Entre totes les frases ocurrents que sé poden aplicar per a definir la situació actual del PSOE, crec que és la que millor defineix la situació: el PSOE ja era un partit moribund abans de que el ‘clan dels andaluso’s maniobrés per a carregar-se a Pedro Sánchez.
Abans del cop d’estat fet pel cabo chusquero (anit a la Sexta Borrell, després de demanar perdó pel dur que havia estat divendres a la SER, va degradar a l’inductor del cop de ma de sergent a caporal) el PSOE feia temps que estava greument malalt. En aquests moments està pràcticament mort, només queda esperar que traspassi per portar-lo a enterrar.
El tema socialista està en boca de pràcticament tothom. Té trobes amb gent de la que no hauries pensat mai que ne parlarien comentant la situació per la que està passat el PSOE:
-Ara està en coma –vaig escoltar dir-li a un diumenge mentre esperàvem sortir cap a la Tarraco Arena Plaça diumenge passat per assistir a la tercera jornada del concurs de castells-.
En coma? La situació del coma de vegades és reversible... La situació del PSOE no crec que ho sigui... S’ha fot molt de mal i ni cosint-ho com va dir la Susana Díaz a la que molts apunten com la principal causant de al situació (per a què ens entenguem, elcabo chusquero al que sé referia Borrell) Tot hi que va comptar amb el suport del senil González i d’altres membres de la vella guàrdia socialista andalusa. Per aquells que ho ignorin, el PSA és la federació més important del PSOE, d’aquí el pes específic que té al partit.
L’altre dia vaig llegir per algun diari digital que el PSOE fa 20 anys que no té líder ni programa. Potser tinguin raó. És evident que Zapatero no va ser el líder carismàtic que va ser en el seu dia Felipe González, però els temps canvien i no sempre pots viure del passat, encara que molts la màxima de qualsevol temps passat va ser millor, sé l’han fet seva.
Penso que el tema del líder és secundari. Una dirigent amb més o menys carisma si compta amb un bon equip poden formar un bon govern. El problema des del meu punt de vista són les polítiques que s’han aplicat quan s’ha estat al govern, sobre tot (ho remarco una vegada més, les econòmiques)
Per definició un partit socialista (o socialdemòcrata, com els hi agrada dir a alguns), ha de ser d’esquerres o com a molt de centre esquerra (tot i que ja ho sabeu, jo sempre miro d’apartar-me del centre, un lloc imaginari que no és ni xixa ni limonà)
Al centre polític és on ha anat a parar el PSOE (i també el PSC) O sigui, s’han distanciat de les polítiques d’esquerres i n’han fet unes que no han agradat a quasi ningú (no m’agrada usar termes absoluts con ho solen fer, per exemple, els dirigents del PP:governar para ‘todos’ los españoles) Segurament si no s’haguessin apartat de la línia política que representa els valors tradicionals de l’esquerra, ara mateix no es trobarien en aquesta situació de total divisió i confrontació fratricida pel poder. La llàstima és que molt possiblement, qui acabi fent-se amb el poder del partit ja no li quedi res per a dirigir, a part d’uns pocs correligionaris que, ves a saber, deuen d’estar igual d’il·luminats que els quatre que han portat el PSOE allà on es troba ara.
Permeteu-me que acabi parlant del PSC. Igual Iceta com Parlón van recolzar a Pedro Sánchez. Una vegada defenestrat Sánchez i davant de la incertesa de que votarà el PSOE si Rajoy sé torna a sotmetre a una tercera sessió d’investidura, ja han dit que el PSC votarà no (no és no –han matisat) I si cal trencaran la disciplina de vot dintre del grup parlamentari.
Ara mateix tot és incertesa i, m’ensumo que aquesta situació encara durarà uns quants dies més, potser setmanes... No pretenc ser un visionari, però penso que finalment el PSOE permetrà governar el PP. No sé quants seran els diputats socialistes que li donin suport: si tots, una majoria o els suficients. Però està clar que mentre siguin els suficients (no recordo si són 7 o 8), encara que el PSC hi voti en contra, la seva postura serà intranscendent, més testimonial que una altra cosa.
Per tant, amb aquest sol gest no s’acabarà de visualitzar el distanciament necessari del PSC respecte al PSOE i s’hauria de donar un pas més: trencar relacions... Al menys fins que les aigües a Ferraz no tornin a baixar clares...
Si teniu temps i us interessa, podeu llegir alguns comentaris que vaig escriure sobre el PSOE fa uns anys:
