PAREGUTS RAONABLES III

Roger Torrent, President del Parlament de Catalunya. 

Model publicitari de l'empresa de telefonia MásMóv!l. 

PRESENTACIÓ DE LA BIOGRAFIA DEL CERAMISTA JOAN PANISELLO CHAVARRIA

Ahir dimarts, la sala Brull de l’edifici de l’EMD de Jesús es va omplir de gom a gom per retre homenatge a l’insigne ceramista jesusenc Joan Panisello Chavarria, amb motiu de la publicació de la seva biografia escrita per Emigdi Subirats i publicada per l’Onada Edicions.

El primer en prendre la paraula va ser Pere Panisello, president de la EMD que va exaltar la figura d’un dels fills més il·lustres de Jesús i, segurament, el més universal. Després va intervenir Dolors Queralt, presidenta d’Òmnium Cultural a les Terres de l’Ebre com a organitzadora de l’acte. En la seva intervenció va destacar la figura de Panisello citant dues quantitats: els més de 200 adjectius que hi surten a la biografia glosant la seva figura i els més de 8.000 colors que ha aconseguit fer durant la seva dilatada carrera. Dolors va preparar per l’ocasió un powerpoint amb els que, segurament, han estat els millors moments de la vida de l’artista, però també amb bona part dels adjectius que surten al llibre. Entre tos ells, el que més el definia, era el d’internacional –va dir-

Emigdi, l’escriptor de Camp-redó va parlar de l’obra, de les dificultats i de les limitacions que va tenir per exigència de l’editorial, ja que al voler fer un llibre de butxaca, es va haver de reservar (no m’agraden per aquest cas adjectius com rebutjar o descartar...) molt de material sobre tot fotografies i això que prèviament ja se’n havien fet diverses seleccions. Però és que la vida de Joan ha estat mol intensa i plena de grans moments per a resumir-ho finalment en unes poques pàgines i un grapat de fotografies. També va voler destacar que a l’hora d’escriure-la li van interessar més detalls concrets de la seva vida que els aspectes de la seva obra, un tema tractat més sovint i de forma més extensa pels experts sobre el tema.

Finalment li va arribar el torn al protagonista de la nit. Va començar parlant de cadires de tres potes per a continuar elogiant a totes aquelles persones que han format part de la seva vida, sobre tot la seva dona Joana, el seu fill Moisès i el seu cercle més íntim d’amics i col·laboradors i també dels alumnes als qui va donar classe. Amb les seves paraules Joan ens va fer protagonistes a tots els presents i fins i tot els absents que, per una cosa o una altra no van poder compartir amb ell un acte tan entranyable com el que es va viure anit.

Durant la seva intervenció, Joan va estar en la seva salsa: xerraire, entranyable, comunicador, proper (i uns quants adjectius més, potser no 200, però sí uns quants...) En un moment donat me’n vaig adonar que, segurament, entre els qui érem presents a la sala Brull de l’edifici de l’EMD de Jesús, jo era un dels que menys relació havia mantingut amb ell. No l’he vist mai treballar, no he participat de cap projecte, no li he ajudat a muntar cap exposició... Però en la meva faceta de periodista aficionat si que el vaig entrevistar per a la Ventana de la Agencia, la revista interna del lloc on treballa (a saber: l’Agència Tributària)

Joan va tancar l’acte igual que com el va obrir: signant llibres. Quan vaig arribar n’estava signant a la mateixa taula on es venien i després de saludar-nos em va dir el que sé sol dir en aquests casos: 
 
-Com què ja has arriba tu, anem a començar. 
 

I quan me’n vaig anar el vaig deixar signant llibres. Però abans va signar-me els exemplars que havia comprat.  

RECORDANT LUIS BUÑUEL

Ahir (29-07-2013) la SER es va fer ressò del 30è aniversari de la mort del cineasta Luis Buñuel, el calandès més universal. Però la commemoració va passar desapercebuda per a la majoria dels mitjans de comunicació. La SER però, aprofitant l’efemèride, va posar el dit a la nafra (llaga) en el tema de les retallades en cultura.

Amb la crisi, la cultura, amb l’educació i la sanitat, és un dels sectors que més perjudicat n’ha sortit. A part de la manca de subvencions de els administracions públiques, l’increment del tipus de l’IVA als espectacles, ha estat un cop baix que augmenta els mals que ja venia patint el sector. Serà per que a la dreta, segons quin cultura no els va, però com no poden legislar només per a la part que ideològicament no els hi és afí, s’acaba per perjudicar a tots.

Continuant amb el tema de la SER, va posar èmfasi en les retallades que pateix el Centre Buñuel de Calanda i que després de 10 anys des de la seva posada en funcionament, ara corre el risc de tenir que tancar per problemes econòmics. Es va poder escoltar el seu alcalde (José Ramón Ibáñez Blasco) que va criticar molt durament a les autoritats aragoneses, tant a les del Govern de l’Aragó com a les de la Diputació de Terol. Sense conèixer l’afiliació política de l’alcalde, ràpidament vaig deduir que del PP no seria... Quan ho he buscat a Internet he vist que era del PSOE d’Aragó. En coses com aquesta te’n adones de les diferències que hi ha entre populars i socialistes, encara que moltes vegades no es vulguin veure o acceptar.

De viure, Buñuel no seria una persona afí al PP, d’això n’estic segur! republicà, anticlerical, excèntric, surrealista, es podria definir com un personatge políticament incorrecte. El seu cinema i la seva literatura a més de la seva forma de ser, ho avalen contundentment. A qui no li ve al cap l’escena de la seva pel·lícula Veridiana que és una paròdia del Sant Sopar de Crist. Com d’altres obres seves, el film, premiat internacionalment (Palma d’or al festival de Cannes), va ser censurada pel règim franquista.

Encara que Buñuel va passar gran part de la seva vida a Mèxic i França, va tenir un estret lligam amb una població del que jo considero el nostre territori: Beseit, comarca del Matarranya, província de Terol.

Allí, a la fonda de la tia María (ara Antiga Posada Roda) sempre s’ha guardat un gran record de les estades de Buñuel. Jo hi vaig estar fa un bon grapat d’anys, molt abans de ser restaurada i a una paret del menjador estaven exposades una gran quantitat de fotografies amb el cineasta com a protagonista.

Igual com passa amb Picasso a Orta de Sant Joan, Beseit també ret homenatge a Buñuel dedicant-li un dels carrers del petit, però encantador poble de la Franja de l’Aragó.  

LOUIS VAN GAAL, FLORENTINO PÉREZ I JOSÉ MARIA AZNAR

Amb aquests tres de protagonistes, segur que no us diré res bo. Ja ho veureu.

Louis van Gaal, entrenador de futbol. Va estar al Barça en dues etapes diferents, la primera més reexida que la segona. Van Gaal va arribar al Barça la temporada 1997-1998 i, en una primera etapa, s’hi va estar fins la 1999-2000), es a dir, 3 anys. El balanç, tot i ser positiu (2 lligues, una copa i 1 supercopa) va anar de més a menys i l’entrenador holandes, cap al final d’aquesta etapa, va mostrar el seu costat més fosc. Tan que quan vaig saber de la possibilitat de tornar, vaig dir que, si ho feia, deixaria de ser del Barça. Efectivament el Barça el va tornar a fitxar la temporada 2002-2003 i jo em vaig ver del Mallorca. Aquella temporada va ser força desastrosa per al Barça i van Gaal va seguir barallant-se en tothom: Tu nunca positivo, siempre negativo –recordeu?- Finalment va ser destituït. Va confirmar que mai segones parts han estat bones.

Florentino Pérez és un empresari de prestigi a qui les coses li han anat molt bé al món dels negocis. Però futbolísticament parlant és un desastre (ell no ho reconeixerà mai) Aquest personatge només parla el llenguatge dels diners i del jo més que tu. Va arribar a la presidència del Madrid contra tot pronòstic guanyant les eleccions a Lorenzo Sanz gràcies a una rocambolesca jugada. En aquella època el Barça tenia a un gran jugador; tan bo com mentider.

El seu representat va arribar a un pacte amb Florentino: si assolia la presidència del Madrid, Figo fitxava per l’equip blanc, en contra partida rebria uns diners i, en el cas de voler trencar el contracte, hauria de pagar una indemnització. Florentino va vèncer a Sanz i va pispar Figo al Barça havent-li d’abonar la clàusula de rescissió, que no era poca...

Aquesta ah estat la manera de ser de Florentino al llarg dels seus dos mandats: posar sobre la taula els diners necessaris per tal de satisfer els seus capritxos. Li era igual que l’equip estigués descompensat, el que li importava realment eren els noms, encara que la finalitat, evidentment, era guanyar títols. 

 

Igual que Van Gaal, la seva gestió va anar de més a menys. Al principi Florentino va aconseguir els seus propòsits. L’esmentat Figo, més Ronaldo, més Zidan, més Beckham, li van donar al Madrid 2 lligues, una Champions, una Intercontinental i d’altres títols menors. Però el Madrid va acabar desinflant-se con un globus i Florentino va haver de ser el primer president de l’equip blanc que dimitís. Era l’any 2006.

Però com als seus successos no els hi va anar gaire millor, va amenaçar en tornar i ho va fer l’any 2009 després de guanyar les eleccions. Per a la segona etapa va portar a Kaká, però sobre tot a Cristiano Ronaldo que va ser l’únic que li va donar resultat. Kaká encara ho té tot per demostrar (si és que ho fa algun dia...)  Però el fitxatge estrella i el més mediàtic de tots va ser el de l’entrenador José Mourinho, un tècnic portuguès que havia guanyat dues Champions i que el portava com antídot contra el Barça de Guardiola. El cert és que d’aquesta etapa tampoc pot estar content. Ni ell ni l’afició blanca. 1 Lliga i una copa són poc bagatge per a 4 temporades. Florentino es tornarà a presentar a les eleccions i d’aquest any i ho té tot lligat per a ser l’únic candidat que es pugui presentar. Què continuï molts danys més... Al Barça ja li va bé.

 

José María Aznar és d’aquells personatges que van per la vida de salvador, de persona irrepetible i imprescindible. A la pràctica però, millor haver-nos-el estalviat.

Quan l’any 1996 va guanyar les eleccions al front del PP, els socialistes havien arribat al final d’un cicle. Per tant, el poble espanyol desitjava un canvi i van confiar amb el qui va ser president de Castella i Lleó. No obstant, el PP va haver de comptar amb la col·laboració d’altres formacions polítiques, com per exemple CiU, per a tirar endavant les seves polítiques. L’any 2000 Aznar va guanyar per majoria absoluta i a partir d’aquell moment, va mostrar el seu pitjor rostre. Va ser quan es va redactar el Pla Hidrològic Nacional, quan ens va posar de cap en una guerra il·legal, la de l’Iraq que va tenir com a conseqüència l’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004, dos dies abans de les noves eleccions generals on Aznar ja no es presentava.

Dimarts passat, en una entrevista a Antena 3, Aznar no va descartar tornar. L’endemà, Pepa Bueno, directora del programa Hoy por hoy de la Cadena SER, va fer un retrat del que va ser el seu funest mandat.

Aznar voldria tornar a ser el salvador, però en aquest cas, no tant sols d’Espanya, sinó del seu propi partit que va a la deriva total. De tornar-se a presentar i, si, posteriorment, els ciutadans espanyols li acaben donant la confiança per a tornar a governar, demostraran una manca de memòria profunda i una neciesa de l’alçada d’un campanar.  

Com els dos personatges precedents, res em fa pensar que el retorn d’Aznar acabés millorant la pèssima situació del país. La solució no passa per la seva tornada a la política activa, sinó per una regeneració total de la nostra política i un canvi de rumb efectiu, tant en l’aspecte econòmic com el social.    

LA MONJA TERESA FORCADES

Segur que darrerament he sentit parlar de la monja Teresa Forcades. Alguns, com jo, la varem descobrir el dia que l’Albert Om va decidir ser el seu convidat (encara que no vaig veure el programa) D’altres potser ho heu fet des de que es va associar amb l’Arcadi Oliveras per a engegar una plataforma política que agrupés als diferents partits de l’esquerra catalana dintre de l’anomenat procés sobiranista.  

Però potser la millor manera de conèixer a Teresa Forcades és saber que opinen d’ella els seus amics més íntims o, fins i tot, com pensa ella mateixa.

El passat diumenge, el suplement Més Periódico, portava un ampli reportatge sobre la monja benedictina. Aquí us deixo amb les opinions:

 

ALBERT OM (periodista): És un misteri apassionant que genera més debat que la Santíssima Trinitat. ¿Com es pot ser monja de clausura, científica i líder política?

 

DAVID FERNÁNDEZ (CUP): En un context de lluites, resistències i construcció d’alternatives, el més interessant i estimulant és que Teresa Forcades visualitza, connecta i relliga de nou amb la fèrtil experiència de la teologia de l’alliberament, amb qui sempre ens ha unit, des de la nostra laïcitat, un vincle sòlid, comunitari i absolutament còmplice. 

 

ESTHER VIVAS (activista): És capaç d’explicar l’abecé del capitalisme  i fer-ho comprensible al comú dels mortals. 

 

ALBANO DANTE (periodista): Mentre veiem com moltes “cares visibles” han elegit el silenci davant la tragèdia que vivim, Teresa Forcades ha decidit no callar i estar amb els que lluiten per un món més just. 

 

ARCADI OLIVERAS (soci polític): És una persona de fortes conviccions, plena d’empenta, amb moltes dosis de pedagogia  i amb una incansable voluntat de compromís. Estem engrescats en una mateixa esperança. 

 

MARTA SIBINA (activista): La Teresa aporta la lluita pels drets de tots uns altres ingredients necessaris a part de la intel·ligència, la perseverança i la valentia: la serenor i l’amor pel bé comú. Ella creu que el poble unit canviarà el sistema. Sota del seu hàbit hi ha una verdadera revolucionaria. 

 

Finalment, un pensament de la Teresa Forcades: Si el capitalisme fos el paladí de la llibertat, seria capitalista. Però ens enganyen.  

HA MORT GALDIRI

Joan Salvador Arrufat, conegut popularment a Amposta com Galdiri, ha traspassat aquesta tarda sobre les 8.

Vell lluitador antifranquista, va militar al PSUC. Pagès de professió va ser un escriptor autodidacta que ens va deixar una gran obra literària de temàtica local, com per exemple Reculls, les Masies d’Amposta, Topònims, Malnoms Dites i Cançons, Diccionari de paraules en desús de les Terres de l’Ebre o Costums d’abans i fets ampostins.

El passat gener el poble d’Amposta, li va retre un homenatge al que, sense cap mena de dubte, era un dels seus fills més conegut.

En pau reposi. 

Fa uns 3 anys, a ell i a la resta de companys comunistes els hi vaig dedicar un article com a homenatge. 

 http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2010/01/una-generacio-de-comunistes-el-traspas.html

PAREGUTS RAONABLES II

Conseller Mas-Colell. De vegades fa plorar.

Oscar Nebreda. Dibuixant i "culé". Sempre fa riure amb els seus acudits.

PAREGUTS RAONABLES (nova secció)

Hamil Altintop, jugador del primer equip del Reial Madrid, però quasi sempre és reserva.

El Algarrobo (Álvaro de Luna) personatge de ficció de la sèrie de TVE Curro Jiménez.