada per a ser campió.
I és que els periquitos fan ràbia, què voleu que us digui... Sembla ser que només tenen tres propòsits: salvar-se, guanyar al Barça i que el Madrid sigui campió. Encara que no sé ben bé en quin ordre. Si ens fixem en aquesta temporada, el Madrid els va guanyar per 0-6 i 6-0, uns resultats que reflecteixen clarament la complaença del joc blau i blanc. Mentre, el Barça va haver de suar la cansalada al camp del Cornella-el Prat per emportar-se un punt (0-0), amb un futbol molt travat gràcies al joc dur d’alguns dels jugadors espanyolistes.  Fins i tot una aficionada a l’Espanyol m’ho va admetre: l’Espanyol no juga amb la mateixa intensitat contra el Madrid que contra el Barça.    
Abans he parlat del salvador blanc Kiko Casilla, el porter d’Alcover, tal i com se’l anomena sovint. En acabar el partit, Sebas Guim, el va voler entrevistar en català per a TV3 i el responsable de premsa del Real Madrid ho va impedir. Així la curta entrevista es va haver de fer en cristiano què és la llengua que no s’ha impostat mai...  
Sovint he de recordar que els fundadors del Madrid van ser els germans Padrós, empresaris catalans establerts a la capital de l’Estat. En canvi, si escoltes a qualsevol madridista de pro, sembla que el Madrid comenci amb Don Santiago Bernabeu i que abans no hi va haver res.
Quan dic això em recorden que el Barça el va fundar un suís i que el nom d’Espanyol ve, precisament, en contraposició als jugadors estrangers que jugaven al Barça i que eren la immensa majoria. Algú diu el contrari? És que alguna vegada el Barça ha volgut amagar el seu fundador? És que no hi ha un trofeu que porta el nom de Joan Gamper? Ah! Què originalment era Hans? I no podria ser també que el regim franquista no hagués volgut inscriure un torneig que portés el nom d’un estranger?
Resulta força inversemblant que el Madrid permeti fer declaracions en anglès i portuguès i en canvi no en català. Aquests del Madrid cada dia es fan estimar més! Com els de l’Espanyol...
En aquest cas es podria parlar de mordazazo, no trobeu?

ELS DEIXEBLES DEL PORTUGUÈS

Després dels partits contra el Madrid i l’Atlético han corregut rius de tinta i minuts de televisió explicant al món del futbol el diferent tracte que rep el Barça respecte a la resta d’equips.

De fet no volia parlar del tema, però davant la insistència i la persistència dels mitjans (ahir dinant a Barcelona la Cuatro encara en segui parlant tot i que ja feia quasi 2 dies que havia acabat el partit.

La principal acusació que sé li fa al Barça és que una bona part dels partits que juga, ho acaba fent contra 10 jugadors (o menys) Al Madrid li van expulsar a Ramos i tot i així van guanyar els blancs i contra l’Atlético qui va ser expulsat va ser Torres després d’haver marcat el gol matalasser. En tots dos casos per doble groga que, a entendre dels rivals no s’ho mereixien... En canvi si que van veure, per exemple, l’agressió de Luis Suárez a Juanfran de l’Atlético. Si ho recordeu, aquesta excusa ja la va fer servir un entrenador portuguès que va estar al Madrid i després se’n va anar al Chelsea. Sembla que va crear escola.  

Anem a pams. El partit entre el Barça i el Madrid el vaig seguir a través de la Tele en Colors que emet TV3. A la segona falta que va fer Ramos, al mig del camp (o sigui sense cap tipus de perill per a la porteria de Navas), Siro López, periodista madridista bipolar(es comporta de molt diferent forma si surt a un canal pro blanc de quan ho fa a TV3) va dir literalment: Jo només tinc una neurona, però Ramos en té mitja!  Amb el marcador 1-1 i amb el Madrid amb un jugador menys, ningú podia pensar en aquell moment que el Madrid acabés guanyant.

L’expulsió de Torres mereix un anàlisi molt diferent. Simeone ha inculcat als seus jugadors la mateixa forma de jugar que tenia ell quan era jugador, es a dir, les mancances tècniques les suplia amb la força física. Aquest fet fa que, sovint, l’Atlético jugui al límit del reglament i que es xiuli o no falta només depèn de la visió que tingui l’àrbitre de la jugada. És evident que a Torres, classe no n’hi manca, però hi ha jugadors que contra un determinat equip, motivació no els hi falta. Això és, segurament, el que li va passar a Fernando Torres, un dels jugadors que li ha marcat més gols al Barça. I aquest afany és el que aprecia el seu entrenador. Per què sinó va sortir de titular si darrerament sol començar els partits a la banqueta?  

Els jugadors de futbol són tot professionals i ningú els hi té que dir que si tenen una targeta groga que s’ho pensin dues vegades abans de fer una dura entrada o fora de temps i més no és una situació de perill per al seu equip. La segona falta de Torres, si ho recordeu, va ser al camp del Barça en una acció de pressió sobre la defensa rival. Si després el jugador blaugrana (crec recordar que era Busquets) hi va posar més pa que formatge (jo no ho crec), com he dit abans, depèn de l’apreciació dels àrbitres.

Què si Luis Suárez mereixia ser expulsat? No vaig veure bé la jugada, però potser sí. Però des del meu punt de vista hi ha una enorme diferència entre les targetes que reben els jugadors del Barça i les del seu rival. Sobre tot les que reben Messi, Neymar o el propi Suárez. Normalment les targetes que els hi ensenyen són per protestar i alguna vegada (les menys) per emprar la força. I per què un davanter fa servir la força? Potser millor que us ho expliqui amb un exemple que conec.

Fa anys (més de 15) el juvenil de l’Amposta jugava al camp del Perelló. El central del Perelló li estava fent la vida impossible al davanter centre de l’Amposta (i això que era la primera vegada que s’enfrontaven) Li deia de tot i quan podia li deixava soltar el colze o el peu... Evidentment s’ho mirava molt de que no el veies l’àrbitre. La situació es va anar escalfant tant que a la sortida d’un córner per part de l’Amposta, els dos jugadors van saltar a disputar la pilota i el davanter ampostí va deixar anar el seu colze que va impactar a la boda del defensa perellonenc i crec recordar que fins i tot va volar alguna dent. Mentre el jugador de casa es retorçava per terra, l’ampostí va marxar del lloc com si no anés amb ell. Si l’àrbitre no el va expulsar va ser perquè no ha va veure...

En canvi, la majoria de targetes que treuen als rivals del Barça són fruit de la impotència per la diferència de joc que fan uns i els altres. L’Atlético, tot i que va segon a la lliga, sol fer un joc mediocre, avorrit, raquític... Basat més en la defensa de la seva porteria que a perforar la contrària... Mentre el Barça porta 87 gols a favor i 26 en contra, l’Atlético en porta 51 a favor i 15 en contra (Oblak, el seu porter és el menys golejat de la Primera Divisió)

Una darrera reflexió. Quan el Barça no guanyava quasi mai i el Madrid ho guanyava quasi tot, la culpa era dels àrbitres. Ara la truita s’ha capgirat i són els rivals dels qui es queixen dels arbitratges. Però cap d’ells té a Messi, Neymar, Suárez, Busquetes, Piqué, Iniesta i companyia... I el que tenen és molta enveja!    

ESPIFIADA BLANCA

TV1 va oferir dimecres el partit de la Copa del Rei entre el Barça i el Vilanovense. Vaig arribar a casa quan ben avançada la primera part i tot i que vaig posar la tele que, més que mirar-la, la sentia de fons. Només quan marcava el Barça, deixava el que estava vent i anava corrents a veure’n la repetició. No cal dir que ho vaig fer unes quantes vegades...

Com què no seguia el partit no em vaig assabentar que després de la lesió de Mathieu, Luis Enrique va decidir no substituir-lo, segons el tècnic per evitar riscos innecessaris als jugadors que es van quedar a la banqueta.

-Demà se’n parlarà –van dir els comentaristes de TV1, què consideraven una mena de desconsideració del Barça cap a l’equip extremeny.  

Tret de les disculpes de l’entrenador blaugrana: Demano perdó si algú s’ha sentit ofès, no era la meva intenció... Cap d’altre comentari. No dic que no es poguessin produir (hi ha molts més mitjans de comunicació dels que jo puc seguir), només dic que no vaig llegir ni escoltar cap comentari al respecte. El motiu de que no se’n parlés va ser la gran espifiada que va cometre el Madrid al incórrer en alineació indeguda.  

La primera notícia que vaig tenir va ser per una companya de treball el dia següent:

-T’has assabentat que ahir el Madrid va fer jugar un jugador que estava sancionat?

-Isco? –La veritat és que no en tenia ni idea i vaig dir el primer nom que en va venir al cap, ja que aquest jugador va ser expulsat el partit contra el Barça.

Ella tampoc ho sabia. Més tard em vaig assabentar de que el jugador era Cherysev, que l’any passat jugava amb el Vila-real i que el partit de semifinals de la Copa del Rei contra el Barça li van ensenyar una targeta groga, la tercera que li ensenyaven a la competició i que per tant significava un partit de suspensió.

A partir d’aquí tota mena d’especulacions. Jo mateix vaig dir que tractant-se del Madrid, segur que no li faran res... Però tal com va anar avançant el dia, tot feia indicar que sí, que finalment el Madrid pot ser eliminat de la competició amb el greuge econòmic que li pot comportar... Encara que es pot mirar per la part positiva: A Ramos no li caurà la copa i així no podrà ser trepitjada per les rodes de l’autobús.

Mentre els mitjans de comunicació tenien clar que hauria de sortir algun culpable (delegat de l’equip, secretari tècnic, etc.), des de l’equip blanc tiraven pilotes fora (possiblement mai ha estat tan ben emprat aquest terme)

Però com sempre es pot arrissa el rinxol (rizar el rizo en castellà), per la tarda convocava una roda de premsa el semidéu a jornada completa Florentino Pérez per a fer allò que solen fer tots els culpables: negar-ho tot. Ningú en té la culpa i, per tant, ningú ha d’assumir cap responsabilitat en el tema. És més, si se’ls sanciona excloent-los del campionat acudiran al Tribunal Administratiu de l’Esport (el màxim tribunal espanyol en temes esportius)

No obstant, ahir va ser entrevistat a la SER un expert en dret esportiu que va dir que el Madrid ho tenia molt malament: Al·legar que no ho sabien no és excusa, ja sabeu que un dels principis del dret diu que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment. I va afegir: Si finalment no se’l sanciona perquè s’accepta l’excusa de que no s’havia rebut cap notificació, podria crear un greu precedent, ja que llavors tots els clubs farien el mateix.  

Jo que com sabeu són un anti-madridista, m’ho passo molt bé. No sé vosaltres...

Si heu arribat fins aquí, llegiu l'article que el Periódico publica avui de Ramón Lobo. 

FRANCO I EL MADRIT…

Molts rius de tinta han corregut explicant les relacions entre el règim de Franco i el Real Madrid. Segurament, sense Franco (o el seu règim), el Madrid mai hauria estat l’equip de les 10 copes d’Europa i les 30 lligues (si fa o no fa, no me’n recordo de la xifra exacta) Di Stefano hauria jugat amb el Barça i la història hauria estat molt diferent.

Però tot això ja ho sabeu. El que vull explicar-vos és molt més actual, de fet va passar ahir.

Com suposo que sabeu, el Madrid va guanyar al Granada per 9 a 1, amb 5 gols d’aquell... del xuleta i prepotent, ja m’enteneu... Aquest resultat passarà a la història del club blanc tal com va passar aquella semifinal de la Copa de su Excelencia el Generalísimo on el Madrid va guanyar per 11 a 1al Barça i de la que els barcelonistes no ens avergonyim. Fins i tot traiem pit i el posem d’exemple de com actuava el règim a favor dels blancs. Però si els merengues tinguessin una mica de vergonya (que no la tenen), de la humiliació d’ahir en passarien de puntetes, sense fer soroll i aquell no en presumiria del repòquer que va marcar (el primer de la seva història)

I dic això, perquè avui, he comprat un diari esportiu aprofitant que tinc a mon fill per casa. La crònica sobre el partit del Madrit no pot ser més dura (o potser sí) De fet, es posa èmfasi al joc del Granà i, sobre tot, a l’equip que va alinear Abel Resino, aquell que va ser porter del Atlético de Madrid, amb només 3 titulars. Sembla ser que aquesta setmana tenen dos partits transcendent per a la seva supervivència a la Primera Divisió (ara mateix van penúltims) i, tal com va dir un des seus tècnics, no era moment d’arriscar i que lesionessin o expulsessin a algun dels seus jugadors titulars. De fet, només van cometre 9 faltes en tot el partit.

O sigui, ahir el Granada va sortir a perdre. Sabien que difícilment guanyarien al Bernabeu i van llançar la tovallola molt abans de que l’àrbitre xiulés el començament de l’encontre.

Amb aquests antecedents, era del tot lògic que el Madrid guanyés el partit i que les seves estrelles brillessin amb llum pròpia i com aquell que diu, sense despentinar-se.

El fet, ara sí, em va recordar a quan Franco sortia a pescar i li enganxaven unes grans tonyines per a fer-se la foto.  

Si fa o no fa, el mateix. 

EN QUÈ PENSAVA CRISTIANO?

www.risasinmas.com

Em va explicar ma mare que van ensenyar per la tele un saler i dos ous (de gallina, no sigueu malpensats) en referència al joc del Madrid. La solució al jeroglífic era fàcil: Sal con dos huevos(aquesta vegada sí, aquesta vegada es referia a ous humans)

De carència d’atributs masculins va acusar l’afició als jugadors del Madrid després del partit de dissabte contra el seu rival local, l’Atlético. I és que, com recordava aquest matí un aficionatmerengue, el primer xut a porta va ser al minut trenta i tants de la segona part...

Em vaig tenir prou en veure’n les repeticions i alguns comentaris per a fer-me una idea de com va anar el partit. També he de reconèixer que si el resultat hagués estat a favor dels blans, de resums, no n’hauria vist ni un.

I encara una cosa més. Temps enrere, m’hauria decantat cap a l’Atlético, de fet, fins i tot m’hi vaig pensar en fer-me aficionat matalasser quan Van Gaal va retornar al Barça. Però aquest any hauria volgut que haguessin perduts els dos equips. Un empat no em valia. Però dintre del mal, vaig donar com a bona la humiliació blanca. Sí, ho reconec, quan perd el Madrid, sovint, estic més content que quan guanya el Barça.

M’imagino que molts seguidors blancs posaran com excusa que el Madrid jugava sense els dos centrals titulars (Ramos i Pepe)... Vull recordar que quan van fitxar a Coentrao, deien d’ell que era un dels millors centrals del món i de Varane, l’any passat en parlaven meravelles, sobre tot després d’anular un cop a Messi: és un central del segle XXI –vaig sentir dir-.

Però dissabte, començant per Casillas i acabant per Cristiano, el cert és que tot l’equip va jugar malament. Ho va reconèixer el propi Ancellotti: És el pitjor partit que hem jugat des de que jo estic aquí –va dir-.  

Com a curiositat he de dir que a l’Atlético no li va caler jugar com l’Atlético. És a dir, no li va caler donar puntades de peu ni empentes ni usar totes les magarrufes que van utilitzar als dos partits de l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Barça, només per posar dos exemples recents. En canvi, al Madrid, si que li vaig veure emprar en ocasions la violència contra els jugadors del’Atlético que van ser els dominadors absoluts del partit. La diferència de joc del Madrid i el Barçacontra l’Atlético, va ser con la nit i el dia. El Barça si que va comportar-se com ho havia de fer. Igual és perquè, al final, Luis Enrique ha aconseguit inculcar-los la seva filosofia...  

I per acabar-ho d’adobar, diumenge el Barça va i guanya. No va fallar com el dia de la Real Societat. Segons la secció esportiva de Yahoo i TV3, ahir, el Barça va jugar el millor partit de la temporada. Està clar que l’Athlético no és el de temporades passades, però fer 5 gols fora de casa és una fita que no es doni cada jornada.

Per cert, una jornada més, Messi va tornar a demostrar que segueix sent el millor del món. A la jugada del darrer gol demostra una habilitat que pocs tenen (per no dir ningú) I, a sobre, va tornar a marcar (1, 2? És igual)... Si no fos pels gols que Cristiano ha fet de penal, Messi ja l’hauria passat davant a la classificació de golejadors. Intueixo que la lluita pel Pitxitxi d’aquí al final serà molt interessant.

Però mentre, sembla que dissabte Cristiano estava més pendent de la celebració del seu aniversari que no de posar la pilota dintre de la barraca. Les seves fites eren la Pilota d’Or i el Mundial de Clubs i una vegada assolides, vacances... Encara que siguin d’hivern.  

I jo que em pensava que des de que se'n havia anat Guti les festes blanques havien baixat de nivell...  

EL TITULAR DEL DIA 7-12-2014

El titular és del Mundo Deportivo i diu així:

Homenatge de Cristinao Ronaldo a Mireia Belmonte. 

Avui la premsa esportiva catalana s'ha fet ressò de la piscina que va fer ahir el jugador portuguès. L'àrbitre del partit, que sembla que baix del seu polo portava una samarreta del Madrid, no va dubtar en xiular penal. Un més al compte positiu del club blanc.
L'encarregat de xutar-lo va ser el propi Cristiano i el va transformar en gol, desencallant així un partit que tenia molt costa amunt.

Les opinions a Internet.

CLASSIFICACIÓ PENALS TEMPORADA 2014-2015

1r- Real Madrid..................7 penals a favor.
10è. Barça......................... 1 penal a favor.

Font. Diari As. 

D’AQUÍ I D’ALLÍ

Manipulació a Real Madrid TV.

Ahir vaig llegir que Real Madrid TV ha elaborat una classificació del màxim golejador històric de la Lliga a partir del percentatge de gols per partir. Aquesta classificació sui generis, està encapçalada, com no, per un jugador del Madrid: Cristiano Ronaldo. El segon és Zarra i el tercer Messi.

Això evidencia que als madridistes no els ha agradat gens que sigui un jugador del Barça qui lideri aquesta classificació (purament honorífica)

Si mireu les estadístiques de la Lliga, veureu que el Madrid domina quasi totes les classificacions: rècord de punts en una temporada (ex aequo amb el Barça), rècord de gols en una temporada, rècord històric de partits guanyats i gols macats... I la que més compta: els títols de lliga. Tot i això, sembla que encara en volen més...

Mireu, aquesta manera de fer la classificació és tant surrealista com si es donés guanyador d’un partit a l’equip que més vegades ha xutat a porteria o al que més possessió de pilota hagués tingut durant el partit. El que val és el nombre de gols marcats, la resta és simplement, una fal·làcia.  

Però vull aportar un argument nou en favor de Messi. El jugador argentí va començar a jugar amb el primer equip de molt jove. Crec recordar que tenia 17 anys. Per tant, és normal que l’explosió com a futbolista li arribés amb el temps. En canvi quan el Madrid va fitxar a Cristiano, ja era un jugador consagrat que havia destacat com a golejador amb el Manchester United, per això el Madrid va pagar la milionada que va pagar.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/esports/real-madrid-afirma-que-maxim-golejador-lliga-cristiano-ronaldo-3718084

http://www.sport.es/es/noticias/barca/messi-sigue-siendo-mejor-que-cr7-3721422

Per cert, segurament la classificació de penals a favor també l'encapçala el Madrid. 

La banda dels Romanones.

M’he pres la llibertat d’anomenar banda al grup que formaven capellans i seglars a Granada i que van adoptar el nom de Romanones pel seu cap: el pare Román.

Una banda és un grup d’individus (difícilment se’ls pot qualificar d’una altra manera) amb finalitats delictives. I, no és delicte abusar sexualment d’infants? Ho és, i un dels més grossos. O dit en termes eclesiàstics, pecat mortal.  

Del que s’ha explicat d’aquesta trama, he arribat a una conclusió (potser equivocada): tret del pare Román, la resta de capellans i seglars que conformen la banda, no haurien patit també abusos per part del mateix cap? Després, atrets pel desig sexual que els suposaven les relacions homosexuals i l’adoctrinament que els hi infligia el pare Roman, els hauria fet encaminar cap de la carrera sacerdotal com una via per a continuar practicant la mateixa degeneració.  

O sigui, cap i adeptes (sembla ser que tenia estructura de secta) ja havien mantingut relacions consentides des de fa molts d’anys.

Precisament, els que fins ara ho han denunciat, van ser nens a qui no els va atreure la sexualitat que allí es practicava i que, al cap dels anys, se’n han adonat de l’atrocitat que suposaven els actes realitzats.

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 2

Noms propis. El primer de tots, Florentino Pérez el totpoderós i prepotent president del Real Madrid. Un personatge que et cau bé a primer cop de vista, però després te’n adones de què és un megalòman.

Ahir es va saber que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, atenent una denúncia d’Ecologistes en Acció va parar la remodelació de l’estadi Santiago Bernabeu. El Madrid, una vegada més, va obtenir els diners a través de les plusvàlues del terrenys públics que, prèviament, havia permutat. Vull recordar que ja fa uns anys també es va vendre la ciutat esportiva per aconseguir els diners necessaris per a eixugar l’enorme deute que acumula al llarg dels anys. D’aquesta manera tots sabien fer negocis.

I jo què em pensava que l'època dels pilotassos ja havia passat! A, no, què al futbol mengen a part, ja no me'n recordava! 

A les Terres de l’Ebre el patim en primera persona. Florentino Pérez és el màxim accionista de l’empresa adjudicatària de les obres del Projecte Castor que vacausar els terratrèmols la passada tardor. I, a sobre, per abandonar el projecte, encara vol que se’l indemnitzi. Quin pájaro!     

El segon és un altre president, el de les Espanyes, Mariano Rajoy. Abans de marxar de vacances, ahir va donar una roda de premsa (sembla ser que sense televisor de plasma pel mig) on es va dedicar a lloar els encerts del seu govern. Es clar que per ell tot són encerts. És també d’aquelles persones tan prepotents que es pensen que tot el que fan o fan bé (i és cert: ho fan bé per als seus) i tot el que fan els altres ho fan malament (la qual cosa també és certa: perquè van en contra dels interessos dels capitalistes)

Pedro Sánchez, el Secretari General del PSOE, li va dir que havia de trepitjar més el carrer. El tema no és si trepitja o no el carrer i si parla o no amb la gent. És tema és que la seva realitat és una altra. Segur que ni ell ni la seva família han passat mai gana. Que mai han tingut a tots els membres a l’atur (de fet no crec que n’hagin tingut ni un) Que mai han patit per arribar a final de més i que sempre s’han pogut comprar allò que han desitjat. Ells saben perfectament que no tots pertanyen a la classe acomodada, però ja els hi va bé. I mentre hi hagi gent estúpida que els voti, millor que millor.

Per cert, a preguntes de la premsa, sobre la consulta catalana va dir el que ja tots sabem i quan sé li va preguntar sobre el macroprocés de la Gürtel i de que sé seuran al banc dels acusat 3 tresorers del partit, es va empipar i va respondre en evasives.

Sempre s’ha dit que l’estereotip de gallec és de dretes. Rajoy, a part de ser de dretes és, amb tota seguretat el pitjor president del govern d’Espanya. I jo que pensava que Aznar era insuperable. Bé, tampoc discutiré si tu penses que el pitjor ha estat Aznar i després Rajoy.

Diego López. Avui, encara porter del Madrid, però tot indica que li queden poques hores per a deixar de ser-ho. Massa poc! Com que no sóc blanc, imagino que a molts els deu de fer il·lusió jugar amb els merengues de la capital. A mi no me’n faria cap, evidentment. Mourinho va fitxar a Diego López per fer la punyeta a Iker Casillas, al qui veia massa amic dels blaugranes. El va fer titular i López es devia de pensar que era el nomber one. Pitjor per ell. Després va venir l’Ancelotti i va continuar amb la mateixa dinàmica: López titular i Casillas a veure-les vindre. I López va creure que ja havia d’estar molt a prop de l’especial one (o sigui Mourinho)

Només fa unes setmanes i després del mal Campionat del Món que va fer Casillas amb Espanya, tenia un peu i mig fora del club blanc, però ves per on, s’han girat les tornes i ara és López el que està a punt de fer les maletes. Està clar que l’afició, però també la directiva, han pogut més que l’entrenador. L’empipada de López és grossa i ja ha avisat que si se’n va vol cobrar tot el que li resta de contracte que són 2 anys més.

Si xalo quan passen aquestes coses. Però segueixo dient que me’n alegro per López. Però que és pensava?     

TOT LLIGAT

Quan veus assemblees de compromissaris com la que fa ver ahir el Reial Madrid, te’n adones que Florentino ho té tot lligat i ben lligat i l’oposició (si la hi ha) no té la força suficient per poder inquietar-lo.

Sembla ser que al Reial Madrid els hi és ben bé igual si guanyen títols o no. Amb un fitxatge espectacular per temporada que generi la dosi necessària d’il·lusió, Florentino en té més que suficient.

Evidentment no faré un anàlisi exhaustiu sobre com va anar l’assemblea, però si que us comentaré aquells aspectes possiblement més mediàtics.

Com no podia ser d’una altra manera, el president blanc va tornar a parlar de la décima. Porten un bon grapat d’anys fent-t’ho i segur que un any l’encertaran. Possiblement aquesta situació creï una dosi innecessària de pressió, però ja s’ho faran...

Sobre Gareth Bale (que vale més de 100 milions d’euros) va dir que marcarà un cicle al club... Quantes vegades s’haurà dit el mateix de jugadors que ja no estan al Madrid com per exemple Özil o Kakà?

Finalment em va sobtar que d’Ancelotti  digués que era l’entrenador ideal per a portar endavant el projecte del club, mentre que a Mouriho el qualificava  com el millor entrenador del món. Però ja sé sap que d’special one només n’hi pot haver un i s’hi n’hi haguessin més, s’haurien d’anar eliminant com a la pel·lícula dels Immortals.  

Des de fora opino que a Florentino ja fa anys que sé li veu el llautó, però torno al que deia al principi: de moment no té oposició.

Potser els diners no se’ls hi acabaran, al menys, mentre hi hagin entitats bancàries que estiguin disposades a col·laborar a que els capricis del magnat de la construcció es facin realitat, però el crèdit personal, a manca de resultats (sobre tot la décima), pot acabar-se esgotant.

Vull recordar que una vegada ja haver de marxar per la porta del darrere...

L’ESPERPENT DE MOURINHO

Diumenge quan vaig anar a comprar el diari al quiosc habitual, em vaig trobat amb Josep Lluís Tarrazona, el que va ser president del CF Amposta fins fa ben poc. Els dos ens mostràvem contents per la victòria del Atlético de Madrid en front al Real Madrid, millor dit, estàvem contents per la derrota dels blancs, per a que donar-hi més voltes.

Li vaig dia a Tarrazona que l’expulsió de Mourinho havia estat un mal final per a l’entrenador portuguès. Com a persona entesa en futbol (més que jo, segur) em va dir que l’expulsió l’havia provocat ell mateix per a desinhibir-se de l’acte d’entrega de trofeus. I segur que va ser així.

Mireu, si el Madrid guanyava, tal i com estaven anant les coses darrerament, segur que els mateixos jugadors l’haurien deixar de banda a l’hora de celebrar el triomf amb la seva afició. I la mateixa afició, aquella que l’ha esta recolzant fins no fa gaire, segur que l’hauria xiulat majoritàriament.

I si es perdia... Ah! Si es perdia, molt pitjor. La xiulada hauria estat d’aquelles que fa època. El Santiago Bernabeu xiulant i escridassant a aquell que presumeix de ser el millor entrenador del món. D’aquell que va arribar al Madrid per a guanyar-ho tot i desbancar al Barça. D’aquell que va tenir tres oportunitats per a ficar la décima a les vitrines del club i ha marxat amb una copa del Rei y una lliga i gràcies. Hauria estar un mal colofó per a un personatge esperpèntic amb un dels egos més pujats del món del futbol.

Durant els darrers dies, mentre es parlava de Mourinho i la més que segura marxa del Madrid cap a un altre club (Inter o Chelsea), s’han recordat molts dels seus moments gloriosos. Però entre tot el que s’ha dit, em quedo amb una idea: Va fitxar pel Madrid per acabar amb el Barça i el que ha fer ha estat acabar amb el Madrid. No sé qui la va dir, però em sembla genial.

No obstant, m’agradaria acabar amb el que avui apunta l’Ernest Folch al Periódico. Al seu article Gràcies per tot, Florentino, hi destaca una frase: Els focus se centraran en “Mou”, però el gran culpable d’aquest colossal naufragi és el president.    

EL MADRI

Altres vegades, quan arribem per aquestes dates, a manca de notícies polítiques, us he parlat del Barça. Però aquest any, i sense que serveixi de precedent, us parlaré del Real Madrid, l’equip de la capital d’Espanya i, també, el favorit del govern de la nació.

Us seré sincer. Si el Madrid anés per davant del Barça, no em vendria de gust parlar-ne, però com la situació és ben diferent, deixeu-me que m’esplaï una mica.

Ara mateix, el Madrid està allà on tots els culers voldríem que estigués sempre: a més de 10 puts del Barça, concretament a 16. O el que és el mateix, perdent el Barça 5 partits d’aquí al que resta de lliga, encara acabaria 1 punt per davant. És cert que al mig tenim al Atlético (quina temporada que esta fent!), però 9 punts també són molts i cal comptar que el dia que juguin a casa contra el Madrid, perdran.

Com aficionat al Barça, sempre he dit que m’agrada quasi tant que guanyi el meu equip com que perdi el Madrid. Desgraciadament no sempre he pogut gaudir d’aquest plaer. Per això, durant els anys que va estar Guardiola al Barça (tret de l’any passat), vaig gaudir com un camell, sobre tot amb aquell 2-6 de fa uns anys. Per a mi, aquell resultat va significar el sisè títol de la temporada.

Però aquest any el Madrid està pitjor que mai o al menys, des de que jo recordo. Amb el millor entrenador del món (Mourinho) i amb el millor jugador del món (Cristiano Ronaldo), a part d’altres estrelles del firmament futbolístic com Modric, Benzema, Higuain, Marcelo, Carvalho, Pepe, özil, di Maria, Coentraom etc., el Madrid té un equip que desitjarien, segurament, els millors clubs (menys el Barça, es clar), però que, a l’hora de la veritat no estan rendint com d’ells cabria esperar.

Des de la Central Lechera (ja sabeu, la premsa afí al Real Madrid), l’any passat, quan el Madrid va guanyar la Lliga, ja parlaven de canvi de cicle. De què? Perquè jo, al Barça d’aquest any el veig millor que mai.

Diuen el que entenen de futbol que la crisi del Madrid es deu a motius psicològics, no futbolístics. Potser si, però està clar que a l’hora de buscar un culpable s’ha d’apuntar directament al seu president. Florentino ha estat, des de sempre, massa condescendent amb l’entrenador millor del món (ho diu ell, no jo; per a mi fins i tot Roura és millor) Mourinho, amb el beneplàcit del seu president ha anat apartant del seu camí a tots aquells que li destorbaven i que, sovint, entenien de futbol molt més que ell, com Valdano, Zidane i companyia. Florentino li demanava títols i, sobre tot, quedar per davant del Barça. Fa dos anys, mentre el Barça ho guanyava quasi que tot, el Madrid s’havia de conformar amb la Copa del Rei (la que li va caure a Ramos de les mans, recordeu) que la van gaudir com si fos la interplanetària. L’any passat, amb un Barça que no va fer una bona temporada, van guanyar la Lliga i van menysprear la Copa del Rei que va guanyar el Barça a part de la Intercontinental i d’altres tornejos menors.

Diuen el que entenen de futbol que Mourinho pretén provocar el seu cessament. La darrera mesura de força amb els socis i aficionats del Madrid va ser deixar a Iker Casillas a la banqueta durant el darrer partit de lliga, fent-lo així (aparentment) responsable de les darreres derrotes patides.

Mourinho és un megalòman que té una sèrie de frustracions cròniques. Segur que un dia, la seva manera de ser, serà tema d’estudi a les facultats de psiquiatria.

Però al Real Madrid hi ha moltes més frustracions. Mourinho és va d’haver de trobar pel camí amb Guardiola igual que Cristiano Ronaldo ho va haver de fer amb Messi i el Real Madrid de Florentino (durant la primera etapa de president va haver de sortir per la porta del darrere i ara ja ho veurem) amb el millor Barça de la història.
El gran problema del Madrid és que no té un model de futbol. Ara mateix, la política esportiva el Barça i del Madrid és antagònica. Mentre que el Madrid ho basa tot en la cartera, el Barça o fa en la cantera. Només una lletra de diferència, però el matís és molt més gran.  

L’any passat potser ens van vèncer, però no van convèncer ningú.

Que tot segueixi així molts anys amics barcelonistes!!     

LA QUINTA DEL BUITRE

Vull sortir al pas de les declaracions que va fer Iker Casillas, capità del Real Madrid ara fa uns dies. Casillas menyspreava el Barça amb l’argument que no han de presumir de jugar amb 11 jugadors de la pedrera quan només fa uns anys jugava amb 11 estrangers.

Vull recordar que a Casillas, juntament amb Xavi, el van concedir el premi Príncep d’Astúries de l’esport pels valors que representen tots dos jugadors. Per tant, a una persona que ha estat tradicionalment prudent, sembla mentida que hagi pogut pixar fora del test com ha fet ara.

En el cas del Real Madrid podria aplicar-se aquella dita de qualsevol temps passat va ser millor.

Potser Iker Casillas sigui relativament jove, però se’n hauria de recordar de l’anomenada Quinta del Buitre, que va donar nom a una sèrie de bons jugadors que, allà pels anys 80 van guanyar 5 lligues seguides (si la memòria no em falla) Imagino que noms com el de Buitragueño (de qui es va agafar el nom), Chendo, Sanchís, Michel, Martín Vázquez, etc. us sonaran a quasi tots.

Aquesta quinta va agafar el relleu del Barça després de 3 anys d’èxits amb Terry Benables com entrenador. Va ser una època on el Barça mirava amb enveja la pedrera del Madrid. I als qui no pensen així, els recordaré que per aquella època, de la Masia va sortir un jove jugador d’origen magrebí que responia al nom de Nayim. Va ser la gran promesa blaugrana de principis dels anys 90 i a la seva generació sé la va batejar com la Quinta del Moro. Nayim no va arribar a triomfar mai al Barça i se’l recorda, sobre tot, pel gol que li va donar al Saragossa una Recopa d’Europa.

Anys després va arribar una altra quinta, la del Pelat. De la pedrera del Barça va sortir un hàbil migcampista d’origen càntabre: Ivan de la Peña. Un altre cop el barcelonisme va dipositar en ell les esperances de trencar els anys victoriosos del Madrid. El seu joc tampoc va collar al Barça i Cruyff el va acabar enviant al ostracisme.

El Barça va haver d’esperar l’arribada de Xavi primer, de Puyol més tard i després tota la resta de grans futbolistes que ha donat la Masia, per a poder tenir l’hegemonia del futbol espanyol i europeu. No obstant, el fruits en forma de resultats no van ser immediats i encara vàrem tenir que esperar uns anys abans d’aconseguir-los. Primer amb Van Gaal i més tard amb Rijkaard (tots dos holandesos) van començar una sèrie d’etapes d’èxit guanyant diverses lligues espanyoles i la segona Copa d’Europa. Posteriorment arribaria el súmmum amb l’arribada de Guardiola i l’esclat definitiu de la pedrera.

Mentre el Barça camina per bon pas pel camí de la sostenibilitat, el Madrid ha fet com els cranc: recula i segueix el camí de la malversació i és mou seguint els capritxos dels seu president... I aquest sistema no sempre els hi ha sortit bé. Només cal recordar els casos de Kaka, Benzema, di Maria, etc. que van arribar precedits per la seva fama, però que no han acabat rendint els que d’ells s’esperava i si no el venen és degut a les altes fitxes que cobren i que cap altre club estaria disposat a pagar. 

Per cert, em deixeu que li tiri una floreta a Casillas? BOCAMOLL!! 

Si no heu vist mai el gol de Nayim que va donar la Recopa al R. Zaragoza l'any 95, mireu l'enllaç, val la pena:    http://www.youtube.com/watch?v=Tp8SjQjqEEA