¿PER QUÈ LI DIEM TARRAGONA QUAN VOLEM DIR L’EBRE?

Començaré l’escrit parafrasejant la pel·lícula ¿Per què li diuen amor quan volen dir sexe?: ¿Per què li diuen portar aigua a Barcelona des de Tarragona quan volen dir portar aigua des de l’Ebre? Darrerament els Telenotícies de TV3 quan parlen de la sequera diuen que una de les mesures que es poden arribar a prendre d’allargar-se l’actual període d’escassetat de pluges és portar aigua des de Tarragona a Barcelona o sigui, fer un transvasament des de la conca de l’Ebre a les conques internes de Catalunya que són les que més pateixen les conseqüències de la manca d’aigua. Cal recordar que dintre de les conques internes està l’Àrea Metropolitana de Barcelona que per si sola té més de 5,5 milions d’habitants d’un total d’uns 8 milions que té aproximadament Catalunya. De la manera que ho diuen sembla que a Tarragona tinguin excedent d’aigua i no és així. La major part de l’aigua que consumeix el Camp de Tarragona és gràcies al ‘minitransvasament’ de l’Ebre que va entrar en funcionament l’any 1989 i que gestiona el Consorci d’Aigües de Tarragona. Si hem de parlar de la gestió de la sequera la veritat és que el Govern de la Generalitat no en surt gens ben parat ja que rep crítiques tant de l’oposició socialista com de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Però amb la defensa de Hard Rock de Tarragona (una gran zona d’oci a tocar de Port Aventura que inclouria diversos casinos i hotels) que fa el PSC aquest partit tampoc sortiria ben parat a l’hora de parlar de gestió de l’aigua. Des de l’Ebre sempre hem dit que mai ens oposaríem portar aigua de boca allà on sigui necessària, però s’ha de tenir en compte que al riu no li sobra aigua ni al Delta tampoc. O sinó que els hi ho pregunten als regants que han vist com la passada campanya de l’arròs se’ls hi restringia l’aigua i quan podien regar sovint era de mala qualitat. Quan parlem de gestió de l’aigua cal mirar cap a diversos punts. El primer son les fuites de les canonades de conducció. Un mal endèmic al que no se li posa remei, al menys el que caldria. El segon els grans consumidors i aquí hem de girar la vista cap les grans infraestructures turístiques. Unes d’aquestes grans infraestructures son les estacions d’esquí. Amb l’arribada de la ‘setmana dels ponts’ algunes d’elles ja han entrat en funcionament. A la televisió ens diuen que ha estat gràcies a la neu artificial produïda per l’aigua acumulada a unes grans basses que s’omplen de la neu del desglaç a la primavera... ¡Atenció! Rebobinem... ¿Les estacions d’esquí acumulen aigua a unes grans basses aprofitant el desglaç de la neu de la primavera per a després convertir-la en neu i fer-la servir a les seves instal·lacions? ¿Ho he entès bé? ¿Ens prenen per babaus? Si no s’acumulés l’aigua a les basses aniria a parar als rierols i després als rius i ajudaria a omplir els pantans que subministren d’aigua de boca (i també industrial i turística) a una gran part dels pobles i ciutats de Catalunya... ¿O no és així? La meva conclusió és que un cop més els nostres polítics manipulen l’opinió pública per a fer-nos creure allò que els interessa en cada moment. Sempre ho han fet així i sempre ho seguiran fet anteposant els grans interessos econòmics per sobre dels interessos dels ciutadans als que diuen salvaguardar.

MANIFESTACIÓ PELS SEDIMENTS

Unes 2.000 persones es van reunir ahir diumenges 12 de febrer a Santa Jaume d’Enveja per a reclamar que el Govern central faci les inversions necessàries per a que puguin baixar més sediments pel riu Ebre ja que, des de que van construir-se els grans embassaments al llarg del curs del riu, la major part d’aquests sediments que, durant mil·lennis van configurar la silueta del delta, hi queden retinguts. Aquest fet fa no només que la zona de lo Trabucador, l’illa de Buda i la platja de la Marquesa vagin perdent terreny davant la mar Mediterrània per l’efecte de les llevantades sinó que, també, tot el delta de l’Ebre es vagi enfonsant a raó de 3 a 5 mil·límetres a l’any. Després de creuar l’Ebre per lo Passador, els manifestants van concentrar-se al parc fluvial de Deltebre on Sofia Morales va llegir el manifest. També hi van haver parlaments per part de membres destacats de la PDE així com d’altres entitats ecologistes i música dels artistes ebrencs Joan Rovira, Laura Guarch, Josep Bordes (Pepet i Marieta) i Mario Pons (los Sirgadors del Delta).

AIGUA I SEDIMENTS!

Un centenar de persones s’han concentrat aquest matí al parc fluvial de Deltebre convocats per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) per a demanar l’arribada de més quantitat de sediments al tram final del riu per a preservar així la integritat del Delta. Darrerament, massa sovint i sempre que hi ha temporal de Llevant, escoltem que s’ha tornat a trencar la barra del Trabucador. És com si fos el termòmetre que mesura la fragilitat de tot el Delta de l’Ebre. A part del canvi climàtic que és sense cap mena de dubte un dels factors que causen aquest desastre, l’altre factor (i no menys important) és la manca de sediments suficients arrossegats pel riu que arriben al Delta. Aquests sediments, que només fa unes dècades baixaven sense cap entrebanc fins el curs final de l’Ebre, a partir de la construcció riu amunt dels grans embassaments com ara els de Mequinensa, Riba-roja d’Ebre, Flix, etc., hi queden retinguts i només en baixa una part insignificant quan s’ha de desembassar aigua durant les èpoques en que l’Ebre porta més cabal. Han intervingut representants de la mateixa PDE, així com d’altres entitats conservacionistes com per exemple el GEPEC i SEO BridLife. Després dels parlaments Matilde Font, presidenta de la Coordinadora Antitransvasaments de les Terres de l’Ebre i portaveu de la PDE ha llegit el manifest. Entre les intervencions i al final de l’acte els assistents han entonat diversos cops el lema: El riu és vida, aigua i sediments! Posteriorment, per a escenificar la manca de sediments al tram final, membres de la PDE n’han abocat diversos poals al l’Ebre. Com a cloenda de l’acte, la cantautora d’Ulldecona Laura Guarch ha interpretat el tema Sediments.

L’ENDEMÀ DE LA NIT TEMÀTICA

Les fires, un motor de dinamització territorial. 

TV3 ens va ‘regalar’ dimarts passat (7 de juny de 2020)una nit temàtica sobre les Terres de l’Ebre. Primer amb la projecció del documental l’Illa dels bous del realitzador ampostí Santi Valldepérez i a continuació amb Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre (2012)d’un altre realitzador de les nostres terres, l’ampoller Mario Pons.

Analitzem el contingut de Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre on l’any del seu enregistrament (2011), l’amic Mario Pons ens mostrava la crua realitat de l’economia ebrenca, amb preus d’origen desfasats, amb la ingerència als mercats de productes vinguts de fora, amb la joventut ebrenca havent de marxar a d’altres llocs per a trobar una feina d’acord amb la seva preparació etc. etc.

Es parla del Pla Estratègic que estava enllestint la Generalitat de Catalunya per a dinamitzar econòmicament el nostre territori... Era l’enèsim estudi que es portava a terme...

Vull remuntar-me a l’any 2001. A l’antiga seu de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (més conegut com l’IDECE) s’hi feia una important reunió per al futur de les Terres de l’Ebre en ple debat sobre el Pla Hidrològic Nacional. La Plataforma en Defensa de l’Ebre hi va voler assistir per a veure quin polítics estaven a favor i quins en contra del transvasament de l’Ebre. Abans d’entrar-hi vaig poder saludar i parlar un estona amb Joaquim Paladella, alcalde de Batea i Joaquim Vidal, alcalde de Vilalba dels Arcs que hi arribaven junts.

Amb Paladella hi tenia (i tinc) una amista des de feia anys i en poques paraules me va posar en antecedents sobre l’IDECE.

-Per a què serveix l’IDECE?

-Fins ara s’ha limitat a fer estudis...

I es podria afegir que també que per proporcionar una feina a alguns dels càrrecs territorials del principal partit que governava a la Generalitat de Catalunya.

Primer es va redactar al Pla Parcial de les Terres de l’Ebre (2001), per a que l’any 2010 s’acabés convertint amb el Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (perdia la paraula Parcial de la seva denominació). I només uns tres anys més tard es redactava el Pla Estratègic Empresarial i per a l’Ocupació de les Terres de l’Ebre (2013), que és al que es refereix el documental.

En que ha canviat la situació de les Terres de l’Ebre des de la redacció d’aquests plans? M’atreveixo a dir que en res!

No fa ni dos mesos vaig coincidir amb Albert Salvadó, l’actual Director de l’DECE i me va assegurar que si fins ara l’ens nomes havia servit per a col·locar a alguns polítics, a partir de la seva direcció es posarien en marxa els projectes que s’havien aprovat. Li vaig desitjar  sort amb l’esperança (diuen que és l’últim que es perd) de que s’acabin confirmant les seves previsions i les Terres de l’Ebre puguin iniciar un procés de recuperació.

Però l’endemà de la nit temàtica, després de veure el documental i reflexionar sobre el mateix m’he despertat, com cada dia, amb la crua realitat: De moment seguim igual o pitjor que l’any 2012.

Què passarà en el futur més immediat? Com a ciutadà del carrer no puc respondre a aquesta pregunta però penso que els meus desitjos s’allunyen molt del que molt provablement acabi sent la trista realitat: les Terres de l’Ebre continuarem sent un des territoris oblidats de Catalunya i no sembla que cap govern ens acabarà donant les eines necessàries per a revertir la situació actual.     

EL CANAL XERTA-SÉNIA: PER A QUÈ? PER A QUI?

El canal Xerta-riu Sénia pel terme de Santa Bàrbara.

Quan encara s’estan avaluant els danys causats per la borrasca Glòria que tan va malmetre el delta de l’Ebre... Quan més que mai s’està treballant per a què, finalment, puguin arribar els anhelats sediments... Quan des de la PDE s’està qüestionant l’aigua que va cap el camp de Tarragona... Quan s’està debatent sobre el futur de la nostra pagesia massa collada pels preus que els hi paguen en origen per part dels intermediaris dels sector (principalment les grans cadenes de distribució alimentària)... Quan tot això passa, encara surten veus que reclamen la finalització del canal Xerta-riu Sénia... Inaudit!

I no són veus anònimes, sinó persones influents que tenen els canals necessaris per a fer arribar els seus missatges a un sector important de l’opinió pública en general.  

Arribat a aquest punt, me pregunto:

Per a què acabar el canal Xerta-riu Sénia? Reconec que fa anys estava a favor de que es fera. Però vistes les circumstàncies actuals penso que seria un disbarat terrible que s’acabés. Fa anys que l’Ebre i el seu delta són uns malalts crònics i sinó s’apliquen mesures urgents i continuades, només caldrà esperar una cosa: la seva mort. Indubtablement, més regadius, encara que siguin per a regar el nostre territori, no és cap solució, sinó un agreujament del problema.

Per a qui seria aquesta aigua? Al futur, no ho dubteu, l’aigua serà per a qui la pugui pagar. Tal com ha passat a d’altres llocs, d’avant d’una eventual oferta d’aigua, les explotacions agràries de les planes de Santa Bàrbara i la Galera acabarien sent comprades per grans terratinents aliens al territori amb l’única finalitat de transformar els actuals conreus per a fer una agricultura menys sostenible però molt més rendible per als seus interessos econòmics.     

Avui en dia, demanar la finalització del canal és anar en contra el territori i defensar els interessos de les multinacionals del sector que, a la vegada, van en contra dels petits agricultors i ramaders que, sortadament, encara ens queden.  

LES TERRES DE L’EBRE EXISTEIXEN

Pintada reivindicativa a Vinallop. 

Què ningú s’escandalitzi, però el nostre territori també forma part de l’anomenada Espanya buidada.

Quantes vegades hem constatat que aquí no tenim futur?... Que els nostres fills han de marxar a d’altres llocs per a buscar feina... Que la principal font d’ingressos de la majoria de les nostres poblacions encara prové del sector primari (agricultura, pesca i ramaderia)... Que tenim una indústria precària i tecnològicament parlant poc adequada... Que el corredor del Mediterrani passarà de llarg tal com ho fan la majoria de trens al menys que algú li posi remei... I la prova final: els nostres pobles també perden població any rere any. I quantes vegades haurem d’escoltat (encara) què el país s’ha de redistribuir? Però el trist és que no hi ha cap govern que hi posi solucions.

Efectivament, l’any 2018 totes les poblacions del nostre territori van perdre habitants, tret d’Amposta. Durant els anys de la bombolla immobiliària vam veure com s’aturava la progressiva pèrdua d’habitants amb gent arribada d’altres territoris, la majoria estrangers de Romania i el Marroc. Però amb la crisi, els mateixos que havien arribat buscant una feina (sovint precària i poc qualificada) van haver de retornar al seus països d’origen.

Pintada reivindicativa a Vinallop. 

Amb el nou any recent encetat s’han tornat a sentir les reivindicacions del territori contra allò que creuen que és una injustícia social. Per un costat la plataforma Trens Dignes ja ha anunciat que es mobilitzarà per a reclamar el corredor Mediterrani i l’aturada de trens d’alta velocitat a l’estació de l’Aldea. Però la novetat és que ja no estaran sols. La plataforma Trens Dignes al Maestrat unirà les seves forces a la plataforma ebrenca. Tampoc seria d’estranyar que passes el mateix amb la gent del Camp de Tarragona ja que tampoc estan gens d’acord amb la seva situació ferroviària.  

Per una altre costat, després de la rebentada de la canonada del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) a l’Ampolla, la Plataforma en Defensa de l’Ebre també ha fet una crida a la mobilització i ha dit prou a l’espoli d’aigua que pateix el nostre territori des de fa 30 anys. Després de l’incident de l’Ampolla, la PDE va criticar l’opacitat informativa del CAT, a l’hora que anunciava una assemblea general per al març on es decidirien les futures accions a realitzar per tal de posar data de caducitat al minitransvasament.

Ja fa temps que reivindico que les Terres de l’Ebre haurien d’adquirir una identitat superior al de ser només un simple territori del Sud de Catalunya sense pràcticament competències administratives .

Terreny on hi ha un dels pous fets pel CAT a Vinallop. 

Històricament i de forma despectiva, a la comarca de Tortosa se’ns ha anomenat la quinta província. Per aquí haurien d’anar les coses. Si no us agrada província, es podria aprovar d’una vegada per totes la nova divisió territorial de Catalunya en vegueries per a dotar-les posteriorment de l’estructura política necessària per a poder administrar-se i tenir les seves pròpies llistes electorals.

Sempre ens queixem de què els nostres polítics no fan la feina que tindrien que fer per a que el nostre territori pugui prosperar adequadament. En part és que tenim molt poca representativitat ja que als primers llocs de les llistes electorals quasi sempre van polítics del Camp de Tarragona. I si tenim la sort de que en surti algun d’aquí, no sempre és la persona ideal per representar-nos com cal.

Segurament a la gent de Terol i de les altres províncies interiors que si fa o no fa es troben amb la mateixa situació ja els agradaria tenir unes condicions econòmiques i socials com les que tenim nosaltres. Per tant la meva solidaritat amb ells. Però a les Terres de l’Ebre també patim un oblit històric (com d’altres territoris de Catalunya), però bé que se’n recorden de nosaltres a l’hora de posar-nos centrals nuclears, tèrmiques, parcs eòlics i abocadors.    

LA REALITAT I ELS DIVERSOS PUNTS DE VISTA

De Iñaqui y Frenchy.

El passat 4 de novembre, l’amic Toni Espanya va penjar un post al seu compte de Facebook on explicava la seva percepció sobre les relacions que mantenim en aquests moments els ciutadans de Catalunya. Unes reflexions que en part comparteixo i que me serveixen d’excusa per al meu escrit d’avui.

(https://www.facebook.com/aespanyaforcadell/posts/10213342716178721?pnref=story)

Tot i que una gran part dels comentaris contradient la situació que havia plantejat, precisament deixaven en evidència de que Toni tenia molta part de raó. De no ser així, segurament, el sentit i el to dels comentaris hauria estat ben diferent.

Com ja he dit alguna vegada, de realitat només n’hi ha una, però la percepció que tenim d’aquesta realitat potser diferent per a cadascú de nosaltres.

A Catalunya en aquests moments estem vivint una situació anòmala que podria ser una mescla d’indignació, consternació, coratge, esperança, esgotament, etc. Potser d’alguna més, no diré que no. Però no tota la societat catalana ho està vivint de la mateixa manera. N’hi que ho viu amb molt més sentiment, mentre que d’altres, simplement, miren de tirar endavant amb el dia a dia. En principi jo m’englobaria dintre d’aquest darrer grup. Tot i que és veritat que trobo que moltes coses que estan passant són injustes, però potser caldria analitzar totes les causes que ens han portat fins aquí.

No és la primera vegada que es viu un clima de tensió a Catalunya. Durant la llarga lluita contra el transvasament de l’Ebre (lluita que en algun sentit encara perdura), també hi va haver molta crispació. Com ara també hi havia dos bàndols: els bons i els dolents, els que defensàvem l’Ebre i els que es volien emportar l’aigua... Els que volen la independència de Catalunya i els que no... I els altres. Aquells que des del primer moment ens ho mirem amb ulls escèptics. Com he dit des d'un bon començament, en aquest cas, me defeneixo com a pragmàtic. 

Com a membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre ens havíem concentrat a algun lloc davant la visita d’un càrrec de la Generalitat per a demostrar-li el nostre rebuig. D’entrada recordo diverses concentracions d’aquest tipus: Alcanar, Ulldecona, Amposta, Tortosa, Masdenverge... Això sí, mai vaig tenir constància de que es preguessin les formes durant un ple com va passar a Tortosa el passat dilluns dia 6 quan el grup del PSC es va haver de sentir la desqualificació de miserables. Anteriorment s’havien sentit les de: fastigosos, nauseabunds i que els odiaven...

Però als de l’altre costat, a aquells que defensen la independència de Catalunya, també els hi passen coses. La darrera (que jo sàpiga) avui mateix: Un jutge investiga a l’alcalde de Reus i diversos veïns per voler expulsar a la Policia Nacional de la seva ciutat. Per cert, durant la roda de premsa que ha donat l’alcalde han estat tres policies nacionals que hi assistien de paisà.  

Un altre cas: a la Seu d’Urgell van denunciar a diversos professor per, suposadament, fomentar l’odi cap els cossos de seguretat de l’Estat. No acabaríem...

Jo sí que vull anar acabant, però abans vull explicar-vos una anècdota viscuda recentment. Una persona li explicava a un psiquiatre que escoltava sorolls i percebia olors molt fortes i pudors... Els psiquiatre sé l’escoltava en atenció, sense interrompre-la...

-Cregui’m que és veritat el que li estic dient.

-Jo no dic que no –li va dir els psiquiatre- Estic segur que a vostè li passa el que m’està explicant.

No vull dir ni molt menys que estiguem bojos (bé, potser una mica si que ho estem tots), simplement reiterar que les percepcions que tenim cadascú de nosaltres poden no correspondre’s amb la realitat que ens envolta. 

SIRGAR CONTRACORRENT

L’amic Mario Pons va escriure la setmana passada al seu compte de Facebook que, un any més, l’Ajuntament de l’Ampolla, el seu poble, no ha contractat el seu conjunt musical, los Sirgadors per a les festes majors de Sant Joan.

Des de la seva independència del municipi del Perelló, l’Ampolla ha tingut 2 alcaldes: Francesc (Paco) Sancho, primer com independent i després de CiU (*) i Francesc (Paco) Arasa, també de CiU, però amb passat socialista (tot i que li agradaria esborrar-ho del seu currículum) i fidel entusiasta del primer... O sigui, abans de prendre una decisió, li consulta.

Mentre Mario Pons va destacar com activista en la seva defensa del territori assistint a les manifestacions, assemblees, etc, però també com a realitzador dels documentals Aigua, font de vida i el censurat Contracorriente, la carrera de Sancho va transcórrer en direcció oposada, però a la vegada millor remunerada... Bastant millor remunerada!  

Davant l’aixecament del poble ebrenc contra l’amenaça que significava el Pla Hidrològic Nacional, el darrer Govern del Molt Poc Honorable Jordi Pujol va crear una Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre de la que depenien altres delegacions departamentals... I amb qui es va pensar per posar-lo al capdavant? Efectivament, amb l’alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho. Des de la PDE es va considerar aquest càrrec de nova creació com un comissari polític al servei del centralisme barceloní en un intent de contrarestar la marea blava. 

El 12 de setembre de 2001 (en sondemà dels atemptats de Nova York), la PDE va tenir l’atreviment de fer una manifestació a casa de Francesc Sancho amb la gent que no havíem viatjat a Brussel·les on el dia abans també s’hi va fer una manifestació (tot i que uns pocs van repetir, el gruix de l’expedició encara no havia arribat) Com a cloenda de l’acte, un grup de joves de la PDE van efectuar la dansa de la gallina, en clara al·lusió a un amic del primer edil municipal. Amb aquests precedents és lògic que les relacions entre Francesc Sancho i la PDE no fossin bones o dit d’una altra manera (com diria Rajoy): fossin dolentes.  

Per tant, Mario Pons, com a membre de l’Assemblea Local de PDE d’Ampolla no estava ben vist per l’establishment local, com tampoc ho érem els membres de les diferents assemblees locals pels respectius governs territorials amb alcaldes i càrrecs de CiU. Tot i el pas del temps i els canvis produïts i en una bona part dels casos, les ferides obertes encara no s’han tancat i allà on s’hi van prendre represàlies i on continua governant CiU o del PDeCAT, encara se’n prenen.

Per als convergents ampolleros, Mario Pons va sirgar contracorrent, mentre a d’altres pobles de les Terres de l’Ebre hi nedàvem (contracorrent)... Ens haurien volgut submisos , però en ens vam rebel·lar i vam acabar guanyant la batalla de l’aigua.

Però tal com he dit més amunt, encara hi ha qui està pagant les conseqüències d’aquella època.

Tot i que no sóc de donar consells (qui sóc jo per a fer-ho), amic Mario te’n vaig a donar una parell. El primer que has de fer és demanar perdó als Paco’s i dir-los que en aquesta vida t’has equivocat moltes vegades i després proposar-li a Francesc Sancho de fer-li un documental sobre al seva vida. Penso que Raça ampollera seria un bon títol.  

(*) Francesc Sancho i Serena, rapitenc i metge de professió, va començar militant a un partit comunista (no sabria dir quin) i després d’un brevíssim pas pel PSC (això me van dir), va ser elegit primer alcalde de l’Ampolla com independent fins que va recalar a les files de CDC, un partit on sé solia fer carrera i ve-t’ho aquí que ne va fer: Delegat del Govern durant els anys del moviment antitransvasament, president del Consorci d’Aigües de Tarragona, president del CEPIDE, diputat al Parlament, responsable de Secretaria de Participació Social i Local en Salut... I per suposat alcalde fins a que se’n va cansar... Llavors va heretar l’alcaldia el seu més fervent seguidor: Paco Arasa.

SI TENIU CURIOSITAT SOBRE ALGUNS POLÍTICS QUE VAN OCUPAR CÀRRECS A LA SANITAT CATALANA, NO DEIXEU D'ENTRAR:

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article10542#.WUpZloWLTcs

SERIA MOLT MÉS DIVERTIT...

Recordareu que la setmana passada parlant dels mitjans de comunicació en general, però també dels nostres, dels que tenim al territori, us explicava que al debats que s’emeten, segon m’havien informat, no parlen mai de temes locals i sempre ho fan de temes molt més genèrics. El motiu només és un: Que cap ajuntament que, d’alguna manera, col·labora amb el finançament del mitjà, pugui enfadar-se.

Una mica crida l’atenció que es doni la notícia, però que després no hi pugui haver un debat per debatre la veracitat o no de la mateixa.

Mireu, us puc assegurar que quan es produeix un tema polèmic i després se’n parla, l’expectació que general és molt gran. A la gent els hi agrada el morbo i la xafarderia.

Darrerament al nostre territori s’han produït diversos fets que,sempre des del meu punt de vista, m’han semblat força interessants i, tot i que els he seguit (o al menys ho he intentat) de prop, sempre m’he quedat amb les ganes de conèixer més detalls i fins i tot les versions contraposades o excuses que pugui donar la part afectada.

Us posaré uns exemples:

1.        Fa temps es va dir que un treballador del Centre d’Art Lo Pati d’Amposta havia comès una sèrie d’irregularitats, però que encara no es coneixia l’abast que tenien. Van haver de passar mesos abans no es va saber que les irregularitats les havia comés el mateix director que hauria facturat utilitzant una empresa seva (o que al menys hi estava vinculat) diversos serveis que s’havien fet al Pati. Però la partida s’està jugant a 3 bandes, com el billar... Per una part està l’afectat, el propi director a qui sé li ha obert un expedient disciplinari per part de l’Ajuntament d’Amposta per falta molt greu. Per l’altre costat l’Ajuntament que, possiblement, va reaccionar tard i malament davant aquest afer. Finalment, la tercera part és el grup municipal del PSC que sembla que li ha tret els colors al govern municipal en retraure’ls que després d’un any d’haver pres possessió encara no se’n havien assabentat de la irregularitat.

2.        Els protagonistes d’aquest segon exemple són l’Ajuntament d’Amposta. Fixeu-vos que he emprat una forma plural d’un pronom. No és un error, ho he fet expressament, ja que, en aquest cas estan implicats l’anterior equip de govern de CiU i el nou consistori d’EA. La passada setmana es va saber que un jutjat havia donar la raó al nou consistori encapçalat per Adam Tomàs que havia presentat una demanda contra una empresa constructora, la qual, 4 o 5 anys després d’haver efectuat unes millores a la urbanització dels Eucaliptus, havia presentat una factura per un import de 15.000€ a la que, la regidora d’urbanisme del consistori anterior Isabel Ferré li va donar el vist i plau només 15 dies abans de les eleccions municipals de 2015. Segons Tomàs, aquella factura els va fer sospitar i li va retreure a Ferré que no li generés cap dubte i acabés estampant la seva firma per a que es pagués i que per això, pensava, que podia tractar-se d’una irregularitat. Ferré va interpretar de les paraules de l’actual alcalde que es referia a que CDC s’hauria finançat irregularment i va amenaçar-lo amb una querella criminal si no es retractava, donant-li de termini fins dimarts passat. Dilluns però, Tomàs va tornar a fer unes declaracions ratificant el que ja havia dit i animant a Ferré a que presentés la querella ja que ell, en cap moment havia insinuat res, simplement que no ho trobava normal. De moment Ferre ha presentat davant del jutjat una demanda de conciliació com a pas previ de la querella.

3.        Podria continuar amb l’increment de l’IBI d’Amposta, però m’apeteix més parlar del tema del telèfons mòbils comprats per l’Ajuntament de Deltebre. Segons va denunciar el grup municipal de les CUP de Deltebre, l’Ajuntament va comprar 3 mòbils... Però no tres mòbils qualsevol, no, dos Iphone 7 i un Iphone 7 Plus destinats a 2 càrrecs electes i a un col·laborador. Els telèfons tenen un cost de 2.712€ (o sigui a quasi 1.000€ la unitat) Les explicacions que va donar l’alcalde de Deltebre van ser que les persones a qui anaven destinats els mòbils els necessitaven...

Si aquests temes que he exposat i d’altres molts que surten periòdicament i que tenen la categoria de notícia es poguessin debatre entre els parts afectades, potser (i només potser) podríem entendre millor el que està passant en cada cas. I potser més d’un sortiria retratat...  

Al menys per a mi seria molt més divertit... 

DIA MUNDIAL DE L’AIGUA: RES A CELEBRAR

Tot i que avui sé celebra el Dia Mundial de l’Aigua, a les Terres de l’Ebre, tal com va sent habitual, no tenim res a celebrar... L’amenaça de transvasaments que portin aigua més enllà de la conca del riu, lluny d’esvair-se, reapareix i s’accentua cada cer temps.  

La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha aprovat recentment la concessió de més aigua per al canal Segarra-Garrigues amb la infinita col·laboració del  govern de la Generalitat, aquell que dia sí i dia també parla de referèndum i independència, però sobre tot del Govern de Zapatero que l’any 2010 utilitzant la fórmula del reial decret, va obrir les portes per a ampliar la concessió. Des del territori sempre s’ha dit que es tracta d’una forma encoberta per a portar aigua a Barcelona i garantir així els subministrament de la seva zona metropolitana.

El canal Segarra-Garrigues capta l’aigua del riu Segre. No crec que sé li escapi a ningú que l’aigua del Segre és d’una millor qualitat que la que arriba al Delta de l’Ebre, per tant i lògicament, si li extreus al riu aigua de qualitat, la que queda sempre serà més dolenta.

Encara que s’extregui aigua del Segre o de qualsevol altre afluent, sempre serà un transvasament de l’Ebre, ja que minvarà el cabal del riu perjudicant l’ecosistema, la pesca i l’aqüicultura.

L’AIGUA DELS CANALS

Cada dia, quan pujo a treballar a Tortosa, des d’Amposta a Vinallop circulo en paral·lel al canal de la Dreta que fa setmanes que baixa buit. Si la memòria no me falla, durant uns dies va baixar perquè va ploure a la capçalera i ja sabeu que quan això passa o es preveu el desglaç de la neu que s’ha acumulat als Pirineus durant l’hivern, els gestors del embassaments obren les comportes per a deixar passar l’aigua excedent i evitar així inundacions a les zones baixes de la vall del riu.

El Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) és l’empresa que gestiona l’aigua de l’anomenat minitransvasament a Tarragona i que, poc a poc ha anat eixamplant la seva xarxa de subministrament a més pobles.

Segons se’ns ha dit, el CAT agafa l’aigua dels canals de rec, gràcies a un contracte que tenen amb les comunitats de regants que són les propietàries de l’aigua una vegada està dintre dels canals.

Potser sóc un ignorant en el tema, però no recordo haver vist dipòsits d’emmagatzament d’aigua que permetrien continuar subministrant aigua als seus clients durant el temps en que no baixa aigua pels canals...

Per tant (perdoneu-me si fico la pota), quan no baixa aigua pels canals, com s’ho fan?

EL POU DE CAMP-REDÓ

Com que sempre hi ha malpensats, fa anys me va dir un amic que s’havia fet un pou a la zona de Font de Quinto (Camp-redó) i que estratègicament el van cobrir amb una caseta. Aquest pou permetria extreure aigua de l’aqüífer de la Galera que segons Antonio Canício és el segon més important de Catalunya.

No cal ni dir-ho, l’aigua de l’aqüífer, igual com passa amb la del Segre, és de molta millor qualitat i, per tant, permetria estalviar una part important dels costos de depuració.

I sinó és així, per a què serveix aquella subestació?

Queda dit.

PORTES GIRATÒRIES

Per cert, ahir us parlava de portes giratòries... Sembla que al CAT també n’hi ha:   

http://www.media.cat/anuari/un-canal-amb-portes-giratories/

Terres de l'Ebre independència ja!!

MANIFESTACIÓ PDE BARCELONA (Fotos) -38-