LA VARA DE MESURAR DEL POBLE ESPANYOL

De Juan Carlos Ortega al Periódico. 

Aquests darrers dies s’està parlant (sobre tot a la premsa espanyola) del xalet que s’han comprat el líder de Podemos Pablo Iglesias i la seva parella Irene Montero.

Abans de fer qualsevol dissertació, la pregunta és:

És què per ser d’esquerres no tenen el dret de poder comprar-se la casa que vulguin, mentre la puguin pagar?

La resposta és sí. Per què no? A part d’això els habitatges de Madrid són més cars i tenen un valor cadastral superior al d’aquí. Un pis de segona ma al centre de la capital fa 30 anys ja estava en un preu que no podien pagar la majoria de la gent.

A part d’això, el préstec l’han fet a la Caixa d’Enginyers, considerat com a banca ètica, o sigui aquella que no practica la usura ni inverteix en empreses d’armament ni blanqueja capitals.

Però és del tot evident que la societat espanyola en general (i catalana en particular, perquè no dir-ho- o no se’ls hi perdonava tot a Pujol i Mas?-) no mesura igual les males pràctiques de la dreta que les accions aïllades de l’esquerra (com podeu veure he volgut diferenciar els fets, perquè són pràcticament incomparables)

De Anthony Garner al Periódico. 

Durant molt de temps el PP va guanyar les eleccions de forma més que sobrada i, fins fa ben poc, la majoria dels sondejos d’opinió encara li donaven un cert avantatge sobre la resta de formacions. Tot i els nombrosos casos de corrupció que l’han esquitxat a la majoria de les comunitats autònomes on ha governat: València, Madrid, Múrcia, Castella i Lleó...

Avui mateix s’ha sabut que la Guardia Civil hadetingut a Eduardo Zaplana, alies el Cartagenero,  el primer capitost del PP al País Valencià. Després ne vindrien molts més i que cal esperar que vagin caient properament.

En canvi a l’esquerra se la vol immaculada i no sé n’hi deixa passar cap. Per una part és molt comprensible que el votant de l’esquerra sigui així, però és difícil d’entendre que la dreta sempre estigui disposada a perdonar-los-hi pràcticament tot.

I és per això que estem governats per corruptes i defraudadors en lloc d’estar-hi per polítics honestos i d’altura de mires.

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 2

De Manel Fondevila a eldiario.es. 

Tal com s’havia anunciat, la moció de censura de Podemos va néixer morta al no tenir, d’entrada (i de sortida tampoc, tal i com va quedar demostrat) els suports necessaris per a convertir a Pablo Iglesias en president del govern.

Si durant la primera jornada els protagonistes, a part del propi Pablo Iglesias, van ser Irene Montero i Mariano Rajoy, a la de dimecres van ser Rafael Hernando, el portaveu del PP, José Luis Ábalos (PSOE, un dels homes de confiança de Pedro Sánchez), però sobre tot el rifi rafe que hi va haver entre Pablo Iglesias i Albert Ribera.

Sobre la intervenció de Rafael Hernando he de dir que és un provocador i el seu discurs és un insult a la intel·ligència de la gent que, com jo, no votem al PP. Suposo que al seus agradarà. Me recorda a d’altres portaveus del PP com per exemple Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón que, tot i ser un dels ponents de la Constitució Española, quan va exercir de portaveu, faltava, fins el punt de que una revista interna del PSOE l’anomenava Miguel Embustero y Rodríguez de Faltón. Amb el pas dels anys i ja allunyat de la política, va anar moderant les seves formes i fins i tot té podia arribar a agradar en aquella Tertulia de Sabios que emetia la  Cadena SER dintre del programa La Ventana, en companyia de Santiago Carrillo i Pere Portabella. I més recentment Vicente Martínez Pujalte, actualment investigat dintre d'un cas que va passar a Castella i Lleó i que crec que no va ser citat per Irene Montero el dia anterior. Però Hernando va treure pit de la situació de superioritat que tenia en saber que la moció de censura no aniria en lloc. De totes maneres, Rajoy no va comptar ni amb les suports que només fa uns dies li havien aprovat els pressupostos.

El que més difícil me resulta d’entendre va ser la intervenció d’Albert Ribera... Tot i que des de C’s diuen que volen regenerar la política espanyola, durant la seva intervenció d’ahir semblava més un diputat del PP per tot el que li va arribar a dir a Pablo Iglesias. D’acord que no es puguin veure, però hi ha una cosa que se’n diuen les formes i Ribera no les va mantenir. Va fer acusacions a Iglesias que, des del meu punt de vista no anaven en lloc. De fet Iglesias li va retreure que fes de crossa del PP quan li és necessari que és quasi sempre.

Tampoc no era l’hora de parlar d’altres temes aliens als de la moció de censura, tal i com ho va fer Xavier Domènec que va oferir a ERC una aliança per apartar al PDeCAT del govern de Catalunya, ja que segons Domènec, si corruptes són els del PP, corruptes són els de l’antiga Convergència.

De la intervenció de José Luis Ábalos, potser se’n ha parlat menys, però per les xarxes socials deien d’ell que s’havia graduat de portaveu i que havia superat en escreix les intervencions de l’anterior portaveu del PSOE Antonio Hernando.

Acabaré amb l’acostament de Iglesias al nou PSOE de Pedro Sánchez, el gran absent del debat ja que, si ho recordeu, va renunciar a la seva acta de diputat abans de que el Congrés elegís a Rajoy com a cap del govern d’Espanya.

Tal com deien els qui entenen d’aquestes coses, el PSOE no podrà governar més en solitari i haurà de comptar amb el suport d’una altra força política que, en tot cas, hauria de ser Podemos. És un absurd que les dues forces més importants de l’esquerra espanyola no s’avinguin a l’hora de formalitzar pactes per a governar, ja sigui Espanya o una autonomia, ciutat o poble... Ja sé que hi ha casos no ha estat així, però en d’altres, en la gran majoria, no.

De vegades la manca d’enteniment és qüestió de lideratges. Si és veritat que els barons dels PSOE van vetar-li a Pedro Sánchez la possibilitat de governar amb Podemos, amb un líder del PSOE reforçat després de les primàries, no hi tindrien que haver impediments... Però es clar, faltava un tercer en discòrdia i entre C’s i Podemos, hi va haver un veto mutu.

Caldrà estar atents a partir del proper cap de setmana on el PSOE renovarà executiva i d’altres càrrecs orgànics del partit. A veure si es compleixen les expectatives que es van crear amb la victòria de Pedro Sánchez.    

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 1

Estar esmorzant i veure per televisió a Rajoy replicant a Irene Montero, n’hi ha prou per a que té produeixi una indigestió... Afortunadament sóc un tot-terreny i no vaig patir cap gastroenteritis...

Mentre esmorzava va entrar un company de feina i va mirar cap a la tele... Mentre sé seia al meu costat me va comentar:

-Acabo de llegir una piulada que ha enviat un teleespectador que deia així: ‘Rajoy porta la rèplica escrita, la qual cosa vol dir que li era igual el que li havien dit’...

Després vaig saber que la primera intervenció (a la que, suposadament li donava rèplica Rajoy) havia estat de Irene Montero, la portaveu dePodemos.

Ja per la tarda, a través de la Sexta, vaig poder seguir una mica millor, però sobre tot eren d’agrair els comentaris dels tertulians habituals de Más vale tarde que analitzaven al detall totes les intervencions.

A la primera jornada, la intervenció més brillant va ser la d’Irene Montero que va ser l’encarregada d’obrir el debat. Montero va acusar de corruptes els diputats del PP i els hi va llegir la llista de tots els casos de corrupció que afecten el PP (la reprodueixo)

Tot i que en un principi sé va dir que Rajoy igual no hi intervindria, al final ho va fer... Segons sembla per que a la moció presentada també perPodemos a l’Assemblea de Madrid contra la Cifuentes, aquesta va declinar intervenir i va ser contraproduent per al seu partit.

Tal com he dit més amunt, Rajoy no va respondre directament a la Montero. Pel que sembla esperaven que intervingués Pablo Iglesias com a candidat que era a president del govern. La seva intervenció va estar plena de retrets cap a la formació morada. Va ser quan va soltar una d’aquelles que de tant en tant solta Rajoy i que ha segut motiu de comentaris arreu (mitjans de comunicació, xarxes socials, etc.) Apunteu-vos-la bé perquè segur que quedarà per a la història: Quan pitjor, millor per a tots. I quan pitjor per a tots, millor. Millor per  a mi el seu. Benefici polític. Rajoy també va preguntar als de Podemos si pensaven abans d’actuar o actuaven després d’haver pensat... Però si és el mateix!!!!

Davant d’aquesta loquacitat, un (jo) no compren com una de les contertulianes de la Sexta s’atrevís a dir que Rajoy és un gran orador... En tot cas Rajoy serà un gran lector, o un gran intèrpret, ja que normalment es limita a llegir el que porta escrit. Els grans oradors són aquells que poden estar parlant hores i tenen un discurs coherent, ben estructurat, sense contradiccions, són ocurrents i divertits i mantenen expectant el públic per l’interès que té. Com heu pogut veure no acabo de retratar precisament a Rajoy.

No obstant, els analistes coincideixen en que la segona intervenció de Rajoy, la de la rèplica de veritat a Pablo Iglesias va estar molt millor, fins i tot brillant... Li va dir al candidat que no era de fiar, que la gent, com més el coneixen, menys se’n fien d’ell.

La resposta de Pablo Iglesias també va ser brillant... De fet li va posar en safata: No sé si vostè és molt de fiar, pels amics que té a la presó...