L’ESQUERRA S’ESTANCA

Després del moviment del 15-M (de 2011) una pregunta estava a l’aire: Beneficiarà o perjudicarà al PSOE? De respostes n’hi van haver per a tots els gustos, però me quedo amb una: a la curta el perjudicarà, però a la llarga el PSOE sé reforçarà.

Aquest any se compliran 7 anys des d’aquell 15-M. 7 anys poden semblen pocs, però en política són molts. Són quasi dues legislatures (sempre que s’esgotin) i el PSOE  a Espanya i el PSC a Catalunya sembla que no acaben d’aixecar el cap.

Durant aquests anys dintre del panorama polític espanyol la veritat és que han canviat moltes coses. El PSOE va ser per pèls el partit més votat de l’esquerra quan abans era l’hegemònic sense cap tipus de discussió possible. Una nova força política sorgida precisament del moviment del 15-M va tenir una forta embranzida que fins i tot va estar a punt de quedar segona a les darreres eleccions generals pel darrere del PP. Durant la campanya alguns sondejos d’opinió li atorgaven aquest segon lloc. Però darrerament s’està desinflant tant que el seu fundador Pablo Iglesias està pensant en canviar-li el nom. Li suggereixo un: Casi Podemos!    

En canvi el PSOE sembla molt més preocupat per aguantar aquest segon lloc que ser una alternativa real al PP de Mariano Rajoy. Des del meu punt de vista me sembla del tot inaudit, però és el que aparenta. Mireu que us dic: si algú no li poso remei, no m’estranyaria que quan se tornin a convocar eleccions el PSOE quedés tercer per darrere del PP i C’s (és igual l’ordre)

Han tingut anys per a refundar-se i el que és més important, retornar als seus principis i valors per atreure nous votants i recuperar els que ha perdut al llarg d’aquest 7 anys que han estat molts.

La pèrdua de militants (tot i que no h diran) ha estat constant. El darrer conegut és Pérez Tapias que fins i tot li va arribar a disputar la secretaria general a l’actual líder Pedro Sánchez.

Parlant de Pedro Sánchez la veritat és que m’ha decebut molt. No és el líder que necessita l’esquerra espanyola. Així com tampoc és el líder que aparentava ser quan feia campanya competint amb la inqualificable Susana Díaz. Fa uns mesos, quan estaven enfrontats en plena campanya, ja vaig dir que Pedro Sánchez no era un gran líder, però era el millor que tenia el PSOE. Aparentment no me vaig equivocar.  

Avui mateix el PSOE ha exigit la dimissiódel directori general de la DGT, que depèn del Ministeri de l’Interior,  per la seva pèssima gestió durant les darreres nevades. Darrerament sembla que només estan per demanar dimissions i reprovacions. Igual se pensen que fer oposició al govern corrupte del PP se tracta només de donar algun titular de tant en tant.

Mentre estava escrivint l’article d’avui encara m’he assabentat d’una altra notícia. Eldiario.es publica el següent titular: El PSOE fitxa per a les eleccions de 2019 a l’exlider regional d’IUexpulsat pel seu paper a Caja Madrid. Aquest senyor evidentment té nom i cognoms: Gregorio Gordo Pradel.

L’altre dia li explicava a un amic que la piràmide del PSOE sé sembla cada vegada més a la d’una població envellida amb molt poca base.

Si continuen així sense posar-li remei, me sembla que dintre de poc sé quedaran els quatre càrrecs que queden i els seus fidels, aquells que passi el que passi els voten. Quina pena! 

MANIOBRA ESTRATÈGICA

De Vergara a eldiario.es.

El grup parlamentari d’Unidos-Podemos va anunciar dijous una moció de censura contra el President Mariano Rajoy. Tot i que raons no els hi falta, un cop anunciada van trobar més detractors que adeptes. Però sembla ser que és que buscaven.  

Està clar que Rajoy no està legitimat per a governar, la qual cosa no és cap novetat. Jo ja fa anys que ho dic, però no només jo, sinó molts polítics, analistes i ciutadans del carrer. Hauria d’haver dimitit tan prompte es van conèixer les irregularitats comeses pel PP o, si voleu, una vegada va entrar a la presó el primer dels seus militants... Però quan el jutge va acusar el PP de corrupció, Rajoy ja no hauria d’haver continuat ni un minut més al càrrec. Serà l’eròtica del poder que ningú vol abandonar el seu càrrec. És inaudit que el pitjor president que ha tingut la història recent d’Espanya encara continuï governant. Ara bé, els partits considerats d’esquerra s’ho haurien de fer mirar tots, ja que si el PP encara està al poder és per culpa d’ells i només d’ells.

Segons molts analistes polítics, l’anunci de la moció de censura a Rajoy per part de Pablo Iglesias només es deu a una maniobra estratègica de cara erosionar el PSOE que, com tots sabem no està passant pel millor moment de la seva història, de fet, per no tenir, no té ni líder, ja que té nul·les possibilitats de prosperar.

De ser cert (té molts de números de ser-ho), una vegada més el que pretén Unidos Podemos és convertir-se en el partit hegemònic de l’esquerra i arraconar el PSOE fins convertir-lo en un partit menut, tal com ha passat a d’altres països, com per exemple França.

Davant la possibilitat que el PSOE quedi com un partit pràcticament residual, no vull dir si és bo o dolent. El que si que diré és que com a militant del PSC tinc pena de veure en que ens hem convertit. No oblidéssim de que Podemos neix del moviment 15-M (de 2011) que protestava per les retallades que estava patint la nostra societat, unes retallades que van començar amb Zapatero y que van continuar i accentuar amb Rajoy.

És evident que l’anunciada moció de censura d’Unidos-Podemos ha agafat al PSOE amb el peu canviat. Un PSOE que, no ho hem d’oblidar, va facilitar l’elecció de Rajoy com a president del Govern després de la renuncia (forçada) de Pedro Sánchez i que ara ja ha dit que no pensa fer res per a treure’l del seu tron daurat.

Si ens aquests moments el PSOE fos un partit fort i tingués un líder amb vocació de tornar als valors tradicionals del partit, el que hauria d’haver fet, és anticipar-se a Unidos Podemos i presentar la moció de censura. Tot i que penso que no hi ha cap socialista que pensi que Rajoy ha de continuar al govern, també he de dir que els veig impotents i porucs per a prendre una decisió tan important com és una moció de censura.

Que Unidos-Podemos només busca fer-se autobombo? I us sembla poc? Tot i que saben que ningú els hi donarà suport, durant unes dies o potser només unes hores seran el protagonistes de la política espanyola i es mostraran com l’únic partit que planta cara al PP i el vol apartar de les institucions on governa.

Per acabar, vull recordar que la primera moció de censura la va presentar el PSOE contra Adolfo Suárez, quan ja s’intuïa que estava en hores baixes. També tenia clar que no prosperaria... Però a les següents eleccions Felipe González va guanyar per majoria absolutíssima, la més gran que ha obtingut mai un partit a Espanya.    

LES ENQUESTES DEL CIS

El CIS va donar a conèixer dimecres les enquestes electorals. Per a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, columnistes i articulistes, la notícia va ser que, per primera vegada,Podemos superava al PSOE en intenció de vot.

A mi, en canvi, em crida més l’atenció que després de tot el que ha passat en aquest país durant els darrers 3 anys, sigui el PP el que ocupi el primer lloc.

Què més haurà de fer-nos el govern de Mariano Rajoy para que els espanyols li perdin la confiança de forma definitiva?

És cert que el PP ha patit una considerable davallada, però és possible (com opinen molts) que hi hagi un vot ocult que, presumiblement els votarà a les properes eleccions de la tardor.

El govern popular, porta tres anys mentint, retallant drets socials i laborals, retallant o congelant salaris i pensions públiques, fent reformes laborals contràries als drets dels treballadors, fomentant els contractes brossa, etc.

Però no només això. Els casos de corrupció que li han esclatat a la cara durant aquests darrers anys i que li venien d’abans, sembla ser que, els seu electorat, ho veu com una cosa normal. Fins i tot consideren a Bárcenas com el principal artífex, com si ell tingués la suficient influència per a que les administracions governades pel PP contractessin empreses de l’entramat de la Gúrtel.

A sobre, tenen la cara dura de dir que Bárcenas va ser-ne el culpable de tot! I els altres tresorers? És que ja ningú recorda el cas Rosendo Naseiro? A veure si al final ens faran creure que els tots els tresorers del partit actuen pel seu compte i risc...

El PP hauria de patir el suficient desgast com per a ser, al menys, la tercera opció política en intenció de vot. Per suposat, molt pel darrere del PSOE, tot i reconèixer que a Andalusia sobre tot, però també casos aïllats a Catalunya, també s’han vist esquitxats per la corrupció.

Tornant a Podemos, es diu d’aquesta formació aglutina el vot útil de l’esquerra. Hi discrepo. És molt més complicat que aquesta afirmació tan simplista. És cert que Podemos deu la seva força als desencantats amb el PSOE i EU, però també a molts d’altres que no votaven a aquestes dues formacions, al menys durant els darrers anys. Una bona part d’aquests provenen de l’anomenat moviment del 15-M, que van ser els primer en alçar la veu contra les mesures que va aplicar el PSOE al començament de la crisi.

Però també diuen que es decanten per Podemos votants històrics de la dreta espanyola cansats de tanta corrupció.

És curiós que els votants del PP de sempre afirmen adonar-se’n dels casos de corrupció del PP, mentre que els seus dirigents prefereixen mirar cap a un altre costat i passar totes els responsabilitats a unes poques persones, encara que, ens alguns (pocs) casos, s’hagin vist esquitxats gent molt propera a la direcció del partit.

Què el PP es mantingui com a primera força política en intenció de vot, és per a mi, una clara mostra de la ignorància d’una gran massa d’espanyols.

Evidentment aquesta afirmació es pot extrapolar perfectament a Catalunya, només canviant les sigles del PP per les de CDC.  

DEL 15-M DE 2011 AL 12-M DE 2012

Concentració del 15-M a Amposta l'any passat. 

El col·lectiu d’indignats ha volgut celebrar el primer aniversari ocupant les places, tal i com ho van fer un any enrere.

Ahir la Sexta ha fet un ampli reportatge d’aquest fet amb referència especial a Madrid i Barcelona que, per ser les dues ciutats més importants, també la participació ciutadana va ser la més nombrosa.

Però més enllà del fet d’ocupar pacíficament les places més emblemàtiques: a Madrid la Puerta del Sol (o Sol, com diuen ells) i a Barcelona la plaça de Catalunya, hi van haver dos fets que no vull passar per alt.

Un es va produir al mateix Madrid. De fet, no crec que cap dels manifestants se’n assabentessin, ja que es tracta de la informació que va donar Tele Madrid, una de les cadenes que més manipulen la informació. Segons explica el Plural, el canal autonòmic va fer servir una enquesta de fa un any per a desprestigiar el moviment. Evidentment, al principi, el moviment no comptava amb tantes simpaties com al final o com ara.

La segona, sobre València. Rita Barbera, l’alcaldessa, va ordenar omplir la plaça de l’Ajuntament de la capital del Túria amb una mascletà que havia d’esclatar en honor de la mare de Déu dels Desemparats (la txaperudeta), patrona de la ciutat. Es pensava que així els membres del col·lectiu no l’ocuparien. Res més lluny, hi van entrar i van retirar els petards. Per a què no sigueu malpensats, us diré que era el primer cop que l’ajuntament valencià pretenia fer un acte com aquest i què, finalment, va acaba fent.

A Madrid, després del pacte amb l’Espe, els indignats havien de marxar a les 10 de la nit. Es van fer les 12 i pràcticament ningú se’n havia anat. Finalment, la majoria van decidir anar a dormir a casa i només uns 300 van preferir quedar-se a dormir allí. Abans de les 11 la policia Nacional va desallotjar-los de la plaça usant, com quasi sempre, una violència desmesurada.

En canvi a Barcelona s’ha pactat que es poden quedar fins dimarts que és quan es commemora el començament del moviment d’indignats o 15-M. Veurem que passa.

Però a l’hora de fer balanç, no s’han complert les expectatives que es van fixar un any enrere. Una de les coses que es demanaven era una “democràcia real” (hi ha un col·lectiu que es diu “Democracia Real, ya”) Les eleccions es segueixen fent amb el mateix format de sempre i els partits majoritaris sempre tenen les de guanyar. Tampoc no han aconseguit que els imputats no puguin anar a les llistes o el que és el mateix, no puguin ser elegits.

L’única cosa on s’han vist avanços significatius és en els desnonaments d’habitatges i l’aprovació de la dació per a casos molt concrets.

Des del meu punt de vista poc bagatge per a tanta moguda.

Però encara hi ha un fet molt més significatiu i que no es va poder aturar: la victòria del PP a l’11-M que ha permès al govern que encapçala Rajoy fer tota una sèrie de retallades en drets socials i laborals sense precedents a la història d’aquest país.

No cal seu un linx per adonar-se que amb el govern del PP estem molt més malament que quan els socialistes governaven i, si el 15-M va repercutir en algun partit, va ser per a que la derrota socialista fos molt més gran de la prevista i l’obtenció de la majoria absoluta per part dels populars que les permet fer les polítiques neoliberals d’austeritat sense cap tipus d’oposició.

Del moviment del 15-M hom esperava que es produís un canvi, sinó radical, al menys significatiu que permetés canviar moltes coses de l’actual sistema arcaic de la nostra societat. S’ha vist que no ha estat així.