divendres, 30 de juny de 2017

MARCATS PER L’INDEPENDENTISME

Ahir es va fer públic un manifest signat per 100 persones rellevants demanant a l’independentisme que aturi el procés.
Tot i que encara no he llegit cap reacció oficial contra el manifest, si que es veritat que la notícia dóna per a molt entre els dos sectors: el d’aquells que estan a favor de la independència i els que hi estan en contra. Només cal llegir els comentaris del Periódico per Internet per adonar-vos-en que la notícia no ha deixat indiferent quasi que a ningú. No cal que busqueu cap comentari meu perquè no el trobareu.
Redactar i signar un manifest a favor o en contra d’alguna és un fet habitual. Però com tot en aquesta vida tindrà adeptes i detractors. Però el que considero fora de lloc, és la pujada de to d’alguns, com per exemple els que qualifiquen als signants detraïdors. Una vegada més es demostra que el procés està ple de fanàtics. Uns s’embolcallen amb l’estelada i els altres se envuelven con la enseña nacional española.  
Fa mesos que Catalunya està vivint un ambient enrarit. No cal recordar els orígens del conflicte perquè se’n ha parlat sobradament, ara bé, m’agradaria deixar-vos amb un titular: Al procés li han fallat dues coses. Una la negociació amb un Estat en crisi que no vol negociar res (ho pagarà car, però me temo que no ara) L’altra la unilateralitat (Guillem Martínez, Primera victoria procesista, Público.es) Tampoc pretenc que tothom hi estigui d’acord...
Tot i considerar greus els insults i apujades de to de molts, el que me sembla molt greu és que el Govern hagi amenaçat a les publicacions que no facin publicitat de l’1-O en retirar-los les subvencions. Sabem com es diu això, no? Xantatge! Xantatge pur i dur. Una prova més de la poca democràcia que emana d’aquells que s’omplen la boca d’aquesta paraula. Hi ha una dita castellana que diu: Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces. L’aprovació del reglament de l Parlament i de les lleis de desconnexió a esquenes dels grups que no es mostren favorables al referèndum serien més mostres d’aquesta desraó que practiquen alguns.
Nio me cansaré de dir-ho. No estic en contra del procés, ni de que l’1-O es pugui anar a votar, però si que estic en contra de com s’està fent i de les actituds de molts (un adjectiu contraposat a pocs) A Catalunya sovint emprem una paraula que de vegades costa trobar traducció a d’altres idiomes: senyAl procés li falta seny. Crec que és un bon resum del que penso.  
Tinc amics, coneguts i fins i tot familiars que sí, podria qualificar-los tranquil·lament de fanàtics. I ho demostren pels seus posts a les xarxes socials i els comentaris que de vegada me deixen. No obstant ni els he donat de baixa com amistats ni, encara menys, els he bloquejat.
En canvi si que he bloquejat a algunes persones que o bé m’han faltat el respecte o l’han faltat a determinats col·lectius com ara els immigrants o el LGBTI.  

LA CIUTAT QUE VOLEM 30-06-2017

Carrer Amèrica, cantonada amb l'avinguda de Catalunya. 

Aquí no fa nosa... 

LA NOSTRA RIBERA 219






CASTELLFORT 7







Primera victoria processista

El Govern ha ganado su primera batalla en el Procés desde 2015. Els Comuns han aceptado participar en el no referéndum, lo que lleva a la siguiente casilla: elecciones plebiscitarias constituyentes o galácticas
Hola. Desde la última vez que nos vimos seguimos sin un dato que confirme si la cosa Procés tira para algún lado o sigue siendo lo que en sus últimos cinco años, un proceso propagandístico que conduce, siempre e indefectible, a las últimas elecciones autonómicas de la historia. Todo sigue, en fin, dependiendo de la fe. Y la fe, aquí y en Lima, de los milagros. Los milagros, a su vez, son esas cosas que un agnóstico nunca ve, pero que un creyente no para de constatar en cuanto mira cualquier cosa. Salvo, tal vez, un bikini.
El mundo de la fe, en ese sentido, hizo chiribitas hace dos domingos, cuando el director de TV3 entrevistó al Presi y al Vicepresi, apenas 48 horas después de que el mundo de la fe celebrara que ya hubiera una fecha y una pregunta para el referéndum --existen, pero de manera oral, como los multiorgasmos o los billetes de 575 euros--. La entrevista, presentada como un momento mágico en el que Puigdemont y Junqueras explicarían todas las dudas sobre el tema, no solventó la solución de ninguna duda. Se habló de pensiones --un llenapistas electoral--, y se solucionaron pocas dudas. La respuesta más repetida a casi todo consistió en asegurar que todo sería respondido a su debido tiempo. Que, por lo visto, no era ese día. Hubo, por otra parte, momentos hilarantes. Como cuando Puigdemont vino a decir que el mundo comprendería que, dado que era un referéndum excepcional, no tuviera todas las garantías democráticas. Lo que haría reír, si no hiciera llorar. En las respuestas que no eran respondidas se intentaba meter, no obstante, dos temas. A saber. Tema a) queremos diálogo, siempre lo hemos querido, pero el Gobierno no dialoga. Tema b) prepárense para una represión feroz. El desconocimiento de la naturaleza de un referéndum, la falta de conocimiento de lo que se hará, la reivindicación de ser la parte democrática y dialogante en el conflicto, y la represión como excusa a la efectividad venían a sembrar la idea de que, en efecto, la propuesta de un referéndum unilateral no es seria, y no interesa mucho al Govern, un Govern más interesado en crear, por lo visto, un marco electoral, que no difiere mucho del de las últimas elecciones.
LA RESPUESTA MÁS REPETIDA A CASI TODO CONSISTIÓ EN ASEGURAR QUE TODO SERÍA RESPONDIDO A SU DEBIDO TIEMPO. QUE, POR LO VISTO, NO ERA ESE DÍA
Ese mismo día, no obstante, aparecía en www.naciodigital.cat unaentrevista con Quim Arrufat, de las CUP. Quim Arrufat es un tipo honesto, sereno, que conjuga el radicalismo con el realismo. En esa entrevista hacía lo que el Presi y el Vicepresi no habían hecho. Informar. Mojarse. Arrufat venía a explicar que el referéndum era posible, pero que no era necesariamente realizable. Dependía de la habilidad y destreza del convocante, y del grado de represión del Estado. Unía al concepto destreza, la obediencia y desobediencia alternativas que se tendrían que realizar frente a las inhabilitaciones que se irán sucediendo hasta la fecha del referéndum. Explicaba que, si bien era un referéndum vinculante, sólo lo sería si llegara a tener una participación llamativa. Por otra parte, daba info sobre el funcionamiento técnico de ese referéndum. Explicaba así cómo se suplirían los funcionarios necesarios --entendí que con voluntarios, como en el 9N--. Y, muy importante, no situaba el conflicto en el referéndum, sino en el day-after, un periodo dilatado, pero no mucho, en el que convivirían dos legalidades --es decir, Arrufat apuesta por la victoria del sí y su validez, en un referéndum en el que, todo apunta a ello, no votaría el no--, y en el que se tendría que conseguir, por parte de la República, reconocimiento internacional y dominio del territorio y de la población efectivos. Vamos, que no es moco de pavo. En algún momento de la entrevista se podía dar la impresión de que las CUP parecían optar por la liberación de territorios. Por la declaración de municipios republicanos, por ejemplo. Importante: esto no es Procés Style, y supondría un cambio real. Pero por conversación telefónica --piticlin--piticlin--, la CUP me dice que eso ni está ni se contempla.
La entrevista es, esta mañana a primera hora, el mayor corpus de información gubernamental sobre el referéndum. Suponiendo que lo que dice la CUP sea contemplado por un gobierno cuyo Presi y Vicepresi, en el trance de haber podido explicar todo eso en su entrevista, sólo balbucearon. Es decir, que es posible que lo que diga la CUP es solo lo que dice la CUP. Algo sin relación alguna con los planes del Govern.
EN ALGÚN MOMENTO DE LA ENTREVISTA SE PODÍA DAR LA IMPRESIÓN DE QUE LAS CUP PARECÍAN OPTAR POR LA LIBERACIÓN DE TERRITORIOS. POR LA DECLARACIÓN DE MUNICIPIOS REPUBLICANOS, POR EJEMPLO
Los planes del Govern, esta mañana a primera hora, parecen centrarse en captar para sí el marco democrático. Para lo que ubica al Gobierno en el marco de la represión. Algo, por otra parte, que no le cuesta mucho esfuerzo. En el momento en el que escribo estas líneas, hay una nueva imputada por Fiscalía. La consellera de la cosa urnas. El delito: haber encargado un concurso para la adquisición de urnas. Dos gobiernos con una misma idea de lo democrático, de los derechos, de la economía, de la información y del, glups, cumplimiento de promesas electorales, se diferencian, esta mañana a primera hora, por el uso de la represión legal. El Gobierno, vamos, está dando al Govern lo único que necesita: el marco democrático. A falta de emisiones efectivas del Procés, lo que el Govern recibe del Gobierno es el combustible del Procés. Represión --legal, pero aberrante cuando se utiliza para solucionar un problema político--, y ausencia de diálogo.
Por lo demás, la pregunta del millón sigue siendo si el referéndum se hará. Todo apunta a que no. Me explico. En el Procés han fallado dos cosas. Una, la negociación con un Estado en crisis que no quiere negociar nada --lo pagará caro; pero me temo que no ahora--. La otra, la unilateralidad. La unilateralidad ha fallado en todo momento. En 2013 el Parlament declaró su soberanía, en 2015 declaró que no obedecería al TC. Esas dos declaraciones no han existido, por tanto, en el mundo de la realidad, ni un segundo. En 2015 ganó las elecciones un programa que preveía la independencia unilateral y un proceso constituyente unilateral. Ese programa no existió ni siquiera los meses que esa era la opción oficial. Posteriormente se optó por un referéndum pactado --con nadie; no hubo nadie al otro lado del teléfono--, y otro unilateral, que es la actual casilla. En tanto que referéndum unilateral, me inclino a creer que tendrá el mismo fin que las otras iniciativas unilaterales que nunca se han realizado.
EN EL PROCÉS HAN FALLADO DOS COSAS. UNA, LA NEGOCIACIÓN CON UN ESTADO EN CRISIS QUE NO QUIERE NEGOCIAR NADA --LO PAGARÁ CARO; PERO ME TEMO QUE NO AHORA--. LA OTRA, LA UNILATERALIDAD
¿Para qué sirve dar la vara con un referéndum que, todo apunta a ello, no se hará? Entendiendo que el Procés no es un proceso de autodeterminación --hasta ahora, no lo ha sido--, supongo que consiste en crear y detentar el marco Catalunya y democracia. Y no frente al Gobierno. Sino en la sociedad catalana. Esta semana, en ese sentido, el Govern ha ganado su primera batalla en el Procés desde 2015. Els Comuns han aceptado participar en el referéndum. En tanto que no referéndum, en tanto que jornada de movilización por un referéndum. En tanto lo que quieran. Pero en todo caso han aceptado, con esa decisión, que un Govern con un proyecto social y económico no diferenciado del del Estado, detente en solitario y en Catalunya la bandera de la democracia y de Catalunya. Esa aceptación, en fin, dificulta que protestar por la no realización de un referéndum no sea protestar también contra dos gobiernos asociales, sino solo contra uno. Y pone a güevola siguiente casilla. Las elecciones plebiscitarias constituyentes o galácticas --no sé cómo las llamarán en esta ocasión--. Unas elecciones en las que se votará, otra vez, sí o no. Es decir, un chollo para un gobierno, que no se hace responsable de sus políticas, y que tan sólo exhibe una.
Por lo demás, la cosa se está dramatizando. Es decir, adquiriendo dramaturgia. El Govern ha ganado libertad. Un gobierno con libertad de movimientos es, como todos ustedes saben, una pesadilla. En breve, aprobarán una reforma turca del Reglament del Parlament. Pueden hacerlo, en tanto que detentan el marco democrático en esta partida. Y, al parecer, están trabajando en un bonito final de fiesta. Se supone que aprobar algo parecido a una indepe no efectiva --hay muchas maneras de hacerlo; una, especificar que sea efectiva tras las elecciones autonómicas/plebiscitarias--. Se especula que eso se realizaría con el Parlament rodeado por una acampada de patriotas --se habla de ello desde hace meses--, que lo protegerían de los tanques. Es importante saber que esa acampada, de realizarse, tiene pocas posibilidades de ser una acampada indepe --en 2012 las CUP hicieron una; fueron desacampados a leches por los Mossos--, sino gubernamental, como todo en el Procés. El Procés, en fin, no es una revolución democrática. Es una serie de mecanismos para anclar una sociedad a un gobierno.
En lo que queda hasta octubre, no hay que perder de vista esto: lo que es real, lo que son gestos, lo que es opereta, lo que es efectivo --en términos reales y efectivos, en ese sentido, seguimos en 1978--. También habrá que controlar los ramalazos no democráticos del Govern, y los tampoco democráticos del Gobierno. Es decir, habrá que vigilar todo lo que pase en Catalunya desde una trinchera que, me temo, no existe, y que se llama, precisamente, ausencia-de-trinchera.

dijous, 29 de juny de 2017

PALMEROS

Definició de palmeroLa persona que aplaudeix; es a dir, que fa palmes.

Qualitat del palmero: Adaptar-se a les circumstàncies del moment, transformar-se, evolucionar...

Hàbitat del palmero: La que viu prop dels polítics. Tot i que aquesta proximitat potser virtual.

L'espècie de palmeros més coneguda: La que espera aconseguir favors dels polítics.

Primer palmero conegut: J.R.A. Antecedents: Revista Amposta de finals del segle XX.

A finals del segle XX (1999-2000) les xarxes socials a través de Internet encara no existien. Les primeres sorgeixen entre el 2001 i 2002, però és el 2003 quan comencen a popularitzar-se: Friendster, Tribe i Myspace. I el 2004 Google crea Orkut. Facebook, tot i que neix entre el 2004, no es llança a nivell mundial fins el 2005, Twitter el 2006, Instagram el 2010, etc.
I es clar, abans un feia el que podia. I en aquest sentit els convergents d’Amposta ho tenien clar. La Revista Amposta els hi donava el suport i anonimat imprescindibles per aplaudir la transformació que estava tenint Amposta des de que Joan Maria Roig n’era l’alcalde.
J.R.A. eren les inicials que apareixien a una extensa carta publicada a la Revista Amposta en una data sense determinar de finals dels segle XX. J.R.A. començava dient que era un ampostí que residia a Barcelona que només venia a Amposta algun cap de setmana i només creuar el pont penjat, ja començava a veure la meravella en que s’havia convertit Amposta des de que Joan Maria Roig era alcalde...
D’altres coses potser no, però sobre cartes al director, articles i escrits diversos, ne tinc la ma trencada... En teoria cap diari o revista, accepta publicar un escrit si el seu autor no està perfectament identificat, tot i que algunes vegades, a petició de l’autor, poden aparèixer només les inicials o pseudònim. Normalment quan l’autor creu que el que està revelant es pot arribar a usar en contra seva.
Però quan el contingut d’una carta és per a lloar les bondats d’un alcalde, un pensa: Per a què l’anonimat? I tot que han passat molts anys, de resposta només n’hi he trobat una: Perquè el seu autor era del cercle d’amistats de l’alcalde i no quedava bé que ells mateixos aplaudissin el bé que ho estaven fent...
A part de les cartes que apareixien de tant en tant, hi havia una secció fixa signada per M. del Montsià titulada Aplaudiments i xiulets. Normalment molts més aplaudiments que xiulets. I els aplaudiments ja poden suposar en quin sentit anaven...
Amb la popularitat que han adquirit les xarxes socials en els darrers anys conductes d’aquest tipus han proliferat. De vegades n’hi ha prou en que critiquis alguna cosa per a que els palmeros surtin ràpidament a replicar-te, fins i tot emprant paraules despectives.
Farien bé les nostres autoritats en filtrar els comentaris dels palmeros. De no ser així un pot caure al parany que es coneix com la faula del Vestit nou de l'emperador.
O dit d’una altra manera: No per rebre més lloances s’està governant millor!         

LA CIUTAT QUE VOLEM 29-06-2017

Carrer Verge de Montserrat cantonada amb l'avinguda de Santa Bàrbara. 

Olé, olé i olé!!! 

Per aquí quasi no passa ningú... 
La foto està feta sobre les 3 de la tarda d'ahir, una franja horària que no es paga a la zona blava.

LA NOSTRA RIBERA 218






CASTELLFORT 6






¿Perillosa marxa cap a un comitè revolucionari?

Periodista

Fins i tot els lletrats del Parlament qüestionen la reforma del reglament plantejada pel Govern


Part de Catalunya viu des de fa temps en un clima d’excitació en què progressivament va imperant la confusió. Així es va poder dir que amb el 47,8% dels vots en les eleccions plebiscitàries de l’any 2015 hi havia un mandat democràtic per a la independència. ¿És que no sabem comptar? El 47,8% va ser un bon resultat (que a Madrid no van saber llegir), però no el 50,01% que dona la majoria en un plebiscit.
A més a més, la legalitat catalana establerta a l’Estatut votat pels catalans –no ja la llei espanyola– estableix clarament que per a una reforma de l’Estatut es necessiten les dues terceres parts dels diputats. I qualsevol persona raonable estarà d’acord que proclamar la independència és un fet més transcendent que canviar l’Estatut. ¿Qui pot el mínim, reformar l’Estatut –els 62 diputats de JxSí més els 10 de la CUP– pot el màxim, proclamar la independència?
I la cosa va a pitjor perquè el Govern sembla anhelar transformar-se en un esvalotat comitè revolucionari. Fins al punt que Joan Coscubiela, exsecretari general de CCOO i el portaveu del grup parlamentari més a l’esquerra (excepte la CUP) en un tuit –l’estil Trump fa furor– posava ahir el dit a la llaga: «El concepte de democràcia d’alguns és el d’un Govern sense oposició, amb mitjans de comunicació afins i un Parlament sense funcions».
Doncs sí. Només així s’entén que el Govern català hagi anunciat de forma confusa un gran acte per al 4 de juliol (curiosament, el dia de la independència americana) per donar els detalls del referèndum. I que rèpliques de l’acte arribarien a més de cent poblacions catalanes. Està bé que el Govern vulgui connectar amb el poble, però abans el referèndum hauria d’haver sigut aprovat, en deguda forma, pel Parlament. Quan aquesta aprovació no existeix i es recorre a la mobilització popular, estem més a prop d’un comitè revolucionari que d’un Govern democràtic. Lenin també tenia pressa i volia cremar etapes.

Drets democràtics
I ho perpetra un Govern que diu que encarna els drets democràtics i tres dels consellers del qual –el de Justícia, el d’Interior i la d’Ensenyament– aplaudien dijous des de la presidència la concessió del premi especial del bufet de Roca Junyent a Javier Solana, l’exministre socialista i exsecretari general de l’OTAN, que al Col·legi d’Advocats deia que Catalunya, a l’IQS de la qual va treballar el seu pare quan va tornar de l’exili i no va poder ensenyar a Madrid, era un país que creia en el Dret.
I no és només Coscubiela. És que fins i tot els lletrats del Parlament han fet públic un informe en què afirmen que la reforma del reglament que prepara JxSí, per aprovar en lectura única i per la via d’urgència la llei de desconnexió –potser en ple agost–, pot violar els drets de l’oposició.
Estic segur que al Govern hi ha persones de neta trajectòria democràtica que no permetran que l’Executiu català es transmuti en un comitè revolucionari. D’aquells que comencen plens de teòrica bona fe i acaben... com acaben.

dimecres, 28 de juny de 2017

AMB LA MATEIXA PEDRA

Diuen que el ser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...
D’exemples d’ensopegades ne tenim constantment, la darrera ensopegada i que a sobre és col·lectiva, és la nova bombolla immobiliària que s’està creant. Perquè, efectivament, tot indica que se’n està creant una altra.
Com tots sabeu, la bombolla immobiliària va ser el principal motiu de la crisi econòmica que va començar l’any 2008 i de la que encara estem patint les conseqüències: Govern del PP, rescat i desaparició d’entitats financeres, retallades de drets laborals i socials, etc.
El titular de diumenge del Periódico és força eloqüent en aquest sentit: La bombolla immobiliària torna a la costa espanyola. Segons el diari, 1 de cada 4 immobles venuts ho són a ciutadans estrangers. No tinc clar si un 25% de vendes de xalets, apartaments, etc. a estrangers són suficient motiu com per a crear-se una nova bombolla...
I deu de ser cert, perquè de repent hi ha una immobiliària interessada per la casa de mons pares de la Galera. Farà uns 15 dies, un corredor de Masdenverge (d’aquells de tota la vida) els hi va preguntar si encara tenien la casa del poble. Tot i que s’han posat diverses vegades en contacte amb mi (ells no hi poden anar), la incompatibilitat d’horaris han fet impossible que, e moment, l’hagin anat a veure.

-Hi ha molta gent de Barcelona interessada en comprar cases per aquí... Darrerament a Masdenverge n’hem venut 3...  

Amposta, entre els carrers Xile, Murillo i Velázquez. No hi viu ningú. 
Si voleu que us digui una cosa, ja no sé que pensar... Per qualsevol indret que vagis de la geografia espanyola, per petit que sigui el poble, segur que trobarem edificis (ja sigui blocs de pisos u unifamiliars) construïts durant els anys de la bombolla i segur que alguns no s’han venut. A Amposta que és el lloc que més controlo, hi ha blocs sencers on no s’ha venut ni uns sol pis i a d’altres molt pocs. Alguns d’aquests pisos deuen de ser propietat del SEREB o banc dolent, però suposo que també d’altres entitats financeres i en alguns casos igual no sé sap de qui...  
Està clar que durant els anys de la bombolla immobiliària aquest país va créixer per sobre de les seves possibilitats... Però les conseqüències posteriors van superar amb escreix els beneficis dels anys anteriors, amb l’agreujant que durant aquells anys només uns pocs fan fer molts diners (en canvi d’altres es van arruïnar) i la crisi posterior va afectar a pràcticament tothom, fins i tot els que no havíem tingut res a veure amb el sector de la construcció.
Trobo que encara estem a temps de posar-li remei. Si fa anys els governs van fer ulls grossos al que es veia venir, ara s’haurien d’activar tots els mecanismes per a evitar un altre disbarat com el que es va viure.
Una segona crisi sense haver superat encara l’anterior no l’aguantaria ningú. Onegés con Càritas, de tant en tant recorda que la població de pobres va en augment i fins i tot estan vorejant el que es coneix com exclusió i marginalitat social.
Si els governs (el de Catalunya, però sobre tot el d’Espanya) permeten una segona bombolla immobiliària serà d’una irresponsabilitat total i, evidentment, la societat, però sobre tot els votants (n’hi ha qui no van a votar i després se queixen) els hi haurien de demanar responsabilitats fins on calgui... De totes maneres la responsabilitat més gran és el vot.  

NOVA REDADA ANTIDROGA A AMPOSTA

Foto: G.V.S.
Carrer Verge de Montserrat. La foto ha estat feta sobre 3/4 de 8 del matí.
Segons les informacions periodístiques que publica l'Aguaita s'han escorcollat 11 immobles entre Amposta, la Ràpita, Alcanar i Santa Bàrbara, a part d'un xalet a Monroig del Camp i de moment hi ha 4 detinguts.
Tot i que es diu que a Amposta s'ha registrat un club de cànnabis, al carrer Verge de Montserrat no me'n sona cap, així com tampoc a l'avinguda de Sant Jaume que és el carrer que surt a la foto de la notícia.

Més informació:

http://www.aguaita.cat/noticia/9584/marxa/operatiu/policial/contra/tr/fic/drogues/diverses/poblacions/montsi

LA NOSTRA RIBERA 217






CASTELLFORT 5






Quan el conflicte es torna perillós

Periodista

La desafecció ha sigut lenta però potent. Avui una mica més que ahir però menys que demà. El 2006 mig Espanya (el PSOE) va pactar un Estatut (sense sucre) i Catalunya va votar que volia seguir sent d'aquella Espanya (contra ERC i contra el PP). Però el 2010 l'altra mitja Espanya (el PP) es va carregar part d'aquell Estatut a través de la sentència del Constitucional mentre Zapatero, impotent o distret, atenia com podia la pitjor crisi econòmica des del 1929.
Després tot ha anat pitjor. Mig Catalunya (que es creu la bona) ha anat apostant per la independència mentre el Govern de Madrid es parapetava en la legalitat. Cert, la democràcia és l'imperi de la llei, però (ho va dir fins i tot Pérez de los Cobos, últim president del Constitucional) els problemes polítics s'han de resoldre amb diàleg i negociació.
Ara Puigdemont assegura que la persistència en l'esforç, que va vèncer el terrorisme d'ETA, acabarà portant a la independència. Frase desafortunada de la qual cal deduir que l'1 d'octubre no serà el dia D sinó només un pas en el viatge a Ítaca. I a la vicepresidenta -que viatja molt a Barcelona- no se li acut res més que predir que després de l'1 d'octubre arribarà la desacceleració i la calma. Serà possible negociar. Dit per qui és vicepresidenta des del 2011, sembla aquella tan coneguda excusa que cal posar-se a dieta… a partir de demà. Però per a Soraya el demà només arribarà després dels tres mesos de les antigues vacances escolars.

MALA CONSCIÈNCIA SOCIALISTA

El PSC i el PSOE, que arrosseguen mala consciència perquè el seu projecte d'Espanya plural es va estavellar contra una doble paret -la sentència del 2010 i la conversió de gran part del catalanisme a l'independentisme- recuperen la idea de la nació de nacions i la plurinacionalitat que, amb l'ajuda d'una mica de pragmatisme, podrien canviar l'equació. Molts catalans -assenyats- no aspiren tant a una improbable independència sinó a més autogovern, finançament just i inversions de l'Estat conseqüents.
Però -a totes dues ribes de l'Ebre- el dogmatisme creix. Al PP ja criden que el PSOE es “radicalitza” i que parlar de plurinacionalitat és ajudar el sobiranisme. I la guerra PP-PSOE, que ja va matar l'Estatut del 2006, farà més difícil qualsevol acostament. Mentrestant hi ha qui pensa que la querella contra Meritxell Borràs per convocar un concurs per fabricar urnes, un obús contra el referèndum, resoldrà un històric conflicte per al qual Ortega y Gasset prescrivia la “'conllevancia'”. Però la portaveu Neus Munté assegura amb convicció que és una querella “sense base jurídica”. ¡Tranquils!
El conflicte és cada dia més espès. Ara un dels grans pares de l'esquerra de la transició, ni més ni menys que Alfonso Guerra, desborda Rajoy per la dreta i demana que s'apliqui ja l'article 155 de la Constitució.                                                 
Hi ha dies que sembla que allò del seny va ser un invent i que alguns anys, a la península, l'home no és un animal racional.

dimarts, 27 de juny de 2017

ALFONSO GUERRA GONZÁLEZ

Sempre he sentit dir que qui als 18 anys no és revolucionari és que no té cor i qui als 40 no és conservador és que no té cap.  
Alfonso Guerra va néixer el 31-05-1940, per tant, ara té 77 anys. Va fer els 18 anys quan jo encara no tenia un any... Per tant, no puc saber que és el que pensava en aquella època, tot i que puc imaginar que si pensava diferent al règim, s’ho guardés ben guardat per a no tenir problemes. Per la meva part he de dir que quan tenia 18 anys (1975-76), encara no tenia res clar, tot i que mon pare, a casa, sempre s’havia mostrat obertament d’esquerres fins el punt que el 15-J valia votar el PSUC, tal com vaig explicar no fa gaires dies.
No ho recordo amb exactitud, però suposo que la primera vegada que vaig escoltar el nom d’Alfonso Guerra va ser l’any electoral de 1977. En aquella època, era el número 2 del PSOE, darrere del seu company i amic Felipe González. Per dir-ho d’una manera comprensible, normalment, Felipe feia de poli bo mentre Guerra feia de poli dolent. En el seu discurs, Alfonso Guerra (37 anys), es mostrava com una persona d’esquerres. No sabria dir exactament quan li va arribar la transformació, però si que puc dir que, per les seves reaccions, s’ha decantat molt cap a la l’extrema dreta.
La primera pixarada fora del test va ser l’any 2006 (a punt de fer 65 anys) quan parlant sobre l’Estatut de Catalunya que promovia el seu company Pasqual Maragall va dir allò de: Li havien passat el ribot (cepillo en castellà)  
L’any passat, Guerra, amb González i la majoria dels barons del PSOE van donar suport a Susana Díaz para desbancar a Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE perquè el culpaven dels mals resultats que patia el partit en les darreres convocatòries electorals.  
La setmana passada va a tornar a pixar fora del test quan va demanar que s’apliqués a Catalunya el que preveu l’article 155 de la Constitució Española que és suspendre l’autonomia... Més llenya al foc...
Tot i que hi van haver veus dintre del partit socialista que deien que en la actualitat Alfonso Guerra no ocupa cap càrrec i per tant les seves paraules no s’han de tenir en compte, opino que les seves declaracions (i més si van en contra de Catalunya i els catalans) tenen molta repercussió mediàtica i n’hi ha prou per a que els mitjans de comunicació (tots, els que estan a favor i en contra del procés), se’n facin ressò en un o d’altre sentit.
Alfonso Guerra ara té 77 anys, una edat en la que és fàcil tenir pertorbades les facultats mentals. He conegut a gent que molt abans han patit Alzheimer o d’altres malalties mentals.
Sé diu que només els xiquetes i els vells diuen el que pensen. Igual ara, a la vellesa, descobrim que Alfonso Guerra va ser sempre un fidel seguidor de Franco i que quan parlava com ho solem fer els qui som d’esquerres, només era per a fer-nos creure que era el que realment no era, la qual cosa li va permetre ocupar el càrrec de vicepresident del Govern fins que el seu germà Juan Guerra el van enxampar fent tripijocs des d’un despatx oficial de la Delegació del Govern d’Andalusia sense ocupar cap càrrec ni ser treballador.
Alfonso Guerra va seguir vivint de la política fins l’any 2014 (74 anys) arribant a ser el diputat més veterà del Congrés.
I pensar que fa anys fins i tot me queia bé... 

LA FOTO DEL DIA: 3, 2, 1...

Quan encara falta 1 mes i mig... 

El compte enrere per a les festes majors ja ha començat! 

LA NOSTRA RIBERA 216






CASTELLFORT 4