Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acudit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acudit. Mostrar tots els missatges
dimecres, 10 de maig del 2023
AVUI ACUDIT. L’EPITAFI
dissabte, 10 d’agost del 2019
NO HI HA RES COM LA PROPAGANDA!
Avui com és
començament de la festa major d'Amposta i la gent no està per a massa romanços... Així que us
explicaré un acudit.
Aquells que sou
de la meva generació segur que esteu farts d’escolar acudits sobre Jaimito, el prototip de persona
grollera, mancat de moral, passota...
Bé, a l’acudit
que us explicaré a continuació Jaimito
no era res de tot això, ens el contrari. Era bon xiquet i millor estudiant. El
preferit de la mestra i aquell que sempre posava d’exemple quan explicava coses
bones.
Pel matí Jaimito sempre arribava a classe
puntual. Ni molt prompte ni havent-t’hi tocat la sirena: a l’hora en punt.
Un matí en entrar
a l’aula se’n adona que a la pissarra hi havia una frase que anava de costat a
costat en lletres súper grosses:
-Jaimito és qui té la polla més gran de
classe!
Sense marge de
maniobra, abans de que Jaimito pogués
esborrar el text de la pissarra, entra la mestra...
-Jaimito!: Qui ha
escrit això?
-Jo no senyoreta!
-Ha estat ell, ha
estat ell!
-Bé! –li diu la
mestra- Ja parlarem tu i jo de tot això... Aquesta tarda, quan acabi l’escola t’esperes
aquí!
La resta de
companys de la classe esperen impacients que arribi la tarda.
En sonar la
sirena indicant l’hora de sortida, tots arrepleguen els seus llibres,
llibretes, bolígrafs, els guarden a les respectives carteres i surten de
classe. Tots menys Jaimito...
A diferència d’un
dia qualsevol se queden prop de l’escola esperant la sortida de Jaimito...
Passa un quart d’hora...
Passa mitja hora... Passen tres quarts... I quan ja anava a fer l’hora surt Jaimito de l’escola amb un somriure d’orella
a orella i més content que un gínjol.
Els companys de
classe, contrariats, li pregunten:
-Digués Jaimito, com t’ha anat? Què ta fet la
senyoreta?...
Mentrestant Jaimito se limita a dir:
-No hi ha res com
la propaganda!
Que cadascú
tregui les seves pròpies conclusions... Segur que trobarà algun exemple ben a
prop...
dissabte, 28 de juliol del 2018
ELS PACTES DE LA MONCLOA (acudit)
Durant la Transició ens van vendre que els Pactes de la Moncloa havien estat els
artífex de l’estabilitat política a Espanya. Tot i això, s’explicava quest
acudit:
Era una família composta per la mare, el pare,
un fill d’uns 7 anys i un altre de més menut que encara portava bolquers. A
part, a la casa també hi havia una minyona.
Un dia, a l’hora de dinat, el fill gran els hi
pregunta als pares:
-Què són els Pactes de la Moncloa? (en aquell
temps no se parlava de res més i sembla que el xiquet ho va haver sentir per
algun lloc)
El pare, que sé les donava de saber-ho tot, va
intentar explicar al xiquet d’una forma que fos entenedora per a ell.
-Imagina’t casa nostra. Casa nostra és com una
nació en petit. La mare, que és la que administra la casa representaria el govern. Jo mateix, que me guanyo la
vida pencant amb el meu negoci representaria l’empresa, el motor de l’economia, tu series el poble, el teu germanet el
futur i la minyona representaria el món
laboral. Les relacions entre tots s’assemblaria al funcionament d’Espanya...
Però ràpidament el pare va veure que no se’n
sortia i ho va tallar de soca-rel.
-Bé, ja te’n adonaràs tu mateix i quan ho
comprenguis pensa que els Pactes de la Moncloa funcionen més o menys igual...
Un dia, després d’haver dinat, els dos germans
estàvem jugant. De sobte del germà gran va començar a sentir la pudor típica de
qui s’acaba de cagar...
Ràpidament se’n va a buscar a la mare però en
veure que estava fent la migdiada al sofà, no la vol molestar...
Llavors va anar a buscar el pare que estava a
l’habitació beneficiant-se a la
minyona i no se’n va adonar de la presencia del xiquet.
El xiquet, després de posar en ordre tot el
que li havia passat en poca estona va arribar a la següent conclusió:
-Ja tinc clar que són els pactes de la Moncloa...
Mentre el govern dorm, l’empresari se beneficia el treballador, al poble ningú l’escolta i el
futur està ple de merda.
Pel que sembla no anaven massa equivocats...
dilluns, 21 de maig del 2018
EL REI, FELIPE GONZÁLEZ I FERNANDO MORÁN
Del primer govern de Felipe González, una dels
ministres més carismàtics i sense cap mena de dubte el més popular va ser el d’Afers
Exteriors Fernando Morán.
Tanta era la seva popularitat que d’ell s’explicaven
molts acudits. Aquí ne va un...
Un dia el Rei, amb motiu de la seva onomàstica
feia una recepció als jardins del palau de la Zarzuela. En un moment donat se
trobava acompanyat del President del Govern Felipe González i del ministre
Fernando Morán quan se’ls hi apropa un cambrer per a demanar-los que volien
prendre...
-Yo me tomaré una naranjada –va dir el Rei-.
-¿Y usted Sr. Presidente del Gobierno?
-Yo una llimonada –li va contestar Felipe-.
-¿Y el Sr. Ministro?
-Un Chivas 13 años –li va respondre Morán-.
Una vegada sols Felipe i Morán, el president
del govern li fa una reflexió al ministre...
-Fernando: Siempre que estés con alguien de
mayor rango que tú, por ejemplo el Rey, y te pregunten que es lo que quieres
tomar, por protocolo nunca debes de pedir alguna cosa que esté por encima de lo
que él pida.
---
Van passar uns mesos. Se commemorava el dia de
la Festa Nacional i el Rey i el Ministre d’Exteriors van quedar sols quan també
se’ls hi apropa un cambrer per a veure, en aquest cas, que és el que
volien menjar.
-Melón con jamón- li va demanar el Monarca-.
-Y usted, Sr. Ministro?
-Sandía con chorizo –li va respondre Morán-.
Fernando Morán havia aprés la lliçó
al peu de la lletra.
dijous, 1 de març del 2018
EL QUE HAURIA POGUT SER L’ÚLTIM ACUDIT DE FERRERES AL PERIÓDICO
Us seré franc. Des de que estic jubilat hi ha
dies que no sé a quin dia estic exactament. Tinc més clar el dia de la setmana
(dilluns, dimarts...), però no tinc clar el dia del mes.
Dimarts me va passar. Quan vaig veure l’acudit
de Ferreres vaig creure (erròniament) que era 28 i, per tant era l’últim que
publicava al Periódico després de que anunciés el seu acomiadament el passat
dia 5 de febrer. En adonar-me’n de l’errada, vaig intentar arreglar el
text com vaig poder.
Per a la meva sorpresa, ahir dia 28 de febrer,
el Periódico no va publicar l’acudit de Ferreres, el que hauria segut, aquesta
vegada sí, l’últim de la seva dilatada i exitosa etapa al Periódico. Després me’n
vaig assabentar que la redacció del rotatiu havia decidit no publicar-lo i, per
tant, l’havia censurat.
Més tard, el que suposadament hauria estat l’últim,
me va arribar per Whatsapp i, encara que no us ho cregueu, no me va resultar
desconegut.
Quan se va saber que el Periódico feia fora a
Ferreres, el magazín de TV3 Tot es mou, el va entrevistar en directe mentre dibuixava al seu estudi.
Fugaçment va aparèixer un acudit sobre la seva situació. Crec que era el que me
va arribar ahir.
O sigui, Ferreres, a cop calent, va dibuixar
el que seria el seu últim acudit i se’l va reservar per acomiadar-se dels seus
lectors, però sobre tot fer entendre a la redacció del Periódico l'enorme injustícia
que sé li estava fent.
Els que t’hem seguit tants i tants anys, té
trobarem a faltar. Fins la propera mestre!
dimarts, 16 de gener del 2018
EL FILL QUE NO RECONEIX ELS SEUS PROGENITORS
 |
| De Manel Fontdevila a eldiario.es. |
Avui començaré amb una mica d’humor.
El
president Aznar, en visita oficial a Anglaterra, és convidat per la Reina
Isabel II a prendre un te. Durant la trobada li pregunta com és la seva
filosofia de lideratge i ella contesta que és envoltar-se de persones
intel·ligents. Llavors Aznar li pregunta com sap si són intel·ligents o no.
- Ho
entenc, fent la pregunta adequada - contesta la Reina - deixeu-les ho demostri.
La Reina crida a Tony Blair i li diu:
- Senyor
Primer Ministre, li prego que contesti a la següent pregunta: La seva mare té
un fill, el seu pare té un fill i aquest nen no és ni el seu germà ni la seva
germana. Qui és?
Tony
Blair contesta: - Òbviament, sóc jo !.
-
Correcte! Gràcies sir - diu la Reina.
La Reina
penja.
- Ho ha
entès Mr. Aznar?
- És
clar. Moltíssimes gràcies. Sens dubte faré el mateix!
De
tornada a la Moncloa decideix fer la prova amb el ministre de l'Interior. Li
demana que vagi a veure-li per una qüestió urgent i li pregunta:
- A
veure, Mariano, si em pots contestar aquesta pregunta.
- És
clar, senyor President! Què voleu saber?
- La
teva mare té un fill, el teu pare també i aquest nen no és ni el teu germà ni
la teva germana. Qui és?
Rajoy,
una mica en dificultat contesta que li agradaria pensar-ho bé per donar una
resposta apropiada. En sortir de la Moncloa, en el pànic total, organitza una
reunió amb tots els altres ministres del govern per analitzar la pregunta.
Després
de diverses hores, sense poder trobar la resposta correcta se'ls ocorre trucar
a Piqué que estava de viatge.
-
Escolta Pep, un pregunteta fàcil.
-
Digues-me
- La
teva mare té un fill, el teu pare té un fill i aquest nen no és ni el teu germà
ni la teva germana. Qui és? Piqué contesta seguida:
- Doncs,
sóc jo, és clar!
Tranquil·litzat,
Rajoy truca al President Aznar i li diu:
-
President, ja ho sé! És Piqué!
I Aznar
indignat li respon:
- No,
Idiota! És Tony Blair!
Voleu saber el per què us he explicat aquest acudit?
Perquè m’ha recordat el paper que està fent el PDeCAT respecte al partit
matriu, es a dir Convergència Democràtica de Catalunya.
Els postconvergents diuen haver liquidat l’antiga
Convergència i que el nou partit no té res que veure i que, per tant, repudien la
corrupció... I ja està? És tot el que tenen que dir?
Ja sabeu que per les xarxes socials hi solen circular
moltes coses. Una part important del que circula o és mentida o és de dubtosa
procedència i, per tant, sé li ha de fer poc cas. Ahir via missatgeria mòbil me
va arribar que en l’actualitat només sobreviu un parlamentari de l’època en que
Pasqual Maragall va destapar el cas 3% (que per cert, no és el 3, sinó el 4%) i
aquest parlamentari és Ramon Espadaler que està al Parlament Europeu i que ara
és del PSC. Res del que deia el post és veritat: ni ha estat mai diputat al
Parlament Europeu ni pertany al PSC, ja que milita a Units per Avançar, un
partit format per antics militants d’Unió Democràtica de Catalunya i que va
anar en coalició amb el PSC a les passades eleccions al Parlament.
Fixeu-vos en aquestes dades que us donaré:
Josep Rull: Sé va afiliar a la Joventut Nacionalista
de Catalunya (els joves de CDC) en 1986 i en 1989 va començar a militar a
Convergència ocupant diversos càrrecs de responsabilitat.
Jordi Turull: Ingressa a les JNC en 1986 i a CDC 1987
i també va ocupar diversos càrrecs.
Neus Munté: Tot i que va treballar a la UGT de
Catalunya, va afiliar-se a CDC l’any 1996 i entre 1998 i el 2000 va ser secretari general adjunta de JNC.
Carles Puigdemont: va ser un dels fundadors de la JNC
a les comarques gironines i a partir de 1983 va començar a militar a CDC.
I així podríem continuar...
Com podeu veure molts dels que formen l’actual PDeCAT
ja militaven i ostentaven càrrecs dintre de CDC durant l’època de Pujol que,
segons sembla és quan s’exigia l’impost revolucionari
a les empreses a canvi d’adjudicar-los contractes. Per més que ho
justifiqui Mas, el cer és que tots sé van alletar de la mateixa mamella.
Però si tot això no us acaba de convèncer, avui mateix
el Periódico a tret a la llum un document que demostra que CDC (i el PDeCAT)
són el pare i la mare de la llista
Junts per Catalunya.
dimecres, 15 de novembre del 2017
dijous, 9 de novembre del 2017
dilluns, 25 de setembre del 2017
dissabte, 16 de setembre del 2017
L'ACUDIT DEL DIA I ALGUNS COMENTARIS SOBRE EL TEMA
 |
| De Ferreres al Periódico d'avui. |
http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2016/12/desconnexio-per-etapes.html
http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2017/05/mantenir-encesa-la-flama-independentista.html
http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2017/09/la-independencia-financera.html
(Segurament n'hi haurà algun més)
diumenge, 13 d’agost del 2017
UN ACUDIT DE PEP GIMENO ‘BOTIFARRA’
Durant el concert que fan oferir divendres a Amposta Pep
Gimeno Botifarra, Miquel Gil, Pau Puig, Silvia Ampolla, Guardet lo Cantador i Suc d’Anguila, el
músic valencià va explicar el següent acudit (Ja aviso que no és el mateix
llegir-lo que escoltar-lo de la seva boca)
Diu que era un xicot que tenia un munt de
vicis: jugador de cartes, bevedor, fumador, li agradava anar amb dones de dubtosa
reputació... Total que estava carregat de deutes. Tantes que va arruïnar la
família... Fixeu-vos com estaven a casa que per culpar de no tenir un duro no
van poder donar-li la comunió a la xiqueta...
Tan mala vida portava que un dia
va morir...
Malgrat tot la dona anava sovint al cementiri
a portar-li flors i plorar desconsolada davant de la seva tomba...
-Ai
Pepe! Pepe...! Que ens has deixat a la ruïna... Ni a la xiqueta li hem pogut donar
la comunió...
Va passar un per allí i mirant l’escena, sé va
dirigir a la dona i li va dir:
-Pepe?
Però si a la tomba posa Rafel...
-És que no podia tenir res a nom seu! - Li va replicar la dona-.
dijous, 6 d’abril del 2017
DECEBUTS AMB ELS PRESSUPOSTOS DE L’ESTAT
Estic per pensar que Rajoy i Montoro no se parlen... La passada setmana Rajoy, a Barcelona, va prometre una inversió de 4.200 milions d’euros en infraestructures per a Catalunya fins el 2020. Dimarts en canvi, quan es fan fer públics els Pressupostos Generals de l’Estat per aquest any, la inversió a Catalunya pel mateix concepte va caure un 2,7% respecte l’any passat... Més del 50% respecte a la de l’any 2011... Però no només va caure a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya... Excepte les Illes Canàries...
Fa anys me van explicar un acudit de Jaimito. Per una vegada, Jaimito era un bon alumne i el preferit de la professora. Un dia, un company de classe per a putejar-lo va escriure a la pissarra: Jaimito és qui té la polla més gran de classe. Cuan Jaimito va entrar a l’aula ho va voler esborrar, però un grup de company li ho va impedir. Així, quan va entrar la mestra i ho va veure, va preguntar qui havia posat allò i tota la classe va cridar a l’uníson: Jaimito, Jaimito... La professora, molt seriosa li va dir a Jaimito que li volia parlar a la sortida de l’escola. Va sonar el timbre i mentre la resta de companys marxaven, Jaimito es va quedar. Després d’una llarga estona, Jaimito va sortir de l’escola més xulo que un vuit... Els companys de classe que s’havien esperat pels voltants de l’escola li van preguntar a Jaimito que li havia dit la professora i aquest els hi va respondre: Xiquets, no hi ha res com la propaganda.
Una bona campanya de propaganda tot i que el producte sigui defectuós, pot tenir un resultats magnífics. Però si això era el que pretenia Rajoy, evidentment s’equivoca de mig a mig. El poble català, que mai ha sigut tonto del tot, fa anys que no es creu res del que ve de Madrid, encara que, en aquest cas ho digués a Catalunya. Potser va ser així per a evitar ser escridassat i emportar-se, (ves a saber!) alguna tomatada...
Montoro va voler vendre els pressupostos com els de la postcrisi. Potser li va faltar adornar-ho amb una mica de focs artificials, però va posar prou èmfasi com per a convèncer a aquells que encara hi creuen i que cada com són menys.
Sembla ser que el sector més perjudicat serà el de Rodalies. Finalment (quina novetat!) no es farà la inversió promesa... Cal recordar però que les estacions de tren que hi ha dintre del nostre territori no pertanyen a la xarxa de Rodalies de Catalunya... Si de cas, a la xarxa de Rodalies del Tercer Món. Així que haurem de continuar resignats als retards per culpa de la catenària, perquè s’ha avariat el comboi o perquè fa massa vent a la zona d’Hospitalet de l’Infant... .
El mateix dimarts per la nit, al Facebook i il·lustrat amb un mapa de l’Estat espanyol, l’amic benicarlando Jordi Maura ja es queixava per la port que els hi toca als valencians de la inversió pressupostada. Va ser la primera queixa de totes les que he vist o he sentit posteriorment. La població catalana representa el 14% del total d’Espanya i el seu PIB el 19%. Semblaria lògic que la inversió anés, al menys, en consonància amb algun d’aquests paràmetres... Però no, la inversió total per al 2017 representa un 12% del total. Les comunitats més agraciades són: Castellà i Lleó, Galícia, Astúries i Extremadura. Les dues primeres governades quasi sempre pel PP i les altres dues per a dissimular... Què no es digui... Tot i que les dretes no han dissimulat mai...
Per cert, sabeu per què Canàries és l’única comunitat on augmentarà la inversió? Perquè l’únic diputat de Nova Canàries potser decisiu a l’hora d’aprovar-se!
Cal recordar però, que els pressupostos encara han de passar tot el tràmit parlamentari i per tant, estan subjectes a modificacions puntuals si és que el PP i els seus aliats accepten alguna esmena. Això vol dir què encara és possible que pugui créixer la inversió per a Catalunya? Potser sí que al final pensaré que sou tontets...
dimecres, 15 de març del 2017
CONTROVÈRSIA AL CONGRÉS PER LA MISSA DE LA 2
Potser serà un tema menor... O potser no... Però el que tinc clar és que algú havia d’obrir el meló i ha estat Podemos.
El partit lila va registrar al Congrés una proposició no de llei per a que traguessin de la programació de la Segona Cadena de TVE la missa dels diumenges. El motiu pel qual se presenta la proposició no de llei, és que un canal públic de televisió no hauria d’emetre programes de contingut religiós ja que la Constitució diu que Espanya és un estat aconfessional i, en lloc de la missa, se’n podria emetre algun de contingut cultura, per exemple.
Què serà que sempre que es toquen temes religiosos es crea controvèrsia? Mentre el PP parlava de postures dictatorials per part de Podemos (evidentment), el PSOE apel·lava a la llibertat d’expressió i, finalment, Ciudadanos en boca del seu President, deia que no és un tema prioritari i que n’hi ha d’altres que ho són molt més.
Si us sembla obviaré l’opinió del PP (Rafael Hernando), ja que des del meu punt de vista es desqualifica per ella sola. La del PSOE (no vaig reconèixer quin diputat va ser el que la va donar), espero i desitjo que només sigui una opinió de la minoria de socialistes. No entenc com des del PSOE es pot arribar a donar una opinió així. I no, no és que estigui en contra de la llibertat d’expressió, es clar, però me sembla més correcta la motivació que dóna de Podemos. Tot i que a mi, personalment, no me molesta... Total en no mirar-ho... Igual que Tele 5. M’importa un rave la programació de Tele 5 i d’altres com 13Tv si no les miro mai ni penso mirar-les en el futur.
Ara, la resposta amb la que vaig al·lucinar amb colors va ser la de Ribera, la de què hi ha coses més importants... I tant què hi ha coses més importants! El que passa és que no prediquen amb l’exemple. Mentre el programa amb el qual C’s es va presentar a les eleccions deia una cosa, a l’hora de la veritat en fan una altra ben diferent. El punt principal del seu programa era acabar amb la corrupció, però a l’hora de la veritat segueixen tolerant-la. Un exemple és el cas del President de Múrcia, imputat pels 4 costats i pendent d’una moció de censura que C’s es resisteix a donar-li suport... No sigui que Rajoy i companyia s’empipen...
Des de que l’any 2010 Zapatero va prendre les primeres mesures ordenades per Brussel·les i que va continuar Rajoy, la majoria de les mesures que s’han pres per a pal·liar el que ells anomenen crisi, han estat contraries als interessos de les classes populars.
Per tant, tot i que no sóc ningú per a donar consells, li diria al senyor Ribera que es preocupés més pels ciutadans d’Espanya i una mica menys pels seus interessos electorals i de crear controvèrsies inútils. Les classes populars del nostre país necessitem i exigim que se’ns retorni tot el que se’ns ha estat robant. Per un costat el que van comportar les retallades i per l’altre el que es van emportar els corruptes (polítics, galtes i aprofitats) I sóc del parer que mentre Ribera pul·luli per la política espanyola, la classe treballadora, el que abans es denominava la classe mitjana, seguirà afonada i a disposició dels capricis de l’empresari de torn.
Per cert, al programa de la Sexta Más vale tarde, un tertulià va dir que no era el mateix un estat aconfessional que laic. Si fos laic, no caldria finançar les diferents confessions, sobre tot la catòlica que és de llarg qui més diners reb i més prebendes té.
Per acabar us explicaré un acudit sobre el tema del dia: La missa de la 2. Sabeu que un dels estereotips que tenim els catalans és que som uns agarrats.
Un català devot de la Santa Mare Església, Catòlica, Apostòlica i Romana, tenia per costum veure i escoltar la missa que emet la 2 els diumenges. Però com a bon català que era, quan l’escolanet es disposava a passar la plàtera entre els assistents, tancava la tele.
diumenge, 19 de febrer del 2017
EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL IV
Passa Carnaval, passa
Dimecres de Cendra... I arriba la Setmana Santa...
M.- “Mossèn: Un dia d’aquests hauré
de tornar a Barcelona... Veu, un altre trimestre al sac... Ja només en queden 3
mesos per a que torni a abraçar a Leal...”.
M.M.- “Per a tu és molt fàcil
dir-ho... No hi ha dia que no pensi amb ell. Els dies se’m fan eterns... Les
setmanes... Els mesos... És un suplici... Quan marxaràs?”
M.- “Què troba dilluns? Així quan
comencen les misses i les processons de la Setmana Santa ja estaré de volta...”
M.M.- “Bé. Crec que dilluns és un
bon dia... Per cert, en vas tindre prou amb les 35.000 pessetes que té vaig
donar?”
M.-“ La veritat és que una mica
just. Vaig haver de posar alguna cosa de la meva butxaca per a pagar l’esmorzar
del darrer dia i pagar els bitllets de tornada...”
M.M.- “I per què no me vas dir res?”
M.- “Perquè va ser molt poca
cosa... Vaig pensar que no valia la pena reclamar-li 100 o 200 pessetes...”.
M.M.- “Home, home... Massa bon
xiquet que ets... Aquesta vegada te’n donaré una mica més... 40.000 té sembla
bé?”
M.- “Troba...?”
M.M.- “Sí... Crec que millor...”.
Marcos ja s’hi trobava. Amb 40.000
pessetes seria l’amo de la gresca barcelonesa per uns dies... O millor dit, per
unes nits...
Les xiques del
barri Xino ja el coneixien i fins i tot es barallaven per ser
les seves acompanyants. Els hi pagava bé i Marcos no reparava
en extres... El xampany (i no precisament de Godall) era la seva beguda
favorita i en solia demanar a cada local que freqüentava, tot i que no era gens
barat... Però eren uns diners que li havia costat ben poca suor i ja sé sap...
Tenia prevista
l’arribada per a Dimecres Sant, però un problema etílic va fer que retardés un
dia el viatge. Mossèn Mariano ja es pensava el pitjor...
Estava espantat... Decebut i desconsolat se’n va anar cap a casa des de la
parada del bus. Li havia preguntat a Benjamín si l’havia vist
per Tortosa, però Benjamín li havia assegurat que no havia
pujat al seu autobús...
-“Igual s’ha
equivocat i ha agafat el que va a la Sénia passant per la Galera...” –Li havia
dit Benjamín-.
Dijous, tot i que
l’autocar de la Hife arribava al Mas poc abans de l’hora prevista per a la
missa, mossèn Mariano va anar fins la parada per a veure si
arribava Marcos.
-“De la parada a
l’església no hi ha ni dos minuts mal comptats i encara que l’autobús es
retardi una mica, podré començar la missa puntualment” –Pensava mossèn
Mariano-.
La missa de Dijous
Sant sol ser de les més multitudinàries de l’any. Només als enterraments hi ha
més gent...
Dijous, sí. Finalment
dijous va arribar Marcos al Mas. Tot i que el cap encara li
feia una mica de mal, li va posar bona cara.
-“És el que esperarà
el mossèn... No puc defraudar-lo”... –Va pensar Marcos-.
M.- “Res important... De sobte me
vaig trobar indispost i vaig passar tot el dia al llit... Com que m’estic a una
pensió barata, no hi ha telèfon a l’habitació... No gasto més del necessari...
Aquest matí ja m’he trobava perfectament...”
M.M.- “Bé, bé... Ara explica’m com
està Leal... Com l’has vist...?”
M.- “No s’ho creurà mossèn... Quan
m’ha vist, i tal com va fer l’altra vegada, ha donat un gran salt d’alegria i
de seguida m’ha preguntat per vostè... I el mossèn com està...? M’ha preguntat.
No m’ho podia creure... Mai m’hauria esperat d’ell una reacció així...
Expressava en una frase un sentiment... Cregui’m si li dic que vaig
al·lucinar...!”
M.M.- “Has parlat amb el director?
Què t’ha dit...?”
M.- “M’ha dit el que m’ha vingut
dient tots aquests mesos, que fins ara mai havia vist un gosset tan
intel·ligent. Què parlarà perfectament i que serà capaç de portar qualsevol
tipus de conversa”.
M.M.- No saps quina alegria més gran
me dones. Només tinc ganes de tornar-lo a veure, abraçar-lo i preguntar-li que
ha fet durant tot el temps que hem estat separats.
Van passant els mesos
que faltaven per arribar a final de curs. Marcos es disposa a
preparar-ho tot per a tornar a Barcelona per darrera vegada, al menys
utilitzant l’excusa del gosset... Arriba el dia i tal com ha vingut passat les
darrers vegades, mossèn Mariano des del peu de l’autobús de Benjamín acomiada
a Marcos. Se’l veu neguitós, però a la vegada il·lusionat perquè
pensa que en un parell de dies a tot tardar es retrobarà amb Leal.
Aquesta vegada mossèn
Mariano li ha donat a Marcos 50.000 pessetes. Està tan
content amb les notícies que li dóna l’escolanet que pensa que el centre s’ha
fet mereixedor d’una bona propina.
Una vegada a
Barcelona, Marcos torna a freqüentar els llocs del barri Xino i
el Paral·lel que tan bé coneix. Les noies de la nit barcelonina ja el criden
pel seu nom, així com els cambrers i barmans dels locals on té per costum anar.
Tot i que aquesta
vegada porta més diners a la cartera, li duren ben poc. A part de totes les
consumicions que pren acompanyat de les noies més guapes, és generós i dóna
bones propines. En poques hores s’ho peta tot.
(Continuarà...)
diumenge, 12 de febrer del 2017
LO GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. Capítol III
L’autocar de Benjamín
està entrant al poble. Marcos, des del passadís de l’autobús veu al
mossèn esperant... Se’n adona de que està molt neguitós.
-“Segur que ja deu de
fer al menys ½ hora que s’espera”. –Pensa Marcos-.
L’autobús para i
mossèn Mariano es dirigeix ràpidament cap a la porta. Quan Marcos baixa no pot
reprimir donar-li una abraçada. Mai abans l’havia abraçat...
M.M.- “Con ha anat?”
M.-“Molt bé... Trobo que millor
impossible...”
M.M.- “Conta, conta...”.
M.- “Només arribar m’han donat una
fulla per a que posés totes les seves dades. A dal de tot, i en lletres roges
ja posava: Leal. Només vaig d’haver de copiar-les de la cartilla
que me va donar vostè. Després ens van fer passar a una petita estança on li
van fer una primera avaluació per a poder verificar el seu coeficient
d’intel·ligència. Van concloure que era un dels gossets més intel·ligents que
havien vist i que les possibilitats de poder parlar eren extraordinàriament
grans...
El capellà
l’escoltava amb molta atenció sense interrompre’l en cap moment. De vegades
semblava que no l’escoltava i que pel seu cap només passaven les imatges de tot
allò que li contava Marcos com si fos una pel·lícula de cine...
M.M.-“ I què més?, Què més?”
M.- “Bàsicament ja està tot. El moment d’acomiadar-nos va ser molt dur. Va
quedar molt trist, però me van dir que era normal i que això passava amb tots
els gossets...”.
M.M.- “I a partir d’ara què?”
M.- “ Me van dir que havia de
tornar pels voltants de Nadal. Si tot va bé, serà el moment de pagar el segon
trimestre... Només en el cas de que se’n adonessin de que Leal no
progressa com cal, tornaria cap a casa amb ell... Però me van assegurar que
això no passarà... És massa intel·ligent per a que això passi...
M.M.- “Què m’has de contar...?”
M.- “Segons els responsable de
l’acadèmia les possibilitats de Leal són extraordinàriament
grans i que en poc temps ja començarà a dir les seves primeres paraules...
Paraules bàsiques, tal com passa amb xiquets quan són menuts: pipi,
caca... Bé ja sap...
M.M.- “Sí, sí... Perfectament... Bé,
quan arribi el moment de tornar ja m’ho recordaràs...”.
M.- “Troba què farà falta...? Ja
se’n recordarà vostè, ja ho veurà...”
No cal ni dir-ho que
aquell escolanet que sempre replegava la primera hòstia que repartia el capellà
(i no precisament consagrada) va passar a ser-ne el favorit d’aquest.
Efectivament, després
de la missa de la celebrada festa de la Immaculada Concepció, ja dintre de la
sagristia, mentre el mossèn s’estava traient la casulla i la resta de la
vestimenta litúrgica, crida l’atenció de Marcos.
M.M.- “Escolta Marcos,
ja has pensat quin dia aniràs a Barcelona? Els dies se’m fan eterns... Tot i
que me vaig voler mentalitzar, tan de temps sense Leal no ho
puc aguantar... Sense saber-ne res... Si ell també m’enllora...”
M.- “Tranquil·litzes mossèn que ja
queda poc. Si a vostè li sembla bé, havia pensar en marxar el dia 21... O 22...
Per a poder estar aquí per a la missa del Gall...”.
M.M.- “Sí, sí... Potser el 22 estaria
bé... El dia de la rifa... Quan diners trobes què necessitaràs?”
M.- “A veure, no ho sé... Imagino
que si tot va bé el segon trimestre serà més car... Ja sap, més nivell
d’estudis... Els llibres també seran més cars... Això sí, la matrícula ja no
caldrà pagar-la... No ho sé... L’altra vegada me va donar 35.000 pessetes, no?”
M.M.- “30.000... Van ser 30.000...”.
M.- “Ah! Sí... És veritat... Van
ser 30.000...”. No ho sé, unes coses per les altres trobo que amb 30.000 ja
n’hi hauria prou...”.
M.M.- “Mira: És igual... Te’n donaré
35.000... Sí sobra alguna cosa i ho creus convenient els hi pots donar
propina... Què té sembla...?”
M.- “Me sembla perfecte, mossèn. Ja
estic comptant les hores que queden per a veure el gosset...”
M.M.- I jo... I jo... Recorda-te’n
de trucar què l’altra vegada no ho vas fer...
Els Xiquets del
Col·legi de Sant Ildefons encara no havien començar a cantar els números de la
rifa quan Marcos ja estava a dalt de l’autocar de Benjamín camí
de Tortosa. Només pensava en arribar a Barcelona per a repetir les mateixes
experiències viscudes uns mesos abans.
Una vegada a
Barcelona tot va ser disbauxa, freqüentant tots els antres on hi havia vici i
perversió... Dones i joc... Droga i rock and roll... Tot i que la
cantarella cansina dels xiquets de Sant Ildefons s’escoltava
per totes les televisions i ràdios, Marcos ni la sentia... El
seu únic propòsit era passar-s’ho bé amb els diners que li havia donat el
capellà...
L’arribada al Mas va
ser idèntica a la vegada anterior. El mossèn l’esperava neguitós al peu del bus
esperant les noves que li portava Marcos de Leal.
L’escolanet es mostrava exultant i ansiós per explicar-li al mossèn l’evolució
dels estudis del gosset.
M.- “Mossèn: No s’ho creurà...!
Només veure’m se’m ha tirat a sobre... M’ha reconegut! Després de passar pel
despatx del caixer del centre, m’han fet passar pel despatx del director i més
tar pel del cap d’estudis... O va ser a l’inrevés... Ja no ho recordo... Va ser
tant emocionant que des d’aquell moment la meva vida és un sotrac (trasbals)
Visc a un núvol...
M.M.- “Però explica’t xiquet, com
has vist a Leal...?”
M.- “Bé, molt bé mossèn.
Perfecte... Trobo que fins i tot s’ha engreixat... Sé nota que l’alimenten i el
cuiden bé... Com li anava dient, vaig parlar amb el cap d’estudis i amb el
director... No sabien com lloar-lo... Què si era el millor gosset que havien
vist mai... Què quina capacitat tenia d’assimilar tot allò que li ensenyaven...
Ja diu paraules, tot i que encara no coordina frases... Però quan diu alguna
cosa ho diu clar... Se’l entén a la perfecció... Què sí continua progressant
així, prompte ja es podrà portar una conversa amb ell... Tot i que molt
elemental, anem a veure... Però molt bé... Tots molt contents...”.
M.M.- “I jo, i jo... Jo també estic
molt content pel que m’expliques. Era el que jo volia... El que jo esperava...
El que jo desitjava... Renoi que content que estic... Només el fet de que
encara ens separen 6 mesos per a retrobar-nos pot amb l’alegria d’aquest
moment. Però si tot va així, val la pena esperar...”
M.- “Mossèn: Si vol, d’aquí tres
mesos hi pot anar vostè...”
M.M.- “No. Ja saps que me dec a la
parròquia i a les meves feligreses... Només caldria que el dia que m’absentés
es morís algú... No, no... Ja està tu per això... Me’n refio completament de tu...
M’esperaré... A més ja saps que ens van aconsellar de que hi anés sempre el
mateix...”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)