TEMOR A UN ‘TAMAYAZO’

Després de seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez i de veure l’actitud de l’extrema dreta i l’extrema-extrema dreta (tal com els anomenava cada vegada Pablo Iglesias), vaig veure el perill de que poguessin estar preparant un altre ‘Tamayazo’. I és que durant el debat, de moments per arribar a pensar que una situació similar se pot tornar a produir no ne  van faltar, així com tampoc antes i després del mateix.    

Hem de partir de la premissa de que hi va haver quasi un empat: 166 vots a favor per 165 en contra i 18 abstencions. Tal com podeu comprovar, amb aquest resultat, només que un del bloc del sí passés a l’altre costat, Sánchez no seria investit president.

De moment ja hi van haver al menys dos electes que van canviar de vot. José María Mazón del PRC de Revilla i Ana Oramás de CC van canviar el vot que havien anunciat amb anterioritat pel no.

Durant el discurs, el president del grup de l’extrema-extrema dreta va interpel·lar el diputat de Teruel Existe Tomás Guitarte per a que s’ho repensés. De fet, el mateix Guitarte ha denunciat pintades al seu poble i pressions a les xarxes socials.

També la Inés Arrimadas, presidenta de Ciudadanos, va dirigir-se als diputats socialistes per a que algun valent votés en contra de la investidura de Sánchez.   

Motius per a tenir temor no en falten... La dreta disposa de gent prou poderosa que igual estarien disposats a finançar un nou ‘Tamayazo’ com finançar un cop d’estat com el que hi va haver l’any 36.

No us ho prengueu a broma. Jo ja fa temps que tinc temor a com poden arribar a actuar aquesta dreta espanyola que, sense cap mena de dubte, és la més rància dels països de l’Europa Occidental.   

De totes maneres, la investidura seguiria estant en mans d’ERC. Ja sé que puc dir un disbarat, però davant de la molt greu situació d’un nou ‘Tamayazo’, ERC podria prestar alguns dels seus vots i així, només que alguns dels diputats d’ERC votessin a favor de Sánchez, se podria normalitzar la situació.

Esperem que només sigui un mal son i que el dimarts vagi tot com ha d’anar...    

EXCUSES DE MAL INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico. 

Després de que el TSJC jutges a Mas, Ortega i Rigau, aquesta setmana li ha toca el torn a Homs, però en aquest cas l’ha jutjat el Tribunal Suprem, per la seva condició d’aforat, al ser diputat al Congrés. El 9-N de 2014 Homs era Conseller de la Presidència i, per tant, un dels responsables d’organitzar la consulta o el procés participatiu com sembla que ho volen anomenar.

Les televisions han ofert diverses imatges sobre la compareixença d’Homs a la sala del TS que el jutjava. Se’l veia arrogant; de vegades fins i tot com si desafies als membres del tribunal que l’estava jutjant, sobre tot al fiscal.

Homs va basar principalment en dues qüestions:

1.- No van entendre la providència que els hi va fer arribar el Tribunal Constitucional.

2.- No hi veien cap delicte amb el que pretenien fer al tractar-se d’un procés participatiu i no d’una consulta o un referèndum.

M’he llegit la providència i tot i que s’usa el típic llenguatge judicial i per tant un profà en la matèria pot tenir problemes d’interpretació, no crec que sigui el cas d’Homs que, tal i com es va reiterar diverses vegades durant l’audiència, és advocat, tot i que no en exercici.

A part d’això la Generalitat compta amb uns serveis jurídics que són capaços (no haurien de ser capaços...) d’interpretar qualsevol demanda, qualsevol denúncia, qualsevol auto, qualsevol providència, etc. que se’ls hi faci arribar.

La segona qüestió és més del mateix. Un advocat no pot excusar-se dient que no hi veien cap delicte... De la providència del TC se’n desprenia alguna cosa. Dir que es pensaven que no hi havia delicte torna a ser un argument difícil de creure venint de qui ve.

Imagineu-vos per un moment que jutgessin a una persona anònima i que digués que com no ha fet el que ha fet perquè no coneixia la Llei. El jutge li respondria que la ignorància de la llei no l’eximeix de complir-la. Aquest és el primer precepte legislatiu (i l’únic que me sé...)  

Per tant, els arguments d’Homs (de Quico Homs) me semblen bastant infantils i impropis d’un polític que només fa uns anys sonava com a clar aspirant a succeir a Arturo.

El món independentista (independentista de veritat) esperaven molt més d’ell com també esperaven molt més de Mas, Ortega i Rigau. Als independentistes de veritat els hi hauria agradat que, en lloc d’enfrontar-se al tribunal en qüestions intranscendents, els hi hagués etzibat: No reconec a aquest tribunal! Vostès no me poden jutjar!

Els independentistes de veritat parlen molt de desobeir i no reconèixer cap tribunal ni institució espanyola. Alguns membres de les CUP així ho han manifestat i mantingut fins i tot quan se’ls ha jutjat a l’Audiència Nacional.

Per tant, reitero el meu convenciment de que els antics convergents es van convertir a l’independentisme per interessos polítics, però el d’ells é un independentisme reversible: sempre que els hi interessi tornaran a convertir-se en nacionalistes.

Això sí, abans s’embolcallaven amb la senyera... Ara s’embolcallen amb la senyera, però l’estelada del triangle blau i l’estel blanc i en el futur sé seguiran embolcallant amb la senyera... Amb quina? Ves a saber. És l’única manera que tenen d’amagar les seves vergonyes.

NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.

Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.

Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràtic, poc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.

Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...

Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.

Els conceptes democràcia, diàleg, autoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.

Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.

Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.

I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.

Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:

-A veure si arribem puntuals...

L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:

-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...

Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  

Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!  

AVUI, COM AHIR, COM LA SETMANA PASSADA...

Ningú diria que avui és 13 de novembre i que el passat diumenge (9-N) a Catalunya hi va haver una consulta sobiranista per a preguntar a la població que estava a favor de la independència. Ningú ho diria perquè la situació d’avui és molt similar a la de dijous de la setmana passada o de l’anterior.

Mentre a Catalunya es sospira per a poder fer una consulta legal i vinculant o fins i tot per proclamar la independència de forma unilateral, a Madrid es segueix anteposant la Constitució i la Llei per davant de qualsevol aspiració política, per legítima que sigui aquesta.

Ahir pel matí va sortir Rajoy a donar una roda de premsa per donar resposta a la carta que li va adreçar Mas dilluns. Aquesta vegada sense televisió de plasma i acceptant preguntes. Crec que al final de la seva intervenció ningú se’n va adonar de que va ser així i no a través d’una pantalla. El resultat va ser ben bé igual. Tant que un se pregunta per a què va donar la roda de premsa si pràcticament no va aportar res de nou. Rajoy va minimitzar el resultat de la consulta dient que només hi va participar 1/3 de la població catalana. 1.800.000 votants del doble sí, li deuen de semblar un problema insignificant.  

De tota la intervenció l’única novetat va ser que es podria fer una reforma constitucional, però que ell no la promouria. Al menys a entreobert una mica una porta!

Mentre, Mas segueix on estava diumenge. Sé sent avalat i ratificat per un resultat que intenta monopolitzar mentre guanya temps. Ara, després de la consulta, sembla ser que el que faci ERC ja no és prioritari i tampoc es deixarà influir per l’ANC i Òmnium, per molt que li reclamin unes eleccions plebiscitàries. Fins i tot es permet festejar al PSC (els socialistes s’hi van oferir fa unes setmanes) per aprovar el pressupost de cara l’any vinent. D’aconseguir-ho, Mas guanyarà, com a poc, un any.

Com deia ahir l’única sortida que li queda a ERC és presentar una moció de censura, però de no guanyar-la (i ara per ara en té poques possibilitats), la formació republicana en sortiria molt tocada i Mas reforçat. Durant la intervenció d’ahir, Mas encoratjar a C’s per a que fos aquesta formació la que li presentés una moció de censura, davant la insistència d’Albert Ribera a que convoqués ràpidament unes eleccions.

En canvi, el PPC està més per la judicialització de la política catalana, a la que fins i tot Societat Civil s’hi oposa. Des de les files dels populars catalans es va demanar a la fiscalia que actuï contra Mas i contra qui sigui el més ràpidament possible. En canvi, la Fiscalia es pren el seu temps i, de fer-ho, sembla que no serà de forma immediata. Aquí hi ha una cosa que no tinc clara: Si consideren que hi ha elements suficients per a processar a Mas i el seu govern, i no ho fan, incorren en prevaricació o en algun altre delicte?

A part de que si, finalment, s’acaba imputant a Mas pels delictes de desobediència, desacatament, sedició, etc. s’equivocaran, ja que, com també deia ahir, el convertiran en un màrtir de la causa independentista, mai s’haurien de mesclar coses com política i justícia. El problemaque veuen des d’Espanya respecte a Catalunya és polític i només es podrà resoldre amb les polítiques adequades o, al menys, consensuades.

Si, finalment, des de Madrid s’acaba apartant a Mas, darrera d’ell n’arribarà un altre que, no cal que sigui ni millor ni pitjor, només cal que continuï on l’anterior s’ho hagi deixat.

Fins i tot el President Montilla va dir que es posaria al costat de Mas si se’l acabava inculpant. Com més forts aparentin ser a Madrid, més dèbils seran respecte a l’opinió del poble català.

S’ha dit moltes vegades que la millor fàbrica d’independentistes és la intolerància i intransigència del govern central i, per extensió, del PP.

Si diumenge van anar a votar més de dos milions de persones, la propera vegada, segur que n’hi aniran més i si van ser 1.900.000 els que van votar el doble sí, la propera vegada es superarà en escreix aquesta xifra.

És evident que ara com ara Rajoy i Mas o Mas i Rajoy són més el problema que la solució. Però mentre a Rajoy el veig cada vegada més feble, a Mas li començo intuir l’estratègia i per molt que es digui, el seu final no està tan a prop com es podia creure només fa unes setmanes enrere.

De moment Mas ha ordenat a Carles Pellicer, alcalde de Reus, trencar el pacte de govern que tenien CiU i PP a la capital del Baix Camp. No sigui que algú el qualifiqui d’incoherent.            

SANT ARTUR MAS MÀRTIR

Després de presentar-se fa dos anys com a Messies, ara Artur Mas es presenta com a màrtir, sense caler fer dos miracles tal i com exigeix l’Església Catòlica abans de canonitzar-los.

No sé si el fet d’haver hagut eleccions diumenge passat es podria comptabilitzar com el primer, des del meu punt de vista, no.

Titular d'ahir del Periódico de Catalunya, després del gran titular de capçalera del diari: El líder de CiU s’apropia del 9-N i intenta marca el ritme a Rajoy i Junqueras.  

I a la pàgina 13 ens trobem amb aquest altre: El Mossos diuen al fiscal que Mas és el responsable d’obrir el centres.

Sobre el primer titular he de dir que no m’estranya gens i, fins i tot m’ho veia venir després de veure el protagonisme que van acaparar els convergents a Amposta. Quan l’exalcalde i diversos regidors (també d’UDC) fossin responsables d’algunes messes electorals, és que alguna cosa pretenien. El convergents (que quedi clar), no fan res de forma gratuïta, sempre n’esperen treure algun rendiment.

Ara ja serà el seu líder qui en prengui el relleu. De moment segueix marejant la perdiu i amagant les cartes que ha de jugar. Els mitjans informatius tan aviat parlen de que es faran eleccions anticipades, con diuen que s’intentarà acabar la legislatura. De moment, s'ha donat dues setmanes per a prendre una decisió ferma. 

Presentar-se com a responsable d’haver obert el centres diumenge, segurament també es deu a una estratègia minuciosament estudiada. Us imagineu per un moment que se’l acabi imputant per aquest fet i que després se’ls declari innocent. L’haurien convertit en un màrtir i, per tant, estaria en condicions de recuperar el prestigi perdut en aquests darrers 2 anys.

De vegades donar un cop d’ull a la història i comparar fets. Vosaltres penseu que Pujol hauria segut el que va ser si no hagués estat empresonat pel franquisme pels fets del Palau de la Música? I sense haver estat aquell dia allí!

Si els republicans volen derrotar a Mas, ara tenen una gran oportunitat. Si Mas aconsegueix refer el prestigi, difícilment en tindran una altra com aquesta en un període relativament breu.

Però ho tenen difícil, ja que no depèn d’ells la dissolució del Parlament i la convocatòria d’unes noves eleccions. Potser l’única alternativa seria la presentació d’una moció de censura, que, tal vegada, no tots acabarien de comprendre i molts s’ho prendrien com l’afany d’ERC d’aconseguir la presidència de la Generalitat.

En aquests moments crec sincerament que el temps juga a favor de Mas i potser si que al final farà els dos miracles necessaris per a ser sant.

ANÀLISI SOBRE LA CONSULTA DEL 9-N

Al fons, a la dreta... 

Després de veure les cues que es van formar per a votar la consulta, estava convençut que la participació seria més elevada. De fet (ho havia dit alguna vegada) em pensava que estaria prop del 50% del cens i els votants del sí+sí passarien del 90%. Segurament només era un efecte òptic degut a que hi havia menys col·legis electorals oberts. 

Cal suposar que la majoria dels abstencionistes (els que quasi que mai van a votar), diumenge tampoc ho van fer. Aquest mateix matí li he preguntat a una noia de 20 anys si va anar a votar i m’ha respost: No hi vaig anar, mai hi vaig... En canvi sa mare va ser de els primeres en fer-ho i durant mesos havia estat molt activa enviant missatges a favor de la consulta.

Mentre vaig fer cua no vaig veure gent de massa edat. Em refereixo a la gent de 70 i 80 anys. A la majoria dels d’aquesta franja, la consulta els hi era indiferent. Com per exemple els meus pares que no se’n perden mai cap i que diumenge no van anar a votar. La seva mobilitat reduïda sol ser un impediment per accedir als col·legis electorals, gràcies que el personal de la Creu Roja sempre estan per a ajudar.

En canvi hi havia gent molt jove. El fet de permetre votar als joves de 16 i 17 anys no deixava de ser una magarrufa. Els nostres polítics no són babaus i saben que el percentatge més alt d’independentistes es situa entre els més joves. Segurament donar-los el protagonisme que van tenir a la Diada també es va fer amb tota la intenció. Em poso a la seva pell i reconec  que si no hagués votat mai i a sobre se’m pregunta sobre un tema que m’interessa, les ganes d’anar a votar seran directament proporcionals. Sempre recordaré que la primera vegada que vaig poder votar va ser al referèndum de la Constitució i ho vaig fer amb tota l’emoció que suposava el fet. Evidentment vaig votar que sí... De haver sabut que comportaria, segurament el meu vot hauria estat diferent. Potser per això, ara sóc tan incrèdul.

De l’estudi de les dades i resultats de diumenge, es poden desprendre diverses coses.

-La primera seria la de que, finalment, es té una idea molt aproximada de nombre d’independentistes: 1.800.000, aproximadament.

-Encara es té un xifra més exacta dels participants: sobre els 2.300.000. Fins ara es podia posar en dubte la participació de les darreres tres diades i si la guàrdia urbana era neutral o si tirava cap a casa. 

-Mai les xifres seran exactes. Jo vaig participar a la diada de 2012 i a la Via de 2013, en canvi, per motius de salut, no ho vaig poder fer a la d’enguany. Assistir a les manifestacions no significava, ni molt menys, que estigués d’acord en les formes de fer d’aquells partits o col·lectius que tenien el protagonisme dels actes. Diumenge (ja ho sabeu) vaig votar nul. Segurament, si s’hagués fet d’una altra manera hauria votat sí+sí. I com jo, m’imagino, molts d’altres.

-El Periódico fa un resum molt clarificador dels resultats. Compara els vots del sí+sí amb la suma total que van obtenir els partits pro consulta les darreres autonòmiques. La xifra va ser lleugerament superior als 2.100.000. Tampoc en aquest cas les xifres han de coincidir necessàriament, ja que un bon nombre de votants de CiU no són independentistes i alguns, sobre tot els càrrecs, hi van anar per que així els hi van dir des de les direccions dels partits o bé, influenciats pel seu entorn.

Resumint, el percentatge d’independentistes que s’han declarats com a tals perquè diumenge van votar el doble sí, és, aproximadament, del 29% sobre el total del cens (i si traguessin els de 15 i 16 anys, segurament seria inferior), una xifra molt baixa que hauria de dissuadir els més fanàtics d’adoptar cap mesura dràstica, com per exemple la declaració unilateral de independència.

Analitzats aquests resultats un se’n adona del gran error que significa la intransigència de Madrid. Si els catalans haguéssim pogut votar sense cap mena de pressió una consulta pactada i legal, molt probablement, els resultats no haurien canviat substancialment i el tema hauria quedat en via morta durant uns quants anys.      

CONSULTA SOBIRANISTA: DIA D

El meu vot. 

Avui he votat. El fet no és que sigui excepcional però certament, per a votar avui s’han hagut de saltar tota una sèrie d’impediments mai vistos des de la mort del dictador.

De totes maneres us recordo que vaig anunciar que avui no votaria (veure Consulta sense garanties -article publicat a Vinaròs News-) I si finalment ho he fet es deu a la intransigència d’un govern central parapetat en una actitud mesquina, però fàcil, molt fàcil d’entendre: els del PP son hereus del franquisme i es comporten com a tals i no reconeixen la democràcia més enllà dels resultats que els hi ha donat el govern de l’Estat. Tots aquells que usen la democràcia només en benefici propi en realitat són antidemòcrates militants.

Bé, després d’aquesta mena de preàmbul, us he de dir que, sense gaire convenciment (no hauria estat igual si Mas no hagués canviat el format de la consulta) he anat a exercir l’acció de votar.

Tot ha anat bé fins que he entrat al meu col·legi electoral que, per una vegada no ha estat el Museu de les Terres de l’Ebre, sinó l’institut Ramon Berenguer IV. En arribar allí he vist cares que m’han produït fàstic. Així (simbòlicament) amb els dits fent de pinça aguantant-me el nas per no sentir la pudor i en l’altra ma aguantant una bossa de plàstic per si em venia una arcada, he votat.

I qui em produïa aquest sentiment? Mireu, només citaré el seu cognom, qui els conegui bé i qui no, si vol ja m’ho preguntarà: Roig, Paz, Santiago, Pertegaz, Torta... A la majoria dels quals, sense ser del PP, evidentment, els posaria al mateix sac d’aquells que usen la democràcia només en benefici propi. Creieu-me si us dic que si de demòcrates en tenen poc d’independentistes encara menys. Són simplement camaleons de la política que sé saben adaptar a les circumstàncies de cada moment. Repeteixo: pudor i fàstic!

A part d’això la improvisació de la que us parlava aquests dies passat ha arribat fins avui. Quan ja t’apropaves a l’entrada de l’institut, Rafel Balada, el que fora el primer director del parc natural del Delta de l’Ebre i, posteriorment dels Ports, amb un grapat de paperetes i sobres a la ma, anava dient que les paperetes grogues, les que van arribar a casa no valien... Mentre, els de l’ANC que estaven allí recollint firmes, li portaven la contraria donant validesa a les paperetes grogues. Lamentable!

Després m’ha explicat la meva dona (el fet l’ha viscut ella) que quan ha anat a votar s’ha hagut d’esperar uns instants perquè els membres de la mesa debatien si els votants havien de signar al costat del llistat que feia de cens electoral. Jo no me’n he adonat, però sembla que al costat de les dades personals hi havia un petit espai on, semblava (o al menys als membres d’aquella mesa els semblava) s’havia de signar. La solució ha partit d’un dels propis membre: Ara truco a esbrinar-ho. Finalment han permès que votés. Eren les 9 del matí? No, les 12! Com es pot estar 3 hores amb un dubte sense resoldre’l? Inaudit!

Encara que el vot sigui secret, us diré el que he votat, no en tic cap problema. De fet, quan he sortit m’he trobat amb un grup de castellers militants o simpatitzants de les CUP i ja els ho dit.

Us deia abans que les circumstàncies de que la consulta no fos legal m’ha condicionat molt. Per una part, el meu vot ha estat un vot de rebel·lia en contra d’uns sistema intransigent i caduc, però a la vegada no volia que recomptessin el meu vot com un vot de suport al procés independentista que tan he criticat darrerament i, sobre tot, un vot al sistema que representen Mas i CDC, així que he votat nul. Directament he votat el segon sí. Per tant, encara que la meva papereta groga la invaliden, el resultat serà el mateix.

S'havia d'anar a votar? He anat a votar i ho he fet perquè votar és l'essència de la democràcia.       

Només espero que a partir de demà canviïn moltes coses per bé dels ciutadans de Catalunya. 

LES FOTOS DEL 9-N

9 RAONS PER VOTAR EL 9N I UN BON GRAPAT DE DUBTES

El fossar de les Moreres on no s'enterra cap traïdor. 

Imagino que també us ha arribat a casa un fullet de color groc on s’enumeren les raons per a votar la consulta sobiranista de diumenge. De totes formes us reproduiré els 9 motius:

1.        Disposarem de 16.000 milions d’euros més cada anys (dèficit fiscal actual)

2.        Garantirem les pensions i les podrem millorar.

3.        Podrem fer els hospitals i les escoles que el país necessita.

4.        Crearem més feina per a tothom.

5.        Assegurarem les infraestructures que faran créixer l’economia.

6.        Tindrem una bona relació amb Espanya.

7.        Contribuirem a fer una Europa més forta.

8.        Combatrem la corrupció amb una justícia més independent.

9.        Decidirem dia a dia con volem que sigui el país de tots.

A continuació us faré una petita valoració sobre cada un dels punts ja que, al meu parer, la majoria, són força abstractes.

-Sobre el primer punt poc he de dir, ja que no sé quin és el dèficit fiscal actual i dubto molt que algú m’ho pugui dir en tota seguretat, ja que sembla que hi ha diversos mètodes per a calcular les balances y cada una d’elles donaria un resultat diferent. Però hi ha una cosa que, des del meu punt de vista, queda poc clar: Què passarà si es pot disposar de 16.000 milions més? Pagarem menys impostos? Es destinaran més diners a la dependència? Ja que per molts de col·legis i hospitals que es facin, quan ja n’hi ha prou, no en calen més. O no va així?

-Segons els experts, correspon pagar les pensions el país on has cotitzat. Jo per exemple ja porto 38 anys cotitzant a la Seguretat Social espanyola i a la Mútua de Funcionaris Civils de l’Estat. Per tant, encara que els pocs anys que em queden com a treballador en actiu els acabi tributant a Catalunya, el gruix de la meva jubilació me’l haurien de pagar des d’Espanya, al menys que s’arribés a un acord entre tots dos estats i s’acordés transferir des d’Espanya a Catalunya el fons de pensions de els cotitzacions fetes pels ciutadans de Catalunya i, que voleu que us digui, em sembla força complicat.

-Aquest tercer punt, en part, ja l’he comentat amb anterioritat. Evidentment que faria falta fer algun hospital o algun nou col·legi. Em ve pel cap el nou hospital de Tortosa que va prometre Marina Geli i que va quedar amb aigua de borraines amb el retorn al govern de CiU. Però arribaria un moment que només caldria fer-hi el manteniment, ja que disposaríem dels hospitals i escoles que el país necessitaria.

Però a mi aquest punt em preocupa relativament. Per a mi és molt més important que les escoles i els hospitals gaudeixin de tot el necessari per a portar a terme les seves tasques. Em preocupa que part d’aquest diners públics acabin en mans de col·legis i hospitals concertats i privats en detriment des que formen part de les xarxes públiques. M’agradaria que l’ensenyament, a part de públic, sigui laic i de qualitat i que les llistes d’espera es puguin reduir a la mínima expressió.

-En quan a la creació d’ocupació, en principi, sembla que no estaria a les mans dels nous governants. Què passaria si les multinacionals decidissin abandonar Catalunya? L’editorial Planeta ja ha advertit que se’n anirà en el cas de que Catalunya s’acabi independitzant. Potser a llarg termini se’n pugui crear, però al principi és possible que se’n destrueixi.

- Aquest punt seria força similar al dels col·legis i hospitals. Està bé millorar la xarxa ferroviària, els ports i els aeroports i les carreteres, però això no garanteix per si mateix una millora de l’economia. Sempre ens hem queixar que a la resta d’Espanya hi ha unes millors carreteres... En canvi ni Castella la Manxa, ni Galicia ni Extremadura són el motor de l’economia del país. Un exemple més: el desitjat corredor del Mediterrani. Si és reforça el tren només de forma interna i no s’acaba enllaçant amb els països veïns, de poc ens servirà.

-Els punts 6 i 7 els comentaré junts, ja que formen part del mateix: de les bones relacions que s’han de tenir amb els països del teu entorn. Evidentment s’han d’establir llaços d’amistat i cooperació tant amb Espanya com amb Europa. Què passaria si Catalunya quedés aïllada internacionalment? Seria una gran decepció per a tots.

-El punt 8 és com un brindis al Sol; és per a quedar bé. Mentre hagi sers humans hi haurà corrupció. Mentre hagi empresaris sense escrúpols disposats a fer el que sigui per a enriquir-se, hi haurà polítics corruptes.

¿Qui ens havia de dir fa 3 mesos que la família Pujol-Ferrusola era la més corrupta de Catalunya? I Convergència tampoc seria el model a seguir.

-Ja em arribat al darrer punt. Què voleu que us digui? Se suposar que a Catalunya hi continuarà havent-hi unes institucions: govern, parlament... Per tant tot continuaria, si fa o no fa com ara. O és que ens convertiríem en assemblearis i a cada poble, comarca o mancomunitat decidiria el que vol en cada moment. Escrit queda molt bé, però a la pràctica trobo que no canviaria pràcticament res.

Finalment només em queda una cosa a comentar, segurament la més important i per això l’he deixat per al final. Aquest fullet groc del que us estic parlant, qui el firma? O dit d’una altra manera, qui em garanteix que sigui com ells diuen?

Per a complir-se hi hauria d’haver un compromís formal per part de les institucions, partits i associacions que formen part del bloc sobiranista i deixar-ho tot per escrit, signat i rubricat i si cal, davant del notari.

En definitiva, el fullet en general no és sinó una enumeració de bones intencions sense cap tipus de garantia de que s’acabaran complint.  

Qui s’ho vulgui creure, s’ho creurà i els més escèptics com jo, sempre ens quedarà el dubte de que sigui alguna cosa més que paraules.

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 2 DIES

Barcelona. Seu de la Delegació del Govern d'Espanya a la plaça Pla de Palau. 

El Ministre de Justícia Rafael Català va tornar a remarcar ahir que si el govern de la Generalitat cedeix l’organització de la consulta a la societat civil, el govern de Madrid no hi posarà cap impediment.

Jo entenc que de facto ja era així quan en lloc de president i vocals de mesa sortits d’un sorteig que fa l’administració (en les altres votacions ho fa cada ajuntament) hi haurà voluntaris relacionats amb l’ANC i a Òmnium Cultural.

Ahir qui va voler prendre protagonisme va ser la delegada del govern central Llanos de Luna advertint els directors dels instituts que poden cometre una falta. Imagino que si, finalment, des del govern de Madrid s’acaba tolerant la consulta, els directors dels instituts podran obrir les portes i cedir les instal·lacions per a organitzar la jornada electoral. Certament muntar un col·legi electoral costa molt poc, però que encara existeixi aquesta incertesa dos dies abans, fa pensar que, efectivament, s’ha estat improvisant molt.

L'alcalde de Mas de Barberans ens explicava avui que també ha rebut una carta de la delegada del govern central advertint-lo sobre la sessió de les escoles com a col·legi electoral, ja que al contrari que els instituts, les escoles si que són competència municipal. 

Però abans va rebre un document del delegat territorial de la Generalitat per a que signés la cessió. L'alcalde es va negar a signar-lo al·legant que hi havia d'haver una sol·licitud formal de petició per part de la Generalitat, al que Pallarés, en primera instància s'hi va negar, però davant la negativa de Josep Lleixà (que així es diu l'alcalde) va acabar per enviar-li. Finalment l'alcalde va signar el document després de modificar-lo lleugerament fent constar que atenia a una petició del govern català i després del perceptiu informe del secretari-interventor de l'ajuntament masover.   

A propòsit de la delegada del govern. Quin paper el d’aquesta senyora no? Sembla ser que només està per tocar el que no sona: ara envio cartes als ajuntaments pel tema de les banderes, ara recordo als directors que poden incórrer en falta si desobeeixen... Al menys abans encara anaven a inaugurar les infraestructures que feia el govern central, però en la poca inversió que hi fan darrerament, es deu de passar tot el dia al seu despatx consultant el Facebook i xatejant amb elscolegues del partit que tingui tan poca feina com ella.

Encara ahir em va arribar la propaganda institucional . Una mica més i no m’arriba. Un exemple més de la improvisació que parlava abans.

I parlant d’aquestes cartes i, també, del cens electoral (per dir-ho d’alguna manera), la Societat Civil Catalana ho ha denunciar per ús indegut de els dades personals. Com que l’Institut Nacional d’Estadística, depenent del govern central, es va negar a facilitar les dades (a part de que hauria d’haver refet el cens per a incloure els joves de 16 i 17 anys), les dades electorals, s’han aconseguit a través de l’Idescat (o Institut d’Estadística de Catalunya) Imagino que aquest organisme les haurà obtingut a través dels ajuntaments que són els que elaboren el padró i les haurà cedit a l’organisme català dintre dels acords que s’estableixen entre les diferents administracions. Però sembla clar que usar-les en un referèndum no pactat amb el govern central, podria ser, efectivament, il·legal, ja que, les competències censals para els casos dels comicis electorals.

I ja per acabar, suposo que us heu assabentat que es va poder veure un comboi militar dirigint-se cap a Barcelona. També sembla que hi ha un vaixell de guerra ancorat al port de la Ciutat Comtal. Espero que tot sigui una coincidència, però ¿us imagineu per un moment que els pitjors auguris es fessin realitat? Més de dos haurien de sortir per cames...    

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 3 DIES

Rajoy ha mogut fitxa. Es tracta d’un peó i només l’ha avançat una casella, però pitjor és res. Ara diu que si la consulta es deixa en mans de la societat civil, ho permetrà. Costava tant fer un gest així? No es podria haver acordat fa setmanes (per no dir mesos) una fórmula que acontentés a les dues parts? Calia arribar a la situació que s’ha arribat (i que encara no ha acabat)? La manca de diàleg i negociació ha evidenciat la nul·la capacitat dels dos mandataris per a prendre grans decisions d’estat. De totes formes, entre tots dos, el més incapaç ha estat Rajoy, sense cap mena de dubte.

Mentre, el govern català, ha portat el cas davant del Tribunal Suprem. Tot i la poca confiança que en dóna avui en dia la justícia, vull pensar que els jutges del Suprem estaran molt menys polititzats que els del TC. Espero que siguin més professionals i, si han de donar la raó a la Generalitat, que no els hi tremoli el pols ni es deixin portar per cap influència externa. 

(Bé, al final sembla que el Suprem ha decidit desentendre-se'n del tema, dient que no es pot presentar recurs sobre una decisió del TC; i jo pregunto: i per què es va fer? van ser els assessors de la Generalitat que no en tenen ni idea o simplement es va tractar d'un farol?)  

Continua la incertesa amb els mossos d’esquadra. Des del sindicat SAP-UGT s’ha demanat claredat en les ordres per a diumenge. Sembla ser que en el cas de que el govern central així ho dictamini, serien els mossos els responsables d’impedir l consulta. Per tant, les ordres haurien de procedir, tal com ja va advertir al president el conseller d’interior, del superior jeràrquic, per tant, entenc del propi Mas. Segons han dit, també hauran d'intervenir si els hi demana la fiscalia... No ho tinc tan clar, però...  

Segons els socialistes l’important serà el que ha de passar a partir del dia 10. Està clar que passi el que passi el dia 9, el procés tindrà una continuació. Davant d’una consulta sense garanties legals i sense el reconeixement de l’Estat, caldrà seguir insistint i negociant per a canviar les coses.

Tot el que ha passat hauria de servir d’experiència i com a punt d’inici per a restablir unes relacions que, a data d’avui, considero trencades.

Faria bé el govern del PP d’atendre els consells que els hi dóna algun mitjà de comunicació aliè o fins i tot d’algun polític per a mirar de solucionar el més aviat possible la ferida oberta i que té difícil cura.

Les dues parts s’han de seure a negociar sense condicions prèvies i amb voluntat de superar obstacles i arribar a acords. Sinó és així, difícilment es podrà arribar a cap solució en molts d’anys.        

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 4 DIES

Abans de res voldria recordar-vos el que va dir Mas quan, de forma unilateral, va decidir canviar el format de la votació: La nova consulta no es podrà impugnar, no tindran arguments legals per a fer-ho.

El resultat ha estat un altre. El TC novament ha acceptat el recurs del govern i l’ha tornat a impugnar.

Hi ha una dita molt nostra que diu: embolica que fa fort. I certament, cada dia que passa (afortunadament només queden 4 dies), en lloc d’aclarir-se el panorama, s’embolica més i més.

En el moment de redactar aquest escrit no crec que ningú s’atreveixi a dir que passarà diumenge. Fa unes setmanes es va dir que hi havia preparats no recordo quants mils de guardies civilspreparats per a intervenir en el cas de desacatament.

En canvi, avui he llegit al Periódico que el conseller d’interior Ramon Espadaler ha advertir a Mas que els mossos hauran d’acatar la llei. Per tant, els encarregats d’aturar la consulta si així se’ls hi ordena, seran els mossos d’esquadra.

També he llegit una notícia, al menys, tan sorprenent com l’anterior. Ara diu Rajoy que està disposat a pactar un canvi constitucional amb els socialistes i descarta fer-ho amb els nacionalistes catalans i bascos. I jo pregunto: Ara?

El president del govern, durant els mesos precedents es va omplir la boca anunciant que estava disposat a dialogar amb Mas. En contra del que jo mateix em pensava, es van reunir el 30 de juliol. Per a què?

El resultat d’aquella consulta va ser nul. De no haver-se fet, el resultat hauria estat el mateix. Costa comprendre (al menys a mi em costa) con dos polítics de primera línia que, quan es reuneixen ja demostren alguna cosa, finalment no arribin a cap tipus d’acord. Igual és que mentre un parlava gallec, l’altre o feia en català i no tenien a ma cap traductor. Igual va ser això...

Bromes a part, el motiu de la manca d’entesa entre les dues parts és molt més senzilla: cap dels dos va voler baixar del burro.  

Rajoy, anteposant la Constitució (un dia hauria d’explicar si la va votar o no, tal com van fer els d’AP d’aquella època) i les lleis i Mas, pressionat des de Catalunya per ERC, l’ANC i Òmnium, anteposant el dret a decidir a qualsevol altre benefici. Enrere quedava l’Estatut, el pacte fiscal o el concert fiscal...

Si Rajoy hagués ofert a Mas alguna contrapartida des d’un bon principi, igual no s’hauria arribat a aquesta situació tan rocambolesca. Encara que la millor solució –no us càpiga cap dubte- hauria estat permetre la consulta, tal i com va fer Cameron respecte a Escòcia.

Però la dreta espanyola ha quedat retratada i ha demostrat que està molt més propera a partits com el Front Nacional que al Conservador anglès.

També llegia avui que, tal com va passar el 1714 Catalunya ha tornat a quedar desemparada internacionalment i així s’haurà d’enfrontar al govern espanyol. La lluita no serà tan cruenta com fa 300 anys, però tampoc Madrid s’acabarà imposant políticament com va fer llavors. Potser perquè llavors, tret de Barcelona, la resta del Catalunya va acabar per acatar el nou ordre dels Borbons. Ara intueixo que no serà així. La societat catalana està molt més avançada en tots els aspectes i no donarà el braç a tòrcer tant fàcilment.