AQUESTA SI QUE ÉS BONA!

Ni la democràcia espanyola és una democràcia plena, ni el Tribunal Constitucional és imparcial.

En un país així és lògic que el Rei tampoc sigui el cap d’Estat de tots els espanyols, i encara menys d’aquells que ni se senten espanyols ni monàrquics.

Som, senyores i senyors, un país de pandereta... No, de traca no, de pandereta, de maraixa i de burro en sària. Un país semblant al que se van trobar els turistes europeus fa 60 anys. Al fons no ha canviat tant tot i la modernitat de les instal·lacions.

I per què ve això? Per la resolució del TC anul·lant la resolució del Parlament de Catalunya contra la reprovació del Borbó. Ignoro si la resolució contempla i condemna l’actitud del Rei pel 3-O per la poca imparcialitat que va tenir. Si la Constitució diu que la figura del Rei és inviolable (cada vegada que ho llegeixo o ho escric el cap me porta cap a un altre lloc), no és menys cert que també atorga a la Corona un paper d’àrbitre davant els conflictes interns.

El 3-0, el Borbó no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i el TC, una vegada més mostra la seva parcialitat a l’hora d’emetre un veredicte, en aquest cas, anul·lant una resolució d’un Parlament que representa al poble de Catalunya.

Del Plural.com. 

Una vegada més (i ja ne van unes quantes), el poder judicial passa per sobre del poder legislatiu i dicta una sentència política sense tenir en compte que mai podrà anul·lar la manera de pensar de la majoria dels ciutadans d’un poble.

La ciutadania de Catalunya podrà o no ser independentista. Els resultats demostren que hi ha un empat tècnic entre aquells que s’hi senten i els que no. Però queda clar que els independentistes no són monàrquics (encara que estic segur que ne trobaríem algun) i, segons les enquestes (no hi ha d’altra manera de mesurar-ho) una part important d’aquells que no són independentistes, tampoc són monàrquics.

La monarquia és una institució caduca. Una institució que grinyola dintre d’un país que diu ser democràtic. Com se pot ser democràtic si la màxima institució no ho és?

Una monarquia al segle XXI és la proba fefaent de la manca de qualitat democràtics d’un estat.

ESPECULACIONS

De Napi a Diari de Tarragona. 

Una vegada algú me va acusar d’especular... Hi ha una diferència molt gran entre els que els escriptors especialitat en divulgar temes científics, història, viatges, cultura, etc. amb els que ens dediquem a escriure articles d’opinió (o els que ho intentem) que han d’anar jugant amb els moviments constants que hi ha per exemple en la política i la societat en la que ens movem.

Aquest matí m’he trobat amb una política professional: Anabel Marcos. Ens coneixem de l’època en la que ella era la gerent de la GURSAM i jo conseller. Estàvem asseguts de costat a costat i la casualitat ha volgut que llegís al mòbil una notícia que acabava de penjar Toni Espanya a una xarxa social. La notícia deia això: Elsa Artadi, l’amiga íntimade Puigdemont, serà la nova presidenta de la Generalitat. Li he ensenyat per a que ho llegís:

-Potser tu ja saps alguna cosa d’això... –li he dit mentre li apropava el mòbil per a que ho llegís-.

-Especulacions –s’ha limitat a dir-.

Potser sí o potser no... Ja es veurà. Els temps passa inexorablement i demà s’ha de reunir el Parlament per a investir el nou President de la Generalitat de Catalunya. Però a hores d’ara encara no sé sap si Carles Puigdemont repetirà en el càrrec o bé donarà pas al president 131. Com no volen que especulem si quan falten unes poques hores i la nit és per a descansar (teòricament) tot és incert encara...  

En una situació normal Puigdemont hauria de ser el president. D’això no n’hi ha cap dubte i crec que són molts els que ho pensen. Fins i tot aquells que el 21-D no el vam votar i que mai ho faríem. Però desgraciadament la situació que estem vivim per a res és normal i per tant s’ha de intentar (al menys intentar!) normalitzar-la com més aviat millor.

Les sensacions externes que percebo semblen indicar que els republicans van en aquesta línia. En canvi els postconvergents a hores d’ara encara no han baixat del burro. Potser ho faran en el darrer moment, però encara no. Per a que això fos possible demà la messa del parlament hauria de desobeir. I a partir d’aquí tornar a començar.

No cal dir que l’actitud del Govern de Rajoy me sembla mesquina i rastrera. I a sobre en grau superlatiu! Tal com diu avui Enric Hernández, el Govern d’Espanya fa ús i abús dels Constitucional i gràcies a les seves resolucions aconsegueixen allò que són incapaços d’aconseguir fent política que és el que haurien d’haver fet durant molt de temps.

Segons el diari que publicava que demà podria ser investida Elsa Artadi, aquesta política amiga íntima de Puigdemont, seria fàcilment influenciable i això li permetria al President deposat governar des de Bèlgica.

Tic-tac, tic-tac... El temps passa inexorablement i s'esgota... 

EL PP APAGA EL FOC AMB GASOLINA

De JAP al Punt Avui. 

El PP, i no només el govern del PP, lluny de voler solucionar el conflicte català, cada dia dona mostra del seu anticatalanisme visceral. Tal com diu la dita, volen apagar el foc amb gasolina i així és impossible fer-ho.  

El PP, a l’oposició en aquella època, va votar en contra de l’Estatut d’Autonomia que va promoure Pasqual Maragall (hi ha qui l’anomena el de Miravet) tant al Parlament com al Congrés i al Senat. Però com el seu vot no era determinant l’Estatut va ser aprovat amb les modificacions que es van introduir fruit d’un pacte entre Zapatero y Mas, però això forma part d’una altra història. Mentrestant, Mariano Rajoy i els seus, van promoure una campanya de recollida de firmes per mirar d’extingir -lo.

Tot i això, com el resultat no els va satisfer, el van recórrer al Tribunal Constitucional que el va tornar a retallar substancialment fins quedar pràcticament irreconeixible, tal com havia anunciat Alfonso Guerra. Paradoxalment, l’Estatut d’Autonomia de València que també va ser aprovat per aquella època, conté paràgrafs idèntics a l’Estatut català original que ningú va recórrer i per tant estan en vigor.

L’any 2011 Rajoy va guanyar les eleccions generals amb majoria absoluta, però a Catalunya seguia punxant una vegada i una altra fruit de la poca sintonia existent.

Lluny de fer gestos encaminats a calmar els ànims dels catalans, el PP ha continuat pel camí dels despropòsits amb la complaença de la Fiscalia i el Tribunal Constitucional que actua més com un Tribunal polític o d’ordre públic sotmès el Govern de l’Estat.

El penúltim d’aquests despropòsits ha estat la suspensió d’un acte que s’havia fer a Madrid i que comptava amb el permís de l’alcaldessa Manuela Carmena, en favor del referèndum. El PP el va impugnar davant el jutjat i un jutge (n’hi ha per a tots els gustos) els hi ha donat la raó.

Però encara hi ha un segon penúltim (aquest apel·latiu el vaig aprendre d’un professor de gimnàstica que vaig tenir a Tarragona i que el feia servir per evidenciar que mai acaba sent l’últim...) En aquest cas el vot contrari a l’anul·lació de la sentència de condemna a mort del President Companys aprovada dimarts pel Congrés a proposta del grup socialista. En aquest cas, el grup d’ERC va unir els seus vots al PP i també hi va votar en contra, tot i que per motius diferents. Segons ERC l’anul·lació de la sentència només té efectes merament simbòlics...

Quan les situacions entre dues parts són tenses, mai n’hi ha prou en que una de les dos hi vulgui buscar una solució. Però si una de les parts diu que està disposada a negociar (això si, amb condicions irrenunciables) i mentrestant l’alta segueix tirant gasolina al foc, l’enteniment és impossible.

Tot i que no sóc qui per a dir-los-hi: Què s’ho facin mirar!    

https://ca.wikipedia.org/wiki/Estatut_d%27Autonomia_de_Catalunya_de_2006

EMBOLICA QUE FA FORT

De Ferreres, al Periódico. 

Que els pressupostos generals de la Generalitat de Catalunya acabarien al Tribunal Constitucional estava cantat fins i tot des d’abans d’aprovar-se ja que tant el Consell de Garanties Estatutàries (òrgan depenen del propi Govern català), com els lletrats de la Mesa del Parlament, j havien advertit que destinar una partida per a fer una consulta (tot i no s’especifica quina consulta), seria inconstitucional. No obstant, tant el govern, com els grups independentistes del Parlament (JxS i les CUP) fent cas omís als dos dictàmens, van decidir tirar-los endavant sense treure el polèmic apartat.

I no és que me sembli malament que vulguin tirar el carro pel pedregar. De fet no me fa ni fred ni calor... Però el que sí que els demanaria és CO-HE-RÈN-CIA, ja que me sembla que alguns dels parlamentaris i membres del govern no ho acaben de tenir clar. Si es decideix desobeir, es desobeeix i sinó s’han atendre a les conseqüències i no anar esquinçant-se les vestidures com va fer per exemple l’Oriol Junqueras.  

No sabria concretar quan se va dir, si abans o després de que el PP portés els grans comptes catalans davant el TC, però es va dir que, en tot cas, el veredicte del TC no afectaria a la resta dels pressupostos.

No obstant, Junqueras, el vicepresident econòmic va fer tot un al·legat sobre el fet que el PP havia portat davant el TC els pressupostos més socials quan no havia portat mai els pressupostos de les retallades...

Des del meu punt de vista no me sembla gens procedent els discurs de Junqueras. Tot i que els seus estudis potser no siguin els més apropiats per a estar al front de l’economia catalana (és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Història de l’Economia), el considero una persona de vàlua i que, de ben segur s’ha sabut rodejar d’experts en la matèria i que per tant, no hauria de sortir per embolicar la troca com me sembla que va fer la setmana passada.

Si, con diuen, el TC només dictaminarà sobre la partida reservada a fer la consulta i no sobre la resta, és evident que el nostre Govern podrà aplicar sense cap tipus de problema la resta de les partides, ja siguin socials, culturals, al desenvolupament, la cooperació o les que siguin...  Què pretenia Junqueras amb les seves declaracions? Enganyar a la ciutadania? Acontentar el sector independentista?

Per una altra banda, vaig llegir que s’obligarà a tots els consellers que, de forma explícita donin suport als referèndum... No n’hi ha prou que implícitament l’acceptin? O és que saben que hi ha algú que és reticent?

Tot i es diu que no es pot donar res per fet, me pensava que tots els membres de l’actual Govern català ho tenien clar i que no hi havia fissures entre els seus membres.

Bé, en tot cas me va sorprendre la notícia de que si no donaven suport expressament a la consulta cessarien com a consellers. Potser sigui una forma més d’embolicar la troca i anar generant notícies per a que sembli que s’està fent molt quan a l’hora de la veritat s’estan donant pals de cec a tort i a dret sense aconseguir els resultats desitjats.      

ELS TALLS NO EXCLOUEN EL CORATGE

De Faro a Diari de Tarragona.

Francisco Pérez de los Cobos acaba de cessar com a president del Tribunal Constitucional. Si quan va entrar ho va fer envoltat de la polèmica (estava afiliat i era donant del PP), la sortida també donarà que parlar.

Al seu discurs de comiat va dir que el tema de Catalunya és polític i no judicial i el que toca és seure les dues parts per mirar de trobar acords.

Paraules així només poden dir-se quan marxes d’algun lloc, ja que mentre estàs en exercici del càrrec, té deus a la teva feina, per difícil que això sigui, i les opinions té les has de guardar per als àmbits estrictament privats. Però és bo que algú que ha ocupat un lloc com el de President del Tribunal Constitucional digui el que va dir dimecres.

Recordo que quan va prendre possessió del càrrec el vaig criticar. Algú que militava al PP, des del meu punt de vista, d’entrada no semblava que hagués de ser imparcial, sobre tot amb Catalunya i en uns moments transcendentals per a la política catalana com estan sent els que vivim. Però ves per on, ara que se’n va el tinc que lloar. Ja no pel com a tractat la política i els polítics catalans, sinó, reitero, per les seves paraules durant el discurs de comiat.  

De Ferreres al Periódico. 

Dedueixo (segurament ell ho desmentiria) que les pressions que ha tingut del Govern durant el temps que ha presidit l’alt tribunal han estat grans. Tot i que, com sé sap, la majoria dels magistrats del TC han estat designats a proposta del PP que des de fa anys té majoria a les cambres legislatives espanyoles, dels que queden, un altre grup important  ho han estat a proposta del PSOE, que, en aquest tema (i molts d’altres) fan front comú. Tot i que, recordem-ho, alguna resolució es pren per unanimitat. Durant els darrers anys s’ha pogut constatar que a Espanya no hi ha una veritable separació de poders i el Govern de la nació s’ha ficat massa i massa sovint en temes que haurien de ser estrictament judicials.

Però anem a les paraules de l’expresident del TC. Quan algú que ha ocupat un lloc tant rellevant (només cal que mireu el sou que té als Pressupostos Generals de l’Estat per adonar-vos-en de la rellevància del càrrec) i diu que la situació catalana s’hauria de resoldre dialogant, està dient que el Govern d’Espanya (ara del PP, però en un futur potser d’un altre color polític) hauria de seure a negociar amb el Govern català per mirar de desencallar l’actual clima de tensió política existent. Però en tot cas, mai s’hauria d’haver judicialitzat la política o dit d’una manera molt més entenedora: Mas, Ortega, Rigau, Homs, Forcadell, etc. mai haurien d’haver estat denunciats per fer política, per molt que aquesta no els hi agradi al Govern d’Espanya i als partits que li donen suport.

No voldria que me s’interpretés malament. No estic donant suport implícit als que he anomenat anteriorment, només m’estic reafirmant en el que sempre he dit. Una cosa molt diferent és que jo els hi pugui donar suport o mostrar-los-els certa simpatia. Però crec que, com dirien els castellans: Lo cortés no quita lo valiente.  

ELS BOUS AL PLAT

Si no hi havia prou polèmica, el Tribunal Constitucional n’ha afegit una mica més al emetre una sentència en contra de la llei catalana que prohibia les corrides de bous.

Abans d’entrar en matèria voldria fer un aclariment. L’altre dia algú va escriure del perquè li diuen toros si aquí els hi diem bous. Per a mi el terme correcte per a referir-nos a aquests animalons és toros o fins i tot braus, encara que popularment se’ls anomeni bous. Els bous (buey en castellà) és el mascle castrat. Així per exemple els mansos (cabestros en castellà), són bous. No obstant, si algun aficionat me diu que no és exactament així, tampoc entraré en discussions.

I és que al·lucino amb la sentència... Què voleu què us digui! Diu la sentència que la llei catalana envaeix competències de l’Estat... El que no entenc és perquè l’Estat permet que es maltracti a l’animal... Al redactar la Constitució algú hauria d’haver pensat en posar algun apartat on es parlés de la defensa de l’animal, que per cert, cada vegada formen més part de les nostres famílies. Bous, cavalls i d’altres animals amb qui els humans ens relacionem sovint, no els tenim a casa, però si que tenim el que diem mascotes: gossos, gats, tortugues, moixons i també altres mamífers i rèptils.

 Des del meu punt de vista defensar el maltractament dels bous al·ludint la festa nacional i les tradicions és una forma simplista de veure la realitat. Sovint he escoltat o llegit: el bou no pateix... I com ho sap el que ho diu? És que s’ha posat a la pell del bou?

Els animalistes ja han anunciat mobilitzacions i alguns juristes ja estan mirant com legislar per a que sigui impossible fer toros a Catalunya. No obstant, i tal com llegia ahir a un article publicat al Periódico escrit per un apoderat taurí, és molt difícil, per no dir que impossible, que es tornin a fer corrides de toros a Catalunya. Segons aquest crític, descartava que l’empresari Balañà (imagino que el mateix que és propietari dels cinemes del carrer Aribau (a tocar de la seu central de la Universitat de Barcelona), hi tornés a programar corrides, tot i la sentència del TC. 

Primera i principal perquè algunes places ja s’han reconvertit i tenen d’altres usos. Estic parlant de la de Tarragona, on s’hi fan tota mena d’espectacles, inclòs el campionat de castells i les Arenes de Barcelona, a la plaça d’Espanya que és un modern i atractiu centre comercial, mentre que la de Girona va na per terra i sembla que al seu lloc es va ubicar l’audiència provincial.  

No sé en quina situació sé troben altres places com la de Lloret de Mar, Olot o Figueres, per posar uns exemples, però per les seves dimensions, difícilment poden ser rendibles. Si s’hi tornessin a fer corrides, segurament els aficionats hi anirien, però a quin preu s’hauria de pagar l’entrada per a que l’empresari pogués tenir benefici. Tampoc crec que hi hagués cap televisió que volgués comprar els drets televisius.

Així que els aficionats s’hauran de conformar en veure’ls per TVE, després que l’ens estatal decidís tornar-les a posar a la seva graella, o sortir fora de Catalunya, com per exemple a Vinaròs on s’hi programen unes poques durant l’estiu, la majoria durant les festes.

Per a la majoria, els bous, al plat: estofadet, a la brasa o a la planxa... Respectant els gustos i creences dels vegans i d’altres que no contemplin el consum de carn als seus hàbits alimentaris.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 5

De Leonard Beard al Periódico. 

DE VACANCES

No, jo encara no... Rajoy... Avui s'ha celebrat el darrer Consell de Ministres (en funcions) abans de que Rajoy agafi uns merescuts dies de vacances (sé sol dir així no?)

El que passa és que Rajoy (com molts d’altres), cobra pràcticament sense treballar. A l’examen del juny va suspendre (cert que va treure la nota més alta, però no la suficient) i els deures que havia de fer per mirar de superar la situació de provisionalitat política que estem vivint des de principis d’any.

Mariano espera que en tornar de vacances cap a finals de mes pugui trobar una situació molt més favorable als seus interessos que no són altres que aconseguir el suport total de C’s i l’abstenció, sinó de tot el grup socialista, al menys del suficients per a poder aconseguir més vots a favor que en contra.

Espera no haver de tornar a unes terceres eleccions (o al menys això diu), però tampoc ha fet grans moviments com per aconseguir capgirar la situació.

PRESSING PRESI

Des del propi partit, des de C’s, des del PP, dels del món econòmic... Tothom pressiona a Pedro Sánchez per a que els socialistes facilitin la investidura de Rajoy.

González ja ho va dir l’altre dia directament i ara és Zapatero qui ha demanat a Sánchez que obri un debat intern per a veure que ha de fer el grup parlamentari.

Cada dia que passa el PSOE està més prop de l’autodestrucció. I me sembla que és igual el que voti, ja que facin el que facin els diputats, una part dels afiliats i simpatitzants no estaran d’acord amb l’opció escollida.

Una recomanació a Sánchez:  Sí sé sent molt pressionat, millor que se’n vagi ell que l’acabin tirant fora els seus companys. Una retirada a temps, sovint és una victòria.

MÉS INCOHERÈNCIES

Una vegada Convergència fa mostra de la seva incoherència al recórrer al Tribunal Constitucional el fet de que no se’ls deixi formar grup propi al Congrés dels Diputats. I és incoherent perquè si han dit sovint que és un tribunal polititzat i que no té cap mena de prestigi, el que haurien d’haver fet és reconèixer que no han sabut jugar bé els seves cartes i que la jugada els hi ha sortit malament. Haureu vist que ni els CDC són perfectes... Però s’ho creuen!

SABATA-PLANA

Una vegada hi va haver a València un cartagener que havia estat alcalde de Benidorm y va arribar a president de la Cheneralitat, més xulo que un vuit...

Bru gràcies als raig UVA, ben vestit... D’allò que se’n sol dir un paio ben plantat i de bon partit (no ho dic perquè fos del PP, però para les famílies de missa diària, però si ho ets, millor encara) Mireu si era valencià que un dia Aznar el va cridar a Madrid per a fer-lo ministre i no va trigar gens en fer les maletes i marxar cap a la capital.

Però com tot no pot ser bo, li van trobar un apel·latiu: Sabata-plana. I també deien d’ell: Si xafeu una caguerada, què passa? Que s’aplana!

Al temps que corren és difícil estar al mateix nivell que González i Guerra, però trobo que els ha superat. Després de 12 anys diu que encara no està segur de qui va cometre els atemptats de Madrid de l’11-M, trobo que ja es morirà sense saber-ho.

Entenc que no hagi pogut pair mai la derrota del seu partit només 3 dies més tard, però hauria de mirar de passar pàgina. Tanta rancúnia no pot ser gens bo per a la salut.

CAMIONS BONIFICATS

Atenció, atenció!!! La gran parida de Rull!! (i per extensió del govern de Catalunya)

Davant les pressions rebudes per part de les plataformes ciutadanes, però sobre tot dels alcaldes més propers, a Barcelona acaben de descobrir la sopa de frígola: Bonificar els camions que passin per l’AP-7 mentre no es desdobli l’N-340 o el que és el mateix, que no s’acabi l’A7.

Però a veure, seiem una mica i pensem... Pensem... Ja? Si es bonifica l’autopista no vol dir que sé renovarà la concessió a Abertis? A mi me sembla que sí.

En tot cas no és el que s’està demanant des de la plataforma Prou! AP-7 gratuïta ja! A veure alcaldes, polítics en general, veïns de Tortosa... Sabeu que es reclama?

-AP-7 GRATUÏTA JA!!

-DIGNITAT PER A L’N-340 (No a les rotondes i construcció d’accessos adequats per a entrar als nuclis de població)  

Una vegada assolits aquests objectius, el que facin o deixen de fer, ens importa un rave.

EL GOVERN DE L'ESTAT, EL TC, LA CONSULTA I MAS

Entre l’octubre de 1976 i l’octubre de 1977 vaig treballar a Castelló. Era el primer cop que treballava assalariat. Menjava i dormia a la pensió Zaragoza, dita així perquè estava al carrer Saragossa de la capital de la Plana, a poca distància de la Farola i del parc Ribalta.

El propietari de la pensió, que també era qui servia les taules del menjador, crec recordar que de cognom es deia Antolí, però no me’n acabo de recordar del nom. De jove (quan el vaig conèixer deuria de tenir una mica més de 40 anys) havia jugat a futbol amb el Castelló i el Tortosa entre d’altres equips. La seva posició al camp era d’extrem esquerrà. Li recordo repetir sovint la següent frase: Només dues coses són més ràpides que jo: la llum i Gento (extrem esquerrà del Madrid dels anys 60)

Durant aquests darrers dies hem pogut veure que, a part de la llum i de Gento hi ha una cosa també molt, molt ràpida: la maquinària de l’Estat per a suspendre cautelarment la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9-N.

Segurament, els juristes més vells, els que més posats estan en aquesta matèria, no se’n recordaran de cap cas similar: dissabte es publica al DOGC la Llei de consultes no referendaries, dissabte Mas signa la convocatòria de la consulta del 9-N i es publica en un annex al diari oficial, diumenge es reuneix el Consell d’Estat, dilluns el Consell de Ministres de forma extraordinària i ho recorre davant el Tribunal Constitucional i després d’una curta deliberació, l’alt tribunal decideix suspendre’l cautelarment fins un pronunciament definitiu que pot ser per a dintre de 5 mesos.

Si fóssim malpensats, que no ho som, pensaríem que el Consell d’Estat ja tenia el dictamen sobre la taula abans de diumenge i el TC també tenia redactada la resolució de la interrupció cautelar de la llei i el decret. Només així es podria haver anat tan ràpid. Però segur que no va ser així, que totes les altes personalitats dels diferents organigrames de l’Estat, abans de pronunciar-s’hi, van passar deliberant moltes hores i prendre una decisió consensuada també els hi va costar el seu... Segur que aquell dia ni van dinar, ni van sopar ni van cagar... (perdó per l’expressió)

Ara, la pilota està al costat català. És a Mas i el seu govern, és ERC i els seus partidaris (militants simpatitzants, ANC i Òmnium) els que han de moure fitxa. De fet, per aquesta tarda a les 7 (dintre d’una hora aproximadament) hi ha convocades concentracions davant els ajuntaments catalans)

Però Mas i el seu govern ja han dit que acaten la sentència del TC. Difícilment poden fer una altra cosa si no volen que se’l acusi de desacatar la resolució. No és el mateix governar que mantenir-se a una segona fila empenyent els de davant...

Malgrat tot, trobo a faltar el pla B de Mas. Si no vaig errat, el president va donar dues entrevistes en poques hores: a la Mònica Terribas a TV3 i a Ana Pastor la Sexta. I en totes dues va dir que, en el cas de que el TC suspengués cautelarment la normativa catalana, sabia el que tenia que fer... Ho estic esperant.

Segur que no ha estat casualitat que el diari el Mundo publiqués ahir que Mas havia mantingut negocis amb els Pujol per mig d’una societat domiciliada a Liechtenstein. Fins i tot va anunciar que avui publicaria el document que, suposadament, van enviar les autoritats monetàries d’aquell paradís fiscal centreeuropeu. Avui he vist la portada al kiosco.net i no fei cap menció del document. Tampoc he trobat res a la seva web. Va ser un farol?

Però si feu memòria, ja fa anys que es va dir que el pare de Mas tenia diners a Liechtenstein, per tant, alguna cosa de cert hi pot haver i tal vegada Mas, emulant Pujol, dintre d’una anys ens dirà que aquells diners formaven part de l’herència del seu pare...    

Per cert, quan Ana Pastor li va preguntar a Mas si havia mantingut negocis amb la família Pujol va respondre: No, crec que no.

Aquesta tàctica la feia sevir jo quan passava la duana d’Andorra.

-¿Algo que declarar?

-No, creo que no...

Així si t’enxampaven amb alguna cosa, sempre podies fer-te cara de babau i dir:

-¡Ah! ¿Pero eso había que declararse? 

UN CAMÍ SENSE MARXA ENRERE

Amb la publicació dissabte de la Llei de consultes no referendàries i, posteriorment, del decret de convocatòria de la consulta del 9-N, tot fa indicar que el procés ja no té marxa enrere.

Pel que s’ha dit, sembla ser que tant la llei con el decret tenen un redactat impecable. Els qui els han redactat han tingut molta cura de que, en cap moment, pogués anar contra la Constitució Espanyola, la llei magna a la que s’empara Rajoy per a dir que la consulta catalana és il·legal.

No obstant això, el govern d’Espanya ja ha posat en marxa els mecanismes per a portar-les davant el Tribunal Constitucional i que, aquest, els suspengui de forma cautelar i, posteriorment, a ser possible, que els declari inconstitucionals.

El posicionament seguit pel govern de Rajoy és més polític que legislatiu, ja que, com és sabut, la Constitució Espanyola és interpretable en diversos punts i, tal com ha dit algun dels seus pares (els polítics que la van redactar l’any 1978), la llei de consultes, en cap cas contradiu cap dels articles de la Carta Magna.

Per tant, estaríem davant d’un no de tossuderia, davant de posar pals a les rodes per posar-les, davant d’entorpir un procés sense cap tipus de lògica.

Quan el TC hagi de dictaminar el contingut de la normativa catalana ho tindrà molt difícil per no dir impossible. Fa uns mesos, quan el TC va haver de pronunciar-se sobre la declaració de sobirania del Parlament, ja va emetre un dictamen pel que considerava que el motiu pel qual s’havia presentat recurs era polític i demanava que aquestes qüestions les havien de resoldre els polítics no els tribunals.

Dit això (i comprenen perfectament l’actitud del PP –no s’ha d’esperar una altra cosa d’un partit que representa a la dreta més rància d’aquest país-) no entenc l’actitud del PSOE donant suport al govern. Ara bé, si el que pretenen és seguir perdent vots de l’ala més moderada, la que se’n està anant cap a Podemos, llavors sí, van pel bon camí

El cert és que se’m farà molt difícil votar socialista quan l’any que ve siguem convocats a les urnes per a votar els nostres representants al Congrés del Diputats i Senat.

Amb el guapos que estarien calladets i parlant només de federalisme...

El que està clar és que la situació política actual de Catalunya ha anat molt més enllà de l’anomenat pla Ibarretxe i que, en el seu moment, ja va sacsejar les velles i antiquades estructures de l’estat. La situació política catalana no farà marxa enrere. És que no l’ha pot fer. S’ha fet massa recorregut com per a què un govern centralista i ultranacionalista o un TC del tot polititzat i al servei dels dos grans partits, emparant-se amb un recull de lleis vulgui tombar la voluntat d’una gran majoria del poble català.

Potser, de moment, ens aturaran els peus, però al cap de poc, algú, que tal vegada ara mateix ni coneixem, tornarà a engegar el procés i cada cop seran més els catalans que hi aniran al darrere.

És un camí sense marxa enrere.  

QÜESTIÓ POLÍTICA, QÜESTIÓ JURÍDICA

Que digui ara el Tribunal Constitucional que els polítics són els que han de resoldre els temes polítics, em sembla paradoxal, ja que, l’actual situació catalana es deu, en gran mesura, a la sentència que va dictar l’Alt Tribunal el 28 de junt de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar el President Pasqual Maragall i que es coneix com l’Estatut de Miravet.

L’Estatut de Miravet pretenia una quota més gran d’autogovern a la vegada que una millora substancial en el finançament autonòmic de Catalunya, ja que el de Sau, de l’any 1979 estava completament desfasat (com hi està la Constitució Espanyola d’un any abans) Després de passar els tràmits corresponents i veure com sé li anaven retallant les pretensions inicials, finalment, la sentència del Tribunal Constitucional va eliminar tots aquells apartats considerats polítics i fins i tot, va modificar el mateix preàmbul estatutari que, segons els experts, no comportava cap transcendència jurídica.  

Aquest fet, des del meu entendre, resulta determinant a l’hora de comprendre els esdeveniments que s’han anat succeint durant els darrers dos anys.

Aquell mateix any hi van haver unes eleccions autonòmiques que va guanyar CiU amb molta menys majoria de la que s’esperaven.

No es va trigar ni dos anys en aparèixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) una associació que ha estat transcendental a l’hora d’influir en determinats partits que no han fet sinó, seguir les directrius que s’han anat dictant des de l’entitat que presideix la xertolina Carme Forcadell. O dit d’una manera més vulgar i entenedora: CiU i ERC han ballat al so de la música que es tocava des de l’ANC. Primer va ser la convocatòria dels actes de la Diada Nacional de Catalunya del 2012 amb el resultat de la que va ser la gran manifestació de Barcelona. Tan gran va ser el fervor independentista que va emanar de la gran manifestació, que Mas no es va poder resistir a l’encant i, després d’abraçar la nova fe, va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions. Però si l’any 2010 no li va anar tan bé com esperava, el 2012 encara li va anar pitjor.

Per a la Diada de l’11 de setembre de 2013, l’ANC tornava a la càrrega amb la convocatòria d’una cadena humana que unís el territori català de S a N (si atenem la numeració dels trams): La Via Catalana. I es va aconseguir plenament. La borratxera d’èxit va ser tan gran que va captivar a una bona part dels ciutadans, la majoria desencantats en l’esdevenir polític de Catalunya, sobre tot, des de l’arribada de Rajoy al govern de la nació.

El PP i, conseqüentment, el govern d’Espanya presidit per Rajoy té l’obsessió malaltissa de portar al Tribunal Constitucional tots aquells afers que no li agraden i que li resulten feixucs per a donar-los hi una resposta consensuada i d’acord amb els raonaments polítics i jurídics que s’emmarquin dintre de la legalitat vigent.

Però sembla ser que, el nostre país, a part de patir un greu dèficit d’entesa política, també pateix d’una excessiva obstinació per portar al TC els casos que no han sabut resoldre els polítics. Aquest fet crea una animadversió cap a l’Alt Tribunal per part d’una majoria de la ciutadania catalana a part de provocar una confrontació territorial totalment innecessària i evitable.

El TC, amb la sentència emesa sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya sembla que ha volgut establir unes noves regles de joc. Segurament per això s’ha aconseguit una unanimitat a priori impensable i més si tenim en compte els precedents en temes semblants. Fins i tot la va votar la magistrada nomenada a proposta de CiU.

A partir d’ara l’Alt Tribunal hauria de ser coherent i deixar de fer política (tal com ha fet en tantes i tantes vegades) per a centrar-se només en els raonaments jurídics d’aquells casos on, efectivament, la seva intervenció fos del tot necessària.