I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  

Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.

En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.

Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.

El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.

Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?

En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.

Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     

MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html

DEMAGÒGIA AMB ELS IMPOSTOS

Durant les campanyes electorals, la majoria de partits anuncien rebaixes d’impostos als seus programes electorals. En el cas de les municipals l’IBI urbà què és el més important i, per tant, el que més ingressos aporta a les arques municipals.

N’hi ha d’altres com el de vehicles de tracció mecànica, l’IAE, l’ICO (sobre noves construccions), etc. I també taxes i preus públics.

Per tant, en definitiva, els impostos són per als ajuntaments una font important de finançament.

La resta del finançament municipal se deu a les transferències corrents i subvencions, ja siguin de l’Estat o de la Generalitat de Catalunya o d’altres ens públics dependents o vinculats.

Els ajuntaments han d’elaborar els pressupostos i aquests han d’estar equilibrats: es a dir, els ingressos i les despeses pràcticament han de coincidir. L’Estat, seguit les directius de la UE, només permet un percentatge de dèficit molt ínfim.

Així, per un costat tenim els ingressos (bàsicament impostos municipals transferències corrents i subvencions) i per l’altre tot el capítol de despeses. La partida més gran de despesa sé l’emporta el personal (salaris i seguretat social) i amb l’altra s’intenta donar resposta a totes les necessitats i mancances que té el municipi (i que no són poques...)

Quan escolto els debats només sento als membres de l’oposició queixar-se perquè no s’ha invertit prou en serveis socials, en habitatge públic, en rehabilitar el casc antic, en cultura, etc. Algú s’ha parat a pensar que a menys recaptació menys despesa. Es a dir, si se recapta menys no podran cobrir-se totes les necessitats de les que tan se queixen els grups de l’oposició. Al menys de que hi hagi una administració eficient dels recursos que se gestionen. Però aquest estalvi (com el del enllumenat públic) no sempre és suficient.

Potser recordareu que els fallits Pressupostos Generals de l’Estat per al 2019 incloïen més despesa de la que la UE considerava prudent, però com va dir el Govern de Sánchez hi havia un fórmula per a poder recaptar més sense apujar els impostos: incidir allà on hi ha més frau fiscal. Es a dir, una administració pública molt més eficient amb els controls. Aquesta mesura fa molts anys que la demanen els sindicats de treballadors, però mai se’ls hi ha fet cas i sempre s’han buscat fórmules per a tenir ingressos extres molt més fàcils (sancions).

No us heu de deixar enganyar pels cants de sirena... Normalment qui diu que abaixarà els impostos els acaba apujant. Rajoy va arribar a la Moncloa anunciant que abaixaria els impostos, però l’any 2017 els havia apuntat tots. Fins i tot ne va crear de nous.

No fa gaires dies, un socialista tortosí, a propòsit de les propostes de la campanya electoral de les municipals i concretament sobre els impostos, me va ensenyar una estadística. Sabeu a Tortosa quina és la preocupació sobre els impostos municipals: 0,0. En canvi, amb aproximadament un 23%, al ciutadà li preocupa tenir una ciutat endreçada.    

Traieu-ne les vostres pròpies conseqüències...

PER A SABER ÉS:

https://www.noticiasdenavarra.com/2017/01/08/politica/estado/rajoy-ha-subido-todos-los-impuestos-desde-que-llego-a-la-moncloa-hace-cinco-anos

https://www.libremercado.com/2017-04-05/el-gobierno-del-pp-vuelve-a-subir-los-impuestos-a-los-autonomos-entre-100-y-300-euros-mas-al-ano-1276596366/

https://www.20minutos.es/noticia/1858268/0/subidas-

impuestos/gobierno/mariano-rajoy/

https://www.elmundo.es/economia/2013/11/24/5291150e0ab7405f068b4578.html

https://www.elplural.com/politica/espana/el-pp-ha-creado-10-nuevos-impuestos-desde-que-gobierna-y-ha-subido-todos-los-demas_60810102

NO ESTAVA EQUIVOCAT

Només fa unes setmanes vaig opinar sobre Pablo Casado, cap de files del PP (de moment)

Vaig dir d’ell que era el pitjor president del PP que hi havia hagut després d’Aznar i Rajoy (que també van ser molt dolents, sobre tot per a les classes més populars)

No tornaré a dir el que vaig dir llavors. Us emplaço a llegir l’entrada que vaig fer concretament el 18 de març.

Els resultats electorals del passat diumenge 28 d’abril m’han donat la raó. I no perquè els resultats obtinguts pel PP hagin estat els pitjors de la seva història (només quan era AP havien tret resultats pitjors), sinó de com se van produir, però sobre tot de com les van valorar.

En campanya electoral Casado va flirtejar amb Vox (el gran absent dels debats) a qui li va oferir ministeris. De fet el posicionament del PP estava tan ancorat a la dreta que no se sabia on acabava el PP i on començava Vox.

Tampoc és gens estrany aquesta situació ja que fins no fa gaire tots formaven part del mateix partit. Però el partit de Casado hauria d’haver sabut marcar perfil propi i durant la campanya no ha va demostrar.

Quan les resultats electorals eren pràcticament definitius, les televisions esperaven la sortida de Casado per a valorar-los. Sembla ser que el protocol recomana que els perdedors surtin davant el guanyador de la jornada. Casado (com Rivera) no ho van fer així. Tots dos líders van aprofitar la compareixença de Pedro Sánchez per a sortir a fer valoracions.  

Però si les televisions no ho poden fer en directa, ho fan en diferit. Les tecnologies actuals poden fer aquestes coses i moltes més. Per tant, igualment van poder escoltar-se la valoració de Casado. Va donar tota la culpa a la disgregació de la dreta. Ningú nega que aquest sigui un dels factors, però els analistes estan d’acord que hauria d’haver fet més autocrítica, com ho va fer la candidata catalana Cayetana Álvarez de Toledo que va assumir tota la responsabilitat sobre resultats.

Va haver de fer-se un comitè executiu del PP para que Casado sortís (ara sí) a dir que s’havien equivocat. Segurament no ho va fer per pròpia voluntat, sinó obligat pel propi comitè. I de les seves valoracions se’n pot destacar una: cal caminar cap a posicions més de centre, tal com havia estat tradicionalment.   

I aquí és quan arriba la gran pregunta: Realment el PP ha estat tradicionalment un partit de centre (o centre-dreta si voleu)? Evidentment no! Una cosa és el que diuen els seus líders (queda molt bé de cara l’electorat) i l’altra la valoració de les seves polítiques.

Les seves polítiques, sobre tot les econòmiques i socials no afavoreixen mai les classes populars, es a dir, aquelles que conforma el món obrer, les famílies i persones més desafavorides, el dependents socialment, etc.

Però sembla que virar cap el centre és molt fàcil. Molt més del que pensem. De fet només cal que Pablo Casado surti i digui:

-Hem de situar-nos al centre polític!

I fer alguna valoració despectiva de Vox i mirar de marcar distàncies. Sempre hi ha algú que s’ho creu...

De totes formes el proper 26 de maig hi haurà una mena de segona volta: les eleccions municipals i europees. Sense cap mena de dubte el PP de Casada se la juga i molt. Si el PP perd allà on ara governa potser els dies de Casado estan comptats i el PP buscarà un altre líder (si és que Casado ho ha estat mai, cosa que dubto)

EL PP HO HA TORNAT A FER

Primer va ser José Maria Aznar, un megalòman amb complex d’inferioritat, mentider, cregut i misogin. Sense cap mena de dubte el pitjor president del Govern de la democràcia fins llavors. Després Rajoy. Poruc, insegur, sense personalitat. No va saber fer de cap de l’oposició ni més tard de President del Govern...

I finalment Casado. Per molt difícil que sembli, ha superat els seus dos antecessors. De moment se mostra com un titella d’Aznar que balla al so de la música de Vox a part de ser un mentider compulsiu. El PP ho ha tornat a fer: per molt difícil que sembli el successor del successor d’Aznar encara és més dolent que els seus predecessors.  

Sobre la manifestació independentista de dissabte a Madrid va dir Casado que el viatge dels milers de participants va ser pagat amb diners de tots els espanyols gràcies al Fons de Liquiditat Autonòmica...

També Javier Maroto, un dels seus homes de confiança, va donar la culpa a Manuela Carmena i a Sánchez per haver tolerat la manifestació...

Dissabte no vaig estar a Madrid, però si que hi vaig ser el 10 de març de 2001 manifestant-me als costat de desenes de milers d’ebrencs que ens hi vam desplaçar per a manifestar el nostre rebuig al Pla Hidrològic Nacional Llavors, com ara, també se va insinuar que hi havia algú que ens finançava (l’Elèctrica de Xerta), però puc afirmar que les despeses del viatge les vam pagar de la nostra butxaca, com segur que també ho van fer els manifestants de dissabte.

Per cert, sabeu qui era per aquella època el President de Govern de les Espanyes? Un tal José Maria Aznar López... I l’alcalde de Madrid? José Maria Álvarez del Manzano del PP. Cal dir alguna cosa més?  

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.

I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.

De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)

Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  

Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 

Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.

Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...

Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.

Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.

Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)

Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.

De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     

És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.

Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.

Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.

Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.

Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.

Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.

Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

AL PP NO HAN APRÉS RES

No estic del tot segur del títol. No han aprés res o potser sí... Me refereixo a la seva relació amb Catalunya.

Com sabeu ara mateix hi ha 7 candidats que aspiren succeir Mariano Rajoy que fent mostra una vegada més de la seva falta de personalitat, va marxar sense haver designat el seu successor, tal i com ho van fer al seu dia Fraga i Aznar. Segurament és millor així, però com us deia demostra clarament la seva forma de ser.

Dels 7, al final només ne poden quedar dos. O sigui, se faran dues voltes. A la primera ne quedaran 5 d’eliminats i els dos (o les dues) que passaran a la gran final, se jugaran el ser o no ser al seu partit. Segurament abans d’arribar a la primera volta hi haurà pactes i se reduiran notablement les candidatures. A priori Cospedal, Santamaria i Margallo semblen els favorits, però com sempre passa, hi poden haver sorpreses.

De totes les candidatures és la de Cospedal qui més rèdit espera treure’n de la situació catalana endurint el seu discurs antiindependentista.

Precisament si Catalunya està on està en aquests moments és per la intransigència i menyspreu del PP i de tots els que pensen si fa on no fa com ells. Però també és cert que és allí on hi ha un gran viver de vots. Segurament els més radicals, però també els més nombrosos. Però com bé sabeu, en política, quan se tracta de guanyar, quasi bé s’hi val tot.

A la majoria dels que no som del PP, mirarem de lluny tot aquest procés electoral, sense importar-nos massa el resultat. Tot i que el tarannà dels candidats sigui molt diferent.

El meu favorit és García Margallo. És dels candidats coneguts el que me sembla més preparat i, sobre tot més dialogant. No tinc clar que la seva edat jugui al seu favor, ja que és el més gran (73 anys). Tot i que penso que la gran favorita és la Soraya Sáenz de Santamaria que era qui devia gestionar l’agenda del govern de Rajoy davant la incapacitat manifesta d’aquest.

A la Cospedal no li veig talla política, tot i haver passat pel govern de Castella la Manxa i a Casado, els seus problemes amb el màster li acabaran per passar factura.

També és cert que tan Cospedal (secretaria general), com Santamaria no estan del tot netes quan parlem de corrupció. No es possible que dues persones que han ostentat el s càrrecs immediatament inferiors al partit i al govern no sàpiguen res d’alguns dels afers que han esquitxat el PP durant les darreres èpoques, però que ha estat en els darrers mesos quan han donat més problemes al partit, tal i com se va fer palesa a la moció de censura que el PSOE va presentar contra Mariano Rajoy i el seu govern.

De tot aquest procés una cosa sorprenent és que només votarà un 10% de la militància. I això no vol dir que la resta, a priori no pugui votar, el que passa és que no estan al corrent de pagament de les seves quotes.

O sigui que el futur del PP està en mans d’uns 80 mil militants que serien aquest 10% que estan al corrent del pagament de les seves quotes.

COMENÇAR AMB MAL PEU

De Juan Carlos Ortega al Periódico de Catalunya. 

El ja exministre Màxim Huerta no va començar amb bon peu... Ràpidament sé li van retreure unes piulades que havia fet fa uns 8 o 10 anys per la seva posició contraria a l’independentisme, però també de la política en general. A primera vista és un tant inversemblant que algú que estigui en contra dels polítics, acabi per acceptar un càrrec tan important com el de ministre.

Però aquí no acaba la cosa... Després de les piulades va sortir a la llum que va defrauda l’erari públic durant els exercicis fiscals de 2006, 2007 i 2008 i, per la qual cosa, va haver d’abonar la quantitat de 366.000€. Sembla ser que per aquella època també va dir alguna cosa així com pagar a Hisenda ja no està de moda...    

Se va equivocar Sánchez a l’hora de nomenar-lo Ministre de Cultura i Esport. O se va equivocar el propi Huerta a l’acceptar el càrrec saben que tenia un passat fos i que en qualsevol moment podia sortir a la llum?

Tot i que durant les primeres hores semblava que no dimitiria (no trobava motius per a fer-ho), al capvespre va presentar la seva dimissió per a no entorpir un projecte amb el que creia...

7 dies ha estat Huerta de ministre. No sé si és un rècord Guiness com algú apuntava aquest matí, però segur que ha estat un dels càrrecs més breus de la història. Fins i tot més breu que el pontificat de Joan Pau (no va arribar a un mes), tot i que ell va ser per mort sobtada.

A part de la brevetat del càrrec de Huerta, també se comentava l’oportunitat de la seva dimissió.

-Què n’aprenguin! – Deia la mateixa persona que parlava de rècord Guiness-.

Efectivament. Quant càrrecs del PP de l’època de M. Rajoy van dimitir? L’hemeroteca ens diu que 5 van ser el ministres de Rajoy que van dimitir ostentant el càrrec. Però no totes les dimissions són iguales.

Dels 5, Arias Cañete i Wert ho van fer per a ocupar altres càrrecs; Gallardón emprenyat amb el seu partit per no tenir el suport necessari a la reforma de la llei d’avortament que impulsava i que, en aquest aspecte, en hauria retrocedit a l’època de la transició. Només Ana Mato ho va fer quan sé la va imputar per la trama Gürtel (ha estat condemnada a pagar una multa) i Juan Manuel Soria pels anomenats papers de Panamà i després d’uns dies d’estira i arronsa on cada vegada que sortia a justificar-se s’embolicava més.

Però haurien d’haver estat molts més els ministres de Rajoy que haurien d’haver presentat la dimissió (Fernández Díaz, Wert, Arias Cañete, Maria Dolores de Cospedal, Montoro, Zoido, etc.)

Cal recordar que hi va haver ministres com Català, Zoido, Dastis i Dolors Montserrat que van ser reprovats pel Congrés dels Diputats i que tot i això no van renunciar al seu càrrec perquè segons ells tenien la confiança de Rajoy.

De fet Dolors Montserrat hauria d’haver fet com Huerta i haver dimitit ràpidament quan va sortir a la llum que l’empresa familiar era unes de les més moroses amb la hisenda pública.

I finalment M. Rajoy, un president que va sortir esquitxat pels 4 costat i en canvi se va mantenir fer al poder fins que la moció de censura presentada pel PSOE el va fer fora de la Presidència del Govern.

Conclusió final. Com deia al començament, Huerta va entrar en política amb mal peu. Ara bé, el govern de Sánchez ho ha fet en bon peu, perquè ha estat coherent amb els seus principis i ha sabut tallar de soca-rel la primera polèmica sorgida al si del govern. 


MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.20minutos.es/noticia/452429/0/ministros/renuncia/lista/ 

EL MAL PERDRE I EL VOLER GUANYAR

De Gallego & Rey al Mundo. 

El PP no ha sabut encaixar haver perdut la moció de censura contra el seu líder. De fet, durant el debat ja se van poder veure les formes d’alguns dels seus dirigents començant pel propi Rajoy.

Va ser un menyspreu de l’expresident absentar-se tot una tarda de l’hemicicle i unes hores del matí del dia següent fins pràcticament el moment de la votació. Dir que el president no tenia cap obligació d’estar present és una excusa absurda, ja que la moció anava contra ell i ningú més.

Estar present i aguantar tot el que li va caure hauria estat una prova de valentia (Rajoy és i serà un covard) i de dignitat (l’ha perdut pel camí)

Les formes de Rafael Hernando donant a tort i a dret i fer culpables a tots els que van anunciar que hi votarien a favor sense fer una mica d’autocrítica, no va ser precisament una intervenció mesurada. No haver reflexionat sobre el que realment estava passant i acceptar que s’havien fet moltes coses malament és d’una gran miopia política i pròpia de prepotents.

Pedro Sánchez va dir que no faria uns nous pressupostos. Que acceptava els que havia fet el PP i que el Congrés ja havia aprovat. No obstant, només acabar el debat de la moció, el PP va dir que potser els esmenaria al Senat on té una sobrada majoria absoluta.

I que pretén esmenar el PP? Les inversions que va pactar per al País Basc amb el PNB, a qui considera traïdor per haver votat favorablement els pressupostos uns dies abans i posteriorment a favor de la moció de censura.

Ho va dir el portaveu del PNB, però jo també ho havia pensat: Si s’esmenen els pressupostos i no se fan les inversions, qui hi surt perdent és el poble basc i no tant el PNB. Per tant tornen a estar davant d’una miopia política terrible.

El lideratge de Rajoy s’aguantava per les victòries electorals precedides per campanyes irregulars. No sabria dir fins a quin punt gastar-se més diners en una campanya influeix en el resultat final, però sembla que al PP no li va anar tant malament. També hi van haver d’altres factors. D’això no hi ha cap mena de dubte.  

Sempre que hi ha una desfeta, remuntar és molt difícil. I més sinó tens un recanvia carismàtic que pugui assumir el lideratge del partit sense fracturar-lo. I el PP sembla que ara per ara no el té. N’hi ha qui parla de Nuñez Feijoo, però té alguna taca als seu expedient per tenir amistats perilloses al món del narcotràfic gallec.

Però tranquils, ja hi ha qui s’ha postulat per a encapçalar un projecte de centre-dreta. Sabeu de qui parlo, no? De José Maria Aznar López.

Primer que res dir que Aznar no està situat al centre-dreta. Però sap que si enganya a la gent (una vegada més), allí hi trobarà un gran viver de vots. Molts més que si els busca al lloc on ell s’ubica: a la vora de l’extrema dreta més rància i recalcitrant

No hem d’oblidar per un sol instant que Aznar va ser qui va posar a Espanya a la guerra de l’Iraq només pels seus propis interessos i engrandir el seu ego. Si a la foto de Ialta van aparèixer els tres líders mundials vencedor de la Segona Guerra Mundial (Roosevelt, Stalin i Churchill), Aznar i el seu ego van aparèixer a la foto de las Açores amb Bush i Blair.

Si un dia Aznar torna a la presidència d’Espanya significarà la derrota dels demòcrates. 

CANVIAR-HO TOT PER A QUE NO CAVIÏ RES

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan un porta tants i tants d’anys seguint la política de ben a prop, al final se’n adona que mai hi ha grans canvis. Potser si canvis de formes, d’aparences, d’imatges... Però al fons tot segueix igual.

Vaig treballar pràcticament 32 anys a l’administració pública. Quan vaig entrar l’any 1986 el president del govern era Felipe González; 10 anys després ho va ser Aznar; van passar 8 anys per a que tornés un president socialista (Zapatero) i, finalment, 7 anys i mig després va entrar Rajoy.

L’administració pública és una maquina ben engreixada. Com aquell que diu funciona tota sola gràcies a l’experiència dels seus treballadors. Els canvis dels caps no tenen pràcticament incidència en el dia a dia.

Sempre que hi ha un canvi de govern, automàticament canvien tots o quasi tots els càrrecs de lliure designació començant per dalt: ministres, subsecretaris, directors generals... En el cas de l’Agència Tributària fins arribar al delegat provincial.

Pensar que tots els càrrecs de lliure designació que se nomenen quan hi ha canvi de color al govern són afins, és senzillament una fal·làcia. Sobre tot quan ha entrat un govern del PSOE. Trobar gent propera al govern no sempre és fàcil. De fet estic convençut que amb els canvis que se faran ara s’acabaran posant molts independents (per dir-ho d’alguna manera) o fins i tot moderats de dretes.

A l’Agència Tributària és difícil trobar inspectors (l’estament més alt) que siguin progressistes. No dic que no n’hi hagin, el que dic és que n’hi ha pocs.

Però s’han de canviar les cares per a què no continuen els mateixos que han col·laborat estretament amb el partit que acaba de sortir del govern. No dubto per un moment de la seva professionalitat, però és evident que davant del dubte o de la pressió política sempre se donaran suport al partit que està al poder.

Sembla ser que el primer càrrec en ser cessat i, per tant, a qui sé li buscarà un relleu és el de Fiscal General de l’Estat. Un càrrec clau per a poder canviar les línies mestres de la judicatura. Com sabeu, de vegades, a la Justícia tot és qüestió d’interpretacions i sempre és millor que qui hagi de prendre la decisió final sigui algú de mires més àmplies que els caps actuals de cada institució.      

Els grans canvis s’hauran de fer des de l’executiu encapçalat per Pedro Sánchez. La veritat és que no tinc massa esperances de que hi hagi un daltabaix polític. Però estic convençut de que al menys canviaran les formes. La prepotència, l’arrogància i la xuleria (aquesta darrera paraula va ser emprada divendres per Carod Rovira) tenen que deixar pas al diàleg, a la comprensió, a la pluralitat...

Tot i que sembla que no serà de forma immediata, un altre dels càrrecs que ha de caure properament és el de director de Radio Televisió Espanyola. La parcialitat del mitjà cap al PP ha estat tan vergonyosa com la de Tele Madrid quan governaven Esperanza Aguirre i Gallardón.

L’altre dia la Celia Villalobos els hi deia als de la Sexta (de les poques televisions amb un mínim de pluralitat que hi ha actualment) que ara s’avorriran molt. Tot i el canvi de govern, no ho crec. El PP, però també Ciudadanos, seguiran generant tanta tensió que la Sexta haurà de seguir amb atenció el dia a dia d’aquest partits per a informar els seus espectadors per a que continuem traient foc pels queixals de veure tanta injustícia i corrupció.   

LLENYA AL MONO FINS QUE CANTI EN ANGLÈS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

M’ha agradat la frase quan l’he llegit a un article d’Ignacio Escolar el director del digital eldiario.es. Crec que resumeix molt bé la manera de fer oposició del PP... I de Ciudadanos.

A Pedro Sánchez no li posaran gens fàcil. Ja ho deia ahir i no crec que siguem els únics en pensar-ho.

Però per part de les altres formacions, tampoc cal donar-li més canya de la que se faci mereixedor. El titular d’Antón Losada ho resumeix molt bé: Si us plau, nodisparin al president. encara.

Ahir els extremindes ja van fer córrer per les xarxes alguns mems en contra del PSOE de Sánchez. Me sembla que ja hi haurà temps per a fer-ho, no calia que se fes el mateix dia de la seva designació després de guanyar, per primera vegada, una moció de censura a Espanya.

Per tant, la llenya al mono del títol no només s’ha d’esperar del PP i C’s, sinó també dels grups més sobiranistes del Congrés que, ahir, no van votar a favor de Sánchez, sinó en contra de Rajoy.

Ningú li posarà fàcil. Ni Podemos que, forçosament ha de ser el soci preferencial del PSOE. Són molts els camps de batalla oberts i tancar-los amb èxit no serà fàcil. Ahir mateix el propi Pedro Sánchez ja va dir que no derogaran la reforma de les pensions perquè seran un govern eventual.

De Ferreres a l'ARA. 

A hores d’ara tots els analistes polítics en devem d’estar fent la mateixa pregunta: Quines mesures podrà prendre el PSOE amb només 84 escons? Haurà de buscar amplis consensos per a poder anar aprovant les lleis que el Govern anirà presentant al Congrés i això vol dir estar disposats a negociar amb tots els grups que van donar suport a la moció de censura i, sobre tot, saber cedir.

Però ja sé sap que el que agrada a uns no agrada els altres. És com una mena de vasos comunicants que quan un puja l’altre baixa. S’haurà de buscar l’equilibri.

El PP farà una dura oposició, tal com ens té acostumats. Si després de perdre el govern l’any 2004 van estar anys parlant de la teoria de la conspiració, la ETA i el malament que anava l’economia d’aquest país (i això que van perdre perquè la ciutadania va preferir votar el PSOE), imagineu-vos l’oposició que faran ara que, a sobre, han estat apartats per una moció de censura.

I què dir de Ciudadanos? Ciudadanos mostrarà la seva pitjor cara. La que acostuma a ensenyar al Parlament. La ultranacionalcatòlica! No faran cap concessió a Pedro Sánchez, sobre tot en temes referents a Catalunya. És difícil veure un català com Rivera que odií tant tot allò que soni català. Si d’ell depengués, Catalunya seria com la Valencia del PP corregit i augmentat. A la València del PP els seus votants (molts vinguts de la utranacionalcatòlica Unió Valenciana de Vicente Sánchez Lizondo) tenien un odi visceral a Catalunya i el català. Ciudadanos és el mateix però des de dintre de la pròpia Catalunya.    

2004: EL PP MENTEIX. 2018: UN PP CORRUPTE SEGUEIX MENTINT

D'en JAP Al Punt Avui. 

2004. Aznar ho deixa i Rajoy és el candidat del PP a la presidència del govern d’Espanya. Tot sembla estar a favor de que el PP guanyi les eleccions que s’han de celebrar el 14 de març...

Però 2 dies abans, el dia 11 grups jihadistes cometen diversos atemptats a la xarxa viaria de rodalies de Madrid. Tot i la evidència, el govern del PP apunta cap a la banda terrorista ETA. No els interessava per a res que fossin extremistes musulmans, ja que això significaria una revenja contra Aznar i el seu govern per haver declarat la guerra a l’Iraq.

El govern del PP se va enrocar a l’hora d’atribuir l’atemptat a ETA, malgrat les evidències que deien tot el contrari. La ciutadania se va mobilitzar. Els missatges mòbils volaven d’uns telèfons a altes convocant a la gent a manifestar-se el mateix dia de la jornada de reflexió.

Diumenge als col·legis electorals no se podia donar un pas. Va ser la participació més multitudinària en molts anys (75,66%) Aquest fet va fer possible un tomb electoral i qui sortia guanyador va perdre. Va perdre perquè no va saber gestionar els atemptats, sobre tot per les seves mentides.

2018. Moció de censura contra M. Rajoy. La primera moció de censura que prospera a Espanya.

De Ferreres a l'ARA. 

L’any 2011 el PP tornar a guanyar unes eleccions generals i tal com va fer Aznar en 1996, per majoria absoluta. La victòria dels populars se va ser com a resultat de la crisi econòmica mundial i la poca capacitat de reacció del govern de Zapatero. La crisi, no s’ha d’oblidat, va ser provocada pel capitalisme i va afectar a la gran majoria dels països de l’OCDE, tot i que els econòmicament més forts van saber sortir-ne més ben parats. Espanya tenia i té una economia dèbil. La taxa d’atur és de les més grans i la principal industria és el turisme.   

Rajoy sempre se va vanagloriar dels seus èxits en el camp econòmic. Crec sincerament que qualsevol altre govern ho hauria fet igual de malament i els resultats haurien estat semblants.

El president sortint encara li deia ahir a Sánchez que Espanya no havia estat rescatada... En canvi Sánchez ho va negar i amb tota la raó. El Govern espanyol va haver de sortir al rescat del món financer. Van ser molts poques les entitats financeres que no van rebre ajuts de l’Estat. I fruit d’aquesta situació financera el sector se va haver de reestructurar. Les caixes d’estalvis van ser esborrades del mapa: algunes van ser absorbides pels bancs i d’altres van haver de reconvertir-se en bancs. No sabria dir si Ibercaja encara continua sent-ho o també va acabar convertida en banc.

El Periódico d’avui publica un treball periodístic que diu el següent:

-La banca espanyola ha deixat 4.100 municipis sense oficina.

-L’exclusió financera després de la crisi arriba al 2.7 de la població espanyola.

-A Catalunya han desaparegut 4.059 sucursals, la meitat de les que havia en el 2008.

Quants treballadors dels sector han estat acomiadats o s’han hagut de prejubilar?  

Segons algunes fonts el rescat bancari va costar als espanyols l’esfereïdora xifra de 108.000 milions d’euros. I és evident que aquesta quantitat no va sortir del no res... Va sortir dels sectors ens els que el Govern de Rajoy va retallar les inversions: ensenyament, sanitat, prestacions de tota mena (pensions, atur...), sous dels treballadors públics, cultura, inversions per al foment del desenvolupament i de la investigació, etc., etc., etc.,

Rajoy pot sentir-se orgullós d’haver fet allò que convenia a un sector dels espanyols o sigui al gran capital, però en canvi no a la gran majoria del ciutadans que van veure com perdien gran part dels seus drets socials i laborals. Cal recordar la llei mordassa.

De Ferreres a l'ARA. 

Si el govern d’Aznar va acabar els seus dies mentint, el de Rajoy ha fet el mateix. Han dit per activa i per passiva que la sentència Gürtel no condemna penalment el PP. El PP ha estat condemnat civilment perquè fins la darrera reforma del codi penal no contemplava la possibilitat de que un partit fos condemnat penalment. I ells ho saben... Han dit que la borsa baixava i la prima de risc pujava. Mentre Rajoy feia aquestes afirmacions estava passant exactament el contrari. Tan la borsa com la prima de risc són índex extremadament fluctuants que igual poden pujar com baixar depenent d’una gran diversitat de circumstàncies político-econòmiques.    

De Ferreres a l'ARA. 

Per acabar només dir-vos que l’oposició del PP serà molt dura. Igual com va passar l’any 2004, estan convençuts que els hi ha robat el govern de l’estat, un govern que creuen seu per la gràcia de Déu, tal com posava a les monedes del dictador Franco de qui són hereus. 

Ara només espero que aquells que formin govern no me defraudin a mi ni a les classes populars com són els treballadors, els jubilats i els pensionistes. I, evidentment, que trobin una sortida digna per a la situació actual de Catalunya.    

I DEMÀ POT APARÈIXER UN ALTRE TEJERO...

Tothom té al record la imatge del Tinent Coronel Tejero dirigint-se als diputats del Congrés des d’un dels llocs més alts de la tributa amb la pistola a la ma. Però... Algú se’n recorda quan se va produir aquest fet?

Va ser, precisament, durant la votació de la moció de censura que el PSOE amb Felipe González com a candidat li va fer a un Adolfo Suárez en hores baixes, fins i tot dintre del seu partit. Data: 23 de febrer de 1981.

Com que jo no sóc tan ràpid com els guionistes i actors del Polònia que, amb tots seguretat aquesta nit ens faran riure amb gags relacionats amb el dia d’avui, he preferit donar la meva opinió sobre el que ha passat aquest matí i estar pendent del que passarà a la tarda en espera de que pugui haver alguna novetat (o no...)

El primer que he de dir és que he vist possiblement al millor Rajoy. Sempre he dit d’ell que és un mal orador i que no sap improvisar. Avui ha estat bé i en la línia que s’esperava. Tal com se sol dir, la millor defensa és un bon atac i això és el que ha estat fent Rajoy en totes les seves rèpliques al candidat Sánchez.

A quest fet que per a molts els pot semblar una bona tàctica de Rajoy, només és una manera d’eludir les responsabilitats que té com a President del Govern, però també com a president del PP. I amb això vull dir que Rajoy, com tots els que l’envolten i li riuen les gràcies és un irresponsable.

Sobre Sánchez diré que puc discrepar de moltes coses de les que diu i fa. Una aportació: tot i que sigui de forma indirecta no l’he votat mai en unes eleccions generals. Però estic amb ell amb el fons. O sigui, amb la presentació de la moció de censura.

De Ricardo al Mundo. 

Crec que era una moció necessària per a intentar regenerar una mica la corrompuda política espanyola. Potser dintre de poc me’n penediré, igual com me va passar quan el vaig votar a les primàries... Llavors era Susana Díaz o ell. Ara és Rajoy o ell. Fàcil no és, però si tinc que decantar-me cap a un costat, ho tinc clar: Rajoy ha d’anar fora.

Li ho ha dit Sánchez a Rajoy i ho he dit jo moltes vegades: Rajoy hauria d’haver dimitit fa temps. Avui Sánchez encara li ha donat una darrera oportunitat: Dimiteixi i tot s’haurà acabat.  

Però Rajoy no se’n va. Podria fer-ho en un acte de valentia que l’honraria, però prefereix ser un covard fins el darrer moment.

Una de les moltes coses que Rajoy ha acusat a Sánchez ha estat de que no ha exposat el seu programa polític amb el que pretén governar Espanya. He escoltat el debat i li he sentit dir a Sánchez els trets principals del seu programa si propera la moció de censura: Retirar la llei mordassa, revisar les resolucions del pacte de Toledo sobre les pensions, establir ponts amb Catalunya, etc. Agradarà més o menys. S’hi estirà d’acord o no. Però ho ha dit.  

Un dels retrets de Rajoy a Sánchez és sobre el manteniment dels Pressupostos Generals de l’Estat. És evident que ha estat una picadeta d’ull cap els del PNB per a que votin a favor seu. Però també és evident que estem damunt del mes de juny que comença demà i per tant ja haurem cobert 5 mesos de l’any i potser sigui millor, com ha dit el candidat, treballar de cara els pressupostos de l’any 2019 per a fer-los molt més socials i equitatius per a tothom.

Per acabar només dir que semblava que Rajoy no sabia de que anava el tema.

-Si vostè només presenta la moció de censura per la sentència de la Gürtel, s’equivoca –li ha arribat a dir a Sánchez-.   

La sentència de la Gürtel ha estat la cirereta. Fins i tot Ciudadanos va dir que la legislatura estava acabada. Durant els seu mandat Rajoy ha acumulat mèrits suficients per a que sé li acabés presentant una moció de censura, però també per haver-se-li fet alguna vaga general. Però amb l’excusa de la crisi (una crisi que va provocar el capitalisme i que ho han pagat els treballadors i pensionistes) tenien a la societat atemorida i amb la llei mordassa pràcticament indefensa.

Han de ser els ciutadans el qui han de fer fora el PP; no Sánchez ni els socialistes. Hi ho han de fer quan se tornin a convocar unes eleccions generals (espero que aviat) Però recordeu: Tan perillosos o més són Rivera i els seu partit com el PP.

PROSPERARÀ LA MOCIÓ DE CENSURA CONTRA M. RAJOY?

De Napi a Diari de Tarragona. 

Perdó pel títol... M. Rajoy és una persona sense identificar... Hauria estat millor posar MARIANO RAJOY. Perdó un altre cop.

Bé, a hores d’ara sembla difícil (per no dir impossible) que Pedro Sánchez pugui aconseguir els 176 vots necessaris per a que prosperi la moció de censura.

Ciudadanos que, recordem-ho, va pactar amb el PSOE per a investir a Sánchez, ara se’n desmarca clarament donant excuses absurdes. Podemos que va ser el primer que va encoratjar Sánchez de presentar-la ara. Després va semblar que se'n desmarcava i avui ha ornat a posicionar-se clarament a favor... 
I més enllà tenim tot un conglomerat de partits on sembla complicat fer quadrar els números per a que la moció tingui èxit.

Entre els grups més menuts de la cambra baixa trobem ERC i Democràcia i Llibertat (l’antiga Convergència) En un primer moment també va sembla que podrien donar suport a la moció (sobre tot ERC), després van fer com Podemos, però l'enfrontament de Rufiant amb la Maridolo d'ahirva tornar a capgirar les coses i aquest matí tenien una cosa molt clara: fer fora a Rajoy i al PP.
Com amb la votació dels pressupostos sembla que finalment tot quedarà a les mans del PNB que han dit que si Sánchez convenç a la resta de forces nacionalistes, ells també li donaran suport.

A priori sembla evident que els partits independentistes catalans o el basc EH Bildu no vulguin donar suport a un PSOE del que saben per endavant que no els reconeixerà cap dels drets que demanen.

Si llegiu assíduament les meves opinions potser vau llegir la de dissabte passat. Sobretot vull remarca el que deia cap el final de la mateixa on deia que més d’unpodria sortir retratat: Tots parlen molt, però a l'hora de la veritat no mouen un dit per a canviar res. I qui ho paga som els ciutadans. TOTS ELS CIUTADANS!! 

Hi ha una dita que diu: més val dolen conegut que bo per a conèixer. I és vàlid per a la majoria de les vegades. Però per aquesta me sembla que no.

Tot i que no llançaré cap tipus de lloança cap a Pedro Sánchez i el PSOE (m’han defraudat massa per a fer-ho), insisteixo que ara mateix del que se tracta és de tirar al PP de M. Rajoy fora del govern.

El PP és un partit que ha portat la corrupció a les institucions i tot i que de vegades diu que ja han demanat disculpes, la veritat és que dista molt el que han fet des de que se va destapar el cas Gürtel al que diuen que han fet. El PP, des del primer moment, ha estat ficant tots els pals a les rodes que ha pogut per tal d’entorpir els processos que tenen oberts en contra seva.

Posem-nos a pensar que podria passar si la moció de censura no té èxit. En primer lloc que el PP seguirà governant el país amb M. Rajoy al capdavant. Tal com recordava un contertulià a la SER l’altre dia, dintre de poques dates tenim un campionat del món de futbol, un esdeveniment que quan passa cada 4 anys ho paralitza quasi bé tot. Imagineu-vos per un moment que la Roja fa un bon paper... Que va guanyant partits... El record de la moció, de la sentència de la Gürtel, etc. s’anirà diluint poc a poc... I com qui no vol arribem a l’agost, un més inhàbil políticament parlant. El mes de setembre ja estarà tot oblidat. Tot i que és veritat que al PP encarali aniran sortint més sentències, però a diferència d’aquesta, el PSOE ja no podrà tornar a presentar una moció de censura. No ne pot presentar dues a la mateixa legislatura.

Si finalment el PP esgota la legislatura, el partit que a hores d’ara té més números de guanyar les properes eleccions és Ciudadanos. Amics, anem de Guatemala a Guatepeor...  

Sabeu quina ha estat la darrera idea de Ciudadanos? Avançar els terminis per a que la jubilació als 67 anys sigui abans del que està previst.

Si la ciutadania d’aquest país no compren que el que cal són governs progressistes que ens retornin els drets que ens va robar el PP de M. Rajoy, és que és un país de babaus.

Anem apanyats!

SALVAR AL GENERAL RAJOY

De Idígoras y Patchi al Mundo. 

Durant la setmana que estem acabant, dos van ser els fets rellevants que van minar encara més la credibilitat del PP, però també del Govern que ve a ser com la cara visible del partit: la detenció d’Eduardo Zaplana, expresident de la Cheneralitat Valenciana i exministre de Treball i la sentència del cas Gürtel.

Tal com se va posar de manifesta a la Sexta Noche, la consigna de l’entorn del PP és salvar al general Rajoy. I com se fa? Fàcil. Donant totes les culpes al seu mentor Aznar. Tota la corrupció arranca de la seva època de cap del govern i, per tant, amb el seu consentiment. Així ho van expressar Francisco Marhuenda i Maria Claver, tots dos amb estretes vinculacions amb el Govern de Rajoy. El primer va ser cap de Gabinet de Mariano Rajoy quan aquest era ministre d’Administracions Públiques, mentre que la segona va ostentar el càrrec de Directora General de Mitjans i Diplomàcia Pública al Ministeri d’Afers Exteriors a l’època de José Manuel Garcia Margallo.

Mentre Claver i Marhuenda defensaven aferrissadament el PP de Rajoy, el periodista Jesús Cintorra signava un reportatge sobre la petjada de Zaplana lligada a la corrupció mentre era president de la Cheneralitat.

Tot i això les persones a les que entrevista Cintorra (suposadament totes veïnes de Benidorm), parlen bé de Zaplana com alcalde d’aquella població de la Costa Blanca alacantina.

Sempre he pensat que quan se fan aquesta mena d’entrevistes és fàcil manipular-ne els resultats, ja que a l’editar el material, se pot escollir i presentar-ho com els vingui en gana.

Dit això penso realment que una gran part de la població de Benidorm guarden bon record de Zaplana, tan de la seva època com alcalde, com de quan va estar al cap del govern valencià.

I és que a una gran majoria de ciutadans tan del País Valencià com de qualsevol altra part d’Espanya els encanta veure com se fan infraestructures colossals que, segons afirmen els mandataris portaran benestar i prosperitat. Que finalment s’hagi de pagar un elevat sobre cost és un detall sense importància. Minúcies...

Durant la meva vida he viscut al menys en dues vegades situacions en les que ciutadans anònims afirmaven que qui era en aquell moment l’alcalde de la seva població era el millor que podia haver i que havia fet tant per al seu poble... Estic parlant de Santa Bàrbara i Camarles i els seus primers alcaldes després del restabliment de la democràcia.

Tal com he dit tantes i tantes vegades, a una gran majoria dels votats del PP els importa poc o no gens la corrupció del partit. Per a ells l’esquerra sempre serà com els dimonis que només porten destrucció, gana i mort.

Recordeu que segons els populars, la seva gran fita ha estat la recuperació econòmica d’Espanya. Això sí, no diuen quin ha estat el seu cost i qui han estat els grans damnificats. Ja us dic que els rics no.    

Només coneixes la notícia de que el PSOE anunciava una moció de censura contra Rajoy i el seu govern, la borsa baixava (no només la d’aquí) i la prima de risc (aquella cosina a qui no coneixíem per a res fins només fa uns quants anys) pujava...

I Rajoy compareixia davant els mitjans de comunicació per a parlar d’irresponsabilitat política, d’anar en contra de la recuperació econòmica i de que Pedro Sánchez acabarà per pactar amb Puigdemont.

Tot és bo per tal de salvar el coll...

MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.eldiario.es/politica/Madrid-Valencia-Baleares-eje-Espana_0_775173344.html

http://www.lasexta.com/programas/sexta-noche/entrevistas/comisiones-privatizaciones-y-un-concierto-de-julio-iglesias-en-b-la-huella-politica-de-zaplana-ligada-a-la-corrupcion_201805275b09db160cf2ea7703980e38.html

https://www.elnacional.cat/es/politica/perfil-marhuenda_152778_102.html