Llegia l’altre dia a eldiario.es que sé li va
denegar a una jove que vivia amb el seu nuvi una beca d’estudis per disposar de
pocs recursos econòmics i no acreditar el seu modus vivendi.
De vegades hi ha notícies com aquesta que
surten a la llum pública perquè algú se’n assabenta i les trau. Tal vegada la
jove coneixia algú que a la vegada coneixia a un periodista que va voler posar
llum a un cas d’injustícia. Però no és l’únic.
Durant uns anys la meva família vam col·laborar
amb diferents centres d’acollida de menors tutelats per la Generalitat i vam
conèixer el cas d’una noia que li va passar un cas semblant. Quan se demana una
beca s’ha d’acreditar el nivell de renda familiar, normalment aportant la declaració
de l’IRPF o autoritzant el Departament d’Ensenyament per a que pugui
comprovar-ho automàticament sense haver de portar físicament la declaració o un
certificat detallat. A l’estar tutelada, evidentment no podia portar la declaració
de la renda dels seus pares i, per tant, en una primera instància sé li va
denegar. Què fer llavors? Remoure cel i terra i mirar de trencar la rigidesa dels
sistema per a fer-los entendre que hi ha casos molt especials i que han de ser
tractats de forma diferent. Ja us ho dic jo que no sempre s’aconsegueix.
Segurament casos com aquests són
percentualment insignificants i igual no arriben ni a l’1 per 1000. Però està
clar que les autoritats educatives deurien de ser més permissives quan hi ha
suficients arguments per a justificar l’anomalia del cas.
Tampoc heu de pensar que sigui una situació
nova. Ja fa més de 30 anys vaig viure alguna situació com aquestes.
El primer cas se tractava d’una noia que
començava a estudiar a la universitat. Era la més gran de 3 germans. Els seus
pares treballaven al camp i, en aquell temps, els propietaris d’explotacions
agràries pràcticament no declaraven cap peonada. Després venia l’hora de fer la
declaració de la renda i només declaraven els ingressos de les seves petites
explotacions agràries. Concretament la família de la que us estic parlant
declarava uns rendiments nets d’unes 400.000 pessetes.
Quan els hi va denegada la beca, van voler presentar
al·legacions i com que hi havia confiança (de fet encara la hi ha), van venir
per a que jo els hi fes l’escrit. Recordo que vaig posar una cosa així: Som una família de pagesos que fem una mica
d’hort d’on ens proveïm de fruita i verdura. A més tenim quatre gallines que
ens donen ous i uns quants conills per al consum propi. I amb les 400.000
pessetes ens vestim i calcem. A cap de poc temps els hi va arribar la beca aprovada.
Anys més tard també va acudir la mare d’una
amiga. El seu fill estava estudiant una enginyeria química i també li havien
denegat la beca per tenir pocs recursos econòmics. El pare treballava a una
fàbrica de mobles d’Ulldecona, la mare era el que s’anomenava ama de casa i els altres dos germans més
grans ja havien format una família. En aquell cas després de presentar
al·legacions vam tenir que presentar recurs. Sistemàticament se negava la beca,
tot i les notes brillants de l’alumne que és, sense cap mena de dubte, una de
les persones més intel·ligents que he conegut (ara mateix és el màxim
responsable d’una multinacional alemanya ubicada a Tarragona) Al final només
ens quedava la possibilitat de recórrer davant el ministre. Vaig suposar que la
Generalitat ja havia gastat tota la partida destinada a beques i era una forma
de passar-los-hi la pilota calenta a Madrid. Van acabar per donar-li la beca.
Recordo que un dia vaig trobar a l’alumne i me
va dir: Joan ets un crack! Ell sí que
era i és un crack!
