Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris microrelats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris microrelats. Mostrar tots els missatges
dimecres, 1 d’agost del 2018
dilluns, 30 de juliol del 2018
diumenge, 29 de juliol del 2018
dissabte, 28 de juliol del 2018
QUART MICORRELAT: LA PRIMERA TRINCHERA
divendres, 27 de juliol del 2018
dimecres, 4 de gener del 2017
CAMP DE REFUGIATS DE REPUBLICANS ESPANYOLS L'ANY 1939
https://ca.wikipedia.org/wiki/Camp_d'Argelers
Un dels soldats republicans que s'hi va estar va ser mon tio Leonardo Martí que me va explicar una història amb la que vaig participar a un concurs de microrelats que va organitzar la Cadena Ser amb motiu del 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola. Espero que us agradi:
http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/07/el-tercer-encuentro.html
Entre aquells refugiats espanyols i els del segle XXI, apenes hi ha diferència.
dimecres, 28 de maig del 2014
EL PREU JUST
Cóm pagar el preu just?
No us ha passat mai que algú os ha fet
algun servei i no ha volgut cobrar?
-Què et dec?
-Res.
-Alguna cosa m’has de cobrar...
-Dóna’m la voluntat...
I aquí arriba el problema... Quan sé
li ha de donar per a que es consideri ben pagat i, a la vegada, no donar-li
diners de més?
SOLUCIÓ:
S’agafa un manoll de bitllets, com més
petits millor... De 5 o 10 €.
Li vas donant d’un en un mentre li mires
la cara...
Quan ell es consideri ben pagat, inconscientment,
li canviarà la cara i li podrà apreciar un lleu somriure. En aquest moment,
li retires el darrer bitllet.
Li hauràs donat exactament el que ell
s’esperava. El preu just!
dimarts, 27 de maig del 2014
MAL PAGAT
Quan els que ja tenim una edat expliquem
que abans, es cobrava cada divendres i que et donaven un sobre amb els
diners dintre, sembla que estem parlant de la prehistòria.
I és que amb la implantació d’Internet,
coses com aquests es van veure superades en poc temps. Ara pots canviar
diners d’un compte a un altre sense haver-te de moure’t de casa, simplement
accedint als teus comptes bancaris i fent les transaccions corresponents.
Els fets es remunten a la Veneçuela de
principis dels anys 70. Fins allí havia emigrat un gallec per a dirigir
un obra promoguda pel govern. Cada divendres, en acabar la jornada de treball,
tots els treballadors de la plantilla es dirigien cap a la cabana del cap
de l’obra per a cobrar. Allí se’ls hi lliurava el sobre sense més problemes.
Però hi havia un operari, dels millors a l’hora de treballar, que cada
setmana havia de queixar-se de que cobrava poc. I cada setmana el cap de
l’obra l’havia de donar tot tipus d’explicacions...
Finalment, el cap de l’obra va dissenyar
una estratègia per mirar d’aturar-ho.
Efectivament, quan va arribar divendres
i li va donar en ma el sobre amb els sou setmanal, aquell treballador,
tot obrint-lo i recomptant els diners que hi havia a l’interior, com tenia
per costum, es va queixar de que sé li pagava poc.
Llavors el cap de l’obra li va demanar
el sobre i va recomptar els diners que hi havia, retirant-ne uns quants...
-Efectivament, la quantitat no és
correcta, t’havia donat diners de més...
I llavors va procedir a retirar uns pocs
bitllets...
Va ser la darrera vegada que es va queixar.
dilluns, 26 de maig del 2014
EL CONTROL
Joan estava reclinat sobre el seu cotxe
esperant l’arribada dels seus amics.
De sobte, una dotació de la Guardia Civil
comandada per un sergent es van disposar a muntar un control davant els
ulls expectants i atònits de Joan.
Una vegada va estar muntat, el sergent
li va preguntar a un guàrdia.
-I aquest què fa aquí?
-No ho sé sergent...
-Identifica’l!
divendres, 23 de maig del 2014
SENSE MARXA ENRERE
Devia de ser l’any 1984 o, com a molt,
principis del 85. La cinquena marxa s’anava introduint gradualment als
cotxes de gama baixa. En algunes marques, la marxa enrere també havia patit
modificacions. Per a posar-la, una vegada col·locada la ma sobre la maneta
del canvi de marxes, amb els dits índex i mig, calia pujar un dispositiu
abans de moure-la, sinó recordo malament, cap a l’esquerra i al davant.
Estanislau Morera (nom fictici) es va
comprar un Peugeot 205. Va anar a posar la marxa enrere i no va poder fer-ho.
Va arribar a la conclusió de que el cotxe no tenia marxa enrere.
dilluns, 19 de maig del 2014
L’ERA
Un pare i el seu fill es trobaven davant
la finca agrària que havia estat propietat de la família durant diverses
generacions i que havia anat passat de pares a fills.
-Fill meu, sobre tot, quan jo em mori,
que aquesta finca no s’acabi convertint en era...
-Tranquil pare, que això no passarà
mai.
Van passar els anys, el pare va morir
i el fill es va convertir en pare. Un dia, en passar tots dos per davant
de la finca, es van parar un instant i el pare li va dir al fill:
-Veus fill meu, aquesta finca era
de la nostra família...
diumenge, 16 de febrer del 2014
AMB ELS ULLS D’UN XIQUET
Joan mirava amb perplexitat com el seu
tiet Leonardo posava una mica d’aigua a una bomba d'aigua que ni havia a la quadra on estava el cavall. Acte seguit li donava a la manovella i, com per art de màgia, l'aigua començava a brollar sense parar.
Finalment, la recollia en un poal i donava de beure al cavall.
diumenge, 4 d’agost del 2013
NO GRINYOLA, MIOLA
Era una
calorosa tarda pels voltants de Sant Joan; el tio Joaquín Royo, el
carter del poble, es disposava a repartir la correspondència diària. Amb un
manoll de cartes en una ma, amb l’altra dominava la bicicleta a la perfecció,
fruit de la experiència que donen els anys de professió. Només sortir de casa,
el tio Joaquín havia escoltat un grinyol curt, però prou perceptible com
per a preocupar-se’n. Immediatament, examinà la bicicleta per assegurar-se que
tot anava bé; en principi semblava que sí. Uns moments més tard però, tornà a
escoltar el grinyol; i nova comprovació sense que hi detectés cap avaria. I
així durant tot el trajecte fins arribar a casa nostra.
Ma mare
estava al carrer trinxant les bajoques i pelant les patates que faria per a
sopar. Després d’intercanviar salutacions, el tio Joaquín va posar un
peu al terra i li va allargar una carta que, mentre li donava, la va prémer de
manera inconscient i immediatament, sé la va sentir grinyolar. Finalment havia
trobat l’origen de la seva preocupació més immediata.
Davant de
la curiositat, ma mare va obrir la carta i al seu interior havia una targeta
postal amb un gatet que, en prémer-li la panxa, miolava.
diumenge, 28 de juliol del 2013
EL MISTERI DE LA NEVERA
A la nevera de casa, com a totes les
neveres de les cases, les botelles d’aigua convivien amb les llaunes de
refresc, la fruita, els ous, la verdura, la carn, els iogurts, la llet,
el peix i no sé quantes coses més...I malgrat ser de procedència tan diversa, sempre han conviscut en bona harmonia.
De tant en tant, les botelles d'aigua anaven desapareixent de la nevera de forma misteriosa. Sense explicació possible. La resta de productes es mostraven preocupats pensant què, tal vegada, els proper en desaparèixer podrien ser ells mateixos. Però, sobre tot a l'estiu, eren les botelles d'aigua les que primer faltaven de la nevera.
Però com no hi ha un misteri sense dos, també de forma misteriosa, tornaven al seu lloc. Potser o eren les mateixes, però ningú ho diria.
Però com no hi ha un misteri sense dos, també de forma misteriosa, tornaven al seu lloc. Potser o eren les mateixes, però ningú ho diria.
diumenge, 6 de gener del 2013
L’IVA DELS CONILLS
La introducció de l’IVA va comportar algun
malentès:
-Quin és el tipus d’IVA per a una granja de conills?
-El reduït
del 6%.
-El meu assessor m’ha dit que el 4%.
-El 4%
es tracta de la compensació per als qui estan acollits al Règim Especial de
l’Agricultura; però en aquest cas vostè no els hi pot donar pinso.
-L’assessor m’ha dit que encara que els hi doni pinso,
puc acollir-me al règim especial.
-Això no
és així...
-Segur que no? El meu assessor és tot un expert... Ha
escrit un llibre sobre l’IVA.
-Cóm es
titula?
-No ho sé...
-Sap
aquell jugador de golf que no donava a la piloteta ni per casualitat i que
també va escriure un llibre?
-No.
-El va
titular “El golf i la mare que el va parir”.
dilluns, 31 de desembre del 2012
ANTIROBATORI ENGINYÓS (microrelat)
Quan vaig entrar al xalet del meu bon amic
Joaquim, per uns moments em vaig quedar parat sense poder reaccionar abans de
comprendre el que tenia davant meu:
Maria: quantes vegades t’he de dir que avisis al tècnic
per a que vingui a reparar la nevera?
Una senzilla nota escrita a ma en un paperet
de color rosa clar i enganxada a la nevera recent comprada amb un imant en forma
de paella valenciana, pot arribar a ser ser un antirobatori perfecte.
Quin lladre robaria una nevera avariada?
dimarts, 25 de desembre del 2012
DOS “MERCEDES” (microrelat)
Guillermo, de ben d’hora (als anys 80 Guardiola encara no havia pronunciat la seva cèlebre frase –de fet, ningú coneixia Guardiola-) va sortir d’Amposta amb un “Mercedes” per estrenar direcció a València.
Treballava a Tallers Porres, el concessionari
oficial de la Mercedes, però pràcticament només s’hi venien furgonetes.
Quan un client estava disposat a comprar un turisme, feies mans i mànegues
per a poder-lo complaure.
Aquella vegada el client volia el seu
Mercedes d’un altre color, així que va caler buscar-lo fins trobar-ne
un del mateix model a València.
Aquell dia es va posar el seu millor vestit i fins i tot corbata, ja que calia anar en consonància amb el cotxe.
A mig camí, més o menys a l’alçada de Castelló, va parar a esmorzar a un restaurant de carretera. Després, va reemprendre el camí cap a la seva destinació. En arribar a València van intercanviar cotxes i documentació i Guillermo va iniciar el viatge de retorn cap a Amposta.
Es va fer hora de dinar i com que pel matí havia esmorzat bé, va decidir parar-se al mateix restaurant. El propietaris, en veure’l arribar amb un altre “Mercedes” es van pensar que es tractava de tot un home de negocis i el van tractar amb molta cortesia.
Guillermo va agrair el tracte rebut.
diumenge, 9 de desembre del 2012
LA MOTO (microrelat)
Rum, rum, rum... Clemente (nom fictici,
ja que desconec el seu nom real) “circulava” amb la seva moto pel Centre
d’Instrucció de Marineria (CIM) de Cartagena. Només hi havia un problema:
la seva moto era fictícia o sigui, no tenia cap moto.
Abans de donar-lo “inútil” per demència,
li van fer tota mena de proves: psiquiatre, psicòleg, sexòleg, grafòleg...
(potser m’he passat una mica...) Finalment, hi va haver veredicte per
part del tribunal metge: el van declarar “inútil”!
Amb la corresponent “blanca” (així és coneixia quan se’t deslliurava de totes les obligacions amb els militars), Clemente va tornar a agafar la seva moto (rum, rum, rum...), va creuar el patí d’armes i va sortir per la porta principal de la caserna militar.
En arribar al carrer, Clemente va aturar la moto, va fer el gest de plantar el cavallet i es va adreçar als mariners que hi havia de guàrdia a la porta:
“Aquí us deixo la moto per si algú la vol ver servir. A mi m’ha estat de molta utilitat”
diumenge, 25 de novembre del 2012
UN “REPITO” DE LLAGOSTA (microrelat)
Alexandra i s’ha filla Rosa van anar a dinar a un conegut restaurant de la Ràpita per a commemorar el dia de la mare. La resta de membres de la família s’hi van excusar.
Quan Alexandra va veure la carta, es
va ruboritzar. Malgrat ser un dels millors restaurants de la localitat,
no s’imaginava que els plats fossin tan cars. Per això li va demanar a
sa filla moderació a l’hora de demanar.
Als entrants hi havia un plat de “llagosta
freda” a 700 pessetes els 100 grams. Alexandra va pensar que, entre els
que podia triar era el més barat i li va demanar a Rosa que ella també
escollís el mateix.
Entre els primers plants hi havia “caldereta de llagosta” (al mateix preu 700 pessetes els 100 grams) i Alexandra va decidir demanar-ne. Rosa li va dir que per ella ja n’hi havia prou de llagosta i va optar per un llenguado de 1.000 pessetes (en teoria més car que la llagosta)
Quan el cambrer li va portar el compte, Alexandra per poc es desmaia. No havia caigut que la llagosta pesaria més de 100 grams i que, per tant, calia multiplicar les 700 pessetes per cada 100 gams o fracció que pesés el bitxo.
“Menys mal que només hem segut dues, que si arriba a venir tota la família ens tenim que quedar a fregar els plats” –va pensar l’Alexandra.
dimarts, 20 de novembre del 2012
UNA REVOLUCIÓ POC REVOLUCIONARIA (microrelat)
20 de novembre de 1973 (20-N) Una de els dates senyalades al calendari franquista.
Per aquell temps estava internat al col·legi
Sant Jordi de Tarragona (avui Residència Sant Jordi) i qualsevol excusa
era bona per a deslliurar-nos de l’estudi obligatori que teníem des de
les 7 a les 9 i ¼ de la tarda/nit.
Aquell dia ens havien anunciat un acte
a la Jefatura Provincial del Movimiento (avui Jefatura Provincial de Tráfico),
pràcticament a la mateixa hora i hi podíem assistir de forma voluntària.
Abans d’anar-hi ja sabíem que ens pegarien un “rollo”, però, com he
dit abans, qualsevol excusa era bona per a saltar-nos l’estudi.
Acabat els parlaments, van començar els crits de rigor: “¡Viva España!”, “¡Viva Franco!”, “Viva José Antonio!”... De sobte va retronar a tota la sala d’actes: “¡Viva la revolución pendiente!”.
En aquell moment ens pensaven que entrarien els “grisos” (la Policia Nacional de l’època) i ens començarien a donar cops de porra a tots els presents. Però, inesperadament (al menys per a mi), la multitud va exclamar: ¡Viva!
Llavors me’n vaig adonar que era un crit “seu”. La sensació d’alleugeriment em va envair per uns instants...
(Sembla ser que després de l’aixecament militar del 18-J i la “revolució” feixista que va significar la guerra Civil Espanyola, els dirigents del règim encara somiaven en tornar a fer una revolució, segurament per fer perdurar el seu poder fins i tot després de la mort del dictador)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)