LA NUEVE

Samarreta amb l'anagrama de la Nueve

Seria cap a finals del mes d'octubre de 1968. Feia pocs dies que havia fet 10 anys... Amb els meus pares estàvem passant uns dies a casa de ma tia Consuelo que era la padrina (i a la vegada cosina germana) de mon pare i que vivia al barri de Montmartre de París.

Quan va esclatar l'anomenada Guerra Civil Espanyola, ma tia Consuelo era mare d'un xiquet de dos anys, Pepín i l'únic 'delicte' que havia comès era ser filla del president local de les milícies antifeixistes de la Galera, però els franquistes la van culpar d'haver fet desaparèixer un home foraster que havia arribat la nit anterior a la seva desaparició. Segurament igual com va arribar al poble se'n va anar...
Ma tia Consuelo juntament amb els seus pares i el seu fillet (el seu home no els va voler acompanyar), van marxar cap a l'exili francès. Mentrestant, a Espanya li farien un judici sumaríssim sense la seva presència on se la condemnaria a trenta anys de presó.
Per París, ma tia Consuelo ens feia de guia portant-nos als llocs més emblemàtics de la ciutat de la Llum: la Torre Eiffel, l'Arc del Triomf, els Invàlids, el palau de Versalles, l'aeroport d'Orly i suposo que per deferència a mi, al zoològic...
Va ser a l'entrada dels Invàlids, on està la tomba de Napoleó Bonaparte quan ma tia Consuelo em va parlar per primera vegada de 'la Nueve'. Recordo que hi havia dos petits carros de combat custodiant l'entrada del monument i em va dir:

-Mira, aquests van ser els primers tancs que van entrar a París quan la van alliberar dels alemanys i estaven conduïts per espanyols.

Potser no em va esmentar 'la Nueve' com a tal, però tenia clar que els primers que van entrar a París per alliberar-la del feixisme eren republicans espanyols.
No vaig tornar a saber res de 'la Nueve' fins fa pocs anys. Llavors em vaig assabentar que lluitàvem a la França Lliure sempre contra el feixisme i en defensa de les llibertats. El cap d'aquells valents soldats Amado Granell Mesado, fill de Burriana, comarca de la Plana Baixa, tot i que per sobre d'ell havia de tenir necessàriament un comandament francès.
Durant la Guerra Civil Amado Granell havia aconseguit el grau de tinent coronel, però a la França Lliure el van rebaixar a 'oficial adjunt' del capità Dronne amb el rang d'alferes o tinent (segons les fonts).
Amb motiu de la commemoració dels 80 anys d'aquells fets, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, premsa escrita i digital) s'ha fet ressò de l'efemèride i gràcies al periodista Gustau Moreno ens hem assabentat que entre aquells saldats republicans també hi havia un jove de Tortosa, José Cortés, tot i que també era conegut pel sobrenom de Julio Gascó Garcia o Luis Gascó, nom amb què va enrolar-se a les forces de la França Lliure. Així que va arribar a usar fins a 3 noms diferents. Quan va entrar a París ostentava el rang de brigada i va ser un dels pocs espanyols que va ser ferit.
Per cert, alguns dels mitjans de comunicació per recordar l'aniversari, com per exemple TV3, van traduir 'la Nueve' per 'la Nou'. Vull pensar que es va tractar d'una errada dels traductors automàtics que utilitzen els mitjans de comunicació. Si els francesos li deien 'la Nueve' quan podrien haver-li dit 'la Neuve' va ser per fer-los-hi un reconeixement als soldats republicans espanyols que integràvem pràcticament la Segona companyia de la Divisió Blindada Leclerc, que era el nom oficial de la companyia.

Sentència Consuelo Fabra Ferré 

 

MÉS INFORMACIÓ:

 

José Cortés, el tortosí de La Nueve que va alliberar París dels nazis avui fa 80 anys – Marfanta

Acta de constitució del Comitè de Milicies Antifeixistes de la Galera 

 

LA NUEVE O LA HISTÒRIA DESCONEGUDA

Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.  

El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després contra Hitler.

I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.

Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.

https://www.elperiodico.com/es/mas-periodico/20190727/el-dia-en-que-la-nueve-republicanos-espanoles-derroto-hitler-7567705

---

Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè local de les Milícies Antifeixista del poble.

Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.

Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre fill: Gerard.

Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.

---

Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més d’un mes).

Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant, entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.

Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern, Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i que era analfabet.

L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.

Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella, el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó Bonaparte.

A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat, tocava amb la punta dels dits el canó.

Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini nazi. 

NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.

He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière.