HIPÒCRITES DE MANUAL

Començaré per definir hipocresia perquè igual hi ha algun lector que no sàpiga exactament el seu significat: La hipocresia és l'acte de simular qualitats, idees o sentiments diferents dels que en realitat es tenen. Dit això anem a analitzar algunes de les coses que s’estan dient des de les files del PP aquests darrers dies. GOVERNAR LA LLISTA MÉS VOTADA NOMÉS QUAN INTERESSA AL PP En veure que amb la suma dels seus propis vots i els de Vox Alberto Núñez Feijóo no podria ser investit president, des del PP reclamen poder governar al ser la llista més votada. De fet ja ho van estar demanant durant tota la campanya electoral i fins i tot abans. A priori podria ser una bona solució que podrien acceptar una gran part de la ciutadania, però venint del PP no té cap mena de credibilitat ja que després de les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany, els populars han pactat en 218 ajuntaments d’arreu d’Espanya perdesbancar la llista guanyadora (150 dels quals amb la ultradreta). També han pactat a Extremadura on els socialistes van ser primers i a les Illes Canàries per donar la presidència del Cabildo Insular a Coalició Canaria. En anteriors legislatures ja ho van fer a Madrid (Comunitat i ajuntament) i Castella i Lleó. Llavors amb el quasi desaparegut C’s i sempre per a desbancar el candidat socialista que havia guanyat. UN NOU ‘TAMAYAZO’ A LA VISTA? Una altra estratègia que està emprant el PP és demanar que els socialistes de bé (sembla que n’hi ha de bons i de dolents) trenquin la ‘disciplina de vot’ i votin a favor de la investidura de Feijóo. Aquesta postura no només seria una traïció a Pedro Sánchez i a la resta de diputats socialistes del Congrés, sinó també a tota la militància socialista i fins i tot a aquells que el passat 23 de juliol van votar el PSOE. La petició dels populars ha fet que es torni a parlar de ‘Tamayazo’. A mode de recordatori es coneix com a ‘Tamayazo’ la traïció que van cometre Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez (que havien segut escollits diputats a l’Assemblea de Madrid pel PSOE l’any 2003) al absentar-se a l’hora de votar per a elegir president de la Comunitat de Madrid el socialista Rafael Simancas. El fet va provocar la repetició d’eleccions i l’electorat lluny de castigar els corruptes va donar la majoria absoluta al PP i gràcies a això Esperanza Aguirre en va poder ser la presidenta de la Comunitat. LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT COM A MONEDA DE CANVI I si no n’hi ha prou amb les dues estratègies anteriors, anem per una tercera. El portaveu del PP al Parlament de Catalunya Alejandro Fernández ha ‘temptat’ els socialistes catalans en bescanviar la presidència del Govern d’Espanya que, lògicament, seria per a Feijóo amb la presidència de la Generalitat que, en aquest cas, seria per a Salvador Illa. Caldria fer però una moció de censura a la que Vox s’hauria de sumar. ¿Cal recordar-li a Alejandro Fernández que els que ells anomenen ‘bloc constitucionalista’ no té majoria al Parlament? O també aquí pretenen fer un altre ‘Tamayazo’? ARA SÍ, ARA NO Dissabte 29 el PP en boca del seu vicesecretari general Pedro Rollán va dir que pretenien obrir negociacions amb Junts per a recavar el suport a Feijóo sempre dintre del marc constitucional. Només dos dies més tard la portaveu del Congrés Cuca Gamarra se’n va desdir. CONCLUSIÓ Després de totes aquestes propostes i idees (algunes de bomber) només em queda a dir que els dirigents del PP són uns hipòcrites de manual. O no?

LA NACIÓ CATALANA

Tots aquells que me coneixeu sabeu suficientment com penso. Mai he amagat la meva ideologia ni les meves creences.

Soc català pel simple fet d’haver nascut a Catalunya i, a part, tinc la immensa sort de viure-hi. 

Soc d’esquerres perquè vaig néixer al si d’una família humil, de jornalers i gràcies als valors que me van inculcar els meus pares des de menut.

Si me pregunteu si soc independentista, us diré que sí, que ho soc... No obstant, mai he cregut amb el anomenat procés. Mai he fet seguidisme dels partits que l’han comandat i, des d’un primer moment, vaig creure que no aniríem en lloc. Sempre m'he autodefinit com a pragmàtic.   

Durant molts anys vaig militar al PSC quan aquest partit depenia molt poc o gens del PSOE i quan els seus dirigents defensaven Catalunya i el català com jo pensava que s’havia de fer, sobre tot durant l’etapa de Pasqual Maragall com a President de la Generalitat.

No obstant, per a sentir-se català no fa falta haver nascut a Catalunya (tal com li passa al President Montilla que va néixer a la província de Còrdova). Ni tan sols haver-hi viscut mai... Al llarg de la meva vida he conegut gent (de Vinaròs, de Traiguera...) que afirmaven sentir-se catalans tot i no ser-ho.

En canvi n’hi ha d’altres que mai entendran que significa sentir-se català. Alguns perquè potser no s’han parat mai a pensar el perquè d’aquest fet diferencial i d’altres, simplement, perquè no ho volen entendre. Són els que sovint posen a tots els espanyols a baix del mateix paraigua. Un d’aquests és el President aragonès Javier Lambán (PSOE).

Lambán ha dit el següent: Per a exaltar la sardana o la Mare de Déu de Montserrat no és necessari que una comunitat hagi de declarar-se nació.

Després d’aquesta afirmació, situo a l’actual president del Govern d’Aragó al mateix nivell que els del Partit Aragonès (PAR) o els del PP d’Aragó que volien reconvertir la parla de la franja oriental de la seva comunitat (el català) en LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental)  

Potser sí que ell cregui que per a sentir-se aragonès hi ha que exaltar la jota aragonesa i la Mare de Déu del Pilar. Però s’equivoca si pensa que els catalans tenim un pensament tan simplista com el seu.

Personalment sóc agnòstic (cada cop més ateu) i no sé ballar la sardana ni tinc cap intenció d’aprendre’n. Per tant, mai exaltaré ni a la Moreneta ni a la que diuen que és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

En canvi, penso que Catalunya és una nació, tal com ho posava al preàmbul del raspallat Estatut d’autonomia de 2006. I defenso i defensaré la meva terra de qualsevol intromissió forana, ja vingui de descerebrats de l’extrema dreta o de polítics socialistes que no veuen més enllà del seu propi nas, com és el cas de Javier Lambán.  

POLÍTICA DE DIVAN

De Manel Fondevila a eldiario.es.

Crec necessitar un psiquiatra ja! Però quan dic ‘ja’ vull dir immediatament! Com abans millor!

Sinó fos que fa molts anys que estic en política i la segueixo de forma apassionada (de vegades), me se faria realment difícil entendre que és el que pretén la dreta d’aquest país.

Quan Sánchez no va poder formar govern després de mesos d’intentar-ho (hem de pensar que va ser així i no que estava fent pantomima), se’l va qualificar d’inepte (tant del PP com de C’s) per no haver sabut aconseguit suports. Això sí, tant el PP com C’s, d’entrada, se van negar rotundament en facilitar-li la investidura (i de sortida també).

Al final, com tots sabem, se van haver de repetir les eleccions. I oh! Miracle... En menys de 48 hores el PSOE i Unidas Podemos aconsegueixen l’acord que no havien pogut aconseguir durant mesos...

Aquest ràpid acord va agafar la dreta espanyola amb el peu canviat. Mentre C’s encara no s’havia recuperat de la gran patacada de diumenge, el PP, que havia convocat el seu comitè executiu per aquell mateix matí, no en donava crèdit i segui desmarcant-se de qualsevol acord que facilités la investidura de Sánchez. Això sí, ràpidament sortien a criticar l’acord i qualificaven la futura situació com boliveriana i comunista.  

Seria fàcil pensar que la dreta espanyola ni menja ni deixa menjar... Però és precisament aquí on s’equivoca la majoria de la gent. Menjà menja... Així ho demostren els resultats globals. I el que no vol és que mengi l’esquerra, ja que voldrien tot el pastís per a ells encara que haguessin de pactar amb algú que estigués més a la dreta que Vox (si és que això és possible).

Tradicionalment la dreta espanyola ha tingut unes ganes enormes d’aconseguir el poder sense importar-li gens el preu que ‘havia de pagar. Aquest migdia he escoltat durant un moment un debat a la Sexta i un dels contertulians ha dit que a Europa els partits de la dreta esquiven sempre pactar amb l’extrema dreta. I ha posat un clar exemple: A la segona volta de les passades eleccions presidencials de França, el partit de François Fillan, els Republicans, van donar suport Emmanuel Macron que seria escollit president davant la candidata Ultra Marine Le Pen.  

Per tant, l’estratègia de la dreta espanyola és la de dificultar el màxim possible la investidura de Sánchez per a forçar unes noves eleccions que, segurament, acabarien guanyant.  

De boixos! 

PERMETEU-ME QUE US PARLI DEL PSOE

De Faro a Diari de Tarragona.

Tot i que després de les eleccions del passat dia 10 segurament s’ha pogut parlar més d’altres formacions polítiques i fins i tot d’algun dels seus líders, jo no hi perdré ni un segon en fer-ho...

A mi me ve de gust parlar-vos del PSOE i dels seu líder Pedro Sánchez, el partit i el líder que després de les eleccions del 28 d’abril tenien la responsabilitat de formar govern i que actualment la segueixen tenint.

Ja sé que parlar a misses dites és molt fàcil, però és evident que Pedro Sánchez i els seus van equivocar l’estratègia. Les eleccions de diumenge, en lloc de ser-los favorables, van propiciar un gran avenç dels partits de la dreta i la ultra dreta.

En arribar a aquest punt voldria obrir parèntesi i formular una pregunta: És el PSOE un partit d’esquerres? Segons Mireia Boia (CUP), no. I segons el meu humil punt de vista tampoc. Hi ha una dita que diu: per les seves obres els coneixereu. I és evident que les polítiques del PSOE, sobre tot les econòmiques, no són polítiques pròpies de l’esquerra, com tampoc no ho l’actitud que demostren cap a Catalunya. Fins i tot per un moment semblava que s’havien oblidat de la reivindicació federalista que promou el PSC...   

No van ser pocs els qui la nit electoral, després de conèixer els resultats definitius, van girar la seva mirada cap a Iván Redondo.

Que qui és Iván Redondo? A part de ser el cap de gabinet de Pedro Sánchez, darrerament és l’estratega de les polítiques del PSOE, sobre tot, qui va idear la moció de censura a Mariano Rajoy i també qui va preferir anar a una repetició d’eleccions abans d’arribar a un pacte amb Podemos.

Si doneu un cop d’ull a la seva biografia no us passarà desapercebut que, a part de ser llicenciat en Humanitats i Comunicació per la universitat de Deusto i tenir altres estudis universitaris fets a diferents universitats, abans d’assessorar a Pedro Sánchez, va fer el mateix amb Xavier Garcia Albiol (el godallenc) i de José Antonio Monago, qui va ser president de la Junta d’Extremadura entre 2011 i 2015. O sigui, és d’aquelles persones que s’ofereix al millor postor o dit en altres paraules, un mercenari de la política. Però tant el mercenaris com els assessors polítics no són infal·libles i és evident que Redondo, de tant en tant també s’equivoca.

De Napi a Diari de Tarragona. 

No cal ser un expert en política per a endevinar que el tema més important que s’ha de resoldre en els propers 4 anys és el de Catalunya. El PSOE, no pot seguir fent com si el problema no existís i passar-hi de puntetes. Els catalans no podem estar-nos 4 anys més vivint en la situació que ho estem fent els darrers anys. S’ha de desencallar el conflicte i com abans se faci molt millor (el desllorigador que ho desllorigui bon desllorigador serà...).

Però primer Sánchez haurà de seure’s a negociar amb el món independentista. Fins i tot abans de la sessió de la seva investidura. És evident que no serà investit president sinó obté el suport d’almenys una part de l’independentisme., ja que només amb el suport de Podemos i d’altres partits del centre-esquerra no n’he tindrà prou.  

Sánchez haurà de mostrar generositat no només amb els independentistes catalans, sinó també amb el PNB, Més País, Més Compromís i d’altres partits menuts.

Si finalment el PSOE aconsegueix governar a ningú amb quatre dits de front sé li escapa que haurà de fer un gir a l’esquerra per mirar d’atraure els ex votants socialistes desenganyats amb les seves polítiques, així com també votants d’altres formacions complaguts per les mesures socials, econòmiques i fiscals que s’haurien d’aplicar per aconseguir el que sempre se diu però que mai s’acaba fent: modernitzar Espanya.

De no fer-se alguna cosa similar al que he exposat anteriorment, tot i que no me considero un endeví per a predir el futur, crec que amb una sola paraula puc expressar perfectament el que penso: fracàs!

Fracàs i més desafecció (tal com va anunciar el President Montilla ja fa molts anys) del conjunt del poble de Catalunya d’una Espanya que ni escolta ni vol escoltar.  

PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.

Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.

Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.

El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.

No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.

Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.

Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.

Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.

¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?

Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!

En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.

Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.

Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.

Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.

Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.

A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).

I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

PER A SETEMBRE!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.

Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.

Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  

2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.

3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)

4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.

5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.

6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  

7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.

8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.

9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.

10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.

11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.

12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.

13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.

14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.

  

I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?

Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.

I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.

Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 

En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.

Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.

Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.

I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.

Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.

Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.

Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.

Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.

I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.

Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

I SI LA REALITAT SUPERÉS LA FICCIÓ? (Un cop més)

Revista el Jueves.

Porto unes setmanes que no me’n puc avenir. Per una part estic estupefacte en veure que passaven els dies i les esquerres no concretaven cap acord per a formar govern i per l’altra estava escèptic: no me podia creure que per culpa de l’ego de l’un (Pedro) i l’ego de l’altre (Pablo) pogués acabar en una repetició de les eleccions generals.

I si tot fos un engany? Una estratègia ordida des d’un bon començament per a fer-nos creure el que en realitat no era?  I si el pacte entre PSOE i Unidas Podemos ja portés temps tancat?

Si parlem ‘d’alta política’ s’ha de tenir en compte que, sovint, certes decisions poden afectar negativament a una determinada formació, per tant, com menys s’airegin les seves estratègies, molt millor.

Catalunya és, ara mateix, una patata calenta que el PSOE vol esquivar.Com també ho és Bildu. Però Sánchez sap que els necessita per a poder-se garantir la investidura. Una abstenció els hi aniria bé, un fot favorable, molt millor.

Podemos juga a ser ‘amic’ de Catalunya, però té un límit: el dreta a decidir. I una línia roja: mai acceptarà la independència i menys encara si és de forma unilateral. A part, tot indica que, d’haver una repetició d’eleccions, podria deixar-se pel camí desenes de milers de vots que podrien anar a parar al PSOE (vot útil per a frenar a les dretes extremes).

I què passa amb els partits de casa nostra? Realment voldrien que Sánchez no arribi a la presidència del govern? O també és pura pantomima?

El trio de partits de dreta ho tenen molt clar: 155 des del primer moment. Rivera fins i tot va dir que seria la primera mesura que prendria si arribés a la presidència del govern.

És això el que voldrien ERC, el PDeCAT i JxCat? De veritat? I no, no és que pensi que Sánchez sigui la opció ideal, simplement crec que entre totes és la menys dolenta.

També seria dolent (des del meu punt de vista) un govern monocolor socialista. En canvi, un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, a part d’aportar estabilitat, també permetria avançar socialment i prendre les mesures més adients respecte a temes polèmics com per exemple la migració, sobre tot la il·legal, la que ens arriba en pastera per la Mediterrània.      

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.

Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.

Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.

Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.

Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.

Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.

L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.

Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.

Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.

En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

MADURESA DEMOCRÀTICA

Ahir pel matí, un amic me va fer arribar un missatge on se podia comparar els resultats d’Amposta de les municipals amb el de les Europees. Les diferències eren ben evidents.

Uns exemples. ERC va ser la llista guanyadora a les municipals. Va treure 16 regidors i 6.102 vots, mentre que a les europees la xifra de votants se va reduir a 3.698. Junts per Amposta (els exconvergents van patir la derrota més dolorosa de la seva història) va aconseguir 763 vots, mentre que Junts a les europees n’aconseguia 2.524. I un tercer exemple. La llista del PSC que encapçalava Francesc Miró aconseguia 860 vots i el PSOE a les europees 1.504.

Per a mi aquest resultats són una mostra de maduresa política, i així li vaig fer constar al meu amic. La gent ja no se deixa portar per la inèrcia de votar igual a les dues eleccions, sinó que té criteri per a canviar si cal l’opció de vot.

Hores més tar, un cosí que està a l’exili de França (és fill d’un exiliat republicà) va enviar-me una altra curiositat: els vots que va treure la llista encapçalada per Puigdemont a la resta de CC.AA d’Espanya.

Destaca les Illes Balears amb 10.298 vots, seguit de València amb 6.846, el País Basc amb 5.056, Madrid amb 3.464, Andalusia amb 2.500, etc. Fins arribar a la Rioja amb 164.

Segueixo pensant el mateix, és una prova de maduresa política. Cadascú pot votar lliurement a la candidatura que cregui oportú.

Tal com vaig fer jo l’any 1989 quan a les europees vaig votar la llista d’Euskadico Ezquerra que encapçalava Juan Maria Bandrés. Va ser la primera vegada que vaig fer el salt als socialistes.   

AZNAR HA TORNAT A PERDRE UNES ELECCIONS

Tot i que només s’ha presentat 4 vegades, Aznar n’ha guanyat dues i n’ha perdut 4. Una mica difícil d’entendre? La solució és molt fàcil, ja veureu.

Aznar se va presentar com a cap de llista del PP a les eleccions de 1989, 1993, 1996 i 2000. Les dues primeres les va perdre davant el PSOE, mentre que va guanyar les de 1996 i el 2000.

Però l’any 2004, tot i que el cap de llista del PP va ser Mariano Rajoy, les eleccions les va perdre Aznar. I com va se això? Tot semblava que el PP revalidaria la victòria, però sortosament se van cometre els atemptats de l’11 de març a Madrid, només 3 dies abans de la data fixada per als comicis.

Només la mala gestió de la crisi i les mentides de Ángel Acebes (Ministre de l’Interior), però també d’Aznar van fer reaccionar als votants espanyols que van participar com poques vegades ho havien fet (77,21% de participació). Aquest fet va fer donar un tomb electoral que va propiciar la victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Per tant, no les va perdre Rajoy (que era el cap de files del PP), sinó Aznar.

I el passat diumenge 28 d’abril va ser Aznar qui les va tornar a perdre ja que l’expresident del govern va ser el gran valedor de l’actual president del PP Pablo Casado.

La influència d’Aznar sobre Pablo Casado ha estat molt gran. Primer perquè sense el seu suport mai hauria arribat a la presidència del partit, càrrec que comporta poder-ne ser el cap de llista a unes eleccions generals i segona perquè Casado ha seguit fil per randa les directrius dictades per Aznar des de l’ombra.  

Us recomano llegir l'article del director del Periódico de Catalunya Enric Hernández:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20190430/article-enric-hernandez-pp-casado-dreta-canibal-7432236

AMB RIVERA NO!

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Un dels crits més unànimes que van poder escoltar-se la nit electoral entre els militants i simpatitzants que se van congregar davant de la seu de Ferraz per a celebrar el triomf de Pedro Sánchez va se: ¡Con Rivera no!  

Aquell grup d’uns pocs centenars de persones crec que eren una bona representació de la majoria dels votants del PSOE.

La ciutadania que diumenge va donar suport a Pedro Sánchez ho va fer, principalment, per a evitar un govern de la dreta més extrema d’aquest país que, de complir les seves amenaces, en poc temps haurien tancant canals de televisió públics i privats i, amb tota seguretat, haurien dilapidar l’estat de dret de la nostra democràcia.

Quan miro a Rivera, Casado i Abascal, a penes trobo diferència entre ells.  Rivera, que va irrompre a la política catalana com un polític moderat que defensava la socialdemocràcia, s’ha convertit en un conservador de primer ordre. A l’igual que Casado que pel sol fet de ser el protegit d’Aznar, també ens indica el tarannà que té. Sobre Abascal millor ni parlar-ne: representa d’extrema dreta més rància d’aquest país.

Però ep! No ens enganyem! L’extrema dreta ha existit a Espanya sempre, tot i que semblava que era residual (Blas Piñar va ser l’únic diputat de Fuerza Nueva entre els anys 1979 i 1982), el cert és que estava ben present dintre de l’AP primer (amb una part important d’exministres franquistes) i el PP més tard. Una prova del que dic és que mai han volgut condemnar el règim dictatorial de Franco.

La situació política a hores d’ara relativa als pactes és que, segons sembla, és que el PSOE vol governar en solitari, tot i la voluntat de l’IBEX 35 que ja ha manifestat que desitja un govern del PSEO amb C’s.   

De les declaracions de dirigents de les dues formacions se desprèn que no hi ha voluntat de pacte. Tant Meritxell Batet per una part, com per Inés Arrimadas per l’altre.

Per acabar vull dir que per al PSOE seria ocntraproduent un pacte amb C’S. Primer pel menyspreu que va demostrar el partit de Rivera cap a Pedro Sánchez durant la campanya electoral en general i els debats en particular i segon, perquè una gran part dels votats que han avalat el PSOE ho han fet precisament per a barrar el pas dels partits de la dreta i no entendrien que, finalment, algun d’ells (en aquest cas C’s) arribes al govern de la ma de Pedro Sánchez.

Per no parlar dels votants de les altres formacions polítiques (Unidas Podemos amb les seves confluències, així com els independentistes i d’altres) que de cap manera voldrien un pacte amb la formació de Rivera.

I què passarà amb Catalunya? Aquesta és una de les grans preguntes de després del 28-O. Òbviament no es poden menystenir els resultats a Catalunya. ERC, una de les formacions independentistes per antonomàsia, ha guanyat a Catalunya amb solidesa. I això és una mostra del sentiment d’una bona part de la ciutadania catalana. La suma dels partits independentistes no ha arribat als més de dos milions que van votar l’1-O, però el resultat és massa significatiu per a que Sánchez no faci una reflexió rotunda i busqui una sortida a la situació actual.

QUIN VA SER EL PREU D’UNA TRANSICIÓ ‘MODÈLICA’?

De Ferreres al diari Ara. 

Franco ho va deixar tot lligat i ben lligat. I certament va ser així. Només cal veure que després de 43 anys de la seva mort continuem tenint un Borbó com a Rei, el fill que ell mateix va designar com el seu successor, fins només fa unes setmanes ens governava el partit hereu d’una bona part dels seus ministres i encara hi ha qui quan sent parlar del Valle de los Caídos diu allò de ¡no se toca!   

Ens van vendre la moto amb els Pactes de la Moncloa i una modèlica Transició. Però, quin preu se va haver de pagar? Va hagué de ser molt alt perquè encara avui l’estem pagant. Potser només seran els interessos, però el cert és que després de tant de temps encara arrestem les seqüeles d’una Transició que va tancar en fals l’anterior règim dictatorial i dèspota.

No va existir una llei de punt i final en la que s’hauria pogut renegar de l’anterior règim i passar comptes amb els ministres i personatges més sanguinaris. Un exemple de ministre seria Manuel Fraga i de personatge l’anomenat Billy el Niño que, com sabeu, era un policia torturador que a sobre va ser condecorat pel seu treball.  

Però l’exemple més clar el tenim, sense cap mena de dubte, en la Constitució. La Constitució Espanyola, la Carta Magna o la Llei de Lleis, es un compendi normatiu que se va haver de desenvolupar mitjançant lleis orgàniques. A part de que la seva interpretació resulta complicada (de no ser així el Tribunal Constitucional sempre resoldria per unanimitat), és massa rígida, es a dir, massa difícil de modificar.

De fet, si la memòria no me falla, des de la seva publicació només s’ha reformat dues vegades: per a equiparar el dret successori de la corona entre homes i dones i quan per mandat de la UE se va haver de fixar l’estabilitat pressupostària. Es a dir, no endeutar-se més del compte.

I és que per a reformar-la se necessiten al menys 2/3 dels diputats. O sigui, si el Congrés està format per 350 diputats i diputades, ha d’obtenir al menys 234 vots favorables. Comprendreu la dificultat existent per a poder-a retocar. Les dues vegades anteriors va ser perquè les modificacions que se van fer agradaven a la majoria, o al menys creien que era necessari.

Però si d’entre tots els partits que han estat hegemònics durant aquesta etapa hem de buscar culpables, sense cap mena de dubte qui més culpa té és el PSOE.

De Ferreres al diari Ara. 

I per què el PSOE i no la UCD, AP o el PP? Fàcil. Perquè el PSOE venia d’una tradició republicana i, evidentment d’esquerres i va haver de empassar-se a la Monarquia i no només això, és que pel que se veu, no hi va haver un període de carència: Per a tota la vida!

Tal com deia al començament, Franco porta mort 43 anys i sembla que és ara quan l’extrema dreta està més forta que mai i els tribunals de justícia espanyols els solen tractar amb una benevolència que no apliquen a d’altres acusats, com per exemple els presos polítics catalans.  

Entre 1975 i 2018 sembla que hi hagut un gran buit que, sí, és veritat que han passat moltes coses, però potser menys transcendents del que haurien pogut ser. El gran canvi, la gran revolució dels fills i nets dels vençuts encara no s’ha produït.

Si la fundació Francisco Franco ha fet una crida a un nou Alzamiento Nacional, jo faig una crida a la mobilització de totes aquelles persones que, com jo, n’estan tipes de com a evolucionat el país.

Visca la República!!

CANVIAR-HO TOT PER A QUE NO CAVIÏ RES

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan un porta tants i tants d’anys seguint la política de ben a prop, al final se’n adona que mai hi ha grans canvis. Potser si canvis de formes, d’aparences, d’imatges... Però al fons tot segueix igual.

Vaig treballar pràcticament 32 anys a l’administració pública. Quan vaig entrar l’any 1986 el president del govern era Felipe González; 10 anys després ho va ser Aznar; van passar 8 anys per a que tornés un president socialista (Zapatero) i, finalment, 7 anys i mig després va entrar Rajoy.

L’administració pública és una maquina ben engreixada. Com aquell que diu funciona tota sola gràcies a l’experiència dels seus treballadors. Els canvis dels caps no tenen pràcticament incidència en el dia a dia.

Sempre que hi ha un canvi de govern, automàticament canvien tots o quasi tots els càrrecs de lliure designació començant per dalt: ministres, subsecretaris, directors generals... En el cas de l’Agència Tributària fins arribar al delegat provincial.

Pensar que tots els càrrecs de lliure designació que se nomenen quan hi ha canvi de color al govern són afins, és senzillament una fal·làcia. Sobre tot quan ha entrat un govern del PSOE. Trobar gent propera al govern no sempre és fàcil. De fet estic convençut que amb els canvis que se faran ara s’acabaran posant molts independents (per dir-ho d’alguna manera) o fins i tot moderats de dretes.

A l’Agència Tributària és difícil trobar inspectors (l’estament més alt) que siguin progressistes. No dic que no n’hi hagin, el que dic és que n’hi ha pocs.

Però s’han de canviar les cares per a què no continuen els mateixos que han col·laborat estretament amb el partit que acaba de sortir del govern. No dubto per un moment de la seva professionalitat, però és evident que davant del dubte o de la pressió política sempre se donaran suport al partit que està al poder.

Sembla ser que el primer càrrec en ser cessat i, per tant, a qui sé li buscarà un relleu és el de Fiscal General de l’Estat. Un càrrec clau per a poder canviar les línies mestres de la judicatura. Com sabeu, de vegades, a la Justícia tot és qüestió d’interpretacions i sempre és millor que qui hagi de prendre la decisió final sigui algú de mires més àmplies que els caps actuals de cada institució.      

Els grans canvis s’hauran de fer des de l’executiu encapçalat per Pedro Sánchez. La veritat és que no tinc massa esperances de que hi hagi un daltabaix polític. Però estic convençut de que al menys canviaran les formes. La prepotència, l’arrogància i la xuleria (aquesta darrera paraula va ser emprada divendres per Carod Rovira) tenen que deixar pas al diàleg, a la comprensió, a la pluralitat...

Tot i que sembla que no serà de forma immediata, un altre dels càrrecs que ha de caure properament és el de director de Radio Televisió Espanyola. La parcialitat del mitjà cap al PP ha estat tan vergonyosa com la de Tele Madrid quan governaven Esperanza Aguirre i Gallardón.

L’altre dia la Celia Villalobos els hi deia als de la Sexta (de les poques televisions amb un mínim de pluralitat que hi ha actualment) que ara s’avorriran molt. Tot i el canvi de govern, no ho crec. El PP, però també Ciudadanos, seguiran generant tanta tensió que la Sexta haurà de seguir amb atenció el dia a dia d’aquest partits per a informar els seus espectadors per a que continuem traient foc pels queixals de veure tanta injustícia i corrupció.   

LLENYA AL MONO FINS QUE CANTI EN ANGLÈS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

M’ha agradat la frase quan l’he llegit a un article d’Ignacio Escolar el director del digital eldiario.es. Crec que resumeix molt bé la manera de fer oposició del PP... I de Ciudadanos.

A Pedro Sánchez no li posaran gens fàcil. Ja ho deia ahir i no crec que siguem els únics en pensar-ho.

Però per part de les altres formacions, tampoc cal donar-li més canya de la que se faci mereixedor. El titular d’Antón Losada ho resumeix molt bé: Si us plau, nodisparin al president. encara.

Ahir els extremindes ja van fer córrer per les xarxes alguns mems en contra del PSOE de Sánchez. Me sembla que ja hi haurà temps per a fer-ho, no calia que se fes el mateix dia de la seva designació després de guanyar, per primera vegada, una moció de censura a Espanya.

Per tant, la llenya al mono del títol no només s’ha d’esperar del PP i C’s, sinó també dels grups més sobiranistes del Congrés que, ahir, no van votar a favor de Sánchez, sinó en contra de Rajoy.

Ningú li posarà fàcil. Ni Podemos que, forçosament ha de ser el soci preferencial del PSOE. Són molts els camps de batalla oberts i tancar-los amb èxit no serà fàcil. Ahir mateix el propi Pedro Sánchez ja va dir que no derogaran la reforma de les pensions perquè seran un govern eventual.

De Ferreres a l'ARA. 

A hores d’ara tots els analistes polítics en devem d’estar fent la mateixa pregunta: Quines mesures podrà prendre el PSOE amb només 84 escons? Haurà de buscar amplis consensos per a poder anar aprovant les lleis que el Govern anirà presentant al Congrés i això vol dir estar disposats a negociar amb tots els grups que van donar suport a la moció de censura i, sobre tot, saber cedir.

Però ja sé sap que el que agrada a uns no agrada els altres. És com una mena de vasos comunicants que quan un puja l’altre baixa. S’haurà de buscar l’equilibri.

El PP farà una dura oposició, tal com ens té acostumats. Si després de perdre el govern l’any 2004 van estar anys parlant de la teoria de la conspiració, la ETA i el malament que anava l’economia d’aquest país (i això que van perdre perquè la ciutadania va preferir votar el PSOE), imagineu-vos l’oposició que faran ara que, a sobre, han estat apartats per una moció de censura.

I què dir de Ciudadanos? Ciudadanos mostrarà la seva pitjor cara. La que acostuma a ensenyar al Parlament. La ultranacionalcatòlica! No faran cap concessió a Pedro Sánchez, sobre tot en temes referents a Catalunya. És difícil veure un català com Rivera que odií tant tot allò que soni català. Si d’ell depengués, Catalunya seria com la Valencia del PP corregit i augmentat. A la València del PP els seus votants (molts vinguts de la utranacionalcatòlica Unió Valenciana de Vicente Sánchez Lizondo) tenien un odi visceral a Catalunya i el català. Ciudadanos és el mateix però des de dintre de la pròpia Catalunya.    

I DEMÀ POT APARÈIXER UN ALTRE TEJERO...

Tothom té al record la imatge del Tinent Coronel Tejero dirigint-se als diputats del Congrés des d’un dels llocs més alts de la tributa amb la pistola a la ma. Però... Algú se’n recorda quan se va produir aquest fet?

Va ser, precisament, durant la votació de la moció de censura que el PSOE amb Felipe González com a candidat li va fer a un Adolfo Suárez en hores baixes, fins i tot dintre del seu partit. Data: 23 de febrer de 1981.

Com que jo no sóc tan ràpid com els guionistes i actors del Polònia que, amb tots seguretat aquesta nit ens faran riure amb gags relacionats amb el dia d’avui, he preferit donar la meva opinió sobre el que ha passat aquest matí i estar pendent del que passarà a la tarda en espera de que pugui haver alguna novetat (o no...)

El primer que he de dir és que he vist possiblement al millor Rajoy. Sempre he dit d’ell que és un mal orador i que no sap improvisar. Avui ha estat bé i en la línia que s’esperava. Tal com se sol dir, la millor defensa és un bon atac i això és el que ha estat fent Rajoy en totes les seves rèpliques al candidat Sánchez.

A quest fet que per a molts els pot semblar una bona tàctica de Rajoy, només és una manera d’eludir les responsabilitats que té com a President del Govern, però també com a president del PP. I amb això vull dir que Rajoy, com tots els que l’envolten i li riuen les gràcies és un irresponsable.

Sobre Sánchez diré que puc discrepar de moltes coses de les que diu i fa. Una aportació: tot i que sigui de forma indirecta no l’he votat mai en unes eleccions generals. Però estic amb ell amb el fons. O sigui, amb la presentació de la moció de censura.

De Ricardo al Mundo. 

Crec que era una moció necessària per a intentar regenerar una mica la corrompuda política espanyola. Potser dintre de poc me’n penediré, igual com me va passar quan el vaig votar a les primàries... Llavors era Susana Díaz o ell. Ara és Rajoy o ell. Fàcil no és, però si tinc que decantar-me cap a un costat, ho tinc clar: Rajoy ha d’anar fora.

Li ho ha dit Sánchez a Rajoy i ho he dit jo moltes vegades: Rajoy hauria d’haver dimitit fa temps. Avui Sánchez encara li ha donat una darrera oportunitat: Dimiteixi i tot s’haurà acabat.  

Però Rajoy no se’n va. Podria fer-ho en un acte de valentia que l’honraria, però prefereix ser un covard fins el darrer moment.

Una de les moltes coses que Rajoy ha acusat a Sánchez ha estat de que no ha exposat el seu programa polític amb el que pretén governar Espanya. He escoltat el debat i li he sentit dir a Sánchez els trets principals del seu programa si propera la moció de censura: Retirar la llei mordassa, revisar les resolucions del pacte de Toledo sobre les pensions, establir ponts amb Catalunya, etc. Agradarà més o menys. S’hi estirà d’acord o no. Però ho ha dit.  

Un dels retrets de Rajoy a Sánchez és sobre el manteniment dels Pressupostos Generals de l’Estat. És evident que ha estat una picadeta d’ull cap els del PNB per a que votin a favor seu. Però també és evident que estem damunt del mes de juny que comença demà i per tant ja haurem cobert 5 mesos de l’any i potser sigui millor, com ha dit el candidat, treballar de cara els pressupostos de l’any 2019 per a fer-los molt més socials i equitatius per a tothom.

Per acabar només dir que semblava que Rajoy no sabia de que anava el tema.

-Si vostè només presenta la moció de censura per la sentència de la Gürtel, s’equivoca –li ha arribat a dir a Sánchez-.   

La sentència de la Gürtel ha estat la cirereta. Fins i tot Ciudadanos va dir que la legislatura estava acabada. Durant els seu mandat Rajoy ha acumulat mèrits suficients per a que sé li acabés presentant una moció de censura, però també per haver-se-li fet alguna vaga general. Però amb l’excusa de la crisi (una crisi que va provocar el capitalisme i que ho han pagat els treballadors i pensionistes) tenien a la societat atemorida i amb la llei mordassa pràcticament indefensa.

Han de ser els ciutadans el qui han de fer fora el PP; no Sánchez ni els socialistes. Hi ho han de fer quan se tornin a convocar unes eleccions generals (espero que aviat) Però recordeu: Tan perillosos o més són Rivera i els seu partit com el PP.