HIPÒCRITES DE MANUAL

Començaré per definir hipocresia perquè igual hi ha algun lector que no sàpiga exactament el seu significat: La hipocresia és l'acte de simular qualitats, idees o sentiments diferents dels que en realitat es tenen. Dit això anem a analitzar algunes de les coses que s’estan dient des de les files del PP aquests darrers dies. GOVERNAR LA LLISTA MÉS VOTADA NOMÉS QUAN INTERESSA AL PP En veure que amb la suma dels seus propis vots i els de Vox Alberto Núñez Feijóo no podria ser investit president, des del PP reclamen poder governar al ser la llista més votada. De fet ja ho van estar demanant durant tota la campanya electoral i fins i tot abans. A priori podria ser una bona solució que podrien acceptar una gran part de la ciutadania, però venint del PP no té cap mena de credibilitat ja que després de les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany, els populars han pactat en 218 ajuntaments d’arreu d’Espanya perdesbancar la llista guanyadora (150 dels quals amb la ultradreta). També han pactat a Extremadura on els socialistes van ser primers i a les Illes Canàries per donar la presidència del Cabildo Insular a Coalició Canaria. En anteriors legislatures ja ho van fer a Madrid (Comunitat i ajuntament) i Castella i Lleó. Llavors amb el quasi desaparegut C’s i sempre per a desbancar el candidat socialista que havia guanyat. UN NOU ‘TAMAYAZO’ A LA VISTA? Una altra estratègia que està emprant el PP és demanar que els socialistes de bé (sembla que n’hi ha de bons i de dolents) trenquin la ‘disciplina de vot’ i votin a favor de la investidura de Feijóo. Aquesta postura no només seria una traïció a Pedro Sánchez i a la resta de diputats socialistes del Congrés, sinó també a tota la militància socialista i fins i tot a aquells que el passat 23 de juliol van votar el PSOE. La petició dels populars ha fet que es torni a parlar de ‘Tamayazo’. A mode de recordatori es coneix com a ‘Tamayazo’ la traïció que van cometre Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez (que havien segut escollits diputats a l’Assemblea de Madrid pel PSOE l’any 2003) al absentar-se a l’hora de votar per a elegir president de la Comunitat de Madrid el socialista Rafael Simancas. El fet va provocar la repetició d’eleccions i l’electorat lluny de castigar els corruptes va donar la majoria absoluta al PP i gràcies a això Esperanza Aguirre en va poder ser la presidenta de la Comunitat. LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT COM A MONEDA DE CANVI I si no n’hi ha prou amb les dues estratègies anteriors, anem per una tercera. El portaveu del PP al Parlament de Catalunya Alejandro Fernández ha ‘temptat’ els socialistes catalans en bescanviar la presidència del Govern d’Espanya que, lògicament, seria per a Feijóo amb la presidència de la Generalitat que, en aquest cas, seria per a Salvador Illa. Caldria fer però una moció de censura a la que Vox s’hauria de sumar. ¿Cal recordar-li a Alejandro Fernández que els que ells anomenen ‘bloc constitucionalista’ no té majoria al Parlament? O també aquí pretenen fer un altre ‘Tamayazo’? ARA SÍ, ARA NO Dissabte 29 el PP en boca del seu vicesecretari general Pedro Rollán va dir que pretenien obrir negociacions amb Junts per a recavar el suport a Feijóo sempre dintre del marc constitucional. Només dos dies més tard la portaveu del Congrés Cuca Gamarra se’n va desdir. CONCLUSIÓ Després de totes aquestes propostes i idees (algunes de bomber) només em queda a dir que els dirigents del PP són uns hipòcrites de manual. O no?

PRÒRROGA

Si al llarg de la nit electoral del 23 de juliol des de formacions com Sumem i el PSOE s’usava el símil esportiu ‘hi ha partit’, una vegada acabat l’escrutini puc dir que hi ha ‘pròrroga’. I per què dic això? En veure que la possible investidura de Pedro Sánchez passava per Junts vaig pensar que una de les coses que podien passar (i tal vegada la més probable) era la repetició de les eleccions. Estàvem (estem) davant d’un dels pitjor escenaris polítics tot i que el pitjor de tots hauria estat que Feijóo pogués ser President del Govern d’Espanya amb el suport de Vox. Durant la campanya Junts ja va advertir que de cap de les maneres facilitarien la investidura de Sánchez, tot i que segons les enquestes els resultats dels PSOE es preveien molt més dolents que els que van obtenir finalment. Junts posarà sobre la taula dues condicions ‘innegociables’ per a fer president Sánchez: un referèndum d’autodeterminació de Catalunya pactat amb l’Estat i l’amnistia d’aquells que encara no l’han obtingut com per exemple Carles Puigdemont, Toni Comín i Marta Rovira. Fer un referèndum d’autodeterminació és, des del meu punt de vista, un fet que en un moment o un altre s’haurà d’afrontar per part de l’Estat. Cal recordar que el PSC fins el 2012 estava obert a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En quan a l’amnistia dels independentistes que resideixen fora de l’estat espanyol penso que és viable, però ells també hauran de fer alguna concessió. Quan dues parts negocien, el resultat de les negociacions mai ha d’acabar d’agradar a ningú, perquè sinó és així és que una part ha aconseguit molt més que l’altra. A part, de no haver-se fugat a l’estranger, a hores d’ara segurament també estarien amnistiats, tal com ho van ser la resta de polítics que van estar al capdavant del moviment secessionista. Això sí, haurien passat per la presó com total la resta, cosa que evidentment no estaven disposats a fer. Després de les eleccions s’obre un llarg procés de consultes i negociacions entre les diferents forces polítiques amb representació parlamentaria. De vegades un sol vot pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. El partits que negociïn amb el PSOE i Sumem (donem per fet que el partit de la Yolanda Díaz formarà un tot amb el de Sánchez) exigiran contraprestacions per als seus territoris respectius i, en el cas de Junts, com ja he dit, també personals. D’entrada el PSOE serà reticent al menys amb el que fa al referèndum d’autodeterminació. És conscient que els millors resultats el han tret a Catalunya i que la majoria dels territoris han donat suport al PP precisament per a que marqui distàncies amb l’independentisme català. Com es diu popularment, els votants d’aquells territoris ‘estan més per traure la bandera espanyola als balcons’ que no que els hi pugen les pensions, els salaris mínims o tindre una sanitat universal. És la cultura de la incultura. Per part de Junts només es seuran a negociar si es contemplen les dues exigències ja esmentades. No els importa haver de repetir eleccions i fins i tot que les puguin guanyar el PP i Vox. Son dels que pensen que ‘com pitjor per als altres millor per a ells’. De fet els importen poc els més de 2 milions d’electors catalans que el passat 23 van votar opcions progressistes i a favor de que Pedro Sánchez tornés a governar. Només els importa ells mateixos. Son els gens convergents... Sempre s’ha dit que en política tot és possible i per tant no s’hauria de descartar als 100% que Junts no faciliti la investidura de Sánchez, però ho veig molt improbable, la veritat. Així és que després del partit ja ha començat el temps de la prorroga, el temps en que els partits hauran de decidir si pacten i amb qui pacten. Una prorroga que pot durar mesos i que bé podria ser que Espanya acabés la presidència de torn de la UE sent Sánchez encara President en funcions del Govern d’Espanya. El problema és que després de la pròrroga no hi haurà penals i un altre partit encara serà molt més complicat de guanyar.

UN VOT A L’EXTREMA DRETA

En una conversa recent amb un conegut, aquest em preguntava: -Si Sánchez ha fet tantes coses bones, creus possible que el 23-J guanyi el PP? I la meva resposta va ser: -En política, com a la vida tot és possible... El que passa és que la dreta fa molt soroll. La dreta (i per extensió l’extrema dreta) no paren d’emetre missatges populistes que calen ràpidament entre les persones més receptives a aquests tipus de continguts amb la finalitat de guanyar-se el seu vot. També han anunciat que derogaran les lleis que s’han aprovat durant el govern de Sánchez i que tant han millorar la qualitat de vida dels ciutadans del nostre país en un missatge clarament adreçat als col·lectius més ultres, catòlics i reaccionaris. Va continuar dient-me: -Un amic policia m’ha dit que un company seu és d’origen marroquí... -I què passa? -li vaig contestar jo-. Quin problema hi ha...? Pensa que per a ser policia ha de tenir primer que res nacionalitat espanyola i posteriorment passar per un munt de proves i filtres per avaluar la seva capacitat per exercir la professió i només després de complir tots els requisits podrà ser-ho. Ningú va dient que vol ser policia i pel simple fet de dir-ho ja el fan... -Però és que m’han dit que tenen una reserva del 20% de les places... -va continuar dient-me-. Aquí ja vaig posar-me com una moto... -Mira -li vaig dir-. És impossible que cap col·lectiu tingui una reserva de places, tret de les dones en el cas de accedir a un lloc de policia i els discapacitats. Li dius a la persona que t’ho ha dit que t’ensenyi la publicació oficial de la convocatòria i que et demostri el que t’està dient. Segur que no ho farà perquè no ho posa en lloc. La persona que li ho va dir segur que és de la màxima confiança del meu interlocutor i que un dia li va poder dir això i un altre qualsevol altre disbarat... Poc a poc, a part de la confiança que de ben segur ja fa temps que li té guanyada, li va inculcant les idees ultres sortides d’un discurs populista i xenòfob i que a molta gent els hi agrada escoltar per a poder-lo fer servir d’excusa a l’hora d’anar a votar i així quedar tranquils per l’acte que acaben de fer saben en el fons no ho han fet bé. Vaig tenir una amic ja difunt que tenia l’edat de mon pare que una vegada em va dir: -Jo voto al PP perquè si no en donen els que tenen com podem esperar que ens donen el altres... Com veureu és una idea molt simplista a l’hora de decidir-se per una opció de vot. Però a la fi és una idea que deu tenir molta gent ja que si tots aquells que pertanyem a les classes populars ja siguem assalariats, jubilats, desocupats, etc. votessin pels partits que tenen més cura per la gent humil, seria impossible que la dreta i l’extrema dreta poguessin governar. Però el mal ens el fem nosaltres mateixos ja sigui abstenint-nos de votar o bé votant a la dreta per castigar els governs progressistes amb qualsevol mena d’excusa.

ALGUNES QÜESTIONS SOBRE EL CONFINAMENT

De Faro a Diari de Tarragona. 

Porteu-vos bé i estigueu-vos a casa; no sortiu sinó és per necessitat. Però...

Com és que sempre hi ha algun però? És que no està tot clar? Tot, tot clar, no! Per molt que ens ho expliquin, per molt que incideixin en el tema, sempre hi haurà dubtes. Anem a veure’n uns quants.

Tal com us deia l’altre dia tinc la immensa sort de tenir una gosseta. La pobra ja té 15 anys. Cada dia la trec a passejar 3 vegades. De més jove la treia fins a 4 vegades i quasi sempre la tercera sortida anàvem pel Delta i la soltava per a que anés a la seva.

Durant aquest període de confinament, segons diuen, no puc allunyar-me massa de casa ni tampoc durant gaire estona... Però això que significa? Me diuen que puc donar una volta a la mansana... Però totes les mansanes no són iguals. No tenen res a veure, per exemple,  les illes de cases de l’Eixample de Barcelona amb les del barri d’Amposta on visc. Hi ha un parc a uns 300 metres de casa... Puc arribar fins allí? L’altre diu un altre propietari de gos me va dir que no, que me podrien cridar l’atenció... Aquest parc disposa de pipican. Els altres pipicans que hi ha a Amposta encara estan més lluny.  

En segon lloc el temps que s’ha d’emprar. Me van dir que sobre els 20 minuts... Ara pregunto: És que els gossos són màquines i disposen d’un temporitzador? Evidentment que no. I això ho sabem bé els que tenim gossos. Per a fer les seves necessitats de vegades els hi costa més i d’altres menys.  

Un altre cas. La setmana passada m’explicaven que a la Sénia un municipal va multar un veí perquè segons ell anava a tirar la bossa de brossa massa lluny de casa... De vegades els hi poses una gorra ja es pensen que son generals...  

Ara anem a parlar dels serveis essencials. Son serveis essencials les botigues de menjar, les farmàcies, les adrogueries, els serveis de neteja i desinfecció d’espais públics, etc., etc. I els quioscs? Pel que sembla, per a l’Ajuntament d’Alcanar, no. La qual cosa és una solemne bajanada. Si per una part deixen editar diaris, com després no els han de deixar vendre? A part, el President Sánchez, en una de les seves compareixences habituals, als ser preguntat per un periodista, ho va deixar ban clar: el periodisme era un servei essencial. Sense fer cap tipus de distinció entre les diferents maneres de fer periodisme (televisiu, radiofònic, escrit o per Internet)

Legislar és molt difícil, sobre tot a l’hora d’establir límits o excepcions, ja que això pot crear una porta de sortida i ser aprofitada pels més llestos. Però els encarregats de fer complir les normes tampoc han de fer ús de l’autoritarisme aprofitant-se de l’actual conjuntura.

#QuedatACasa

A QUÈ JUGA JUNTS PER CATALUNYA?

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Reconec públicament que el primer en tenir dubtes soc jo mateix. De fet porto 10 anys votant ara uns, ara altres, sense tenir clar si finalment l’opció triada ha estat la més encertada...

Però de vegades, posicionar-te és tan fàcil com mirar a qui tens a l’altre costat. Si al davant tinc a l’extrema dreta, potser a contracor, però votaré a cregui que millor els pugui aturar en cada cas. Sé que no soc l’únic en fer-ho, però entenc que tothom no pensi igual. Ho respecto, però no ho comparteixo...

A què juga Junts per Catalunya? Per a molts la resposta pot ser molt fàcil: Estan en una altra lliga... Ara mateix l’única cosa que els importa és la independència i els és completament igual que a Madrid governin les dretes que les esquerres... Mentida! No és igual uns que els altres... Per molt que ens reiteren que és així.

Si fossin tan independentistes com afirmen ser, no se presentarien a unes eleccions generals al Regne d’Espanya, haurien declarat la independència de Catalunya atenent-se a les conseqüències i haurien arriat la bandera espanyola del Palau de la Generalitat permanentment i no només durant 17 minuts tal com ho van fer el dia que la JEC va fer pública la inhabilitació de Torra.

Històricament, Convergència sempre ha estat més còmoda al costat del PP que no del PSOE i, tot i que Pujol va donar suport al PSOE quan va perdre la majoria absoluta, també va fer caure González votant-li en contra els pressupostos per a, acte seguit, donar suport tant a la investidura d’Aznar com al seu primer govern. En aquell temps el PP anava de ser un partit de centre-dreta.

Però ara ja fa anys que s’ha tret la careta i representa a la dreta més carca i reaccionària de l’Europa occidental. Sé la va treure precisament quan Aznar va guanyar les segones eleccions per majoria absoluta i com que CiU ja no els hi feia falta, els hi van donar una puntada de peu en tot el cul...    

A ningú sé li ha d’oblidar que Convergència sempre va representat la burgesia catalana i que, durant anys, els catalans de bé (o sigui els de dretes) els van votar a les autonòmiques, mentre que a les generals votaven el PP. La majoria d’aquest son els que darrerament els han deixat de votar degut al seu viratge cap a l’independentisme.

El que no puc comprendre és que davant del dilema de permetre un govern d’esquerres (amb tots els matisos que vulgueu) o bloquejar la investidura per a que hagi una nova repetició d’eleccions, es decantin cap a la segona opció fent costat als partits de la dreta.  

Una dreta que, recordem-ho, demana constantment la suspensió de l’autonomia i la presó immediata per a Torra i per a Puigdemont una vegada sigui lliurat a les autoritats espanyoles. Incomprensible!

Si comparem l’actitud de Junts per Catalunya amb els partits polítics bascos, la formació catalana queda ben retratada. Al País Basc, segurament si un partit se pot comparar amb Convergència és el PNB. El PNB va  votar a favor de la investidura de Sánchez... Per sentit d’estat, però també per a parar els peus a la dreta.

I a l’hora de parlar de partits independentistes, pocs es poden comparar amb EH Bildu, el partit d’un tal Arnaldo Otegui... Sabeu què va decidir el dia abans de la segona votació? Que si a l’hora de votar hi havia alguna absència del bloc del sí, votaran a favor de Sánchez. I no m’estranya després de veure com la dreta increpava dissabte a la seva diputada Maite Aizpurua.

No serà que tots li han vist les orelles al llop menys Junts per Catalunya? No, no crec que sigui això. El que passa és que Junts per Catalunya des de fa temps està immersa en un procés de redefinició ideològica i sovint dona l’aparença d’una formació bicèfala quan no fins i tot tricèfala (i vigilada des de l’exterior per l’ANC) on els que tenen més pes dintre del partit acaben imposant les seves tesis en benefici propi.  

TEMOR A UN ‘TAMAYAZO’

Després de seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez i de veure l’actitud de l’extrema dreta i l’extrema-extrema dreta (tal com els anomenava cada vegada Pablo Iglesias), vaig veure el perill de que poguessin estar preparant un altre ‘Tamayazo’. I és que durant el debat, de moments per arribar a pensar que una situació similar se pot tornar a produir no ne  van faltar, així com tampoc antes i després del mateix.    

Hem de partir de la premissa de que hi va haver quasi un empat: 166 vots a favor per 165 en contra i 18 abstencions. Tal com podeu comprovar, amb aquest resultat, només que un del bloc del sí passés a l’altre costat, Sánchez no seria investit president.

De moment ja hi van haver al menys dos electes que van canviar de vot. José María Mazón del PRC de Revilla i Ana Oramás de CC van canviar el vot que havien anunciat amb anterioritat pel no.

Durant el discurs, el president del grup de l’extrema-extrema dreta va interpel·lar el diputat de Teruel Existe Tomás Guitarte per a que s’ho repensés. De fet, el mateix Guitarte ha denunciat pintades al seu poble i pressions a les xarxes socials.

També la Inés Arrimadas, presidenta de Ciudadanos, va dirigir-se als diputats socialistes per a que algun valent votés en contra de la investidura de Sánchez.   

Motius per a tenir temor no en falten... La dreta disposa de gent prou poderosa que igual estarien disposats a finançar un nou ‘Tamayazo’ com finançar un cop d’estat com el que hi va haver l’any 36.

No us ho prengueu a broma. Jo ja fa temps que tinc temor a com poden arribar a actuar aquesta dreta espanyola que, sense cap mena de dubte, és la més rància dels països de l’Europa Occidental.   

De totes maneres, la investidura seguiria estant en mans d’ERC. Ja sé que puc dir un disbarat, però davant de la molt greu situació d’un nou ‘Tamayazo’, ERC podria prestar alguns dels seus vots i així, només que alguns dels diputats d’ERC votessin a favor de Sánchez, se podria normalitzar la situació.

Esperem que només sigui un mal son i que el dimarts vagi tot com ha d’anar...    

POLÍTICA DE DIVAN

De Manel Fondevila a eldiario.es.

Crec necessitar un psiquiatra ja! Però quan dic ‘ja’ vull dir immediatament! Com abans millor!

Sinó fos que fa molts anys que estic en política i la segueixo de forma apassionada (de vegades), me se faria realment difícil entendre que és el que pretén la dreta d’aquest país.

Quan Sánchez no va poder formar govern després de mesos d’intentar-ho (hem de pensar que va ser així i no que estava fent pantomima), se’l va qualificar d’inepte (tant del PP com de C’s) per no haver sabut aconseguit suports. Això sí, tant el PP com C’s, d’entrada, se van negar rotundament en facilitar-li la investidura (i de sortida també).

Al final, com tots sabem, se van haver de repetir les eleccions. I oh! Miracle... En menys de 48 hores el PSOE i Unidas Podemos aconsegueixen l’acord que no havien pogut aconseguir durant mesos...

Aquest ràpid acord va agafar la dreta espanyola amb el peu canviat. Mentre C’s encara no s’havia recuperat de la gran patacada de diumenge, el PP, que havia convocat el seu comitè executiu per aquell mateix matí, no en donava crèdit i segui desmarcant-se de qualsevol acord que facilités la investidura de Sánchez. Això sí, ràpidament sortien a criticar l’acord i qualificaven la futura situació com boliveriana i comunista.  

Seria fàcil pensar que la dreta espanyola ni menja ni deixa menjar... Però és precisament aquí on s’equivoca la majoria de la gent. Menjà menja... Així ho demostren els resultats globals. I el que no vol és que mengi l’esquerra, ja que voldrien tot el pastís per a ells encara que haguessin de pactar amb algú que estigués més a la dreta que Vox (si és que això és possible).

Tradicionalment la dreta espanyola ha tingut unes ganes enormes d’aconseguir el poder sense importar-li gens el preu que ‘havia de pagar. Aquest migdia he escoltat durant un moment un debat a la Sexta i un dels contertulians ha dit que a Europa els partits de la dreta esquiven sempre pactar amb l’extrema dreta. I ha posat un clar exemple: A la segona volta de les passades eleccions presidencials de França, el partit de François Fillan, els Republicans, van donar suport Emmanuel Macron que seria escollit president davant la candidata Ultra Marine Le Pen.  

Per tant, l’estratègia de la dreta espanyola és la de dificultar el màxim possible la investidura de Sánchez per a forçar unes noves eleccions que, segurament, acabarien guanyant.  

De boixos! 

PERMETEU-ME QUE US PARLI DEL PSOE

De Faro a Diari de Tarragona.

Tot i que després de les eleccions del passat dia 10 segurament s’ha pogut parlar més d’altres formacions polítiques i fins i tot d’algun dels seus líders, jo no hi perdré ni un segon en fer-ho...

A mi me ve de gust parlar-vos del PSOE i dels seu líder Pedro Sánchez, el partit i el líder que després de les eleccions del 28 d’abril tenien la responsabilitat de formar govern i que actualment la segueixen tenint.

Ja sé que parlar a misses dites és molt fàcil, però és evident que Pedro Sánchez i els seus van equivocar l’estratègia. Les eleccions de diumenge, en lloc de ser-los favorables, van propiciar un gran avenç dels partits de la dreta i la ultra dreta.

En arribar a aquest punt voldria obrir parèntesi i formular una pregunta: És el PSOE un partit d’esquerres? Segons Mireia Boia (CUP), no. I segons el meu humil punt de vista tampoc. Hi ha una dita que diu: per les seves obres els coneixereu. I és evident que les polítiques del PSOE, sobre tot les econòmiques, no són polítiques pròpies de l’esquerra, com tampoc no ho l’actitud que demostren cap a Catalunya. Fins i tot per un moment semblava que s’havien oblidat de la reivindicació federalista que promou el PSC...   

No van ser pocs els qui la nit electoral, després de conèixer els resultats definitius, van girar la seva mirada cap a Iván Redondo.

Que qui és Iván Redondo? A part de ser el cap de gabinet de Pedro Sánchez, darrerament és l’estratega de les polítiques del PSOE, sobre tot, qui va idear la moció de censura a Mariano Rajoy i també qui va preferir anar a una repetició d’eleccions abans d’arribar a un pacte amb Podemos.

Si doneu un cop d’ull a la seva biografia no us passarà desapercebut que, a part de ser llicenciat en Humanitats i Comunicació per la universitat de Deusto i tenir altres estudis universitaris fets a diferents universitats, abans d’assessorar a Pedro Sánchez, va fer el mateix amb Xavier Garcia Albiol (el godallenc) i de José Antonio Monago, qui va ser president de la Junta d’Extremadura entre 2011 i 2015. O sigui, és d’aquelles persones que s’ofereix al millor postor o dit en altres paraules, un mercenari de la política. Però tant el mercenaris com els assessors polítics no són infal·libles i és evident que Redondo, de tant en tant també s’equivoca.

De Napi a Diari de Tarragona. 

No cal ser un expert en política per a endevinar que el tema més important que s’ha de resoldre en els propers 4 anys és el de Catalunya. El PSOE, no pot seguir fent com si el problema no existís i passar-hi de puntetes. Els catalans no podem estar-nos 4 anys més vivint en la situació que ho estem fent els darrers anys. S’ha de desencallar el conflicte i com abans se faci molt millor (el desllorigador que ho desllorigui bon desllorigador serà...).

Però primer Sánchez haurà de seure’s a negociar amb el món independentista. Fins i tot abans de la sessió de la seva investidura. És evident que no serà investit president sinó obté el suport d’almenys una part de l’independentisme., ja que només amb el suport de Podemos i d’altres partits del centre-esquerra no n’he tindrà prou.  

Sánchez haurà de mostrar generositat no només amb els independentistes catalans, sinó també amb el PNB, Més País, Més Compromís i d’altres partits menuts.

Si finalment el PSOE aconsegueix governar a ningú amb quatre dits de front sé li escapa que haurà de fer un gir a l’esquerra per mirar d’atraure els ex votants socialistes desenganyats amb les seves polítiques, així com també votants d’altres formacions complaguts per les mesures socials, econòmiques i fiscals que s’haurien d’aplicar per aconseguir el que sempre se diu però que mai s’acaba fent: modernitzar Espanya.

De no fer-se alguna cosa similar al que he exposat anteriorment, tot i que no me considero un endeví per a predir el futur, crec que amb una sola paraula puc expressar perfectament el que penso: fracàs!

Fracàs i més desafecció (tal com va anunciar el President Montilla ja fa molts anys) del conjunt del poble de Catalunya d’una Espanya que ni escolta ni vol escoltar.  

PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.

Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.

Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.

El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.

No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.

Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.

Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.

Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.

¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?

Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!

En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.

Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.

Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.

Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.

Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.

A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).

I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

PER A SETEMBRE!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.

Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.

Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  

2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.

3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)

4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.

5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.

6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  

7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.

8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.

9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.

10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.

11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.

12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.

13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.

14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.

  

I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?

Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.

I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.

Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 

En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.

Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.

Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.

I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.

Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.

Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.

Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.

Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.

I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.

Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

I SI LA REALITAT SUPERÉS LA FICCIÓ? (Un cop més)

Revista el Jueves.

Porto unes setmanes que no me’n puc avenir. Per una part estic estupefacte en veure que passaven els dies i les esquerres no concretaven cap acord per a formar govern i per l’altra estava escèptic: no me podia creure que per culpa de l’ego de l’un (Pedro) i l’ego de l’altre (Pablo) pogués acabar en una repetició de les eleccions generals.

I si tot fos un engany? Una estratègia ordida des d’un bon començament per a fer-nos creure el que en realitat no era?  I si el pacte entre PSOE i Unidas Podemos ja portés temps tancat?

Si parlem ‘d’alta política’ s’ha de tenir en compte que, sovint, certes decisions poden afectar negativament a una determinada formació, per tant, com menys s’airegin les seves estratègies, molt millor.

Catalunya és, ara mateix, una patata calenta que el PSOE vol esquivar.Com també ho és Bildu. Però Sánchez sap que els necessita per a poder-se garantir la investidura. Una abstenció els hi aniria bé, un fot favorable, molt millor.

Podemos juga a ser ‘amic’ de Catalunya, però té un límit: el dreta a decidir. I una línia roja: mai acceptarà la independència i menys encara si és de forma unilateral. A part, tot indica que, d’haver una repetició d’eleccions, podria deixar-se pel camí desenes de milers de vots que podrien anar a parar al PSOE (vot útil per a frenar a les dretes extremes).

I què passa amb els partits de casa nostra? Realment voldrien que Sánchez no arribi a la presidència del govern? O també és pura pantomima?

El trio de partits de dreta ho tenen molt clar: 155 des del primer moment. Rivera fins i tot va dir que seria la primera mesura que prendria si arribés a la presidència del govern.

És això el que voldrien ERC, el PDeCAT i JxCat? De veritat? I no, no és que pensi que Sánchez sigui la opció ideal, simplement crec que entre totes és la menys dolenta.

També seria dolent (des del meu punt de vista) un govern monocolor socialista. En canvi, un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, a part d’aportar estabilitat, també permetria avançar socialment i prendre les mesures més adients respecte a temes polèmics com per exemple la migració, sobre tot la il·legal, la que ens arriba en pastera per la Mediterrània.      

M’ENCANTA LA POLÍTICA

Quan falten pocs dies per a la proclamació dels alcaldes, a molts municipis encara hi ha incertesa sobre qui acabarà sent-ho.  Tret d’aquells candidats que van treure majoria absoluta o que a hores d’ara ja han tancat pactes, n’hi ha encara molts, tant de grans ciutats com de pobles menuts que fins dissabte quan arribi el moment de votar els regidors electes no se sabrà qui dirigirà el municipi durant els propers anys. Barcelona és un clar exemple, però també podríem incloure Madrid (tant l’ajuntament com la comunitat), Girona... (Tarragona va tancar-lo ahir amb el pacte entre ERC i els Comuns). I més a casa nostra: Tortosa, Santa Bàrbara, Camarles, el Pinell de Brai, Corbera d’Ebre, Ascó, etc.

També hi ha incertesa sobre si Sánchez serà finalment el proper cap de l’executiu espanyol. Darrerament, l’ombra de una repetició de les eleccions planeja sobre el mapa polític espanyol.

Tot i que militància socialista clamaven el 28-M per no pactar amb Ribera, a hores d’ara tot està obert i res és impossible. Per molt que C’s s’hagi tancat en banda amb un rotund no a Sánchez.

M’encanta la política, però a la vegada me fastigueja. Me fastigueja veure com els polítics miren cap els seus interessos i poc cap els seus ciutadans a qui se deuen.

¿De veritat penseu que quan hi ha pactes, els polítics miren que serà el millor per a la ciutadania? No amics. Els polítics miren que els hi convé més en cada moment amb un ull posat cap els seu propi partit i l’altre cap els baròmetres polítics que hi ha en tots moments per a veure quina és la reacció dels ciutadans. No dubteu que si Sánchez veu que traurà més rèdit si finalment hi ha una repetició d’eleccions, cap allí anirem.

M’encanta la política, tots ho sabeu, però el que penso de determinats polítics ja és una altra cosa.    

AMB RIVERA NO!

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Un dels crits més unànimes que van poder escoltar-se la nit electoral entre els militants i simpatitzants que se van congregar davant de la seu de Ferraz per a celebrar el triomf de Pedro Sánchez va se: ¡Con Rivera no!  

Aquell grup d’uns pocs centenars de persones crec que eren una bona representació de la majoria dels votants del PSOE.

La ciutadania que diumenge va donar suport a Pedro Sánchez ho va fer, principalment, per a evitar un govern de la dreta més extrema d’aquest país que, de complir les seves amenaces, en poc temps haurien tancant canals de televisió públics i privats i, amb tota seguretat, haurien dilapidar l’estat de dret de la nostra democràcia.

Quan miro a Rivera, Casado i Abascal, a penes trobo diferència entre ells.  Rivera, que va irrompre a la política catalana com un polític moderat que defensava la socialdemocràcia, s’ha convertit en un conservador de primer ordre. A l’igual que Casado que pel sol fet de ser el protegit d’Aznar, també ens indica el tarannà que té. Sobre Abascal millor ni parlar-ne: representa d’extrema dreta més rància d’aquest país.

Però ep! No ens enganyem! L’extrema dreta ha existit a Espanya sempre, tot i que semblava que era residual (Blas Piñar va ser l’únic diputat de Fuerza Nueva entre els anys 1979 i 1982), el cert és que estava ben present dintre de l’AP primer (amb una part important d’exministres franquistes) i el PP més tard. Una prova del que dic és que mai han volgut condemnar el règim dictatorial de Franco.

La situació política a hores d’ara relativa als pactes és que, segons sembla, és que el PSOE vol governar en solitari, tot i la voluntat de l’IBEX 35 que ja ha manifestat que desitja un govern del PSEO amb C’s.   

De les declaracions de dirigents de les dues formacions se desprèn que no hi ha voluntat de pacte. Tant Meritxell Batet per una part, com per Inés Arrimadas per l’altre.

Per acabar vull dir que per al PSOE seria ocntraproduent un pacte amb C’S. Primer pel menyspreu que va demostrar el partit de Rivera cap a Pedro Sánchez durant la campanya electoral en general i els debats en particular i segon, perquè una gran part dels votats que han avalat el PSOE ho han fet precisament per a barrar el pas dels partits de la dreta i no entendrien que, finalment, algun d’ells (en aquest cas C’s) arribes al govern de la ma de Pedro Sánchez.

Per no parlar dels votants de les altres formacions polítiques (Unidas Podemos amb les seves confluències, així com els independentistes i d’altres) que de cap manera voldrien un pacte amb la formació de Rivera.

I què passarà amb Catalunya? Aquesta és una de les grans preguntes de després del 28-O. Òbviament no es poden menystenir els resultats a Catalunya. ERC, una de les formacions independentistes per antonomàsia, ha guanyat a Catalunya amb solidesa. I això és una mostra del sentiment d’una bona part de la ciutadania catalana. La suma dels partits independentistes no ha arribat als més de dos milions que van votar l’1-O, però el resultat és massa significatiu per a que Sánchez no faci una reflexió rotunda i busqui una sortida a la situació actual.

LA FOTO

Las Illes: monument 'republicà'.

Inés Arrimadas, cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, va anar primer a Amer, el poble natal de Carles Puigdemont i posteriorment davant de la casa on té fixada la residència qui fou el 130è President de la Generalitat de Catalunya a Waterloo.

Què pretenia Inés arrimada al capdavant d’un grup de Ciudadanos? Fer-se una foto! Punt i final. El seu únic objectiu era fer-se una foto a dos dels llocs més emblemàtics de l’independentisme català. 

Pràcticament de forma simultània al viatge de Arrimadas a Waterloo, Pedro Sánchez, President del Govern del Regne d’Espanya, visitava a França les tombes de Manuel Azaña, el 2n President de la II República Espanyola, així com els camps de concentració de Cotlliure i Argelès sur Mer. Què buscava Pedro Sánchez d’aquestes visites? Una altra foto!

Las Illes: la placa recorda el camí a l'exili d'Azaña, Companys i Aguirre.

A ningú sé li escapa que estem en precampanya electoral i cadascú busca allò que creu més adequat per a treure-li un rèdit electoral.

Llavors, tan Inés Arrimadas com Pedro Sánchez buscaven el mateix? Sí, però no. Mentre Inés Arrimadas només busca la confrontació i la polèmica, Pedro Sánchez va aprofitar el viatge per a demanar perdó als mils de milers de refugiats espanyols i els seus descendents que van haver de marxar al país veí fugin d’una mort segura o de llargues condemnes de presó a la que els hauria sotmès el règim de Franco.   

RETORN AL PASSAT

De Ferreres al diari Ara. 

No Pedro, no! Si el que desitges per als catalans és un nou Estatut d’Autonomia és que no has entès res. Fa unes setmanes vaig dir el mateix dels candidats del PP. Veus, en alguna cosa us sembleu! Tan de bo només fos això!

Però tens molts més punts de coincidència. Potser tu no te’n adones o potser no ho vols assumir. És veritat que com a President del Govern d’Espanya has fet gestos positius i això, de moment diu bastant de tu i el Govern que presideixes, Però hi ha línies roges que no poden traspassar-se i, en aquest cas, el que tu vols és moure-les uns centímetres per a veure si ens enganyes.

Insinuar ara que Catalunya hauria de votar un nou Estatut d’Autonomia és retornar al passat. Potser no te’n recordes de com va acabar tot plegat la darrera vegada, però ja t’ho diré jo: malament!

En aquell moment les úniques formacions polítiques que donaven suport a l’Estatut promogut per Maragall eren el PSC i CiU. ERC se’n va desmarcar i va acabar abandonant el Govern Tripartit i el PP va sortir al carrer per tota Espanya a buscar signatures en contra.

¿Realment creus què tot això i tot el que ha passat després se pot esborrar i tornar a la casella d’inici? Si realment penses això és que ets un ximplet i, reitero, no estàs entenent res del que està passant.

Actualment una part molt important de la població catalana rebutjaria un nou Estatut. Fins i tot molts que, com jo, en aquell moment estàvem desitjant tenir més autogovern. Actualment les exigències del poble català (o al menys, com deia dalt, d’una part molt important) van més enllà... Ah! I una cosa molt important: estem farts de gestos que no porten en lloc. Volem fets concrets per a poder confiar amb el govern espanyol. Es clar que tot dependrà en gran mesura del que diguin els nostres polítics i, si he de dir la veritat, tampoc és que confiï molt en ells.

És evident que cal començar a parlar per a poder trobar punts d’acord. Però ja ho dic ara i aquí que la proposta d’un nou Estatut no és el camí. Molt possiblement un bon punt de partida seria pactar un referèndum d’autodeterminació vinculant. Ah! I només amb la participació del poble català. Dic això perquè com sabeu hi ha qui insinua que com la unitat de les Espanyes és cosa de tots els espanyols, tots haurien de poder votar. No s’ha de caure en el parany.

I després, segons sigui el resultat del referèndum obrar en conseqüència. Si guanya el sí s’hauria d’iniciar un procés d’independència i si guanya el no crear un Estat federal amb molt més autogovern que no ens donava l’Estatut.

Clar que per aconseguir tot això és imprescindible que la dreta més rància representada pel PP, C’s i algun que altres socialista –i no vull citar noms-) quedessin apartats de la política. Perquè sinó és així ho tindrem magre.

SOBRE ELS ACCIDENTS DE TRÀNSIT

Inauguració per part de la plataforma de una de les rotondes de l'N-340. 

Aquest dies s’està parlant molt dels accidents de trànsit, ja que en els darrers mesos s’ha incrementat considerablement el nombre de víctimes a la carretera. L’any 2017 hi van haver 1.830 morts, un 1,1% més que l’any anterior, però és que aquest anys la xifra és de rècord, amb un increment del 42% respecte al primer semestre de l’any passat.

El govern de Pedro Sánchez ha nomenat novament Pere Navarro com a director de la Direcció General de Transit (ja ho va ser durant l’època de Zapatero (2004-2011) que va ser qui va implantar el carnet per punts i va aconseguir rebaixar notablement la sinistralitat a les carreteres espanyoles. Precisament, una de les primeres mesures que vol prendre és modificar el carnet per punts amb el propòsit de dissuadir els conductors a l’hora de cometre infraccions voluntàriament.

Un altra experta en temes de trànsit és Montserrat Tura, que va ser durant 3 anys Consellera d’Interior del Govern de la Generalitat durant la presidència de Pasqual Maragall. Tura va participar en un debat a la SER el passat dimecres i va dir coses molt interessants.

La primera cosa que va dir que me va cridar l’atenció va ser que, segons Tura,  hauríem de deixar d’anomenar accidents als sinistres que se produeixen a les carreteres. Un accident és un acte fortuït que provoca d’anys i a la carretera d’actes fortuïts n’hi ha pocs, ja que quasi sempre hi juga el factor humà, com per exemple les distraccions, el consum d’alcohol i estupefaents, etc. De fet, va explicar, que durant els 3 anys que ella va estar de responsable d’interior només recorda un accident que va ser produït per una tapa de clavegueram que se va enlairar per la pressió de l’aigua i va acabar encastant-se a un vehicle.

En quan a la renovació del carnet per punts, tot i que encara no s’ha dit en quin sentit canviaran, ja podeu imaginar-vos per on aniran els trets. No? Tindran més penalització aquelles sancions que derivin d’anar parlant o manipulant el mòbil mentre se condueix.

Si us hi fixeu, un gran percentatge de conductors parlen pel mòbil o miren la missatgeria mentre condueixen. Aquesta setmana n’hi vaig veure dos quasi de consecutius. I és que, desgraciadament, el mòbil s’ha fet tan imprescindible que algunes conductors no poden estar-s’hi ni quan condueixen  ni, fins i tot, portant criatures al darrere.

Vaig pensar que estaria bé que els vehicles portessin alguna mena d’inhibidors per tal de que fora impossible utilitzar el mòbil mentre condueixen. Però d’entrada aquest sistema tindria dos contratemps greus: no se podria utilitzar el sistema GPS per a indicar-te el camí, no se podrien rebre trucades que podríem qualificar com a importants i, finalment no podrien fer-se trucades d’emergència. De totes formes penso que la tecnologia actual podria filtrar aquestes excepcions i bloquejar els mòbils per als altres usos.

Durant la tertúlia de la SER se va dir que els conductors en general, darrerament ens hem relaxat. Que quan conduïm ja no tenim tanta cura com teníem fa uns anys i correm més. Segurament és així. Ara mateix no recordo haver vist cap campanya de sensibilització durant els darrers mesos. La darrera, des del meu punt de vista força impactant, era aquella que parlava de reduir el nombre de mots a 3 (o a 5...) A tothom els hi pareixia bé, però si aquest tres (o 5) eren membres de la teva família, se posaven a plorar i reclamaven que el nombre de víctimes a les carreteres fos 0. Jo sempre ho he dit: una vida humana té un preu incalculable; només depèn de per a qui.  

No vull acabar sense fer menció a unes de les carreteres amb més alta sinistralitat del país: l’N-340.

Com sabeu, la solució dels responsables de Trànsit durant l’època del PP va ser la construcció d’11 rotondes i fer 65 Km. de doble ratlla continua al seu pas per les Terres de l’Ebre. Potser han reduït el nombre d’accidents (això ho explicaran millor les estadístiques), però és veritat que han convertit un dels principals eixos viaris del país, en una mena de carrera local on transitar significa un suplici. L’N-340 només té un problema: el gran nombre de vehicles que hi circulen.   

La millora de les infraestructures va ser un altre dels temes que se van posar sobre la taula a la tertúlia de la SER. Segons Montserrat Tura, des de fa anys està aturada la construcció de més carreteres que servirien, entre altres coses, per a descongestionar el transit rodat.