Divendres passat, després de que el Conseller
de Treball, Benestar Social i Famílies Chakir El Homrani inaugurés el Club
Social de les Terres de l’Ebre, vaig poder saludar i parlar durant una estona amb
dos periodistes ebrencs. De fet una periodista, Anna Ferràs (Agència Catalana de Notícies i Catalunya
Ràdio) i un periodista i escriptor, Jordi Marsal (ACN)
Els hi vaig desitjar molta sort ja que d’ells
depenia en gran part tenir-nos informats sobre tot allò que succeïa al nostre
voltat.
Però ja sabeu que d’informació n’hi ha de
veraç i rigorosa i de tendenciosa i esbiaixada. Tot i que no sempre és
responsable el pròpia periodista, sinó el mitjà per el qui treballa i,
evidentment paga al periodista la nòmina de final de mes.
Vivim en un món de manipulació on sovint no
saps a quin mitjà has de fer cas i a quin no. Potser de Joans, Joseps i ases n’hi
ha per totes les cases... Es a dir que d’una manera o d’un altra tots els
mitjans agranen cap a casa i tracten les notícies segons els hi convé.
Avui e Periódico publica un sondeig realitzat
per GESOP, segons el qual el un 62% dels catalans voldria més autogovern i només
el 21,5% estaria d’acord en assolir la independència per assolir la república
catalana.
Tot i ser escèptic amb com s’està portant a
terme el procés, no m’acabo de creure el resultar de la consulta. Al menys que
una majoria d’aquells que s’han mobilitzat tantes i tantes vegades a favor de
la independència estiguin cansats de tanta lluita i tantes frustracions que han
abaixat el seu nivell d’autoexigència.
No potser que si l’1-O van anar a votar més de
2 milions de catalans, de cop hi volta molts d’aquests pensin que no va valer
la pena fer-ho. Tot i que aquell dia alguns vam anar a votar (entre aquests m’incloc
jo mateix) en veure que estava passant en diversos punts de la geografia
catalana. I no vaig ser l’únic...
Si els mitjans de comunicació tiren cap al
costat que més els hi convé, a molts dels nostres polítics també els podrien deixar
anar... La majoria estan en política perquè han fet d’aquesta noble ocupació el
seu modus vivendi i volen seguir aferrats a la cadira costi el que costi. Si s’han
de desdir dels seus principis no dubteu per un moment que ho faran i buscaran
els arguments (això ne saben molt i a part tenen els seus assessors per a dir
com fer-ho) per a convèncer a la ciutadania que han fet el millor que podien
fer i sempre per a buscar el bé per a Catalunya i els catalans i les catalanes.
Jo, com sempre he fet, miraré en cada moment d’extreure
les meves pròpies conclusions separant el blat de la palla. I aquí pau i després glòria!
