FRANCISCO MARHUENDA I L’ODI DE LA DRETA

Els mitjans de comunicació no són plurals. De fet, ni que s’hi esforcessin ho serien. Els privats perquè qui paga mana ja que viuen de la publicitat, sobre tot de les grans empreses com les de l’IBEX 35 i altres multinacionals. I els públics perquè es deuen a les directrius que els hi marca el govern de torn.

Podríem posar clars exemples de manipulació informativa: l’extint Canal 9, Tele Madrid o sense anar més lluny TV3 en l’actualitat.

Tot i que la Sexta està considerat com un canal progressista, dona veu a periodistes com Maria Claver,  Eduardo Inda o Francisco Marhuenda que durant les tertúlies es solen esplaiar a gust criticant els partits d’esquerra tant si estan al govern com quan eren a l’oposició.

A ningú sé li escapa que estem passant per uns moments molt difícils sanitàriament parlant, però també econòmics com a conseqüència de la mateixa crisi sanitària.  

Sento enveja sana en veure que hi ha països on govern i oposició remen plegats per a sortir-se’n quan en aquest país ni de bon tros passa el mateix.

Si no n’hi hagés prou amb una oposició del PP que es passa els dies, les setmanes i els mesos criticant les mesures adoptades pel govern sense aportar res de positiu per la seva part, també cal sumar-hi els partits independentistes per als que tot s’hi val mentre es mantingui encesa la flama que dona vida als sectors més fanàtics.  

Un PP que quan ha estat al govern d’Espanya ha demostrat reiteradament no haver sabut gestionar les seves crisis (i això que comparades amb l’actual van ser insignificants), així com tampoc han demostrat una gran capacitat de gestió a les comunitats autònomes on estant governant (un clar exemple el tenim a la Comunitat de Madrid).

Tornant a Francisco Marhuenda, un dels principals gurus de la dreta a l’hora d’etzibar improperis contra el Govern d’esquerres, vull recordar que fa uns dies va carregar durament contra el ministre Salvador Illa amb l’argument de que no era del sector de la sanitat. Com si per a ser un bon ministre fos requisit sine quanon ser un expert en el tema! Si ho ets, molt millor, es clar...  Però si no ho ets, el que cal és envoltar-se d’experts i bons assessors. Aquí està la diferència entre ser un polític o un tecnòcrata.  

La hipocresia de Marhuenda no té límits a l’hora de veure la palla a l’ull dels polítics d’esquerres i no veure la biga a l’ull d’aquells a qui defensa aferrissadament.

He tingut la curiositat de buscar quants ministres de Sanitat ha tingut el PP que estiguessin relacionats amb el sector de la medicina. Durant els 8 anys de govern d’Aznar n’hi van haver 3 i només Ana María Pastor estava llicenciada en medicina i cirurgia. I ens els dos governs de Rajoy (el darrer inacabat per la moció de censura) també n’hi van haver 3 i cap d’ells hi estava.

Diuen que a una persona la coneixerem pels seus actes. Un ministre és bo o dolent segons siguin les polítiques que aplica i els resultats obtinguts. Per això mateix es recorda a Ernest Lluch com qui, segurament, ha estat el millor ministre de Sanitat des del restabliment de la democràcia per haver impulsat la sanitat universal a Espanya... I era doctor en Ciències Econòmiques.             

SALVAR AL GENERAL RAJOY

De Idígoras y Patchi al Mundo. 

Durant la setmana que estem acabant, dos van ser els fets rellevants que van minar encara més la credibilitat del PP, però també del Govern que ve a ser com la cara visible del partit: la detenció d’Eduardo Zaplana, expresident de la Cheneralitat Valenciana i exministre de Treball i la sentència del cas Gürtel.

Tal com se va posar de manifesta a la Sexta Noche, la consigna de l’entorn del PP és salvar al general Rajoy. I com se fa? Fàcil. Donant totes les culpes al seu mentor Aznar. Tota la corrupció arranca de la seva època de cap del govern i, per tant, amb el seu consentiment. Així ho van expressar Francisco Marhuenda i Maria Claver, tots dos amb estretes vinculacions amb el Govern de Rajoy. El primer va ser cap de Gabinet de Mariano Rajoy quan aquest era ministre d’Administracions Públiques, mentre que la segona va ostentar el càrrec de Directora General de Mitjans i Diplomàcia Pública al Ministeri d’Afers Exteriors a l’època de José Manuel Garcia Margallo.

Mentre Claver i Marhuenda defensaven aferrissadament el PP de Rajoy, el periodista Jesús Cintorra signava un reportatge sobre la petjada de Zaplana lligada a la corrupció mentre era president de la Cheneralitat.

Tot i això les persones a les que entrevista Cintorra (suposadament totes veïnes de Benidorm), parlen bé de Zaplana com alcalde d’aquella població de la Costa Blanca alacantina.

Sempre he pensat que quan se fan aquesta mena d’entrevistes és fàcil manipular-ne els resultats, ja que a l’editar el material, se pot escollir i presentar-ho com els vingui en gana.

Dit això penso realment que una gran part de la població de Benidorm guarden bon record de Zaplana, tan de la seva època com alcalde, com de quan va estar al cap del govern valencià.

I és que a una gran majoria de ciutadans tan del País Valencià com de qualsevol altra part d’Espanya els encanta veure com se fan infraestructures colossals que, segons afirmen els mandataris portaran benestar i prosperitat. Que finalment s’hagi de pagar un elevat sobre cost és un detall sense importància. Minúcies...

Durant la meva vida he viscut al menys en dues vegades situacions en les que ciutadans anònims afirmaven que qui era en aquell moment l’alcalde de la seva població era el millor que podia haver i que havia fet tant per al seu poble... Estic parlant de Santa Bàrbara i Camarles i els seus primers alcaldes després del restabliment de la democràcia.

Tal com he dit tantes i tantes vegades, a una gran majoria dels votats del PP els importa poc o no gens la corrupció del partit. Per a ells l’esquerra sempre serà com els dimonis que només porten destrucció, gana i mort.

Recordeu que segons els populars, la seva gran fita ha estat la recuperació econòmica d’Espanya. Això sí, no diuen quin ha estat el seu cost i qui han estat els grans damnificats. Ja us dic que els rics no.    

Només coneixes la notícia de que el PSOE anunciava una moció de censura contra Rajoy i el seu govern, la borsa baixava (no només la d’aquí) i la prima de risc (aquella cosina a qui no coneixíem per a res fins només fa uns quants anys) pujava...

I Rajoy compareixia davant els mitjans de comunicació per a parlar d’irresponsabilitat política, d’anar en contra de la recuperació econòmica i de que Pedro Sánchez acabarà per pactar amb Puigdemont.

Tot és bo per tal de salvar el coll...

MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.eldiario.es/politica/Madrid-Valencia-Baleares-eje-Espana_0_775173344.html

http://www.lasexta.com/programas/sexta-noche/entrevistas/comisiones-privatizaciones-y-un-concierto-de-julio-iglesias-en-b-la-huella-politica-de-zaplana-ligada-a-la-corrupcion_201805275b09db160cf2ea7703980e38.html

https://www.elnacional.cat/es/politica/perfil-marhuenda_152778_102.html

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.

Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.

Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.

-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.

Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.

El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.

Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.

L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.

Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.

A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.

El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.

Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

LES MALES COMPANYIES (Primera part)

Durant dos dies consecutius (28 i 29 de novembre), la Sexta va emetre un reportatge sobre la família Pujol dintre del programa Las males compañías dirigit i presentat per la periodista Cristina Pardo.

Per aquells que no el vau veure, el programa tractava de la corrupció al voltant de la família Pujol que, com sabeu, va ser qualificada com a organització criminal del que destacarien principalment dues figures: Marta Ferrusola, la matriarca i Jordi Pujol (Júnior), el primogènit.

De fet res o casi res que no sé sabes ja que des de aquell dia del mes de juliol de 2015 on Jordi Pujol, el que fora durant 23 anys President de la Generalitat, va declarar que havia mantingut oculta una part de l’herència de l’avi Florenci, tots els mitjans de comunicació ens van mantenir constantment informats sobre com s’anaven desenvolupant els esdeveniments.  

La trajectòria pública de Jordi Pujol i Soley, el Molt Poc Honorable, va coincidir en gran part amb els meus primers anys en política. Ell va ser elegit President l’any 1980 i jo vaig començar a militar al PSC l’any 1983, tot i que ja feia uns quants anys que estava a la seva òrbita.

Tot i que en un primer moment es podria pensar que me vaig afiliar pel fet de que mesos abans Felipe González tragués majoria absoluta, la realitat és molt diferent. El pas definitiu el vaig donar el 9 de maig, el dia següent de les eleccions municipals. En aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i Josep Bertomeu Canalda, més conegut com a Don Pepe, acabava de revalidar el càrrec d’alcalde per majoria absolutíssima, aquesta vegada encapçalant la llista de CiU, ja que la primera vegada ho va fer con independent.

Per aquell mateixos anys comença el declivi de Banca Catalana i finalment acaba als jutjats (cas Banca Catalana) Contra tot pronòstic Jordi Pujol ne surt indemne i la seva figura reforçada. Igual com ha passat durant els últims anys amb el tema independentista, també llavors tota la culpa era de Madrid, mentre que els de la capital d’Espanya se van mostrar maça complaents o porucs pel que pogués passar.

Mentre el patriarca feia de crossa dels governs estatals quan convenia, pel seu darrere la família feia negocis no del tot clars. El programa de la Sexta ens va recordar unes paraules de Júnior durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya: Anava a Andorra a buscar homes de negocis amb qui fer negocis i això és legal... Però algú sap a que es dedicava concretament Júnior? I Josep? I Pere? I Oleguer?

Des de la meva època de batxiller, sempre recordat una frase que ens va llegir un dia el nostre professor de Literatura: Los Tahures con dados hacen condados.  Tot i que la frase fa referència als jocs d’atzar i apostes, bé podria utilitzar-se amb el cas del Pujol: del no res van crear un imperi...Tot i que segons la matriarca no tenien ni cinc i anaven amb una ma al davant i l’altra al darrere...

Crec que va ser Lluís Foix, periodista i durant un any director de la Vanguardia i que va ser un dels qui va sortir al programa, va dir que mentre la família i Convergència s’estaven lucrant il·lícitament, Jordi Pujol mirava cap a un altre costat. No crec que fos així. Mira cap a un altre costat aquell que no vol assabentar-se del que està passant pel seu voltant. Des del meu punt de vista Jordi Pujol coneixia perfectament totes les martingales usades tant per la seva família com pel seu partit i les consentia perquè suposo que ho portava als seus gens, uns gens heretats de son pare Florenci que ja va ser multat durant el règim de Franco per tenir diners a l’estranger. Com diu la dita: De tal palo tal astilla...

Per a mi un dels moments memorables del programa va ser la resposta de María Victoria Álvarez que a la pregunta de Cristina Pardo de perquè no ho va denunciar, va respondre:

-Però vostè sap de qui estem parlant...? Sap qui eren aquesta gent...? Sap el poder que tenien...?  

A part d’això sense proves no pots anar en lloc. Si la fiscalia amb molts més recursos no va iniciar cap investigació arran de la intervenció del President Pasqual Maragall al Parlament, com ho anaven a fer tots aquells que només tenien indicis... Al primer capítol va sortir un empresari de la construcció que tenia proves sobre el que estava passat i ni així li van fer cas.

Quan a un territori està dominat per una organització criminal que a part governa les principals institucions del país, és molt difícil trobar valents que s’hi encarin. El territori és Catalunya, però també podríem estar parlant d’altres territoris molts més menuts, com per exemple Amposta...

I creieu-me, sé del que estic parlant.  

Us deixo l'enllaç per si voleu veure-ho: 

http://www.atresplayer.com/television/programas/malas-compañias/temporada-1/capitulo-4-programa-los-pujol_2017112800940.html#fn_comentarios_lay

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA... O NO...

De PAT a Elplural.com. 

No he comprés mai perquè es diu buscar els tres peus al gat... Des del meu punt de vista (i també la d’altres) s’hauria de dir buscar cinc peus al gat. Un dia més us parlaré del procés o de l’actitud de Puigdemont o de quelcom vinculat amb el que està passant a Catalunya i fora d’ella, concretament a Bèlgica.

Des del món independentista es va dir que quan Puigdemont va proclamar la república catalana per a immediatament després deixar-la en suspens (això passava el 10-O), havia fet una jugada mestra. Dies més tard, en un dia carregat d’incertesa i quan tot semblava que Puigdemont acabaria convocant eleccions autonòmiques, se’n desdiu i el dia següent, el Parlament aprova una moció aprovant el naixement de la República catalana (dies 26 i 27 d’octubre) Era, a la manera d’entendre de molts independentistes, la segona jugada mestra.

Ràpidament, el Govern de l’Estat aprova les mesures d’acord amb l’article 155 de la Constitució i tot indica que, en aquell moment a Catalunya hi podien haver dues legalitats: l’espanyola i la catalana.  

Després d’estar-se diumenge per Girona, la seva terra, Puigdemont desapareix. A primera hora del matí fa una piulada i adjunta una foto de l’interior del pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Estava al seu despatx treballant? Però a la foto hi ha alguna cosa que el delata: els núvols que hi surten quan el dia havia despertat net d’aquest fenomen atmosfèric.

De Francisco Ibáñez. 

A partir d’aquí incertesa i misteri (quina novetat!) fins que el Periódico i la Sexta el situen a Brussel·les. A fe què? Uns diuen que a denunciar públicament davant les institucions europees l’actitud repressora del Govern d’Espanya; d’altres per a demanar asil polític. Potser totes dues coses. Aquesta sí que pot ser una jugada mestra... Ho diu la CUP i fins i tot jo ho penso.

Les hores passen i la incertesa va en augment. Uns opinen que Puigdemont no pot demanar asil polític, mentre d’altres diuen que a Bèlgica sí, què és l’únic país de la UE on pot fer-ho (si ho recordeu, un secretari d’estat belga ja havia apuntat aquesta possibilitat només uns dies abans)

Però la jugada mestra (la tercera a ulls de molts) sembla tornar-se a esvair. Mentre Puigdemont i 5 consellers més (o exconsellers, segons com es miri) estan a la capital europea, a Catalunya alguns dels seus fan autocrítica i es postulen per a encapçalar la candidatura del PDeCAT a les properes eleccions del 21-D. Des de Brussel·les, Puigdemont sembla que també acaba acceptant les eleccions imposades per Rajoy.

Però l’independentisme no es rendeix. Avui, només aixecar-me, un post al Facebook m’ha cridat poderosament l’atenció. Els post ha estat penjat a la pàgina de la colla castellera Torraires de Montblanc. La persona que l’ha penjat diu que els post (anònim) pren força per les xarxes i que tothom que sé senti independentista l’hauria de llegir. Segons els post (l’enllaço al final d’aquesta entrada), al darrere de les eleccions dels 21-D no estarà Espanya, sinó la Comunitat Europea (ho cito textualment) I ara pregunto: Qui és la Comunitat Europea? No és el mateix dir Comunitat Europea que comunitat europea. Quan ho poses amb majúscules t’estàs referint, en aquest cas a un organisme i fins el que jo sé, actualment no n’hi ha cap que s’anomeni així.

Una vegada més tinc la sensació de que només es tracta d’anar embolicant la troca o com diu una altra dita: qui dia passa, any empeny!  

http://percatalunya.cat/missatge-circula-amb-forca-per-les-xarxes-i-hauries-llegir-ets-independentista

            

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 1

Estar esmorzant i veure per televisió a Rajoy replicant a Irene Montero, n’hi ha prou per a que té produeixi una indigestió... Afortunadament sóc un tot-terreny i no vaig patir cap gastroenteritis...

Mentre esmorzava va entrar un company de feina i va mirar cap a la tele... Mentre sé seia al meu costat me va comentar:

-Acabo de llegir una piulada que ha enviat un teleespectador que deia així: ‘Rajoy porta la rèplica escrita, la qual cosa vol dir que li era igual el que li havien dit’...

Després vaig saber que la primera intervenció (a la que, suposadament li donava rèplica Rajoy) havia estat de Irene Montero, la portaveu dePodemos.

Ja per la tarda, a través de la Sexta, vaig poder seguir una mica millor, però sobre tot eren d’agrair els comentaris dels tertulians habituals de Más vale tarde que analitzaven al detall totes les intervencions.

A la primera jornada, la intervenció més brillant va ser la d’Irene Montero que va ser l’encarregada d’obrir el debat. Montero va acusar de corruptes els diputats del PP i els hi va llegir la llista de tots els casos de corrupció que afecten el PP (la reprodueixo)

Tot i que en un principi sé va dir que Rajoy igual no hi intervindria, al final ho va fer... Segons sembla per que a la moció presentada també perPodemos a l’Assemblea de Madrid contra la Cifuentes, aquesta va declinar intervenir i va ser contraproduent per al seu partit.

Tal com he dit més amunt, Rajoy no va respondre directament a la Montero. Pel que sembla esperaven que intervingués Pablo Iglesias com a candidat que era a president del govern. La seva intervenció va estar plena de retrets cap a la formació morada. Va ser quan va soltar una d’aquelles que de tant en tant solta Rajoy i que ha segut motiu de comentaris arreu (mitjans de comunicació, xarxes socials, etc.) Apunteu-vos-la bé perquè segur que quedarà per a la història: Quan pitjor, millor per a tots. I quan pitjor per a tots, millor. Millor per  a mi el seu. Benefici polític. Rajoy també va preguntar als de Podemos si pensaven abans d’actuar o actuaven després d’haver pensat... Però si és el mateix!!!!

Davant d’aquesta loquacitat, un (jo) no compren com una de les contertulianes de la Sexta s’atrevís a dir que Rajoy és un gran orador... En tot cas Rajoy serà un gran lector, o un gran intèrpret, ja que normalment es limita a llegir el que porta escrit. Els grans oradors són aquells que poden estar parlant hores i tenen un discurs coherent, ben estructurat, sense contradiccions, són ocurrents i divertits i mantenen expectant el públic per l’interès que té. Com heu pogut veure no acabo de retratar precisament a Rajoy.

No obstant, els analistes coincideixen en que la segona intervenció de Rajoy, la de la rèplica de veritat a Pablo Iglesias va estar molt millor, fins i tot brillant... Li va dir al candidat que no era de fiar, que la gent, com més el coneixen, menys se’n fien d’ell.

La resposta de Pablo Iglesias també va ser brillant... De fet li va posar en safata: No sé si vostè és molt de fiar, pels amics que té a la presó...  

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (1a part)

Tot i jugar a camp contrari, però amb el suport unànime de l’afició, des d’anit Pedro Sánchez és el nou Secretari General del PSOE. Tal com va dir el mateix Sánchez durant la campanya de les primàries, els avals aconseguits per la Susana Díaz eren el seu sostre, mentre que els d’ell eren el punt de partida. I, efectivament va ser així. A Susana Díaz la van votar menys militants que avals va obtenir, mentre que a Pedro Sánchez li va passar tot el contrari, que va tenir molts més vots que avals.

Vaig seguir la nit electoral a la Sexta quasi amb tant d’interès com quan s’han celebrat unes eleccions legislatives, autonòmiques o municipals... Però a diferència d’una nit electoral normal, els contertulians eren tots experts en el PSOE i, per tant, totes les seves valoracions es referien a aquest partit o, millor dit, als tres candidats que s’havien presentat a les primàries a la Secretaria General, però sobre tot, sobre tot, a Pedro Sánchez i la Susana Díaz, quedant Patxi López a un tercer pla pràcticament imperceptible. Per cert, Patxi López, tal com li va dir a Thais Villas a l’Intermedio, va aguantar fins el final, tot i que els seus resultats (no va arribar al 10%) va estar molt lluny al dels altres dos candidats.

Una de les valoracions dels tertulians va ser precisament el tema dels avals i la comparativa amb els resultats obtinguts. Van opinar que, segurament, alguns dels qui van donar el seu suport a Díaz ho van fer per pressions de l’establishment del partit, però que a l’hora de la veritat, quan el vot era secret, es van decantar per qui, al final, va sortir guanyador.

Segurament, Susana Díaz no s’esperava uns resultats tant favorables a Sánchez, de fet no es devia d’esperar perdre. D’aquí que no encaixés gens deportivament la derrota: Va felicitar a Sánchez per telèfon, quan el tenia a molt poca distància ja que tots tres candidats es trobaven a la seu de Ferraz reunits amb els propis comitès de campanya; quan va sortir a valorar els resultats, va dir que estava a disposició del PSOE, però no va esmentar ni usa sola vegada a Pedro Sánchez; i, finalment, la seva cara era tot un poema i el contacte físic de l’encaixa de mans va ser efímer. Acte seguit va desaparèixer de Ferraz segurament cap a la seva Andalusia on la devien d’esperar els dirigents històrics per mirar de consolar-se mútuament. Perquè la derrota d’anit de Susana Díaz va ser la derrota de González, Guerra, Zapatero, Rubalcava i companyia... I també, molt possiblement el d’Iceta a Catalunya que tot i que va saber (o el van obligar) a nedar i guardar la roba, tal com diria Josep Pedrerol: Va quedar retratat!  

Però no va ser l’únic. Tret de la presidenta de ses Illes Francina Armengol, que va virar al darrer moment, la resta de barons territorials havien donat suport a la Díaz. Tampoc m’estranyaria que molts ho fessin condicionats o, simplement, perquè degut a un greu error estratègic van enterrar a Pedro Sánchez abans d’hora. Què passarà ara amb tots aquests barons i càrrecs que s’havien decantat per la Susana Díaz? Tornaran a fer el camaleó per a poder seguir aferrats a les seves cadires?

Però la nit electoral ja es va cobrar les dues primeres víctimes. La primera va ser Antonio

Hernando, el portaveu socialista que va ser estret col·laborador de Sánchez, però que a la vegada va ser un dels primers de trair-lo. Durant la campanya de les primàries el mateix Sánchez ja havia anunciat la seva destitució. És allò de marxar abans de que té peguin una puntada de peu al cul... Tot i que des del meu punt de vista s’ha quedat curt, ja que hauria d’haver dimitit també de diputat. L’altra renuncia va ser la del gerent de la gestora Goyo Martínez.  

Durant la campanya els posicionaments de Pedro Sánchez es van radicalitzar. Possiblement perquè per dos motius: Per marcar distàncies amb els altres candidats i perquè no tenia la pressió del aparell del partit, com li va passar durant la seva primera etapa de Secretari General.

Ahir més de 74 mil militants van donar el seu suport a Pedro Sánchez. Va ser una mena de xec en blanc esperant que doni un gir cap a l’esquerra al PSOE (els comentaristes van esmentar diverses vegades el concepte de refundació)

Des d’anit Pedro Sánchez s’ha convertit en una mena d’esperança blanca del socialisme espanyol. Potser l’última després de tants i tants fiascos.

No ens fallis Pedro!!

PASSAR PÀGINA

De Faro a Diari de Tarragona. 

La refundada Convergència (ara PDeCAT) té molta pressa per passar pàgina i presentar els casos de corrupció que l’han afectat al passat, com això, casos del passat i que no es tornaran a repetir.

-El PDeCAT és un partit pulcre i d’exigència ètica.

Aquestes paraules les va pronunciar la coordinadora Marta Pascal durant una conferència al Teatre Victòria de Barcelona el passat dissabte i en la que van intervenir l’actual President de la Generalitat Carles Puigdemont i el seu antecessor al càrrec Arturo Mas, present i passat del partit, per dir-ho d’alguna manera.

Quan un partit polític es refunda, caldria preguntar-se per quin motiu ho fa, per regeneració democràtica, per mirar de donar-li un nou impuls polític per a tornar a ocupar les quotes de poder que va tenir al passat o potser que per totes dues coses.

Si la regeneració política es fes com cal, trencant amb tota rèmora del passat i renunciant a més corrupteles, els èxits electorals podrien arribar tard o d’hora. Però s’haurien de complir tots els condicionants.

Ara bé, permeteu-me que dubte que això sigui així, de que realment el PDeCAT estigui disposat a passar pàgina i trencar amb el seu passat. Potser alguns dels meus lectors me demanaran un marge de confiança... Realment me costa molt creure’m que a partir de la constitució del nou partit les coses vagina a canviar i, per a mostra un botó.

Avui he llegit al digital diario.es que la Generalitat (presidida per un membre del PDeCAT, però governada per aquest partir i ERC) està usant tot el seu poder per ajudar a Convergència al judici del cas Palau. Posteriorment també ho he llegit al Periódico i al Triangle. 

Quin és el propòsit del Govern? Senzillament que no s’acabi condemnant Convergència i pugui així  sortir-ne el millor parada possible del cas Palau.

Quina conseqüència n’he traieu? Que malgrat el que diguin, els lligams entre CDC i el PDEeCAT són tan forts que fan impossible trencar-los.

Però això no només li passa al PDeCAT, també al PP. Diumenge Ana Pastor va entrevistar a la Sexta al portaveu parlamentari Antonio Hernando que, al ser preguntat pels casos de corrupció que sacsegen el PP es va limitar a dir que eren coses del passat i que el govern de Rajoy, durant la seva darrera legislatura, ja havia posat les mesures pertinents per a que no tornés a passar. Una resposta totalment insuficient per a tots aquells ciutadans d’aquest país que esperem que surti algú a donar explicacions convincents a part de prendre mesures molt més contundents que les que s’estan donant (les poques vegades que això passa)

Les úniques mesures que han pres ran el PP com els de l’antiga Convergència són de autoprotecció, de mirar de tapar tots els escàndols que els esquitxen amb virulència. És que ningú assumirà responsabilitats per tots els casos de corrupció que han tingut durant dècades? Fins que això no sigui així, que no me vinguin amb romanços barats que cap d’ells me convencerà i me farà pensar d’una altra manera.

CONTROVÈRSIA AL CONGRÉS PER LA MISSA DE LA 2

Potser serà un tema menor... O potser no... Però el que tinc clar és que algú havia d’obrir el meló i ha estat Podemos.

El partit lila va registrar al Congrés una proposició no de llei per a que traguessin de la programació de la Segona Cadena de TVE la missa dels diumenges. El motiu pel qual se presenta la proposició no de llei, és que un canal públic de televisió no hauria d’emetre programes de contingut religiós ja que la Constitució diu que Espanya és un estat aconfessional i, en lloc de la missa, se’n podria emetre algun de contingut cultura, per exemple.  

Què serà que sempre que es toquen temes religiosos es crea controvèrsia? Mentre el PP parlava de postures dictatorials per part de Podemos (evidentment), el PSOE apel·lava a la llibertat d’expressió i, finalment, Ciudadanos en boca del seu President, deia que no és un tema prioritari i que n’hi ha d’altres que ho són molt més.

Si us sembla obviaré l’opinió del PP (Rafael Hernando), ja que des del meu punt de vista es desqualifica per ella sola. La del PSOE (no vaig reconèixer quin diputat va ser el que la va donar), espero i desitjo que només sigui una opinió de la minoria de socialistes. No entenc com des del PSOE es pot arribar a donar una opinió així. I no, no és que estigui en contra de la llibertat d’expressió, es clar, però me sembla més correcta la motivació que dóna de Podemos. Tot i que a mi, personalment, no me molesta... Total en no mirar-ho... Igual que Tele 5. M’importa un rave la programació de Tele 5 i d’altres com 13Tv si no les miro mai ni penso mirar-les en el futur.

Ara, la resposta amb la que vaig al·lucinar amb colors va ser la de Ribera, la de què hi ha coses més importants... I tant què hi ha coses més importants! El que passa és que no prediquen amb l’exemple. Mentre el programa amb el qual C’s es va presentar a les eleccions deia una cosa, a l’hora de la veritat en fan una altra ben diferent. El punt principal del seu programa era acabar amb la corrupció, però a l’hora de la veritat segueixen tolerant-la. Un exemple és el cas del President de Múrcia, imputat pels 4 costats i pendent d’una moció de censura que C’s es resisteix a donar-li suport... No sigui que Rajoy i companyia s’empipen...

Des de que l’any 2010 Zapatero va prendre les primeres mesures ordenades per Brussel·les i que va continuar Rajoy, la majoria de les mesures que s’han pres per a pal·liar el que ells anomenen crisi, han estat contraries als interessos de les classes populars.

Per tant, tot i que no sóc ningú per a donar consells, li diria al senyor Ribera que es preocupés més pels ciutadans d’Espanya i una mica menys pels seus interessos electorals i de crear controvèrsies inútils. Les classes populars del nostre país necessitem i exigim que se’ns retorni tot el que se’ns ha estat robant. Per un costat el que van comportar les retallades i per l’altre el que es van emportar els corruptes (polítics, galtes i aprofitats) I sóc del parer que mentre Ribera pul·luli per la política espanyola, la classe treballadora, el que abans es denominava la classe mitjana, seguirà afonada i a disposició dels capricis de l’empresari de torn.

Per cert, al programa de la Sexta Más vale tarde, un tertulià va dir que no era el mateix un estat aconfessional que laic. Si fos laic, no caldria finançar les diferents confessions, sobre tot la catòlica que és de llarg qui més diners reb i més prebendes té. 

Per acabar us explicaré un acudit sobre el tema del dia: La missa de la 2. Sabeu que un dels estereotips que tenim els catalans és que som uns agarrats.

Un català devot de la Santa Mare Església, Catòlica, Apostòlica i Romana, tenia per costum veure i escoltar la missa que emet la 2 els diumenges. Però com a bon català que era, quan l’escolanet es disposava a passar la plàtera entre els assistents, tancava la tele.        

MERCADONA: SALVADOS SÉ VA QUEDAR CURT!

Mercadona Ferreries. Entrada del carrer la Ràpita. 

Vaig seguir amb interès el programa Salvados dedicat a Mercadona que la Sexta va emetre el passat diumenge 27 de novembre. Com tots sabeu Jordi Évole és un dels pocs periodistes que s’atreveix a explica la veritat per polèmica que sigui aquesta.

El Salvados dedicat a Mercadona va aixecar un gran interès dels telespectados, tal i com vaig poder comprovar personalment parlant amb la gent del meu entorn. I és que qui més qui menys coneix Mercadona i, segurament, hi ha comprat més d’una vegada.

Tot i conèixer alguns dels aspectes més íntims de la cadena de supermercats, hi havia coses que desconeixia, però l’opinió que tenim a casa (tan la meva dona com jo) és que si no és una secta, s’hi assembla bastant.

Sabia de les amenaces que havien rebut alguns treballadors si no acataven les ordres de l’empresa i de les dificultats que hi ha a l’hora de poder exercir la llibertat sindical.

Dos exemples que he viscut en primer  persona o quasi. Fa anys va haver una vaga al sector del comerç. Vaig formar part d’un piquet informatiu i com ta tal vaig estar en diferents comerços. Un d’ells el de Mercadona a Ferreries (el de la carretera de l’Aldea encara trigaria anys en construir-se) Se’ns va negar la possibilitat de parlar amb els treballadors. Finalment una dependenta (després ens assabentarem de que era una de les que més acatava les ordres dels directius va ser l’única que ens va atendre i ens va dir que faria arribar a la resta de treballadors les explicacions que li estàvem donant a ella, però que cap volia fer vaga. Mercadona va mantenir les portes obertes durant tot el dia, a diferència de la resta de grans superfícies de Tortosa (tot i que cal dir que algunes tancaven les portes mentre els sindicalistes estàvem allí i les tornaven a obrir només marxar.

L’altre cas encara me sembla més fort. Mercadona va acomiadar un treballador i el va amenaçar de que no prengués cap tipus de mesura (presentar denúncia per acomiadament improcedent) recordant-li que la seva parella (amb qui tenien un fill) treballava també allí i que podria seguir el seu camí (o sigui que també fos acomiadada)  

Dimecres dia 30, la infermera del uròleg que me visita a Barcelona ens va dir que la seva cunyada hi treballa i que algunes de les coses que es van dir ja li havia explicat alguna vegada.

Però la millor versió l’he tingut avui. Casualment m’he trobat a una extreballadora (no sabia si encara hi treballava o no) a qui conec des de fa molts anys (més de 20) M’ha dit que ja no hi treballava i ens hem posat a parlar del programa:

-Què té va semblar? –m’ha preguntat-

-Algunes de les coses que es van explicar ja ho sabia o m’ho pensava, però temes com l’autoassegurança o la pressió que hi ha per a que no s’agafin baixes ho desconeixia.

-Es van quedar curts –m’ha dit-

-Jo vaig treballar més de 12 anys sense haver agafat mai una baixa. Una vegada que me vaig haver d’operar ho vaig fer en període de vacances... Però més tard m’havia de tornar a operar i quan me van cridar per a fer-ho, no vaig voler agafar vacances així que li vaig dir al metge que me donés la baixa. La baixa inicialment era per a tres setmanes, però quan en portava dos me van dir que havia de tornar a treballar. Com que els hi vaig dir que no, me van fer  anar a Alacant per a passar una revisió mèdica i el metge me va donar la raó. Com que no van poder sortir amb la seva me van estar fent mobbing per a que marxes sense haver de pagar-me cap tipus d’indemnització. Al principi m’ho vaig passar molt malament i me vaig aprimar molt... Però sóc valenta i els hi vaig plantar cara fins que finalment me’n vaig anar de forma voluntària pagant-me la corresponent liquidació.

Els representants sindicals els escull l’empresa entre els treballadors més fidels.

I el fotut d’això és que alguns sindicats s’avenen a fer-los el joc.

Com diuen els castellans: No es oro todo lo que reluce... 

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

De Ferreres, al Periódico. 

Hi ha una sèrie de televisió, d’aquelles que es passen als canals temàtics que es diu Caso abierto. Va d’una unitat policial especialitzada en esclarir casos que encara no estan tancats tot i el temps que ha passat des de que es va produir el crim. A aquesta sèrie la vaig batejar com Qui no té feina el gat pentina, ja que s’ha de tenir molt poca feina per desempolsar casos que van passar fa 20, 30 o més anys.

Actualment, qui s’han quedat pràcticament sense feina han estat els periodistes relacionats amb el futbol (tret dels de TVE), ja que les respectives televisions on treballen pràcticament no poden oferir imatges dels partits de futbol de la jornada, ja que, com sabeu, la Lliga de Futbol Professional va vendre els drets dels reportatges a la televisió pública estatal que cedeix petits resums a les altres televisions para passar-los, exclusivament, dintre dels informatius generalistes i mai en programes esportius especialitzats.

I es clar, com que no poden recrear-se amb els gols, penals i jugades polèmiques, han d’omplir l’espai d’altres notícies i mirar detreure-li punta al llapis.  

Dilluns passat, la Sesta, es va recrear (i quan dic recrear vull dir el que esteu entenent) amb la mascarada que van fer els jugadors del Barça al camp del Getafe. Ja sabeu que la majoria dels jugadors (per no dir tots), es van disfressar per a celebrar la nit deHalloween.

Per molt que el fet hagués pogut molestar als jugadors i afició del Getafe (normalment el grau d’empipament és directament proporcional a la divulgació que se’n fa), trobo totalment desproporcionat estar 10 minuts (no ho vaig cronometrar, però no me’n puc anar de molt) parlant del tema. De l’indret i del revés; de cap per amunt i cap per avall... Repetien les imatges una vegada i un altra... Al final em van resultar cansinos...      

Els jugadors del Barça, que van aparèixer, sembla que per error a la sala de premsa, van demanar disculpes a tots aquells que s’haguessin pogut sentir ofesos... Ni així sembla que en va haver prou, ja que el president del Getafe (soci del Real Madrid), un parell de dies més tard encara va sortir per televisió visiblement empipat.

El cert és que veure segons quins canals de televisió o potser caldria dir millor segons quins programes, de vegades et fastigueja. La majoria de les televisions tenen un marcat caràcter ideològic que al final també cansa. No cal donar noms ja que crec que no se’n salva ningú.

Com cada dia miro menys TV3, d’alternatives en tinc ben poques. Potser l’única la Sexta. Però com ja us he dit, les imatges a les que em refereixo les vaig veure, precisament en aquesta cadena... Està clar que en qüestions de futbol no és neutral (cap és neutral!) I en política tampoc. Potser la Sexta sigui la més objectiva, però darrerament el Gran Wyoming també es passa amb alguns comentaris que fa respecte al procés català... És evident que defensa la unitat d’Espanya davant la defensa fèrria que es fa des de TV3 a la independència...

Però tornen al començament, a la celebració del Halloween per part dels jugadors del Barça. De fet només em queda per fer una pregunta que, si vols pots contestar. S’hauria fet el mateix tractament informatiu si s’haguessin disfressat els jugadors del Madrid?  

Va i una pregunta més: Com s’ha tractat el cas de Benzema? Personalment ho ignoro, perquè si bé miro la Sexta sovint, tampoc es que em passi el dia assegut mirant tota la programació.

ÉVOLE, EL ‘COLETAS’ I EL ‘PIJO’

Publicat al diari el Mundo. 

Diumenge, Jordi Évole va tenir l’encert de reunir per al programa Salvados (la Sexta) els líders dels dos partits emergents i que, segurament, faran d’àrbitres a les properes eleccions generals del 20-D: Pablo Iglesias, el Coletas (Podemos) i Albert Robera, el Pijo (Ciudadanos)

Si es compleixen les previsions, aquest dos partits trencaran el bipartidisme existent a Espanya des de la recuperació de la democràcia i, fins i tot, tenen moltes possibilitats de governar, ja sigui perquè guanyaran les eleccions o entraran a formar part d’un futur govern fruit d’un acord postelectoral.

A hores d’ara, sembla (i les enquestes així ho diuen) que Podemos, després d’unes extraordinàries expectatives està baixant en intenció de vot, mentre que C’s, tal com s’ha demostrat a les darreres eleccions catalanes, està pujant com l’escuma.

Per a fer el cara a cara, Évole els va reunir a un bar del districte de Nou Barris de Barcelona on a les passades municipals va guanyar Barcelona en Comú (candidatura avalada per Podemos), mentre que el passat 27-S va guanyar Ciutadans.

No vaig seguir fil per randa el debat, però si alguna fase del mateix. Évole, amb la seva mordacitat les hi va fer alguna pregunta compromesa com per exemple si alguna vegada havien pagat alguna factura en negre. Pablo Iglesias, tot i que es va mostrar prudent, va acabar acceptant que si que ho havia fet...

-No ho recordo exactament, però segur que sí... Però en els darrers anys, no... En aquest país qui no ha pagat mai una factura en negre?

Mentre que Albert Ribera es va mostrar molt més dubitatiu:

-No ho recordo...

Només després de que Iglesias ho acceptés va dir:

-... Segurament que sí...  

Tot i que aquesta pregunta segurament va ser la més compromesa, ja que els hi afectava un aspecte personal de la seva vida privada. Però no va ser la més important. Van parlar d’economia, d’atur, de pensions, de sanitat, d’immigració, de Catalunya, de corrupció; fins i tot de la que va afectar als seus respectius partits (Jordi Cañas, per part de C’s i Juan Carlos Monedero de Podemos) En aquest aspecte tots dos van voler minimitzar el que havia passat mirant de passar de puntetes sobre el tema.

També els hi va preguntar el que van votar a les generals de 2004. Mentre Ribera va dir que va votar en blanc:

-No estava d’acord de com el PP va gestionar la crisi dels atemptats, però tampoc de com ho va voler rendibilitzar el PSOE.

En canvi, Iglesias va dir que havia votat a Pascual Llamazares de Izquierda Unida.  

Potser serà la sensació que em vaig emportar, però vaig veure més segur al Coletas que no al Pijo. Aquest últim semblava que anava al remolc del primer i responia depenent de la resposta de l’altre.

Ahir llegia al Periódico que tots dos polítics van coincidir amb la majoria de temes. O sigui, que de governar uns o governar els altres, no hi hauria tanta diferència...

Per què serà que no m’ho crec? A veure, segurament Pablo Iglesias intentarà fer el que va dir, tot i que Évole li va recordar que a Grècia Syparas va haver d’acceptar les condicions que, finalment sé li van imposar.

En canvi, des del meu punt de vista Albert Ribera representa a la dreta més pura d’aquest país. Això sí, a primera vista no són hereus del franquisme com el PP, però con diuen els castellans: de lunes a martes, poco te apartes...

Per cert, Évole també els hi va preguntar sobre una hipotètica declaració de reprovació del franquisme i aquesta va ser la resposta de Ribera:

-El franquisme és una etapa passada que no es té perquè reprovar... Però si cal reprovar-la, es reprova... No hi ha problema.

Tal com va fer el PSOE amb el tema de la OTAN: d’entrada, no...

LA FOTO DEL DIA 7-05-2015

Imatge del carrer Ulldecona a 1/4 de 4 de la tarda. 

Us explico.
Encara estàvem treballant quan ens anunciat que al carrer hi havia dos reporters de la Sexta amb la intenció d'entrevistar a l'Administrador de l'oficina.
Per a tot aquells que no ho sabeu, l'Administrador és Xavier Dalmau, cap de llista del PP per a les properes municipals a l'Ajuntament de Tortosa.
Ahir, a la Cadena SER, als blocs informatius nacionals, vaig poder escoltar unes declaracions seves sobre la obligatorietat de fer una revisió mèdica als immigrants.
Sempre hi ha qui troba bé aquestes coses encara que políticament no s'identifiquen amb el PP, però llavors se'ls hi ha de fer una pregunta:

Tots els immigrants, sense excepció o només aquells que venen de l'Àfrica i altres països subdesenvolupats? Si responen afirmativament a la segona part de la pregunta, s'està sortint del terreny de la prudència per a entrat al del racisme.

Enllaç de la notícia.

Al detall de la foto anterior, s'hi poden veure els 2 periodistes de la Sexta. 

Per cert, quan he sortit, l'Administrador encara no ho havia fet i s'especulava que podria 'escapar-se' per la sortida d'emergència per a evitar els periodistes...
Quan es fan declaracions, per polèmiques que siguin, s'ha d'assumir la responsabilitat i donar la cara. No creieu?
I més quan es tracta d'un polític.