LA PROMOCIÓ ECONÒMICA D’AMPOSTA

Foto 1: Nous cartells al polígon industrial de l'Oriola.

Coneguts els resultats electorals d’Amposta que confirmaven que Adam Tomàs tornaria a encapçalar un govern d’EA-ERC, ràpidament va sorgir un dubte: Qui portaria l’àrea de promoció econòmica?

I així m’ho van expressar algunes persones vinculades al propi ajuntament. Fins i tot un regidor electe: És veritat, ara per ara no me ve al cap ningú a qui sé li pugui encarregar aquesta tasca.

I és que, a priori, cap dels regidor electes donava un perfil idoni per a dirigir les polítiques econòmiques de la nostra ciutat. I no seria perquè l’equip de govern no anés sobrat d’efectius, ja que 16 regidors són molts regidors i per tant poden fer molta feina i arribar a llocs fins ara insospitats.

Una vegada conegut el cartipàs municipal vaig observa que aquesta àrea seguirà en mans del pròpia alcalde, tal com ja va passar durant l’anterior mandat.

Però ara com ara res fa pensar que la situació econòmica d’Amposta, respecte a l’arribada o creació de noves empreses i la creació de llocs de treball pugui anar a millor. I no dubto que s’estigui treballant per aconseguir-ho, però una cosa és voler i l’altra molt diferent poder...

Amb el nou mandat municipal ha arribar el rètol de les empreses establertes al polígon de l’Oriola (foto 1). Molt probablement també al de Tosses, però a hores d’ara no puc confirmar aquest extrem.

Si us fixeu a la foto segurament no us passarà per alt les poques empreses que hi ha instal·lades al polígon de l’Oriola. Les que hi ha ocupen una part molt petita dels cartells; la qual cosa demostra que la capacitat que té el polígon respecte a les empreses existent, és molt gran.

Recordo que durant la campanya electoral de 1995 en les que me vaig presentar per la candidatura d’ICV, el desaparegut Anselmo Cano, el seu cap de llista, ja demanava un nou polígon a l’Oriola per la seva proximitat a l’N-340. El polígon se va acabar construint però no va tindré l’èxit esperat. A sobre, la crisi va fer que algunes de les empreses que hi havia, tal vegada les més emblemàtiques, van acabar tancant: Antaix i Laminats de Catalunya.

Foto 2: noves instal·lacions d'Alomar. 

Mentre recorria el polígon també vaig poder veure com una empresa s’estava instal·lant. Se tracta d’Alomar (foto 2), pionera de diagnòstic per la imatge (ressonàncies, TAC’s, etc.). No crec que comporti la creació de molts llocs de treball, però és una bona notícia que una empresa així hagi decidit instal·lar-se a Amposta. Actualment se troba a la plaça del Bimil·lenari de Tortosa. Per tant, tal com passava abans amb la ITV dels cotxes, la gent de la comarca del Montsià s’havien de traslladar a Tortosa per a poder rebre aquest servei.  

Acabaré repetint el que vaig dir no fa gaire en parlar de Tortosa i del tortosinisme que defensen alguns. Si no remem tots junts i en la mateixa direcció, si els conjunt dels càrrecs polítics de les nostres terres no se posen a treballar plegats, les Terres de l’Ebre, però sobre tot la comarca del Montsià, seguirem estan a la cua de Catalunya respecte a la generació d’economia.

Aquest fet és molt greu, perquè com me deia poc abans de les eleccions municipals un empresari ampostí: al final haurem d’acabar marxant, perquè no hi ha ningú que aposti per l’emprenedoria.  

Cartipàs municipal 2019-2023.

LA PAELLA PEL MÀNEC

El gegant automobilístic Volkswagen no està passant pel seu millor moment. L’administració nord-americana el van enxampar cometés irregularitats amb la finalitat de camuflar les emissions reals derivades de la combustió dels motors dels seus vehicles. Per aconseguir-ho es va haver d’instal•lar un dispositiu electrònic a quasi tots els seus motors diesel.
Aquest fet li comportarà a Volkswagen multes multimilionàries, devolució d’incentius obtinguts irregularment, etc. Però la marca alemanya ja ha anunciat que contraatacarà: anul•larà totes les inversions no estratègiques que tenia previs fer en un futur immediat i això, evidentment, repercutirà directament en la seva plantilla de treballadors.
Com suposo que sabeu, SEAT és una de les marques del grup Volkswagen i per tant patirà les conseqüències directes de la retirada de les inversions. Com sempre quan passen aquestes coses, ràpidament les nostres autoritats s’han afanyat a l’hora de demanar que es prioritzin les inversions que s’havien de fer a la fàbrica de Martorell. Bé, és el que s’ha de fer, però sóc molt pessimista sobre que s’obtinguin els resultats desitjats.
I és que una cosa són els interessos dels governs que han de justificar la seva acció davant dels ciutadans, però sobre tot dels seus votants i per l’altra els interessos de els grans empreses que han de passar comptes davant dels seus accionistes. Per tant, interessos totalment contraposats. Poques vegades governs i grans empreses coincideixen a l’hora d’elaborar estratègies conjuntes o al menys coincidents.
Per a que m’entengueu. Si tan collen Volkswagen, és evident, tal i com ha anuncia, que no farà les inversions que tenia previstes i així, poder presentar davant els accionistes les menors pèrdues possibles (pèrdues que, previsiblement ha de tenir si al final es fan efectives les multes anunciades) Això repercutirà directament amb la feina de les seves factories repartides per diversos països i, per tant, aquest fet, farà que s’hagin d’acomiadar milers de treballadors.
Us imagineu amb la taxa d’atur que tenim en aquest país si de sobte uns quants milers més passen a formar part de la llista de l’atur?
És el perill que sempre plana quan es sancionen a les grans empreses. A Volkswagen sé la multat per manipular els seus motors diesel, però a empreses petrolieres o de comunicacions sé les ha sancionat per vulnera les normes de la competència i pactar preus... Algú es creu que, finalment no es repercuteix sobre l’usuari?
Un exemple. Fa mesos que el petroli està assolint els mateixos preus baixos que hi havia fa un bon grapat d’anys. No obstant, els preus dels carburants no han baixa, ni de bon tros, en la mateixa proporció. I no només en una o dos companyies, sinó que en totes... A què és degut.
D’exemples n’hi ha molts més. Un altre. Una determinada empresa comet frau fiscal. Una inspecció li detecta i li liquida una xifra astronòmica que, l’empresa, diu, no pot assumir. O hi ha rebaixa o acomiadament de treballadors. L’administració té la darrera paraula.
Sovint, quan una empresa s’ha d’instal•lar a un lloc concret (també a una ciutat o poble) obté tota una sèrie d’ajuts ja sigui de forma directa (cessió de terrenys)o indirecta (avantatges fiscals) Ara bé, quan els números no li surten, no tenen cap mania en deslocalitzar-les i marxar a un altre lloc on la rebran amb els braços.
Segurament si feu una mica d’exercici mental, us en vindran al cap unes quantes que, després d’instal•lar-se al nostre territori i estar-s’hi durant molts anys, van acabar marxant. En voleu uns exemples? Lear (l’antiga MAI), Nikos Ibérica, Kanasse España, etc. I d’altes com Cemex va pràcticament tancar per a tornar a les activitats amb el mateix personal, això si, pagant-los un preu molt més baix.
I és que com deia un: Tenen la paella pel mànec i el mànec també.

JA TRIGAVEN. LES EMPRESES PIRAMIDALS

L’altre dia em vaig assabentar per casualitat de l’existència de la marca Xango que està creant empreses arreu del país i que ven sucs de mangostan, la que diuen que és la reina de les fruites.

Si busques referències per Internet igual et pots trobar amb opinions favorables i que diuen queXango és una bona oportunitat de negoci com contràries. Molt possiblement n’hi ha més de les primeres que de les segones. No obstant, tampoc hem de creure’ns tot allò que llegim, ja que les marques sé els saben totes i bé poden adulterar la xarxa amb una campanya destinada a salvaguardar la seva imatge (m’ha quedat bé o no?)

Jo no dic ni deixo de dir. No sé si Xango és una típica empresa piramidal o multinivell, tal com apareix en alguns llocs.

Aquests tipus d’empreses (com Amway fa uns anys) solen aprofitar-se de la gent que no té feina i als qui fan creure que són una excel·lent oportunitat de negoci. Ja he dit abans que ni dic, ni deixo de dir res de Xango, però el temps, com sempre posarà les coses al seu lloc i, segurament, acabarà fent ensorrar l’entramat igual com va fet abans amb d’altres empreses.

Mireu, durant la meva vida he tingut diverses experiències amb empreses d’aquests tipus. Fins i tot amb una hi vaig tenir una esporàdica relació. Es deia New Products i tenia una línia de productes infantils anomenada Happy Baby (bolquers, xumets, ninotets de goma, etc.) Per a poder treballar-hi, t’havies de fer soci i aportar una quantitat de diners. No recordo ara quan, igual eren 100.000 pessetes. Jo no disposava ni de lluny d’aquesta quantitat, no obstant, igual em van fer arribar un lot de productes. Suposadament, podia aplicar un marge comercial d’un 60%, es a dir, vendre’ls un 60% més cars del que a mi em constaven.

Era la primera vegada que em posava a vendre i, tot i això, em vaig armar de valor i vaig voler començar per una de els zones més comercials de la província: el centre de Reus. A les dues o tres primeres botigues que vaig oferir els productes, no em van deixar ni parlar, simplement em van dir: no ens interessa. Al final, un dels botiguers em va ensenyar un ninotet com els que jo portava, però d’una marca diferent i em va dir que ell els venia, pràcticament, al preu que jo li volia vendre a ell. Sabeu quin marge comercial tenia? Un 10%, res del 60 que m’havien dit. Amb els nous preus vaig poder vendre alguna cosa a Tortosa i Peníscola, però aviat me’n vaig adonar de que no tenia futur.

Anys més tard va aparèixer l’Amway. Les primeres notícies les vaig tenir a finals de la dècada dels anys 80 o principis del 90 (no ho recorda amb exactitud) Un dia, un veí de la Galera em va dir: Tu que ets un xicot intel·ligent... Ràpidament vaig pensar: O m’has fotut o em vols fotre...  

A Santa Bàrbara hi va haver molta gent que van formar part d’aquella organització. Un d’ells un mestre que anys abans m’havia volgut vendre una llista que circulava i on poc a poc anaves pujant posicions. També era de tipus piramidal: havies de comprar una llista que et costava 5.000 pessetes i n’havies de vendre dues on afegies el teu nom a baix de tot. En teoria hi guanyaves 5.000 pessetes si és que aconseguies vendre-les. Algun company de treball ja feia números per a canviar-se el cotxe.

Com us explicava, aquell mestre em va dir: Això sí que és seriós. He de reconèixer que allò de les llistes no ho era, però això sí. No va aconseguir convèncer-me.

Un policia local de Tortosa em va explicar que l’Amway va estar a punt d’acabar amb el seu matrimoni. La seva dona només vivia per aquella organització. Un dia la va acompanyar a una espècie de convenció que es va fer a València. Només entrar a la sala d’actes on es feia l’acte, un que estava a la porta, el va abraçar i li va dir: Ets el millor!  Imagineu-vos que va pensar...

És la forma d’actuar d’aquest tipus d’empreses. Afalaguen els seus col·laboradors per tal de que sé sentin importants i s’acabin dedicant en cos i ànima a la venda dels seus productes.

Per cert, Xango ven 4 botelles de suc de mangostan a un preu aproximat d’uns 100€. Després aquestes botelles s’han de tornar a vendre a un consumidor final.

Si esteu interessats en comprar suc de la reina de les fruites, així com altres productes, també ho podeu fer per Internet.  

COMPETÈNCIA DESLLEIAL

Fa uns mesos, una empresària ampostina em va parar pel carrer per a consultar-me una qüestió que la preocupava.

La seva empresa es dedica a la distribució de formatges i d’altres productes derivats. Segurament sabeu, que per Amposta s’estan venen formatges a domicili. Arriben amb una furgoneta des del País Valencià i els ofereixen a les ames/amos de casa. D’això se’n diu venda ambulat i està prohibida a la majoria dels pobles.

Imagino que els formatges, a part de tenir totes les garanties sanitàries, arriben al consumidor en perfecte estat. També crec que qui els porta té tots els permisos per a fer-ho i, evidentment està donat d’alta a la Seguretat Social i paga els seus impostos. Per tant, a primera vista, l’única cosa il·legal que fan, és vendre’ls de forma ambulant.

L’empresària em va preguntar si com a treballador de l’Agència Tributària pensava si es podia fer alguna cosa. Li vaig dir que com Agència Tributària no. Primer caldria saber per a quina empresa treballen i si fiscalment compleixen les seves obligacions. Després, com que no són de la província, en un principi, la Delegació de Tarragona no té competències. Potser la Seguretat Social ja que el treball si que l’estan fent a pobles de Tarragona. De totes maneres li vaig dir que, des del meu punt de vista, era competència de la policia local, ja que si la venda ambulant està prohibida a Amposta, se’ls pot sancionar.

Per a la meva sorpresa, em va dir que la policia local d’Amposta li havia dit que ells no hi poden fer res...

Aquest matí he vist a la furgoneta aturada i repartint al carrer Brasil, al costat de la cantonada amb el carrer Velázquez, molt a prop d’on l’empresària té el seu centre de distribució i segur que els ha vist ja que tenia la furgoneta aparcada a l’altre costat de carrer.

Aquest tipus d’activitats són una competència deslleial i una clara mostra de la inoperància per part de les administracions que no poden o no volen activar els mecanismes per a evitar-ho.        

RIDÍCUL

De les manifestacions que hi van haver durant el 1r de maig a les diferents capitals de la geografia espanyola, poques conseqüències noves se’n poden extreure.

De la desitjada unió sindical, al menys de les grans centrals sindicals, sembla ser que ningú en va parlar. De moment, l’única unitat serà la d’acció. Això sí, caldrà esperar que l’acció es porti finalment a terme, perquè de moment només es veu una espècie de guerra de guerrilles centrada bàsicament a les empreses que passin dificultats, com la Panrico o més recentment la Paperera Torras. Fora d’aquí, les grans mobilitzacions segueixen sent exclusiva dels moviments ciutadans més que dels sindicals.

De totes formes, encara que jo faci anys que no hi participo, l’1 de maig és una festa que s’ha de continuar celebrant i fomentant-ne la participació a partir de la recuperació de la confiança perduda en els sindicats.

Si es pogués resumir amb un sol adjectiu la situació laboral espanyola, aquest seria ridícul, ja que, si atenem a les xifres que ens donen i les opinions al respecte d’experts i polítics, fins d’aquí a uns anys no s’abaixarà del 20% d’atur i, encara que s’abaixi d’aquest percentatge, no estarem ni molt menys en una xifra raonable que permeti assegurar que l’economia espanyola millora adequadament. Més bé tot el contrari.

A un país que viu la pitjor crisi econòmica i social que es recorda i on els estaments governamentals i socio-econòmics no hagin estat capaços d’arribar a acords que beneficiïn la nostra societat, és un país trencat i pràcticament mort i enterrat.

Qui va qualificar la situació de ridícul va ser un líder sindical (ara mateix no sabria dir qui) i crec que també va ser ell el qui va dir que ha Espanya ha de tornar la indústria.

Tinc poques nocions d’economia, molt poques, però les recuperacions econòmiques sempre han vingut per aquí, per enfortir les indústries i augmentar el consum intern. El 4 sector, el de serveis, propi d’una societat desenvolupada, està bé quan tot funciona correctament, però per si sol no crea riquesa.    

Si tots els estaments que he citat amb anterioritat s’asseguessin a parlar, podrien arribar a acords que, a priori, semblen ser bàsics per a crear ocupació i, per extensió, per a millorar l’economia.

El primer acord hauria de ser invertir més en i+d per aconseguir que els empreses espanyoles poguessin competir de tu a tu amb les punteres de cada sector. Aquest fet, per si mateix, crearia ocupació i a més demanda, major ocupació. Quan això passa, els llocs de treball que es creen solen ser estables i de qualitat.

La Universitat i els centres de formació professional s’haurien d’adaptar a les noves exigències laborals i preparar els alumnes para que estiguessin en consonància amb el mercat laboral. Ara poden sortir professionals perfectament formats però que es trobin amb que no hi ha demanda de la seva especialitat.

El empresaris per la seva part, haurien de col·laborar amb les administracions a l’hora d’invertir en noves tecnologies i formació dels seus treballadors per a tenir una plantilla preparada per afrontar la nova situació.

Arribat a aquest punt, si tot l’anterior funcionés com hauria de funcionar, sindicats i treballadors no haurien de ser reticents a l’hora de flexibilitzar les seves postures quan fos estrictament necessari i justificat.

Però ara, l’ase dels cops és sempre el treballador, mentre que la majoria d’empresaris segueixen utilitzant els mateixos mètodes laborals que van usar els seus pares i fins i tot els seus iaios i el govern està més preocupat pels mercats i les xifres macroeconòmiques que de mirat pel benestar dels seus ciutadans.

Per acabar dir que sobre els sindicats ja vaig opinar no fa gaires dies i, per tant, us emplaço a llegir-ho a tots aquells que no ho van fer (i que vulguin fer-ho, evidentment)  

FLEXIBILITAT

El president de la patronal catalana Foment del Treball, Gay de Montellà, va dir que els sous no havien de baixar més, però, en canvi, demanava flexibilitat.  Flexibilitat en què senyor Gay?

Primer que res, fixem-nos en el que diu el diccionari sobre la paraula flexibilitat: La flexibilitat és la capacitat que posseeix un objecte o sistema d'adaptar-se a una nova situació. També es designa flexibilitat com la qualitat del que és flexible, i aquesta com la capacitat o disposició que té qualsevol cosa de deformar-se sense trencar-se. El terme té aplicació en diversos àmbits lingüístics.

El cert és que amb els antecedents que tenim és difícil relacionar les paraules del president de la patronal catalana amb les definicions del diccionari. Ara bé, per lògica, si un empresari demana flexibilitat, s’ha de referir concretament a la flexibilitat laboral i això, coneixent com conec els empresaris, vol acabar dient acomiadament lliure i gratuït.

Dilluns, Pepa Bueno, en el seu editorial diari a la Cadena SER va parlar, precisament d’ocupació y va anunciar que dimarts sortiria l’enquesta sobre l’EPA, es a dir, sobre la població activa. Unes enquestes que només serveixen per donar percentatges d’ocupació (o d’atur) però que t’aporten molt poques dades. Per primer cop, aquesta vegada s’utilitzaran uns altres paràmetres que permetrà reduir ni que sigui unes dècimes el percentatge d’aturats d’aquest país. Però Pepa Bueno va incidir que si els empresaris volen assolir el nivell de negoci que tenien abans de la crisi, també haurien de pensar en retornar els treballadors la mateixa qualitat d’ocupació.

Però des del món empresarial es reclama una vegada més caminar cap a una ocupació cada cop més precària i de menys qualitat i, evidentment amb sous molt més baixos.

Dijous serà el Primer de Maig, el dia Internacional del Treball. Un cop més els sindicats (potser no tots, Manos Limpias segurament no ho farà) convocaran actes entre els quals, destacaran les manifestacions a les grans ciutats (Madrid i Barcelona principalment) Un cop més les xifres de participants oscil·laran segons sigui qui en faci el recompte. Un cop més acudiran a la manifestació aquells treballadors més sensibilitzats i menys cansats. Perquè els aturats i els que estan en precari i que haurien d’abanderar la manifestació, el més normal és que es quedin a casa i se’n assabentin per la televisió.

Un dels conceptes que més s’escoltarà és el d’unitat sindical. Però quants anys ho portem escoltant? Per què encara no s’han unit (al menys els considerats de classe)? Fixeu-vos. A l’àmbit de Tarragona de l’Agència Tributària hi tenen representació els següents sindicats: UGT, CC.OO., CGT, SIAT-USO, CSIF, GESTHA (corporativista) i una associació professional d’Inspectors d’Hisenda. Però a l’àmbit espanyol encara n’hi ha al menys un altre de corporativista l’UCESHA.  

Hi ha una desafecció entre els sindicats tradicionals i els treballadors, això és innegable i això és el que em passa a mi. Considero que les centrals sindicals (UGT i CC.OO.) no estant fent el que caldria per plantar cara al govern i a la patronal (que en situacions com l’actual van de la ma)

Fa mesos que anuncien una tardor calenta i passa la tardor i anuncien una primavera calenta i passa al primavera...  

I si això és així és perquè temen un gran fracàs de convocatòria. Per tant, he de pensar que ni sóc l’únic que estic cansat, ni sóc l’únic que estic desmotivat, ni sóc l’únic que estic contrariat per com s’estan fent les coses.
Els dirigents (tots) s’haurien de replantejar si els seus mètodes són els més adients per conduir el sindicalisme d’aquest país en ple segle XXI.  

IN-INDE-INDEPENDÈN-CI-A

No parlaríem de res més, ja que cada dia surten noves notícies sobre el procés iniciat a Catalunya i que té un imprevisible final. Què acabarà en consulta? Això ja ho veurem.

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va fer pública una enquesta que donava com a resultat que un 60% dels enquestats acceptarien que Catalunya fos independent.

Si de vegades es critica a Centro de Estudios Sociológicos –CIS- (els que fan la mateixa tasca a l’àmbit estatal) de no tenir el rigor necessari o d’haver interpretat els resultats de forma partidista depenent del partit que governa.

Qui ens pot assegurar que EL CEO no s’han fet preguntes capcioses amb la finalitat d’aconseguir els resultats desitjats? Evidentment ningú.  

Però deixant a banda les enquestes, ahir es van saber coses que preocupen fins i tot a persones com jo que, com sabeu, no professo al 100% l’ideari independentista.

Sembla ser que s’està mirant la forma legal (o disfressada com a tal) per a il·legalitzar l’Assemblea Nacional Catalana que, com sabeu, presideix la xertolina Carme Forcadell. Sense cap mena de dubte, l’ANC és la principal associació que vol assolir la independència de Catalunya per mitjans pacífics (i vull remarcar el de pacífics, perquè el terme és molt important)

D’aquest tema es va parlar ahir de manera àmplia al programa Divendres de TV3 i es va apuntar la idea de que algú, provocarà a membres de la ANC per a que deixen de ser pacífics (ni que siguin per un moment) i tenir l’excusa de criminalitzar-la i, conseqüentment de il·legalitzar-la. Es va incidir que de vegades, aquestes situacions estan provocades expressament per aconseguir la finalitat prevista.

Aquesta hipòtesi em va recordar moltíssim alguns fets puntuals que es van produir durant els anys de lluita contra el transvasament de l’Ebre.

-Intent de criminalitzar-la per part de l’exalcalde d’Amposta que va interpretar una frase escrita a un mural com una amenaça: Tindre’m que treure les escopetes –va escriure un alumne d’un institut ampostí-.  

-Intent de provocació durant una visita de Jordi Pujol a l’Institut Montsià per a inaugurar un cablejat de fibra òptica. Es va fer sortir al President pel costat dels manifestants congregats, amb el risc que això suposava.    

-Un nou intent paregut a l’anterior el dia que, també Pujol va acudir a Amposta a inaugurar les noves instal·lacions de la fàbrica MEDESA. Els Mossos d’Esquadra van separar els manifestants a ambdós costats de la carretera i van fer entrar el cotxe del President pel mig. Hi havia tanques de seguretat, però no s’havien lligat, per tant, separar-les i envair la calçada era relativament fàcil. Pel matí, el propi Pujol va visitar Ulldecona i els manifestants estaven col·locats tots a un costat i les tanques lligades amb filferros. Un Mosso amic em va dir que el que s’havia fet a Amposta va ser una temeritat.

Casualment, diaris com l’ABC i el País, publicaven ahir notícies relacionades amb la hipotètica il·legalització de l’ANC. De fet, el País, que sembla que està canviant de ideologia d’una manera ferma, hi dedicava l’editorial. La qual cosa no deixa de ser sorprenent perquè després no hi havia cap més notícia relacionada amb aquest tema.

Per acabar voldria fer menció a la manifestació que hi va haver ahir a Barcelona de petits empresaris agrupats en PIMEC que, com sabeu, presideix des de fa molts d’any Josep González, un home molt proper a Convergència. Molt lloable que els petits empresaris surtin al carrer a defensar els seus drets, però més encara si es donés la coincidència que defensant els seus defensessin també els dels seus treballadors.

Quan la manifestació es va acabar, un grup d’empresaris (o no,  ves a saber) van començar a corejar: In-inde-independència... Aquests cor d’àngels es va fer de forma improvisada o estava preparat? Què perquè ho dic?

Ja fa uns anys, Josep González havia estat triat per l’Ajuntament d’Amposta per a que fos l’inaugurador oficial de Fira Amposta. Eren els temps en que no podien portar a ningú de la Generalitat, perquè no eren del seu partit. Quan la comitiva d’autoritats, pubilles, banda de música i acompanyants, que havien sortit de la seu consistorial va arribar a l’alçada de la Casa Macià (antiga seu d’una entitat bancària i ara una pizzeria italiana), va aparèixer Mas com aquell que no vol (venia d’inaugurar no sé què a Santa Bàrbara) i s’hi va incorporar amb el beneplàcit d’una bona part de les autoritats presents. De fet va ser ell qui va inaugurar la fira amb el consentiment implícit de Josep González.    

DILEMA EXISTENCIAL I REFLEXIONS

 

Divendres de la passada setmana se’ns va avariar el termo de l’aigua. El lampista ens va dir que no podia apanyar-se i, per tant, havia de canviar-se i així ho va fer.

Ahir, des de la seva oficina ens van trucar per a fer-nos una pregunta: El voleu amb IVA o sense IVA?

En aquell moment a mi se’m va plantejar un dilema existencial: Què fer?  

Al poc de treballar a Hisenda (quan encara no era Agència Tributària) recordo que explicaven que un electricista, després de fer una feina a casa Borrell, qui va ser ministre i primer secretari d’estat d’Hisenda, li va fer la mateixa pregunta i, directament el va denunciar.

Segurament els que treballem a l’Agència estem molt més conscienciats que la resta de que tot hauria de ser amb IVA, ja que els impostos serveixen per a tenir millor sanitat, millor ensenyament, millors infraestructures i equipaments... Però realment és així?

Mireu, pràcticament ¼ part de l’economia del país és economia submergida; la pressió fiscal recau, sobre tot, en els treballadors assalariats i una gran part dels autònoms i d’altres empresaris diuen que guanyen sous inferiors als Salari Mínim Interprofessional (SMI) Evidentment això no és que ho digui jo, hi ha estudis i xifres oficials que així ho certifiquen.

El cost del termo, sense IVA eren 350 euros i amb IVA 423,5, un 21% més. Per tant l’estalvi de ser d’una forma a ser d’una altra és de més de 70 euros. Llaminer...

Davant d’això et planteges els pros i els contres. A favor: estàs dintre de la legalitat, per consciència com a treballador, però també com a ciutadà, els impostos es destinen a millorar la nostra qualitat de vida...

En contra: Qui hauria de donar exemple, no ho fa (alts càrrecs del PP, però també polítics diversos de la majoria dels partits polítics), mentre la qualitat de vida disminueix i pel camí es perden tot tipus de drets, n’hi ha que viuen molt bé sense importar-los gens ni mica evadir impostos, fer frau o qualsevol altra actitud il·lícita. Els meus impostos poden servir per a pagar beques i d’altres ajuts de persones que comenten frau per no declarar els seus ingressos reals i que, de ser així, s’excedirien dels topes establerts. Com a funcionari, Zapatero em va rebaixar el sou i Rajoy me’l va tornar a baixar al treure’m la paga extraordinària de Nadal de 2012 i me’l ha congelat durant 3 anys (2012, 2013 i 2014) A apart s’ha suprimit una sistema de promocions que estava relacionat amb l’ antiguitat i la categoria professional. Si l’estat em roba, per què no puc robar jo a l’estat?

Finalment va prevaldre la nostra consciència abans de la ràbia que ens provoca haver de tolerar ni que sigui de forma passiva l’actual situació econòmica i social del país.

Per acabar, permeteu-me que al·lucini  amb colors de veure com, de sobte, un termo (o qualsevol altre aparell) pot volatilitzar-se de sobte. M’explico. Se suposo que el lampista l’ha comprat al seu proveïdor habitual i que aquest li ha fet una factura. Per tant, si el ven en negre, què se’n ha fet? Normalment el frau es comet en la ma d’obra, però no amb els peces que és una cosa molt més fàcil de trobar: 1 de comprat, 1 de venut i si no s’ha venut, ha d’estar al magatzem com a existències.

Porca miseria...

EMPRESARIS

Ara fa poc més o menys un any que va entrar en vigor la nova llei de reforma laboral, l’enèsima des de l’arribada de la democràcia. No obstant això, els empresaris es mostres descontents amb els resultats. Amb la flexibilitat laboral, l’abaixada de sous (sovint encoberta) i les traves que posen a l’hora de negociar els convenis col·lectius sectorials, sembla ser que no en tenen prou.

De totes formes entenc la seva postura. Encara que sembli increïble, l’entenc. El cert és que per l’altre costat, el govern i la banca no els ho estan posant gens fàcil. El govern els hi puja la quota d’autònoms i la pujada de l’IVA fa que els ciutadans, la part més feble de la societat en temps de crisi, no comprin el que haurien de comprar.  Per l’altra banda, la banca, els hi ha tallat l’aixeta del crèdit, la qual cosa els ha ofegat econòmicament. I si amb això no n’hi ha prou, l’Agència Tributària tampoc els hi té cap consideració. A partir d’aquest darrer trimestre ja no poden ajornar el pagament de l’IRPF de les retencions que han fet als treballadors, professionals i lloguers. Aquesta mesura, totalment comprensible, ja que són diners retinguts a d’altres persones i que els hi suposar pagar-los menys. Si a la impossibilitat d’ajornament d’aquestes retencions sé li suma la demora en el cobrament de l’IVA en el cas de que s’ha fet alguna inversió, ja tenim l’embolic...  

També es queixen de que tenen un tipus d’Impost de Societats d’un 25%, mentre que les gran empreses tenen un 30%, però que a la pràctica paguen un tipus molt inferior degut a les reduccions que poden aplicar.

Després estan el falsos empresaris, si considerem que el fet de ser autònom significa ser empresari. Des de les associacions de treballadors autònoms denuncien la pràctica de molts d’empresaris que, en lloc de contractar treballadors assalariats, contracten falsos autònoms que, a la pràctica, tenen un cost inferior per a l’empresari, però no per al treballador que, a part de pagar-se l’autònom haurà de fer les corresponents declaracions fiscals necessitant, sovint, els serveis d’un professional fiscal.

Joan/Juan Rosell, com a president de la gran patronal espanyola CEOE, ha respost a Mas. Fa uns dies Mas va reclamar als empresaris més implicació en el procés sobiranista i Rosell li ha negat qualsevol suport.

Fa anys algú em va fer la següent reflexió:  Un empresari és una persona que guanya diners i un bon empresari és una persona que encara en guanya més. Imagino que la seva filosofia és aquesta, però en aquest punt hi discrepo considerablement, ja que per a ser bon empresari, a part de guanyar molts diners, també ha de procurar pel benestar dels seus treballadors, sovint els grans oblidats i perjudicats.

Un altre sector d’empresaris que ho sortit a queixar-se han estat els constructors. Veuen com se’ls acusa de ser els grans artífex de la crisi actual i ells es defensen dient que l culpa va ser els promotors immobiliaris i de la banca. Potser sí... Però també dels propietaris de terrenys que van aprofitar la liberalització del preu del sòl per a demanar cada vegada preus més desorbitats i dels especuladors que compraven per 30 i que venien per 40 al cap de quinze dies. I d’Aznar que va ser qui va promoure la llei que liberalitzava el preu del sòl i de Zapatero que no va saber veure a temps la que estava a punt d’arribar...  

Però qui més pateix les conseqüències d’aquesta situació són els ciutadans que fins fa poc conformaven la classe mitjana. Sobre ells recau la pujada dels impostos amb el sobre cost que significa a l’hora d’anar a comprar bens i serveis. I a sobre és el col·lectiu que menys ajudes rep.
Plorar podem plorar tots, però segur que uns tindran més raó que els altres.   

4x1=4; 2x1=2

Hi haurà un moment que la vaca no donarà per a més... Els nostres governants sembla que s’han capficat que de la ciris s’ha de sortir només amb el sacrifici de les classes mitjanes que, fins fa uns anys, era la majoria de la població espanyola, però que en el transcurs dels anys, aquest segment s’ha anat aprimant poc a poc.

A les classes dominants no els hi tremola el pols a l’hora d’apujar-se el sou i fins i tot blindar-lo davant de futurs canvis, mentre que, aquests mateixos, congelen i fins i tot abaixen el sou de molts de treballadors i creen impostos i taxes per a pagar més sense que el destí d’aquests ingressos extres estigui del tot clar.

Segurament us sorprendrà el títol d’aquesta entrada i, mentre llegiu això, encara no heu aconseguit esbrinar el significat de els multiplicacions. És molt senzill, ja ho veureu.

Els que heu viatjat en tren aquests darrers dies, potser us he trobat en que els trens no funcionen en normalitat. Això és degut a que hi ha vaga dels treballadors ferroviaris perquè estan en desacord de que Adif (el gestor d’infraestructures ferroviàries) es vulgui reconvertir en 4 empreses i RENFE (Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Españoles -recordeu?-), en 2.  

I pregunto: Si una empresa (Adif per exemple) un consell d’administració amb un president i un director general executiu (o conseller delegat), si es transforma en 4 empreses, no caldrà multiplicar-ho per 4? I en el cas de RENFE per 2? I qui ocuparà aquests càrrecs? Segurament que antics alts càrrecs del govern, afins als polítics que ens governin en cada moment. Però no per a expresidents del govern o exministres, ja que en aquests casos se’ls col·loca a Telefònica (Movistar), ENDESA o empreses similars.