ERA UN PARTIT D’ESQUERRES (O AL MENYS O SEMBLAVA)

Atenció al titular: PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquista (eldiario.es de 20-03-2018)

Després d’anar del bracet del PP i C’s a les manifestacions de Societat Civil Catalana, que el PSOE ara votés per a que no es pugui passar comptes amb el règim franquista me sembla el darrer acte cap a la deriva definitiva d’un partit que semblava d’esquerres i que va representar a milions d’espanyols durant molts anys.

És molt trist que hagin d’haver passat diverses dècades per a que sortissin a la llum alguns dels secrets d’alcova d’aquella època. Ara resulta que l’excusa principal és que no volen anar contra l’esperit de la Transició!

Que se deixen de romanços i que siguin conseqüents. Durant el govern de Zapatero se va aprovar la llei de la Memòria Històrica. Una llei que pretenia repara les injustícies que se van perpetrar contra desenes de milers de famílies republicanes a les que, després d’assassinar els seus familiars (de vegades molt directes: pares, germans), els feixistes els van acabar enterrant en fosses comunes al costat de les cunetes o fora de les parets d’algun cementiri.

La Transició espanyola va tancar la porta en fals a la dictadura. És possible que de no haver estat així molt possiblement les coses no haurien anat tat rodades com van anar, tot i alguns ensurts com el 23-F. Però amb el pas del temps ens hem adonat de que se’ns van amagar moltes coses.

El PSOE, un partit fundacionalment socialista i republicà, ha fet costat sempre a la monarquia espanyola. És normal de que així sigui? El vassallatge només s’entén si en aquella època se van tancar pactes secrets per a salvaguardar persones i entitats amb obscurs passats. A canvi de què? Possiblement mai ho sabrem amb exactitud.

Però després de 40 anys, és normal que encara existeixi aquest vassallatge al Rei i a l’antic règim? És que no hi havia una data de caducitat?

L’actual PSOE se troba emmordassat pel seu passat. Per això la vella guàrdia socialista (els Felipe González, Alfonso Guerra, Alfredo Pérez Rubalcaba i d’altres) segueixen tenint el pes que tenen dintre del partit. Per això mateix el seu actual líder Pedro Sánchez no acaba de collar tot i les il·lusions que alguns socialistes van dipositar amb ell. I també per això mateix, Susana Díaz, des del seu regne de taifes d’Andalusia, té tant de pes, ja que se sap recolzada per l’antiga guàrdia de corps del partit.

Fer les polítiques que ha estat fent el PSOE durant els darrers anys és anar en contra dels seu propi electorat. Un electorat que cada vegada més s’allunya del partit que els ha estat representant durant dècades i només els més adeptes són els únics que se mantenen fidels fent costat als seus dirigents.

D’aquí que els sondejos d’opinió detectin un estancament en la intenció de vot al PSOE. I és que el panorama és mol desolador:  un partit a la deriva, un líder que no s’enlaira i uns militants i simpatitzants cada vegada més desafectes.  

Tal com he dit tantes i tantes vegades, si no sé torna als orígens, a recuperar els valors perduts, difícilment podrà recuperar la S de socialista i la O d’obrer de les seves sigles.

ODIOSES COMPARACIONS

Amposta, carrer Fortuny.

El passat dissabte hi van haver concentracions de gent vestida de blanc a ciutats com Madrid i Barcelona per a demanar diàleg entre els governs d’Espanya i Catalunya... No van ser massa nombroses, però  al menys hi havia bona voluntat.

I diumenge Barcelona es va omplir de banderes rojigualdas com mai abans havia passat. Bé potser abans, abans sí... Però ja fa molts i molts anys i dubte que en fossin tantes (de persones i de banderes) Tot i que havia alguna senyera, la realitat és que no gaires i alguns eren reversibles: senyeres per un costat i estanqueres (així les anomenava l’amic Antoni Fabregat perquè deia que estaven a tots els estancs) per l’altre.

Tot i l’èxit de la convocatòria, cal dir que molts dels assistents van ser vinguts de fora (com per exemple de Madrid) A part d’això estava massa organitzada i per tant postissa. Què vull dir amb això? Què si és veritat algunes de les fotos que van circular ahir per les xarxes socials, quan els manifestants arribaven se’ls hi donava un cartell del suposat poble d’on procedien, però se’ls hi va veure el llautó quan a una d’aquestes pancartes hi posava la Xènia... Conec alguna Xènia, però no cap poble que es digui així...

Aquesta manifestació va donar novament ales al sobiranisme català que feia uns dies que anava una mica tocat. Primer per la fugida de les primeres empreses catalanes que establien la seva seu social fora de Catalunya i més tard per les paraules de Mas i altres líders del PDeCAT  com Santi Vila i Marta Pascal deien que potser ara no és l’hora de proclamar la independència de Catalunya... Què millor deixar-la per a més endavant. Semblava que el suflé abaixés una mica.

Però com dia la manifestació de signe nacionalista espanyol els hi va tornar a donar ales i ràpidament van fer ús d’imatges per a demostrar que l’11 de setembre convocats per l’ANC i Òmnium n’hi havia molta més gent...

No cal fer ús de cap imatge per a evidenciar allò que és evident. I dono gràcies a qui correspongui que sigui així. La veritat és que tanta bandera rojigualda fa temor. I més encara quan es va saber que entre els manifestants hi havia membres de l’extrema dreta i que, com deia Marçal Sintes avui al Periódico, tot i que se’ls hi va dir que dissimulessin, que no portessin la bandera amb l’aguilot, se’ls podia distingir perfectament entre la multitud.

Tal com deia ahir en un comentari l’amic Mascarat (Toni Manel Muñoz) la veritat és que ens ho posen molt fàcil, fins i tot als que com jo mostrem certa equidistància entre els uns i els altres... Però anem a veure: Equidistància sobre qui? Evidentment no sobre els que se van manifestar ahir, sinó amb els que es van manifestar dissabte. Amb els d’ahir ben lluny i si pot ser ben protegits pel que pugui arribar a passar.

No sé si en públic, però en privat ho he dit moltes vegades, si hagués de fer costat a algú, me posaria de part dels independentistes. Molt abans que dels blancs i infinitament i més d’aquells que emanen nacionalisme espanyol pels quatre costats.

I de veritat, no ho entenc. No entenc el paper que està jugant el PSOE i el PSC (cada vegada més sucursal de Madrid) Tot i que no van secundar la convocatòria d’ahir, donar carta blanca per a poder-hi anar me preocupa. Me preocupa veure gent com Josep Borrell (sense cap mena de dubte una de les ments més privilegiades d’aquest país) anar colze amb colze de Celestino Corbacho (tot i que ja sabia que representava la rama més espanyolista del  PSC, no me pensava que estigués tan ancorat cap a la dreta)

Per com està la situació, a Pedro Sánchez i companyia se’ls veu més preocupats per conservar la unitat d’Espanya  que no la de marcar distàncies amb Rajoy i els seus que, a part de representar l’espanyolisme més ranci, també representen la corrupció més arrelada.  

A Podro Sánchez (amb qui havia dipositat gran part de les meves esperances a l’hora de transformar Espanya) li pot passar una cosa: que quan de veritat sigui l’hora de marcar distàncies amb Rajoy, ningú se’l cregui. Un dia el van fer fora els barons més espanyolistes i casposos del partit i al proper capítol el faran fora les militants més progressistes que ens mirem amb preocupació l’actual situació.

Per cert, encara no he sentit a Pedro Sánchez manar fer callar a Felipe González i Alfonso Guerra. I si no ho fa, no serà que ell també pensa com ells? 

ALFONSO GUERRA GONZÁLEZ

Sempre he sentit dir que qui als 18 anys no és revolucionari és que no té cor i qui als 40 no és conservador és que no té cap.  

Alfonso Guerra va néixer el 31-05-1940, per tant, ara té 77 anys. Va fer els 18 anys quan jo encara no tenia un any... Per tant, no puc saber que és el que pensava en aquella època, tot i que puc imaginar que si pensava diferent al règim, s’ho guardés ben guardat per a no tenir problemes. Per la meva part he de dir que quan tenia 18 anys (1975-76), encara no tenia res clar, tot i que mon pare, a casa, sempre s’havia mostrat obertament d’esquerres fins el punt que el 15-J valia votar el PSUC, tal com vaig explicar no fa gaires dies.

No ho recordo amb exactitud, però suposo que la primera vegada que vaig escoltar el nom d’Alfonso Guerra va ser l’any electoral de 1977. En aquella època, era el número 2 del PSOE, darrere del seu company i amic Felipe González. Per dir-ho d’una manera comprensible, normalment, Felipe feia de poli bo mentre Guerra feia de poli dolent. En el seu discurs, Alfonso Guerra (37 anys), es mostrava com una persona d’esquerres. No sabria dir exactament quan li va arribar la transformació, però si que puc dir que, per les seves reaccions, s’ha decantat molt cap a la l’extrema dreta.

La primera pixarada fora del test va ser l’any 2006 (a punt de fer 65 anys) quan parlant sobre l’Estatut de Catalunya que promovia el seu company Pasqual Maragall va dir allò de: Li havien passat el ribot (cepillo en castellà)  

L’any passat, Guerra, amb González i la majoria dels barons del PSOE van donar suport a Susana Díaz para desbancar a Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE perquè el culpaven dels mals resultats que patia el partit en les darreres convocatòries electorals.  

La setmana passada va a tornar a pixar fora del test quan va demanar que s’apliqués a Catalunya el que preveu l’article 155 de la Constitució Española que és suspendre l’autonomia... Més llenya al foc...

Tot i que hi van haver veus dintre del partit socialista que deien que en la actualitat Alfonso Guerra no ocupa cap càrrec i per tant les seves paraules no s’han de tenir en compte, opino que les seves declaracions (i més si van en contra de Catalunya i els catalans) tenen molta repercussió mediàtica i n’hi ha prou per a que els mitjans de comunicació (tots, els que estan a favor i en contra del procés), se’n facin ressò en un o d’altre sentit.

Alfonso Guerra ara té 77 anys, una edat en la que és fàcil tenir pertorbades les facultats mentals. He conegut a gent que molt abans han patit Alzheimer o d’altres malalties mentals.

Sé diu que només els xiquetes i els vells diuen el que pensen. Igual ara, a la vellesa, descobrim que Alfonso Guerra va ser sempre un fidel seguidor de Franco i que quan parlava com ho solem fer els qui som d’esquerres, només era per a fer-nos creure que era el que realment no era, la qual cosa li va permetre ocupar el càrrec de vicepresident del Govern fins que el seu germà Juan Guerra el van enxampar fent tripijocs des d’un despatx oficial de la Delegació del Govern d’Andalusia sense ocupar cap càrrec ni ser treballador.

Alfonso Guerra va seguir vivint de la política fins l’any 2014 (74 anys) arribant a ser el diputat més veterà del Congrés.

I pensar que fa anys fins i tot me queia bé... 

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (2a part)

Al final del meu escrit d’ahir vaig esmentar-vos la paraula refundació, una concepte que els contertulians de la Sexta van emprar diverses vegades durant la nit electoral de les primàries del PSOE. Quants anys fa que estic dient que el PSOE s’ha de refundar? I quantes vegades n’he parlat des de llavors?

Si Perdo Sánchez fa el que va dir que faria, està clar que sé li ha de donar la volta al partit com si d’un mitjó es tractés. El PSOE històric, el dels líders sortits del congrés de Suresnes (Felipe Gónzalez i Alfonso Guerra entre d’altres), el darrer que es va celebrar fora d’Espanya, va jugar un paper transcendental durant la transició i va ajudar a consolidar la democràcia a Espanya.

Però en aquella època no tot van ser flors i violes... Com passa quasi sempre també va tenir els seus moments foscos. Alguns d’elles per tots coneguts, tot i que no us en parlaré, avui no toca... Però hi van haver moltes més coses de les que no se’n ha dit res o molt poc.

Quan va guanyar Aznar vaig dir que els socialistes ho havien d’haver fet molt malament per a que tornessin a guanyar els hereus del franquisme. Però era la realitat: Ho havien fet molt malament...

Cal recordar també que quan el PSOE va tronar al Govern d’Espanya va ser per una carambola. L’any 2004 Zapatero no era ni de lluny favorit per a guanyar les eleccions, però els atemptats de Madrid 2 dies abans de celebrar-se els comicis i la mala gestió que va fer el PP d’aquella tragèdia, el va catapultar al càrrec. No obstant sé li ha de reconèixer a ZP la seva bona gestió durant la primera legislatura. Però la segona ja va ser una altra cosa... I el seu final va ser el principi del declivi socialista que va culminar diumenge amb la nova elecció de Pedro Sánchez.

Després de que Rubalcaba desafies les urnes l’any 2011 amb una sonora patacada, el 2012 el PSOE celebra primàries per primera vegada en la seva història. S’enfronten Pedro Sánchez, Eduardo Madina i José Antonio Pérez-Tapias, sortint-ne guanyador Sánchez amb una diferència més que considerable (més de 16.000 vots)

Tot i això Sánchez sortiria derrotat per dues vegades davant Rajoy i encara sort de que el PSOE no va quedar com a tercera força política per darrere de Podemos que, juntament amb Ciudadanos van ser les grans novetats per les legislatives de 2015 i 2016. Per tant, el nou descens electoral del PSOE no es deu només a un hipotètic manca de lideratge de Sánchez (tal com li atribuïen Susana Díaz i la majoria dels barons i dirigents històrics), sinó a un desgast continuat del partit (què s’arrossegava des del primer govern de Felipe, amb el parèntesi dels 4 primers anys de Zapatero), però sobre tot per l’entrada en escena de Podemos i, en menor mesura de Ciudadanos. És d’una demagògia total culpar només a Sánchez: Ha perdut dues vegades (li agradava recordar a la Susana Díaz)

felip

Diumenge qui va perdre de forma contundent va ser Susana Díaz. De fet ho va fer per més de 15.000 vots de diferència. Però no només va perdre presidenta andalusa, també van perdre la gran majoria dels barons territorials i sobre tot els històrics que representen la veritable rèmora del partit.

Si Pedro Sánchez vol defraudar els seus electors ha de fer neteja. Però una neteja a fons... De moment ja ha advertit que les barons territorials no tenen perquè continuar... Però més que els barons els que han de desaparèixer de qualsevol escena política són els Felipes, Alfonsos i companyia, ja que no aporten res de bo per al partit, sinó tot el contrari, només creen controvèrsia i divisió interna.

Si ho recordeu, la setmana passada vaig dir que en el cas de perdre Pedro Sánchez potser no seria tant dolent... I ho vaig dir perquè considerava possible que Sánchez acabés formant un nou partit socialista. Aquesta hipòtesi (que només era meva, ja que no ho vaig escoltar en lloc) ara ja serà impossible que es doni.

Tornant a la tertúlia de la nit electoral, un d’ells va dir que Sánchez era, dels tres candidats, qui millor pot atreure el vot dels menors de 40 anys, un vot que a les dues darreres eleccions ha anat a parar a Podemos.  

I què han dit els membres del Govern? Per un costat estan les felicitacions formals, però evidentment pensen que la victòria de Sánchez és el pitjor que els hi podia passar, tal com ho va fer constar el cap del PP al Parlament de Catalunya Garcia Albiol en una piulada: Que vuelva @sanchezcastejon es una desgracia para España. Escora al @PSOE en la extrema izquierda y una oportunidad d ampliar base al @PPopular.  

Si per al PP no és bo, molt possiblement els militants socialistes que diumenge vàrem triar l’opció de Sánchez l’hem encertat.        

SI SUSANA GUANYA... EL SOCIALISME PERD

Foto: Agencia EFE.

El concepte socialisme és massa ampli com per a que algú el vulgui monopolitzar. Socialisme és la ideologia dels Comuns i socialisme també és l’ideari de les CUP.

M’agradaria pensar que socialisme també és la doctrina del PSOE, tot i que cada vegada el color roig que l’identifica està més descolorit, tirant a socialdemocràcia... I ja sabeu que penso de la socialdemocràcia... Què no és ni chicha ni limoná...

La imatge de la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz envoltada per la vella guàrdia del PSOE, impressiona. Però no per a bé, sinó per a mal... Veure allí seguts a Felipe, Guerra i fins i tot a Zapatero no suposen cap bon presagi per al futur d’Espanya. Ja sé que alguns dels meus lectors pensareu: I a mi que m’importa Espanya? Bé, permeteu-me que parli amb clau espanyola, tot respectant els vostres sentiments.

Quantes vegades no hauré criticat a Felipe, Guerra, Zapatero i fins i tot a Rubalcaba, que també hi era present, juntament amb Ximo Puig i d’altres barons territorials. I la representació del PSC estava encapçalada per la Chacón i Balmon, l'alcalde de Corenella... O sigui, la part més espanyolista del partit...

Diuen avui els diaris que Susana Díaz, diumenge va exhibir poder, però també (i aquí li dono la raó a Pedro Sánchez) va exhibir passat. Al PSOE actual li passa com a l’Església Catòlica: Va endarrerida respecte als seus fidels.

De Vergara a eldiario.es.

És veritat que els govern de Felipe González van suposar modernitzar el país i donar un pas ferm cap el seu desenvolupament. Però també va tenir contradiccions i episodis foscos, sobre alguns dels quals ens vam assabentar passats els anys. L’aureola de ser un gran president la anat perdent per demèrits propis al pas dels anys. Felipe, com el PSOE, s’ha anat devaluant poc a poc fins a ser una ombra patètica dels seus inicis. Durant els primers anys de govern me vaig declarar un felipista convençut. En canvi ja fa molt de temps que penso que el millor servei que hauria pogut fer Felipe González hauria segut marxar i deixar-nos tranquils.  

Alfonso Guerra va caminar de la ma de Felipe González des de ben jove. Eren com el Yin i el Yang: Diferents, però a la vegada complementaris.  Durant molts anys vaig dir que si me proposaven passar tot un dia amb un personatge, hauria triat Alfonso. El trobava culte, enginyós, divertit... M’agradava escolar-lo i aprendre. Però com li va passar a Felipe, també li va arribar el seu declivi.

Zapatero, en contra dels que diuen seus detractors (que són molts), va tenir una primera legislatura molt brillant on va complir bona part dels seus compromisos electorals: retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, equiparació de determinats drets dels homosexuals als de la resta de ciutadans, protecció a les persones dependents, etc. Però a la seva segona legislatura, la va cagar (perdoneu-me l’expressió, però és així mateix): No va voler reconèixer que estàvem entrant a un període de crisi econòmica i, quan des d’Europa li van ordenar, va aplicar les primeres mesures per a mitigar l’efecte. Per a entendre’ns: Les primeres retallades de sous als treballadors públics. Tal com he dit moltes vegades, Zapatero hauria hagut de dimitir abans d’aplicar-les.

Rubalcaba va ser, molt possiblement un pedaç d’emergència. Tenia acumulada una gran experiència fruit dels seus pas per diversos ministeris, tant en Felipe com amb Zapatero. Però l’oposició ho va tenir molt fàcil: I com és què això no ho vàreu fer quan governàveu? Tota l’eloqüència verbal de la que havia fet gala durant anys, de cop es va esvair deixant-lo sovint sense paraules.

Pedro Sánchez va heretat un PSOE molt deteriorat i per tant, remuntar la situació era missió impossible. L’aparició de nous partits tampoc van ajudar a que pogués reflotar una nau que s’enfonsava a eleccions rere eleccions. El gran error del PSOE ha estat no refundar-se i començar de zero. En lloc d’això l’aparell del partit ha optat per jugar-se-la a una carta: Susana Díaz. No és estrany que els darrers dies, les xarxes socials s’hagin mofat tot el que han volgut de l’acte que va entronar a la lideressa andalusa.  

Si el futur d’Espanya passa per pactar amb el PP per a contenir Catalunya, significa que es té molt poca amplitud de mires... Per tant, quan se parla de futur, cal pensar més bé en un futur imperfecte, tal com ho ha estat el seu passat.        

DIARI DE L’AGOST. DIA 5

De Leonard Beard al Periódico. 

DE VACANCES

No, jo encara no... Rajoy... Avui s'ha celebrat el darrer Consell de Ministres (en funcions) abans de que Rajoy agafi uns merescuts dies de vacances (sé sol dir així no?)

El que passa és que Rajoy (com molts d’altres), cobra pràcticament sense treballar. A l’examen del juny va suspendre (cert que va treure la nota més alta, però no la suficient) i els deures que havia de fer per mirar de superar la situació de provisionalitat política que estem vivint des de principis d’any.

Mariano espera que en tornar de vacances cap a finals de mes pugui trobar una situació molt més favorable als seus interessos que no són altres que aconseguir el suport total de C’s i l’abstenció, sinó de tot el grup socialista, al menys del suficients per a poder aconseguir més vots a favor que en contra.

Espera no haver de tornar a unes terceres eleccions (o al menys això diu), però tampoc ha fet grans moviments com per aconseguir capgirar la situació.

PRESSING PRESI

Des del propi partit, des de C’s, des del PP, dels del món econòmic... Tothom pressiona a Pedro Sánchez per a que els socialistes facilitin la investidura de Rajoy.

González ja ho va dir l’altre dia directament i ara és Zapatero qui ha demanat a Sánchez que obri un debat intern per a veure que ha de fer el grup parlamentari.

Cada dia que passa el PSOE està més prop de l’autodestrucció. I me sembla que és igual el que voti, ja que facin el que facin els diputats, una part dels afiliats i simpatitzants no estaran d’acord amb l’opció escollida.

Una recomanació a Sánchez:  Sí sé sent molt pressionat, millor que se’n vagi ell que l’acabin tirant fora els seus companys. Una retirada a temps, sovint és una victòria.

MÉS INCOHERÈNCIES

Una vegada Convergència fa mostra de la seva incoherència al recórrer al Tribunal Constitucional el fet de que no se’ls deixi formar grup propi al Congrés dels Diputats. I és incoherent perquè si han dit sovint que és un tribunal polititzat i que no té cap mena de prestigi, el que haurien d’haver fet és reconèixer que no han sabut jugar bé els seves cartes i que la jugada els hi ha sortit malament. Haureu vist que ni els CDC són perfectes... Però s’ho creuen!

SABATA-PLANA

Una vegada hi va haver a València un cartagener que havia estat alcalde de Benidorm y va arribar a president de la Cheneralitat, més xulo que un vuit...

Bru gràcies als raig UVA, ben vestit... D’allò que se’n sol dir un paio ben plantat i de bon partit (no ho dic perquè fos del PP, però para les famílies de missa diària, però si ho ets, millor encara) Mireu si era valencià que un dia Aznar el va cridar a Madrid per a fer-lo ministre i no va trigar gens en fer les maletes i marxar cap a la capital.

Però com tot no pot ser bo, li van trobar un apel·latiu: Sabata-plana. I també deien d’ell: Si xafeu una caguerada, què passa? Que s’aplana!

Al temps que corren és difícil estar al mateix nivell que González i Guerra, però trobo que els ha superat. Després de 12 anys diu que encara no està segur de qui va cometre els atemptats de Madrid de l’11-M, trobo que ja es morirà sense saber-ho.

Entenc que no hagi pogut pair mai la derrota del seu partit només 3 dies més tard, però hauria de mirar de passar pàgina. Tanta rancúnia no pot ser gens bo per a la salut.

CAMIONS BONIFICATS

Atenció, atenció!!! La gran parida de Rull!! (i per extensió del govern de Catalunya)

Davant les pressions rebudes per part de les plataformes ciutadanes, però sobre tot dels alcaldes més propers, a Barcelona acaben de descobrir la sopa de frígola: Bonificar els camions que passin per l’AP-7 mentre no es desdobli l’N-340 o el que és el mateix, que no s’acabi l’A7.

Però a veure, seiem una mica i pensem... Pensem... Ja? Si es bonifica l’autopista no vol dir que sé renovarà la concessió a Abertis? A mi me sembla que sí.

En tot cas no és el que s’està demanant des de la plataforma Prou! AP-7 gratuïta ja! A veure alcaldes, polítics en general, veïns de Tortosa... Sabeu que es reclama?

-AP-7 GRATUÏTA JA!!

-DIGNITAT PER A L’N-340 (No a les rotondes i construcció d’accessos adequats per a entrar als nuclis de població)  

Una vegada assolits aquests objectius, el que facin o deixen de fer, ens importa un rave.

BON VENT I BARCA NOVA ALFONSO

Temps enrere, Alfonso Guerra, el qui va ser la ma de Felipe González durant molts d’anys, va anunciar que deixava la política activa y abandonava la que ha estat la seva casa durant més de 37 anys: el Congrés dels Diputats. Ja era hora!

Alfonso ha estat un mal exemple del que hauria de ser un polític. Per cap motiu, una persona que es dediqui a la política hauria d’estar-hi tant de temps. Em temo que des de fa anys, la seva aportació dintre del grup socialista era més testimonial que efectiva.

Però recapitulem. Sabeu que deia d’Alfonso Guerra només fa uns anys? Sense cap dubte hauria estat el meu personatge escollit per a passar un dia distés. La seva oratòria i els seus coneixements (sobre tot de Federico Garcia Lorca y Miguel Hermández) El trobava senzillament fascinant: la cultura que emanava, la fina ironia, els coneixements de tot allò que l’envoltava. Si, va ser un dels meus ídols, però des de fa uns anys s’ha convertit en un ídol caigut.

Quan una persona a la que tens idolatrada, un dia, et decep, el sentiment de ràbia és molt més gran que quan algú a qui quasi no coneixes o de qui tens una mala imatge, fa alguna cosa dolenta.

Mireu, res té que veure el comportament de Pujol amb el de Guerra. Però a Pujol mai l’he admirat, ni li he tingut la més mínima simpatia. Tot i això estic molt més dolgut amb el comportament de Guerra que amb el de Pujol.

A Guerra no li podré perdonar mai que volgués treure el ribot per a passar-lo per l’estatut que va promoure el President Maragall. En aquell moment, els seus comentaris van estar fora de lloc, impropis d’una persona que es diu socialista i que va ocupar càrrecs importants dintre del partit, així com del govern.

Però lluny de rectificar, la seva posició s’ha anar radicalitzant més respecte als interessos legítims del poble català. Si la seva ideologia fos conservadora, ho entendria, però venint d’un socialista, em costa digerir-ho. Només s’entén des d’una perspectiva on el socialisme i les posicions més conservadores es donen la ma: el nacionalisme espanyol.

La llei de regeneració política que s’ha impulsat des del govern del PP, hauria de contemplar una limitació de tems per a ocupar càrrecs de responsabilitat, tant en càrrecs públics com els orgànics o de partit. Se’m fa difícil entendre que una persona que fa molts anys que ocupa un càrrec no arribi a acomodar-se i que tingui tanta il·lusió per la seva tasca després de 30 anys com al principi quan va començar. Segurament per això, al cap dels anys es fan rodejar d’assessors i col·laboradors diversos, amb el cost econòmic que acaba comportant per a les arques públiques o del propi partit, sindicat o qualsevol altra organització.

Alfonso: des de l’estima que un dia et vaig professar, et desitjo amb tot el cor, BON VENT I BARCA NOVA i només espero que personatges com tu no es tornin a repetir pel bé de la societat!  

ÍDOLS CAIGUTS

Qui ens ho anava a dir! Quan finalment varem deixar enrere el franquisme i després de que una Constitució semblava que garantia el futur democràtic del nostre país, amb el pas dels anys, de tots aquells líders polítics, quan se’ns salven? El cert és que pocs, ja que abans o després han acabat enterbolint la seva imatge.

Com a socialista em dol el deteriorament ideològic de personatges que un dia van ser per a mi els referents: Felipe González, Alfonso Guerra, Narcis Serra...

A Felipe González el vaig tenir durant molts d’anys com el millor president de la història més recent d’Espanya. És possible que encara ho sigui, a pesar de capítols com el de l’OTAN, el Gal, Lasa i Zabala... Sempre creus que un president ha d’estar per damunt de moltes d’aquestes coses... Però quan veus que ara viu del xollo com a membre del consell d’administració d’una elèctrica d’aquelles que ens pugen els rebuts de la llum de forma consecutiva i imparable, la veritat és que t’agafen ganes d’enviar-lo a pastar fang.  

També quan llegeix les opinions que dóna sobre Pablo Iglesias (II) i Catalunya. Què ja no se’n recorda que feia quan era jove? L’època que es deia Isidoro, portava americanes de pana i aixecava el puny quan cantava la Internacional?

No fa tants d’anys, deia d’Alfonso Guerra que era d’aquelles persones amb qui m’agradaria passar tot un dia sencer només per escoltar-lo i intercanviar opinions. Però des de l’Època de l’Estatut em va començar a caure malament i darrerament encara més. Crec sincerament que tan ell com Felipe, han perdut molt amb el pas dels anys. El desgast intel·lectual que han patit fa que ara mateix diguin coses que de joves no haurien considerat políticament correctes.

Narcís Serra va ser un gran alcalde de Barcelona, un bon ministre de Defensa posteriorment i quan a la dimissió d’Alfonso Guerra, Felipe el va cridar per a que en fos el vicepresident, també ho va fer prou dignament. Els més joves igual no saben perquè Felipe el va nomenar ministre de Defensa. En aquell temps era molt difícil que un socialista pogués congeniar amb els militars. El 23-F encara era present i calia buscar un home que tingués una bona relació amb la cúpula militar. Descartat el general Sáenz de Santa María (va sonar mol per ocupar aquest lloc) a l’hora de forma govern, Felipe va pensar amb Serra perquè aquell mateix any s’havia fet a Barcelona la desfilada de les forces armades i com alcalde havia conegut i fet bona relació amb alguns dels militars de més alta graduació.

Quan Felipe el va cridar per a ocupar el càrrec de vicepresident, segurament molta gent no ho sap, però havia d’anar a Paüls a una trobada que es feia a Sant Roc amb militants i simpatitzants ebrencs. Evidentment no hi va poder assistir.

A Jordi Pujol mai l’he tingut com un ídol, ni tan sols li he tingut cap simpatia. En canvi era com un pare per a molts catalans. N’hi havia fins i tot que votaven CiU a les autonòmiques i un altra opció a les locals i estatals, només en raó si se’l havia de votar a ell o no. Després de la seva confessió (de debò ho va confessar tot, tot i tot?) el passat 25 de juliol, van ser molts els qui el van repudiar. Segurament tots els que no tenien ni idea dels seus tripijocs. D’altres, els que si que ho sabien, de cara la galeria també van aparentar sentir-se indignats, però de portes cap a dintre es lamentaven de que finalment se’ls hi havia vist el llautó.

El cert és que no acabaríem. Però hi ha casos molt peculiars, com per exemple Ramon Tamames o Magda Oranich que van evolucionar des de l’esquerra a la dreta i, segurament això va fer que mentre que per alguns caiguessin en desgràcia, per altres van ser acceptats com un nou membre de la seva família. Pocs han estat els que han fet el procés invers. L’únic conegut (o al menys l’únic que ara mateix recordo) és Jorge Verstrynge que de militar activament a l’extrema dreta, va passar a ser un militant de base del PSOE i, posteriorment encara ha virat més cap a l’esquerra.

Finalment, si haguéssim de parlar d’alguns dels líders locals, molts més propers, segur que acabaríem fent una llista immensa.

I és que la corrupció generada al nostre país i la manca d’escrúpols de molts dels qui ens han governat, ha fet que la societat els repudiï com si fossin uns infectats. És el que es mereixen.       

EL TITULAR DEL DIA 17-10-2014: GONZÁLEZ I GUERRA COMPAREN NACIONALISME I TOTALITARISME

Ja sabeu que sempre us dic que tot se pot comparar, fins i tot coses tan diferents com un ou i una castanya, que tal i com diu la dita, no es semblen en res. Quan dius: Això no es pot comparar, de fet, ja ho estàs comparant.

Bé, després d’aquest preàmbul, caldria preguntar que significa per a Felipe González i Alfonso Guerra els conceptes de nacionalisme i el de totalitarisme.

Tenia entès que els qui un dia van comandar la nau del PSOE, però també del govern d’Espanya, s’havien distanciat feia temps, però sembla ser que davant l’amenaça del separatisme català han tornat a unir les forces per a combatre’l.

Recordeu l’anunci aquell de l’IKEA que deia: La República independiente de mi casa? El mateix passa amb els nacionalismes, n’hi ha tants com es vulgui.

La Constitució Espanyola accepta el terme nacionalitats que és una paraula derivada de nació. Però aquest concepte no impedeix que els habitants d’una determinada nacionalitat puguin ser nacionalistes. De fer s’ha usat sovint l’apel·latiu de nacionalista a l’hora de parlar, per exemple, de CiU.  

Però també a l’hora de citar Espanya es solen emprar els termes de pàtria o nació. Quantes vegades em escoltat la nació espanyola?

Des del meu punt de vista, un fervent defensor de la unitat pàtria, és un nacionalista espanyol, amb tots els pros i contres que això comporta.

Quina diferència hi ha a l’hora de defensar la nació espanyola per part d’un adepte o la catalana, per aquells que es senten catalans? O és què te que veure amb la mida dels estats?

Tal i com em faig vell, cada vegada tinc més clar que la meva nació és l’Ebrenca. Sabeu que per mi inclouria els territoris limítrofes de València i l’Aragó, però igual els seus habitants no tenen els mateixos sentiments.

Ens hauríem de plantejar un dia independitzar-nos de Catalunya.  

POLÍTICS SENSE DATA DE CADUCITAT

Aquests socialistes, quants anys fa que no aixequen el puny? 

En els darrers dies, alguns articulistes han criticat obertament la que ha estat, fins ara, la darrera intervenció de l’expresident del govern Felipe González, fins el punt de posar en entredit la seva gestió al capdavant dels diferents governs que va presidir.

El darrer en pixar fora del test ha estat qui va ser la ma dreta de Felipe durant un bon grapat d’anys: Alfonso Guerra.

Guerra, va posar en dubte la ideologia del PSC de qui va dir que des de fa temps que ha deixat de ser socialista per a convertir-se en nacionalista.  

Un cop més em penetrat a l’espiral de sobre que qui és més nacionalista: aquell que defensa que Espanya és una i indivisible o qui és està a favor d’una Catalunya independent.  

Des del meu punt de vista, encara que estem parlant de nacionalismes diferents, tot dos ho són: l’un, nacionalista espanyol i l’altre nacionalista català. I, a veure, vull deixar-ho clar: tan dret té el primer de ser-ho, com el segon. No és dolent. El que és dolent són els extremismes com ara aquell que estaria disposat a agafar una arma de foc per a defensar la unitat de la nació espanyola o anima a l’exèrcit a intervenir o l’altre que no veu més enllà de la seva idea, es a dir, el món comença i acaba amb la independència. Posats tots dos a una taula de negociació de ben segur que no arribarien a cap acord. Ni de mínims! 

 

Ara bé, si tingués que prendre part per alguna de les dues postures radicals, acabaria decantant-me per la segona, ja que entenc que durant, ja no anys, sinó segles, des de les estructures de l’estat espanyol s’ha maltractat Catalunya. En canvi, el nacionalista espanyol que, amb els seus arguments demostra que mai ens ha estimat, per quin motiu no volen la independència de Catalunya, si no és que en treuen algun profit.

Com sabeu els que em segui sovint, cada cop estic més desenganyat d’una bona part dels polítics que ens han governat i representat des dels inicis de la nostra, encara jove, democràcia. Com diuen els castissos, a toro pasado, és més fàcil analitzar el que va passar durant l’anomenada transició. Tan malament es va fer llavors que ara en paguem les conseqüències de tot plegat.

Amb Suárez amb alzheimer, evidentment queden com a màxims responsables d’aquella època Felipe González, Alfonso Guerra i, per extensió a tots aquells que durant molts anys hem considerat com a pares de la Constitució.  

Convergència, quan veu que les coses no els rutllen com ell voldrien, treuen a Sant Jordi Pujol per a que els tregui les castanyes del foc. En canvi, darrerament, quan surten Felipe i Alfonso, en lloc de calmar els ànims, encara els encenen més.

La solució? Què els polítics tinguessin data de caducitat i, a partir d’aquesta, només poguessin dedicar-se a escriure les seves memòries i als nets.