NO ENTENC EL CATALÀ

Quan algú s'obsessiona amb una idea, al final aconsegueix el seu propòsit. Fa anys, al País Valencià va aparèixer un partit anomenat 'Unión Valenciana' liderat per Vicente González Lizondo que ni tan sols era valencià de naixement. Un dels 'mèrits' d'Unión Valenciana va ser fer president Eduardo Zaplana que havia nascut a Cartagena iniciant així l'etapa dels diferents governs del PP a aquesta comunitat. L'ideari d'Unión Valenciana es pot resumir en un punt: anar en contra de tot allò que es pogués identificar amb Catalunya o amb el català. Aquest partit va ser finalment 'engolit' pel PP que va fer seva la doctrina anticatalanista. Primer va ser el PP sol i més tard sé li uniria Vox per a continuar la campanya iniciada per 'Unión Valenciana' en contra del català/valencià fins al punt de presentar el valencià com un idioma diferent del català. Passats els anys aquest missatge ha anat calant dintre de la societat valenciana fins al punt de què, sobretot en els sectors més joves, s'ho han acabat creient i acceptant com una veritat inqüestionable. Us posaré dos exemples. El primer el vaig viure en primera mà. El segon li va passar a una neboda. Llegiu atentament. El 17 de febrer a Borriol (comarca castellonenca de la Plana Alta) hi va haver la III Trobada de Muixerangues amb la participació de Conlloga Muixeranga de Castelló (que era qui organitzava l'acte), Muixeranga de Cullera i la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. En acabar la diada i mentre es feia un aperitiu a la plaça de la Font que és la que està enfront de la Casa Consistorial, la canalla de la Muixeranga de Cullera anaven venent diferents peces de marxandatge com per exemple mocadors, xapes amb el seu logotip, etc. Un parell de xiquetes d'uns deu anys me se van apropar per a vendre'm alguna cosa. En donar-les-hi un bitllet em van dir que no tenien canvi, així que ràpidament en van anar a buscar. Mentrestant, la meva dona em va dir que ella ja els hi havia comprat un mocador... En un moment donat de la conversa una de les xiquetes ens preguntà: -Sou catalans -visiblement estranyada-. -Sí, què tu com et pensaves que parlaven els catalans...? -li vaig respondre-. Quan algú et digui que el valencià i el català són idiomes diferents els dius que no és veritat que tu vas parlar amb uns catalans i ens enteníem perfectament. -li vaig acabar dient- La segona anècdota li va passar a Paula, una neboda nostra un dia que va anar a Port Aventura aquesta passada primavera. Mentre feia cua per a muntar a una de les atraccions que més fan augmentar l'adrenalina. Al costat seu una valencianeta que també es disposava a muntar a la mateixa atracció sé li va dirigir amb aquestes paraules: -Ens podem agafar de la mà...? És que tinc una mica de por... Però he de dir-te que jo el català no l'entenc. Es van agafar de la mà, van pujar a l'atracció i van continuar parlant amb tota normalitat.

UNA LLENGUA, MOLTS ACCENTS

Davant la celebració de la Diada Nacional de Catalunya d’enguany, la Generalitat de Catalunya va iniciar una campanya anomenada: Una llengua, molts accents. Aquesta campanya era per a donar a conèixer la diversitat de les parles existents als diferents territoris de parla catalana a través d’unes poques paraules sí, però amb uns exemples molt clarificadors. Aquesta campanya consistia principalment en col·locar verticalment quatre sinònims d’una mateixa paraula en lletres roges sobre un fons groc configurant una mena de senyera. Anem a veure’n un exemples: A dalt he escrit la paraula ‘roges’, però no a tot arreu diuen roig o roja quan es refereixen al color (un bolígraf roig, una jaqueta roja). Una majoria de ciutadans del Principat en lloc de roig li dirien vermell però també grana o carmesí. Ja tindríem el primer exemple... Un altre grup de paraules seria: festa, gresca, xerinola i sarau. Aquí hi trobo a faltar l’ebrenca xalera (no recollida pels diccionaris), però és evident que de vegades el lèxic és tan divers que és impossible recollir tots els sinònims i més encara si no estan reconeguts oficialment. Aquesta és la infinita riquesa dels idiomes. Altres grups de paraules son: patata, pataca, trumfa i creïlla, tal com s’anomena a molts indrets del País Valencià. En aquest cas, el mot pataca, com diem a l’Ebre, tampoc està recollit als diccionaris. Un altre grup: nosaltres, natres, nosaltres i matros... Natres i matros tampoc estan al diccionari. Aquí també faltaria la forma ebrenca natros. Com podeu apreciar son moltes les formes dialectals no contemplades al diccionari i que, per tant, quan les escrius el corrector té les marca com a incorrectes. El grup papallona, palometa, voliana i parpallol (aquesta última tampoc està contemplada) per un moment em va fer retrocedir a la meva infantesa ja que a la Galera a la papallona li dèiem palometa i vaig deixar d’usar-la perquè a cap lloc més la vaig escoltar i em pensava que era incorrecta. La web que van habilitar per a l’ocasió contemplava la possibilitat de formar altres grups diferents als que anaven sortit sistemàticament quan consultaves alguna cosa per Internet, però ho vaig intentar i no me’n vaig sortir. El regidor de Deltebre d’ERC Joan Alginet, al seu compte d’Instagram recollia d’una tacada quatre paraules ebrenques tot i que no eren sinònimes entre si: granera (escombra), poval (galleda o poal), barraca i arrossal per arrossar. . A mi m’hagés agradat poder formar un grup de quatre a partir de bicicleta: màquina, tal i com se l’anomenava al Delta i mecu, en la parla d’Ulldecona (potser usada en ambients més familiars). Però me’n faltava una... No se si tu, amic lector, pots ajudar-me a completar les quatre i em pots dir algun sinònim de bicicleta, tot i que no estigui recollida a cap dels diferents diccionaris publicats arreu dels territoris que compartim el català com a parla comuna.

EL VALENCIÀ AL CONGRÉS: OBLIT INTENCIONAT?

No sé amic lector si tu, com jo, també te’n vas adonar de que quan la Presidenta del Congrés dels Diputats la balear Francina Armengol va esmentar les llengües dels diferents territoris d’Espanya que permetria usar a la cambra baixa no va dir res del valencià. Ràpidament, els sectors més reaccionaris del País Valencià van posar el crit al cel i van reclamar que el valencià tingués el mateix ‘estatus oficial’ que la resta de parles territorials. Els mateixos sectors que no usen pràcticament mai el valencià. I a sobre son tan hipòcrites que la Vicepresidenta Segona de la Generalitat Valenciana Susana Camarero en una declaració institucional va dir que ‘les llengües s’estan utilitzant per a dividir i no per a unir...? Suposo que estava parlant d’ells mateixos de de l’ús polític que sé li dona al valencià a l’hora de diferenciar-lo del català. Francina Armengol que abans de ser Presidenta del Congrés de Diputats va ser durant 8 anys Presidenta del Govern de les Illes Balears (2015-2023) té molt clar que l’idioma que es parla a les Illes Balears és el català en la seva forma dialectal balear i, per tant, també deu tenir molt clar que l’idioma que es parla al País Valencià és el català en la forma dialectal valenciana. ¿Veritat que ningú discuteix si el castellà que es parla a l’Andalusia, a Extremadura, a Canàries o a qualsevol país d’Amèrica del Sud on és oficial aquesta parla és consideren idiomes diferents amb una gramàtica pròpia? Imagineu-vos per una moment que de sobte sortíssim els habitants de les Terres de l’Ebre i diguéssim que no parlem català, sinó ebrenc (o tortosí tal com s’havia anomenat antigament)... Quina reacció causaria? Precisament la riquesa d’un idioma està en la gran diversitat de variants dialectals que té. Les variants dialectals no només comporten l’ús de paraules pròpies i diferents de cada zona sinó també de l’entonació que sé li dona a la parla. La parla ebrenca, per exemple, està molt allunyada dels català de Pompeu Fabra que va ser qui va establir les normes del català modern o del català estàndard que s’empra als informatius de TV3 i, en canvi, molt més propera a la parla d’altres territoris com Lleida, les comarques del Nord de Castelló i fins i tot de la comarca aragonesa del Matarranya. Però a Catalunya ningú es qüestiona que les variants dialectals dels diferents territoris no siguin català si exceptuem l’aranès propi de la Vall d’Aran. Per què, llavors, un sector de la ciutadania valenciana sí? I dic un sector perquè la gent d’esquerres del País Valencià tenen molt clar que parlen català encara que el puguin anomenar valencià. Son precisament els votants dels partits de dretes aquells que segurament tant al seu entorn familiar com en la seva vida pública usen el castellà per que els consideren l’idioma comú de les Espanyes els únics que es qüestionen la unitat de la llengua. Des de la seva tomba Vicente González Lizondo es deu jactar-se en veure com els seus successors com a bons deixebles han continuat amb la labor d’allunyar-se de tot el que tingui que veure amb Catalunya i el català amb l’únic propòsit de confrontar territoris i ciutadans per a treure’n rèdit electoral.

ELS ‘ALTRES’ CATALANS

Un eslògan encunyat en temps del pujolisme deia que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. No hi estic d’acord. Una cosa és ser català (de naixement) i l’altra molt diferent sentir-se català (tot i que no hi hagis nascut). En definitiva: ser català és més un sentiment que no una situació per lloc de naixement.

Si algú anteposa la seva espanyolitat davant la catalanitat no és un veritable català. Serà espanyol, serà el que sigui... Me dona igual. Però no català. I no parlo de ser independentistes... Simplement de catalanitat.   

Un català de sentiment no aniria mai contra la seva terra... Ni contra els ciutadans que hi viuen. Quan ho fa demostra que de català en té ben poc per no dir gens.

Desgraciadament una majoria d’aquells que formen part de partits com Ciutadans (van modificar el nom per anomenar-se Ciudadanos) o del Partit Popular, no són catalans. El PP sembla que ho té més clar al posar com a cap de llista per Barcelona a una tal Cayetana Álvarez de Toledo que per molt que les inicials del seu nom formin les sigles CAT, ni viu, ni treballa ni té el més mínim sentiment català. Tot i això diu que ens vol representar...

Tant el PP, con C’s, com els altres, diuen que aplicaran de forma immediata l’article 155 per a poder intervindré l’autonomia de Catalunya. Aplicar l’article 155 suposa un greuge per a totes i tots els catalans i no només per els que sospiren per la independència de Catalunya. Pagaran justos per pecadors... (Si és que han pecat per alguna cosa)

Voler polítics a la presó pel fet de fer política (tot i que no els agradi la classe de política que fan) és de ser poc catalans i a sobre males persones.

Per això persones com el President Montilla nascut a Iznájar (Còrdova) és català i d’altres com Albert Rivera, per molt que hagi nascut a Barcelona, no ho és.

QUAN LLIBERTAT SIGNIFICA OPRESSIÓ

Diuen els del PP que voler canviar el model d’immersió lingüística de les escoles catalanes és per llibertat... Llibertat per a que les mares i pares de Catalunya puguin decidir sobre l’idioma que volen que s’ensenyi els seus fills. A què sona bé? Si en lloc de dir-ho els del PP ho digués algun altre igual m’ho acabava creient...

Però venint del PP, quan diuen llibertat volen dir opressió. No us deixeu confondre! S’ha arribat a un extrem que de llibertat, desgraciadament, en aquest país n’hi ha ben poca.

Sempre he dit que per a mi la paraula llibertat és la més gran que existeix. Llibertat per a poder estimar, llibertat per a poder opinar, llibertat per a poder escollir, llibertat per a poder decidir... Però com s’ha vist recentment en un país que se diu Espanya només hi ha llibertat per a poder robar, per a poder enganyar, per a fer lleis injustes que van en contra d’una gran majoria dels ciutadans... I a favor dels poderosos!

En pocs dies s’ha sentenciat al raper Valtonyc a 3 anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons. S’ha segrestat cautelarment el llibre Fariña de Nacho Carrero  sobre el narcotràfic gallec per un suposat delicte contra l’honor d’un dels que hi surt esmentat: José Alfredo Bea, exalcalde de O Grove. I, finalment, ARCO, la fira d’art de Madrid i una de les més importants del món va fer retirar unes fotografies pixelades de Oriol Junqueras , Jordi Sánchez i Jordi Cuixart que formaven part d’una exposició sobre la llibertat d’expressió. Quina paradoxa!    

Tornant al tema de l’ensenyament en català. No és la primera vegada que des del PP se vol canviar el model lingüístic de Catalunya, un model integrador i que, amb els anys que fa des de la seva implantació, funciona amb òptims resultats. De fet dimecres hi va haver una sentència del Tribunal Constitucional que tirava per terra la LOMCE, la llei sobre ensenyament que se va aprovar durant l’etapa en que José Ignacio Wert n’era ministre, per envair competències exclusives de la Generalitat de Catalunya i que preveia una partida de 6.000€ per cada alumne/na que rebés ensenyament en castellà a Catalunya, prèvia sol·licitud per part dels pares o tutors.

Tot i que sembla que aquesta sentència ha fet posar el fre a les pretensions del Govern del PP de españolarizar a los niños catalanes o que los niños catalanes se sientan orgullosos de ser españoles (cito textualment algunes de les frases que s’han dit sobre el tema per part dels ministres Wert i Méndez de Vigo), no crec que el PP cedeixi tan fàcilment.

Tot sigui per esgarrapar vots dels anticatalanistes que, com s’ha vist darrerament, sembla que cada vegada n’hi ha més.   

EL DESLLORIGADOR?

Que Puigdemont segueix enrocat, no hi ha ningú que en aquestes alçades ho posi en dubte. De fet fa molts mesos que ell i alguns com ell estan força encaparrats sense voler atendre a la realitat que desgraciadament ens envolta.

Tot i que el seu partit li està dient que s’aparti i que faciliti la investidura d’un nou president o nova presidenta, Puigdemont se segueix resistint des del seu exili de Bèlgica. Té, això sí, el suport dels membres de la seva candidatura. Fins i tot Elsa Artadi, la que fa dies va sonant com a la seva substituta, li està donant suport (al menys de cara la galeria)

Mentre que no se trobi una solució, des de Madrid, Rajoy, la Soraya i companyia segueixen maquinant sobre com ens poden seguir tocant el que no sona i damunt que ens faci mal (sinó, per a què?)  

Però en política, com a la pròpia vida hi ha línies roges que no s’han de traspassar mai. Creuar-les pot arribar a desencadenar conflictes socials d’extrema magnitud. Sabeu per què ho dic, no?

Si el govern de Rajoy fent ús (i abús) del famós article 155 de la Constitució Espanyola pretén transformar l’escola catalana en una escola bilingüe, anem ben arreglats de comptes!

Ahir se va anunciar que els formulares d’inscripció de les escoles per al curs vinent portaran una casella per si els pares prefereixen l’ensenyament en castellà. Aquest fet va crear un gran rebombori i no cal dir-ho, tot els mitjans se’n feien ressò de la notícia o dels globus sonda, ves a saber.

Per la tarda, dintre del programa el Balcó de la Cadena SER va parlar en directe Josep Bargalló, exconseller d’Educació i vici-president del Govern amb Pasqual Maragall. Bargalló va dir que una escola bilingüe era, a la pràctica impossible, per que això implicaria obrir noves línies i més docents.

Però des del meu punt de vista no se tracta de poder o no poder, se tracta de defensar la nostra llengua a capa i espasa. El català sempre estarà en condicions de desavantatge respecte el castellà. Sempre! Per cada canal televisiu que emet en català n’hi ha desenes que ho fan en castellà i els nostres infants quan miren la tele no escullen el canal per l’idioma, sinó per la sèrie de dibuixos animats que s’emet i si els agrada o no.

A Catalunya des de fa dècades hi ha un pacte entre partits (fins i tot el PSC hi està d’acord) per a que l’ensenyament sigui en català, tot i que també hi ha una assignatura de castellà. Puc afirmar que els alumnes catalans surten d’escola parlant i escrivint perfectament els dos idiomes (la meva generació no vam tenir tanta sort), tot i que el castellà, sinó el practiquen pot costar una mica parlar-lo. Marta Rovira és un bon exemple del que estic dient.

A la vida, quan el lloc ensenya les orelles és quan el poble reacciona. En aquest cas no ha de reaccionar el poble, sinó els polítics que tenen capacitat de nomenar un President de la Generalitat que a la vegada pugui formar un govern dintre del marc legal de les lleis espanyoles (mal que ens pesi a una gran part dels catalans) i poder així deslliurar-nos del 155 i tornar a la normalitat que teníem fa uns anys.

L’amenaça d’una escola bilingüe a Catalunya pot ser el desllorigador que faci donar un pas al costat a Puigdemont i proposar un altre candidat.

De no ser així no auguro res de bo per al nostre poble, al menys en un futur immediat.    

Per cert, diu Xavier Garcia Albiol que no s'ha de fer política amb la llengua... A veure si li fem cas que és un home molt assenyat i que quan parla sap el que diu...   

NEOLOGISMES

Què és un neologisme? Una paraula que s’incorpora al diccionari, tot i que pot estar popularment acceptada.

La darrera paraula en incorporar-se al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ha estat vegà que com sabeu és una forma d’alimentació, potser de viure... Dit de la persona que practica el veganisme, sistema o règim d’alimentació que exclou aliments o articles de consum d’origen animal.

Qui decideix que sigui així? Les autoritats lingüístiques? No. Des de fa tres anys es fa una mena d’enquesta organitzada per l'Observatori de Neologia del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i acaba guanyant la més votada entre tots els participants (aquest any ho han fet uns 1.700)

Altres paraules com maridatge (referida a la combinació d’un plat i un vi), gihadista, precaritzar, micropoble o superlluna encara hauran d’esperar.

El primer any va ser estelada i l’any passat dron. Tal com vaig escrivint, l’autocorrector me’n subratlla la majoria (no les reconeix) i, en canvi, maridatge, no, segurament perquè al diccionari té una altra accepció (sentit)

El que trobo que no té cap mena de sentit és anar incorporant una sola paraula a l’any... Si tenim en compte que cada any que passa ne surten de noves (una bona part tenen que veure en temes informàtiques i solen ser anglicismes), no acabarem mai. Quin problema hi ha en acceptar-les totes les que compleixin unes determinades condicions: ús freqüent tan en la llengua parlada com a l’escrita, sobre tot als mitjans de comunicació.

Des del meu punt de vista el català, com a llengua viva que és, necessita millorar molt. Fa uns mesos és va proposar treure els accents diacrítics, aquells que serveixen per a distingir el sentit d’algunes paraules que poden prestar confusió, tot i que sembla que serà optatiu.

Personalment, tot i que no sóc cap expert en la matèria) crec que el català necessitaria una reforma molt més profunda, com per exemple treure la majoria de guionets que s’usen actualment.

No fa molts de dies me vaig trobar a un jove filòleg ampostí que me va dir que estava traduint un llibre de l’italià. Li vaig soltar unaparrafada sobre les llengües que, segurament, després d’acomiadar-nos va haver de pensar: No en té ni idea...

Li vaig dir que el castellà havia evolucionat molt més que el català perquè, històricament ha acceptat moltes més barbarismes, es a dir, paraules provinents d’altres idiomes, sobre tot de les llengües indígenes americanes i, evidentment anglicismes. Tampoc té guionets i apòstrofs i amb la creació de la lletra ñ van solucionar un so per al qual altres idiomes necessiten una grafia (ny en català, gn en francès o nh en portuguès)

En canvi –li vaig continuar dient- el francès, tot i ser una llengua viva, no ha evolucionat tant. Dubto que hagi cap llengua que no tingui un nom per a dir vuitanta i hagin de dir quatre vegades vint (quatre-vingt o  quatre-vingt cinq (85) o quatre vingt dix (90)) O expressions com         aujourd'hui per a dir avui (fixeu-vos que en valencià s’usa la paraula hui per a dir el mateix)

Segurament el comentari d’avui serà dels menys llegits de la darrera època, però és un exemple de que si m’ho proposo, puc escriure sobre qualsevol cosa, tot i no dominar massa el tema.

EN CASTELLÀ SI US PLAU! (Anècdotes dels idiomes)

Respecte a les llengues hi ha infinitat d’anècdotes. Evidentment les que tenim més presents són les que han passat més recentment en el temps.

Després dels 40 anys de prohibició del català durant la dictadura de Franco, normalitzar la parla a segons quins àmbits era una fita difícil d’assolir. La influència del castellà als mitjans de comunicació va fer que s’adoptessin paraules castellanes a la nostra parla de cada dia. Encara avui de tant en tant n’escolto alguna (com retxassar en lloc de rebutjar, ensenyança en lloc d'ensenyament...)

El canvi de mentalitat va fer estralls en algunes persones. Ràpidament us explicaré dues anècdotes que crec que alguna vegada ja us he explicat.

Una vegada estava al cine de Santa Bàrbara i a la fila del darrere hi havia una mestra de Godall que parlava del seu amic Diumenge... Evidentment, en català el nom propi Domingo és Domènec.  

El recordat Jordi Itarte, que va ser el primer alcalde democràtic (i socialista de Roquetes) era locutor de ràdio. Després de treballar a Ràdio Ulldecona, l’emissora del seu poble ho va fer a Ràdio Tortosa. Un dia estaven explicant un recepta de cuina. Quan va arribar l’hora d’emplatar, en lloc de col·locar-ho a una safata o va fer a una catifa. Normalment parlàvem de bandeja i d’alfombra i també defiambrera en lloc de carmanyola.

Nati de Vinaròs, molt catalanista ella, va anar a València. Va entrar a un bar i va demanar un entrepà de formatge i el cambrer li va dir: Què?

Al veure que no l’havia entès li va demanar: Un ‘bocadill’ de ‘ques’... I li va portar l’entrepà de formatge.

Però alguna vegada va ser al revés. Es a dir, la gent dels pobles estaven acostumats a parlar català i el fet de parlar en castellà era un signe de cultura.

Fa anys, molts d’anys al menys 60, Enrique i Lolita estaven buscant caragols després desprès d’un dia de pluja per un bancal a tocar de la Galera. Enrique i Juanita van decidir parlar en castellà:

-Lolita, otro caragolito...

-Ahora estamos en la finca del Padreternito (‘lo Pareteren’)  

-Mira Enriquito otro caragolito...

-No que éste es muello...

EL FILÓ DE LA LLENGUA

Pràcticament tots els partits polítics han trobat amb al llengua un autèntic filó a l’hora d’aconseguir vots. Ara bé, no tos els partits l’usen de la mateixa manera i també depèn de les comunitats autònomes.
Per a fer un ús partidista de la llengua, la primera condició que s’ha de donar és que a la pròpia comunitat hi hagi més d’una llengua oficial. De no ser així, evidentment, no hi ha cap tipus de polèmica.
Posaré d’exemple tres comunitats on, de diferents maneres, podem trobar casos significatius d’aquest ús partidista del que vull parlar: València, l’Aragó i Catalunya.
A València és dóna el cas més significatiu. Fixeu-vos que aquí s’ha canviat el nom de la llengua: el català de València va passar a dir-se valencià. És cert que hi ha matisos propis i paraules que només es diuen allí, però això passa a tot arreu. A les Terres de l’Ebre per exemple, diem got en lloc de vas, granera en lloc d’escombra, escurar en lloc de netejar els plats, natros i vatros en lloc de nosaltres i vosaltres... I no per això al català d’aquí l’anomenem oficialment tortosí o ebrenc. En tot cas estaríem parlant d’un dialecte, mai com una llengua diferenciada, tal com s’ha vet a València.
La primera controvèrsia amb el català a València va sorgir de la ma del partit Unió Valenciana de Vicente González Lizondo. Quan aquest partit donava els darrers cops de cua, el PP va aprofitar l’ocasió i a part d’incorporar a molts dels seus militants,també va assumir la mateixa política lingüística, endimoniant tot allò que tenia que veure amb el català (entitats, mitjans de comunicació...) Unió Cultural del País Valencià d’Eliseu Ciment va passar pràcticament al ostracisme i les emissions de la televisió catalana es van haver de tancar contra la voluntat dels seus impulsors a base de lleis i multes.
Amb un PP valencià en plena descomposició pels casos de corrupció, ara, qui ha agafat el testimoni de la ma del PP ha estat Ciudadanos de la ma de Carolina Punset i companyia (Carolina Punto Siete que l’anomena Xavi Castillo)
La parla catalana a l’Aragó no més ocupa el petit territori anomenat la Franja què, si fa o no fa, és el limítrof amb el Principat. De tot aquest territori, el que més conec és la comarca del Matarranya, veïna de la nostra Terra Alta.
Fa uns anys, el PP d’Aragó va voler rebatejar la llengua catalana que es parla dintre del seu territori, però com que no la podia anomenar aragonès (l’aragonès és un idioma diferenciat que pràcticament no el parla ningú en l’actualitat), no se’ls va ocórrer res més que inventar-se una nova denominació que va fer posar els pèls de punta als lingüistes: Lengua Aragonesa Propia de l’Área Oriental (LAPAO) Afortunadament l’arribada del PSOE a la majoria de les institucions va eliminar l’aberració.
Però si algú pensa que el conflicte de la llengua s’ha acabat a l’Aragó, està molt equivocat. Ara és el Partido Aragonés Regionalista (PAR) el que vol suprimir tots els vestigis de català de la seva comunitat. No és fàcil fer-ho, però a força de paciència i temps, no és impossible.
Acabarem el viatge pels territoris peninsulars que un dia van conformar la Corona d’Aragó a Catalunya. A priori es podria pensar que aquí no hi hauria d’haver cap problema, però el hi ha. I tant que el hi ha...
Tot i que des de fa anys es va fer una llei de política lingüística que semblava que deixava les coses molt clares, hi ha partits que són reticents a acceptar-la i demanen que hagi més quotes de castellà per tot arreu: escola, mitjans de comunicació... Fins i tot els diputats d’aquests partits (PP i C’s) solen usar amb certa freqüència el castellà al Parlament com un gest de rebel•lia i, també, per a quedar bé de cara els seus votants.
Si un dia aquests partits arribessin a governar Catalunya estic segur que, al menys, s’equipararia l’ús del castellà amb el del català.
Però també hi ha qui faria tot el contrari. Fa com un mes, un grup de lingüistes agrupats baix la denominació de grup Koiné van signar un manifest on es reclamava que el català fos l’única llengua oficial a Catalunya. Alguns membres del grup que han sortit als mitjans de comunicació han negat que fossin tant taxatius i que el manifest només buscava sensibilitzar a la societat catalana per a què el català seguís sent la principal llengua, però tenint el castellà com a cooficial.
Jo no em vaig llegir el manifest, però tots els periodistes que ho van fer el van interpretar malament? No serà què després de la polèmica suscitada s’ha fet ús del vell recurs d’haver estat mal interpretats?  
Tot sigui per esgarrapar uns vots... De vegades molts!!        

INDEPENDÈNCIA, XARXES I MITJANS DE COMUNICACIÓ

No fa gaires dies em va arribar via Whatsapp el següent missatge (abans de comentar res vull que el llegiu)

No acostumo gaire a queixar-me en públic. Bé, tampoc ho faig en privat. Serà el meu tarannà...però avui ho vull fer. I ho vull fer publicament, perquè tothom (sobretot els pares i mares de Torelló), no es trobin en la mateixa situació que m'he trobat avui.

He hagut d'anar al pediatra amb la meva filla. Quan ens ha tocat entrar, i havia un substitut (el segon en un mes) de la nostra pediàtra. He dit BON DIA, molt amablament. I just abans de seure, i amb tota la ironía del món (mundial) em diu:

"Aquí se habla en Español, ¿Porqué estamos en España no?."

Me l'he mirat amb ulls de Minion i m'ha sortit un ¿Cómo?.

I torna..."Digo, que esto es España, o acaso estamos en Inglaterra?"

Intentant assimilar la situació (sense perdre els nervis) li dic una mica menys amablament que abans:

"Disculpe usted, pero mi hija se expresa mejor en Catalán, su idioma habitual".

Ja encara amb més ironía diu:

"Está bien, les doy a elegir. O hablan en Español, o hablan en Inglés, (¿Qué prefieren?).

Reconèc que aquí m'he quedat muda. Suposo que no donava crèdit al què estava passant dins la consulta...com m'hagués agradat parlar Xino i poder-li dir: "Yo también le doy a elegir, o Catalán o Chino". Hagués estat orgàsmic...

Total...es dirigeix a la meva filla, se la mira i li diu:

"A ver, que te pasa (y la madre que no hable más ya)".

Ja m'ha tocat els collons!!! ja m'ha fet aixecar de la cadira i amb un cop de mà a la taula i les celles juntes li he dit (gens amablament), que què significaven aquelles faltes de respecte. Que ón eren la pediàtra de les meves filles o la suplent del mes passat.

El paio ja ha canviat la cara, i a començat a renegar i a dir:

"Su hija ya es mayor para expresarse sola, si quiere vaya traduciéndole lo que yo le diga".

La meva pobre filla i jo, l'anavem mirant sense entendre res del què deia (a saber de quin país era...Español no, i molt menys Anglès...).

Total...hem sortit de la consulta, sense haver entès res de la xapa que ens havia cardat. Lògicament, he passat per la casilla de salida a demanar un canvi de metge, ja que aquest paio en té per una temporada llarga, i no em ve de gust, però gens de gust, de tornar-li a veure el jeto. I no em fa ni puta gràcia, que em treguin la òstia de seguretat social, per pagar ineptes de tal "calaña".

PD: Si a mi, una persona em diu: Por favor, ¿Puede hablarme en Español que no entiendo el Catalán?. La meva resposta hagués estat: "Por supuesto, no se preocupe".

Se m'ha demanat el consentiment per publicar-ho a diferents llocs, per tant, em veig obligada a esmentar un últim detall.

Cada mig minut de xarla amb la meva filla, repetia constantment: "¿Me entiendes?"

Ara ja podeu fer el què creieu oportú amb aquest escrit. Està obert al públic.

Atentament:

Sandra Vaqué

Em demanaven que el compartís, però abans de fer-ho vaig voler buscar antecedents a la xarxa per a assegurar-me de la veracitat dels vets.

El buscador va trobar molt poques referències i dues d’elles em van portar fins el seu Twitter (com no en tinc no vaig poder-ho llegir), però també al seu Facebook.

A part d’això, també a la pàgina de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió i a un diari digital. Res més.

No obstant i ja que ho publiquen dos mitjans informatius, he de pensar que, com a professionals ho han contrastat prèviament abans de difondre la notícia.

De totes maneres vull advertir als meus lectors que (i més en els temps que correm), poden aparèixer falses notícies igual en un sentit com en altre amb la sola intenció de crispar els ànims.

Bé, la notícia, tot i que, com ja he dit, sembla verídica, no deixar de ser estranya. Que un pediatre d’un ambulatori públic parli així no em deixa de sorprendre... I no perquè cregui que hi ha facultatius o altres professionals de la sanitat (o ensenyament o d’altres àmbits) que pensen així, sinó pel fet de declarar tan obertament les seves idees quan sap perfectament que sé l’està jugant. I no tan sols per l’idioma, sinó per la forma grollera d’expressar-se, impròpia d’algú que té una carrera universitària i que, per la qual cosa sé li suposa una alta dosi d’educació.  

També m’estranya que el departament hagi trigat tan poc en obrir-li un expedient. Segurament que informatiu per esbrinar si és certa la versió que va donar l’usuària. Però tot i això em sembla una actuació molt ràpida.

Abans d’acabar vull explicar-vos una anècdota que vaig viure el passat divendres.

Veritat que si veieu algú amb una enganxina a la corretja del rellotge penseu com a mínim que és un nacionalista espanyol? I si el veiéssiu pel carrer embolcallat amb la bandera espanyola?

El passat divendres vaig atendre a una parella que anaven amb la samarreta del Barça de la senyera, amb un rellotge amb l’estelada, amb polseres amb l’estelada, amb penjolls (ella en duia al menys dos) amb l’estelada (una amb l’estel roig i l’altra amb el blanc), amb una bossa a l’espatlla amb l’estelada i fins i tot les xancletes amb l’estelada...

Em direu que són casos extrems, no? Cert, però mentre aquests ho exterioritzen, n’hi ha qui ho porta amagat al cap amb la mateixa mesura. 

CONSULTES I MÉS CONSULTES

El passat diumenge els veïns de , Castellterçol, Castellcir, Sant Quirze Safaja, Calders, Monistrol de Calders, Santa Maria d'Oló, l'Estany, Granera i Collsuspina, integrats a diferents comarques de la Catalunya central, van aprovar en consulta popular la creació d’una nova comarca: el Moianès. El resultat, tot i no ser vinculant, sembla ser que serà acceptat per la Generalitat de Catalunya que crearà oficialment la comarca número 42.

Als 10 municipis va guanyar el sí en un percentatge superior al 80%, però la participació no va arribar al 50%. Tot i això, sembla que aquestes dades no són significatives, ja que, com sabeu, a una democràcia, el que compta són els resultats més enllà de la participació.

Després de l’èxit assolit, sembla que ja hi ha altres mancomunitats de pobles que també aspiren a convertir-se en comarca, com per exemple la anomenada Selva Marítima, encara que no està clar que aquest sigui el nom definitiu que prendrà la futura comarca si és que la iniciativa tira endavant. Entre els pobles que volen formar part de la futura comarca estan Lloret de Mar i Blanes.

Aquestes consultes es fan a l’empara de la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya, què és el que havia de donar cobertura al referèndum secessionista del 9-N i que el Tribunal Constitucional va tombar.

Però una vegada oberta la porta, queda clar que hi pot entrar més gent...  Dimarts pel matí vaig escoltar a la SER que, Ciutadans/Ciudadanos (C’s) avisa que, en el cas de guanyar les eleccions catalanes, promouria una consulta per a suprimir l’actual model d’immersió lingüística, a la vegada es preguntaria si els vol un model bilingüe (català i castellà) o trilingüe (català, castellà i anglès)

El resultat a priori és incert, però, què passaria si s’abolís l’actual sistema educatiu? Des del meu punt de vista, a la llarga (potser dintre de molts d’anys), podria significar la desaparició del català o, en el millor dels casos, quedaria com una llengua residual que només es parlaria en ambients familiars de catalanoparlants, tal i com va passar durant l’etapa franquista.

Hem de partir de la premissa que el català és la llengua natural de Catalunya, amb les diferents variants dialectals i amb tots els matisos que vulgueu. Per això mateix, com a qualsevol idioma, es van haver d’establir unes normes ortogràfiques i lingüístiques.

Com tota llengua minoritària, el català ha de ser objecte d’una especial protecció. Si un dia, aquests estatus canvia, pobre català... Però bé, qui avisa (Ciutadans/Ciudadanos) no és traïdor i, per tant, avisats quedeu.

I ja per acabar, tornaré al principi. Suposo que sí, que crear una nova comarca té la seva importància, però en tot cas, molt relativa, ja que a mi, personalment, ni em va ni em ve. M’afectaria si es volgués crear, per exemple, la comarca del Delta de l’Ebre constituïda per tots aquells pobles que l’integren. Per això, la publicitat que li va donar TV3 diumenge em va sembla excessiva.

¿No serà que s’està preparant el terreny de cara una futura consulta legal (on es tornés a preguntar si Catalunya ha d’esdevenir un estat propi) per a validar uns resultats que no arribessin al 50% de participació?

Digueu-me malpensat!        

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 14

Treballar a temps parcial. Un amic em va fer arribar la foto que il·lustra aquest escrit. A primera vista no s’hi veu res que pugui cridar l’atenció. Us en donaré detalls. El cartell està enganxat a la seu de les dependències municipals del Poble Nou que, evidentment, no té alcalde, ja que es tracta d’una pedania d’Amposta que, segons per a què, està mol més a prop de la Ràpita que d’Amposta... Bé, ara fixeu-vos en l’horari.

Com podeu comprovar, l’alcalde rep a la ciutadania un total de 6 hores setmanals. Potser millor un condicional pot rebre, ja que sigui l’hora d’atenció a la ciutadania no vol dir, necessàriament, que tingui plena la consulta cada dia.

I que la resta de dies estigui disponible, tampoc vol dir, necessàriament, que la gent que viu al Poble Nou, requereixin de la seva persona per fer-li una consulta o plantejar-li algun problema.

L’Ajuntament d’Amposta li paga al nou alcalde (recordo que només farà uns 3 mesos que ocupa el càrrec) un sou per dedicar-se 20 hores setmanals a la seva funció (o sigui, més de mitja jornada laboral...) A mi no em surten els números. No sé si a vosaltres (que sou més llestos que jo) trobeu una explicació raonable.

Primer idioma. Si aneu de vacances a un país estranger, us en haureu adonat que el primer idioma és el local. Després, si veuen que ets estranger et parlaran en anglès o, si coneixen el teu idioma, miraran de poder entendres amb aquest.

Catalunya, a part de ser un país normal a l’hora de votar, també ho hauria de ser a l’hora d’usar el nostre idioma que no és altre que el català. Ahir a Barcelona varem poder veure que el català, de vegades no és ni el segon i possiblement ni figura a la llista.

Barcelona és una ciutat cosmopolita que rep milions de turistes de tots els continents del món. Aquest fet es nota sobre tot als llocs d’arribada i partida que són els aeroports, ports i estacions de tren i autobús.

Ahir, en arribar a l’estació de Sants, varem anar a buscar el diari. A l’hora de pagar, davant de nosaltres hi havia una família estrangera i la caixera els hi parlava en anglès i mirava de fer-los entendre que un paquet de xiclets costava dos euros, però que si en compraven 2 només els hi costaria 3. En arribar-hi li vaig donar el bon dia en català i em va contestar en castellà. Segurament que català no en sap gens. ¿No seria normal que a part de conèixer el castellà i el anglès, també se’ls exigís un bon nivell de català per a dirigir-se als d’aquí amb el nostre idioma? Sembla ser que per alguns establiments, aquest fet no és ni imprescindible ni tant sols recomanable.

Reminiscències medievals. Dilluns varem assistir a Alcanar a un acte luctuós. En acabar la cerimònia religiosa, me’n vaig adonar que els homes, per la dreta (tot mirant cap a l’altar) anaven a donar el condol als homes de la família, mentre que les dones, per l’esquerre, el donaven a la part femenina. Molt pocs es van saltar el protocol i van fer les dues files.

A Amposta, per exemple, si bé és cert que a l’església, la família també es separa per sexes, a l’hora del condol només es fa una fila i després de passar per la bancada dels homes, es passa per davant del taüt i es va cap a les dones a les que també se’ls acompanya amb el sentiment.

En sortir al carrer varem parlar d’aquest particular amb amics i coneguts i coincidirem que són reminiscències medievals i que en una societat avançada com la nostra no hauria d’existir.

Votarem o no votarem? Sembla que aquesta és la qüestió! Els republicans, des de fora del govern, ho tenen molt clar. En canvi, els de dintre del govern, no ho veuen igual, sobre tot els ce UDC, però també els de CDC.

La vicepresidenta i presidenta en funcions Joana Ortega, va dir fa uns dies que la consulta ha de ser legal. Per tant, amb el consentiment del govern de Madrid. Són de la mateixa opinió Josep Antoni Duran i Lleida, Joan Rigol i d’altres.

Mas insisteix que la consulta es farà passi el que passi, però deixa entreveure que, tal vegada s’hagi d’aplaçar depenent de les circumstàncies.

Mas sap que pot ser detingut per sediciós i anar contra l’ordre establert. Cosa que, en principi, no passarà als dirigents d’ERC que, al no estar al govern, no hauran de firmar cap decret que permeti la consulta fora de la legalitat vigent.

Certament el Parlament haurà d’aprovar una llei de consultes (què han fet que han esperat a darrera hora?) Y si el govern la impugna com és previsible que ho faci davant del Tribunal Constitucional, automàticament quedarà suspesa.

Veure’m llavors qui serà el guapo... 

QÜESTIÓ D’ACCENTS

Per molts arguments que ens donin els polítics i tots aquells que els hi fan el joc, el valencià no és cap llengua, ni tampoc el mallorquí. Són dialectes del català, com ho és el tortosí o la parla de de Ponent. I no és que ho digui jo, ho diuen els filòlegs que, sobre aquest tema n’entenen molt. Molt més que els polítics i els qui els hi fan el joc.

El que passa és que al PP de València i fa uns anys als de Unió Valenciana, els hi va anar molt bé la guerra de llengües. Promocionar la catalanofòbia a la seva comunitat els hi va donar una gran rendibilitat política. La ideologia de dretes es basa sobre tot, en el populisme. I les qüestions de la llengua ho són. I tant que ho són! A sobre es van trobar amb uns polítics a nivell de l’estat que, per a no discutir, van acceptar situar al valencià al mateix nivell que el català, gallec o basc. Així per exemple, quan accedeixes a la web de l’Agència Tributària pots triar un dels idiomes esmentats. També pots trobar-ho a pàgines com les de la Mancomunitat de la Taula del Sénia. Evidentment, si es volia assolir l’objectiu comú que no era un altre que aconseguir coses per al territori, havia de claudicar amb el tema de la llengua, ja que molts dels municipis que la conformen, tenen alcalde del PP.

Normalment es tracta només d’una qüestió d’accents i de matisos concrets com poden ser els diferents noms que prenen determinades coses segons els pobles i les comarques. Al programa divendres de TV3 ho podem veure cada dilluns amb el Màrius Serra. Imagineu-vos el guirigall que suposaria si, per cada diversitat dialectal es reivindiqués un idioma propi.

Però a Valencia és fa difícil saber quina és ara per ara la llengua autòctona ja que el castellà s’està menjant el terreny al valencià de forma imparable. Zaplana era murcià i, per tant, castellanoparlant, però Camps i Fabra són valencians de naixement i molt poques vegades se’ls ha vist parlant valencià en públic. Cóm es pot defensar una llengua si tu no en fas ús? Certament és una situació inversemblant.

Com passa sempre, el procés d’introducció del que ells denominen valencià ha estat progressiu i irregular. Ser un territori de frontera té l’avantatge de que pots escoltar emissores de ràdio d’un costat i l’altre del riu Sénia. Farà uns 30 anys vaig escoltar un programa de RNE de València i es feia en català amb accent valencià. Un català normatiu que avui en dia està en desús, ja que les formes valencianes s’han apropiat d’aquells mitjans de comunicació que segueixen (o seguien) emeten amb l’idioma propi de la comunitat. Perquè tots sabem quin idioma s’emprava tant a Canal 9 (Nou a la darrera etapa) com a Radio 9... A part del castellà, es clar...

Imagino que ara el valencià només es deu d’escoltar a les petites emissores de ràdio locals i molt conscienciades amb el tema de la llengua. Durant aquests darrers dies he pogut escoltar la SER de València durant les desconnexions que es fan. Com que anava vorejant les límits geogràfics que separen totes dues comunitats, automàticament, la ràdio del cotxe s’anava resintonitzant segons agafava les freqüències. Mentre la SER de Barcelona feia el programa A vivir que son dos días en català (algú podria pensar que es podria fer en castellà?), a l’emissora valenciana el feien en castellà.

La defensa de la llengua materna s’ha de fer des de l’escola, tal com es fa a Catalunya i no tal com fan altres comunitats catalanoparlants que li dediquen més temps al castellà. És el que es coneix com immersió lingüística. Per això, quan un tribunal vol imposar quotes de castellà a determinades escoles perquè així ho han demanat un grup reduït de pares i mares, ho trobem totalment il·lògic i més si el sistema educatiu català està avalat per sentències del Tribunal Constitucional.

Què passaria si un pare o una mare catalana resident per exemple a Vinaròs, demanés que el seu fill rebés classes de català?

No cal que em respongueu que ja ho faig jo. Aquesta situació no es pot donar per dos motius:

1r. Perquè el català no és llengua oficial a València i sinó que li preguntin a l’advocada Isa Castell de la Sénia que encapçala la lluita contra la intransigència d’un secretari judicial de Vinaròs.

2n. Com tots sabeu, els catalans tenim pocs problemes al reconèixer la unitat de la llengua i fins i tot som condescendents davant la intransigència valenciana. Recordeu que quan des de València es va demanar a la UE una traducció al valencià de la Constitució Europea, Maragall va dir que s’estalviessin traduir-la al català, ja que els catalans també enteníem la parla del S del riu Sénia. Un altre exemple el tenim a l’hora de convalidar els nivells de valencià i equipar-los al català i, per això, molts joves valencians estan treballant a Catalunya. A la inversa no passa.   

Amb un altre accent, sí, però el mateix idioma, per molt que els del Búnquer Barraqueta ho vulguin negar.

SALTAR A LA FAMA

Un pot saltar a la fama de diverses maneres. La millor, haver estat el protagonista d’un fet rellevant que el catapulti cap a la popularitat. L’altra és haver fet, precisament, tot el contrari, es a dir, ser l’autor d’un fet negatiu que, evidentment, acaba dient ben poc del personatge en qüestió.

Dintre del segon grup ha aparegut aquests dies Salvador Puy, diputat provincial de la Diputació de Lleida.

El plenari de la Diputació de la Terra Ferma va debatre i aprovà una moció en defensa del català que es parla a la Franja i que, recentment, per obra i gràcia de les Corts Aragoneses (amb els vots favorables del PP i del PAR) van decidir transfigurar-lo en LAPAO (Lengua Aragonesa Pròpia del Area Oriental)

Si ja resulta força inversemblant que una de les impulsores de la norma lingüística fos catalana de naixement i de residència els primers anys de la seva vida, que un català negui la unitat de la llengua, encara resulta molt més increïble.

No fa gaires dies feia broma sobre la diversitat de llengües que s’hi poden trobar sense sortir del Principat: tortosí, ampostí, cavero, canareu, paulsec...), però bromes a part, és cert que hi ha un català normatiu que, difícilment es parla a cap lloc i una sèrie de variants dialectals entre les que poden distingir les dues més importants: el català oriental i el català occidental.

Per tant, no seria estrany que de governar el PP a Catalunya i vist el que s’ha vist a Lleida, també tinguessin la pretensió de canviar el nom de català pel de Llengua Pròpia de l’Àrea Oriental de Catalunya (LLEPAORC) I Llengua Pròpia de l’Àrea Occidental de Catalunya (LLEPAOCC)

Què no ho veurem? Si no s’assoleix la independència, tot és possible i tot està per veure...

CREAR CONFLICTES INNECESSARIS?

Devia de ser sobre el mes de maig de 1974 perquè estàvem a les acaballes d’aquell curs escolar. A la cafeteria de l’institut de Batxillerat Antoni Martí i Franquès de Tarragona (per aquell temps Instituto Nacional de Enseñanza Media), ens havíem reunit la majoria dels alumnes del la classe 6è 6 amb la nostra professora de francès.

La professora, que havia estudiat Història, era basca i havia demanat plaça només als instituts de les poblacions que tinguessin mar o muntanya. L’institut de Tarragona va ser l’únic que va respondre la seva demanda, això si, sé li va preguntar si sabia francès, perquè seria l’assignatura que acabaria donant.

La conversa era distesa i afable. Explicàvem anècdotes i acudits i riem. De sobte, la professora, que tenia un nom d’aquells que quan els aprens ja no te’n oblides, ens va dir (en castellà, evidentment): El que jo admiro dels catalans és que entre vosaltres sempre us adreceu en català; al País Basc, quan en una reunió hi ha un castellanoparlant, encara que tota la resta sàpiguen parlar l’idioma basc, automàticament la conversa canvia al castellà.

Si sou perspicaços, segurament us haureu adonat de la coincidència de cas que us acabo d’explicar amb la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)respecte a l’obligatorietat de fer la classe en castellà només que un alumne ho demani. La polèmica estava servida.  

Podria donar-vos tota una sèrie d’arguments pels quals, trobo, que la sentència del TSJC és injusta i discriminatòria amb el català, però no ho faré. Segurament el diputat d’ERC Joan Tardà va ser qui millor ho va escenificar el dia posterior al Congrés dels Diputats. Si s’aplica fil per randa l’esperit de la llei i es pogués extrapolar a d’altres àmbits de la vida pública i social, si un diputat demana poder parlar en català al Congrés, tota la resta de diputats ho haurien de fer. Evidentment és un cas portat a l’extrem, però molt il·lustratiu a l’hora de demostrar la incongruència de la sentència. Joan Tardà primer i el també diputat republicà Alfred Bosch més tard, van ser cridats a l’ordre 3 vegades pel president del Congrés Jesús Posada i retirat el torn de paraula del que disposaven.

Tornant a la sentència del TSJC, si s’apliqués la mateixa filosofia que al Congrés, el xiquet que demanés que es donés la classe en castellà, no hauria de ser cridat a l’ordre i finalment expulsat? Veritat que estaríem davant d’una situació totalment inversemblant?

A Jesús Posada sé li va escolar dir dirigint-se a Joan Tardà: No creï conflictes innecessaris on no els hi ha... Desgraciadament, massa sovint se’n creen de forma gratuïta. Quan tres famílies castellanoparlants van presentar una demanda per a que els seus fils rebessin l’ensenyament en català, no s’estava creant un conflicte allà on es portava anys sense haver-ne cap? Els xiquets més que ningú tenen una extraordinària capacitat d’adaptació i assimilació. La prova és que els xiquets estrangers que, acompanyant els seus pares han arribat a Catalunya en aquests darrers anys, parlen català i s’han integrat perfectament a la nostra societat. Són alguns pares, els més intransigents i intolerants, els que provoquen conflictes innecessaris del no res.

Si aquests mateixos pares en lloc de vindre a treballar a Catalunya ho haguessin fet a un altre país, no els hauria quedat més remei que mirar d’integrar-se el més ràpidament possible a la seva cultura i aprendre l’idioma.

Però alguns polítics li saben treure rendibilitat d’aquests tipus de conflictes i fins i tot alimenten que sigui així perquè saben que en l’aspecte idiomàtic, la societat sol ser molt sensible. Per tant, res fa pensar que aquestes situacions es puguin arribar a solucionar en un futur relativament curt; aquest conflictes els hi són molt necessaris per a poder seguir fent la seva política excloent i demagògica. Els hi va perfecte!  

Per cert, si algú s’ha quedat amb la curiositat de com es deia la professora basca, us ho dic: Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia, però per a la vostra tranquil·litat, us diré que es feia dir Marimor i els seus alumnes la solíem cridar senyoreta.