MERCENARIS DE LA POLÍTICA

Només ens falta Manuel Valls fent política per aquí. Si se confirmen els més que rumors, l’ex primer ministre francès, barceloní de naixement, podria ser el cap de llista de Ciutadans per Barcelona a les municipals de l’any que ve.

Segons Rivera, el seu gran mentor, qualitats no n’hi falten: europeista convençut, demòcrata i sobre tot, sobre tot, antiindependentista. Impossible reunir més qualitats en una sola persona!

Manuel Valls va ser primer ministre de França amb el socialista François Hollande de President de la República.

Se socialista significa tenir uns valors, però no cal que, precisament, siguin el que reuneix Valls. Se pot ser per exemple europeista crític, demòcrata sé li suposa, independentista (per què no?), solidari, antifeixista, antixenòfob, etc.

La maniobra de Ciutadans respecte al fitxatge estrella de Manuel Valls me sembla totalment fora de lloc. Primera i principal pel menyspreu que fa a la seva pròpia militància: És que no tenen cap candidat en garanties per encapçalar la llista de Barcelona? I segona. Per molt barceloní que sigui de naixement, no crec que conegui en profunditat la política catalana. Per definició un francès és un jacobí xovinista. I crec que mentre va exercir el seu càrrec ho va demostrar en escreix. A part d’això, recordem-ho, va haver de liderar les polítiques del seu país durant els difícils anys de la crisi i no se’n va sortir precisament airós.

A la història no hi deuen d’haver massa precedents de polítics que han ocupat càrrecs públics (o al menys ho han intentat) en més d’un país. Però dintre del propi país si que hi ha precedents de polítics que han anat canviant de jaqueta segons les circumstàncies.

Adolfo Suárez va passar de ser ministre secretari general del Movimiento a fundar el seu propi partit (la UCD) i quan se’n va donar compte que sobrava encara ne va fundar un altre: el CDS.

Vans ser molts els càrrecs de la UCD que van passar a l’AP de Manuel Fraga quan el vaixell centrista s’enfonsava. 

Un d’ells Rafael Arias-Salgado que va ser ministre amb Suárez i Aznar. Com anècdota us diré que Rafael Arias-Salgado com a president de Carrefour España va ser present a la inauguració del fracassatcentre comercial.

I més recentment el flamant candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana Toni Cantó. L’exactor, després de ser diputat per la UPyD de Rosa Diaz i posteriorment de Ciudadanos, en adonar-sen del poc recorregut que tenia el seu anterior partit.

Persones com Manuel Valls (o Toni Cantó) només se mereixen un qualificatiu: mercenaris de la política.

Jo anteposo per sobre de tot la coherència i la ideologia. Ha pogut deixar de militar al PSC, però els meus valors socialistes segueixen intactes. Pot dir el mateix Manuel Valls? Ho dubto molt!

Inauguració del Carrefour amb Rafael Arias-Salgado. 

15-J (de 1977)

Dijous farà 40 any d’aquell 15-J que, en aquell moment, significava un pas més per a guanyar la democràcia. Una democràcia, recordem-ho, que s’havia perdut degut a un cop d’estat feixista perpetrat pel general Franco i d’altres generals afins (Mola, Sanjurjo, etc.) Van haver de passar 40 anys fins que no es van tornar a fer unes eleccions generals on hi van poder concórrer tots els partits que van voler. El darrer en legalitzar-se va ser el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri i Rafael Alberti, entre molts d’altres que només ho va ser unes poques setmanes abans dels comicis. També recordar que Esquerra Republicana de Catalunya va haver de fer-ho amb la denominació d’Esquerra Catalana, ja que la denominació de Republicana en aquella època encara es considerava subversiu.

Als començaments de la democràcia les eleccions es feien en dimecres i fins que no es va aprovar la Constitució (6-12-1978), la majoria d’edat sé situava en 21 anys. I com que jo encara no havia fets els 20, no podia votar...

Fixeu-vos si considerava important el fet de poder votar, que aquell dia vaig anar des de Castelló on estava treballant a la Galera, on residia, per a tornar a Castelló el dia següent només per viure la jornada en primera persona.

Tot i la publicitat institucional que s’emetia per televisió on s’explicava amb tot detall com s’havia de votar, al veritat és que la gent més gran anaven una mica perduts, tal com passa ara amb els temes informàtics...  

Com sabeu, per una part s’havien de votar els diputats al Congrés i, per l’altra els senadors. La única diferència que hi havia en aquell tems respecte a ara, és que els candidats als Senat no anaven agrupats per partits o coalicions i, per tant, si volies votar els tres membres d’un mateix partit, els havies d’anar buscant...

En aquell temps era força habitual anar primer al col·legi electoral per a recollir les paperetes de tots els partits i, una vegada a casa, estudiar-les amb deteniment fins decidir a qui votar.

De totes maneres hi havia qui votava els candidats segons el seu aspecte:

-He votat a Suárez perquè el trobo guapo...

No és una exageració... És un fet real i contrastat. Penseu que llavors la gent no tenia la cultura política que tenim ara, ja que ho ignoràvem quasi tot. Només els més vell podien aportar alguna experiència de les darreres vegades que van anar a votar durant la Segona República.

Al treball donaven 4 hores per anar a votar. Tal com he explicat alguna vegada, a Castelló treballava a una obra que estava fent l’empresa BRYCSA para la Diputació i es va decidir donar festa per la tarda a tothom. Total érem molts pocs els que encara no teníem l’edat reglamentària per a poder exercir el nostre dret a vot.

Com us he dit més amunt, vaig anar a la Galera. Mons pares encara no havien votat esperant-me a mi. En arribar els hi vaig col·locar les paperetes al sobre corresponent, després d’haver marcat amb una creu els 3 candidats al Senal pels qui van voler votar. Ma mare tenia clar que volia votar per Felipe González, tan al Congrés com al Senat, tot i que, com passa ara, s’havia de votar als membres del PSC que anaven a la llista. En canvi mon pare volia votar al PSUC, però a darrera hora va canviar i va dir que també volia votar pels socialistes.

A la Galera, com a la majoria de pobles d’aquestes comarques va guanyar la UCD d’Adolfo Suárez, tot i que tinguérem que esperar el dia següent per a conèixer els resultats definitius. Quan donaven els resultats del PSOE, sempre deien: PSOE + PSC. Ni més ni menys que ara...  

Va guanyar la UCD que va treure pels pèls majoria absoluta. De fet era el resultat que cabia esperar, ja que molta gent encara tenia temor pensant que hi podia haver un cop d’estat si no hi havia una continuïtat que, de fet, era el que representava la UCD que integrava a molta gent que havien ocupat càrrecs durant els darrers anys de la dictadura. Per exemple el propi Adolfo Suárez va ser Cap Nacional del Movimiento, la única organització política legal que hi va haver durant la dictadura.    

IMPREVISIBLE SITUACIÓ

Quan ja fa quinze dies de les eleccions municipals i autonòmiques (parcials), tal com dirien els castellans, todavía queda mucha tela por cortar. Es a dir, tret d’allà on hi hagi majoria absoluta o bé un clar guanyador, alguns governs són encara imprevisibles i tot dependrà dels acords que fins i tot poden tancar-se a corre-cuita i a darrera hora.  

Us posaré un exemple de l’any 2003. A la Galera CiU va guanyar les eleccions amb 3 regidors, seguit pel PP amb 2, PSC amb 1 i ERC també amb 1. Com que ningú va voler pactar amb CiU, per a que pogués obtenir l’alcaldia, necessitava que les altres formacions fossin incapaces d’entendre’s. I tot semblava que així seria, ja que el PP i ERC, a priori, políticament, una i l’altra estan a les antípodes. Populars i socialistes van preguntar a la candidata d’ERC per qui votaria i va dir que per ella mateixa. Llavors, les altres dues formacions van decidir votar a ella també i, per tant, va treure 4 vots i va assolir l’alcaldia.

Vull dir amb això que es poden donar resultats totalment imprevisibles i inversemblants, però no per això menys legítims.

L’altre dia llegia al Periódico una entrevista a Albano Dante Fachín que no té res a veure ni amb cap cantant ni amb cap escriptor italians. Fachín, juntament amb Marta Sibina Camps, van ser el fundadors i editors fins fa poc de la revista Cafè amb llet, flagell dels responsables i exresponsables de la Salut catalana. Durant un qüestionari ràpid, sé li preguntava que tries entre el PP i CiU i la seva resposta va ser: Per a triar entre els uns i els altres, haurien de ser diferents. Totalment d’acord.

Sempre he pensat que entre el PP i CiU (o potser més concretament CDC), hi ha molt poca diferència ja que totes dues formacions representen a la dreta més pura i dura. Segurament, l’única diferència visible és que mentre el PP és n partit nacionalista espanyol, els de CiU són nacionalistes catalans i, darrerament esdevinguts independentistes per interès personal d’algun dels seus dirigents.

Quan en altres circumstàncies podrien pactar republicans, socialistes i eco-socialistes, així com altres formacions d’esquerres presentades amb altres sigles, allà on hagin tret representació, a hores d’ara, tot sembla que ERC seguirà majoritàriament els mandats de Barcelona i facilitarà governs de CiU allà on estiguin en disposició de fer-ho.

Un clar exemple és el de Tortosa. Quan tot semblava que es podia conformar un govern entre ERC, MT i PSC i deixar a CiU (la força més votada) a l’oposició, Monclús, el cap de llista dels republicans, ja ha anunciat que no pactarà amb ningú i, per tant, facilitarà la investidura de Ferran Bel.

Quan un polític (qualsevol) es presenta a unes eleccions té com aspiració aconseguir el màxim i, en el cas d’unes municipals, el màxim és ser alcalde. Si Monclús renuncia a ser-ho he de pensar que no és per voluntat pròpia, sinó que ha hagut de rebre ordres del seu partit des de Barcelona.

Un fet semblant passa a Ulldecona. A la població del Montsià, Núria Ventura, al front de Socialistes d’Ulldecona, ha tornat a guanyar, tal i com ja va passar fa 4 anys, però aquest cop ha tret un regidor més (5) Malgrat tot ha quedat lluny de la majoria absoluta que sé situa en 7 regidors. La segona força és CiU amb 4 regidors, seguida del PP amb 2. Aquí, ERC es presentava amb la denominació de + Ulldecona i va obtenir un regidor. Finalment la CUP (que també ha anunciat que no pactarà amb ningú), també va assolir representació amb 1 regidor.

Amb la renuncia de + Ulldecona a donar suport a ningú, ara està per veure si tornaran a pactar CiU i el PP. Si ho fan, quedarà en evidència el que molts tenim clar: que només busquen el propi interès més enllà de les ideologies.

Si finalment es posen d’acord, el resultat que es podria donar el proper dia 13 bé podria ser el següent: Núria Balagué de CiU 6 vots (els 4 de la seva formació i els dos del PP) per 5 de Núria Ventura (els de SU) Les altres formacions o bé votaran en blanc o a ells mateixos.

Fa 4 anys l’alcaldessa va ser Núria Balagué que també va comptar el suport de Celestino Hervás, un camaleònic polític que era regidor des de les primeres municipals l’any 1979. Hervás va passar per la UCD, el CDS i altres formacions independents, sempre com a cap de llista.