CAN VIES

Fa dies que li dono voltes sobre les similituds i diferències entre el moviment 15-M i les manifestacions (amb aldarulls inclosos) per l’enderroc de l’edifici ocupat de Can Vives de Barcelona.

Possiblement la diferència més gran és que el moviment 15-M, des del principi, el van integrar grups de indignats diversos (inclòs el moviment ocupa) i, finalment va quedar consolidat i manté aquest nom després de 3 anys. En canvi, Can Vies estava integrat només pels ocupants de l’edifici, però que han rebut i reben el suport de tots els moviments d’indignats de Catalunya.

Sempre he pensat que les concentracions i manifestacions sorgides a partir d’aquell 15 de maig de 2011 van servir per a que el PP guanyés amb molta més comoditat del que ho hauria fet de no haver passat. Potser (això no ho sabrem mai) no hauria tret majoria absoluta i, per tant, molt possiblement no hauria pogut portar a terme les seves polítiques de retallades econòmiques i socials com tampoc Aznar va poder aplicar el seu programa durant els 4 primers anys de govern quan va haver de comptar amb l’ajut inestimable de CiU. La mateixa CiU que des de fa uns mesos i de forma espontània, s’ha tornat independentista.

Pot convertir-se Can Vies amb la tomba definitiva de CiU a Catalunya? De moment, la tarda de divendres van celebrar una roda de premsa on es va demanar la dimissió de l’alcalde de Barcelona Xavier Trias.

Governar mai és fàcil (i, de vegades, estar a l’oposició tampoc) Però per lògica sempre ha de tenir més desgast aquell que governa que qui s’oposa a l’acció de govern.

I posats a imaginar, imagino que des d’ERC s’estan fregant les mans esperant el seu moment per a donar a CiU la queixalada definitiva.

Diu la dita castellana que a río revuelto ganancia de pescadores i els pescadors, en aquest cas, són els republicans.      

DIARI DE L’AGOST. DIA 4 DIUMENGE

Cap de setmana intens. Ha estat un no parar. Des de que formo part de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta et toca anar amunt i avall quasi sense parar.

UN. Divendres (ahir em vaig oblidar d’explicar-ho) A Amposta, per primer cop, es celebrava la Fira del Amor amb la col·laboració de la Federació d’Associacions de Veïns. Com emplaçament es va buscar la zona del Canalet de la Ràpita, entre el col·legi Agustí Barberà i l’auditori de la Fira. Per la tarda, la nova colla castellera del Delta hi va ser present fent un pilar de 4.

DOS. Dissabte es va celebrar a la urbanització Riumar de Deltebre la festa del Turisme. Xiqüelos i Xiqüeles van traslladar l’assaig que, normalment, es fa al pavelló firal d’Amposta fins la plaça Europa de la urbanització deltaica. Després de l’assaig va tenir lloc una petita demostració castellera que va complaure al públic que es va congregar per a veure el repertori que l’ajuntament havia preparat per a l’ocasió. Com a presentador Santi Santiago, un vell conegut que potser alguns el recordareu de quan presentava un programa d’esports al desaparegut canal Visió 3 d’Amposta.

TRES. El plat fort. A l’embarcador d’Amposta ha tingut lloc aquest matí l’arribada del catamarà de l’associació ecologista WWF. Com no podia ser d’una altra manera, la Plataforma en Defensa de l’Ebre havia convocat a la ciutadania per a que anessin a rebre’l donant així suport a la marea blava que una vegada més ha sortit al carrer per a defensar el riu i, de passada, el nostre territori. Aquest cop el detonant ha estat l’aprovació del pla de conca per part del govern de Mariano Rajoy amb el Ministre Árias Cañete com a principal valedor del disbarat ecològic que s’està plantejant fer. He dit plantejar perquè una cosa és la intenció i l’altra ben diferent l’arribar-ho a fer. La gent de les Terres de l’Ebre agrupats en la  Plataforma en Defensa de l’Ebre ja varem parar el Pla Hidrològic Nacional i no ens ve de nou tornar a sortir per aturar l’actual pla de conca que, entre d’altres, compta amb el suport de la Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre.  

Una vegada més, els castellers del delta, els que a partir del bateig portarem el mateix blau que les samarretes del moviment antitransvasament i, els que vulguin també podran lluir el nus que identifica el moviment ciutadà, hem tornat a estar presentes a l’acte per a donar la benvinguda al catamarà de l’associació ecologista. I com ho em fet? Amb dos petits pilars de 3, una construcció modesta però del tot simbòlica, ja que s’han desplegat dues banderes: una catalana i l’altra la de la PDE.

M’ha agradat retrobar-me amb els amics que vaig fer fa anys. Segurament que si ho hagués estat per la lluita en defensa del riu, tal vegada mai ens hauríem conegut. Però sabeu què? Encara hi ha hagut una cosa que m’ha agradat més: veure com els nostres fills ens agafen el relleu. He parlat amb dos germans de Tortosa i un d’ells m’ha dit que l’altra vegada encara anava en cadira de nadó. I sense anar més lluny, el meu fill Albert, ara mateix cap de colla de XXDD... Sabeu on estava a la primera i improvisada manifestació que es va fer a Tortosa després de fer l’assemblea per acordar quines accions s’havien de prendre? Just al darrere de la pancarta que va obrir la manifestació (repeteixo, improvisada) Així es pot veure al número de l’Occidental, la revista comarcal que va dirigir Jordi Trilla. L’Albert, amb 9 anys, aixeca els braços ensenyant una cartolina que li vaig fer moments abans de sortir de casa i on es podia llegir: L’Ebre és vida.

Avui us mostraré poques fotos, ja que tinc el meu ordinador a reparar i tinc que fer mans i mànigues per a poder estar amb tots vosaltres. Però alguna cosa us ensenyaré. Fins més tard.  

LA DARRERA CONSIGNA DE LA DRETA: CARREGAR-SE A ADA COLAU

Ada Colau, la portaveu de la Plataforma en Contra dels Desnonaments (o d’Afectats per la Hipoteca) fa nosa. Per tant, la dreta rància i repugnant d’aquest país ja ha dictat sentència: Cal carregar-se-la costi el que costi.

Dissabte per la nit, al debat de la Sexta en varem tenir un clar exemple.

Sí, dissabte vaig tornar a veure un debat. Total, pel que hi ha que veure aquestes nits. Si al menys hi hagués una bona pel·lícula potser l’hauria mirat, però només passaven films religiosos i poquesoltades.   

Tronant al debat, menys mal que l’Ada no estava sola; amb ella hi havia Rafael Mayoral, un company de la plataforma que, a més era advocat. De les seves paraules es va deduir que, efectivament, van per l’Ada i, després, molt possiblement, per ell.  

La dreta rància, repugnant i retrograda d’aquest país són uns mestres del acoso y derribo o de la criminalització si voleu.

Imagino que sabeu que s’ha comparat la plataforma amb la banda terrorista ETA. Evidentment qui ho ha fet, ha estat amb tota la intenció de fer mal. No l’importa que la banda terrorista ETA hagi fet més de 1.000 morts i que la plataforma es dediqui a salvar famílies per a que els hi prengui els seu habitatge, segurament la darrera cosa que els hi queda.

El debat estava centrat en l’escrache i, tots els polítics (els de dretes evidentment, però també els d’esquerres) s’hi mostraven en contra. De res servien els arguments dels membres de la plataforma sobre que, ni el PSOE primer ni el PP després han fet res per evitar aquest patiment. I així durant 4 anys. Els polítics mirant cap a un altre costat.

Per acabar-ho d’adobar, Rafael Sánchez Dragó que va afirmar que els que s’han suïcidat quan anaven a ser desnonats va ser, com tot hom sap, perquè tenien d’altres patologies. Bravo per Sánchez Dragó! Es mereix que tota Espanya li dediqui un gran aplaudiment.

Ara resulta que un pateix una determinada patologia i espera just el dia que va a ser desnonat per a suïcidar-se. I així un i un altre i un tercer i un quart... És com una antologia del disbarat posada en boca d’una persona que, segurament, es considera un intel·lectual.  

A mi aquestes coses em produeixen repugnància. No puc fer-hi més.

Tornant a l’escrache, personalment diria que quan la Plataforma en Defensa de l’Ebre feia acte de presència allà on anava el President Pujol o algun dels seus consellers, estaven fen el mateix. No recordo si es va anar a mai a cap domicili particular, però si a les seus de les comunitats de regants i d’altres organismes transvasistes. Menys mal que Manolo Tomàs només va ser un líder territorial i no nacional com és l’Ada Colau, perquè, segurament, la persecució també hauria estat igual de gran.

Alguns dels presents (com el representant del PP) afirmaven que havien rebut amenaces de mort. Això em va fer recordar que l’alcalde d’Amposta d’aquela època, a qui anomeno Rojo y Gualdo, una vegada també va denunciar que l’avien amenaçat de mort. Resulta que al principi de la lluita contra el PHN, uns joves de l’institut Ramon Berenguer IV d’Amposta van fer un mural on cadascú va expressar el seu sentiment respecte al robatori de l’aigua i la mort del delta. Un d’ells va posar: Roig: haurem de treure les escopetes. Aquesta va ser l’amenaça de mort.

I és que a la dreta li cal ben poc per a criminalitzar qualsevol moviment que vagi contra els seus interessos. Ho heu entès bé? EN CONTRA ELS SEUS INTERESSOS (o sigui, la pela)