DINERS I MÉS DINERS

Durant les darreres hores els mitjans de comunicació parlen de l’herència de Rajoy’ al conèixer-se que el dèficit públic espanyol de 2015 va sobrepassar en un punt l’exigit per la Unió Europea. Mentre la UE va establir un 4,2, finalment va arribar al 5,2, la qual cosa significa ni més ni menys que la xifra de 10 milions d’euros. Aquests 10 milions d’euros són l’herència, ja que qui finalment governi Espanya haurà d’ajuntar els comptes anuals tenint en compte aquests diners que o bé es treuen d’algun lloc o bé s’estalvien. A priori les dues decisions són prou difícils de prendre. Bona part de la culpa de l’augment del dèficit ha estat per la baixa de l’IRPF, una mesura que alguns analistes consideren una enorme fal•làcia per part del govern de Rajoy.
Fixeu-vos en l’estratègia del PP. Un cicle electoral és, normalment, de 4 anys. Els primers 2 anys els van passar parlant de l’herència rebuda del govern Zapatero, del malbaratament que hi va haver durant els anys del seu govern. El tercer any van parlar de la recuperació econòmica i del bé que ho estaven fent, fins i tot van anunciar mesures per afavorir la butxaca dels ciutadans si tot continuava igual de bé. Qui posa en dubte de què tot seguiria vent en popa? Finalment el 4 any va ser el del compliment de les promeses de millora (segurament les úniques promeses que s’han complit)
I per què és així? Perquè s’havia d’aplanar el camí tal com s’apropava el final del cicle electoral (municipals i generals) A falta de presentar uns bons resultats generals, no el hi quedava cap solució més que presentar un bon balanç econòmic. Per tant, aquets (segons ells) bons resultats s’havien de visualitzar de la millor manera possible. I aquesta bona manera de fer-ho és, com ja he dit, rebaixant l’IRPF. Fins i tot van dir: I si per al 2015 es compleix amb el dèficit, què es complirà (remarcaven), per al 2016 els tornaríem a baixar.
Però el PP, segurament tocat (i ben tocat) pels casos de corrupció, van pensar que poc abans de les eleccions s’hauria de prendre alguna mesura dràstica que els hi permetés aixecar el vol, al menys, guanyar les eleccions. I quina va ser aquesta mesura? Rebaixar l’IRPF abans del que estava previst: a partir de l’1 de juliol de 2015 en lloc de l’1 de gener de 2016. Als empleats públics també se’ns va retornar una part de la paga extra de 2012 coincidint amb els comicis electorals... Però encara ens deuen més del 50%!
Ahir per la tarda, mentre anava en direcció a les Cases d’Alcanar per assistir al tall de l’N-340, anava escoltant la Ventana a la Cadena SER. En clau d’humor estaven parlant d’un tema molt seriós, al menys per a mi. Deien que som 11 milions de ciutadans espanyols els que mantenim l’Estat. 11 milions d’espanyols que treballem i per tant tributen per IRPF. En quan a l’IVA, un impost de grava el consum, també, segons la crònica, només afecta als mateixos 11 milions de ciutadans, ja que els altres, com no tenen poder adquisitiu, no consumeixen... O és mínima la despesa que fan i només en productes de primera necessitat... O sigui que aquella vella paròdia de que dels 46 milions d’espanyols només treballen dos, encara resultarà que serà veritat. No la sabeu?
Bé, primer us he de dir que l’he buscat però no l’he trobat. Jo la vaig veure a un calendari de butxaca i anava més o menys així:
 -A Espanya som 46.000.002 habitants.
Ara descomptarem als qui no treballen.
-Estudiants, jubilats... 20.000.000. En queden: 26.000.002
-Funcionaris, militars, guàrdia civils... 8.000.000. En queden: 18.000.002.
-Putes, captaires, lladres, desocupats... 7.000.000. En queden: 11.000.002.
-Malalts, impedits i d’altres... 10.500.000. En queden 500.002.
-Capellans, monges, frares... 500.000. En queden 2.

I aquests dos, amic meu som tu i jo...
Per tant, saps el que et dic: Què a partir d’ara treballaràs només tu, què jo ja n’estic fins els ous de mantenir tanta gent!

QU’EST -CE QUE C’EST CE MERDER?

L’actual situació del país, sembla que en lloc de trobar una sortida, cada cop s’embolica més. Cada dia que passa surten a la llum casos nous o novetats de casos que ja fa anys que deambulen pels jutjats sense que hi hagi una resposta contundent per part dels encarregats d’impartir justícia.

Entre els casos nous o els que presenten novetats, hi podem trobar:  

 

PRESSUPOSTOS GENERALITAT.- Sembla ser que difícilment es podran arribar a fer uns pressupostos per al 2013. Les exigències de l’Estat Central els condicionen de tal manera que el govern català s’està plantejant en prorrogar els de l’any passat. També sé suposa que els d’ERC, finalment, no els hi posaran fàcil. Saben que si recolzen els pressupostos significa beneir les retallades i, per tant, desgast polític; tant si se’n aproven uns de nous, com si s’han de prorrogar els de l’any passat que, evidentment, també ha de comptar amb l’aprovació del Parlament. Com deia l’altre dia el líder d’Unió Duran i Lleida (els Descol·locat), de fet, el govern central actua com a virrei. No ens ho posaran gens fàcil.   

 

ALÍCIA I MOSSOS D’ESQUADRA.- Segurament es tracta d’un dels casos més estranys i enrevessats que ha donat la política catalana en molts d’anys. D’aquells casos que requereix un esquema per a poder-lo entendre i, això, sempre que es disposi de tota la informació necessària.

Ens els darrers dies s’ha produït un foc creuat entre la líder del PPC i el màxim responsable de la policia autonòmica. Tot va començar quan l’Alicia va anunciar que renunciava a la protecció que li feien els Mossos i que sol·licitava la de la Policia Nacional. Segons ella, havia perdut la confiança en la policia catalana per què va veure el seu cap prop de l’agència de detectius Método 3 poc abans de ser detingut el seu cap, la qual cosa li va fer sospitar que hi havia una bona relació entre tots dos.

Els directors generals així com d’altres càrrecs de confiança estan nomenats pel govern de torn entre els professionals (o no) més propers, però (i sense que això hagi de ser precisament així) quan governa CiU les relaciones entre els diferents consellers i els seus subordinats més directes, les relacions són més de vassallatge que no el que és estrictament necessari entre un càrrec polític i un alt funcionari.

  

SUBVENCIONS AGRÀRIES.- Des del govern central s’està donant una tornada de rosca més a les ja de per si tenses relacions entre Catalunya i Espanya. La darrera pensada del govern del PP ha estat advertir al govern d’aquí que no pagaran els ajuts que arriben des d’Europa per a l’agricultura i ramaderia si no compleixen amb el límit del dèficit.

I dic jo que té que veure si el govern compleix per a pagar els ajuts als nostres pagesos i ramaders. Segons l’opinió de la SER aquest tema donarà molt de parlar durant els propers dies i no deixa de ser un altre front obert entre els múltiples que ja existeixen. 

 

LES PRINCIPALS EMPRESES I LA GÜRTEL.- Estirant i estirant dels fils, finalment, s’està arribant al fons de la qüestió. Els darrers dies s’han destapat les fosques relacions entre les principals empreses constructores del país i els governs del PP de València, Mallorca i Madrid, principalment. Sembla que ja ha quedat clar que els populars es van està finançant il·lícitament gràcies a les comissions que els hi donaven les empreses constructores que obtenien obra pública pagada gràcies als impostos dels ciutadans (això us ha de quedar clar)

Per als qui siguin profans en el tema, us explicaré com funciona un concurs públic per a construir un equipament. Després de publicar el plet de condicions, les empreses constructores interessades presenten les seves ofertes en sobres tancats, així com les condicions que ofereixen: durada de l’execució, temps de garantia, etc. Les pliques (així s’anomenen) s’obren en públic i, normalment, hi estan presents representants de les diferents empreses que s’han presentat al concurs. D’aquí només s’extrau la informació objectiva. Posteriorment es reuneix la comissió de valoració i després d’avaluar (sé suposa de que forma rigorosa) les ofertes, es decanta, subjectivament, per una de totes. El resultat no és sempre de conformitat i, una bona part de les vegades s’acaba per presentar al·legacions.

L’empresa a qui sé li acaba atorgant el contracte, sempre és una de les que han presentat una millor oferta econòmica (sense caure en la temeritat, la qual cosa i de forma automàtica, desqualificaria a l’empresa) Normalment l’empresa que en surt guanyadora sempre sol ser de la corda del govern de torn i, aquest, en compensació als seus serveis, li permet fer unes millores a l’execució no previstes inicialment la qual cosa por inflar considerablement el pressupost inicial i d’aquí és d’on xuclen tots.

Compreneu?  

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (dijous)

LA DRETA SEMPRE ÉS LA DRETA
Aquí i als EUA, a l’estat d’Israel o a qualsevol altre lloc. La convenció del partit Republicà dels Estats Units que s’està fent a Tampa així ho demostra. Segurament els grans mitjans de comunicació no ho explicaran però els delegats (imagino que alguns delegats) van llançar cacauets a una periodista de raça negra de la cadena CNN. Potser els va fer gràcia i se’n van d’haver de riure i tot, però a la persona que va patir la vexació segurament que de gràcia no n’hi va fer gens ni mica.  
Recordo sovint a mon tio Leonardo. Ell va ser qui em va explicar la majoria de les anècdotes de la guerra Civil Espanyola que jo vaig escriure en forma de microrelats. Una vegada em va deixar un llibre per a que el llegís. Era un relat esfereïdor d’un excombatent republicà que es va negar a combatre a la II guerra Mundial al costat del russos, motiu pel qual el van confinar a un gúlag a la Sibèria.
Mon tio em va dir una frase que recordaré mentre visqui: “De dictadures n’hi ha de roges (comunistes) i de negres (feixistes), però tot són dictadures)
La dreta també és la dreta a qualsevol país i molts dels republicans, com els del Tea Party, si poguessin, encara formarien part del Ku Klux Klan i anirien encaputxats al llom d’un cavall blanc perseguint als negres lliures (la qual cosa vol dia que encara hi hauria esclaus) per atonyinar-los.  
 
1 TONA DE 300 QUILOS
Llegia ahir que a Calp, comarca de la Marina Alta (Alacant) de sobte, recullen un 1/3 dels residus urbans que es recollien només fa uns anys.
I a què es deu? A la crisi? Rotundament, no. Segurament que la crisi incideix sobre el consum primer i en la generació de residus després, però de quina reducció estaríem parlant? D’un 10 %? Segurament que de menys.
La diferència és degut a la picaresca de les entramats corruptes que s’han caracteritzat al País Valencia durant els diferents mandats del PP.
Si l’entramat de la Gürtel o el d’EMARSA van incidir més a la capital del Túria, a la zona d’Alacant es va arrelar el que es va conèixer com el Brugal. Una de els activitats de la trama era la recollida de residus i, en aquests casos, qui més en pela, més en menja, es a dir, com més residus es recollien, més cobraven als ajuntaments i, aquests, ho repercutien sobre els ciutadans. Incrementar de forma fictícia les tones i així poder-hi sucar tots, era la pràctica habitual. Ara que aquest entramat ja no actua, com per art de màgia, la brossa retirada ha baixat a una tercera part. 
 
UN GRAN VALDÉS
Després de les crítiques del partit d’anada de la Supercopa d’Espanya, el porter del Barça, Victor Valdés es va fer mereixedor anit de tota mena d’elogis. Quants gols hauria pogut fer el Madrid sinó hagués estat per les brillants intervencions del porter barcelonista?  Bastants més dels 2 que va reflectir el marcador final.
Sobre el resultat, res a dir. O potser aquella frase tan típica i tòpica que s’usa al món del futbol: l’àrbitre no va influir en el resultat final.  
A la primera part el Madrid va ser l’equip que acostuma a ser. Va sortir sense complexes (segurament perquè jugava a casa) i el Barça va naufragar en defensa i la resta de línies tampoc funcionaven. Curiosament tenia més possessió de pilota que el Madrid, això si, el partit es jugava més a la part del camp del Barça.
El partit de tornada va ser tot el contrari del d’anada. Al d’anada, recordem-ho, es van fet tots els gols a la segona part (5) Al d’ahir, tots a la primera (3)
Anit el Madrid es va trobar amb un marcador a favor als 20 minuts i escaig de 2-0. Només a partir d’aquí i amb un home menys (es va expulsar justament a Adriano) el Barça es va treure el son de les orelles i es va començar a estirar. Quan un s’estira, l’altre s’arronsa i el Madrid es va tirar enrere, imagino que més fruit del marcador, que ja els hi anava bé, que no pel joc barcelonista. Messi, de falta directa, va posar el 2 a 1. Va ser un gran gol i, a partir d’aquí un quiero y no puedo per part del Barça y el Madrid a veure-les venir i fer contraatacs perillosos que és el que millor fa.
Tal i com va dir Pitxi Alonso al final del partit, ningú por treure’n conclusions encara. Com avui mateix em deia un amic, sembla que alguns jugadors del Barça encara estan en la pretemporada quan ja es porten 4 partits oficials (els dos de la supercopa i dos de lliga)

Que ningú dubte que el Madrid tornarà a ser l’equip temible dels darrers anys i que recuperarà la desavantatge que ara mateix li porta el Barça només que els catalans es relaxin una mica.

Molts parlen de que el futbol espanyol està entre els millors del món, però qui marca aquestes diferències són el Barça i el Madrid. Si donem un cop d’ull a la classificació de la lliga dels darrers anys, ens en adonarem que hi ha una gran diferència de punts entre els dos grans i la resta (València, Sevilla, At. de Madrid, etc.) Si un dels dos perd un partit, normalment és més per demèrits propis que per encert del rival. 
 
EL DÈFICIT CATALÀ
Deia ahir Francesc Homs que una bona part del dèficit de Catalunya es deu a la gestió dels anteriors governs que van gastar més del que tenien (?!)
I qui no? O és què els governs de Pujol (5 en total) no van fer el mateix? És que quan va formar govern Maragall es va trobar el comptador a zero?
Una mica menys de demagògia, per favor...