I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  

Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.

En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.

Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.

El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.

Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?

En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.

Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     

MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html

EL PP BUSCA CANDIDAT

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Me van dir ahir que el PP s’està plantejant substituir a Mariano Rajoy i que sona com a substituta Maria Dolores de Cospedal...

Sempre he dit que Mariano Rajoy ha estat el pitjor president del Govern d’Espanya, però Maridolo tampoc seria, des del meu punt de vista, una bona candidata, tal com ha demostrat sobradament tan quan va exercir el càrrec de presidenta de Castella-La Manxa o en les seves intervencions com a Secretaria General del PP. Però si amb tot això no n’hi ha prou, ha estat dels pocs càrrecs del seu partit que ha donat suport explícit a Rita Barberà, potser perquè sap que per aquí pot obtenir molts de suports dels que encara deuen de ser incondicionals de l’exalcaldessa de València. 

-De totes maneres, cap candidat del PP ens semblaria bé... Ni Cospedal, ni Sáenz de Santamaría, ni Casado, ni Levy, ni ningú... –Li vaig dir a la meva interlocutora-. Fa 10 anys hauríem pensat que Ruiz-Gallardón hauria pogut ser un bon candidat, però al final va sortir rana... –Li vaig continuar dient-. 

Trobar un candidat del PP que no estigui esquitxat per cap cas de corrupció és difícil, ja que com dic sovint, se pot pecar per acció o per omissió, o el que és el mateix, tan culpable és qui comet el delicte com el que l’encobreix. Durant anys al PP han estat molts els que han comés delictes (segons la fiscalia a València hi havia fins a 5 caixes B) i els que no ho van fer, van callar i encara avui segueixen dient que no sabien res. Un d’ells Mariano Rajoy, el màxim responsable del partit durant molts anys.

Entre els joves també es fa molt difícil trobar a algú que reuneixi les condicions necessàries. A la llista anterior he esmentat a Casado y a Levy, però tots dos han seguit sempre el guió establert pel partit. No fa gaires dies, la catalana Levy va dir que durant el mandat de Rajoy no hi havia cap ombra de corrupció... Potser si que tots els casos de corrupció coneguts que envolten el PP són anteriors a la pres de possessió de Rajoy com a President del Govern, però no es pot ignorar que tots estaven ben vius quan Rajoy ja exercia de president nacional del seu partit. Per tant, el des de té molt poca importància si l’abans  està empastifat del tot.

Després de les eleccions del passat desembre, Rajoy no es va voler sotmetre a una sessió d’investidura (tot i que el Borbó li va proposar) perquè sabia que no comptava amb els suports necessaris i, per tant, no l’anava guanyar. Després de les de juny, el panorama va canviar una mica, ja que el PP, contra pronòstic va aconseguir millorar els resultats i amb la suma dels vots de C’s, fregava la majoria absoluta. A partir d’aquí només calia aconseguir l’abstenció del PSOE.

De totes formes, primer es va intentar captar als diputats de l’antiga Convergència oferint-los un lloc a la mesa del Congrés, però alguna cosa es va haver de tòrcer quan al final no va ser així i, per tant, Rajoy no va obtenir el suport de Homs i de la resta del grup.

La setmana passada, Felipe González, aquell que parla quan callat estaria més guapo, va dir que si s’anava a unes terceres eleccions s’haurien de canviar els candidats. Dient-ho així, suposo que volia dir tots els candidats: Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera, Homs...

La idea tampoc és que sigui molt original ja que, jo mateix, fa uns mesos ja vaig dir una cosa semblant, encara que no és el mateix el cap de llista del partit guanyador i que no aconsegueix els suports necessaris que el cap de llista d’un altre partit que poca cosa pot fer per a canviar l’actual panorama de bloqueig.

Què aconseguiria el PSOE canviant de candidat? L’única cosa que s’aconseguiria és el desig de molts dels càrrecs i excàrrecs del partit de fer fora a Sánchez, però res més. O potser sí: donar suport al nou candidat del PP amb l’abstenció del grup parlamentari i fer retrocedir encara més a un PSOE que ja fa massa temps està navegant sense GPS (versió actual i millorada de la brúixola)   

REPERCUSSIONS PER LA RETIRADA DE LA LLEI DE L’AVORTAMENT

De Ferreres al Periódico. 

La primera repercussió ja la coneixem: La immediata dimissió del ministre responsable, el de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón.

La segona repercussió també: La protesta dels col·lectius provida (així és com els anomenen) davant la seu del PP.

Però n’hi ha més. Sense anar més lluny avui, al Periódico he llegit una carta signada per Ana Costa, advocada de Barcelona que, entre d’altres coses diu:

-La negativa de Mariano Rajoy a tirar endavant la reforma de l’avortament ens ha provocat a  molts pena i estupor, una decepció profunda davant un president del Govern que es retracta de les seves paraules i del seu programa electoral per un grapat de vots. Un president que assumeix amb aquesta decisió la dita de Grouxo Marx: “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc d’altres”... Així com Gallardón es retira fastiguejat de la primera línia política del PP, seran molts els votants i simpatitzants que abandonaran un partit sense rumb moral ni principis clars...

Primer que res m’agradaria veure si, a l’hora de la veritat seran tants com diuen ara els que decidiran no votar el PP per aquest motiu.

En segon lloc, em crida molt l’atenció que sigui precisament ara, quan es comencen a escoltar crítiques entre els votants populars.

Sembla ser que, de totes les promeses incomplertes i de totes les accions de govern que ha pres Rajoy fins ara, la més important sigui, precisament, la retirada d’una llei retrògrada i criticada fins i tot des de les files del seu propi partir.

Mireu, Rajoy va incomplir, sistemàticament, molts de punts del seu programa electoral: va dir que no apujaria impostos i va pujar l’IVA i l’IRPF. Ha perjudicat sectors com l’ensenyament i la cultura. Però podria entendre que fins aquí, els seus votants encara no diguessin ni piu, ja que tal vegada, els afecti relativament. Però les conseqüències de les retallades encara han anat més enllà: Sanitat i Serveis Socials. I si a part d’això sé li suma un mercat laboral cada cop més en precari, haurem arribat al moll de l’os de tot plegat. Aquí sí que afecta a les famílies més humils, les que disposen de menys recursos econòmics, aquelles que no poden arribar a final de mes o tenen greus problemes per fer-ho. S’ha carregat a la classe mitjana d’aquest país, la que el feia rutllar...

Com diu el lema, les retallades a la Sanitat, maten. Les ajudes per la llei de la dependència aprovades pel govern de Zapatero, s’han reduït tant que és difícil reconèixer que es tracta de la mateixa llei. És què situacions com aquestes no provoquen morts? Quanta gent ha mort de fam, per ser operats després d’estar molts mesos en les llistes d’espera, després d’estar esperant un ajut que no ha arribat mai.

Llavors, Rajoy no incomplia el seu programa electoral? On estaven els que ara es queixen de la retirada de la llei Gallardón? És que només els importa la vida dels nonats? I les altres morts? Si tan cristians són, per què no es manifestaven davant la pèrdua constant de la qualitat de vida que hem estat patint des de que governa el PP?

Vergonya tinc de tot aquest col·lectiu, però més vergonya tindre encara quan a les properes eleccions vegi el resultat del PP. Intueixo que no m’agradaran gens ni mica.   

LA RETIRADA DE LA LLEI DE L’AVORTAMENT O COM CARREGAR-SE A UN MINISTRE

M’ha agradat el titular del Periódico: Rajoy avorta la llei da l’avortament.

No cal dir que me’n alegro i a sobre per partida doble, ja que fa poc que s’ha sabut que Rajoy ha dimitit. Feia dies que s’especulava amb la dimissió del Ministre de Justícia quan es va córrer el rumor que, finalment la proposta de Gallardón no arribaria al Congrés dels Diputats. I dic jo: per què un ministre de Justícia ha de ser el responsable de redactar una llei sobre l’avortament? No seria molt més lògic que la redactés el ministre (o ministra en aquest cas) de Sanitat?

I, mentre, Rajoy dient bajanades com sempre. L’heu escoltat? Sabeu per què ha dit que la retirava? Per què quan vindrien uns altres, la derogarien... Què vol dir això, que ja no es presentarà més? Què no pensa guanyar les properes? Com si durant la història no s'haguessin retirat lleis aprovades per altres governs... Una absoluta xorrada! 

De totes formes una cosa és el que diu Rajoy i l’altra molt diferent els motius reals que l’han portat ha prendre aquesta determinació. Sembla ser que els motius reals pels quals s’ha retirar el projecte de llei da l’avortament han estat la constant pèrdua de vots per la part més moderada del partit. O sigui, s’ha fet una vegada més atenent els interessos polítics d’un partit. En aquest cas ja va bé, però és vergonyós i lamentable que quan es legisla,  en lloc de pensar amb la ciutadania, es fa atenent els interessos del partit del govern. L’avortament hauria de ser lliure i gratuït, així de clar i català. Crec recordar que hi va haver una legislatura governant el PSOE on es va estar a punt d’aprovar una llei així pressionats per IU, però al final, els socialistes no es van acabar de decidir al·legant que els hi va faltar temps per a fer-ho.

Per una vegada (i no servirà de precedent) un ministre ha dimitit. Pocs ministres han dimitit al llarg dels 30 i escaig anys de democràcia: Pimentel, Narcís Serra, Alfonso Guerra i ara mateix no me’n recordo de cap cas més, però segur que me’n hauré deixat algun. Però n’hi h hagut d’altres que no ha estat perquè no hi havia motius per a fer-ho... Com el propi Rajoy que, com aquell que diu, no va complir ni un sol punt del seu programa electoral amb el que va guanyar les eleccions de 2011. O Aznar, que ens va posar de ple en una guerra (la de l’Iraq), totalment il·legal, ja que comptava amb l’aprovació de la ONU.

La veritat és que entre Aznar i Rajoy se’m fa molt difícil triar sobre qui ha estat el pitjor president del govern d’Espanya. Aznar era (i és) un prepotent, però al menys té personalitat. En canvi, Rajoy és que no en sap més, que voleu que us digui... Quan ja tot semblava que, irremediablement el PP arribaria al poder, després del desgast del darrer govern de Zapatero, ja vaig opinar que Rajoy és un polític mediocre. I avui m’atreveixo a afegir una cosa més: Rajoy és un polític mediocre en consonància de la mediocre societat espanyola. No s’entén que després de la política que ha fet el PP la ciutadania (tos, els més desafavorits, però també la resta), na hagin sortit al carrer moltes més vegades de les que s’ha fet, no s’hagin fet moltes més vagues generals (els sindicats no s’atreveixen a convocar-les perquè estan desacreditats...)

Per acabar donaré la meva opinió sobre Ruiz-Gallardón. Com he dit al titular, sé l’han carregat.

Quan Gallardón va ser President de la Comunitat de Madrid primer i alcalde de la capital del regne després, anava de progre. Eren molts els que, segurament donant-se vergonya de ser o votar el PP, deien: jo m’identifico més amb la línia Gallardón... Una línia, en aparença, molt més moderada a la que va imposar Aznar durant la seva segona legislatura, quan va obtenir majoria absoluta.

Però en arribar a ministre amb Rajoy, Gallardón es va transformar i de cop i volta es va treure la seva part més fatxa. La primera polèmica va arribar amb la creació de la taxa judicial que, a la pràctica, limitava molt l’accés a la justícia gratuïta i la possibilitat de recórrer a instàncies jurídiques superiors.

Durant la seva etapa de President de Madrid i d’alcalde de la capital, el nom de Gallardón va sonar per ocupar un dia la presidència del seu partit. Al final, abans de que l’apartessin del tot, va optar en fitxar a la dona d’Aznar (Ana Botella) per a mirar de guanyar-se el favor del que, encara avui, és l’home for del partit.

Però si Gallardón encara tenia opcions de substituir a Rajoy, ara, de cop i volta s’han esfumat: Pum! Han desaparegut en un instant.

Adéu Gallardón, adéu llei de l’avortament... d’això sen diu caçar dos moixons d’un sol tret. Encara que o ens els hem carregat els ciutadans, sinó que ha estat des del propi PP. Els ciutadans som massa mediocres per assolir una fita com aquesta.    

AZNAR? NO, GRÀCIES!

Amb un Mariano Rajoy en hores baixes (més que baixes, baixíssimes), una part de la premsa de la Villa y Corte aposta pel retorn d’Aznar com a salvador d’una Espanya sense rumb i a la deriva.

Potser hi ha qui pensi que qualsevol temps passat va ser millor, però no és el cas dels 8 anys del govern d’Aznar. Segur que em deixaré moltes coses al tinter, però aquí os deixo amb alguns dels mèrits que va fer durant la seva època e president del govern:

-Va liberalitzar el preu del sòl,la qual cosa va propiciar la bombolla immobiliària que es va produir al cap d’uns anys. De no haver estat així, la nostra economia estaríem tan malament? Personalment penso que no, ja que durant els anys anomenats de bonança econòmica, es va estirar més el braç que ma mànega i, com no, també va propiciar que la corrupció s’expandís sense control per tota la geografia espanyola.

-Ens va ficar a la guerra de l’Iraq només per a quedar bé davant els Bush i Blair. Recordo que la guerra de l’Iraq no va comptar amb l’aprovació de l’ONU, per tant, va ser una guerra il·legal que no va aportar res positiu al país. En canvi es va haver de lamentar moltes morts de soldats i assessors que van estar destinats a aquell país del Orient Mitjà.

-La conseqüència més greu d’haver-nos ficat a la guerra de l’Iraq van ser els atemptats de Madrid de l’11-M de 2004 comesos per una cèdula islàmica. Dos dies després, Rajoy va perdre les eleccions davant Zapatero capgirant al darrer moment la intenció de vot d’una part dels electors. Els analistes polítics van culpar a Aznar de la derrota. 

 

Esperanza Aguirre? No, gràcies!

Tot i ser una de les polítiques més valorades i de no figurar a la comptabilitat en B que, suposadament portava Bárcenas y que va publicar el diari el País, no hem d’oblidar com va arribar al poder. Després de no poder assolir la majoria absoluta i de adonar-se’n que no seria investida presidenta de la Comunitat de Madrid per culpa del pacte de legislatura que tenien lligat el PSOE i IU, de forma sorprenent, els diputats socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez no van acudir al ple d’investidura de Rafael Simancas, el candidat socialista. Aquest fet, que va passar el 10 de juny de 2003, es conegut com el tamayazo. Com els resultats havien estat tan ajustats i davant la impossibilitat de poder elegir nou president, es van convocar noves eleccions i les va guanyar el PP. Esperanza Aguirre va ser investida presidenta de la Comunitat de Madrid. Anys més tard es va saber que els diputats díscols van ser allotjats a un luxós hotel de Madrid a càrrec d’un empresari de la construcció. Potser l’Esperanza Aguirre no té res a veure amb aquells fets, però només la forma de com va arribar al càrrec, fa que no sigui aigua clara. 

 

Gallardón? No, gràcies!

L’etern rival d’Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón, és fill d’una família benestant de Madrid i, monàrquics de tota la vida. Per contra, la família de la seva dona va ser fidel al règim de Franco. Durant molt de temps, a Gallardón el van situar a l’ala moderada del PP i va ser un dels polítics més valorats del país. Però poc a poc va anar mostrant la veritable cara i es va poder comprovar que era un llop amb pell de corder.  Rajoy el va nomenar Ministre de Justícia i des d’aquest càrrec ha estat l’impulsor de les taxes judicials que limiten l’accés a la Justícia Universal en detriment de les classes més populars i humils. Tan impopulars han estat aquestes taxes que tots els estaments de la Judicatura s’hi ha postulat en contra i, fins i tot, hi ha hagut casos d’objecció per part d’alguns jutges. 

 

Ana Botella? Sí, gràcies!

Personalment prefereixo a la dona d’Aznar. De tot el grup segur que és la menys preparada. Malgrat tot, voldria que fos la propera presidenta del govern a veure si així, finalment, se’n va tot a la merda!