De Vergara a eldiario.es. |
Amb l’arribada de la migració a Amposta se va
fer popular la següent dita:
-Qui s’ha
mort?
-Ningú,
un castellà...
No era que se’l menyspreés, simplement volia dir
que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia
entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els
castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un
castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià
era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els
gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.
Per tant, la diferència entre catalans i
espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han
volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el
contrari.
Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens
han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen
molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és
mentida.
I per a mostra només cal un botó: Quants
catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general
Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir
el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del
càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera
República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall
que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és
força decebedor.
A finals de la dècada dels anys 90, amb la
caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat
a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una
diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li
van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas
Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon
Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja
que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.
A la dècada dels anys 80, el que fora el
número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els
bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política
catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del
món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics
amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.
José Luis Rodríguez Zapatero no era català.
Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al
front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure
un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.
Amb tots aquests antecedents, sorgeix una
pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les
Espanyes?
Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot
del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.
I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins
aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta
donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no
fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la
majoria dels seus futurs votants.
Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra
els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu
com a castellans i no com a catalans.
Partint d’aquesta premissa, potser si que
Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.
Quin panorama més negre!
* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques.
* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques.