DE MAJORIES, DE MINORIES I DE MANIPULACIONS

Després de l’èxit de convocatòria de la plataforma Som Catalunya Somos España, de dissabte passat a la plaça de Catalunya de Barcelona, la presidenta del PPC va sortir traient pit i fent unes declaracions que, des del meu punt de vista, signifiquen una manipulació de la realitat. Encara que també pot ser (i segur que és així) que la realitat de l’Alicia Sánchez Camacho sigui molt diferent a la de la majoria dels catalans.

El dia de la Diada, mentre més d’un milió i mig de persones es donaven la ma de Nord a Sud de Catalunya, la lideressa del PP català va apel·lar a la majoria silenciosa, a aquells que es van quedar a casa com si tothom tingués els mateixos motius per a no assistir-hi.

Però ves per on, després de la manifestació de dissabte on la xifra més elevada la va donar la Delegació del govern central (ideològicament idèntics) que va xifrar en 100.000 participants ( mentre la polícia local en va calcular 30.000 i segons Juancho Dumall, director adjunt del Periódico, escrivia ahir que cent mil persones no tenen cabuda a la plaça de Catalunya i, a diferència del que passa d’altres vegades, els carrers adjacents es veien buits...), la Sánchez Camacho va opinar que la majoria silenciosa es feia notar cada cop més...  

A tot estirar 100.000 persones en front al 1.500.000 i tenen la barra de parlar de majoria silenciosa segons la seva conveniència.

El que queda clar (aquí no hi ha cap dubte) és que cap dels participants de la Via Catalana van acudir dissabte a la plaça de Catalunya, per tant es van quedar a casa sense manifestar cap sentiment. Ni falta que hi feia, ja ho havien fet!

La Sánchez Camacho també intenta atraure cap els seus interessos al PSC i a UDC. Segons ella, el federalisme dels primers i el confederalisme dels segons, estan en contraposició al dret a decidit i defensen la unitat d’Espanya. Potser sí, sempre he pensat que el PSC és massa ambigú en els seus plantejaments, malgrat que una part de l’electorat està molt prop de la tesi independentista. Però la idea de l’Espanya una que proclama el PP dista molt del estatus que defensen socialistes i democristians per a Catalunya. El que vol fer la líder del PPC és manipular a aquests dos partits per mirar d’aparentar un front espanyol molt més ampli, per a poder així proclamar als quatre vents que la majoria dels catalans volem seguir sent espanyols.

Les manipulacions sempre són interessades i els del PP n’han fet un costum (he meditat molt la paraula) molt estès. Només cal recordar les valoracions que fan de les xifres de l’atur (mai n’hi h hagut tant), de la creació de llocs de treball (mai han estat tan precaris) o dels sous dels treballadors (molt més baixos que abans de començar la crisi)

Poden tergiversar xifres i fer interpretacions maliciosament partidistes, però la majoria de ciutadans han acabat veient-los el llautó i saben que quan diuen blanc volen dir negre.

ESPANYA PODRIA QUEDAR EXCLOSA D’EUROPA

La riquesa de la paraula permet a la persona expressar les seves idees encara que no siguin certes.

Dir que en l’hipotètic cas de que Catalunya s’independitzés quedaria fora d’Europa és una bajanada. Catalunya podria negociar amb la UE un conveni adhesió i Espanya es veuria obligada a acceptar-lo.

Dir que l’Exèrcit espanyol està preparat per a envair Catalunya, a part de ser una bajanada, demostra que qui s’expressa així, és un nostàlgic del franquisme i que per les seves conviccions bé s’hauria pogut manifesta a la Plaça de Catalunya de Barcelona el passat 12-O. L’última persona que es va manifestar així va ser una tinent coronel. La cúpula de l’Exèrcit ha va desmentir, però hauria de ser molt més contundent amb els militars que s’expressen de forma similar.

Ara, per un moment, imaginem-nos que un dia l’Exèrcit espanyol envaeix Catalunya i deroga l’autonomia i, per tant, els poders al Parlament i al President de la Generalitat... Amb nom de qui? Del Rei? Del govern d’Espanya? De ser així, bé la Monarquia, bé el govern de Mariano Rajoy, serien còmplices d’una mena de cop d’estat contra Catalunya...

En l’actualitat, només a les anomenades repúbliques bananeres es donen cops d’estat. Quants anys fa que no se’n dona cap a Europa? Jo no ho recordo. Entre els països que integren la UE potser el darrer va ser el que fa donar Franco i d’altres generals contra la II República Espanyola.

Cóm es veuria des d’Europa una acció militar contra Catalunya? Imagino que la primera reacció seria d’incredulitat i acte seguit es demanarien explicacions al govern d’Espanya.

En una Europa democràtica una acció militar està fora de lloc i per tant, de produir-se, l’Estat Espanyol bé podria ser expulsat del si de la UE.

Política ficció? Potser sí, però ja us he advertit al començament que les paraules (orals o escrites) només expressen pensaments i per tant, el que acabo d’expressar només es el fruit de la meva ment. 

LLISTAT DE GREUGES

Mentre el govern de Catalunya vol confeccionar un llistat de greuges que, suposadament (sempre s’aconsella posar-ho així) ha contret Madrid amb Catalunya, des de Madrid i, més concretament des del Senat, Mariano (Marianísimo) Rajoy afirma que s’ha d’estar miop per a no veure les avantatges que contenen els Pressupostos Generals de l’Estat per a Catalunya. Cal recordar que el pressupost estatal per al 2014 és, aproximadament un 25% inferior al del 2013. A sobre, afirma Rajoy dues coses:

-Què les inversions que es fan a la resta d’Espanya beneficien a tots els espanyols.

-Què durant els anys anteriors  ja s’han fet grans inversions a Catalunya.

Després d’aquest petit preàmbul, em faig una pregunta: Quants anys s’endarrerirà el govern català a l’hora de buscar greuges? Ho dic perquè tinc el convenciment que així portem, ja no dècades, sinó fins i tot segles. Per tant, la llista pot fer-se extensa i, pràcticament inacabable.  

Segurament el lloc on més es visualitza és en les infraestructures. N’hi ha de bàsiques que permetrien millorar sensiblement les comunicacions i ja sé sap que temps són diners... La setmana passada va entrar en funcionament la variant de l’Aldea. Durant quans anys es va reivindicar? Quant de mesos va estar aturada tot hi que hi havia pressupost per acabar-se? La meva dona que treballa a Tarragona i que cada matí va a l’Aldea per agafar el tren de 2/4 de 7, no se’n avé del temps que guanya. M’ho dia aquest mateix matí: I això que anava darrere de diversos camions, però no és el mateix que parin i tornin a arrancar que vagin tirant encara que sigui a una velocitat moderada...

No em cansaré de dir-ho. Una infraestructura bàsica per al territori com és la A-7, està aturada pel S a l’alçada de Cabanes (curiosament arriba fins l’aeroport de Castelló, on mai hi ha aterrat cap avió) i pel N a Hospitalet de l’Infant. En aquest punt s’anunciava Amposta i Castelló, unes poblacions que, per a poder arribar, havies d’anar per altres rutes, però no continuar per l’A-7.

Una mica més amunt, concretament al Camp de Tarragona, es col·loca la estació de l’AVE al mig del no res, suficientment allunyada de Tarragona capital i de Reus, en un intent d’acontentar a totes dues poblacions i que, finalment, no va agradar a ningú. Vaig sentir parlar de fer una nova estació al subsòl tarragoní, més o menys sota la plaça Imperial Tarraco, però no crec que es pugui fer amb molt de temps. I si continuem parlant de l’AVE, on s’ha vist que no arribi a l’aeroport de Barcelona? Totes dues infraestructures són fonamentals per a la capital catalana.  

Vull fer notar al lector que quan Marianísimo, després de la Diada, va respondre la carta que Mas li havia enviat el mes de juliol, es va mostrar obert a mantenir un diàleg permanent i sense límits (crec recordar que ho deia així) amb el govern català. Normalment, des de Madrid, han cregut que prometent millorar el finançament, Catalunya s’acabarà conformant. Fixeu-vos el que he dit: prometent, perquè a l’hora de la veritat, el finançament ens ha arribar en comptagotes. Fins i tot la popular Alicia Sanchez-Camacho opina que s’hauria d’acabar amb el cafè per a tothom i donar a Catalunya un tracte preferencial. Però després arriben els presidents autonòmics afins a Gènova i diuen que d’això ni parlar-ne. I davant d’aquesta disjuntiva, el govern de Madrid preferirà donar suport a aquelles autonomies que signifiquen un bon viver de vots per al seu partit i, una vegada més, tornaran a deixar a l’Alicia o a qui sigui, amb el cul a l’aire.

Si ens enganyen quan ens diuen que volen negociar i no ho fan, com no ens tenen que enganyar a l’hora de donar-nos el finançament suficient per al bon funcionament de la nostra comunitat.

Res em dóna que pensar que en el futur la situació millori. Mentre Catalunya segueixi vinculada a Espanya, la llista de greuges anirà augmentat. Per tant, recomano al govern que no tanqui la llista ja que al futur (al menys immediat) se’n aniran incorporant més.

AMB LA LLIÇÓ BEN APRESA

Quan a l’Alícia Sánchez-Camacho sé li va preguntar sobre els diners que no hi ha per a pagar a les persones dependents, no va dubtar ni per un moment en donar la culpa a l’anterior govern socialista i d’haver buidat la caixa.  Cal dir que els populars tenen la lliçó ben apresa i ràpidament se’n surten per la tangent quan se’ls hi pregunta per temes econòmics.

A Catalunya la situació és molt semblant. Mas i la seva tropa, també solen donar la culpa als demés per a justificar que no hi ha diners a la caixa. Segons els convergents, la culpa és de Madrid perquè no paga el que deu (i això també ve des de l’època dels governs socialistes) i del deute que els hi van deixar els anteriors governs Tripartits.

Què Madrid no paga? Ja ho sabem. Ni quan hi havia presidents de la mateixa ideologia política ho feia. La major part del deute ve donat per la disposició transitòria no se quina de l’Estatut. Però en aquest cas (recordem-ho una vegada més) s’hauria de destinar per a fer inversions, no per a pagar la despesa corrent com pot ser el deute farmacèutic o la pròpia llei de la dependència. No s’han de mesclar naps amb cols. Si es fa, s’enganya a la gent, una pràctica corrent, que sol donar bons resultats però que a la llarga pot ser contraproduent.  

Ara sembla que es vol revisar el finançament per a donar a Catalunya més diners. Després dels reiterats incompliments econòmics em fa gràcia que es vulgui revisar un sistema que, funcionaria si Madrid complís. Us ho explicaré d’una altra manera.

Fa anys, els humoristes Lussón y Codeso van escenificar una paròdia que va a la perfecció per a explicar la situació.

Codeso (que sempre feia el paper de majordom) li deia a Lussón (que sempre feia el paper d’amo) que se’n anava, que el deixava per sempre...

Lussón, per a retenir-lo li deia que li augmentaria el sou... Que a partir d’aquell moment li donaria les pagues extraordinàries... Els punts... Les comes (ho deien així...) Codeso (escèptic) li deia que tot això li era igual i que ell, simplement volia que li pagués. Amb això es conformava.

Codeso (Catalunya) volia anar-se’n de Lussón (Espanya) per reiterats incompliments de pagament. Catalunya reclama la independència per moltes coses més, no només pel finançament (que de per si ja és important) Gràficament es podria dir que Espanya no ens estima (no ens vol), però a la vegada no ens volen deixar marxar... Per què serà?

Però amb això no en tenen prou. A sobre voldrien que fóssim com ells: que estudiéssim i parléssim en castellà, que ens oblidéssim de la nostra història i que acceptéssim la seva , que les nostres costums formessin part del seu folklore... Fins i tot que les victòries del nostre Barça engrandissin el palmarès del futbol espanyol, sempre que només fossin de tant en tant i el Madrid pogués guanyar la décima i després la undécima i anar continuant...

Els catalans també tenim la lliçó ben apresa i sabem molt bé com pensa el centralisme espanyol i què és el que volen de nosaltres. 

Per acabar, llegiu aquesta notícia del Triangle.  

NO M’AGRADA EL PP

El proper 25 de novembre hi ha eleccions a Catalunya. Quan encara falta pràcticament un mes per a votar, és segura la victòria de CiU (falta saber si per majoria absoluta o no) i sembla que també l’enfonsament del PSC (al menys així ho indiquen totes les enquestes d’opinió que s’han fet fins ara)

Els altes partits somien treure els resultats més dignes possibles. ERC espera recuperar-se amb un únic discurs. ICV-EUA, tot i no se independentistes, s’han aferrat al dret a decidir i criticar les retallades de CiU i el PP a la seva.

Els populars han iniciat una campanya per a voler-nos fer creure que els agrada Catalunya. Fis ara han fet dos vídeos on es poden veure alguns càrrecs del partit: des de Rajoy a González Pons, passant per la Cospedal i l’Ana Botella. Curiosament no hi és el president de la FAES José Maria Aznar; no sé si serà perquè s’ha gravat aquests dies que ha estat ingressat per culpa d’una gastroenteritis o perquè la presència d’un personatge així seria del tot contraproduent per al interessos del partit i beneficiós per als qui aspiren que Catalunya pugui esdevenir un nou estat d’Europa.

M’he mirat els vídeos i hi ha coses que m’han cridat l’atenció, com per exemple que ara, de sobte, a tots els peperos els agradi Catalunya (al menys els que hi surten) en un atac d’hipocresia col·lectiva. Resulta ser que els fills de Rajoy són catalans, que Javier Arenas va viure a Catalunya, que la Maria Dolores té molts amics aquí. González Pons (a que sé li nota que practica poc el valencià) parla de les bones relacions de veïnatge entre catalans i valencians i a la Botella sé li nota que no sap que dir; potser no dir molt que posar la pota, encara que com està enregistrat, sempre s’hauria pogut suprimir.

Però a mi no m’agraden els del PP, què voleu que us digui...

No m’agraden:

PERQUÈ MAI HAN CONDENAT LA DICTADURA FRANQUISTA NI HAN ADMÈS QUE FRANCO ERA UN DICTADOR.

PERQUÈ VAN INTERPOSAR RECURS D’INCOSTITUCIONALITAT CONTRA L’ESTATUT D’AUTONOMIA QUE VA PROMOURE PASQUAL MARAGALL.

PERQUÈ SEMPRE S’HAN OPOSAT QUE EL NOSTRE IDIOMA, EL CATALÀ, PREDOMINI A LA NOSTRA TERRA, CATALUNYA, COM PER EXEMPLE QUAN NO VOLEN QUE SIGUI VINCULAR A LES ESCOLES.

PERQUÈ ESTAVEN A FAVOR DEL PLA HIDROLÒGIC NACIONAL I VOLIEN FER EL TRANSVASSAMENT DE L’EBRE EN CONTRA DE LA VOLUNTAD MAJORITÀRIADEL TERRITORI.

PERQUÈ SEMPRE HAN POSAT PALS A LES RODES EN TOT ALLÒ QUE SIGNIFIQUI PROGRÈS PER AL NOSTRE PAÍS: CORREDOR DEL MEDITERRANI, CONNEXIÓ DE L’AVE AMB L’AEROPORT DEL PRAT.

PERQUÈ SEMPRE HAN PRIORITZAT ALTRES TERRITORIS EN DETRIMENT DE CATALUNYA.

NO M’AGRADEN PERQUÈ ELS TROBO HIPÒCRITES I SOVINT S’HAN VOLGUT BENEFICIAR FENT CAMPANYES EN CONTRA DE CATALUNYA EN DIFERNTS COMUNITATS COM L’ARAGÓ, VALÈNCIA, ANDALUSIA...

PERQUÈ ELS SEUS INTERESSOS MAI SERAN ELS NOSTRES. 

Per tant, diguin el que diguin i facin el que facin d’aquí fins el dia 23 (el darrer dia de la campanya electoral), no els cregueu. Penseu que només ens volen rentar la cara per aconseguir el màxim nombre de vots.

EL DIA 25 VOTEU PER CATALUNYA!!  

Per als qui heu vist els vídeos anteriors, aquí teniu l'antídot:

LA CONSTITUCIÓ COM A BANDERA

Si he de resumir en una frase la trobada entre Rajoy (President del govern d’Espanya) i Mas (President de la Generalitat de Catalunya), he d’usar un tòpic: “Crònica d’una mort anunciada”.
Si Mas va acudir a la reunió amb Rajoy amb l’esperança del pacte fiscal (anar embolcallat de la bandera independentista ja hauria segut massa), imagino que només començar la reunió ja se’n va adonar que sortiria d’allí amb les mans buides. Rajoy va apel·lar a la Constitució espanyola a l’hora de negar-li el pacte fiscal, ja que segons ell, aniria en contra de la Carta Magna.
És curiosa la forma com fa servir el PP la Constitució. Cal recordar que l’ala més dretana del partit, amb un tal José María Aznar al capdavant, no la va votar i fins i tot la va repudiar i ara en són els seus màxims defensors.  
Rajoy pot estar debilitat de cara a Europa, però a Espanya segueix tenint la majoria absoluta de les dues cambres i el control, encara, de diversos mitjans informatius. I si es tracta de defensar la unitat de la pàtria, llavors tots, fins i tot els que li son més esquerps, li fan costat.
I és que a l’hora de buscar complicitats per a impedir qualsevol legítima intenció d’assolir la independència per part de Catalunya, la gran majoria de castellans (ja vaig dir l’altre dia que hauríem de deixar de parlar d’espanyols i passar-los a nomenar castellans) adopten posicions radicals i intransigents en contra nostra.  
Quan Mas va sortir a respondre les preguntes de la premsa, va dir que estava trist. Més que de tristesa jo parlaria de decepció, però també de fracàs per part dels dos mandataris. No obstant, cal donar-li la raó quan va parlar de que la Constitució no pot evitar el sentiment de la majoria dels catalans de voler tenir un estat propi.  
Sense avançar res, el President de la Generalitat, va dir que la propera setmana, dintre del debat de política general que s’ha de celebrar al Parlament català, es prendran decisions importants. Però no us féssiu cap il·lusió. Segurament l’única mesura que es prendrà serà la convocatòria d’eleccions, previsiblement, per abans d’acabar l’any.
Mas no haurà aconseguit, com a President de la Generalitat, el pacte fiscal, però com a president de Convergència ha aconseguit una cosa important, que la majoria de la ciutadania clami per la independència i, a hores d’ara, al seu partit, potser el gran beneficiat per aquest sentiment, la qual cosa li pot fer guanyar molts vots i escons de cara les hipotètiques autonòmiques. CiU recollirà moltes sensibilitats. Fins i tot (fixeu-vos que us dic) li pot prendre vots a ERC i ja no parléssim del PSC que encara està buscant el seu encaix després dels darrers esdeveniments.  

Si Mas avança les eleccions, sense cap mena de dubte ho farà per interès partidista, ja que pretén obtenir una majoria suficient, encara que no sé ben bé per a què.

Mentre, ERC viuen dalt del seu núvol particular i somnien amb un estat propi i es posen a les mans de CiU sense pràcticament condicions. Ahir, el seu president Oriol Junqueras va demanar a CiU fins i tot presentar-se plegats a les eleccions i, sinó, presentar un mateix programa on hi digui clarament que es vol assolir un estat propi.
Ara us demano una darrera reflexió. ¿De convocar-se anticipades, els ciutadans de Catalunya, que en hi juguem, el somni d’un estat propi o referendar les polítiques de retallades de CiU?
Si CiU guanya per una àmplia majoria es tornarà a veure legitimada per a seguir amb la seva política de retallades igual com ja va fer el dia següent de la seva primera victòria en unes eleccions generals a Catalunya. O és que ja no us en recordeu? Tant feble és la vostra memòria? Tan cecs poden estar alguns?    
Per a finalitzar tornaré a fer esment de la Constitució. Sembla ser que a Madrid ha sorgit la idea que si Mas convoca unes eleccions secessionistes, emparant-se amb la Carta Magna es poden anul·lar.
Jo, és que al·lucino en colorins... No ho puc evitar.

DE TANT QUE M’ESTIMES, ME MATES...

A veure si ens entenem. Si Espanya no vol ni sentir-ne a parlar de que Catalunya pugui ser un estat independent, és per amor o per interès?  

Com sé que els meus seguidors sou persones intel·ligents, imagino que us haureu adonat que el discurs dels nacionalistes espanyols ha canviat substancialment. Ara ens adverteixen que Catalunya sense Espanya no seria res. L’altre dia, l’economista Mikel Buesa, consultat pel diari ABC, va dir que la renda per càpita catalana seria similar a la de Xipre.

També diuen que on vendran els seus productes els empresaris catalans... Certament ara, per a moltes indústries catalanes, el primer mercat és l’Estat Espanyol, però si hi tornés ha haver-hi un boicot com el del cava de fa uns anys, és evident que caldria obrir nous mercats. Però a Europa i, sobre tot a Llatinoamèrica hi ha grans possibilitats.

Una altra advertència és sobre la moneda. Es diu que Catalunya hauria de sortir de l’Euro. I jo pregunto, per què? És que no hi ha d’altres països de Europa que sense formar part de la Unió Europea estan a la zona Euro i el tenen com a moneda (Andorra, Sant Marí, el Vaticà, Malta...)    

A més, si ens volen fora de l’Euro, potser fins i tot millor. Sempre podríem tornar a la pesseta que reivindicaríem com a nostra, ja que l’origen de la mateixa és català. Pesseta deriva de pes i es va instaurar a Espanya quan el català Laureano Figuerola va ser Ministre d’Hisenda., però a Catalunya ja existia des de molt abans. L’argument té prou força com per a que, en el cas de no deixar-nos estar a la zona Euro, ningú ens discutís el retorn a la pesseta.  

Però quan parlo de nacionalistes espanyols no em refereixo només als del PP. Desgraciadament veus com la de Vicente del Bosque n’hi ha poques a Espanya. La majoria d’espanyols ens estimen molt, però volen que formessin part de la “unitat indivisible”. Però quan esgrimim la bandera del secessionisme, la resposta espanyola (crec que seria millor parlar de castellana) és unànime. Llavors, partits en teoria tan dispars com el PP i el PSOE són capaços de posar-se d’acord i, a sobre, comptarien amb l’estimable col·laboració del partit de Rosa Diaz que, encara que sigui Basca, a espanyola no li guanya ningú.

Rubalcaba ja ho va dir l’altre dia al marc de la festa de la Rosa de Gavà: Si CiU es vol separar d’Espanya, ens tindrà davant enfrontats. Perfecte, no esperava menys d’ell. El que no vaig llegir ni escoltar és que digués que estava per un estat federal tal i com li reclamava el primer secretari dels socialistes catalans Pere Navarro. Si quan comparteixes escenari, Rubalcaba no recolza els teus interessos, algú em pot dir quan ho farà? Quan estigui fent mítings per Andalusia o Extremadura?

Potser per això avui he llegit al Periódico que els socialistes catalans s’estan replantejant la seva estratègia. Exactament diu això: Diversos dirigents afins a Navarro demanen reformular el projecte de partit. I encara més: La cúpula constata la decepció per la falta de compromís federal de Rubalcaba.

Quan de temps fa que ho vinc dient? No heu llegit diversos escrits meus on demano que el PSC maqui el seu propi perfil i que abandoni la idea d’assolir una Espanya federal i que passi a demanar la independència de Catalunya.

Però a partir d’aquí em se plantegen diversos dubtes: Arribarà a temps el PSC? o li passarà com quasi sempre que, davant les indecisions polítiques, després costa que l’electoral se’ls cregui?

Es presentarà Navarro a les primàries per a escollir el cap de cartell electoral de cara les autonòmiques catalanes? No seria millor buscar algú menys contaminat?  

Què no ens enganyi ningú: Espanya ens vol per interès, d’amor no ens en tenen gens (o molt poc)   

Us deixo amb un acudit relacionat (encara que sigui en castellà)

Está el director general de una gran empresa en su despacho, sin nada que

hacer, por supuesto, y se plantea si el hacer el amor con su mujer es

trabajo o placer.

A esto que aparece el subdirector general, y el director le plantea:

¿Hacer el amor con mi mujer es trabajo o placer?

El subdirector responde: Pues no lo sé, tendría que estudiarlo.

El director le dice que tiene 1 hora para responderle.

El subdirector general, también de "panching", le pregunta al responsable

de recursos humanos: ¿Que el director general se haga el amor a su mujer es un

acto de trabajo o de placer?.

A lo que el responsable de recursos humanos, entretenido, sin hacer nada,

le responde que no lo sabe.

El subdirector le dice que tiene 45 minutos para averiguarlo.

El responsable de recursos humanos le hace la misma pregunta al técnico

de formación, que estaba muy ocupado peleándose con la máquina del café, sin

nada que hacer...pero tampoco sabe la respuesta.

A todo esto llega la pregunta al becario, que tiene la mesa llena de

expedientes, listas de asistencias que enviar, valoraciones que

realizar...

Su jefe le dice que tiene 5 minutos para decirle si el hecho de que el

director general haga el amor a su mujer es trabajo o placer.

El becario responde sin levantar la cabeza de la mesa: ¡Es por placer!.

Su jefe, intrigado por la rápida respuesta, le pregunta que cómo ha

llegado tan rápido a esa conclusión.

El becario, cargado de trabajo, ya harto de que le entretuvieran por

cualquier chorrada, le responde: ¡COÑO, PORQUE SI FUERA TRABAJO TAMBIÉN

ME TOCARÍA A MI HACERLE EL AMOR, JODER!.

CONCERT ECONÒMIC O ESTABILITAT ECONÒMICA?

Els partits polítics catalans amb representació parlamentària van tenir ahir una reunió per mirar d’apropar posicions per a poder negociar davant de Madrid el denominat “concert econòmic” que permetria un millor finançament de Catalunya.
Crec que va ser Duran i Lleida que va apel·lar al sentit comú de tots els partits (allò que els catalans diem “seny”) per a no “desgastar-se”, tal i com ja va passar amb la negociació del partit.
En aquest tema sóc molt més radical que el meu partit i estic molt proper a les tesis d’ERC: més que el concert econòmic, el que s’hauria d’aconseguir és la independència de Catalunya.
Quan escolto parlar sobre el concert, em desconcerto. Mentre hi ha qui diu que és factible, hi ha qui diu tot el contrari i que el concert només és cosa dels bascos i navarresos i que per llei mai es podrà donar. Una raó més per pensar en ser independents.
Ahir escoltava un comentarista que deia que si sé li donava el concert econòmic a Catalunya, s’obria una porta per a que el podessin demanar la resta de les autonomies, com una mena de “cafè per a tots”, tal i com ja va passar quan es va crear “l’estat de les autonomies”. Llavors va ser un error i totes les autonomies van pensar que era la “panacea” i es van apuntar al carro. Imagino que ara, algunes preferirien no haver-ho estat mai. Deia el comentarista que si totes les autonomies recaptaven tots els impostos i que només una petita part dels mateixos revertiria a l’estat central, que podria ser que, aquest, no tingues recursos suficients per a gestionar-se. Anem a pams.
Evidentment no totes les autonomies ho voldrien, ja que, les que generen menys recursos (les més pobres), hi sortirien perden, ja que, segurament, fins ara, l’estat hi invertia més diners.
L’autonomia financera hauria d’anar lligada a un traspàs general de competències. O sigui, la comunitat autònoma hauria d’assolir totes les competències, fins i tot, les que ara són pròpies de l’estat central, com per exemple seguretat ciutadana. L’estat només hauria de mantenir les estrictament necessàries, com defensa, afers exteriors... I si alguna autonomia no volgués assolir alguna de les competències, caldria que li pagués a l’estat el cost del servei prestat.
Dit això, abordem un altre tema. Realment interessa discutir ara pel “concert econòmic”? Penso que no. Ja ho varem veure quan es va aprovar l’Estatut, la participació va ser molt minsa, poc més del 40 %.

En una època de profunda crisi com la que estem patint, desgraciadament, són molts més els ciutadans que estan més preocupats per temes de com arribar a final de més, de com donar menjar als seus fills, de no perdre el lloc de treball, de poder seguir pagant els estudis dels seus fills, etc.

Hi ha qui opina que “amb la que està caient”, és incomprensible que els partits polítics no es posin d’acord per a buscar i pactar les grans solucions que ajudin a sortir a sortir del pou.
Penso que és qüestió de prioritats i aquestes les tenen els ciutadans, no els polítics. Als polítics els voten els ciutadans per a que resolguin els seus problemes i no per a que els hi creen més.    

JA SÉ SAP QUI VA PROVOCAR L’INCENDI DE RASQUERA

Esperanza Aguirre! 

“Dña Espe” o simplement “la Espe”. També coneguda con la “lideresa”. Especialista en provocar incendis polítics i no fer res per apagar-los, més bé tot el contrari, atiar-los per a fer-los més grans.  
Les declaracions que va fer ahir sobre la final de la copa del Rei de futbol entre el Barça i el Athlètic Club, posen en entre dit el bon judici que hauria de tenir tota persona amb responsabilitats de govern.
Es clar que, més enllà d’allò que els catalans anomenem seny (i que sembla que només tenim nosaltres) “Dña. Espe”, ho ha pogut fer amb tota la intenció del món i amb la voluntat de crear una polèmica tant innecessària com oportuna per amagar les seves pròpies vergonyes. De la manifestació ultra que es farà el mateix dia del partit, no va dir res. Potser perquè a la senyora li sembla bé, ja que està molt més prop de la seva ideologia. 
Ho apuntaven diversos polítics i opinadors d’actualitat. Si es parla de les paraules de l’Aguirre i de la final de la copa del Rei, no es parla del dèficit ocult de la seva comunitat i que molts dels seus companys de partit, justifiquen.
No obstant, entre els detractors, també hi ha gent del seu partit, molt possiblement propers al seu líder nacional Mariano Rajoy, com per exemple Jesús Posada, el president del Congrés.
També va haver qui va parlar de “separatistes” i “separadors”  i que “tan dolents són els uns com els altres”. Per a entrar en profunditat en aquest debat serien necessaris molts arguments, la majoria històrics i depenent dels “contrincants”, segur que no arribaríem a un final clar.

Per cert, què va dir “Dña Espe” per a causar tant enrenou? Va dir que “si les aficions catalana i basca xiulen l’himne d’Espanya i al Príncep”, s’hauria de suspendre el partit i jugar-lo un altre dia a porta tancada”. Només és una opinió o, com a molt, un desig. Encara que sigui la presidenta de la Comunitat de Madrid no té cap autoritat per a poder prendre aquesta decisió. I, si com diu ella, xiular l’himne i el Princep, és delicte, la llibertat d’expressió està reconeguda a la Constitució.

Tornant al principi, sobre el piròman de Rasquera, per a la vostra informació, diuen les males llengües que “la Espe” solia freqüentar un hotel de la nostra terra (el que surt a la imatge –algú sap de quin hotel es tracta?) 
Per tant, d’allí a Rasquera no hi massa distància...      

UN ATAC EN TOTA REGLA A LES AUTONOMIES

 

A casa hi tinc una veu molt més imparcial i objectiva que jo. Vulgui o no, sempre hem deixo influir per la meva ideologia i la meva pròpia manera de veure i entendre la política. La meva dona no. Ella ja fa temps que ho diu i de tant en tant, quan surten notícies com la d’avui, m’ho tornar a recordar: El PP de Mariano Rajoy vol eliminar l’estat de les autonomies.

El primer moviment de Rajoy va ser apunta amb el polze directament a les autonomies de l’enorme dèficit públic que tenia Espanya com a nació. Llavors potser algú li hauria d’haver dir a Rajoy que tret de l’exèrcit on l’estat hi destina mils de milions anuals, la resta de competències que costen diners, estan transferides. Sí, fins i tot Interior en algunes autonomies com la catalana i la basca. Sanitat, Educació i Cultura, que són el pal de paller de tot estat del benestar, ja fa tems que són competència de les CC.AA. i, es clar, mantenir-les costa “un ou”.

Avui, mentre dinava, he escoltat al Tele Notícies de TV3 que València, una comunitat afí als populars com segurament no n’hi ha d’altra, ha retornat les competències a Madrid de promoció de la seva comunitat a l’exterior. Des d’ara mateix, l’ICEX, quan acudirà a les fires internacionals de turisme, a més de representar a Espanya com a única i indivisible, també representarà a la Comunitat Valenciana (més comunitat i més valenciana que mai!) Alberto Fabra, els substitut de Francisco Camps, a la vegada substitut d’Eduardo Zaplana, ho justifica dient que “Espanya ens representa a tots i així a l’estranger, com s’hi anirà tots junts, no pensaran que estem dilapidant els diners”. Una idea que potser hauria estat vàlida fa 30 anys, però ara no.

Mentre, Esperanza Aguirre, que acostuma a fer la guerra pel seu compte i mirar així de “tocar-li les pilotes” a Mariano Rajoy, va llançant idees. Avui n’he pogut llegir dues de diferents, però complementàries en els sentit del que us estava dient: Per una part Público (que sobreviu a Internet), diu que “L’Estat hauria de tornar a assumir les competències de Sanitat i educació”, mentre que el Periódico anuncia que “Proposar suprimir els Parlaments ‘regionals’”. I és que per a molts de Madrid, les CC.AA. no han deixat mai de ser “regions d’Espanya”. Si on recordeu, des de la Capital i Cort sempre s’han referit a la resta de Espanya com las “províncies”. Tot aquell que no és de Madrid, és de “províncies”. Potser a d’altres llocs els hi diuen directament “poblerins”, però ells són “més educats”.

Per tant, no us estranyi que, com deien aquest matí als Matins de TV3 on, per cert, estava el nostre amic Germà Bel, el pas previ a la intervenció d’Espanya per part de la UE, sigui la intervenció de l’estat espanyol a les autonomies.

Si fa uns anys, els nostres polítics s’omplien la boca dient que Espanya era els país més descentralitzats, les xarxes vials (carreteres i tren) i el desplegament de la Guardia Civil, en recorden que tots els camins condueixen a Madrid que és el centre de la presa de les grans decisions.

Encara voleu més motius per a reclamar més fort si cal la independència de Catalunya. Està clar que, o ens en anem o seguirem vinculats al “gran imperi” per molts segles més.

LA DEMAGÒGIA DEL GOVERN CATALÀ

I sóc suau, perquè si digués el que penso, podria posar un paraulota (o dos o tres)
Aquest matí he escoltat a Francesc Homs, el portaveu del govern de Mas (per tant, quan fa declaracions com a tal, són les oficials de tot el govern català)
Deia Homs ahir en valorar els pressupostos del govern central que “en lloc d’abaixar el sou als funcionaris de l’estat, han preferit rebaixar la partida de ‘la llei de la dependència’”.
El govern català sap que la societat és molt sensible a aquests dos conceptes. Funcionaris i dependència. I així, contraposant els uns amb ‘l’altra’, intenta que no es parli d’altres partides que ells mateixos han rebaixat per pròpia voluntat.

Ja fa setmanes que vaig dir que Rajoy havia deixat amb el “cul a l’aire” a Mas. Quan el president català va rebaixar el sou als empleats públics (als interins també els hi ha retallat la jornada laboral) ho va fer amb l’esperança que Rajoy l’imitaria i que també ens abaixaria el sou a nosaltres. Però Rajoy, pel motiu que sigui (jo no tinc clar el perquè, ja què ho estava esperant), no ho va fer i ara s’ha convertit en un dels motius de controvèrsia amb l’executiu espanyol.

Recordo que la Merkel els ha apujat un 6,3 % als sous als funcionaris alemanys. Sembla ser que “Alemanya va bé, mentre Espanya se’n va a la merda”.
Seria la solució que Espanya sortís de l’euro com sembla que ha suggerit algun economista? Els cert és que com estic dient a diversos fòrums, cada cop sóc més euroescèptic, al menys d’una Europa com l’actual i que, pel que sembla, mentre uns països se’n sortiran prou airosament i fins i tot podran mantenir l’estat del benestar, a la resta ens tocarà patir.
Els europeus rics podran seguir venint a Espanya de vacances y a bon preu. Jugada rodona.

L’ESPANYOLITZACIÓ “D’ESPANYA”

Per al PP Catalunya forma part d’Espanya, crec que això és una constatació inqüestionable.
Els intents d’espanyolització de Catalunya per part de l’estat espanyol han estat constants. Des de vetar que es parli de “nació” a l’Estatut, passant per l’ensenyament i la immersió lingüística a voler que es suprimeixin lleis com la que obliga a retolar en català els establiments comercials, etc.
L’última, la que he escoltat aquest mateix matí, és la de voler fer complir una llei de 1981 sobre les banderes que s’han de col·locar als ajuntaments.
La sevillana María de los Llanos de Luna, la flamant delegada del govern a Catalunya, hauria donat l’ordre de “vigilar” quins ajuntaments no posen l’ensenya nacional (d’Espanya) als seus balcons. També consells comarcals, diputacions, etc. Al primer que s’ha cridar a l’ordre sembla ser que ha estat el de Sant Pol de mar, però de ben segur que, a partir d’ara en vindran d’altres.
A la façana de l’Ajuntament d’Amposta, per exemple, fa anys que no oneja la bandera espanyola. Si que ho fan la catalana, la de la ciutat i em sembla que també la d’Europa. Serà perquè és el que ens sentim la majoria dels ciutadans i ciutadanes: ampostins, catalans i europeus (de moment)
Espanya sempre s’ha volgut imposar per la força i la “sense raó”, sabedors que tenen una "millor ma" que nosaltres: l’aixeta dels diners, els jutges del seu costat, etc.

La bandera, es vulgui o no, és un símbol de “possessió”. Quan Roald Amundsen va arribar al pol Sud va col·locar la bandera noruega; quan Neil Armstrong a aposar els peus a la Lluna, hi va clavar la bandera nord-americana; quan l'amic Sergi Mingote (alcalde de Parets del Vallès) va arribar al cim de l'Everest va plantar la catalana i la de la UGT i quan els espanyols van reconquerir Perejil, hi van posar “la barruda”.

Finalment una pregunta: la llei del 81 no afecta a la resta d’edificis públics? Com per exemple casernes de la Guardia Civil, Capitanies Generals, etc. Perquè en aquest casos l’única bandera que oneja és l’espanyola.
Ja ho deia Lluís Llach: “On vas amb les banderes i avions i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble?

LES RELACIONS ENTRE CATALUNYA I ESPANYA DES DEL PUT DE VISTA DE MANUEL MILIÁN MESTRE, EXDIPUTAT DEL PP

Manuel Milián Mestre és un periodista que col·labora habitualment amb el programa “els Matins” que dirigeix i presenta Josep Cuní i el diari “el Periódico de Catalunya”. Va ser fundador d’Aliança Popular i diputat pel PP.
Originari de la comarca dels Ports, concretament del Forcall, va estudiar al seminari de Tortosa, ja que els seu oncle era el rector del Perelló. Allí va fer una gran amistat amb “calero” Joan Rebull Llambrich, que va ser capellà d’Alcanar. Rebull va ser molt conegut en l’etapa de “militant” antinuclear allà pels anys 70 i principis dels 80.
Per fires d’Amposta d’ara va fer dos anys, Rebull va fer una exposició de pintura a la sala de Caixa Tarragona d’Amposta. Per a l’esdeveniment fa convidar als més íntims familiars i amics, entre ells Manuel Milián. Rebull i jo ens varem conèixer l’any 1983, quan el PSC va fer el congrés extraordinari a Barcelona que va escollir Raimon Obiols com a primer secretari del partit.
Aquell dia, vespra de Fira Amposta, Rebull em va presentar a Manuel Milián amb qui vaig poder conversar una estona. Em va parlar molt malament de José María Aznar de qui em va dir: “Ell ha segut president del Partit Popular, però mai podrà dir que va ser fundador com ho vaig ser jo...”. També em va dir que “considerava un error històric el paper del PPC arran del Pla Hidrològic Nacional”.
El passat dilluns, Manuel Milián va escriure un article al Periódico de Catalunya on criticava l’actitud líder popular d’Andalusia Javier Arenas amb el títol de “Arenas, l’adversari”. D’aquest article se’n va fer ressò el diari digital progressista “el Plural” que dirigeix l’Enric Sopena.
Avui, Manuel Milián torna a publicar un nou article que, amb el títol de “De la lògica a la coherència” i parla de els relacions entre Espanya i Catalunya. Entre d’altres coses diu: “Mai he estat independentista, ni crec ser-ho, però les circumstàncies i la realitat porten a determinades conclusions” i també: “Em dol Espanya pel seu tracte amb Catalunya, perquè no aplica el principi de justícia distributiva”.

Pel seu interès, l’he volgut reproduir:

DE LA LÒGICA A LA COHERÈNCIA (Manuel Milián Mestre)

Segons Miguel de Unamuno, per comprendre la història sempre és aconsellable penetrar en la intrahistòria. A la meva vida ha estat sempre una màxima: conèixer la interioritat de les coses, els fets o els procediments. El periodisme, a més d'un compromís ètic amb la veritat, és un afany de penetrar analíticament en el ventre de la realitat. Per més cínic que es pugui ser, no comprenc que un periodista de pro pugui sobrevolar les causes dels fets, tal com abans-d'ahir va fer enraonadament -però no raonablement- Victor Mallet al justificar a Catalunya Ràdio el seu article inculpatori sobre el deute espanyol i Catalunya. La meva primera reacció va ser detestar la dialèctica que ignora el procediment de la lògica en el coneixement segons Aristòtil: «No hi ha efecte sense causa, i una causa proporcionada». L'efecte és l'actual penúria financera de Catalunya. La causa és l'estrangulament financer català en funció de les transferències fiscals a l'erari espanyol. Catalunya aporta a Espanya més del doble del que rep anualment, igual que les Balears i el País Valencià. ¿Això és intel·ligible o apreciable per a un periodista britànic que no admeti ser manipulat per la doctrina oficial de determinats governants o grups manipuladors del centralisme espanyol?
Aristòtil mateix reconeixia que «saber és recordar-se'n»; cosa que exigeix la seva pròpia coherència. Si al marge de la lògica resulta difícil el coneixement científic, l'oblit arrisca gairebé sempre la bona salut de la coherència, al capdavall font de l'autoritat i el crèdit personal. Jo he pogut cometre errors en el passat, però mai incoherències, malgrat maledicències, falsedats o calúmnies. Sempre he mirat de ser coherent, fins i tot quan creia en la unitat com a element axial d'Espanya. La meva unitat era la del mosaic, no la de la unicitat compacta. Espanya per mi, fa 35 anys, era un mosaic de diferències i no una univocitat. A partir de la meva experiència nord-americana als anys 80 vaig descobrir la unió formulada des de la voluntat integradora de les parts: el federalisme dels EUA. Ex Pluribus Unum (De moltes parts, un), segons el seu emblema. Al meu retorn es va convertir en axioma per mi el fet que només respectant la identitat de les parts es podia assolir l'autèntica unitat.
A partir d'aquesta convicció el meu discurs polític va avançar d'acord amb la conclusió final per la via de la lògica, no de l'emocionalitat ni de les conveniències com fan els polítics genuflexos. Maquiavel i la conveniència són la seva via binària cap al poder. Per un exprofessor d'Ètica a la universitat, com és el meu cas, Maquiavel té regust de pecat, i els seus consells són un paroxisme de cinisme portat a la governació dels pobles. Per això mateix mai em vaig adaptar als oportunismes de la via partidària, fins i tot del partit que amb Fraga vam fundar a les acaballes del franquisme. Per elemental escrúpol intel·lectual, no em vaig agenollar ni al PP ni al grup parlamentari entre el 1989 i el 2000. Un error polític, potser; per tant, era lògic que se m'exclogués per les incomoditats reiterades, tal com em va confessar al Congrés una ministra d'Aznar: «T'has convertit en un torracollons». ¿Amb el meu caràcter de fundador del partit original del qual procedeix el PP, m'havia de sotmetre a conveniències amb la direcció si discrepava en el meu interior? Lògica va ser la meva exclusió del PP mitjançant un intent de càstig a les llistes del 2000, gràcies a intrigues de gent com Arenas i Piqué, advinguts al PP d'altres deveses polítics de màxima ambició de poder.
Vaig tornar als meus orígens: reflexionar, escriure i guanyar-me la vida amb la meva feina. Deu anys han bastat per focalitzar la meva coherència amb la realitat. La lògica d'alguna manera m'ha conduït a reconèixer la tremenda injustícia amb què es tracta Catalunya, a la qual s'esprem fiscalment, amb la qual s'excedeixen els que no li reconeixen l'esforç, la solidaritat extrema des del punt de vista fiscal, el dret a la seva cultura i a la seva llengua, que alguns tracten d'instrumentar per obtenir vots espanyols. És a dir, Catalunya com l'ase dels cops. Aquest és el punt d'arribada de la meva reflexió intrahistòrica, que d'alguna manera es va manifestar -o es va excedir- aquest dimarts a la tertúlia de Catalunya Ràdio al sorprendre'm l'estranya manera britànica del corresponsal del Financial Times. La lògica de l'anàlisi em va arrossegar a la conclusió de la independència com a única sortida a tanta demolidora incomprensió. La coherència personal, per altra part, em va abocar a la sincera transparència. Jo no he estat mai independentista, ni crec que ho sigui ara; no obstant, les circumstàncies empenyen a determinades conclusions de la mà de l'anàlisi de la realitat, que diria Marx. No em surt el que vull, em surt el que és, el que es percep al marge de gustos, conviccions o volences. Em dol Espanya pel seu tracte a Catalunya, perquè no aplica el raonable principi de la justícia distributiva que en la meva formació tomista em van ensenyar. Probablement, una vegada més, al meu admirat Ciceró li sobren motius per asseverar que «no hi ha cosa que els humans tractin de conservar tant ni que administrin tan malament com la seva pròpia vida». ¿Potser vaig desaprofitar 30 anys de la meva vida en la política?
Exdiputat del PP.