SOBRE L’IRPF I LES PENSIONS

Quan encara era treballador en actiu i, durant l’època de la declaració de la Renda (IRPF) tenia per costum fer escrits comentant algunes de les novetats o d’altres aspectes que em cridaven l’atenció sobre el que és un dels impostos més importants a España. Després d’uns quants anys sense donar cap opinió, permeteu-me que enguany us faci un mix entre la Declaració de la Renda i les pensions. Per a començar us explicaré una vivència personal que, com sabeu tots aquells que em seguiu, no soc massa propens a explicar-ne. Ma mare que té 92 anys es troba ingressada a una residència d’avis i té reconegut un grau 2 de dependència que, a l’hora de fer la Renda no serveix de res ja que hauria de tenir reconegut el percentatge de discapacitat. Potser l’organisme competent podria fer les dues coses a l’hora però no és així. Al març de 2023 vaig sol·licitar que la avaluessin però no ha estat fins l’abril d’aquest 2024 que m’ha arribat la resolució. Li han concedit un 75% de discapacitat. Segons la normativa que regula l’IRPF, ens podem deduir els ascendents sempre i quan els seus ingressos totals no superin els 8.000€ (incloses les rendes exemptes i la de ma mare en aquest cas ho seria perquè passa dels 66% que és el percentatge a partir del qual es considera una invalidesa ‘absoluta’). Com una gran majoria de jubilats d’aquest país, ma mare cobra una pensió. Millor dit, dues mitges, ja que una part és per jubilació i l’altra de viudetat. En total cobra l’import mínim, es a dir uns 10.900€ el 2023 que és l’exercici econòmic que es declara a la Renda d’aquest any. Per tant, i no cal ser un prodigi en matemàtiques, si tens dret a deduir-te un ascendent que no tingui ingressos superiors a 8.000€ i ma mare en guanya més de 10.000, no me la puc deduir. És veritat que l’actual govern socialista ha incrementat considerablement les pensions en els darrers anys, però en canvi no ha modificat l’import màxim per a poder-te deduir l’ascendent, com tampoc ho van fer governs anteriors tant del PP com del PSOE. ¿Sabeu quin any va ser l’últim que la pensió mínima estava per baix dels 8.000€? Segons fonts del BBVA l’any 2006 (7.966,98). Per tant, des d’aquella llunyana data només es podran deduir els ascendents que ‘no tinguin ingressos’, al menys provinents dels sistema de pensions de la S.S., de classes passives de l’Estat o d’altres organismes. ¿Què vull dir amb això? Que durant tots aquests anys l’Estat s’ha estalviat una quantitat important gràcies a no poder-se deduir els ascendents i només amb aquest ‘estalvi’ (que evidentment no puc quantificar) poden apujar unes dècimes més les pensions. Si considerem l’IPC com a punt de partida per a incrementar els costos salarials, lloguers, SMI, etc., ¿per què no es té en conte a l’hora d’apujar altres paràmetres com per exemple el que ens estem referint i que porta ja uns 20 anys sense modificar-se?

IMPOSTOS NO, GRÀCIES!

Delegació de l'A.E.A.T. de Tarragona.

Temps enrere li explicava a un veí que fa temps que no voto socialista (entenent com a tal el PSC o el PSOE). De fet des de les generals de 2008 i les autonòmiques de 2010. A les municipals encara els vaig votar durant un parell de convocatòries més.

El motiu va ser la retallada de sou que vaig patir com a treballador públic (un 7,5% aproximadament a part de les congelacions). Els treballadors públics no vam tenir res a veure amb la crisi que va patir Espanya des de l’any 2008. Però a l’hora de retallar era per on ho tenien més fàcil i al govern socialista de Zapatero no li va tremolar el pols a l’hora de fer-ho.  

Mentrestant, una veïna sortia de casa seva i me va sentir. Jo tampoc me vaig tallar. Ella me va dir que encara feia més temps que no els votava. Sense donar-me la data exacta vaig entendre que se referia a partir de les generals de 1986, les segones que va guanyar Felipe González i les primeres que se feien a Espanya des de l’entrada al Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea). El motiu pel qual no els ha votat més va ser per la gran quantitat d’impostos que va haver de pagar el seu marit que era empresari.

Com molts de vosaltres sabreu, l’any 1986 vaig entrar a treballar a Hisenda (ara Agència Estatal d’Administració Tributària). De fet als meus documents consta que ho vaig fer el 1 de gener (tot i ser festiu, com sabeu). Per tant, oficialment, la meva presa de possessió va coincidir exactament l’entrada d’Espanya al CEE.

Van ser anys de molts de canvis. El més important en qüestió d’impostos va ser la implantació de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) que substituïa l’Impost General sobre el Tràfic d’Empreses (IGTE o senzillament ITE)

Segons me van explicar l’ITE se recaptava per gremis o sectors. Així, Hisenda establia a cada sector la quantitat que havia de pagar i aquest sector repartia la quantitat entre els seus agremiats proporcionalment als seus ingressos.

Però l’IVA ho va canviar tot. Ara era l’empresari qui passava a ser el recaptador d’Hisenda i qui havia de lliurar-li comptes. Una gran majoria d’empresaris, quan han de fer les corresponents liquidacions, no pensen que l’IVA que han de pagar primer l’han recaptat amb anterioritat. Només veuen com els diners que tenen a la llibreta disminueixen considerablement.  

En quan a l’IRPF (o l'impost sobre la Renda) passava pràcticament el mateix: els petits empresaris pràcticament no pagaven. Una part d’ells declarava molts menys ingressos dels reals i d’aquí que paguessin molt poc o directament, res. Per això se van inventar l’Estimació Objectiva (o dit d’una manera més planera: els mòduls). Amb aquest nou sistema ningú s’escapava. Sembla just que tothom contribueixi a l’erari públic i no només els assalariats com ha passat tradicionalment. Però per a una part dels empresaris, haver de pagar significa quasi bé arrancar-los-hi un queixal! Però després demanen millor sanitat, educació, infraestructures viàries, serveis socials, etc., etc. Però que ho paguin els altres...

No és el mateix que té retallin una part dels ingressos que tens que l’haver de pagar impostos... Perquè com a treballador assalariat, a part de retallar-me el sou, també havia de contribuir a sortir de la crisi pagant impostos... No me podia escapar per cap costat.

Definitivament no, no és el mateix...

DESMUNTANT TEORIES

Avui he llegit al Periódico la carta d’un senyor que de sobte, el cap de setmana passat, li van entrar ganes de fer la Declaració de la Renda. Però ah! Resulta que no va trobar l'import de la casella 450 que és la mare dels ous per a poder obtenir el número de referència que, a la vega és la clau per accedir a la Renda Web que l’Agència Tributària posa a disposició d'una gran majoria de contribuents. Segons ell s’ha trobat en tota mena de dificultats i ni amb la clau pin hi pot accedir.  

Tot i que desconec els detalls de tot el procés, tinc moltes coses que dir sobre el que explica a la carta on acaba dient que davant les dificultats troba lògic que molts vulguin defraudar.

Amb tots els filtres que tenen els diaris a l’hora de publicar una carta, torbo hi ha molt de desconeixement sobre determinats fets. Temps enrere el propi Periódico publicava una carta sobre un senyor que va anar a presentar un model  037 (declaració censal) a l’Administració de Tortosa de l’AEAT i sobre la que vaig opinar que el que explicava aquell senyor o bé s’ho va entendre malament o directament mentia. A la d’avui passa pràcticament el mateix.

Aquest any el termini per a presentar la Declaració de la Renda de 2017 va començar el passat 5 d’abril i acabarà el proper 1 de juliol, ja que el dia 30 és festiu. Per tant són quasi 3 mesos els que hi ha per a poder fer els tràmits pertinents per a passar comptes amb el fisc. Si un s’espera a fer-ho a darrera hora segurament se trobarà amb tota mena de dificultats, com per exemple que s’hagin acabat les cites per a poder-la fer i presentar. 

Sabeu el que passa? (I us ho dic per pròpia experiència) que la majoria de la gent, abans d’acceptar que són uns incompetents amb les noves tecnologies, prefereixen donar la culpa a qui sigui, en aquest cas a l’Agència Tributària, abans que acceptar les seves pròpies mancances.  

Jo voldria recordar que l’Agència Tributària té una sèrie d’obligacions, però nosaltres també. Una d’aquestes obligacions és haver de conservar les nostres declaracions durant 4 exercicis no prescrits (dintre de pocs dies prescriurà la declaració de la Renda de 2013) Abans les rendes se solien guardar en paper, dintre d’una carpeta o un calaix. Actualment la carpeta és virtual i de vegades tenim problemes informàtics i se perden arxius. A mi me passa sovint! Però l’Agència Tributària té un servei per a facilitar la casella 450 sempre que passi a recollir la informació la pròpia persona interessada o un familiar directe. També vull recordar que anar a fer qualsevol tràmit a l’AEAT, com fer-se el DNI o presentar-se al jutjat entra dintre del que s’anomena deure inexcusable i per tant, l’empresa on se treballa haurà de donar totes les facilitats per a poder-ho fer, prèvia justificació. El justificant d’haver fet el tràmit se demana i punt.

Dir que la gent prefereix defraudar que demanar la casella 450 és el que se diu una bajanada. Desgraciadament els petits defraudadors (i no cal que hi hagi voluntat de fer-ho) són els primers en ser enxampats. I ho fa el propi sistema informàtic, avui en dia no és com fa 30 anys que si un no feia la Renda difícilment se’l detectava.

Jo tinc una altra teoria. L’autor de la carta ha deixat que passi el temps i ara, a darrera hora, tot són presses i corrillos. Però el pitjor de tot és que l’any que ve li passarà el mateix, perquè sempre solen ser els mateixos els qui tenen aquests tipus de problemes. 

SI ALGÚ VOL LLEGIR LA CARTA PUBLICADA AL PERIÓDICO ho pot fer al seguent enllaç: 

https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/extrana-que-alguien-prefiera-defraudar-hacienda-antes-que-buscar-casilla-450-renta-181040

JA LA TENIM AQUÍ!

Ja ha arribat! Tot i que alguns i diuen la Dolorosa, la veritat és que d’altres l’esperen amb ansietat. La prova del que dic és que en aquests primers dies sé n’estan presentant a un ritme de 700 per minut. Estic parlant de la Declaració de la Renda o de l’IRPF, que tant dona. I si això és així és perquè hi ha molts contribuents que esperen que els retornin diners.  

El termini per a presentar les declaracions va començar ahir dia 4 d’abril i acabarà el 2 de juliol, ja que el 30 de juny és dissabte. Entre les principals novetats d’aquest any és la incorporació d’una app per a que se pugui confirmar la renda pel mòbil, així com la campanya Li truquem que, com el seu nom indica, l’AEAT trucarà a determinats contribuents per a confeccionar-los la declaració (sempre que s’hagi sol·licitat)

Quan arriba aquesta època tota informació sobre aquest tema és poca, ja que la Declaració de la Renda té una gran importància ja no tan sols en el món econòmic i financer, sinó també en el social. De fet, algunes revistes digitals de les nostres terres, com per exemple l’Aguaita, ja han publicat les novetats més importants per aquest any.

Com extreballador de l’Agència Tributària espanyola el tema de la Declaració de la Renda sempre m’ha interessat molt. Crec que sobra l’obvietat. I sempre m’he fixat molt en el tema dels mòduls de l’agricultura que, des del meu punt de vista són d’una vital importància per a gran part de la gent de les nostres terres que com sabeu, són majoritàriament agrícoles i ramaderes.

Fa uns dies vaig llegir que el Ministeri d’Hisenda afavorirà els agricultors i ramaders que han patit més severament la sequera que va afectar el conjunt del territori espanyol durant l’any passat, sempre que estiguin acollits al règim de mòduls. Cal dia però que la majoria d’anys el tractament no ha estat equànime i que alguns territoris s’han vist més beneficiats que d’altres sense saber exactament quins han estat els motius pels quals ha passat això.

L’ordre de mòduls va ser publicada el passat 2d’abril (una data poc comuna, ja que quasi tots els anys esperaven publicar-la a finals del mes d’abril)

A les nostres terres les produccions més generalitzades són les oliveres, els cítrics, les ametlles, l’arròs i la vinya. I tot i que la majoria dels pagesos tenen les seves explotacions dintre de les comarques de la pròpia província, n’hi ha que també ne tenen a les del Nord de Castelló, com per exemple els productors de cítrics d’Alcanar que tenen moltes de les seves explotacions al terme municipal de Vinaròs.

Els nous índex per a fer la Declaració de la Renda de l’any passat (recordeu que sempre sé fa la de l’any anterior) són:

-Arròs: 0,11 (l’Aldea, l’Ampolla, Camarles i Deltebre) No diu res dels altres termes tot i que en alguns també hi puguin haver explotacions: Tortosa, la Ràpita...

-Cítrics: 0,18 (comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Ribera d’Ebre)

-Olives: 0,13 (comarques del Baix Ebre i el Montsià)

-Cunicultura: 0,07 (tot el territori nacional)

No han tingut en compte per a res la garrofa com si que s’havia fet els altres anys. 

A les comarques del Nord de Castelló els cítrics també estan al 0,18, el mateix percentatge que les olives que, per tantes superior al de les comarques de Tarragona.    

ME CATXIS...!!

I quina mala sort que tinc. Ara que el Govern ha anunciat que apujaran les pensions (sempre que s’aprovin els pressupostos, es clar) resulta que a mi no me tocarà ni els premis menors (pedrea en castellà)

I és que amigues i amics, cobro massa pensió. Net passo justet dels 1.200€ mensuals, però el Govern i C’s creuen que guanyo massa... De fet he llegit per algun lloc que la pensió mitjana està justament en aquesta quantitat, però es clar, desgraciadament els que cobren pensions per baix de la meva són majoria absoluta (me pilleu el doble sentit?)

Primer se va anunciar que s’ apujarien un 2. Quan Albert Rivera va anunciar que donaria suport als pressupostos (quina notícia més insòlita!), va presumir que gràcies a ell l’increment per a les pensions baixes seria el 2. Llavors el Govern amb un atac de banyes va afanyar-se a rectificar-lo: les apujarem un 3%.

També s’han anunciat mesures fiscals per aquells que no passin dels 18.000€ (però bruts! ) Que tampoc és el meu cas, ja que bruts guanyo uns 18.300€ (catxis!!)

I per a la resta dels pensionistes què? Evidentment ho trobo injust. Com també és injust que a la renda el topall impositiu estigui a l’IRPF en un 45% a partir dels 60.000€ a l’any (sempre bruts) Per tant si algú guanya 300.000€ també tributarà un 45%! Per tant li queden molts diners encara per a poder viure bé.

Una cosa així ja me passava quan els meus fills estudiaven. Com que guanyàvem massa (tot declarat), mai van tenir cap ajut. Sempre estic a les portes de tot i mai aconsegueixo res.

I als que son com jo els hi diuen classe mitjana? Per què? Per què tenim una pis en propietat? Un pis que vam pagar gràcies a una hipoteca i que quan el vam reformar en vam tenir que fer un altra. Per què tenim un cotxe? Més dels mateix: gràcies als préstecs. O en el meu cas gràcies a que me’l van pagar mons pares...

Per tant, en aquest país has de ser extremadament pobre o extraordinàriament ric. Perquè sinó és així ni tens ajuts de cap tipus ni pots portar un ritme de vida decent.

No obstant, a les pròximes eleccions igual voto el PP o tal vegada C’s... Quan tants milions d’espanyols els voten serà per alguna cosa i no poden estar equivocats. No trobeu que és així?    

M’agradaria pensar que en una Catalunya independent tot aniria millor... Però quan miro cap a un costat i cap a l’altre i veig el que hi ha, no puc més que exclamar: Catxis! No ne veig a cap que m’acabi de convèncer...  

LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

El PP estafa als jubilats i la resta de pensionistes amb les pensions. El PP vol que l’escletxa retributiva entre rics i pobres sigui cada vegada més gran, sense importar-li que això creï cada vegada més pobresa a Espanya.

El PP acusa als altres partits de fer electoralisme en el tema de les pensions, però va ser el PP quan estava a l’oposició qui deia defensar les pensions en contra de les polítiques dels governs de Zapatero.

No sortiré a defensa a Zapatero, però va ser el seu ministre Jesús Caldera qui va eliminar la publicitat sobre les pensions de la televisió i altres mitjans de comunicació. Aquells diners que no se gastaven podien destinar-se a incrementar les pròpies pensions.  

El PP ens té acostumats a dir una cosa quan està a l’oposició i una altra de molt diferent quan està al govern. I una part important dels votants d’aquests país, a sobre els voten.

Hi ha una frase que diu: No hi ha res més tonto que un obrer de dretes. I és així mateix. Perdoneu si he pogut molestar a alguns dels meus lectors, però no penso rectificar. Quan una afirmació és certa (i a sobre no l’he inventat jo) s’ha de mantenir encara que pugui ofendre.

El PP s’excusa en que a Espanya no hi ha diners per a incrementar les pensions segons l’IPC. Fins que Rajoy va arribar al govern i va governar amb majoria absoluta, a Espanya les pensions sempre s’havien apujat segons aquest índex.

El PP en canvi se tira floretes parlant sobre la recuperació econòmica... Què passa, que hi ha diners per a quasi tot, menys per apujar les pensions? Perquè per a rescatar la banca, indemnitzar el Castor o destinar grans quantitats en defensa, per això bé que els hi ha.

Aquests darrer dies Rajoy ha parlat molt però no ha concretat res. Ha dit que apujarà les pensions de jubilació i viudetat més baixes sempre que s’aprovin els pressupostos per aquest any. D’això se’n diu XANTATGE!!  Condicionar la pujada d’algunes pensions a l’aprovació dels pressupostos d’altres grups també és populisme. I a part d’això, qui ens assegura de que ho acabarà complit. A hores d’ara, encara se pot confiar amb la paraula de Rajoy?

El seu Ministre d’Hisenda Cristobal Montoro va dir que en lloc d’apujar-les se podrien crear unes deduccions de l’IRPF. Ara mateix hi ha deduccions similars (vull pensar) com les de mare treballadora, famílies nombroses i famílies amb ascendents o descendents a càrrec amb discapacitat. Per a poder-les cobrar (aquells que ne tinguin dret) s’ha de sol·licitar el pagament anticipat (no sempre és possible, ja que s’han de reunir certs requisits) o bé fer la declaració de la renda. I si algú no ho fa... Ja l’ha perdut la deducció.

Però els del PP quan parlen d’aquest tema s’obliden de mencionar una cosa: que en els darrers anys han dilapidat l’anomenada guardiola de les pensions, que no és una altra cosa que un fons de reserva (una mena d’estalvi) per a poder fer font a imprevistos. I per a què ha amprat el PP la guardiola de pensions? No s’ha dit, simplement han anat traient diners per a emprar-los en altres despeses que res tenen que veure amb les pensions.

Us poso un exemple per a que m’entengueu. Una família decideix comprar-se un cotxe i poc a poc van estalviant i posant els diners en una guardiola. Però aquesta família (com totes) de tant en tant té unes despeses extraordinàries i en lloc de buscar altres recursos, recorre al fàcil, agafar els diners de la guardiola.

Els pensionistes hauríem de demanar explicacions al govern del PP sobre totes aquestes eventualitats i sinó estem satisfets (segur que molts no quedarem conformes de les explicacions que ens donaran), no votar-los i fer-ho per altres partits que ens donin més garanties de que governaran pensant més amb els ciutadans de les classes populars que amb els de les classes benestants i sobre tot, el gran capital.

El problema que se presenta sovint és:  I a qui voto?  

SOBRE L’ATORGAMENT DE DETERMINADES BEQUES

Llegia l’altre dia a eldiario.es que sé li va denegar a una jove que vivia amb el seu nuvi una beca d’estudis per disposar de pocs recursos econòmics i no acreditar el seu modus vivendi.

De vegades hi ha notícies com aquesta que surten a la llum pública perquè algú se’n assabenta i les trau. Tal vegada la jove coneixia algú que a la vegada coneixia a un periodista que va voler posar llum a un cas d’injustícia. Però no és l’únic.

Durant uns anys la meva família vam col·laborar amb diferents centres d’acollida de menors tutelats per la Generalitat i vam conèixer el cas d’una noia que li va passar un cas semblant. Quan se demana una beca s’ha d’acreditar el nivell de renda familiar, normalment aportant la declaració de l’IRPF o autoritzant el Departament d’Ensenyament per a que pugui comprovar-ho automàticament sense haver de portar físicament la declaració o un certificat detallat. A l’estar tutelada, evidentment no podia portar la declaració de la renda dels seus pares i, per tant, en una primera instància sé li va denegar. Què fer llavors? Remoure cel i terra i mirar de trencar la rigidesa dels sistema per a fer-los entendre que hi ha casos molt especials i que han de ser tractats de forma diferent. Ja us ho dic jo que no sempre s’aconsegueix.

Segurament casos com aquests són percentualment insignificants i igual no arriben ni a l’1 per 1000. Però està clar que les autoritats educatives deurien de ser més permissives quan hi ha suficients arguments per a justificar l’anomalia del cas.

Tampoc heu de pensar que sigui una situació nova. Ja fa més de 30 anys vaig viure alguna situació com aquestes.

El primer cas se tractava d’una noia que començava a estudiar a la universitat. Era la més gran de 3 germans. Els seus pares treballaven al camp i, en aquell temps, els propietaris d’explotacions agràries pràcticament no declaraven cap peonada. Després venia l’hora de fer la declaració de la renda i només declaraven els ingressos de les seves petites explotacions agràries. Concretament la família de la que us estic parlant declarava uns rendiments nets d’unes 400.000 pessetes.

Quan els hi va denegada la beca, van voler presentar al·legacions i com que hi havia confiança (de fet encara la hi ha), van venir per a que jo els hi fes l’escrit. Recordo que vaig posar una cosa així: Som una família de pagesos que fem una mica d’hort d’on ens proveïm de fruita i verdura. A més tenim quatre gallines que ens donen ous i uns quants conills per al consum propi. I amb les 400.000 pessetes ens vestim i calcem. A cap de poc temps els hi va arribar la beca aprovada.  

Anys més tard també va acudir la mare d’una amiga. El seu fill estava estudiant una enginyeria química i també li havien denegat la beca per tenir pocs recursos econòmics. El pare treballava a una fàbrica de mobles d’Ulldecona, la mare era el que s’anomenava ama de casa i els altres dos germans més grans ja havien format una família. En aquell cas després de presentar al·legacions vam tenir que presentar recurs. Sistemàticament se negava la beca, tot i les notes brillants de l’alumne que és, sense cap mena de dubte, una de les persones més intel·ligents que he conegut (ara mateix és el màxim responsable d’una multinacional alemanya ubicada a Tarragona) Al final només ens quedava la possibilitat de recórrer davant el ministre. Vaig suposar que la Generalitat ja havia gastat tota la partida destinada a beques i era una forma de passar-los-hi la pilota calenta a Madrid. Van acabar per donar-li la beca.

Recordo que un dia vaig trobar a l’alumne i me va dir: Joan ets un crack! Ell sí que era i és un crack!

SOBRE ELS PRESSUPOSTOS CATALANS

El President Puigdemont està més content que unes pasqües: Les CUP han acceptat que es tramitin els pressupostos de la Generalitat per al 2017... Tot i que no hagin garantit el seu suport...

L’aprovació dels pressupostos és un dels fets més transcendentals (tal vegada el que més) dels curs legislatiu. Mireu si és important, que la no aprovació dels pressupostos pot comportar la caiguda d’un govern. Recordo quan CiU no va aprovar el pressupost elaborat pel govern de Felipe González de l’any 1996 y es va haver de dissoldre les cambres legislatives i donar pas a les eleccions que van donar la victòria al PP d’Aznar.  

Davant la manca de suport dels cupaires, Puigdemont va haver de fer una sortida cap endavant i sotmetre’s a una moció de confiança, que va superar. Però podria ser que quan es portin a aprovació al Parlament, per molt socials que es digui que són, les CUP acabin per no donar-los suport i, per tant, a Puigdemont no li quedaria més solució que dissoldre’l i convocar unes noves eleccions. Bé, però tot això més o menys ja ho sabeu...  

Els pressupostos són els grans comptes d’una administració (segurament que això també teniu constància) i que quan s’elaboren han d’estar equilibrats, com una balança. O sigui, la despesa ha d’estar en consonància amb els ingressos. No sé a la Generalitat, però als ajuntaments la meitat de la despesa sé l’emporta el capítol de personal (sous, salaris, seguretat social i d’altres retribucions)

I com es produeixen els ingressos? Varien segons els tipus d’administració. Als Pressupostos Generals de l’Estat pràcticament tots els ingressos són via els impostos que es recapten, principalment IRPF, IVA i Imposts sobre Societats. En canvi a la Generalitat de Catalunya els ingressos propis són molt minsos ja que només una part dels impostos estatals han estat traspassats o sigui, són de competència exclusiva de la Generalitat: Patrimoni, Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i Successions i donacions. A part estan els que graven el joc, així con altres taxes i cànons. Tot i que per llei l’Estat retorna a Catalunya el 50% de l’IRPF i de l’IVA, la competència a l’hora de recaptar-los és de l’Estat o sigui, de l’Agència Tributària espanyola. Quan després l’Estat retorna aquests diners a Catalunya és el que es coneix com a transferències corrents.

Des del meu punt de vista, una de les contradiccions de l’independentisme català és no renunciar a aquestes transferències de forma immediata. Si realment volen trencar amb l’Estat deixant d’acatar determinades lleis o desobeint les sentències judicials que s’han dictat contra alguns polítics favorables al procés.  

I és que una cosa són els fet i l’altra la pela. Catalunya no podrà ser independent si no té autonomia financera. Està clar que si finalment ens desvinculem d’Espanya la tindrem, però en cap cas serien fets simultanis. Quan Catalunya esdevingui independent (suposem que un dia ho serà), en un primer moment encara haurà de dependre de les transferències que li faci l’Estat.

Ja sé que molts direu: És que són diners nostres... D’acord, però els recapta l’Estat i ens els retorna. Ja sé que direu per això se crearan estructures d’Estat... D’acord, però si es vol obtenir la independència econòmica els catalans haurem de deixar de tributar a Espanya i passar a tributar a Catalunya. Davant de la incertesa d’aquell moment, quants decidiran tributar aquí i, amb el que es recapti, ja n’hi haurà prou per a fer funcionar tota l’administració catalana?

Vols que te doni un consell d’amic: No deixis de tributar a Espanya mentre els que diuen estirar del carro del procés no té demostrin que ells ho han fet. Tots!

DINERS I MÉS DINERS

Durant les darreres hores els mitjans de comunicació parlen de l’herència de Rajoy’ al conèixer-se que el dèficit públic espanyol de 2015 va sobrepassar en un punt l’exigit per la Unió Europea. Mentre la UE va establir un 4,2, finalment va arribar al 5,2, la qual cosa significa ni més ni menys que la xifra de 10 milions d’euros. Aquests 10 milions d’euros són l’herència, ja que qui finalment governi Espanya haurà d’ajuntar els comptes anuals tenint en compte aquests diners que o bé es treuen d’algun lloc o bé s’estalvien. A priori les dues decisions són prou difícils de prendre. Bona part de la culpa de l’augment del dèficit ha estat per la baixa de l’IRPF, una mesura que alguns analistes consideren una enorme fal•làcia per part del govern de Rajoy.
Fixeu-vos en l’estratègia del PP. Un cicle electoral és, normalment, de 4 anys. Els primers 2 anys els van passar parlant de l’herència rebuda del govern Zapatero, del malbaratament que hi va haver durant els anys del seu govern. El tercer any van parlar de la recuperació econòmica i del bé que ho estaven fent, fins i tot van anunciar mesures per afavorir la butxaca dels ciutadans si tot continuava igual de bé. Qui posa en dubte de què tot seguiria vent en popa? Finalment el 4 any va ser el del compliment de les promeses de millora (segurament les úniques promeses que s’han complit)
I per què és així? Perquè s’havia d’aplanar el camí tal com s’apropava el final del cicle electoral (municipals i generals) A falta de presentar uns bons resultats generals, no el hi quedava cap solució més que presentar un bon balanç econòmic. Per tant, aquets (segons ells) bons resultats s’havien de visualitzar de la millor manera possible. I aquesta bona manera de fer-ho és, com ja he dit, rebaixant l’IRPF. Fins i tot van dir: I si per al 2015 es compleix amb el dèficit, què es complirà (remarcaven), per al 2016 els tornaríem a baixar.
Però el PP, segurament tocat (i ben tocat) pels casos de corrupció, van pensar que poc abans de les eleccions s’hauria de prendre alguna mesura dràstica que els hi permetés aixecar el vol, al menys, guanyar les eleccions. I quina va ser aquesta mesura? Rebaixar l’IRPF abans del que estava previst: a partir de l’1 de juliol de 2015 en lloc de l’1 de gener de 2016. Als empleats públics també se’ns va retornar una part de la paga extra de 2012 coincidint amb els comicis electorals... Però encara ens deuen més del 50%!
Ahir per la tarda, mentre anava en direcció a les Cases d’Alcanar per assistir al tall de l’N-340, anava escoltant la Ventana a la Cadena SER. En clau d’humor estaven parlant d’un tema molt seriós, al menys per a mi. Deien que som 11 milions de ciutadans espanyols els que mantenim l’Estat. 11 milions d’espanyols que treballem i per tant tributen per IRPF. En quan a l’IVA, un impost de grava el consum, també, segons la crònica, només afecta als mateixos 11 milions de ciutadans, ja que els altres, com no tenen poder adquisitiu, no consumeixen... O és mínima la despesa que fan i només en productes de primera necessitat... O sigui que aquella vella paròdia de que dels 46 milions d’espanyols només treballen dos, encara resultarà que serà veritat. No la sabeu?
Bé, primer us he de dir que l’he buscat però no l’he trobat. Jo la vaig veure a un calendari de butxaca i anava més o menys així:
 -A Espanya som 46.000.002 habitants.
Ara descomptarem als qui no treballen.
-Estudiants, jubilats... 20.000.000. En queden: 26.000.002
-Funcionaris, militars, guàrdia civils... 8.000.000. En queden: 18.000.002.
-Putes, captaires, lladres, desocupats... 7.000.000. En queden: 11.000.002.
-Malalts, impedits i d’altres... 10.500.000. En queden 500.002.
-Capellans, monges, frares... 500.000. En queden 2.

I aquests dos, amic meu som tu i jo...
Per tant, saps el que et dic: Què a partir d’ara treballaràs només tu, què jo ja n’estic fins els ous de mantenir tanta gent!

LA ‘JETA’ DE RAJOY

Podria haver posat barrut (caradura), per tenir jeta em sembla més castís, més apropiat per l’ocasió.

Si algú ho dubtava, la setmana passada, Rajoy i els seus van donar una nova mostra de jeta. NO només van anunciar una rebaixa d’IRPF , quan falten pocs mesos per a les eleccions (un fet inusual i sense precedents –jo al menys no els recordo-) sinó que també va anunciar una rebaixa de la part fixa del rebut de la llum. Aquesta significativa rebaixa serà del 2% per al consum domèstic. Una rebaixa que pot quedar completament diluïda si hi ha un increment de la quota variable, la que s’estableix segons la demanda que hi ha en cada franja horària.

Però és que això no és tot. El BOE del passat dissabte estableix que aquesta rebaixa només serà efectiva fins finals d’any, ja que a partir del 2016 hi haurà una pujada del 4%. I, a sobre s’atreveixen a dir que no són mesures electoralistes! Què baixi Manolo i què ho vegi!  

Però la jeta de Rajoy no acaba aquí. Fa mesos que s’està especulant sobre la devolució de la part de la paga extraordinària de Nadal que ens va treure Zapatero. Cal recordar també que durant els 4 anys de mandat del PP els sous dels funcionaris han estat congelats, es a dir, no s’han incrementat ni n cèntim, amb el consegüent pèrdua de poder adquisitiu que suposa aquest fet.

Potser alguns direu que pitjor s’ho ha passat la majoria de la societat. Mireu, cadascú sé sap el seu i ha de defensat els seus interessos. Si hem d’esperar solidaritat i caritat de la majoria dels ciutadans estem arreglats.

Mentre mons fills han pogut estudiar a la universitat sense cap ajut (el petit ho ha fet durant els pitjors anys de la crisi i gràcies a l’ajut de mons pares), altres, amb ingressos no declarats pels pares, han tingut beques que els han permès estudiar. Beques, que entre d’altres, les hem estat pagant els funcionaris.

Dit això, i tornant a la paga extra, sembla ser que com que Rajoy ja ha aplicat mesures proucontundents, igual no ens retorna la paga extra (a part dels dies de lliure disposició que teníem i que també ens va treure Zapatero, com si això suposés un estalvi important a l’economia del país)

Però encara hi ha una cosa que em sorprèn més. I és que el govern actual del PP vol aprovar els Pressupostos Generals del 2016 abans de que acabi l’any. Aquest fer suposarà que si de els eleccions que hi haurà previsiblement entre els mesos de novembre i desembre sortís un govern d’un color diferent, es trobaria que durant un any no podria aplicar les seves polítiques econòmiques.

Al començament parlava de fets inusuals i sense precedents. Tampoc no recordo que cap govern hagi deixat aprovats els pressupostos per al govern que vindrà. El que normalment es fa es prorrogar els pressupostos de l’any anterior fins que el parlament sortit de les urnes aprovi els nous pressupostos dissenyats per l’equip econòmic del govern entrant.

O sigui, tindrem que aguantar les repercussions de les polítiques neoliberals dels populars fins després de deixar el govern.

No sé vosaltres, però no crec que el poble sigui tant babau de seguir votant-los amb el mal que ens han fet, sobre tot, a les classes més populars.

Per cert. Quan sàpiga el que cobraré aquest mes de juliol i us pugui dir els euros en que s’ha vist repercutida la nòmina gràcies a la rebaixa de l’IRPF, ja us ho diré. Quedeu emplaçats.      

MARIANO NO HO VEU CLAR

De Manel Fontdevila a diario.es

No em digueu a mi que abaixar els tipus de retencions d’IRPF quan només falten 5 mesos i escaig per a les eleccions (previsiblement Rajoy allargarà la legislatura el màxim possible) i, a sobre, sense contemplar cap altra modificació tributària, no és només per mirar de capgirar unes enquestes que, de moment, son desfavorables als interessos de Mariano Rajoy.

Quan arriba una fita electoral, cada dia surten temes relacionats de tota mena. Només cal recordar que fa uns dies, Esperanza Aguirre (mai se’n acaba d’anar del tot) va suggerir Rajoy que fes coincidir les eleccions generals amb les de Catalunya.

Segons els analistes polítics, si la coincidència de dates es fa per a desactivar l’independentisme, la proposta tindria sentit, però a part d’això, no hi ha cap d’altre motiu.

En canvi, a Rajoy li interessa retardar al màxim les eleccions per mirar de remuntar resultats. No només les de les enquestes, sinó també els econòmics, la gran basa del seu govern per mirar de guanyar-les.

Divendres, Pepa Bueno, al seu editorial de la Cadena SER, es preguntava (al mateix temps que traslladava la pregunta al experts) què és populisme?  En una clara referència a la decisió del PP d’avançar 6 mesos la baixada dels tipus de retenció, tant als treballadors com als professionals que se’ls apliquen a les factures.

Com a entès en el tema (no expert), una abaixada de tipus no serveix para gaire bé res sinó va acompanyada d’una reforma de l’IRPF que contempli una baixada generalitzada de l’impost. Sinó és fa així és pa per avui i gana per demà i ni això, perquè no crec en l’efecte psicològic de gastar més perquè quan cobres la nòmina vegis que t’han ingressat uns pocs euros més que a l’anterior. 

Com totes les reformes que fa el PP, sempre, els més beneficiats són els que tenen les rendes més altes, ja que percentualment, la baixada és similar.

S’està dient també que abans de final d’any (segons Rajoy, sempre que sigui possible), se’ns tornarà la part proporcional de la paga extra que ens va treure l’any 2011, així com els dies de lliure disposició dels que gaudíem els funcionaris.

Si ho he de resumir en pocs paraules ho diria així: Tot pel poder!

Quina vergonya de país i quina vergonya de governants!

Per cert, si guanya el PP les eleccions generals pels pèls i C’s (per exemple) no té suficients diputats per a investir per majoria Mariano Rajoy, seria factible un pacte entre les forces progressistes tal i com ha passat, per exemple a l’Ajuntament de Madrid?

És legal, però imagino que poc provable i, aquí sí, segurament es respectaria la llista més votada.

SE’N DIU ‘SENZILLAMENT DEMAGÒGIA’

Crec recordar que des del passat dilluns, per la SER s’està passant una falca de propaganda preelectoral del PP.

S’explica que per al 2015 s’ha abaixat l’IRPF i que els treballadors ja ho han notat a les nòmines del gener. També es pot escoltar a Mariano Rajoy dient que abaixar els impostos activa l’economia... Al final, admeten (crec que és el lema de campanya) que encara queda molt per fer...  

Mireu, abaixar els impostos i a sobre, si és any electoral és molt fàcil, sobre tot quan abans els has apujat. Quan el PP estava a l’oposició deia que els impostos no s’havien d’apujar i que era de mal governant fer el contrari. Van arribar al govern i una de les primeres mesures va ser apujar-los i ara encara treuen pit per haver aconseguit aquesta fita.

Segons els populars, el seu major èxit ha estat l’economia. I tot per haver reduït en uns quants milers el nombre d’aturats, haver crescut unes dècimes el PIB i abaixat la prima de risc.

El preu que han hagut de pagar els espanyols per a que això fos així, poc importa. Els ciutadans i només els ciutadans han estat els grans perjudicats per la crisi i, encara que des del PP es digui que hi ha una petita recuperació, ho continuem sent.

Voleu en exemple? A la nòmina del mes de novembre (la del desembre va ser extra i al gener varem cobrar una part de la paga extraordinària que se’ns va treure el 2011), vaig cobrar uns 100 euros menys que a la nòmina del mes d’abril de 2011 i la mateixa quantitat que a la del juliol del mateix any (quan ja se’ns havia abaixat el sou), tot i que des del gener de 2013 cobro un trienni més. I com jo, la gran majoria dels treballadors públics, excepte els privilegiats del grup A1 als qui s’ha fet tota mena de martingales per a que no perdessin poder adquisitiu.  

I puc dir que sóc un afortunat per tenir un sou a final de mes. Penseu en els milions de ciutadans que van perdre els seus llocs de treball i que no han treballat més o si ho han fet, ha estat en unes condicions laborals inferiors a les que tenien abans de que comencés la crisi. O els pensionistes que han vist com se’ls hi congelava la pensió de facto i que s’havien de rascar la butxaca a la farmàcia.

També he vist demagògia (per no dir cinisme) en l’actitud de CDC. Resulta ser que el govern tripartit de CDC+UDC+ERC no ha pogut aprovar el pressupost perquè el PPC li ha presentat recurs.

Ràpidament, la propaganda de CDC es va posar en funcionament donant la culpa als populars de no poder ajudar als que pateixen pobresa energètica...

Què no ens expliquen històries... Tots sabem que, encara que sigui de forma provisional, el govern pot destinar partides allà on sigui necessari o cregui convenient. Prou que en destinarà per a tenirestructures d’estat o per obrir ambaixades a l’estranger...

Però quan els serveix socials o els sanitaris no són una prioritat per al govern de Mas, després ens han de vendre la burra per dissimular les vergonyes. Tant que desitjava el poder per mostrar-se ara com un pèssim governant. Quina pena de president!

AUTÒNOMS I ASSALARIATS

(Llegit al Periódico) Els autònoms declaren la meitat d’ingressos que els assalariats. Quina novetat!  

Els qui treballem amb nòmina tenim els ingressos declarats. Com a molt, l’empresa deixarà de declarar retribucions com les hores extres i no perquè el treballador hi surti guanyant, sinó perquè, de fer-ho, les hauria de cotitzar a la Seguretat Social.

En canvi, els autònoms, sempre tenen la possibilitat de preguntar: això ho vols amb IVA o sense IVA? No carregar un 21% d’IVA sobre el cost del bé o del servei és un caramel massa llaminer per a que la resposta sigui positiva.  

Evidentment, tota transacció econòmica que no porti IVA, es converteix en una operació en negre, ja que la persona que cobra, no ho declara. I ja sé sap el que diu la dita: de mica en mica s’omple la pica...    

Sense anar més lluny, l’altre dia em deia un amic advocat: la cosa està molt malament; gràcies al que fem sense haver d’arribar al jutjat que no ho declarem... I així suma i segueix...

L’Agència Tributària té pocs mecanismes per a detectar els focus de diner negre. Per això s’haurien de destinar més recursos. Però no és fa. La majoria dels recursos que obté el fisc són gràcies als treballadors assalariats. En aquests casos, la pràctica totalitat dels ingressos de l’any anterior estan en poder d’hisenda. Per això es poden emetre un bon nombre d’esborranys.

En canvi, dels ingressos que obtenen els autònoms només es coneixen una petita part: en aquells casos que hi ha obligació d’aplicar una retenció a les factures.

Fa 28 anys que treballo a l’Agència Tributària i me’n adono que des d’aquella àpoca, les coses no han canviat gaire. Llavors la majoria d’autònoms declaraven entre molt poc o res. D’aquí a que sortissin els mòduls. V ser la forma de que paguessin una mica.

Quan algú pregunta quines són les activitats que van a mòduls, la resposta pot ser molt més senzilla del que sembla: les activitats més comunes. I quines són aquestes? De ben segur que al teu barri hi ha carnisseries, fruiteries, fleques, bars i, possiblement, algun taller mecànic. Si a totes aquestes activitats sé li suma el transport, els paletes que fan reformes, els pintors de brotxa grossa, els electricistes, fusters, etc. ja els tindrem a quasi tots... Són o no són les professions més comunes?

En aquell temps l’Agència Tributària (de nova creació) va advertir que a tots aquells que renunciessin al nou sistema se’ls hi faria inspecció. I ho van complir! Però alguns assessors, els que tenien menys escrúpols, els explicaven que tenien la possibilitat de constituir una societat limitada. Però no els explicaven que haurien de pagar-los a ells molt més del que s’estalviarien de pagar a hisenda. A part, amb la constitució de la societat, es lligaven indefinidament, ja que les obligacions que contreien eren més que les que té un simple autònom: llibres de comptabilitat oficial seguint el pla contable vigent, dipòsit de comptes anuals al Registre Mercantil, Imposts de Societats fins que la societat no es dissolgués, etc.  

A la pràctica seguien fent el mateix: treballar en negre. Us acabaré explicant una anècdota. Una vegada el comptable d’una empresa que es dedicava a la fusteria, cansat de posar-li existències fictícies per tal d’arreglar-li una mica els comptes (segur que els que teniu idea ce comptabilitat ja sabeu de que us estic parlant), li va dir això: Quan tens previst ampliar el magatzem?  

Davant de la cara d’incredulitat que va fer l’empresari , el comptable va remarcar: Si t’he de seguir posant existències, aviat no et cabran al magatzem.

LA RENDA 'VISIBLE'

Mireu que porto anys treballant a Hisenda i fins l’altre dia mai havia escoltat aquest concepte: Renda ‘visible’.

Estaven parlant sobre el pla d’inspeccions que ha iniciat hisenda, casualment coincidint amb la precampanya de les eleccions Europees del dia 25. Com sabeu, s’ha fet públic que s’està inspeccionant a jugadors com Casillas del Madrid, Villa del Atlètic de Madrid i la soprano Montserrat Caballé i només fa uns mesos va passar el mateix amb Messi i els contractes de Neymar, encara que en aquest cas va ser degut a una denúncia d’un soci del Barça a qui no li van facilitar des del club els documents que va demanar.

A poc de començar a treballar a la casa i, quan Josep Borrell era Secretari d’Estat d’Hisenda, es va inspeccionar a la bailaora Lola Flores i al showman Pedro Ruiz.  

Llavors, com ara, són accions aïllades mirant cap a la galeria, es a dir, més propagandístiques que efectives.

L’Agència Estatal d’Administració Tributaria (posem-ho així per a que ningú s’equivoqui i pensi que parlo de l’Agència Tributària Catalana) és, entre tots els organismes europeus que s’ocupen de recaptar els impostos i lluitar contra el frau, dels que menys personal disposa.

Però posat a qüestionar, permeteu-me que també posi en dubte els seus mètodes a l’hora de perseguir els diners no declarats.

Per on començar? Molt fàcil, el primer que caldria censurar és el pla que va elaborar el Ministre Montoro al poc temps d’arribar al govern i que consistia en una espècie d’amnistia fiscal encoberta. Montoro va dissenyar un pla per a tots aquells que durant els darrers anys no haguessin declarat tots els guanys obtinguts, ho poguessin regularitzar pagant només un 10% del capital no declarat. Allò que comercialment és coneix con un xollo o una ganga. No cal ser un linx per a deduir que aquests defraudadors solen ser empresaris, ja que és pràcticament impossible que un treballador pugui tenir un compte a Suïssa, Andorra o qualsevol altre país amb mesures bancàries molt menys transparents que les espanyoles.

Segurament també recordareu el cas de Cemex (Cementos de México) on la inspectora va liquidar uns 400 milions i l’empresa volia pagar-ne 10, la qual cosa va acabar amb el trasllat de l’actuaria i la dimissió del seu cap i un bon grapat d’inspectors més. Aquest cas el coneixem perquè va sortir a la premsa, però quants n’hi deuen d’haver que no transcendeixen.

Potser ja va sent hora de que us expliqui que és al renda ‘visible’. És la renda que Hisenda té controlada, es a dir, aquella que gràcies a les declaracions que efectuen les societats mercantils, autònoms, bancs, etc. permeten poder efectuar una sèrie d’encreuaments i determinar la quantia de diners que va cobrar una determinada persona durant l’ant anterior. Al menys els que sé li han imputat, perquè, evidentment, ningú està exempt de poder treballar en negre.

Per tant, si una persona a l’hora de fer la renda es deixa (ja sigui de forma deliberada, ja per omissió –què també passa-) uns determinats rendiments, gràcies a la informació obtinguda a través de terceres persones, L’Agència Tributària li farà una liquidació afegint-li la quantia no declarada i li reclamarà la diferència entre la quota que sortia a l’hora de fer la renda i la nova quota calculada, afegint-li els interessos de demora i la sanció corresponent. Aquesta és la part ‘visible’, la part de la que es té constància, la feina fàcil de fer.

Però la que resulta més difícil d’establir és la que s’escapa de tot control: la que ningú declara però que sé sap que existeix. És el que es coneix com a economia submergida i diner negre. Potser recordareu que l’economia submergida s’eleva a Espanya a quasi un 25% del PIB (Producte Interior Brut) Dit d’una altra manera 1 de 4 quatre euros que genera a l’any l’economia espanyola és diner negre, el que s’acaba portant a Andorra o Suïssa.

I és en aquest concepte on Hisenda hi destina pocs recursos, perquè és molt més difícil de localitzar. Ara bé, si es volgués portar a terme, sinó hi hagués tanta desídia per part dels nostres governs, existeixen mètodes eficaços per a posar al descobert els pous de frau existents.

I la teoria ens diu que quan es recapten més impostos es poden abaixar les tipus (i per tant, els contribuents pagaríem menys) o bé es podria invertir més o bé es podria rebaixar el deute públic.

SOBRE LA RENDA DE 2013

Tots els anys us explico alguna novetat de la renda, quasi sempre respecte als índex de rendiment net aplicables als diferents productes agraris.

Sabeu que normalment he estat molt crític a l’hora d’avaluar el paper que han fet els agents socials dels sector:  Departament d’Agricultura, sindicats, agrupacions de productors, etc.

Però aquest any sembla ser que s’han posat les piles i han fet els deures com calia (al menys a Catalunya) Fixeu-vos: 

 

Comarques del Montsià i Baix Ebre (excepte alguns municipis)

Olives: 0,09 (normalment seria un 0,32)

Garrofes: 0,09 (normalment seria un 0,26)

Cítrics: 0,18 (normalment seria un 0,26)

Ametlles: 0,13 (normalment seria un 0,26)

Cireres (Paüls): 0,19. 

 

Comarca de la Ribera d’Ebre

Olives: 0,18.

Garrofes: 0,09.

Cireres: 0,26.

Ametlles: 0,13

 

Comarca de la Terra Alta

Olives: 0,13.

Garrofes: 0,09.

Ametlles: 0,13. 
 

Comarca del Baix Maestrat

Cítrics: 0,13.

Cireres: 0,26.

Verdura: 0,13.

Ametlles: 0,9. 
 
Comarca del Matarranya
Ametlles: 0,9.

 

Podeu obtenir una informació més completa i detallada consultant el BOE del 16 d’abril de 2014.

Més novetats. Ja sabeu que si vareu comprar un immoble que heu destinat a vivenda habitual, ja ho el podreu desgravar.

Aquesta és potser menys important. Si algú encara es feia la declaració de la renda de forma artesanal, es a dir, comprava l’imprès i desprès de fer els càlculs corresponents i complimentar-la para acabar portant-la al banc, aquest anys ja no ho podrà fer. Ara, com a molt, l’haurà de fer a l’ordinador després de descarregar-se el programa PADRE i imprimir-la para després presentar-la.

I si algú ho vol fer així però usa un programa diferent al PADRE facilitat per l’Agència Tributària, no sé la podrà imprimir, ja que no s’ha facilitat el PDF per a poder-ho fer. Imagino que aquest contratemps s’acabarà solucionant.  

CRÍTIQUES A LA NOVA REFORMA TRIBUTÀRIA

Manuel Lagares (un dels savis de Rajoy) va dir al diari el País: Hem dissenyat un esquema que pot ser dur i difícil d’assumir.  

Quan algú redacta una reforma fiscal i s’opina d’aquesta manera, difícilment agradarà a la majoria dels ciutadans d’aquest país que, desgraciadament, veuen com cada vegada se’ls hi va carregant més coses sobre les seves espatlles. Sense dubte són els grans damnificats d’aquesta estafa que estem patint.

Fins i tot la OCDE, un organisme que es mou per ideologies ultraliberals, reconeix que Espanya és el país on els més pobres han perdut més i els més rics, al contrari, el que menys han perdut de tots els països que la conformen.

Si la nova reforma fiscal donés solució a aquest problema, segurament, els experts opinarien diferent, però com això no és així, al menys que es pugui produir un important retoc que canviï l’essència del redactat.

Mentre això no sigui així, i a l’espera de que s’acabin per concretar les modificacions, tot apunta que les societats seran les grans beneficiades de la reforma ja que se’ls hi abaixarà  el tipus de tributació del 30 que paguen ara, al 25 i, posteriorment al 20%. Evidentment, si hi ha també una rebaixa dels tipus d’IRPF, beneficiarà més als que més guanyen (imagineu-vos una rebaixa de 4 punts a unes rendes de 30.000 €) que als que tenim uns sous més baixos (per exemple un 2% i 12.000 €)

Però on encara es perjudicarà més al ciutadà mitjà, que és el sector que més consumeix en números absoluts, serà l’increment de l’IVA que s’aplicarà a la majoria dels productes alimentaris. Segur que si al cap d’un any de la reforma fem números, el saldo des que ens hem estalviat per un costat i el que haurem de pagar de més pels altres, serà negatiu, es a dir, tindrem que afegir diners. La qual cosa significa més penúria.

Una mostra molt evident del tracte que reben les grans empreses (tracte de favor, per suposat) és la notícia que es va saber l’altre dia. Inditex, una de les marques espanyoles de referència per ser propietària de les botigues Zara i Massimo Dutti, va pagar a Hisenda en concepte d’Impost sobre Societats menys que el que cobra el seu màxim accionista Amancio Ortega en concepte de beneficis de la societat. I com és possible? Perquè a part del tractament que reben del govern, després empren una sèrie de subterfugis, de vegades legals i d’altres de dubtosa legalitat, que els hi permeten pagar menys impostos dels que haurien de fer.

I això en detriment de qui va? En una societat justa on no hi hagués polítics corruptes diria que va en contra dels ciutadà, perquè a menys diners, inversions més baixes en sanitat, educació, infraestructures, cultura, ocupació, etc. Però en la situació que estem vivint, de veritat, tinc seriosos dubtes.  

NI EQUITATIUS, NI SOLIDARIS, NI PROGRESSIUS, NI PROPORCIONALS, NI JUSTOS

Si he de trobar alguna cosa bona de l’estudi elaborat per la comissió de savis (savis els anomenen!) a proposta del Consell de Ministres sobre la reforma de la fiscalitat espanyola, el cert és que no en trobo cap. Mirat, esta clar, des del punt de vista d’un treballador que pertany a la classe mitjana (tirant cap a la baixa)

Una reforma de la fiscalitat que té com a eixos bàsics la rebaixa de tipus de l’IRPF i una reforma de l’IVA on, productes alimentaris que ara tributen al 10% passaran a tributar al 21%, demostra que s’ha mirat més les butxaques dels rics, que no les de la majoria dels ciutadans d’aquest país i que, com jo, es creuen que encara pertanyen a la classe mitjana.

Una reforma fiscal hauria de ser equitativa (pagar pel que es guanya), solidària (els rics han de pagar més que els pobres), progressiva (com més es guanya més s’ha de pagar), proporcional (tenir en compte les diferents retribucions) i justa (no beneficiar a uns pocs en detriment de la majoria) Si no és així, estaríem parlant d’una reforma neoliberal on l’estat adoptaria un paper secundari en benefici de les multinacionals i els lobbies de pressió.  

Arribat a aquest punt potser caldria explicar que representen els dos grans impostos que tenen una major repercussió en el dia a dia dels ciutadans: l’IRPF i l’IVA.

L’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) és un import directe, és a dir, grava els diners que cobra la gent, mentre que l’IVA (l’Impost sobre el Valor afegit) tal com indica el seu nom, grava el consum, ja sigui de bens o de serveis i per tant, estaria dintre del grup dels indirectes.

Una reforma d’impostos progressiva aniria en la línia de augmentar els percentatges de tributació d’aquells que més guanyen en detriment de les classes populars. Recordo els anys on el tipus màxim es va situar en un 56% a partir d’una certa quantitat. En l’actualitat es situa en torn del 49% en aquelles comunitats autònomes que disposen d’una tarifa més alta (com per exemple Catalunya) a partir, aproximadament, d’uns 35.000 euros/any. A partir d’aquesta quantitat paguen els mateixos impostos el que cobra 50.000 euros que els que en guanya 1 milió.

Els més rics es defensen dient que, després, a l’hora de consumir paguen més impostos indirectes que la majoria dels ciutadans. Efectivament, ja que el seu poder adquisitiu és superior al de qualsevol treballador d’una fàbrica, de l’administració o petit autònom, per posar uns exemples. Segurament si preguntéssim als treballadors dels col·lectius esmentats o d’altres, tots estarien d’acord en pagar més impostos per la compra de bens i serveis (cases, cotxes, viatges, etc.)

Els grup de savis, bàsicament, han seguit la mateixa línia que els seus precursors: optar pel més fàcil.

Quan en els darrers temps del govern de Rodríguez Zapatero es van apujar tant l’IVA com l’IRPF, des de les files populars van donar el crit al cel i van recordar correctament que en èpoques de crisi econòmica no s’haurien de pujar impostos. Però és que quan ells van accedir al govern van fer el mateix!  I, a sobre, d’una manera molt més dura i dramàtica, ja que van apujar els tipus d’IVA del material escolar, de les perruqueries o de la cultura.

Encara que no ho diguin d’una manera oberta (parlen de que l’economia submergida està propera el 25% del PIB),la realitat ens diu que ha estat un fracàs, ja que haver de pagar un 21% d’IVA en molts casos, et fa traspassar la línia roja d’allò que és legal i del que no ho és, encara que sàpigues que a menys recaptació de tributs, més copagament sanitari, menys ajuts a l’ensenyament o més increment del sector transport (ara volen fer pagar per passar per les autovies)

Els estudis demostren que la gent, cada vegada treballen més en negre per evitar perdre clients. Un cas per exemple és el de les perruqueries que ha fet que els professionals del sector hagin tancat l’establiment i es dediquin a prestar el servei als domicilis particulars dels seus clients. I els qui no ho han fet així, han hagut d’assumir l’increment de l’IVA, es a dir, és com si, a la pràctica, haguessin  abaixat les tarifes. El mateix passa al sector de la cultura.

Amb l’increment de l’IVA a la majoria dels productes alimentaris si que s’aconseguirà recaptar més per aquest concepte, ja que, la majoria dels articles es compren a les grans superfícies a les que no els hi queda més remei que aplicar-lo correctament. Mentre que els ciutadans també estan destinats a haver-los de comprar per a poder menjar. L’única cosa que podran fer és reduir o suprimir de la cistella de la compra aquells productes un tant innecessaris que puguin significar un capritx per a qui els consumeix.

Però si això ens comporta no poder gaudir de tots aquells petits plaers que ens dóna la vida, ja m’explicareu a mi que nassos ens queda. Passejar? Anar a la platja a l’estiu? Si ho feu, no ho digueu, a veure si ens faran pagar un tribut nou.   

I sobre la lluita contra el frau? No sap, no contesta!