ELS QUI REMENEN LES CIRERES

‘Remenar les cireres’ és una expressió que vol dir que, qui ho fa, és qui pren les decisions importants o exerceix una influència decisiva en un determinat col·lectiu. Aquesta forma d’actuar pot passar inadvertida per a la majoria de la població, però és transcendental dintre del grup on es troba.

La pregunta és: ¿Pot arribar a passar dintre d’un partit polític? I la resposta és contundent: Evidentment que sí!

Els partits polítics (no dic tots, però sí una majoria), estan controlats ‘pels de dalt’ i són és qui arribat el moment prenen les decisions importants, tot i que de vegades et fan creure que les decisions rellevants les prenen les bases reunides en congressos o assemblees.

I ho dic, com suposareu, amb la certesa que em dona haver militat en un partit polític (i també en un sindicat que, l’organització del qual, funcionava més o menys igual) que, quan els ha convingut, han usat aquesta estratègia.

Dintre de les organitzacions polítiques també estan els que ‘es mouen quan els hi fan la foto’, és a dir, aquells que discrepen de la línia oficial perquè estan convençuts que hi ha una altra manera de fer les coses. Beneïts! Només quan arribes a gran t'adones que havent actuat d’una altra manera, possiblement hauries pogut pujar més alt a la piràmide del poder, però ja és massa tard.   

També hi ha els ‘professionals de la política’. Aquells que han viscut sempre ocupant un càrrec dintre de l’organització, sigui un càrrec públic ben remunerat o bé un càrrec de confiança també amb un bon sou. Els dies de cotització a la Seguretat Social han estat pràcticament nuls. Segurament us vindrà al camp un senyor fatxa, però ja us dic jo que com ell n’hi ha molts en tots els partits polítics.

El pitjor de tot és quan aquells que ‘remenen les cireres’ actuen amb nocturnitat i traïdoria sense tenir en compte per a res l’opinió dels militants als qui no han consultat i ni tan sols se’ls hi ha donat una explicació quan l’han reclamat.  

I ara, que s’ho entengui qui vulgui...

‘EL PADRE’

Quan me vaig afiliar al PSC l’any 1983 vivia a Santa Bàrbara. Davant les imminents municipals d’aquell mateix any, l’agrupació local va treure una revista de la quan només en va sortir el número zero. Després de donar-li moltes voltes, finalment es va decidir que es digués la Veu de la Plana. Els militants i simpatitzants del partir que van voler hi vam col·laborar amb articles de tota mena. Recordo que cap d’ells estava firmat. L’única cosa que es va firmar va ser una entrevista al nostre cap de llista Josep Gestí i ho vaig fer jo mateix, tot i que es tractava d’una autoentrevista.

Jo hi vaig col·laborar amb dues o tres cosetes i, sense cap mena de dubte, la que més repercussió va tenir va ser un petit relat anomenat el Padre i que, sense esmentar-ho en cap moment, me referia a l’alcalde de l’època Josep Bertomeu Canalda, traspassat recentment i més conegut a Santa Bàrbara com Don Pepe i a la Galera com lo Manyà.

Aquell relat (escrit en castellà –en aquell anys no sabíem escriure d’una altra manera) també esmentava a l’Hijo i a l’Espíritu Santo. Evidentment tampoc donava noms, però sí pistes suficients com per a poder descobrir la seva identitat. De totes maneres per aquells que no ho recorden o potser sí i no van descobrir els personatges, avui ho faré: Quan parlava de l’Hijo em referia a Gabriel Cid, més conegut com lo senyor Gabriel, cap de personal de la TOAR i l’Espíritu Santo era Pepito Gas, enginyer planer establert a Tarragona. Dit això me limitaré a parlar de Don Pepe.

Josep Bertomeu i Canalda va ser alcalde de Santa Bàrbara entre 1976 i 1999. Va ser el darrer alcalde no escollit democràticament. L’any 1979, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals després de la mort de Franco, Don Pepe va ser elegit el primer alcalde de la nova etapa democràtica com a independent i 4 anys més tard, va ser reelegit encapçalant la candidatura de CiU a la localitat.

Però el que molta gent no sap (segur!) és que el primer cap de llista de CiU hagués pogut ser una altra persona... Potser a partir de llavors les coses haurien pogut canviar... O no, ves a saber...

Permeteu-me que mantingui l’anonimat d’aquesta persona, ja que ella mateixa m’ho va explicar ja fa molts anys en confiança i no tinc clar que hagués volgut que un dia ho fes públic.

Aquesta persona en qüestió tenia estudis universitaris i quan m’ho va explicar ja estava jubilat de la seva professió. Era un home de fortes conviccions republicanes, honest i planer (amb els dos sentits de la paraula que se’ls hi poden donar a la gent de Santa Bàrbara)

Quan els de Convergència de la comarca el van anar a buscar, després d’explicar-li el que pretenien (jo tinc molt clar des de fa molts anys el tarannà dels convergents) els hi va dir:

-Us esteu equivocant. Jo no sóc la persona que busqueu.

Les seves idees deferien molt de la forma de pensar dels convergents de llavors i dels d’ara (bé ara és difícil anomenar-los amb una sola paraula i crec que se’ls seguirà dient convergents durant molts anys)

Don Pepe era una persona que despertava passions contraposades al seu poble, tal com passa amb la majoria dels personatges públics. Això sí, els detractors no ho demostraven a l’hora d’anar a votar, es a dir, molts gent el criticava però cada quatre anys guanyava per majoria absoluta. Amb el pas del temps s’ha demostrat que a Santa Bàrbara que CiU guanyi per majoria absoluta a les municipals no és cap proesa, perquè regidor amunt, regidor avall, tots els alcaldes ho han fet: Joaquim Martí, Jordi Boronat i el darrer, Alfred Blanch.

A mon pare, que normalment sempre va treballar amb gent de Santa Bàrbara (colles com les de Juanito de l’Estamero o de Paco del Baldat) m’explicava que sovint li deien els seus companys de treball:

-Don Pepe serà com serà, però per a Santa Bàrbara és el millor alcalde...

De Primitivo Forastero, alcalde de Camarles que va seguir una trajectòria pràcticament calcada a la de Don Pepe, deien el mateix...   

Per acabar us explicaré una anècdota que, molt provablement també desconeixen la majoria dels meus lectors. Tot i que no deu de sortir enlloc, quan es va normalitzar l’escut de Santa Bàrbara, Don Pepe es va insistir que sé li havien de posar uns brots d’olivera, en contra de l’opinió dels experts, perquè en heràldica aquest tipus de símbol no existeix. I tot que no ho puc assegurar (ja que és de collita pròpia), les 4 barres catalanes tampoc hi haurien d’aparèixer, ja que aquestes són símbol de la reialesa catalana i només les porten els escuts de les ciutats que van tenir algun tipus de vincle amb els comtes-reis del Casal de Barcelona (sempre segons els experts en heràldica i onomàstica)