LA FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA / EL MOLÍ D'ADELL

Aquesta edició de la Festa del Mercat a la Plaça ha estat dedicada als molins arrossers. Un d’aquests molins era el d’Adell. José Maria Pons va treballar durant més de 50 anys a la Impremta Ampostina. Primer, com aprenent al carrer del Pont (oficialment avinguda de l’Alcalde Joan Palau) i posteriorment, quan ja n’era el propietari, al carrer Fortuny. Des de la primera edició col·labora en la festa i cada any ha imprès un punt de llibre commemoratiu que ha repartit entre els assistents. Aquest any no podia ser d’una altra manera, però hi havia un plus afegit. El clixé amb el logotip del molí d’Adell imprès era l’original que es va fer servir per a confeccionar els albarans, factures, targetes, etc. Segons m’ha dit José Maria, quan ell va entrar a treballar sobre 1970 aquest clixé ja no es feia servir perquè el molí d’Adell ja no existia.

HISTORIETES DE VINARÒS: EL FARDELLET (O EL FART DE LLET…)

Tradicionalment a Vinaròs, com també passa al poble veí d’Ulldecona, el dia del patró és el dia de les paelles a l’ermita. Aquest dia sempre ha tingut un caràcter lúdic però també solidari ja que s’oferia un plat de paella a tothom que s’apropava al lloc. La història que llegireu a continuació me la explicar Badoch el taxista d’Ulldecona que va ser qui va viure la situació... O al menys això és el que ens va dir. El protagonista de la història és Generoso (o el tio Generoso) d’Ulldecona depenent de qui en parlava, si era més de la seva edat o jove com ho érem nosaltres per aquell temps... Estic parlant de principis dels anys ’70. El tio Generoso era conegut a Ulldecona per les seves ‘ingestes de vi’ i deien aquells que el van conèixer que quasi mai se’l veia serè. O sigui, quasi sempre anava borratxo. Sembla ser que el tio Generoso havia marxat de bon matí cap a l’ermita de Vinaròs en busca d’un plat de paella i potser alguna cosa més. Però a l’hivern es fa de nit prompte i el tio Generoso trigava en arribar a casa mentre que a la seva dona l’angoixa li augmentava per moments... Finalment la seva dona va decidir anar-lo a buscar a peu cap a la carretera de Vinaròs, una acció molt pròpia d’aquell temps perquè ma mare també ho havia fet alguna vegada quan mon pare es retardava més del que era normal. Ja a la carretera de Vinaròs va veure unes llums que s’apropaven... Era Badoch amb el seu taxi. Amb evidents gests de preocupació li va indicar que parés i Badoch així ho va fer. Ni cortesia ni res... El primer era el primer: -No t’hauràs trobat amb el meu home anant cap a Ulldecona amb un ‘fardellet’? -Amb un ‘fart de llet’? No! En tot cas amb un ‘fart de vi’!

QUAN NO TENÍEM MÒBIL. DON FRANCISCO: ¿PUEDO IR A MEAR?

D. Francisco Favà Pla era un mestre de Santa Bàrbara... M’explicava mon pare que no va poder exercir com a tal fins jurar la Ley de los Principios del Movimiento Nacional, ja que era un republicà convençut (tal i com ell m’ho confirmaria ell mateix molts anys més tard). Durant el franquisme a l’escola s’havia de parlar en castellà. Des de los buenos días en arribar a classe pel matí fins el usted lo pase bien que era la manera habitual d’acomiadar-nos del mestre quan sortíem d’escola. Però als pobles menuts com la Galera, abans d’entrar a l’escola o a l’hora del pati, tothom parlava català. Amb la nostra forma dialectal i els castellanismes habituals de l’època, però en català! Era la nostra llengua materna, la que parlàvem a casa. Aquella que el franquisme, tot i intentar-ho, no va poder eliminar. Dintre de l’escola només parlàvem castellà quan ens dirigíem al mestre. Si ens teníem que dir alguna cosa entre natros ho fèiem en català. No recordo que el mestre ens cridés mai l’atenció per fer-ho així... Potser perquè vam tenir la sort de no tindre cap mestre de parla castellana. D. Pedro Martí, el meu primer mestre,era fill de la Galera, D. Francisco Favà, com ja he dit de Santa Bàrbara, D. Vicente Canelles, d’Onda (la Plana Baixa, País Valencià) i D. Juan María Vives de Blancafort, tot i que vivia a Tortosa d’on era la seva núvia. -Don Francisco, ¿Puedo ir a mear? El mestre assentia i tu enfilaves un llarg passadís que et portava a l’altra aula on estaven els xiquets més menuts i al final, a la dreta, com passa quasi sempre als bars, hi havia els retretes. He de dir que només hi anàvem quan en teníem moltes ganes i no ens podíem aguantar, ja que estaven senzillament brutíssims. La neteja no era diària, ni segurament setmanal... Per això, els xiquets aprofitàvem per a fer pipí quan sortíem al carrer a l’hora del recreo. El mot patí no el descobriria fins mols anys després. Antigament les escoles de la Galera es trobaven als baixos de la Casa Consistorial, allà on hi ha avui el Centre d’Interpretació de la Terrissa Galerenca. Per la part de dalt donaven a la plaça d’Espanya i per la part de baix a una mena de plaça que conformaven els carrers de les Escoles, el de la Peixateria i un carreró que crec que encara avui no té nom. I al bell mig de tot un transformador elèctric amb un rètol a la porta del tot esgarrifós amb una calavera i la següent inscripció: No tocar, peligro de muerte . Finalment hi havia un bancal que ens marcava el límit del pati. Aquest bancal es trobava una mica més baix que el nivell del carrer, la qual cosa aprofitàvem els xiquetes per a construir-hi unes canaletes (ho dèiem així) per a poder, finalment, soltar la bufeta... El primer contacte amb el català a l’escola no va arribar ni de bon tros al 25%. Va ser amb l’arribada de D. Vicente. En apropar-se el Nadal ens va manar fer unes postals per a felicitar els nostres pares amb el següent text: Bon Nadal i Feliç Any Nou... A la primera part no hi havia cap problema, però a la segona tot es complicava... Què era aquell símbol (Ç)? I la grafia NY es llegia Ñ... Cal dir que la primera experiència escrita amb la nostra llengua materna va estar plena de misteris. A part de descobrir lletres i grafies mai vistes fins llavors, el més important va ser haver descobert poder escriure (ni que només foren unes poques paraules) en una parla diferent de la que escrivíem, però que si que usàvem a l’hora de comunicar-nos amb les nostres famílies, amics i la resta de gent del poble. Mirat en retrospectiva aquesta darrera anècdota, el que més em dona que pensar és que va haver de ser un mestre valencià el primer que ens va fer escriure en català... I no només això, sinó que també ens va fer usar el català a l’hora d’entonar algunes nadales com ara el Fum, fum, fum...

LES 4 IMATGES DEL PORTAL DE L’ESGLÉSIA DE VALDERROURES

Avui vaig a explicar-vos una anècdota que fins i tot pot parèixer increïble, però és certa.

La anècdota és sobre unes imatges religioses de l’església de Valderroures i s’explica durant la visita guiada al castell i a la pròpia església. O al menys així ho va fer el guia de quan hi vaig anar ja fa uns anys.

Retrocedim cap els temps de la II República espanyola i començaments de la denominada guerra Civil quan els sindicats i alguns partits polítics d’esquerres van col·lectivitzar finques de cultiu, maquinària, vehicles, aliments, etc. A Catalunya i el País Valencià ja ho havien fet abans d’iniciar-se la guerra; a l’Aragó ho van fer més tard, tot just quan al començar aquesta.   

A Valderroures, a la veïna comarca del Matarranya turolenc, es va col·lectivitzar l’església de Santa Maria la Major per a reconvertir-la en un magatzem i portar-hi tot allò que anaven confiscant destinat, segons deien, als soldats que lluitaven al front.

Però amb col·lectivitzar l’església no en van tenir prou i es va decidir decapitar les 4 imatges que hi havia al portar gòtic.

Acabada la guerra, l’església de Santa Maria la Major va retornar poc a poc a la normalitat i va arribar l’hora de reposar els caps a les imatges... Però, a qui pertanyien aquelles figures?

Sense el més mínim rigor històric hi va haver algú que ho va tenir molt clar: Si són 4 imatges no podien ser ningú més que els 4 apòstols; es a dir: Sant Lluc, Sant Mateu, Sant Marc i Sant Joan. I dit i fet, a tots quatre els hi van posar cara d’home.   

Però ah! Vet aquí que un dels 4 n’era una dona! Ni més ni menys que la Mare de Déu ja que amb els braços i les mans protegia el seu ventre en una senyal inequívoca de que es trobava en cinta.

Tot i aquest disbarat històric, a data d’avui encara poden veure’s les 4 imatges amb la hipotètica cara dels evangelistes.

‘AL FINAL’

Camí dels Bandolers (Sant Carles de la Ràpita) Una de les rutes que
seguien els estraperlistes per a creuar el Montsià des de Freginals.  

Sabeu que era l’estraperlo? Tot i que l’origen de la paraula era molt diferent, amb el nom d’estraperlo se coneix la venda il·legal de productes després de la guerra Civil Espanyola. Avui ho anomenaríem mercat negre.

Després de quasi 3 anys de guerra civil, l’escassetat de productes, sobre tot alimentaris a Espanya va ser molt gran. Van ser anys de cartilles de racionament per a poder aconseguir productes bàsics com el pa, sucre, carn, etc.

Per aquest motiu, molta gent intentava vendre l’excedent de les seves collites de forma clandestina i sempre mirant de no ser enxampats per la Guardia Civil. Imagineu-vos les estratègies que se feien servir per mirar de burlar el control policial... Camins poc transitats, amagatalls inversemblants, etc.

A la Galera s’explica que la tia Chavarria va anar a Barcelona a fer l’estraperlo. En aquell temps a Barcelona hi circulaven els tramvies, uns pocs cotxes, entre ells algun taxi, i encara carruatges i bicicletes.

La tia Chavarria va agafar un tramvia. Anava cap a un final incert... Tan incert que l’únic que pretenia era anar el més lluny possible del seu origen.

Els tramvies, com ara passa amb els autobusos, feien sempre un recorregut i la parada final coincidia amb la inicial.

Després de donar una volta o qui sap si més, el cobrador, en veure que aquella dona no havia abaixat en lloc, sé li va apropar i li va preguntar?

-Vostè on baixa?

-Jo? Al final! –li va respondre la tia Chavarria-.

Des de llavors a la Galera va queda la següent dita: Al final, com la tia Chavarria.      

VENDRE TROSSETS DE CEL

Suposant que siguis catòlic, t’imagines per un moment poder garantir-te el descans etern reservant un trosset de cel?

La historieta que us vaig a explicar és real en el fons i d’això ne poden donar compte els canareus (suposant que l’hagin escoltat dels seus pares o iaios), ja que va passar a Alcanar ja fa uns bon grapat d’anys. Tot i que ignoro la seva data concreta jo la situaria a la primera meitat del segle XX.

És la història d’una fadrina gran  (no vella, però si gran) d’aquelles que anaven a escoltar a missa diària i a part col·laboraven amb la parròquia a netejar l’església i l’ermita, adornant-les per a quan arribava una festa important com ara Pasqua, Corpus, la Mare de Déu del Remei... etc.

No cal dir que la relació amb el mossèn era excepcional. Tant que un dia el mossèn li va fer la proposta que jo us he fet al començament:

Porta d'entrada de l'església de Sant Miquel d'Alcanar.

-Què té semblaria filla meva si en vida t’asseguressis una plaça al cel per a quan té moriràs?

-Sí pare, m’agradaria molt... I que he de fer?

-Res filla, només hauries de comprar un trosset de cel i així t’asseguraries la plaça...

-I això com se fa pare?

-Molt fàcil, jo te’l vendria per la quantitat de 1.000 pessetes (la xifra és inventada, ja que no tinc ni idea de quan li va demanar) T’ho penses i ja me diràs alguna cosa.

La beata s’ho va estar pensant uns dies i al final, una nit, en arribar a casa després de treballar al camp, li va preguntar:

-Pare, me donaries 1.000 pessetes?  (La quantitat era força important per a l'època) 

-I per a què vols tu 1.000 pessetes filla meva?

-És que el mossèn m’ha dit que per aquesta quantitat me vendrà un trosset de cel i així quan me moriré, tindre el lloc segur.

Se va fer un silenci... El pare tenia el semblant seriós i feia cara de preocupat. Però al final va dir:

-Bé, filla, si aquest és el teu desig... No obstant, abans voldria parlar amb el mossèn.

Van passar uns dies i, finalment, el pare de la beata va anar a la casa parroquial a parlar amb el mossèn.

-Bona nit mossèn.

El mossèn d’entrada, va fer casa d’estupefacció. El coneixia. Sabia perfectament qui era, ja que l’havia vist a la majoria dels enterraments que feien al poble, tot i que era d’aquells que mai entraven a l’església.

-Vostè dirà...?

-M’ha dit m’ha filla que li vol vendre un trosset de cel?

El mossèn no sabia que respondre. Aguantava com podia les bones formes i la veu li sortia tremolosa.

-Bé, jo, jo... Si que li ho vaig dir... Però sempre que ella vulgui, es clar...

-Tranquil pare, no és per res... Si a mi tot això del trosset de cel ja me sembla bé, sap? Però només li vull demanar una cosa: el dia que a vostè li sembli... Sense presses, eh? Quan a vostè li vingui bé podríem anar a plantar les fites, així ma filla el dia que se morirà sabrà qui és el seu trosset.

AIXÍ LES TINGUIN VOSTÈS

El sol brillava amb intensitat com només ho fa després d’una forta tempesta i tot i que era setembre, era una tarda de forta xafogor.

Les dues mestres de la Galera, després d’haver dinat van decidir sortir a passejar abans de que se fessin les 3, l’hora de tornar a classe. Ho feien cada dia. Uns dies anaven cap a la Creu i d’allí per la carretera de la Millana o Godall i altres per la carretera de Santa Bàrbara...

Aquella tarda van decidir sortir a passejar per la carretera de Santa Bàrbara. Normalment arribaven a les Torretes i després tornaven a les escoles pel camí de la Cooperativa.

A la sortida del poble la carretera va més alta que els camps de cultiu. Allí hi havia unes precioses figueres que, com sabeu, donen el fruit entre agost i setembre dependent de la classe (coll de dama negra, coll de cama blanca, de la pell verda, etc.)

Anaven de bracet, caminant pausadament i conversant de forma animada mentre s’apropaven a les figueres...

Des d’allí, el tio Zacaries, l’amo del bancal les veia arribar mentre en una ma aguantava una cistella i amb l’altra collia figues.

Com que el tio Zacaries era sord, mentre s’apropaven les dues mestres, pensava...

-Ara quan arribaran a la meva altura me diran: Bones tardes... (*) I jo els hi respondré: Així les tinguin vostès...

Com sabeu, quan plou, les figues se clavillen... Així que una de les mestres, en arribar fins on era el tio Zacaries li va dir:

- Quines figues més obertes...

Però com només va veure moure els llavis de la mestra sense fixar-s’hi gaire, tot sigui dit, i ell ja s’havia fet la idea de com aniria la situació, li respongué:

-Així les tinguin vostès...

(*) Durant molts anys diguérem bones tardes, traduït literalment del castellà buenas tardes. De fet avui en dia encara hi ha qui ho diu.

PER SI VOLEU SABER MÉS SOBRE FIGUES: 

http://www.galgoni.com

A L’ANAR A CREUAR EL PAS DE VIANANTS

El pas de vianants o pas zebra és un espai pintat amb grans franges blanques per on els vianants (valgui la redundància) tenen preferència sobre els cotxes.

Però com el cotxe, la moto o la bicicleta (recordeu el cas de la Muriel Casals) sempre són més forts que els que van a peu, i per això, a la pràctica qui té preferència sempre són els vehicles de qualsevol tracció (fins i tot humana)

Ahir, sobre les 3 de la tarda pretenia creuar amb la meva gosseta un dels passos zebra que hi ha a l’avinguda de Catalunya, concretament el que hi ha entre els dos trams del carrer Cervantes (foto)

Estàvem aturats a un lloc visible esperant la reacció d’un cotxe que venia pel carril dret en sentit Sud. El cotxe no es va aturar. Segurament ni ens va veure...

Fins aquí res que pugui cridar-nos l’atenció... Però...

Sempre hi ha algun però... Per a la meva sorpresa el conductor del vehicle era el propietari d’una autoescola d’Amposta i a sobre anava parlant pel mòbil...

Em va semblar molt fort que els que són o han segut professors d’autoescola actuïn d’aquesta manera.

SI NO HO EXPLICO REBENTO

El mòbil s'ha convertit en una eina imprescindible. A la foto membres de la colla
Joves Xiquets de Valls consultan al mòbil la situació a la pinya. 

Sobre les 8 de la tarda sortia de l’Hospital Comarcal d’Amposta, més conegut com la Clínica. 

Me vaig creuar amb una xiqueta d’uns 9 o 10 anys amb un jersei de màniga llarga amb un cor estampat molt fashion a la part del davant. Anava tota sola. De sobte sento:

-Estic aquí! -En la veu d'aquella xiqueta-. 

Li ho deia al seu pare que la buscava amb la mirada que estava una mica més enllà sortint del cotxe tot just quan passava pel seu davant. 

-I què fas aquí? –Li pregunta el pare-.

-Estic esperant que acabis de parlar pel mòbil.

No vaig poder deixar escapar un somriure...

VA PASSAR FA UNS QUANTS ANYS

Us en explico una de bona?

Devia de ser l’any 2010 o principis de, quan a Amposta encara semblava que lligàvem els gossos amb llonganisses...

Per a fer créixer la ciutat, CiU, s’havia inventat una gran zona comercial a tocar del cementiri. Futuro Ciudad Amposta, us en recordeu?

Bé, tot i que la zona encara existeix, el comerç allí es nul... I quan dic nul vull dir això, zero!  Crec que només hi queden un parell de bars...

Quan s’havia de construir es va fer un doble joc (com els espies dobles, igual) Per una part es va contactar amb diverses cadenes importants (només va acabar venint el Carrefour que va tancar al cap de pocs mesos) i per l’altra a petits comerciants d’Amposta i de la comarca (al menys me’n consta un de Santa Bàrbara)

I així, tots enganyats, ja que pensaven que es podria atreure una gran quantitat de clients, el mes de setembre de 2010 va obrir les portes, tot i que el Carrefour ho va fer uns mesos més tard.

Una de les empreses que en aquell moment va sonar que venia a instal·lar-se a Amposta va ser Decathlon. El cert és que la cadena de roba i material esportiu va acabar obrint una botiga a Tortosa, concretament a la carretera de l’Aldea, a la zona coneguda com els Portals de Tortosa.

Un dia, una amic (no desvetllaré la seva identitat, tot i que segurament no l'importaria gens ni mica que digués qui era) va anar-hi a comprar. A l’hora de pagar es va adreçar a la caixera amb més o menys aquestes paraules:

-No sabia que el terme d’Amposta fos tan gran?

Perplexa, la caixera li va dir:

-Això és Tortosa, senyor...

El meu amic, a qui no li falta gens de sarcasme, va continuar:

-Això vol dir que l’alcalde d’Amposta (evidentment Manolito Ferré) és un mentider? Ell va assegurar que el Decathlon vindria a Amposta.

Aquesta anècdota l’explico sovint com exemple de les falses promeses i projectes gegantins fracassats que hi van haver a Amposta durant moltes (massa!) legislatures.

Tenien el poble enganyat i el pitjor de tot és que encara hi ha gent que els continua fent costat.  

‘BU’ DE BORRIANA

Digueu el que vulgueu, però no és el mateix... A Espanya, fins la implantació de les noves matrícules als vehicles de motor, sempre havien portat el distintiu de la província: B de Barcelona, M de Madrid, Z de Saragossa, V de València, C de Corunya, T de Tarragona... I quan hi havia coincidència en la lletra inicial, se’n posaven dues: TO de Toledo, MA de Màlaga, SS de Donòstia, ZA de Zamora, CO de Còrdova o BU de Burgos. I si calia s’usava la tercera lletra com CS de Castelló, CC de Càceres o ML de Melilla.  

En aquell temps quan estaves de viatge per les Espanyes i veies un cotxe amb una T a la matrícula (sobre tot si era un cotxe nou), pensaves: Un de Tarragona!    

Quan en temps d’Aznar es va decidir adoptar el format actual, els tècnics (que són aquelles persones que n’entenen més que ningú) van dir que treien el distintiu provincial per a que els cotxes de segona ma es poguessin vendre amb més facilitat, ja que a Catalunya per exemple, eren reticents a comprar cotxes amb la M. La solució estava en rematricular-los, però si en algun moment van considerar aquesta possibilitat, al final, se pot veure, la van desestimar.

No és el mateix... Ara has de reconèixer els compatriotes per l’idioma que parlen, però sempre té pot generar dubtes. Per tant, l’única manera fiable a l’hora d’identificar un paisà és preguntar-li directament:

-Bon dia. Què vostè d’on és?    

Sobre les velles matrícules espanyoles hi deuen d’haver més d’una i més de dues anècdotes, però jo us en explicaré una que, pel que sembla estava força generalitzada.

Alguna vegada us he explicat que vaig començar a treballar a Castelló l’any 1976 i per això mateix, la meva cartilla de la Seguretat Social començar per 12 (una altra forma de distingir les províncies) Sinó ho sabíeu, ja ho sabeu. L’anècdota me la van explicar treballant allí.  

Al Sud de la província de Castelló, pràcticament al límit amb la de València, hi ha un bonic poble que es diu Borriana (Burriana en castellà) Sembla ser que els habitants d’aquest poble d’uns 35.000 habitants, sé senten més propers (sentimentalment parlant) a la província de València que no a la de Castelló, a la qual pertanyen, com ja us he dit. Fins i tot tenen animadversió per la capital de la Plana.

Tant es així, que molts d’aquells que es compraven cotxes en aquella època no els agradava portar les lletres CS a la matrícula i els anaven a matricular a Burgos per a portar BU i fer-les coincidir amb les del seu poble.

L’AVENTURA DE VIATJAR... EN TEMPS DE FRANCO

Passaport d'aquella época amb una inscripció similar.

Dilluns passat llegia al Periódico que quan Àngel Nieto va començar a córrer amb motos, tenia serioses dificultats per a poder viatjar als països de l’Est. Avui en dia costa de creure-ho, però és que la lògica franquista dista molt de la d’avui.

El primer passaport el vaig tenir als 10 anys. Si encara no tenies aquesta edat podies viatjar a l’estranger dintre del passaport d’un dels progenitors. Quan tenia 5 anys vaig anar a França acompanyant a mons pares. Ells anaven a treballar, però l’únic que podia fer-ho legalment era mon pare que hi anava amb un contracte de treball. Ma mare ho havia fer de turista, ja que de no ver estat així, jo no hauria pogut viatjar amb ella. Imagineu-vos! Anar a fer turisme quan pràcticament no podies estalviar! La majoria d’espanyols que sortien del país cap a França, Suïssa o Alemanya Occidental anaven a treballar.  

Encara recordo quan la policia de Tortosa me va expedir el passaport. Me va fer firmar amb ploma estilogràfica, tota una novetat per a un jovenet que només escrivia en llapis o bolígraf. Però encara hi havia un detall que me va cridar més l’atenció. A una de les fulles, estampat amb segell, s’hi podia llegir: Válido para viajar por todo el mundo excepto Rusia y países satélites. En canvi al de ma mare només posava que era apte per a Europa amb les mateixes excepcions. A la pràctica era el mateix, ja que més allà de França no havíem d’anar.

Anys més tard Josep Lluís Huerta, de Godall me va explicar una anècdota. Ell era fill d’un empresari i això li permetia disposar dels diners suficients per a viatjar a l’estranger, poc freqüent en aquells temps, tal com us explicava més amunt. Però que passava si viatjaven a un país dels considerats satèl·lits? Josep Lluís m’ho va explicar.

Quan arribaven a un país, com Hongria o l’antiga Iugoslàvia, posem per cas (mitja Europa estava considerada com a països satèl·lits de l’antiga URSS), no tenien cap problema per entrar-hi. De fet els policies fronterers no sabien llegir ni una paraula d’espanyol i, per tant, aquella advertència la obviaven totalment.

El problema el tenien quan arribaven a Espanya. L’estada a un país comunista els convertia automàticament en revolucionaris i en creuar la duana els escorcollaven tot el cotxe per veure si els trobaven alguna cosa il·legal i creieu-me que en aquell temps ne podien ser moltes.

En un d’aquells escorcolls els hi van trobar una revista satírica. A la contraportada, per tan a un lloc ben visible, s’hi veia un gran cartell que ocupava tota la pàgina amb el següent text: Por orden del señor alcalde se prohíbe fijar carteles. Però què m’estàs contant!        

L’agent de duanes va posar ràpidament el crit al cel en pensar que havia trobat un material altament perillós. Va entrar a l’oficina on hi havia un comandament superior per a ensenyar-li el material subversiu que havia trobat a uns joves que venien de passar uns dies d’un país comunista.

El comandament, va demostrar que ho era per alguna cosa i mirant amb deteniment aquella contraportada, a la seva part inferior, va poder llegir: Depósito legal  i una sèrie de lletres i números.  

El dipòsit legal era el requisit necessari per a que una impremta pogués editar una revista, un cartell o qualsevol publicació i poder sortir al carrer. Això volia dir que havia passat la censura i, per tant, la seva publicació era legal.

Després d’aquell incident els van deixar marxar sense més entrebancs.

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 10

LA BATALLA D’STALINGRAD

Segurament pensareu que té a veure la batalla d’Stalingrad al diari de l’agost. Hi té que veure... Fixeu-vos.

Ahir per la tarda quan anava a casa mons pares me vaig posar a parlar amb un veí de casa nostra que també té una casa per aquella zona. Parlant, parlant, va sortir que jo era de la Galera i que la família de la seva dona hi tenien uns amics que solien visitar sovint. De seguida vaig saber de qui estava parlant.

-Sí, el tio Juanito va estar a la División Azul –li vaig dir-.

-Igual que mon sogre... D’aquí els hi ve la relació... Mon sogre solia explicar que els van evacuar d’Stalingrado hores abans de començar la batalla i que quan van arribar a Amposta, a la sortida del pont els esperaven les autoritats amb les bandes de música que els van rebre amb honors d'herois –me va explicar el meu veí-. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Divisi%C3%B3_Blava

10è ANIVERSARI DE LA CRISI

Hi ha aniversaris que se celebren amb alegria, però en canvi n’hi ha d’altres que no voldries ni recordar. Precisament abans d’ahir va ser el 10è aniversari del començament de la crisi, anomenada per alguns com ESTAFA, ja que per a la majoria dels treballadors i les classes populars va ser precisament això: Una ESTAFA.  

Sé considera com l’inici la crisi de les hipoteques subprime que oferien grans rendibilitats però el risc era molt elevat. A partir d’aquest fet la crisi va anar avançant com una bola de neu que baixa pel vessant d’una muntanya.

Aquest matí escoltava a la SER alguns comentaris sobre si, com diu la Unió Europea la crisi ja ha acabat. Els tres o quatre que he pogut escoltar, tot anaven en sentit contrari, es a dir: La crisi no ha acabat. Crec que amb un d’ells es pot resumir perfectament la situació:

-La crisi acabarà el dia que jo hagi recuperat tot el que he perdut durant aquests anys.  

I és així mateix. Jo parlaré com a treballador públic, però segur que tu també podries explicar la teva situació que igual és molt pitjor que la del nostre col·lectiu.

Alguns treballadors encara no han cobrat part de la paga de Nadal que es va suprimir el 2012. I tot el col·lectiu no hem recuperat el 100% del complement específic que ens va permetre durant unes poques pagues extra cobrar-les doblades. A part d’això s’havia signat anys abans un acord entre l’Administració i els sindicats per a poder promocionar al nivell superior de la mateixa categoria cada 5 anys. Amb la crisi també es va perdre i tampoc s’ha recuperat tot i la insistència dels sindicats. Entre unes coses i altres al cap de l’any deu significar uns quants milers d’euros que hem deixat de guanyar...

VENEÇUELA, RÚSSIA... I TURQUIA

Els mitjans de comunicació van carregat de noticies sobre la situació veneçolana. Durant els darrers dies la pressió internacional sobre el govern de Maduro s’ha intensificat... Però qui parla de Rússia? Allà està passant el mateix i ningú diu res. Quan Putin creu que algú li pot arribar a fer ombra, va i l’empresona. Del partit opositor son desenes els dirigents empresonats. Però tothom tem Putin i Rússia és un país massa gran i important per a enfrontar-te-li obertament.

I potser encara molt pitjor és el que est`passat a Turquia on, només perquè ho demani Erdogan, s’empresona un periodista en arribar a Barcelona per haver escrit un article crític amb el seu règim.

No serà per què Turquia està fent a la UE un gran favor? Quin? El de retenir al seu territori els emigrants libis que han marxat per la guerra del seu país.

Quanta hipocresia!! No trobeu que ens ho hauríem de fer mirar?

EL BOIG DE LA MOTO

Quan la mili era obligatòria, la picaresca per a lliurar-se’n estava a l’ordre del dia. Eren molts els reclutes que al·legaven tot tipus de problemes físics o mentals per tal de que se’ls donés per inútils i poder marxar cap a casa llicenciats.

Quan vaig estar al Centre d’Instrucció de Marineria de Cartagena (CIM) me van explicar que hi havia un que anava en moto... Bé, al menys simulava anar-hi.

Quan havia d’anar a algun lloc, feia com si agafés la moto pel manillar i que li donava un cop de peu (abans les motos s’engegaven donant-li una puntada de peu la palanca d’arrancada) Llavors imitava el so característic de les motos (Buum, buuuuum, buuum...), feia el gest de plegar el cavallet, aixecava una cama com si li passes per sobre, li donava gas amb la ma dreta (Buuum, buuum, buuuum), s’agafava fort al manillar i marxava corrent sense deixar de fer el so característic (Booom, boooom, boooom...)

Quan arribava al lloc, feia com si parés la moto, abaixava el cavallet per tal que quedés plantada i la deixava fins que havia de tornar a marxar repetint una per una les mateixes accions.

Va passar pel corresponent tribunal mèdic (on també va arribar-hi amb la moto) i el diagnòstic dels metges va ser donar-lo inútil per boig.

Al cap d’uns dies, el responsable de la brigada li va comunicar que l’havien donat inútil i que podia posar-se la roba de paisà i marxar cap a casa. En sortir de la brigada va fer com si agafés la moto pel manillar, li donava una puntada de peu per engegar-la, li donava de gas amb la ma dreta (Booom, booooom, boooom....), plegava el cavallet, li passava la cama por sobre, s’agafava fort al manillar i va sortir esperitat en direcció a la porta de sortida de l’aquarterament (Boooom, boooom, booooom)

Va passar pel costat dels cos de guàrdia corrent (evidentment), els va saludar amb una ma i en arribar al carrer va fer com si parés la moto i que la recolzava sobre el mur del quarter...

Llavors, a peu, es va dirigir cap els companys que formaven el cos de guarida i els hi digué:

-Aquí us deixo la meva moto per si algú la vol fer servir... A mi m’ha anat molt bé.

I va marxar tranquil·lament.    

VA PASSAR UN DIA COM AVUI...

Un 20 de gener (Sant Sebastià) de fa més de quaranta anys... Quasi cinquanta, Joaquín d’Ulldecona, més conegut con Generoso, havia anat a l’ermita de Vinaròs on, tradicionalment s’ha servit una paella molt especial, ja que un dels seus ingredients era la carn de corder...

La dona de Joaquín veia com les hores anaven passant i ell no arribava a casa. Finalment el va anar a buscar (quan mon pare trigava ma mare també ho feia) Ja havia arribat a la carretera de Vinaròs  quan de sobte va veure un Dodge Dart que pujava per la carretera i, amb gestos, el va fer parar.

-No hauràs vist si pujava el meu home? Anava amb un fardellet

-Amb un fardellet? –Li va preguntar Badoch el taxista d’Ulldecona-. 

-No, amb un fardellet no, amb un fart de vi...  

 

Aquesta anècdota ens la va explicar el pròpi Badoch. 

EN CASTELLÀ SI US PLAU! (Anècdotes dels idiomes)

Respecte a les llengues hi ha infinitat d’anècdotes. Evidentment les que tenim més presents són les que han passat més recentment en el temps.

Després dels 40 anys de prohibició del català durant la dictadura de Franco, normalitzar la parla a segons quins àmbits era una fita difícil d’assolir. La influència del castellà als mitjans de comunicació va fer que s’adoptessin paraules castellanes a la nostra parla de cada dia. Encara avui de tant en tant n’escolto alguna (com retxassar en lloc de rebutjar, ensenyança en lloc d'ensenyament...)

El canvi de mentalitat va fer estralls en algunes persones. Ràpidament us explicaré dues anècdotes que crec que alguna vegada ja us he explicat.

Una vegada estava al cine de Santa Bàrbara i a la fila del darrere hi havia una mestra de Godall que parlava del seu amic Diumenge... Evidentment, en català el nom propi Domingo és Domènec.  

El recordat Jordi Itarte, que va ser el primer alcalde democràtic (i socialista de Roquetes) era locutor de ràdio. Després de treballar a Ràdio Ulldecona, l’emissora del seu poble ho va fer a Ràdio Tortosa. Un dia estaven explicant un recepta de cuina. Quan va arribar l’hora d’emplatar, en lloc de col·locar-ho a una safata o va fer a una catifa. Normalment parlàvem de bandeja i d’alfombra i també defiambrera en lloc de carmanyola.

Nati de Vinaròs, molt catalanista ella, va anar a València. Va entrar a un bar i va demanar un entrepà de formatge i el cambrer li va dir: Què?

Al veure que no l’havia entès li va demanar: Un ‘bocadill’ de ‘ques’... I li va portar l’entrepà de formatge.

Però alguna vegada va ser al revés. Es a dir, la gent dels pobles estaven acostumats a parlar català i el fet de parlar en castellà era un signe de cultura.

Fa anys, molts d’anys al menys 60, Enrique i Lolita estaven buscant caragols després desprès d’un dia de pluja per un bancal a tocar de la Galera. Enrique i Juanita van decidir parlar en castellà:

-Lolita, otro caragolito...

-Ahora estamos en la finca del Padreternito (‘lo Pareteren’)  

-Mira Enriquito otro caragolito...

-No que éste es muello...

INDEPENDÈNCIA, XARXES I MITJANS DE COMUNICACIÓ

No fa gaires dies em va arribar via Whatsapp el següent missatge (abans de comentar res vull que el llegiu)

No acostumo gaire a queixar-me en públic. Bé, tampoc ho faig en privat. Serà el meu tarannà...però avui ho vull fer. I ho vull fer publicament, perquè tothom (sobretot els pares i mares de Torelló), no es trobin en la mateixa situació que m'he trobat avui.

He hagut d'anar al pediatra amb la meva filla. Quan ens ha tocat entrar, i havia un substitut (el segon en un mes) de la nostra pediàtra. He dit BON DIA, molt amablament. I just abans de seure, i amb tota la ironía del món (mundial) em diu:

"Aquí se habla en Español, ¿Porqué estamos en España no?."

Me l'he mirat amb ulls de Minion i m'ha sortit un ¿Cómo?.

I torna..."Digo, que esto es España, o acaso estamos en Inglaterra?"

Intentant assimilar la situació (sense perdre els nervis) li dic una mica menys amablament que abans:

"Disculpe usted, pero mi hija se expresa mejor en Catalán, su idioma habitual".

Ja encara amb més ironía diu:

"Está bien, les doy a elegir. O hablan en Español, o hablan en Inglés, (¿Qué prefieren?).

Reconèc que aquí m'he quedat muda. Suposo que no donava crèdit al què estava passant dins la consulta...com m'hagués agradat parlar Xino i poder-li dir: "Yo también le doy a elegir, o Catalán o Chino". Hagués estat orgàsmic...

Total...es dirigeix a la meva filla, se la mira i li diu:

"A ver, que te pasa (y la madre que no hable más ya)".

Ja m'ha tocat els collons!!! ja m'ha fet aixecar de la cadira i amb un cop de mà a la taula i les celles juntes li he dit (gens amablament), que què significaven aquelles faltes de respecte. Que ón eren la pediàtra de les meves filles o la suplent del mes passat.

El paio ja ha canviat la cara, i a començat a renegar i a dir:

"Su hija ya es mayor para expresarse sola, si quiere vaya traduciéndole lo que yo le diga".

La meva pobre filla i jo, l'anavem mirant sense entendre res del què deia (a saber de quin país era...Español no, i molt menys Anglès...).

Total...hem sortit de la consulta, sense haver entès res de la xapa que ens havia cardat. Lògicament, he passat per la casilla de salida a demanar un canvi de metge, ja que aquest paio en té per una temporada llarga, i no em ve de gust, però gens de gust, de tornar-li a veure el jeto. I no em fa ni puta gràcia, que em treguin la òstia de seguretat social, per pagar ineptes de tal "calaña".

PD: Si a mi, una persona em diu: Por favor, ¿Puede hablarme en Español que no entiendo el Catalán?. La meva resposta hagués estat: "Por supuesto, no se preocupe".

Se m'ha demanat el consentiment per publicar-ho a diferents llocs, per tant, em veig obligada a esmentar un últim detall.

Cada mig minut de xarla amb la meva filla, repetia constantment: "¿Me entiendes?"

Ara ja podeu fer el què creieu oportú amb aquest escrit. Està obert al públic.

Atentament:

Sandra Vaqué

Em demanaven que el compartís, però abans de fer-ho vaig voler buscar antecedents a la xarxa per a assegurar-me de la veracitat dels vets.

El buscador va trobar molt poques referències i dues d’elles em van portar fins el seu Twitter (com no en tinc no vaig poder-ho llegir), però també al seu Facebook.

A part d’això, també a la pàgina de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió i a un diari digital. Res més.

No obstant i ja que ho publiquen dos mitjans informatius, he de pensar que, com a professionals ho han contrastat prèviament abans de difondre la notícia.

De totes maneres vull advertir als meus lectors que (i més en els temps que correm), poden aparèixer falses notícies igual en un sentit com en altre amb la sola intenció de crispar els ànims.

Bé, la notícia, tot i que, com ja he dit, sembla verídica, no deixar de ser estranya. Que un pediatre d’un ambulatori públic parli així no em deixa de sorprendre... I no perquè cregui que hi ha facultatius o altres professionals de la sanitat (o ensenyament o d’altres àmbits) que pensen així, sinó pel fet de declarar tan obertament les seves idees quan sap perfectament que sé l’està jugant. I no tan sols per l’idioma, sinó per la forma grollera d’expressar-se, impròpia d’algú que té una carrera universitària i que, per la qual cosa sé li suposa una alta dosi d’educació.  

També m’estranya que el departament hagi trigat tan poc en obrir-li un expedient. Segurament que informatiu per esbrinar si és certa la versió que va donar l’usuària. Però tot i això em sembla una actuació molt ràpida.

Abans d’acabar vull explicar-vos una anècdota que vaig viure el passat divendres.

Veritat que si veieu algú amb una enganxina a la corretja del rellotge penseu com a mínim que és un nacionalista espanyol? I si el veiéssiu pel carrer embolcallat amb la bandera espanyola?

El passat divendres vaig atendre a una parella que anaven amb la samarreta del Barça de la senyera, amb un rellotge amb l’estelada, amb polseres amb l’estelada, amb penjolls (ella en duia al menys dos) amb l’estelada (una amb l’estel roig i l’altra amb el blanc), amb una bossa a l’espatlla amb l’estelada i fins i tot les xancletes amb l’estelada...

Em direu que són casos extrems, no? Cert, però mentre aquests ho exterioritzen, n’hi ha qui ho porta amagat al cap amb la mateixa mesura.